Niça? No, Gaza.

Com que Israel els roba l'aigua, l'han de crear als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE).

Aquí, detall de la font d'aigua sintètica. L'herba, els arbres i els matolls són de plàstic.

La cruel prohibició imposada per Israel d'importar ciment i altres materials bàsics per a la construcció ha estimulat la imaginació de les autoritats i dels científics dels Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE). Els edificis que poden veure estan construïts amb un enginyós reciclat per osmosi inversa a base de paper utilitzat els darrers anys en propaganda per la causa.

Davant l'espantosa restricció d'energia elèctrica imposada per Israel i gràcies als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE) han hagut d'il·luminar els carrers amb espelmes halògenes. Els llums de les finestres són paper de plata per simular normalitat.

  

Sempre pendents d'atacs arbitraris i sorpresius, les autoritats de Gaza no han tingut més remei que improvisar incòmodes post de vigilància per als seus soferts combatents.

  

Malgrat el bombardeig indiscriminat i constant de les seves platges, la gent va a prendre el sol i a banyar-se per demostrar-li al món de la seva capacitat de resistència i sacrifici.

Fins i tot alguns ciutadans heroïcs fan el torn de nit, desafiants.

Aquí una de les entrades al camp de concentració a cel obert més gran del món.

De tota manera, si vostè és d'una ONG especialitzada en viure de les subvencions per a la conscientització dels valors democràtics de la població palestina i similars, no desesperi. Les autoritats de Gaza mantenen en perfectes condicions deplorables Khan Younis i altres indrets espantosos per tal que vostè pugui ensenyar les imatges a les visites i protestar perquè la Generalitat no li dóna 500.000 euros.

Estem convençuts que els habitants de Khan Younis entendran les petites molèsties que comporta col·laborar en una causa tan noble.

El que no denuncien les Xarxes Palestines

La "Red Solidaria Contra la Ocupación de Palestina" (RESCOP) està muntant una recollida de signatures per tal de pressionar Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina i aconseguir que no actuïn el proper 21 de juny a Tel Aviv.

La RESCOP és una de les paradetes d'ONGs i grupuscles que fins fa ben poc han viscut de la moma de les subvencions que els contribuents els hem pagat a desgrat nostre amb els nostres impostos captius perquè un govern irresponsable llençava els nostres diners i els hi regalava en nom de la 'Alianza de civilizaciones', un invent que encabia salvatjades com la que es pot observar a la terrible fotografia que encapçala aquesta entrada.

La RESCOP està indignada pel fet que dos cantants occidentals puguin actuar lliurement en un país democràtic, avançat i reconegut  internacionalment però no diuen res de les penes de mort i les execucions que aquests dies s'estan perpetrant tant a Gaza com als territoris administrats per l'Autoritat Nacional Palestina sobre gent acusada de col·laborar amb Israel, vendre terres als jueus, blasfemar contra un pederasta medieval o cometre actes immorals, com ara prendre's una cervesa.

La RESCOP tampoc no deu trobar especialment remarcable el bany de sang que ofega Síria des de fa més de quaranta anys i que d'uns mesos ençà ha costat més de 12.000 vides. El grau de brutalitat del règim sirià, amb bombardejos indiscriminats contra la seva població, tortura i assassinats a sang freda de criatures i violacions massives de dones pel sol fet de ser familiars de sospitosos, és insuportable.

No recolliran signatures per això, no...

     
El que els preocupa és que dos artistes coneguts i admirats vagin a cantar a Israel i que se sàpiga que es tracta d'un país on la gent és normal, li agraden els concerts i rep amb alegria qualsevol manifestació d'art i de bon veïnatge; on no s'enterra en viu els dissidents o els qui, com aquest pobre home, graven amb una càmera i pugen a la xarxa el que volen denunciar.

     
Sereu molt ben rebuts, nois!

El darrer Christma de Vittorio Arrigoni

Aquesta imatge espantosa és la darrera nadala que va enviar el jove activista italià Vittorio Arrigoni, un extremista cool i postmodern que en alguna ocasió havia declarat que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià”.

Devia quedar bé amb les seves amistats antisemites amb aquesta Nadala. Molts col·leguis universitaris dels que no es treuen el mocador del coll ni per dutxar-se devien pensar que en Vittorio era un tio super-enrotllat. Què guai, tu!

Però qui va morir exactament així, com el Pare Noel degollat de la imatge, va ser Vittorio Arrigoni : segrestat, maltractat, humiliat, amb les mans lligades a l'esquena, amb un cop al cap i degollat amb un cable elèctric. Els seus assassins eren la mena de gent que ell comprenia tan bé, l'objecte de la seva "solidaritat" : musulmans radicals que odien Israel i que van afirmar en un comunicat que Arrigoni era fill d’un “estat infidel”, que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident.

Israel no només no mata cristians sinó que els respecta i n'acull molts que fugen dels territoris palestins malgrat que sovint la societat i els governants israelians han de carregar-se de paciència a causa de les declaracions i l'animadversió d'alguns prelats cristians. I si no hem fet un fotomuntatge posant la cara d'Arrigoni damunt de la del protagonista d'aquest pamflet antisemita no ha estat per no escandalitzar els qui no tenen cap pudor a l'hora de calumniar Israel, els qui ens acusen de ser "poc elegants", sinó per no burxar en una imatge que pot repugnar els creients cristians, molts dels quals probablement haurien somrigut fa un any si haguessin vist aquesta Nadala.

Preferim donar una lleugera idea de quina relació té l'Estat d'Israel amb els cristians :




I amb els musulmans :



Bones Festes.

AGENTS ANTIRUMORS (Assaig per a unes futures Brigades de la Moral?)

Una telenovel·la "normal".
L'Ajuntament de Barcelona ha format 463 "agents antirumors" per anar escampant la bona nova a la ciutadania, que consisteix en saber que els immigrants són bons per definició i que si de vegades alguns ens inquieten és perquè nosaltres els fem males persones amb els nostres prejudicis. D'això, segons afirmen aquests Agents, se'n diu efecte Pigmalió. Que vostè creu que entre nosaltres hi ha grups salafistes i això no li fa gota de gràcia? Compte! No ho comenti perquè pot disparar-se l'efecte Pigmalió i podem trobar-nos com a l'Afganistan per culpa de la seva malfiança.


Potser ja comença a ser hora que l'actual govern municipal deixi caure el lliri que duu a la mà. Més que res pel bé de tots. La laxitud i l'entreguisme de CiU comencen a ser alarmants. Els plans quinquennals de la subvenció sistemàtica a grups i plataformes que han viscut de la moma durant tants anys, han d'acabar. I no només per raons econòmiques, sinó per pura higiene democràtica. Aquests grups han creat xarxes clientelars i professionals, s'han enquistat en les administracions i sovint se serveixen de la democràcia per laminar-la.


Lluitar contra el racisme i la xenofòbia és un deure de tots els ciutadans i, naturalment, de l'Administració. El millor antídot és una política d'immigració seriosa i combatre els prejudicis sense demonitzar qui manifesta dubtes o greuges justificats. Acusar tot un col·lectiu de lladre o de fanàtic és inadmissible, però també ho és estigmatitzar qui denuncia abusos concrets en els serveis socials o qui no accepta el burka per considerar-lo una manifestació intolerable de discriminació de la dona.


Però d'on sorgeixen aquests Agents Antirumors? L'equip actual de l'Ajuntament de Barcelona s'ha trobat amb un seguit d'herències i, pel que es veu, no sap què fer-ne o no gosa modificar-les o suprimir-les. Una d'aquestes perles heretades és el Pla Barcelona Interculturalitat (de la Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural), que va impulsar l’Estratègia BCN Antirumors i la Xarxa BCN Antirumors.


Tot aquest entramat verborràgic de direccions, sotsdireccions, secretaries i xarxes està format per l'anterior equip municipal. Per gent com Francesc Osán, cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i, a més, cap i portaveu de la Caravana Barcelona Solidària gràcies a la qual ara AlQaida del Magrib té vuit milions d'euros que no tenia.


Un altre dels responsables de la vella nomenklatura i principal responsable de la formació de part de l'actual equip era Josep Maria Navarro Cantero, professor de l'Escola Universitària de Treball Social, "empresari de l'economia social i solidària" (sic) i cap de la mega subvencionada i antisemita ONG Sodepau.


Josep Maria Navarro va ser entrevistat fa poc a Webislam per l'inefable  Abdennur Prado -el musulmà moderat que va amenaçar el Parlament espanyol amb tenir el seu 11-M i cap fiscal no li ha fet cap pregunta-. En aquesta  entrevista Navarro té la poca vergonya d'afirmar que "el sionisme català té una una significativa implantació a la premsa i als mitjans de comunicació" del nostre país. I per si no fos prou afegeix que "la islamofòbia és el nou antisemitisme del segle XXI", aplicant la tàctica d'equiparar realitats i aconteixements que no tenen res en comú per justificar l'islamisme radical, per menystenir la cultura jueva i, evidentment, l'estat d'Israel i per relativitzar l'Holocaust.


Els recordem que aquest conegut antisemita, Navarro, coordinava el "Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona" i, alhora, la pantomima del Tribunal Russell de Barcelona, detall que dóna idea de la imparcialitat i l'honradesa d'aquest individu.


També donava suport al Tribunal Russell constituït a Barcelona la Meritxell Martínez Bellafont, ex presidenta de l'ONG Setem. Ara coordina una secció d'aquest programa dels Agents Antirumors, el dedicat a "accions teatrals", que sol consistir en la irrupció de pallasses als mercats cridant consignes progres que pretenen ser gracioses i que coaccionen la gent que hi ha anat a comprar, no a que l'adoctrinin.


Amb aquests antecedents, sumats a l'orientació del qüestionari que han de respondre els voluntaris i que es dóna per fet que aquests pertanyen "entitats o organismes", ja tindrem una idea prou aproximada de quina mena de rumors volen combatre. Ni una paraula sobre l'antisemitisme escandalós que malauradament distingeix el nostre país, atiat pels mitjans de comunicació -especialment els públics-, i per grupuscles que han fet de la judeofòbia l'eix de les seves vides i de la seva economia i als quals, precisament, pertanyen els inventors d'aquest assaig de censura disfressada de missatge políticament correcte.


Evidentment, aquests Agents no aniran mai a parlar amb l'imam de Lleida ni entraran a qualsevol mesquita o carnisseria halal per explicar-los que el país que els acull exigeix el respecte a totes les religions i els drets de la dona. No els diran que el Protocols dels Savis de Sion són un libel repugnant i que els jueus no van degollant nens, tal com els mostren a les sèries de televisió que veuen a casa seva. O quines televisions es pensen que miren una part significativa de la comunitat musulmana de Catalunya?


No, els únics racistes i xenòfobs, els únics que tenen prejudicis i escampen rumors són els catalans. Per exemple, els que creuen i no s'estan de manifestar que és intolerable que els practicants d'una religió vulguin imposar-nos els seus criteris sobre què hem de pensar sobre el seu profeta o el seu déu o què es pot dibuixar a les revistes satíriques.


Però tranquils, que els Agents seran persuasius i entraran a les nostres botigues o es ficaran en les nostres converses al carrer o al bar amb un to condescendent. Ho expliquen així : "Tampoc no es vol demonitzar aquelles persones que tenen prejudicis o reprodueixen rumors i que «han de ser rescatats» pels agents antirumor".


Les "Brigades de la moral" sempre comencen rescatant amb un somriure als llavis. Passat un temps es dóna per fet que hi ha coses que no pots dir i coses que no pots fer. Que te'n guardaràs prou d'escriure segons què, de vestir segons com, de defensar el que penses. I que si et surts del guió... després no et queixis.

RUMBO A KAZA

Els flotilleros per comptes d'anar rumb a Gaza tornaran rumb a casa. De fet ja ho

van declarar després de convenir-ho amb el govern espanyol el passat dia 7, però han estat tots aquests dies marejant la perdiu perquè en cas de sortir abans s'haurien vist obligats a fer el numeret de l'honor ferit i el coratge solidari i haurien hagut de dirigir-se cap a Gaza fent trampa, com el vaixell francès Dignité (sic). Però aleshores se'ls hauria vist el llautó perquè no podien fer-ho. Veiem per què...

En primer lloc, el Gernika és una nau amb tan poca capacitat de càrrega que només podia transportar passatgers, és a dir els agitadors i tontos útils de torn. Per cert, que al web confonen passatge amb tripulació. Algú hauria d'explicar-los que la tripulació és la que condueix el vaixell a port, calcula el combustible, la ruta, les provisions i tota mena de necessitats i manté la nau en bon estat. Això és la tripulació, ells només haurien estat els passatgers i, segons com es miri, la càrrega, perquè el barco és tan petit que no podia transportar "les tones d'ajuda humanitària imprescindible per a la supervivència de la població de Gaza" consistent en llibretes i llapissos de colors que ja tenen i cartes de nens espanyols convenientment manipulats. Els organitzadors de Rumbo a Gaza havien de triar entre anar-hi vuit o deu passatgers i una mica de material o embarcar-hi 45 persones i demanar a altres vaixells que transportessin la càrrega. Van decidir això per diverses raons. La primera, perquè així hi cabien més per fer el tifa. La segona, perquè els passatgers pagaven diners i això a l'organització els va semblar més interessant que aprofitar la capacitat del barquet. I la tercera, perquè no hi ha en el món civilitzat cap oficial de la Marina prou insensat per dur 45 passatgers en les condicions que oferia el Gernika. Ja vam comentar que pels volts de la data oficial de l'inici de la travessa el Gernika no disposava d'assegurança. Ignorem si el govern espanyol ha donat un cop de mà per facilitar una pòlissa provisional fins a l'arribada del barco a les costes espanyoles; aquest pot haver estat un motiu afegit per anar allargassant la sortida i, per descomptat, les autoritats gregues no el deixaran salpar sense disposar de la documentació i les assegurances preceptives.

Però és que a més el Gernika té altres limitacions que haurien fet quedar en el ridícul més espantós l'organització espanyola en particular i, per extensió, a la resta. No ens estranyaria gaire que Manuel Tapial i el seu pare (els Manolos) haguessin posat més d'una espelmeta a santa Rita per tal que s'avortés l'operació. Resulta que la velocitat de creuer del Gernika és d'uns 8 o 9 nusos i que hauria trigat gairebé tres dies en arribar a port, suposant que els motors haguessin resistit. La distància entre el port cretenc de Kolymbari i el d'Ashdod és de 630 milles nàutiques i l'autonomia de combustible del barco no supera les 500. S'imaginen el panorama? Al segon dia, abans de topar-se amb les patrulleres israelianes, el Gernika hauria quedat a la deriva donat que no hi ha escala possible per proveir-se de combustible. El món sencer hauria pogut contemplar el show d'un vaixell "d'ajut humanitari" sense cap ajut i amb 45 progres histèrics penjats enmig del Mediterrani. Qui hauria anat a rescatar-los, els grecs o els israelians? Ens fa l'efecte que els grecs, arruïnats com estan per tres generacions, no haurien estat en disposició de gastar ni un euro per treure les castanyes del foc a una trepa que només els ha donat problemes, que els ha posat en un compromís internacional i que, a sobre, està comandada per l'inefable Manuel Tapial, que va aprofitar el viatge i l'estada a Grècia per anar a tocar una mica més els pebrots afegint-se als "Indignats" d'allà a la plaça Syntagma.

Ara només resta esperar quants dies trigarà el Gernika en recórrer les gairebé 1.300 milles nàutiques que té per endavant. Bé, no, cal esperar més coses... ¿Tindrem la sort que algun mitjà de comunicació hi enviï un corresponsal perquè ens narri en detall el final del periple? ¿Els motors resistiran o caldrà que el remolquin des de Sicília? En l'improbable cas que s'enfonsi, ¿quina companyia asseguradora se'n farà càrrec? ¿L'Agència Tributària farà un seguiment de les operacions econòmiques d'aquesta aventura anti-israeliana? ¿Quina és la procedència dels 400.000 euros que ha costat la broma? ¿Segur que només han estat 400.000 euros? ¿Alguna administració pública ha subvencionat aquest despropòsit? ¿A nom de qui està aquest vaixell tan valuós? ¿Què faran amb ell? ¿Algun organisme oficial farà un seguiment d'on van a parar els diners en cas de venda? ¿Cap partit parlamentari demanarà una comissió o una compareixença? ¿Les televisions públiques ens sorprendran amb un reportatge documentat sobre aquest afer? ¿La Fiscalia de l'estat i les forces de seguretat no hi tenen res a dir?

Sí, som conscients que tanta pregunta al final de l'entrada pot donar la sensació que es tracta de la sèrie Soap (Enredo), però aquest atac constant contra Israel no té cap gràcia, encara que ara els organitzadors proclamin que "el barco de Rumbo a Gaza se ha convertido en un símbolo de la resistencia civil frente a la injusticia y al poder de la sinrazón", una definició que, excepcionalment, no va gaire errada. Efectivament, el Gernika i l'operació Rumbo a Gaza simbolitzen la injustícia i l'abús. La resistència civil la representem tots els que estem farts de suportar tanta impostura i que els nostres impostos es destinin a sabotejar un estat democràtic. No ens cal cap subvenció per denunciar i investigar fins on calgui aquesta operació vergonyosa.

Torneu, torneu. Us estem esperant.

Anna Balletbó : de la Casita Blanca a un hotel de luxe a Gaza per a membres d'ONGs i dirigents de Hamas

La hipocresia no té límits quan es tracta d'acusar Israel amb tota mena de mentides. Els propagandistes de la Flotilla a Gaza pretenen fer creure al món que la càrrega que transporten és imprescindible, 4.000 tones en total, quan pels passos fronterers Israel deixa passar 6.000 tones diàries. ¿I quina és aquesta càrrega tan vital de la Flotilla?

- milers de cartes "de solidaritat" escrites per nens i adolescents occidentals que han estat adoctrinats a les seves escoles i instituts  amb missatges falsos carregats d'odi contra Israel, cosa del tot il·legal i immoral.
- milers de quaderns i bolígrafs que els nens de Gaza ja tenen però que queda molt bé com a propaganda disfressada de solidaritat.
- material quirúrgic i medicaments. És cert que periòdicament a la Franja hi ha carestia d'equips quirúrgics i medicaments. Aquest fet -segons diverses fonts, incloses les de Hamas-, no és fruit de cap restricció fronterera imposada per Israel sinó de la desviació dels fons que legalment s'han de destinar a aquests conceptes per part del govern de l'Autoritat Nacional Palestina amb seu a Cisjordània que, sovint, distreu els diners reservats per a salut, majoritàriament provinents de donacions internacionals i de fons israelians, per invertir-los a Cisjordània. Amb això Fatah i l'ANP aconsegueixen quatre objectius sense despentinar-se : disposar arbitràriament d'unes inversions que no els pertoquen, fer clientelisme polític de cara a properes eleccions, maquillar la seva corrupció i, el més important, que sembli que la responsabilitat recaigui sobre Israel. D'altra banda, alguns metges dels Hospitals de Gaza són alhora propietaris d'establiments farmacèutics assortits de medicaments mitjançant el contraban o el tràfic d'influències. Sovint els pacients dels hospitals han d'enviar els seus familiars a comprar els medicaments que necessiten a la farmàcia de la cantonada que, casualment, és del metge que els atén. Aquí no s'hi val ni la solidaritat ni el patriotisme ni cap apel·lació a la justícia. Però tant se val : la culpa de tots els mals és i sempre serà d'Israel, el dolent de la pel·lícula per la gràcia d'Al·lah.
- el quart element vital que els membres de la Flotilla diuen transportar és material per a la construcció. Israel, amb bon criteri, es veu obligat a supervisar amb especial cura alguns materials rics en nitrats -especialment agrícoles i de la construcció- perquè són fàcilment reutilitzables per a la fabricació d'explosius. Això no suposa que hagi minvat el ritme de noves infraestructures a Gaza, ben al contrari. I la prova és aquest immens hotel de 5 estrelles de la cadena Movenpick i gestionat per ArcMed, grup hoteler de la senyora Anna Balletbò. Ens referim a l'Al Mashtal Gaza (no confondre amb el centre de tortura d'Al Mashtal gestionat per Hamas i denunciat per ONGs palestines).

El vídeo que els oferim és impagable. Mereix passar a la posteritat el dia que es crei un museu dedicat a la història universal del cinisme. En primer lloc, volent narrar les meravelloses consecucions del govern totalitari de Hamas es veu obligat a mostrar que Israel facilita la construcció i que no racciona l'aigua. En segon lloc, posa de manifest que les autoritats palestines -en aquest cas Hamas- actuen amb un classisme immisericorde servint-se de la seva població més castigada; mentre construeixen hotels i centres comercials de luxe recapten milions de dòlars explotant la misèria que ells mateixos propicien mitjançant l'apartheid, la desinversió i el boicot aplicats indecentment contra part de la seva pròpia població condemnada a viure en camps des de fa més de seixanta anys per mantenir un parc temàtic depriment per a excitar l'imaginari dels antisemites, dels progres i l'ultradreta occidentals, de les masses ignorats dels règims islamofeixistes, dels súbdits de les tiranies governades per partits panarabistes i de les escorrialles del catolicisme més ranci. "Passin i vegin, senyores i senyors, passin i vegin aquestes víctimes vivint entre la brutícia, amb els carrers sense asfaltar perquè vostès puguin maleir Israel i ells només puguin contemplar un futur d'ira, de ressentiment, de desesperança!" Quan els sicaris de Hamas llencin coets contra Israel ho faran des d'aquests camps, no des de l'hotel Al Mashtal de cinc estrelles. Així, quan Israel s'hi torni, per comptes de destruir un hotel de luxe deshabitat caurà una casa amb una família nombrosa dintre. Perfecte: més misèria, més dolor, més propaganda, més diners! Vagin passant per caixa.

Hi ha fragments d'aquest vídeo que farien riure si el cas no fos tan greu. No tenen pèrdua les primeres imatges de la reportera, Rosa Molló, una periodista que es fa dir progressista i feminista, narrant com si tal cosa l'alegria de banyar-se a la platja, mostrant-nos tot de criatures rient i ocultant els adults perquè no veiem com han de vestir les dones de Gaza a la platja. Afirma la reportera que les masses turístiques envairien Gaza per banyar-se en les seves aigües si no fos pel bloqueig, callant que Gaza té frontera amb Egipte i, sobretot, que al personal no li agrada gaire freqüentar platges amb vigilants de la moral i on les dones de la teva família han d'anar embolcallades com una mòmia.

Acte seguit, la reportera ens mostra l'hotel en qüestió, luxury total! I fa un publireportatge a càrrec de la televisió pública espanyola de l'hotel i de la seva gerent, una senyora socialista moooolt progresista, l'inefable Anna Balletbò, diputada pel PSC al parlament espanyol de 1979 a 2000, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme, prejubilada amb una generosa indemnització de TVE, lobbysta de pro i hotelera. L'establiment pel que és més coneguda és la Casita Blanca el meublé més antic i més kitsch de Barcelona, afectat des de fa dècades per un pla urbanístic i pel qual fa poc ha rebut una indemnització descomunal de les arques de l'anterior consistori barceloní governat pel seu partit, o sigui de les nostres butxaques. Concretament 7,4 milions d'euros (més de mil dos-cents trenta milions de pessetes).

Dóna gust comprovar com parlant la gent s'entén. Així, tenim a Hamas acceptant amb naturalitat a la propietària d'una històrica casa de cites on s'han perpetrat desenes de milers d'adulteris i a una socialista catalana, el súmmum de la solidaritat ben entesa, dirigint un hotel que el 90% de la població de Gaza no tindrà possibilitats ni d'olorar i on a les dones els està prohibit banyar-se a la piscina. ¿Els dirigents de Hamas hauran de pagar o podran gaudir de l'hotel a compte de la solidaritat internacional? Esperem que la senyora Balletbò també tingui bones relacions amb el grup integrista que va assassinar Vittorio Arrigoni perquè escampava vicis occidentals. Sempre els pot convidar a ocupar gratuïtament les seves habitacions i els seus luxosos salons per tal que el gran hotel en forma de barco no es vegi tan buit i desangelat. Perquè ¿quins clients potencials té aquest hotel, ara per ara?... Els activistes de casa bona, els solidaris de les ONGs que paguem amb els nostres impostos i els alts funcionaris d'organismes internacionals que també paguem amb els nostres impostos.

I és que al final els diners sempre surten dels contribuents. Solidaritat per decret, una pràctica molt estesa que els Indignats han oblidat, no pas la senyora Balletbò. Potser per això al vídeo s'afirma que es pren la direcció d'aquest hotel com "una aventura boja i com un acte més de cooperació". I és que de cooperar en sap una estona, especialment des de la Fundacio Internacional Olof Palme (FIOP), creada per ella l'any 1989 gràcies als seus contactes i a que és molt pesada, virtuts que amb el temps han anat augmentant. Segons consta al web de la FIOP, aquesta actua com a ONG, però no és ben bé això, perquè tal com hem apuntat la FIOP és una Fundació i, per tant, els seus comptes no són públics.

L'Anna Balletbò va aconseguir que els Patrons fundadors fossin gent amb poder o amb prestigi, com ara la vídua de Palme, l'aleshores president del govern espanyol Felipe González, el secretari general de l'ONU Pérez de Cuéllar, l'empresari català Duran Farell, el líder socialista Willi Brandt, etc. També va convèncer diverses personalitats perquè constessin com a Patrons honorífics : Boutros-Ghali, Nelson Mandela o Mayor Zaragoza, i sempre ha comptat amb la col·laboració de polítics en el poder i amb les més importants institucions polítiques catalanes i espanyoles. A més, la Fundació compta amb el suport d'un anomenat Grup de Confiança, figura d'allò més imaginativa i completament aliena a l'estructura legal de les fundacions. Pel que es desprèn del web de FIOP, aquest Grup de Confiança es dedica a fer de tant en tant unes conferències-esmorzar, una mena de xerrades informals entre amics i coneguts. Deuen ser molt interessants si tenim en compte que el Grup de Confiança està format, entre d'altres, per La Caixa, Fersa, Deloitte, Comsaemte i altres empreses altruistes, com Abertis, Ferrovial, Acciona, la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya, ConsCat, Grupo Copisa, Isolux Corsan, Dragados-ACS Actividades de Construcción y Servicios, Fomento de Construcciones y Contratas; resumint, empreses de construcció especialitzades en adjudicació d'obra pública i conegudes pel seu sincer interès per Olof Palme tal com vostès mateixos podran comprovar entrant en cadascuna de les presentacions d'aquesta pàgina. És commovedor comprovar com aquestes grans empreses donen suport a la cooperació solidària i a la cultura, ja que la Fundació Palau de la Música compartia diversos sponsors amb la FIOP. És clar que potser el senyor Millet va tenir la gentilesa de presentar-los la senyora Balletbò o, potser, va ser a l'inrevés. Tants se val, l'amistat és el que compta com ho demostra el fet que Fèlix Millet formés part del Grup de Confiança i que la senyora Balletbò formés part del patronat de la Fundació Palau.

Aquest tema, però, disgusta a aquesta senyora tan solidària per dues raons. La primera , que lògicament se sent traïda per l'estafa milionària de Millet, tan desconsiderat amb els membres del patronat del Palau que confiaven que no calia repassar-li els comptes. La segona, que gent malpensada va començar a relacionar que la senyora Balletbò fos una de les personalitats que van sol·licitar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona per Millet mentre era membre del Patronat del Palau després que l'Ajuntament fes una permuta irregular amb Millet per construir un hotel en terrenys que havien de ser públics. Això es va complicar una mica amb un malentès sense importància, quan un fill de la senyora Balletbò va optar a un concurs privat per construir l'hotel i va inscriure en el Registre Mercantil una empresa denominada HOTEL PALAU DE LA MUSICA S.L., discretament extingida passat un temps prudencial. Com poden comprendre aquesta mena de minúcies i petites insídies no val la pena investigar-les ni a la premsa ni, molt menys, a la fiscalia.

El cas és que Anna Balletbò ha participat en els territoris palestins en projectes educatius per convalidar els estudis de la Universitat Al-Aqsa a les universitats catalanes i en infraestructures que no sabem si paga la FIOP, l'Agencia Española de Cooperación Internacional o alguna empresa de la construcció solidària. Balletbò també ha participat en seminaris a Síria, amb motiu per exemple de la conferència "Prosperitat mitjançant l'Associació : Dones lí­ders a la Sí­ria Moderna, el Món Àrab i la Comunitat Internacional", que tant va aportar a la democràcia siriana. Ara el destí la premia amb la direcció d'aquest hotel que, tal com explica la reportera del vídeo, "sembla una cosa surreal en un món real, tant que a la piscina només s'hi podran banyar els homes, però... tothom ho veu com una conquesta". Els palestins i, sobretot, les palestines poden estar tranquils amb les conquestes que els aporta Anna Balletbò : un hotel on mai no podran entrar i una piscina on mai no podran banyar-se.

Per acabar, els proposem veure el següent vídeo mentre escolten aquest àudio amb unes declaracions d'Anna Balletbò l'endemà d'entrevistar-se amb Arafat. ¿En qualitat de què es va reunir amb Arafat, com a representant d'una Fundació que no coneix gairebé ningú, com a hotelera, com a mediadora o com a intermediària?


 

Ana Balletbó, de la Fundación Olof Palme: "He encontrado a Arafat muy preocupado"

Arcadi Oliveres. Ni Justícia ni Pau ni vergonya

Arcadi Oliveres per mitjà d’aquest spot dóna suport a la flotilla Rumbo a Gaza. Ho fa, com ens te acostumats, amb el seu verb vibrant, amb aquesta eloqüència que amaga trampes, llocs comuns i manipulacions de manual que amb tanta fortuna arriben i encenen el seu auditori natural o, com sol afirmar, “a la gent”. Sí, Arcadi Oliveres arriba a la gent dient el que molts volen sentir i aprofitant-se d’una crisi i d’un allau d’injustícies que ell no podrà vèncer amb la seva mentalitat ancorada en el miratge de revolucions fracassades. Ho fa investit de dignitats prefabricades servint-se d’una salmòdia bonista i superficial apta per a tots els intel·lectes i repetint els tòpics de manera convincent i mecànica, com el nen que sabia com ficar-se a la butxaca el professor de religió. Ara, en ple segle XXI, ho fa amb tòpics contemporanis maquillats a conveniència : la justícia social, el conflicte israelo-palestí, el tràfic d’armes o els papers per a tots els immigrants. La recompensa és més ambiciosa: convertir-se en un referent moral i intel·lectual de la seva revolució pendent, la que no ha estat capaç de realitzar fins ara, per satisfer la seva megalomania.

Per assolir l’estatus de referent cal ser un home brillant o un avantatgista, i Oliveres no és brillant. Tampoc no és un revolucionari. Arcadi Oliveres és un aparatxik amb un ego desbordant catapultat per dues institucions amb un pes social immens a Catalunya : TV3 i l’Església catòlica, ambdues subvencionades amb els impostos de tots els catalans. Oliveres és un economista amb una única experiència real en el món de l’empresa, concretament de l’empresa de la seva família. La va enfonsar malgrat pertànyer al ram del suro, i això té molt de mèrit. Malgrat aquesta prova d’incompetència manifesta i gràcies a la xarxa de clientelisme polític de l’àmbit eco-socialista (PSC i Iniciativa- Els Verds- Esquerra Alternativa, més grups extraparlamentaris), Oliveres exerceix un seguit de càrrecs que en qualsevol país seriós no hauria ni ensumat, la qual cosa dóna una lleugera idea de per què la Universitat catalana ha esdevingut un desastre precedit pel cataclisme de l’ensenyament mitjà fet a mida dels grups de pressió penjats d’un progressisme inútil i caduc tan ben representat per ell mateix.

Oliveres és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona en Economia Aplicada, President de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat (invent marxista inútil subvencionat fins al deliri), President del Consell Català de la Pau (un altre pessebre extraparlamentari subvencionat), comentarista i tertulià d’un seguit de ràdios i televisions dependents de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments (que paguen generosament malbaratant els nostres impostos), imparteix conferències i seminaris subvencionats pel Servei d'Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu (dos forats negres escandalosos repetidament denunciats per la Unió Europea que han servit per alimentar la corrupció de partits, sindicats i amics de la solidaritat especulativa), i forma part de la dirigència d'infinitat d’organismes, coordinadores, assemblees i paradetes diverses que es reparteixen autèntiques fortunes destinades a ONGs opaques que solen coincidir en la relativització del valor de la democràcia i la condemna de l’economia de mercat.

Un dels seminaris subvencionats impartits per Oliveres duu per títol “Gestió del Talent”, promocionat amb el lema “Conversa amb savis”. Què feliç deu ser aquest home, tractat darrerament de savi, d’expert en economia mundial i de pare intel·lectual del moviment dels Indignats! Quin regal per a un pessebrista subvecionat des de mitjans dels anys 80!

En una interessant entrevista concedida a El Punt el maig de 2009 on Oliveres afirmava “he calculat que Catalunya no perd diners en el tracte amb Espanya”, el seu entrevistador remarcava que “El seu compromís l'ha obligat a assumir durant anys un munt de càrrecs en el món de la solidaritat”. És cert, solidaritats al marge, Oliveres és un home imprescindible i insubstituïble, per això s’ha de sacrificar ocupant càrrecs a les següents entitats:

Consell de la Ciutat de Barcelona
Institut Víctor Seix de Polemologia (actualment director)
Comitè Internacional de la Fundació per la Pau
Societat Catalana d’Economia
Consell Assessor d’ATTAC (Associació per la Tributació de les Transaccions Internacionals)
Consell Editor de revista Monthly Review
Consell Editorial de la revista Foc Nou
Patronat de la Fundació Tam Tam
Institut Català Internacional de la Pau
Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat (ACSAR)
Comité Científic del CCDR (Centre de Desenvolupament Rural de la universitat de Lleida)

A part, com tothom sap, és el president de 'Justícia i Pau', una ONG de l’església catòlica fundada l’any 1968 i esperonada a partir de 1971 per l’arquebisbe Narcís Jubany, un home compromès amb el Concili Vaticà II. En els seus orígens, aquesta organització va ajudar, malgrat tota mena de limitacions, els presos polítics del franquisme a Catalunya. A mitjans dels anys ’80, mort el dictador, anant sobre segur i amb un arquebisbe vell i malalt, Oliveres va fer-se amb el control d’aquesta ONG. Actualment 'Justícia i Pau' és “una associació pública de fidels segons el Codi de Dret Canònic, erigida per l’arquebisbe de Barcelona en l’àmbit d’aquesta diòcesi, i inscrita com a entitat religiosa en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia amb el núm. 2321-SE/C”. El seu President -Arcadi Oliveres- és nomenat anualment per l’arquebisbe de Barcelona. Potser aquesta vinculació explica per què Oliveres dedica el seu temps a denunciar l'economia de mercat o Israel i evita pronunciar-se sobre el tortuós submón de les finances vaticanes o sobre els casos de pederàstia silenciats durant tants anys amb paràboles pietistes i amb indemnitzacions sufragades involuntàriament pels fidels.

La comptabilitat oficial de l’ONG presidida per Oliveres, per cert, és un desastre que no ens resistim a analitzar. 'Justícia i Pau' és una organització deficitària malgrat ser subvencionada en un 66 % amb els impostos dels catalans (“la gent”!!). Els seus socis amb les seves quotes cobreixen menys del 15% de les seves despeses, una quantitat inferior al seu dèficit. El seu personal fix i els professionals contractats consumeixen entre el 58 i el 65% del seu pressupost; és a dir, el que els paguem nosaltres sense cap Referèndum ni cap Assemblea a la Plaça Catalunya. No cal ser una llumenera de la comptabilitat per demostrar que les subvencions rebudes en concepte de trobades, xerrades i publicacions en realitat van a parar a remuneracions. O, dit d'una altra manera, amb quatre vídeos del senyor Oliveres penjats a YouTube els resultats socials serien iguals o potser més òptims i els catalans ens estalviaríem despeses supèrflues.

Alguns lectors pensaran que els 190.000 € regalats en forma de subvencions a l'ONG del senyor Oliveres l'any 2008 són una quantitat modesta en l’oceà del malbaratament suïcida de l’anterior govern tripartit. Bé, estem parlant de més de 30 milions de pessetes, que no és cap broma, sobretot tenint en compte que les paguem tots plegats a escot, inclosos els pensionistes, els aturats i els joves amb estudis que el màxim a què poden a aspirar és a emigrar o a repartir pizzes amb sous de misèria. Però, amb tot, ¿pot ser que aquesta inversió sigui profitosa socialment? La resposta és : sí, per als aprofitats que es passen la vida bescantant la democràcia parlamentària mentre xuclen una bona racció dels nostres impostos és una autèntica bicoca. En el cas de ‘Justícia i Pau’, aquest diners es justifiquen amb cinc o sis Comunicats anuals denunciant la indústria i el tràfic d’armes que ningú no llegeix, serveixen per pagar alguns sous i, sobretot, per alimentar la campanya de màrketing personal d’Arcadi Oliveres, el nou apòstol de la democràcia assembleària, que - com sap tothom mínimament informat- és una cosa que acaba dirigint i beneficiant a qui millor manipula “la gent”.

Les darreres proeses des senyor Oliveres no tenen preu. Servint-se de l’aixopluc de l’Església catòlica, de la Universitat, els partits afins i els mitjans de comunicació (especialment TV3) Oliveres va donar suport públic al bloqueig del Parlament de Catalunya, un acte antidemocràtic i indigne on vam poder contemplar una turba insultant, escopint i humiliant els nostres parlamentaris. Aleshores l’Arcadi va començar a fer marxa enrere, no fos cas que algú l’acusés d’incitar un acte que està penat amb cinc any de presó. L’endemà, per compensar i quedar bé amb la gent, va insinuar que alguns membres de la policia de Catalunya havíen provocat els incidents. Passades unes hores, en saber que el Conseller d’Interior estava disposat a demandar-lo per calúmnies, va fer-se enrere. Si fos per l’Arcadi Oliveres, llençar la pedra i amagar la mà s’hauria convertit en un esport olímpic.

La cirera del pastís amb què ens ha obsequiat aquest campió de la contestació subvencionada han estat unes declaracions a la revista La Bústia, publicació del Baix Llobregat afí al PSC. Afirma Oliveres que “el capitalisme és inadmissible, que és pervers i un sistema a destruir”, quan el realment pervers és la falta de mecanismes de control o la renúncia a aplicar-los per impedir l’abús, la depredació i el resultat a què condueixen; és a dir, una crisi brutal com la que estem patint. El capitalisme, com la circulació rodada, és el millor sistema per avançar, i no es pot eradicar de la mateixa manera que no es pot prohibir el trànsit per carretera amb l’excusa que hi ha irresponsables o criminals al volant. Calen un codi de circulació, un codi penal i mesures coercitives i punitives que impedeixin el delicte i el caos. Això és el que ha fallat a causa de la cobdícia, la ineptitud i la corrupció. I no només ha succeït als EEUU, no.

A Catalunya durant set anys un govern que es feia dir d’esquerres entre d'altres indignitats va concedir tota mena de privilegis a la banca i a les seves empreses a canvi de condonacions de deute. Els partits del govern van manegar i buidar les caixes d’estalvis amb total impunitat i el senyor Oliveres no va denunciar aquest malbaratament escandalós. Quants diners en forma de subvencions va rebre 'Justícia i Pau' durant aquests set anys? Quin ha estat el preu d’Arcadi Oliveres per callar la corrupció desbocada responsable en gran mesura de la ruïna del país, les retallades i el negre futur dels joves que ell diu defensar?

En l’esmentada entrevista, Oliveres exigeix que s’empresoni els banquers però no demana cap responsabilitat pels anteriors governants que ens han deixat un deute astronòmic i han exercit de banquers. Conclou que “el partit socialista no ho ha fet tan malament” i afirma que el canvi polític decidit democràticament a les urnes “no pot ser de cap manera”. Qui és aquest senyor per decidir el que pot ser i el que no pot ser menyspreant la voluntat popular exercida lliurement? Com pensa oposar-s’hi, fent una campanya d’agitació antiparlamentària, potser? És això? L’horror vacui davant la previsible devallada de subvencions és el motor primer de tant furor justicier i de tanta loquacitat sobtada?

Qui pot prendre’s seriosament que l’especulació indecent dels aliments per uns mercats desregulats s’aturarà gràcies a gent que proposa que sortim de l’Euro? Quina justícia pot esperar-se d’algú que dóna suport a una pantomima com el tribunal Russell contra Israel on la sentència està redactada abans de concloure el judici i on els seus magistrats fan declaracions públiques condemnant l’acusat abans de la celebració de les vistes? ¿Quina pau pot provenir d’algú que dóna suport a una flotilla mentint a consciència, silenciant el terror que Hamas imposa a la seva pròpia població, amagant que Hamas té com a propòsit en la seva carta fundacional la destrucció de l’estat d’Israel i que des de Gaza es bombardeja territori israelià, ignorant que des de fa cinc anys hi ha un jove jueu segrestat en condicions infrahumanes a qui la pròpia Flotilla menysprea?

Durant massa anys els catalans hem hagut de subvencionar per força grups i individus penjats de revolucions ràncies que han dut els seus pobles a un malson de masmorres, subdesenvolupament i demagògia. Arcadi Oliveres forma part d’aquesta elit impostada que, incapaç d’assolir una representació parlamentària significativa, grimpa amb el diner públic i es permet donar lliçons d’ètica i de solidaritat. La seva megalomania, la supèrbia de creure’s amb el dret de forçar una societat falsament utòpica i la deshonestedat de servir-se dels diners i els mitjans públics per exercir com a autèntics lobbys els incapaciten absolutament com a referents morals o intel·lectuals.

El passat 21 de desembre, després d’haver perdut estrepitosament les eleccions i sis dies abans de la presa de possessió del nou president, el govern en funcions va resoldre la concessió d’una pluja de milions d’euros a diverses ONGs d’acord a una convocatòria preparada mesos abans. Es tractava de subvencions pluriennals condicionant els pressupostos fins l’any 2012. Aquí tenen dues partides a favor de 'Justícia i Pau' per un import de 180.000 € :

Diners desviats, llençats inútilment per mantenir els privilegis de la reacció disfressada d'utopia. Així s’han mantingut centenars de demagogs i d’impostors. Aquesta és la veritable cara de l’Arcadi Oliveres. Ni justícia, ni pau, ni vergonya.

VICIS OCCIDENTALS (Vittorio Arrigoni)

Vittorio Arrigoni ha estat assassinat per un grupuscle salafista de Gaza vinculat a Al Qaida. El van segrestar per forçar una negociació amb Hamas, van donar un termini de 30 hores -un termini ben estrany, per cert- i abans que finalitzés el van liquidar després d’apallissar-lo. Van servir-se d’aquest militant italià per posar a prova Hamas com si es tractés d’un objecte o d’un hamster. La seva vida, la seva dignitat personal i tot el que havia fet com a cooperant incondicional de la visió més extremista de la causa palestina els importava ben poc. Els assassins de Vittorio han donat una explicació coherent amb la seva ideologia totalitària : escampava vicis occidentals.

Vittorio s’havia fet tips d’afirmar que moriria per una bala israeliana. S’equivocava sovint. Vittorio va qualificar com a segrest la detenció de què va ser objecte l’any 2008 per part de les autoritats israelianes que, passats sis dies, el van expulsar del país. Una vegada més s'estava equivocant. Potser en el decurs de les seves darreres hores va ser conscient de la tràgica diferència entre detenció i segrest. Massa tard. Potser Vittorio va pensar que s’havia equivocat sempre, potser va desitjar que un maleït soldat de l’exèrcit d’Israel esbotzés d’una patada la porta de la casa on el tenien segrestat i li salvés la vida. Però no va poder ser perquè “l’ocupant” fa més de cinc anys que va sortir de Gaza però allà no hi ha cap autoritat que garanteixi la llibertat, la dignitat i la vida. Fa temps que ho sabien els cristians assetjats i perseguits, ho saben els dissidents palestins que somnien amb una futura Palestina democràtica i laica, ho saben les dones de Gaza discriminades per una misogínia patològica, ho saben els pares que no volen que els seus fills siguin adoctrinats per l’odi, ho saben els homosexuals, la gent que vol vestir com li dóna la gana i que vol escoltar la música que li agrada, ho saben els vells que han vist com el seu poble s’ha anat enfonsant en la misèria i en la tenebra i ho saben els periodistes progres que no instal·len les seves seus a Gaza o a Síria sinó a al mateix Israel que demonitzen perquè és l’únic país de la zona que garanteix la seva llibertat d’expressió, els seus drets i la seva vida.

I el Vittorio, ¿no ho sabia?, ¿no havia notat res després de tornar il·legalment a Gaza pocs dies abans de l'inici de l'operació Plom Fós? Probablement aquella guerra va suposar l'experiència més dolorosa de la seva vida. Si ja havia pres partit abans de viure aquella situació infernal, a partir d'aleshores seria incapaç de raonar, d'escoltar i de discernir amb qui estava col·laborant. Un cop finalitzada l'operació militar molts cooperants se'n van anar de Gaza; ell no. Alberto Arce escriu en el seu blog que el que el va empènyer a sortir per cames va ser l'existència de grups palestins que veien els estrangers com un perill i alhora com a moneda de canvi. Ho explica ara amb motiu de l'assassinat del seu company, però aleshores s'ho va guardar, com també s'ho va callar en Vittorio, no fos cas que la realitat espatllés la història de bons i dolents que durant tants anys ha servit per atraure cooperants, portades de diaris, reportatges televisius, propaganda per als sàtrapes de la zona i diners; molts, molts diners.

Vittorio Arrigoni era molt actiu. Les noves plataformes de comunicació -moltes de les quals ideades, desenvolupades i posades a disposició del públic gratuïtament per joves jueus de classe mitjana- van facilitar-li la feina. Blogs, diaris digitals, transmissió d'imatges i vídeos via mòbil o Internet, facebook, You Tube... En Vittorio no perdia el temps. No era un cooperant, era un militant i el seu llenguatge defugia el matís : estat terrorista, boicot, aparthaid, racisme sionista,... En un dels seus escrits afirmava que els soldats israelians poden matar un home en menys d'un segon (mig segon si es tracta d'un palestí), però són incapaços d'entendre el significat de termes elementals com ara dret a l'existència o dret a la supervivència. ¿Pot ser que en Vittorio hagi mort abans d'entendre que precisament aquests dos drets formen part de la raó de ser d'Israel?

Vittorio Arrigoni era un italià jove i vital que malgrat creure en una ideologia tan rància com el comunisme no li feia fàstics al que els seus amfitrions devien considerar febleses indignes : un piercing en una cella, un look modern i diferenciat, un cos de gimnàs, penjolls al coll, tatuatges als braços (encara que el més visible fos " muqawama" -resistència- en àrab). I, a més, bevia i fumava, parlava amb les dones d’igual a igual i no el turmentaven els tabús sexuals i les inhibicions malaltisses. Totes aquestes manifestacions de llibertat per als salafistes -o per al Hamas- són vicis occidentals. Els seus segrestadors ¿li van explicar que en un comunicat afirmaven que era fill d’un “estat infidel” i que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident? Resulta difícil topar-se amb un fracàs més manifest i més trist per a un home que es diu internacionalista i que proclama que l’única nacionalitat és la pertinença a l’espècie humana que els seus assassins siguin aquells a qui ajuda incondicionalment i que el matin pel fet d’haver nascut en un estat infidel. Perquè ¿què volia en Vittorio? i, sobretot, ¿què volia demostrar? Potser estava atrapat en un imaginari familiar plagat d’avis partisans i antifeixistes i amb una mare comunista alcaldessa d’un poble de la Llombardia, potser va fer-se un embolic amb les seves lectures sobre la guerra civil espanyola, Gernika i les Brigades Internacionals. Potser hi havia un molt de posse revolucionària amb la seva gorra de mariner-partisà i la seva pipa. La foto que il·lustra aquest article descriu prou bé el personatge que s’havia fabricat : la gorra, la pipa, una samarreta amb missatge, el passaport i mans enlaire quan ningú no l’està apuntant. Una imatge per a la posteritat del pacifista disposat al martirologi que trobava que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià” (sic). Doncs va topar-se amb algú que també ho creu i que ho demostra amb fets, prescindint de les conseqüències. Vittorio era un occidental a qui li agradaven les mateixes coses que agraden a la majoria dels occidentals, inclosos els jueus. Potser això explica en part l’acarnissament de què va ser víctima, per què el van segrestar, per què el van apallissar, per què el van humiliar mostrant-lo en un vídeo públicament amb els ulls embenats amb una cinta adhesiva, sagnant, probablement de genolls i amb les mans lligades darrere l’esquena mentre la mà d’un dels seus assassins l’estirava dels cabells mostrant-lo com un trofeu de caça. En Vittorio va trobar els menys complaents del mercat, els més durs contra el règim sionista i, de passada, contra tot Occident, capaços d’asassinar-lo de manera que quedés clar el seu missatge, vexant-lo, fent-lo patir amb una mort lenta i brutal, escanyant-lo amb un cable metàl·lic amb tanta ràbia que va arribar a segar en part el seu coll. Una execució atroç que explica coses concretes : vicis occidentals.

La vella frase d'Abba Eban "els palestins mai no perden l'oportunitat de perdre qualsevol oportunitat" cada dia sembla més càndida i optimista. El cert és que darrere d'una facció salvatge espera el seu torn una de pitjor, fins el punt que ara mateix hi ha qui creu que Fatah és una organització seriosa i dialogant i que els islamofeixistes de Hamas en el fons són moderats. L'espiral de brutalitat i nihilisme sembla no tenir aturador. I la hipocresia tampoc. Un exemple sagnant és aquest comunicat : “el govern de Gaza condemna aquest crim atroç, que no s’adiu amb els nostres valors, la nostra religió ni els nostres costums i tradicions”. Això és el que diuen ara els que surten al carrer a ballar i a convidar a dolços a tothom quan hi ha un atemptat amb víctimes civils israelianes, els mateixos que van celebrar fa uns dies que uns covards degollessin cinc membres de la família Fogel -inclosos dos nens i un nadó- entrant de nit a casa seva aprofitant que dormien. Hi ha preocupació a Hamas, sí, sobretot perquè tal com afirmen “pot perjudicar els objectius del poble palestí”. El que perjudica el poble palestí són els seus dirigents; aquest crim -un més, per cert- pot fer-se notar en la minva de hooligans i de diners. I això és el que els amoïna de debò.

¿Vostès s’han parat mai a comptar quantes organitzacions palestines s’han solidaritzat obertament amb els tibetans, els tutsis, les dones de Ciudad Juárez o amb qualsevol minoria oprimida fora de la seva òrbita? El recompte és fàcil : cap. ¿Què deuen pensar dels cooperants i les organitzacions que aporten diners i dels activistes que deixen les comoditats de què disposen en els seus països per anar a viure a Gaza? ¿Que són solidaris, que són idiotes, que busquen alguna cosa que no confessen? Potser sospiten que un comportament tan inexplicable és el més misteriós i amenaçador vici occidental.

Vittorio Arrigoni escrivia articles i llibres incendiaris i donava conferències cridant al boicot contra Israel. Era conegut; massa conegut. La seva mare ha declarat que va arribar a Israel l’any 2002 gairebé per casualitat i que li havia confessat “quan vaig creuar la Porta de Damasc i vaig entrar al Jerusalem Est em vaig sentir quasi fulminat”. “En aquell moment va entendre que la seva labor se centraria a Palestina”, afegeix la mare. Aquell fulgor sobtat envoltat d’èpica revolucionària el duria a menysprear Israel i a callar davant els atemptats que cometien contra la població civil israeliana els qui ajudava incondicionalment. El seu assassinat ha estat condemnat per moltes organitzacions polítiques, per ONGs, per la Casa Blanca i pel secretari general de l’ONU. Però ell, en Vittorio, no va escriure ni una paraula sobre l’assassinat de Juliano Mer Khamis. ¿Saben per què? Perquè la seva no era una militància impostada, perquè sabia de què parlava, perquè pertanyia a aquella terra i lluitava a la seva manera per la convivència. Per al Vittorio, Mer Khamis devia ser “massa complaent i cooperador amb el règim sionista”.

L’assassinat de Mer Khamis suposa la liquidació del miratge de “dos pobles en un sol estat”. L’assassinat d’Arrigoni és el paradigma del fracàs per als que s’embarbussen amb termes com internacionalisme, multiculturalitat o cosmopolitisme sense saber ni entendre ni sospitar quin món sinistre somnien els botxins que protegeixen. Els qui pensen com el Vittorio i ara diuen que Israel és el “culpable moral” del seu assassinat no aniran a veure cap obra de teatre on s’escenifiqui la seva mort ignominiosa.

El crit de guerra de Vittorio era “mantinguem-nos humans”, Restiamo umani! Se'l creia?... Els seus assassins no el van escoltar, els seus protegits no el van entendre, els seus coreligionaris callaran. La setmana vinent el món l'haurà oblidat. Ciao, Vittorio!

Galeria fotogràfica

La seva darrera felicitació de Nadal. Va tornar
a equivocar-se de víctima i de botxí

Il·lustració-tipus al seu blog





Un look diferent



Inimitable



Resistent

 



Mediàtic

  

Sittin' On The Dock of the Bay

Fum

 



Amistats perilloses

 

Enemics insospitats

'Qui sono e faccio quello che ho sempre sognato'


Rientrerà  MERCOLEDI 20/04 con volo Alitalia AZ 895 con partenza alle 16.00 ora locale, dal Cairo, arrivo a Roma Fiumicino alle ore 19.35

GADDAFI o ELS "NOSTRES" FILLS DE PUTA

(ADVERTIMENT : Avui anem forts. Recomanem als cardiòpates i a les ànimes sensibles que s'abstinguin de llegir aquest article).

Darrerament se'n parla molt de la cèlebre frase pronunciada per Cordell Hull - Secretari d'Estat dels EEUU sota la presidència de Franklin Delano Roosevelt- referida al general Somoza, "sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". És pertinent recordar-la perquè que a mesura que cauen els sàtrapes nordafricans ha començat a sortir a la superfície que els nostres fills de puta, eren de la Internacional Socialista. Diem "eren" perquè així que han estat enderrocats n'han estat expulsats. No podien fer-los fora abans?; és més, ¿com s'explica que els acceptessin en una Internacional que es té per democràtica?

¿Recorden el cínic i pragmàtic Capità Renault de la pel·lícula Casablanca? Inoblidable l'escena en què poc després de cobrar un suborn crida "clausurin aquest local, acabo de descobrir que aquí s'hi juga!". El Capità Renault no és l'heroi de Casablanca, durant gairebé tota la pel·lícula es fa odiar. És un oportunista, un amoral, un abusador... però ens fa somriure. En el fons, al final del film ens creiem de veritat que allò pot ser l'inici d'una gran amistat. I és cert; si les coses no es torcen i ell pot treure'n profit, si la relació no el compromet gaire, serà un col·lega divertit i útil. Si la cosa es complica, però, ens vendrà per salvar ja no la vida, qualsevol cosa: l'última medalleta, un permís de cap de setmana, la cistella amb el lot del Nadal,... El Capità Renault és un dels personatges més aconseguits de la història del cinema i el millor reflex de la diplomàcia i de les relacions internacionals. Que ara, justament ara, la banca Suïssa o la Nordamericana bloquegin les fortunes robades per Mubàrak, Ben Alí o Gaddafi, no deixa de ser un fidel reflex de l'escena del tancament del Casino il·legal del Rick's Cafè. Ja se sap, diran molts, el capitalisme no fa preguntes fins que no cauen les respostes; "pecunia non olet". Però queda clar que no només actua així la pèrfida banca. Ho fan els estats, les corporacions, les ONGs, la Internacional Socialista i els periodistes progres que s'han guardat prou d'informar al populatxo d'aquests detalls. És clar, no ho entendrien! Resultat, la situació ha canviat : l'ONU ha prohibit vendre armes a Líbia, l'estúpida aristocrata senyora Ashton en nom d'Europa al final ha dit no sé què de la democràcia i TV3 ens ha obsequiat amb documental avorrit i previsible titulat "Gaddafi, el nostre millor enemic" que parteix dels anys '90, amb un Gaddafi contemporitzador amb els EEUU i Europa, però callant el seu passat i el de l'esquerra europea que li reia les gràcies i ara el denuncia; el passat brutal del tirà que encara massacra el seu poble. El Gaddafi que va fer tot el que va poder per posseir la bomba atòmica, el sàtrapa antisemita i antidemocràtic que durant 42 anys ha manegat amb tàctiques feudals un territori sense estat administrat pel seu clan i la seva família, que ha terroritzat generacions de libis mentre l'esquerra europea l'aplaudia. Passin i vegin, senyores i senyors, passin al Circ de la Impostura...

El secretari general de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, fa uns dies va enviar una carta al partit de Mubàrak comunicant-los la seva expulsió de l'organització perquè no s'avenen "amb el compromís d'una democràcia més integradora" (sic). Pocs dies abans Ayala havia enviat una missiva semblant al partit tunisià de Ben Alí alegant que amb l'expulsió reflectia "els valors i els principis que defineixen l'organització". Clavat al Capità Renault! Pel que es veu, Luis Ayala, secretari general des de 1989 de la IS és un polític xilè que recorda amb horror la tirania de Pinochet però que ha acollit durant dècades amb la major naturalitat Mubàrak i Ben Alí al sí de la seva organització com si no fossin tan o més sanguinaris i totalitaris que el general xilè. Un altre dels membres de ple dret de la Internacional Socialista és el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) que encara ara clama a favor de Gaddafi. I és que Muammar al Gaddafi té un historial llarg i recargolat i un reguitzell de servents agraïts per la seva magnànima ajuda econòmica, logística i política.

L'autoproclamat colonel Gaddafi el 1969 va deposar el moderat i ancià rei Idris donant un cop d'estat que va fer les delícies del bloc comunista i de l'ultraesquerra europea del '68 que somniava l'impossible mentre a la Txecoeslovàquia envaïda pels tancs soviètics o a la Xina de la Revolució Cultural vivien el malson desperts i en pròpia carn. Ben aviat va resultar ser també un regal impagable per a l'ultradreta i tots els antijueus del món. Aquest Calígula nordafricà ha estat el capità de la Internacional Antisemita i ha teixit durant més de quaranta anys una xarxa manicomial d'interessos i de vergonyes ara silenciades en una cínica el·lipsi de la història que faria ruboritzar fins i tot el Capità Renault. Tot i que encara conserva una aurèola "revolucionària" per a certes minories de desequilibrats i que probablement morirà matant, el seu ascens triomfal va tallar-se en sec el dia que va decidir atacar la Flota Americana a la Mediterrània. Al president Regan si li van inflar els nassos, va bombardejar el seu palau residencial i va aconseguir un embargament contra Líbia incomplet però prou enutjós. Quedaven enrere els dies de glòria en què Gaddafi es postulava com a continuador natural de Nasser, el glamourós carnicer egipci, el galan de la judeofòbia. Poc a poc vam anar veient com Gaddafi passava de conjugar verbs incendiaris que feien posar els ulls en blanc a la mainada revolucionària de casa bona a fer desfilades de models d'allò més chic i a escenificar pallassades de tota mena entre haimes i legions de verges incondicionals. Calígula també les feia, aquestes coses.

Durant prop de quinze anys Gaddafi va acollir, entrenar i subvencionar tota mena de grups terroristes ja fossin palestins com de l'Europa occidental : des de la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhof) a ETA passant per la munió de grupuscles italians de caire feixista o comunista. Com podran deduir, no li feia fàstics a res. Va untar amb el mateix entusiasme tant la megaprogressista Fundació Lelio Basso com a Francois Genoud -un conegut nazi suís que va ajudar a fugir d'Europa tants criminals de guerra com va poder- o com a Enrique Tierno Galvan, el viejo profesor, tan enrotllat ell amb la Movida Madrileña, a qui va regalar 60 milions de pessetes l'any '77 per tal que el seu partit, el Partido Socialista Popular, ingressés en bloc al PSOE. També va subvencionar un fracassat Frente de Liberación de Andalucía (FLA), xiringuito islamo-esquerranós transformat amb el temps en la Yama'a Islàmica d'Al Andalus, que reivindica la República Islàmica per Andalusia o, si no anem errats, per la idea que tenen del significat d'Al Andalus els qui hi entenen : de Gibraltar a Poitiers, passant per Arbeca. Una organització catalana mooolt prestigiosa també va beneficiar-se de la prodigalitat de Gaddafi : el CIEMEN.

Parlem del CIEMEN?
Sota el paraigua de la defensa de les nacions sense estat i de les llengües perseguides, Aureli Argemí va fundar l'any 1974 el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques). Fins aquí, res a dir. O potser sí? Qui era Escarré, qui és Aureli Argemí?

Aureli Argemí, nascut a Sabadell l'any 1936 i inscrit al registre com a Ignasi Argemí, ingressà a l'escolania de Montserrat l'any 1946. L'any '54 ingressà en l'ordre benedictina sota el nom religiós d'Aureli, en un amable gest cap al seu abat, Aureli Maria Escarré (1908-1968). Argemí passà a ser el secretari personal de l'abat Escarré l'any 1964 quan l'abat ja estava exiliat com a conseqüència d'unes declaracions contràries al règim de Franco al diari Le Monde. Després de la mort de l'abat, Argemí renuncià als seus vots monàstics encara que conservà el seu nom religiós i va emprendre una croada per enaltir la memòria d'Escarré : va fundar el CIEMEN , que duu el seu nom, va idear eslògans com "l'Abat del poble" o "l'Abat de Catalunya" i s'ha passat els anys ocultant que Escarré fins a aquelles declaracions va estar encantat amb el règim franquista, que tenia tractes d'allò més amigables amb l'esposa de Franco i que governava el monestir com un abat medieval. Argemí també ha fet tota mena d'esforços per treure de la circulació les fotografies de l'abat Escarré compartint palio amb Franco, per silenciar que Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde servint-se de "persones interposades" i que, casualment, les esmentades declaracions i l'inici de la mitificació del personatge van coincidir amb un escàndol majúscul de pederàstia conegut i tolerat per la jerarquia de l'abadia, protagonitzat pel jove tutor dels nens de l'Escolania, Mn. V., enviat després, discretament, al paradís del blanqueig de les ànimes tèrboles: el Vaticà.

En aquesta falsificació històrica i política també hi van col·laborar l'abat que el va succeir, Cassià M. Just i l'historiador i ex-escolà de Montserrat Josep Benet. Ja saben, allò de "els fins justifiquen els mitjans" sumat a "la roba bruta es renta a casa" posat al servei de Catalunya. És cert que l'abadia de Montserrat a partir de la desfeta nazi va ajudar el catalanisme catòlic i va aixoplugar dissidents i perseguits "dins d'un ordre", però l'enaltiment trampós d'una figura tan reaccionària com l'abat Escarré és una vergonya que per comptes de contribuir a l'emancipació de Catalunya dóna arguments a l'adversari. Ja ens coneixen, nosaltres som independentistes i, precisament per això, no estem disposats a callar ni a permetre que els fonaments del nostre futur estat ballin sobre les sentines de la mentida.

Però tornem al CIEMEN i al seu respectat i admirat fundador i president vitalici, Aureli Argemí. La pau i l'honorabilitat que suposadament envolten els monjos de l'Abadia de Montserrat han estat les seves millors armes per ocultar la seva personalitat egòlatra, interessada i pertorbadora. El CIEMEN ha fet molta labor de sapa davant dels nassos de tothom sense aixecar sospites. Des d'ajudar gudaris indignes a desviar voluntaris per Nicaragua a organitzacions sense nom que els instruïen per operacions d'Intel·ligència; des de deixar-se estimar per Gaddafi a ser subvencionat fins al deliri pel segon Tripartit. Sí, Carod-Rovira, el Conseller de la Vicepresidència que es feia dir "amic d'Israel" va subvencionar el CIEMEN amb una generositat digna de millor causa. Per cert, ¿què hi pintava l'abat Cassià de Montserrat en la compareixença de Carod justificant la seva imprudent entrevista amb ETA? ¿El CIEMEN hi va tenir alguna cosa a veure? Si és així, ¿el va ajudar o el va dur a emmerdar-se en una patinada política descomunal? Sigui com sigui, Carod va declamar públicament un panegíric inenarrable sobre l'abat Escarré amb motiu del centenari del seu naixement i va regalar milions d'euros sufragats amb els nostres impostos al CIEMEN. Indigna inversió que ha alimentat la xarxa 'Palestina al cor', el museu de la Nakba i articles repugnants com aquest, publicat a la revista Nationalia signat pel seu editor i director, el mateix Argemí, amb motiu de l'operació Plom Fos, on afirma que Gaza està ocupada, que Israel comet una matança indiscriminada contra centenars de víctimes innocents i que ho fa venjant-se d'uns pobres resistents que, total, han causat només 17 morts en tres anys amb els seus coets artesanals. Gràcies Carod!

Els anys 70 van estar plagats de comunes sembrades de llits oberts per a tothom. Molts antifranquistes d'aquella generació ara tenim una edat i un diploma signat pel president Montilla i per un tal Joan Saura proclamant que "la Generalitat de Catalunya, en nom del poble català, els ret homenatge solemne en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista". De tot allò ens resta una lleugera coïssor a l'anus i algun tros d'algun llençol d'aquells llits prometedors. La nostra memòria encara no s'ha esvaït. Havíem de lluitar i ho vam fer. Punt! Ens vam equivocar sovint, segur. D'aquest diploma retòric i oportunista ens quedem, disculpin la immodèstia, amb la frase "Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors". Potser és massa èpica. Treguin-li la retòrica sacrificial i sumin-li la il·lusió d'un futur democràtic i l'anhel de rescabalar la generació dels nostres pares i el dolor infinit dels nostres avis.

Només vam optar per combatre una derrota injusta, només vam apostar per la democràcia. Per això som aquí. Ens diem Hasbara-ts, som pocs, ens fem grans, però no ens rendirem.