La medalla de la vergonya

El govern espanyol està preocupat pel seu descrèdit internacional en general i, concretament, per l’antisemitisme descordat que transmet part de la societat espanyola, especialment el propi partit que ocupa el poder a Espanya. La llista de greuges és interminable: des de la proliferació impune de signes nazis i pintades enaltint el nazisme en camps de futbol i altres llocs públics fins a infinitat de declaracions i imatges on dirigents de diverses administracions o membres de les joventuts del Partit Popular mostren la seva connivència, banalització i ignorància pel que fa al nazisme, passant pels homenatges a la División Azul o l’exhibició en públic de la Delegada del govern espanyol a Catalunya en companyia de neonazis que publiquen libels sobre fosques maniobres judeomaçòniques i rebrots dels Savis de Sión.   

Per més que sembli increïble, els actuals dirigents del PP encara tenen encastat en els seus cervells tardofranquistes el xip de l’aïllament d’Espanya, aquella vella i còmoda idea de que passi el que passi poden fer i desfer sense que ningú de l’estranger se n’assabenti. I no... Som al segle XXI i tant la població espanyola com la resta del món es relacionen superant la manipulació, les subvencions condicionades, la misteriosa destitució de directors de mitjans de comunicació, etc. 

I així resulta que les criatures que habiten més enllà de les enyorades fronteres imperials s’escandalitzen, protesten i denuncien els hilillos d’antisemitisme que empudeguen Espanya.

La darrera sotragada, per no fer aquest post interminable, ha estat la denúncia d’un article obertament antisemita del diari ABC, un libel de sang clàssic on es dóna per cert que els jueus fan sàdics sacrificis rituals amb nens cristians desvalguts. Es tracta de la repugnant llegenda de san Dominguito de Val, que per més senyes té sant oficial i imatge venerada.

La data de publicació va ser el 18 d’abril; és a dir, divendres sant, el dia en què tradicionalment s’esbombaven aquesta mena de libels per excitar les masses i provocar matances de jueus. La mala fe i l’inquietant enyorança de temps passats queden clars.

Com pot comprovar-se, l’articulista, un periodista jove anomenat Israel Viana -potser que vagi canviant de nom-, es posa estupendo i, en un atac de contrast històric-científic, deixa anar la següent perla : “Murió crucificado, según cuentan una confusa leyenda que ha sido negada por algunos estudiosos, a la temprana edad de siete años.” (sic)

Les protestes no van trigar a arribar. Per exemple, Gustavo Perednik va pujar a la xarxa aquesta denúncia :

Però el cop més fort va venir del Centre Wiesenthal en forma de carta adreçada directament a qui tothom identifica com a responsable tant del govern d’Espanya com del diari ABC : el president Mariano Rajoy. 

El to de la carta era tan demolidor que no es recorda res ni remotament comparable adreçat a cap autoritat d'un país democràtic

Entre d’altres extrems, la carta del Centre Wiesenthal,

- Definia l’article com una clara manifestació d’antisemitisme amb un llenguatge propi del diari nazi Der Stürmer.

- Acusava el diari de servir de plataforma de difamació per escampar odi contra els jueus.

-Afirmava que l’ABC s’ha unit a la sòrdida tradició que en altres temps acabava en matances de jueus,  citant-ne exemples.

- Assenyalava les greus responsabilitats i les coneqüències potencials, recordant l’estreta línia que separa la incitació a l’odi dels actes de violència.

-Destacava que el diari ABC no només posa en perill la comunitat jueva, amb la qual el govern espanyol prova d’esmenar la Inquisició i l’expulsió, sinó que a més viola les obligacions d’Espanya pel que fa a tractats contra la discriminació i el racisme com a membre de la Unió Europea i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació  Europea (OSCE).

- Finalment, el Centre Wiesenthal instava el president Rajoy a condemnar públicament les manifestacions antisemites de l’ABC i a prendre mesures per impedir més incitacions d’aquesta naturalesa. I sentenciava que el silenci davant d’aquesta provocació podria interpretar-se com a una manifestació d’indiferència.

La resposta ha estat l’eliminació de l’article de la web del diari ABC, però el Centre Wiesenthal considera que és insuficient i reclama “una disculpa pública per aquesta ofensa al poble jueu” en l’edició impresa i en la digital, així com el compromís que mai no tornaran a publicar expressions antisemites al diari.

No ens consta que l’ABC s’hagi disculpat ni que hagi assumit cap compromís. Pel que fa al president Rajoy, no ha manifestat públicament la seva repulsa per l’article. I és en aquest context que Alícia Sánchez Camacho va rebre el passat dimecres dia 30 d’abril la "Medalla commemorativa de les Quatre Sinagogues Centrals de la Comunitat Sefardita de Jerusalem".

El guardó, en principi, sobta perquè no consta que aquesta senyora s’hagi destacat per res que tingui relació amb la Comunitat Sefardita ni amb les Quatre Sinagogues Centrals de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però qualsevol associació és lliure de premiar a qui ho consideri oportú.El que va encendre totes les alarmes i va dur els lectors de l’estranyesa a l’estupor va ser l’explicació del president de l’entitat, el senyor Abraham Haim : premiaven Alícia Sánchez Camacho per la seva “tasca incansable contra la ruptura i el separatisme” i a favor de la unitat. Es donava a entendre que eren els sefardites, no pas una associació, i el lliurament es feia a la seu barcelonina del PP en presència de la Delegada Llanos de Luna que mesos enrera lliurava un diploma d’honor a l’Hermandad de la División Azul que, com tothom sap, vesteixen uniformes feixistes, tal com podem veure en la fotografia d’aquella cerimònia de lliurament.

 
Aquestes són les boniques insígnies que exhibeix l’esmentada “Hermandad”.

Aquesta esgarrifosa realitat la coneix perfectament tota la comunitat jueva de Catalunya, que no hauria atorgat mai un guardó per raons ideològiques i menys en aquest context.

La Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) ha fet pública una nota que transmet incomoditat on comunica que no ha estat “ni consultada ni informada sobre un premi lliurat pel Senyor Abraham Haim a la Senyora Sánchez Camacho.” 
Per la seva banda, l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI) ha fet un comunicat on s’afirma el següent :

 “Les comunitats jueves neguen que Abraham Haim parli en nom seu i molt menys en nom d’Israel, i destaquen que aquest particular, que es dedica a impartir conferències, es representa només a sí mateix.
Els jueus catalans pertanyen a totes les adscripcions polítiques del país i l’estat d’Israel sempre s’ha mostrat comprensiu i respectuós amb Catalunya i les seves autoritats polítiques, rebent al President Mas amb els màxims honors a Jerusalem.
Qui vulgui manipular i traslladar a l’opinió pública una imatge diferent, només pot causar un perjudici a la pròpia comunitat jueva.
Les actuacions particulars només afecten, com és natural, a les persones directament implicades, i responsablement així s’hauria d’interpretar sempre.”

Aleshores, quines són les raons i l’oportunitat d’aquest premi? : 

-apaivagar les acusacions d’antisemitisme, especialment després de la carta del Centre Wiesenthal, amb la vista posada en la candidatura espanyola al Consell de Seguretat de l’ONU.

-provar de compensar el tracte exquisit dispensat per les autoritats israelianes al president Mas en el seu viatge a Israel en el qual, i malgrat tota mena de pressions, va ser rebut pel president Shimon Peres.

- donar aparença de visibilitat internacional a Alícia Sánchez Camacho.

- simular amb mala fe un decantament de la comunitat jueva i d’Israel cap a posicions unionistes per desautoritzar la posició neutral i dialogant de la diplomàcia israeliana. Recordem que el Delegat palestí a Espanya -amb tractament d’Ambaixador i amb les despeses de la delegació sufragades pel govern espanyol- va manifestar-se clarament contrari a la independència de Catalunya.

A continuació examinem el discurs d’agraïment d’Alícia Sánchez Camacho reproduint la nota d’Europa Press:

"La líder del PP català ha agraït el guardó, i l'ha compartit amb tots els membres del seu partit perquè assegura que es tracta d'un reconeixement per al conjunt del PP de Catalunya, que treballa per la "unitat i la convivència".

Camacho ha assegurat que el premi li retorna l'afany de seguir treballant i lluitarà fins al final per evitar la independència de Catalunya. Ha reivindicat els valors sefardites de diàleg i responsabilitat personal, i ha assegurat que encara queda temps perquè CiU "s'ho repensi i abandoni el procés cap a la ruptura".

És difícil superar una instrumentalització tan barroera de la comunitat sefardita."

Però qui és Abraham Haim? 

Haim va néixer l’any 1941 a Jerusalem. És llicenciat en Història de l’Orient Mitjà i en Llengua i Literatura àrab per la Universitat d’Hebron. Doctor en Història per la Universitat de Tel Aviv i ex catedràtic d’Història de l’Orient mitjà. 

Va ocupar el càrrec de Director General del patrimòni Sefardí en el ministeri d’Educació i Cultura d’Israel.
Entre 1986 i 1996 va ser vicepresident de l’Asociación de Amistad Israel-España.
Actualment imparteix conferències i seminaris sobre llengua, història i cultura sefardí, col·labora amb l’Instituto Cervantes i la Casa-Sefarad i des de 1983 és professor de “Lengua y Civilización española” (?) en els cursos d’estiu del Colegio de España de Salamanca.

Abraham Haim des de 1993 exerceix de cicerone d’altes personalitats espanyoles de visita a Jerusalem. Des de l’any 1999  és “Comendador de la Órden del Mérito Civil, en nombre de Su Majestad el Rey de España Juan Carlos I” (així és com el Sr. Haim anuncia aquesta distinció).

Més enllà de la seva justificada passió per la llengua castellana, Abraham Haim ha anat adquirint una mescla d’interessos i compromisos professionals i polítics i un fort lligam amb el rei Joan Carles. El seu conservadurisme i les ànsies de quedar bé amb la classe dominant espanyola el duen sovint a fer i dir coses fins i tot intolerables. Per exemple, aprofitar un càrrec de caire honorífic d’una organització cultural sefardita per fer política de confrontació que pot agradar tant als seus benefactors com perjudicar la seva comunitat, que és molt diversa en els seus posicionaments polítics i se sol guiar pel principi de la prudència per raons històriques ben comprensibles.

El senyor Haim, per fer-se estimar sovint declara que no cal que Espanya demani perdó per l’expulsió dels jueus, que en tot cas podia revocar-se el Decret d’expulsió. Pel que es veu ignora que el Parlament de Catalunya és l’únic organisme polític d’alt nivell que l’ha condemnat i no entra en detalls a l’hora de demanar-se per què el rei d’Espanya no n'ha demanat la seva revocació. Tampoc no sabem què opina sobre el fet que l’hereu institucional dels monarques que van expulsar els jueus reblant el Decret amb un terminant “y que no sea permitido nunca regresar” usi el títol de rei de Jerusalem. No entenem com pot ser que un sefardita més o menys il·lustre que s’enorgulleix de conservar treballosament una llengua ultra-minoritària s’arrengleri amb els qui voldrien acabar amb totes les llengües de l’estat que no siguin “l’oficial”. Ahir imposaven la religió oficial, avui la llengua.

Afirma Abraham Haim que els gestos dels governs espanyols i d’altres institucions econòmiques i socials són suficients a l’hora de diluir el dolor de l’expulsió. Potser a ell li han fet gestos molt generosos i ell sabrà com va de dignitat i de consciència, però precisament per ser algú significat dins del món sefardita no té cap dret a relativitzar o a perdonar sense que l’Estat espanyol hagi fet el gest imprescindible de decència de demanar perdó, condemnar i revocar el decret d’Expulsió.
Haim lloa la nova Llei que permet la nacionalització dels sefardites que ho demanin i calla la complexitat i els entrebancs que suposarà aplicar-la. Sap que els ciutadans espanyols que aconsegueixen la nacionalitat israeliana perden la espanyola? Castigats! Si ets espanyol no pots ser israelià. Però si ets israelià sefardita pots ser espanyol? Quins malabarismes més estranys han de fer tant el govern espanyol com el senyor Haim.

Però quan veritablement Abraham Haim ha esclatat en tota la seva plenitud ha estat des que va ser nomenat president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem. En realitat es tracta d'una associació cultural poc coneguda que no representa ni de bon tros la comunitat sefardita ni té cap funció religiosa i sobre la qual no hem trobat ni Estatuts ni pàgina web. La seva funció principal és gestionar les quatre antigues sinagogues sefardites de Jerusalem, aquestes sí, històriques i amb un passat apassionant, tal com ens expliquen en aquest interessant vídeo els companys de ‘Paseando por Israel’. (I, ja posats, aprofitem per demanar-los que col·laborin en alguna mesura per tal que puguin millorar les seves possibilitats tècniques. Val molt la pena).

El cas és que, utilitzant una afortunada expressió castellana, Abraham Haim se ha venido arriba des que el passat juny va ser nomenat president d’aquest Consell i ha iniciat un festival de condecoracions a altes personalitats espanyoles, totes del PP, tret del rei, que és com si en fos.

Segons va afirmar en l’acte de lliurament de la medalla a Alícia Sánchez Camacho, aquesta és la primera autoritat catalana a rebre-la i a partir d'ara passa a formar part "d'un club molt noble". Abans els afortunats havien estat el rei, el ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, el president del Senat Pío García-Escudero i el president del Congrés Jesús Posada. Haim ha glossat la figura de Sánchez Camacho, definint-la com “una política lluitadora, valenta, que insisteix i resisteix", i fregant el deliri l’ha equiparat amb Golda Meir.
Però el senyor Haim pot anar més enllà quan es tracta de complaure la rància dreta espanyola. Molt més enllà.

En el vídeo que poden veure a continuació, Abraham Haim imparteix una classe magistral d’història i ens instrueix sobre les intencions de Franco de fer retornar els sefardites perquè enriquissin Espanya, diu no tenir molt clar si els escassíssims diplomàtics espanyols que van arriscar-se salvant la vida de milers de jueus europeus ben entrada la guerra ho van fer per indicacions oficials o per iniciativa pròpia i que Franco no es va implicar enviant jueus o col·laborant en la política antisemita, com si els jueus haguessin pogut creuar la frontera tranquil·lament per instal·lar-se a Espanya, com si no els haguessin detingut, internat o retornat a l'altra banda de la frontera espanyola.I se salta l’espantós episodi de la no actuació davant els requeriments dels nazis perquè l’estat espanyol es fes càrrec dels sefarditas de Grècia que va costar milers de vides.

Si això fos poca cosa, Haim ens té reservada una gran traca final quan afirma que ell sempre diu que malgrat que Franco va ser un dictador “y no sé qué... Con respecto a los judíos fue buena persona”. Entenem que no s’ho puguin creure i els convidem a comprovar-ho. Dura dos minuts.

Després de veure això, se’ns acuden moltes coses, però només en direm dues; que mai no acceptaríem cap distinció atorgada per aquest senyor i que no entenem com pot representar un organisme que gestiona un conjunt amb tanta història per on ha passat tanta gent que va haver de lluitar i de patir tant.

Juan Manuel Sánchez Gordillo i la revolució subvencionada d'un jornaler de la judeofòbia

L'alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, està indignat amb Serrat i Sabina. Diu que si tinguessin un mínim de consciència no actuarien a Israel. Bé, exactament en el seu twitter ha escrit "Serrat y Sabina si tienen un miligramo de conciencia no pueden cantar en el Estado RERRORISTA de Israal" (sic). Curiosament no hi ha ni un sol tuït que faci referència a Síria des que va obrir el seu compte al mes de març. No serà perquè no hi hagin passat coses, a Síria.

Sánchez Gordillo va pel món amb un mocador palestí al coll que no es treu ni per descuit. És molt solidari, sí. ¿Per recordar els oprimits de Síria què es posarà al coll, el cadàver d'un nen mutilat? Fa anys que clama contra Israel i exigeix tota mena de boicots mentre ha defensat Gaddafi i Saddam Hussein. No només mostra una fixació patològica contra Israel, també exhibeix un menyspreu absolut per la vida i la dignitat dels súbdits de les dictadures ferotges dels seus admirats líders panarabistes. Racisme doble demonitzant els uns i ignorant els altres. Potser per això l'any 2008 li van atorgar el Premio a la Coherencia.

I és que Juan Manuel Sánchez Gordillo és molt coherent. Fa 33 anys que és alcalde de Marinaleda, on té muntada una mena de república soviètica en miniatura, un festival de la utopia. Fins i tot ha aconseguit construir habitatges que els seus propietaris paguen amb 15 euros mensuals. Això sí que és una revolució! És clar que tot això ho ha aconseguit a base de coaccions i subvencions.

L'ajuntament de Marinaleda està subvencionat en un 85%. Els pobles dels voltants estan una mica disgustats perquè com més subvencions van a Marinaleda menys diners hi ha per repartir. Hauran de fer servir la tàctica que el mateix Sánchez Gordillo no s'amaga d'explicar : "quan volem pisos nous anem a la Conselleria a demanar-los i si el Conseller ens diu que no hi ha diners nosaltres li diem: conseller, demà t'ocupem la Conselleria. I així aconseguim els equipament que volem".

A més de les subvencions de la Junta, reben de la Diputació de Sevilla, dels ministeris del govern espanyol i de la Unió Europea. Ah, i del subsidio agrario que és un invent del neocaciquisme andalús que proporciona vots als partits en el poder i diners a empresaris, gestors, polítics i famílies, perquè les peonades que donen dret a cobrar-lo es poden comprar i mentre un o més membres de la família cobra el subsidi amb una mica de sort poden treballar en negre, cosa molt pràctica per no pagar impostos. No es perdin aquest reportatge que ho explica molt bé en pocs minuts :



Com hauran pogut comprovar es tracta d'un sistema redistributiu sui generis que afavoreix que el camp no es despobli i que a Andalusia hi puguin treballar més d'un milió d'immigrants mentre més d'un milió d'andalusos viuen del subsidio perquè no troben feina. És la nova versió de "el reparto". És una llàstima que els nostres polítics no l'hagin reivindicat per a Catalunya, donat que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Comprendran que l'alcalde de Marinaleda es rebel·li contra les retallades. Perquè una cosa és que als burgesos de les regions riques que paguen l'IRPF i les clatellades que els clava hisenda els tanquin quiròfans i escoles, però a ell que no li rebaixin ni un euro o ocupa la Giralda. Ja hem dit que és coherent. I per tal de demostrar-ho té un discurs polític treballat i constructiu que si li fessin cas seria la solució de totes les crisis :

- "La tierra de quien la trabaja, la industria de quien la trabaja y los bancos nacionalizados y al servicio de los pueblos"

- "En Marinaleda ninguna familia tiene hipotecas porque hemos sido capaces de construir viviendas de 90 metros a 15 euros al mes"

- "El dinero sólo tiene sentido como instrumento de lucha y solidaridad"

- "La libertad tiene que ser con igualdad, porque si no, no hay libertad; los ricos quieren libertad para robar, matar, escribir y difundir a su conveniencia todas las informaciones y acabar con los pueblos del mundo que están luchando por la libertad"

- "Tenemos que remarcar nuestro perfil anticapitalista y no arrimarnos a un barco que se hunde ni a una derecha troglodita"

- "La burguesía es la clase más violenta que ha parido la historia de la humanidad, la más embustera y la más criminal"

Ens demanem com posarà en pràctica la seva revolució sense subvencions. Perquè sense aquesta burgesia que tant li repugna i que a l'Europa contemporània està formada per una massiva classe mitjana que treballa i paga els seus impostos, no tindria bancs per nacionalitzar i els habitatges a 15 euros al mes haurien de ser maquetes en cartolina reciclada.

Un altre tòpic que repeteix sovint del seu repertori de la demagògia és "en la izquierda revolucionaria tenemos que unir discurso con vida. Tenemos que vivir lo mismo que hablamos y hablar lo mismo que vivimos". Potser per això el mes passat va viatjar a Venezuela en Business class per un import de més de 6.000 euros, com tots els proletaris i jornalers coherents del món. La seva estada al paradís chavista no va passar desapercebuda. Va ser entrevistat a les principals cadenes de ràdio i televisió governamentals, va posar-se com a exemple d'honradesa i coherència revolucionària i va anunciar que a Marinaleda estan construint un barri que es dirà “Revolución Bolivariana Hugo Chávez”. Farà conjunt amb els carrers i places dedicades al Che i altres demòcrates.

La crème de la crème del goril·lisme chavista encara tremola d'emoció des que Sánchez Gordillo va pronunciar aquesta frase : "lo que ustedes están haciendo aquí es un reto histórico, ustedes están haciendo historia. Ustedes son una esperanza para el mundo". Als 180.000 morts víctimes de la violència que campa des que Chávez va ser investit president els faria molta il·lusió ser en aquest món per felicitar-lo. Als siris massacrats gràcies a l'ajut de Chávez a Bashar al-Assad, també.

Aquest és l'home que retreu a Serrat i Sabina que facin un concert en un país democràtic per al públic que desitgi assistir-hi lliurement : Juan Manuel Sánchez Gordillo, professor d'Història, alcalde del sòviet de Marinaleda, diputat al Parlament d'Andalusia, directiu de sindicats i partits, jornaler del caciquisme amb rostre utòpic i de la judeofòbia per raons humanitàries. Una perla.

El que no denuncien les Xarxes Palestines

La "Red Solidaria Contra la Ocupación de Palestina" (RESCOP) està muntant una recollida de signatures per tal de pressionar Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina i aconseguir que no actuïn el proper 21 de juny a Tel Aviv.

La RESCOP és una de les paradetes d'ONGs i grupuscles que fins fa ben poc han viscut de la moma de les subvencions que els contribuents els hem pagat a desgrat nostre amb els nostres impostos captius perquè un govern irresponsable llençava els nostres diners i els hi regalava en nom de la 'Alianza de civilizaciones', un invent que encabia salvatjades com la que es pot observar a la terrible fotografia que encapçala aquesta entrada.

La RESCOP està indignada pel fet que dos cantants occidentals puguin actuar lliurement en un país democràtic, avançat i reconegut  internacionalment però no diuen res de les penes de mort i les execucions que aquests dies s'estan perpetrant tant a Gaza com als territoris administrats per l'Autoritat Nacional Palestina sobre gent acusada de col·laborar amb Israel, vendre terres als jueus, blasfemar contra un pederasta medieval o cometre actes immorals, com ara prendre's una cervesa.

La RESCOP tampoc no deu trobar especialment remarcable el bany de sang que ofega Síria des de fa més de quaranta anys i que d'uns mesos ençà ha costat més de 12.000 vides. El grau de brutalitat del règim sirià, amb bombardejos indiscriminats contra la seva població, tortura i assassinats a sang freda de criatures i violacions massives de dones pel sol fet de ser familiars de sospitosos, és insuportable.

No recolliran signatures per això, no...

     
El que els preocupa és que dos artistes coneguts i admirats vagin a cantar a Israel i que se sàpiga que es tracta d'un país on la gent és normal, li agraden els concerts i rep amb alegria qualsevol manifestació d'art i de bon veïnatge; on no s'enterra en viu els dissidents o els qui, com aquest pobre home, graven amb una càmera i pugen a la xarxa el que volen denunciar.

     
Sereu molt ben rebuts, nois!

LABORATORIS SELLARÈS

Potser avui algun amable lector es disgustarà amb nosaltres i ens reprendrà amb un “Sí, ja ho sabem, en Sellarès és un vividor, però és el nostre vividor!”. No saben fins a quin punt ens doldria violentar la delicada sensibilitat d’algun patriota amb amnèsia intermitent o tocar-li el que no sona a alguna patum. Dit això, passem a l’assumpte que ens ocupa sense més preàmbuls.

Miquel Sellarès fa dècades que viu del pressupost públic, de canongia en canongia, a compte de vells mèrits, com haver participat en la fundació de Convergència l’any 1974 o haver format part com a Director general de Seguretat Ciutadana de l’equip transversal comandat pel conseller Macià Alavedra que a inicis dels 80 va desenvolupar el projecte de la nova Policia de Catalunya. En aquest càrrec va durar vuit mesos a causa d’unes declaracions inoportunes; o sigui, per boques, una de les seves característiques més destacades i del tot incompatible amb la discreció que exigia el seu càrrec. Sellarès va ser nomenat i rellevat, va percebre el seu salari i la seva destitució no va suposar cap escàndol ni cap degradació personal. Hi ha centenars de càrrecs que han estat rellevats quan qui els va nomenar ho ha considerat oportú i cap d’ells s’ha dedicat a proclamar la seva transcendència històrica i a reclamar-nos (i aconseguir) reconeixements i privilegis com ho ha estat fent Sellarès durant trenta anys.

El 2003 Sellarès va contribuir decisivament en la campanya “Carod president”. Com a resultat, Carod no va ser President però sí Conseller en Cap i ERC va obtenir uns resultats excepcionals. Sellarès va ser premiat amb el seu nomenament com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, però va ser destituït passats dos mesos, novament per boques... i per il·lús. Els “companys” del PSC se’n van desempallegar filtrant un projecte seu que consistia en controlar els mitjans de comunicació afavorint o perjudicant grups mediàtics amb favors, maniobres i subvencions. I és que en Sellarès va caure en la visceral i hispànica temptació de “l’ara manem nosaltres” i es va trobar de facto amb la resposta socialista del “no, vosaltres no; nosaltres” que va comptar amb la col·laboració entusiasta del Grup més amenaçat (el Godó-La Vanguardia), i amb la corredoria convergent disposada a posar-lo en el seu lloc i passar-li vells comptes pendents. Miquel Sellarès és un faixador de ring d’extraradi impotent davant la floritura jesuítica i la maniobra sibil·lina. En cas de duel, mai no triaria el floret, més aviat es decantaria per la destral de sílex.

L’home, però, no va caure en la misèria i va mantenir la seva canongia més sucosa, iniciada en temps de CiU : la presidència de la Fundació del Centre de Documentació Política (CDP), un invent inicialment privat que consisteix en fer resums de premsa de copy paste a preu d’or per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, els seus inexplicables contribuents. L’arribada del segon Tripartit, amb el seu vell amic Carod-Rovira com a Conseller de la Vicepresidència (o com a Vicepresident o com a Conseller en Cap in pectore) va suposar una mena d’epifania de l’untada còsmica. Així tenim que l’amic Sellarès, cultivant la intriga folletinesca i el loock el espia que me amó ha estat el rei hiperactiu de la subvenció pública i de la paradeta virtual :

- President de la Fundació del Centre de Documentació Política.
- Cap del Centre d’Estudis Estratègics.
- Director de la revista Debat Nacionalista.
- President de l'Opinió Catalana.
- President de la revista i de l’Associació Tribuna Catalana.

Caram!! ¿Estem parlant d’un prohom, d’un referent històric de la construcció nacional que passarà a la posteritat per dur-nos a la independència? Doncs... no! Parlem d’un senyor grassonet i pavero que es passa de llest, especialista en relliscades i en viure dels nostres impostos potinejant en els seus laboratoris de la conxorxa. De vegades fins i tot utilitza Israel a conveniència com una eina. I, mirin, ens toca els nassos que algú s’aprofiti de la Independència de Catalunya i d’Israel per tirar de la rifeta.

Un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes ha revelat el desgavell amb què Sellarès administra la Fundació del Centre de Documentació Política, subvencionada sense concórrer a concurs públic amb gairebé DOS milions d’euros que van a parar a un compte personal que ell administra com si es tractés de la seva economia domèstica i que no quadra amb els balanços de la Fundació. Quan la cosa s’embolica s’autoconcedeix un préstec a través del seu Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i tan amples! L’informe de la Sindicatura de Comptes exposa clarament que això no ho pot fer, qüestiona la viabilitat de la Fundació donat que tot i la subvenció més que generosa “la Fundació presenta des de fa anys uns fons propis negatius”, el darrer consistent en 165.000 euros de dèficit, i denuncia altres pràctiques del tot irregulars, com per exemple saltar-se el pagament de l’IVA o pagar els seus empleats per sobre del conveni que regeix el personal dependent de la Generalitat, premiant-los, a més, “la puntualitat i l’activitat” com si ser puntual i treballar fos un fet excepcional i com si Sellarès fos un empresari pròdig que administra alegrement els seus diners. Denuncia la Sindicatura el caos comptable i remarca que "falta la justificació de la motivació de la despesa als rebuts de restaurants" (sic). A més, la Fundació va rebre just abans de les darreres eleccions una subvenció complementària de 241.500 euros per renovar el seu servei informàtic, que deu ser descomunal si tenim en compte que ja va rebre una subvenció de 191.000 euros l’any 2004 amb idèntica finalitat. Curiosament l'informe de la Sindicatura remarca que "el fons dotacional no coincideix amb l’aportació inicial. D’acord amb la Memòria, la diferència ve donada per la valoració de les aplicacions informàtiques. La Sindicatura ha demanat la seva composició i no s’ha obtingut".

Salvant els mèrits del passat remot de Miquel Sellarès, ens demanem quina utilitat té la seva Fundació i el seus resums diaris de premsa i per què els catalans hem de pagar-li un sou de 106.000 euros anuals via Generalitat. ¿Té algun dossier incòmode sobre algú, és molt bo explicant acudits, domina l’art de la hipnosi? En tot cas no tenim pas la sensació que els seus reculls de premsa puguin ser gaire rigorosos si tenim en compte els seus panegírics dels darrers anys sobre Montilla. Tampoc no ens sembla una persona particularment discreta ni lúcida ateses no només les seves accions sinó també algunes declaracions. Per exemple :

- “En aquests moments, vull reflexionar durant sis mesos sobre l’acord. Jo vaig aconsellar Carod-Rovira que nosaltres pactéssim amb l’esquerra. I per què? Segur que amb els amics, amb els patriotes i amb la bona gent de CiU, no haguéssim tingut tants problemes amb la qüestió nacional. Però havíem de fer una funció històrica: CiU cobria un centre catalanista i nosaltres havíem
de fer l’Esquerra nacional”. (Molt bé, nano, ets un estratega de nassos!)

- “Necessitem no sols els mitjans públics sinó els privats. Que l’operació de rellançament del diari Avui sigui un èxit i que el grup Comit sigui un èxit. Que hi hagi unes cadenes privades amb un contingut nacional català”. (Estem impressionats amb els resultats!)

- “I com a consell a la gent jove, els dic que no siguin uns buròcrates funcionaris al servei de la política. A nosaltres ens va tocar passar per interrogatoris, la presó, i ho hem superat. Ara, el màxim que poden perdre és el sou i el cotxe oficial”. (A sobre es permet donar consells ètics a la mainada utilitzant la lluita antifranquista)

- “Aquí hi ha una cosa que no s’ha explicat bé. Jo no sóc un home sense feina. Es crea una oficina de suport a Carod-Rovira feta per professionals, alliberats i a sou. Però jo pretenc donar-li el suport que calgui sense cobrar ni un duro. No vaig ser mai un professional d’en Pujol i no ho seré de ningú. Si mantinc aquesta actitud dura a l’hora de fer política és perquè no en depèn el meu sou.Quan la lletra del pis l’has de pagar de la política, estàs llest”. (Una visió molt curiosa del que és “fer política” i del que significa “no cobrar ni un duro”. De què depèn els seu sou?)

-“En Marín sap que la meva sortida em va suposar un alliberament i que jo tinc molt a veure amb el seu nomenament, sense ser ell el primer candidat.
Interessava molt que qui em substituís fos clarament un home Carod, però molt diferent a mi. Aquest noi sap maniobrar més que jo; i per això l’hem posat". (“Em deus un favor, noi!” I sí, va ser generosament recompensat)

- “Cal defensar com a líders a Catalunya TV3 i Catalunya Ràdio, i cal col·locaral darrere una indústria audiovisual potent, defensar empreses com MediaPro”. (Hem estat en mans de gent que pensava i feia coses tan encertades!)

- “Jo el 23-F anava amb una pistola amb 18 bales i de por sí que en vaig tenir, perquè si arriben a venir al Palau no sé què hagués passat... Estava amb una colla de gent que volíem emportar-nos el president Pujol”. (Per sort, Pujol no va fugir. Només ens hauria faltat això)

- “Hi ha tota una generació que s’ho ha trobat tot fet. No saben que aquestes llibertats, d’individuals moltes però de col·lectives molt poques, han
costat molt. I jo vaig estar a prop de la lluita armada en certes etapes de la meva vida; vaig anar a Israel, fins i tot, a fer cursos de coses rares…” (De debò? Com ara què, falafels de mandarina?)

Ara en Sellarès escriu articles adulant el conseller Puig i recomanant-li que “consulti més als especialistes del país que han fet possible el model policial català”. No estarà parlant d’ell, oi? És que sona a propera passada de safata a veure què cau.

Ens fa l’efecte que ja n’hi ha prou d’haver-li de pagar els serveis prestats. L’únic que probablement li deu el país a aquest personatge en busca d’un autor és una novel·la costumista. Ara que farà 65 anys, podria jubilar-se. Esperem que s’hagi donat d’alta a la seguretat social.

ESPANYA FA LA GUERRA CONTRA ISRAEL AMB SUBVENCIONS

El govern espanyol practica una curiosa modalitat de guerra freda. Mentre diu defensar l’aliança de les civilitzacions manté una guerra bruta contra Israel a base de subvencions que en res contribueixen a l’apropament de les parts, el diàleg i l’ajut real a la població palestina. Pel contrari, mitjançant l’ajut indiscriminat a organismes palestins opacs i fent servir com escut ONGs manifestament antiisraelianes generosament subvencionades du a terme una política de confrontació i d’injerència que consideraria del tot intolerable si el cas fos invers.

L’arma meravellosa (Wunderwaffe) del govern espanyol és la combinació de propaganda i diners manllevats a tots els contribuents i la covardia que suposa el doble joc que practica. De cara a la comunitat internacional figura que Espanya és responsable i solidària; la guerra bruta, però, no la fa com a Estat, l’hi fan els altres : els mitjans de comunicació estatals o subvencionats  i una densa xarxa d’organitzacions, associacions, plataformes, col·lectius, etc.

Amb motiu d’un spot de les autoritats de Gaza cridant al boycott contra els productes israelians que comptava amb el patrocini de l’ONG ACSUR-Las Segovias i de l ‘AECID, el govern espanyol va desmentir qualsevol participació. També la va desmentir ACSUR i l’espot ha desaparegut misteriosament del mapa. ¿Potser els col·laboradors de Hamas es van extralimitar posant  el nom dels qui van sufragar l’anunci sense consultar-ho?

Fem una breu repassada de com es dilapida el diner públic i com es contribueix a eternitzar un conflicte posant pals a les rodes a un estat democràtic al qual se li nega el dret a existir i a defensar-se. Examinem les pràctiques de l’AECID, que es defineix així :"La Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID), es una Entidad de Derecho Público adscrita al Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional (SECI). Es, como establece la Ley 23/1998, de 7 de julio, de Cooperación Internacional para el Desarrollo, el órgano de gestión de la política española de cooperación internacional para el desarrollo, y su objeto, según el Estatuto de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo, es el fomento, la gestión y la ejecución de las políticas públicas de cooperación internacional para el desarrollo, dirigidas a la lucha contra la pobreza y la consecución de un desarrollo humano sostenible en los países en desarrollo, particularmente los recogidos en el Plan Director en vigor cada cuatro años.La lucha contra la pobreza es el objetivo final de la política española de cooperación internacional para el desarrollo. Esta, es parte de la acción exterior del Estado y está basada en una concepción interdependiente y solidaria de la sociedad internacional".

¿I com compleix tan nobles objectius? Doncs, per exemple repartint recursos públics així :

ACSUR-Las Segovias :  4.688.595,81 € l’any 2009 [780 Milions de pessetes]. Aquesta és l’ONG de l’anunci de Hamas demanant el boicot a Israel. Apareix com a beneficiària d’una subvenció de la Generalitat de 23.514 € pel projecte "Diagnòstic per a la conscienciació de la joventut Palestina i Catalana sobre l'impacte del Mur -Part II" per inculcar als nens odi cap a Israel. L’octubre de 2005 va participar en la crida per sabotejar una conferència de Shlomo Ben-Ami a València que va acabar en agressió física contra el conferenciant. 

ENTREPUEBLOS (a Catalunya ENTREPOBLES) : 600.339,00 € l’any 2009 [100 Milions de pessetes]. Aquesta ONG també va participar en la crida contra Ben-Ami. Aquí tenen l’enunciat d’una de les seves conferències :

Dissabte, 17 de febrer

10.00 -L'Apartheid a Palestina i el paper de la comunitat internacional.

Coordina: Xarxa Catalana d’Enllaç amb Palestina.

• Joan Roure, sots-director de la secció internacional de TV3, especialitzat en el PròximOrient des de l’any 1982.

• Fathy Khdirat, representant de "Stop the Wall" (Palestina).

SODEPAZ (Solidaridad Para El Desarrollo y la Paz. També SODEPAU) : 677.529,00 0,29 € l’any 2009 [113 Milions de pessetes]. Aquesta ONG també va participar en la crida contra Ben-Ami. Patrocina amb els diners dels contribuents el Tribunal Russell sobre Palestina Comparteix seu social amb la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i amb la plataforma antisemita Aturem la Guerra, dirigida per un antic terrorista que es va destacar pel boycott a Noa i l’assatjament a la llibreria Sefarad de Girona; SODEPAU està dirigida per Josep M Navarro Cantero, coordinador del Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona i primer signant d'un intent de querella que no va prosperar contra Pilar Rahola per quatre articles a La Vanguardia en què la periodista defensava el dret d'Israel a existir. Aquesta ONG és una de les més subvencionades per les administracions socialistes de Catalunya.

ASOCIACION CULTURAL E DE COOPERACION INTERNACIONAL PALLASOS EN REBELDIA -FestiClown. Palestina, Territorios Palestinos:  116.700,00 € l’any 2009 [19,5 Milions de pessetes]. Muntatge antijueu d’ Iván Pardo,  impostor que es fa passar per pallasso i que s’autodefineix com “la creme de la creme del terrorismo lúdico”. Aquest individu, que afirma que la llengua hebrea és una herramienta de terror, fa uns mesos va ser expulsat d’Israel i no va poder passar de l’aeroport Ben Gurion, que ell anomena “Abel Gurion”, en una clara mostra dels seus coneixements sobre el conflicte que tan bé domina.

Asociacion Cultura, Paz y Solidaridad Haydée Santamaría : 212.700,00 € l’any 2009. Aquesta és l’ONG-xiringuito de Manuel Tapial, el rei de la Mecca-cola a Espanya que va participar en la Flotilla que volia entrar a Gaza per la força. Tapial viatjava en el Mavi Marmara, el vaixell ple de jihadistes que cantaven “mort a Israel”. Aquesta subvenció de més de 35 Milions de les antigues pessetes atorgada pel govern espanyol a una Associació minúscula d’indocumentats, ¿en qualitat de què es va concedir? ¿Per la cara a un marginal impresentable o com a peatge per una operació de gran abast contra Israel orquestrada pel govern turc? -l’altre gran defensor de l’aliança de civilitzacions-.

El govern espanyol no és innocent. Demostrarem amb més entrades la seva implicació amb moviments i interessos antisemites i la seva immoral responsabilitat en l'assatjament contra Israel.

LA FOTO DE LA VANGUARDIA

'La Vanguardia', com ja deuen saber, és un diari català centenari escrit en llengua castellana. Fa temps que ens anuncien que ben aviat també serà publicat en versió catalana. Perfecte. 'La Vanguardia' és el diari de les classes mitjanes catalanes per antonomàsia, el rotatiu de la gent moderada, sensata, centrada, del votant de CiU, de la gent que ha superat velles convulsions revolucionàries o que no les ha experimentat mai. Propietat de la família Godó, un clan que sempre s'ha sentit còmode amb la idea d'Espanya, en prop de 120 anys ha passat de ser un diari d'Avisos a un modern periòdic amb una versió digital manifestament millorable i una hemeroteca sensacional. Tret de Gaziel no pot presumir d'haver tingut grans directors i sí, en canvi, d'haver comptat amb el director més repugnantment feixista i anticatalà que haguem sofert els catalans, un tal Galinsoga que va bramar públicament que "todos los catalanes son una mierda". També va ser dirigit per una bavosa anomenada Joan Tàpia, un ésser de modals tous i bilis llogada al millor postor que actualment es guanya la vida fent tournées televisives pretesament imparcials que atufen a nòmina del subsol plagat de rates d'aquell "alien" que es fa dir Partit dels Socialistes de Catalunya que ha vampiritzat el socialisme català nascut als anys seixanta format per joves catalanistes de l'esquerra no marxista admiradors de l'estat d'Israel, de l'epopeia dels sionistes del segle XIX i dels supervivents de la shoah. Els botxins d'aquells joves socialistes catalans que en ple franquisme van haver de lluitar per fer-se amb un passaport i burlar segells i fronteres per conviure amb els seus companys als kibbutz d'Israel ara governen Catalunya, insulten un estat que es va negar a reconèixer el govern de Franco (ISRAEL) i complauen amb la seva propaganda o el seu silenci els mateixos règims feudals que van alimentar la dictadura franquista, els mateixos que encara mantenen la pena de mort, la tortura o la persecució contra els dissidents, els homosexuals, les dones i els defensors de l'entesa amb Occident que lluiten a pèl, sense la cobertura hipòcrita de l'ONU ni la parafernàlia buida i tramposa de la "Alianza de civilizaciones". 'La Vanguardia', malgrat els odis indissimulats d'algun dels nostres lectors més preuats i de tota mena d'anades i tornades, és un diari seriós amb alguns articulistes solvents infinitament menys pedants i pagats de sí mateixos que la majoria d'aristòcrates de fireta de 'El País', tan contents d'haver-se conegut i de ser tan "intel·lectuals", ombres orteguianes passades per filtres jacobins o marxistes guapos de bona família. 'La Vanguardia' potser podria ser el gran diari català homologable a la premsa internacional més prestigiosa, però ranqueja, arrossega un rebuf borbònic i decadent, una indesitjable dependència econòmica "dels qui manen" en cada moment i aquesta fotografia impresentable que, invariablement, ens vomita la seva versió digital en cadascun dels articles dedicats a l'Orient Mitjà. Què hi veiem? Un pobre ancià palestí atemorit per un grup d'antiavalots israelians. Caram, senyor Conde de Godó, ¿aquesta imatge és el reflex del que passa a Israel i als territoris palestins? no hi ha variacions ni matisos? Per què no ens colpeixen amb aquesta? Aquest és el tracte que van dispensar a Ramallah a un jove palestí sospitós de mantenir tractes amb els israelians. Probablement desitjava que els seus fills i els fills dels seus néts visquessin en pau en un estat palestí, que fruïssin de prosperitat, de treball, de progrés. El van assassinar i van penjar el seu cadàver com si es tractés d'un animal en un escorxador. Era un home. Mereixia i continua mereixent ser escoltat. Com mereix ser llegit avui -i sempre- l'admirat i estimat company Jorge Marirrodriga de 'Sobre Israel opinamos todos', un web imprescindible, una joia, un monument que conjuga veritat i ironia amb la modèstia dels qui saben de debò de què parlen. (I amb unes ties estupendes!).

QUAN LES ONGs ENS EMMERDIN...

Aquesta foto correspòn a la cuina d'un "apartament" de Haifa on una ONG palestina va entaforar 11 cooperants pels quals la Unió Europea va pagar 4.400 € al mes, només en concepte de dietes. I és que com ja hem dit en alguna ocasió, la Indústria de la Pau per alguns és un negoci descomunal. Als palestins que gestionen aquesta ONG els importa un rave el seu poble, només saben que a Europa hi ha pasta, funcionaris i polítics estúpids i corruptes, un garbuix de respectables ONGs que viuen del quento i una colla de nanos fàcils d'enredar gràcies a l'agit-prop vomitada des dels mitjans de comunicació, especialment des de les televisions públiques, que cada dia recorden més el Pravda. Aquest episodi l'explica un estudiant de periodisme de vint-i-pocs anys, gens "sospitós" de sionisme, a la seva pàgina de Fotolog, queixós i sorprès pel panorama que es va trobar. Reproduïm algun fragment sobre "l'aventi" que es pensava que ajudaria a salvar el món : Us explico: està al costat d'un abocador de brossa, al barri àrab de Haifa. Per començar, a l'escala hi havia basura i rates. Vam pujar fins al 4t pis. Entrem. Tot estava brut, ple de pols i brossa. Runa i basura als balcons, sense gairebé armaris, cap cadira i una sola taula de fusta podrida. La cuina era una merda: tot brut, pudor, no hi havia plats, olles ni coberts, la pica de color negra, restes de menjar per tot arreu, mosques, escarabats pululant, els fogons ben bruts, la nevera també...igual que el lavabo i la dutxa, on no hi havia llum i a vegades hi havia aigua i d'altres no. Llits no: només un sofà desplegable, matalassos i coixins, tot ple de pols i brut. Em feia fàstic està allà i dormia vestit. Sorties als balcons i veies la brossa de baix i, amb l'oloreta de merda que pujava perquè ara ja fa calor aquí, no era molt agradable. Teníem un sol lavabo i dutxa, petits i bruts, i NO teníem rentadora... doncs en aquestes condicions els de la ONG palestina volien que hi vivíssim 11 persones!!! estàvem cansats i suats del viatge però no tothom es va poder dutxar i ningú va poder rentar la roba. Continua narrant com es van queixar repetidament a Brussel·les però que els organismes europeus "van passar" i els van dir que qui s'havia de fer càrrec d'ells era l'ONG palestina. Els caps d'aquesta els anaven fent promeses de millores fins que, ja tips de tanta murga de nen solidari europeu... "em van arribar a dir que l'apartament estava net i que jo, com europeu que sóc, estava obsessionat per la neteja!! KINS NASSOS!!". Dedueix encertadament d'on surten els diners de què disposen els de l'ONG palestina, que viuen de collons... "Sabem que aquesta gent reben 400 euros per mes i per voluntari; érem 11, més de 4.000 euros al mes, per sis mesos, més de 24.000 euros!! i ja us prometo que en akell pis no els posaven pas els calers!! això sí, ells anaven ben vestits, anells, rellotges xulos, mòbils, cotxes, ulleres de sol fashions, vinga a fer cerveses i a fumar maria, etc... ja us podeu imaginar on anava la pasta...". De matemàtiques el noi tambe va faltat, en realitat es tracta de 26.400€. A més, les dietes que la Unió Europea va destinar als cooperants no les van veure ni en pintura i, per compensar, els palestins els donaven un àpat diari i vas que et mates. El cas és que el noi no aguanta ni sis dies i és de suposar que, davant la magnitud de la presa de pèl i de temps, la ronya i el passotisme de la Unió Europea, la resta de cooperants europeus van anar desertant. Fem números? Calcularem els preus més ajustats possible. La UE, a part del viatge, probablement va pagar : 1.- Allotjament per a 11 cooperants a Haifa durant 6 mesos (180 dies) : 1.980 allotjaments X 15 € ... 29.700 € 2.- Dietes 400 € X 6 mesos X 11 cooperants ... 26.400 € 3.-Desplaçaments : 11 cooperants X 6 mesos per Israel i Cisjordània (11 X 150 dies (1) X 15 €) : 24.750 € 4.- Classes d'àrab : 11 cooperants X 4hores setmana X 22 setmanes (2) a 6 €/hora = 5.808 € 5.- Materials pels treballs (papereria, informàtica, fungibles) 6.000 € 6.- Assegurances i imprevistos 6.000 € TOTAL .............. 98.658 € Tenint en compte les desercions progressives i la inversió miserable dels diners amb què la UE va subvencionar l'ONG palestina, aquesta es devia embutxacar com a mínim 70.000 € només amb aquest contingent d'11 babaus europeus. Però, naturalment, l'estafa no és únicament econòmica. El cooperant que relata aquesta aixecada de camisa va apuntar-se a aquest programa pel següent : "M’han acceptat en un projecte d’una organització belga-israeliana, pagat per la Unió Europea, per anar a treballar de periodista voluntari en varis reportatges per a TV a Israel i Palestina durant cinc mesos. Un dels reportatges, on també hi treballaran altres voluntaris europeus, tracta de com viu la minoria palestina a Israel i als territoris ocupats en qüestions com: discriminació, racisme a les universitats, manca d’oportunitats laborals i de perspectives de futur, no se’ls permet la mobilitat, etc.". Val la pena analitzar aquest paràgraf. L'ONG es presenta com a "belga-israeliana", la cosa sembla seriosa, però la realitat demostra que es tracta d'un negoci muntat per un grupuscle de palestins de nacionalitat israeliana amb un xiringuito a Bèlgica que serveix de llençadora respectable. L'objectiu principal és mostrar "les horribles injustícies de que són objecte els palestins israelians", que és una cosa que ven molt. Com que això la canalla ja s'ho empassa cada dia per la tele, cal posar-los un esquer ben llaminer : faran de periodistes!!! : "ens entrevistarem amb organitzacions de joves palestins i israelians, amb periodistes, polítics i ens faran classes d’àrab (4h a la setmana) i també em donen dues setmanes de vacances (ja estic pensant en anar al desert del Sinaí, el mar Mort, la ciutat de Petra –a Jordània, buf! massa llocs i massa poc calers! jeje!). Personal i professionalment, sempre he volgut visitar aquesta zona del món pel conflicte què hi ha i ara tinc l’oportunitat d’anar-hi, amb despeses pagades i treballant de periodista, o sigui que s’ha d’aprofitar!!". Vas bé, nano! Curiós que el protagonista quan parla dels llocs que visitarà en aquests dies de lleure amb "les despeses pagades" pensi en indrets d'Israel i de Jordània i en CAP de Cisjordània i Gaza!!! El cas és que quan abandona el programa se'n va a Jerusalem (per què no a Hebron o a Ramal·lah?) i troba una pensió amb habitació compartida per 15 € al dia que li donen dret a llit, esmorzar i dutxa. I és que a Israel fins i tot les pensions més barates han de complir uns mínims d'higiène i serietat (coses dels estats genocides!). La ignorància i la visió pueril de la realitat que té el xicot és constant, fins el punt que el que recorda com a més remarcable de la seva visita al Yad Vashem és que és "on està enterrat l'Oscar Schindler!" (sic). Després prova que el contractin el Pepe Garriga, els de l'agència EFE, la BBC i Al-Jazeera i tots li donen llargues. Passats uns dies, torna a Catalunya sense haver aconseguit cooperar ni traballar. Cal que ens demanem, sense gaire esperances, si aquest noi algun dia entendrà realment què passa a Israel i què li ha passat a ell. Teòricament les subvencions s'han de justificar. Figura que tot està controlat i que ningú no es pot passar de llest, però la realitat és ben diferent. Les ONGs són un forat negre monumental i un negoci que alimenta complicitats econòmiques i polítiques inconfessables cada dia més ben travades i difícils de desactivar. Prova d'això és la progressió exponencial del pressupost que la Generalita de Catalunya destina a aquestes organitzacions l'opacitat de les quals no té absolutament res a envejar a les Fundacions. L'any 2003 la Generalitat va destinar a Ajut oficial al Desenvolupament prop de 26 milions d'Euros. Enguany la quantitat puja a 103 milions. La previsió per a l'any 2010 és de 130 milions d'Euros (21.630 milions de pessetes). D'aquestes quantitats estratosfèriques el 65% es destinen a ONGs que proposen, administren i justifiquen les subvencions. L'Adminstració no especifica quina quantitat s'endu cada ONG, quins han estat els criteris d'adjudicació i de comprovació ni a quins programes i territoris concrets s'han destinat. El cas és que l'any vinent una xarxa desconeguda d'organitzacions es repartirà 84,5 milions d'Euros (14.000 milions de pessetes), i que ho pagarem amb els nostres impostos sense saber a mans de qui va a parar ni quina destinació tenen : ¿educació, sanitat, vividors, partits, pous d'aigua, armes? La REPARTIDORA oficial és l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (3) , dependent de la Conselleria de Vicepresidència. Però, a més, cada Conselleria té les seves subvencions específiques. La Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació hi destina 941.143 €, dels quals 713.986 corresponen a la "Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans", 13.592 a la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament i 213.564 a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya. ¿Algú ens pot explicar, per exemple, com es justifiquen aquests 213.564 € de subvenció a la cooperació exterior en Seguretat Pública? La Conselleria d'Interior (el nom ja ho diu : INTERIOR!!!). ¿per quins set sous destina gairebé 714.000 € a la promoció de la pau i els drets humans fora de Catalunya? ¿Què està passant?, perquè el nivell d'extralimitació política i administrativa que es desprèn d'aquestes subvencions és gravíssim. ¿Les OGNs són el sistema de finançament il·legal de Tripartit? ¿Algú s'està muntant un KGB amb els nostres impostos? ¿Per què la Memòria d'aquestes subvencions no especifica quines ONGs les han proposat i administrat? ¿Per què el 65% dels ajuts a la cooperció i el desenvolupament van a parar a mans privades i opaques? ¿Qui ens garanteix que al darrere no hi ha cap grup terrorista subvencionat amb els nostres imposts? ¿Per què -per posar només un exemple- en l'apartat d'Acció Humanitària "Palestina" rep 420.000 €, Haití 1.092 € i Etiòpia 0? Per favor, ¿hi ha algun AUDITOR llegint això? ¿Hi ha algú o alguna organització, -a falta de qualsevol reacció o denúncia per part dels partits de l'oposició-, que pugui fer alguna cosa ABANS QUE ESCLATI UN ESCÀNDOL INTERNACIONAL QUE ENS EMMERDI A TOTS ELS CATALANS? (1) Dels 180 dies descomptem els 15 de lleure de tots els cooperants, un dia de festa setmanal i tres jornades de desplaçaments als voltants de l'apartament. (2) El Programa contemplava un curs de 4 hores setmanals d'àrab per als cooperants. L'hebreu segurament no els calia perquè no s'havien de comunicar amb la població jueva i, en tot cas, aquesta en general té prous nocions per comunicar-se en anglès. (3) http://www.gencat.cat/cooperacioexterior/cooperacio/docs/memoria_2007.pdf Val la pena baixar el document i anar-lo analitzant amb calma. És apassionant.

Per què demanar crèdits si et plouen les subvencions?

En el número 7 del passatge del Crèdit de Barcelona, pis principal, hi ha la seu d'un munt d'organitzacions pretesament solidàries, pacifistes i ecologistes que en realitat es dediquen a xuclar de la mamella de les subvencions que paguem tots nosaltres amb els nostres impostos i l'objectiu de les quals és l'odi a Israel i la defensa de l'islamisme radical i d'alternatives de govern tan paoroses com la cubana. Una d'aquestes organitzacions és la Plataforma Aturem la Guerra de què ja vam parlar en el darrer post. Però veiem quina gent comparteix la seu del Passatge del Crèdit : Sodepau-Sodepaz Xarxa d'Enllaç amb Palestina Plataforma Aturem la Guerra Arxivers Sense Fronteres Catalunya Solidària Inmigrantes Extranjeros Asociación de Mujeres Guineanas COMISSIÓ DE COOPERACIÓ DE LA CRIDA A LA SOLIDARITAT GREC Grup de Recerca i Estudi dels Conflictes ONG PAZ AHORA / N.G.O. PEACE NOW COMITÉ CAT. DE SOL. AMB ELS POBLES DEL PERÚ DESC - Observatorio de Derechos Humanos Edualter-Educació Alternativa CTD - Centre de Treball i Documentació i, a més, d'altres organitzacions hi fan cursos, col·loquis, conferències o s'hi citen per recollir pancartes i propaganda. Per exemple: PESUC Org. CGT Indymedia Nodo 50 Kaosenlared CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental) Tot i que estan radicats al passatge del Crèdit, de crèdit no els en cal. Veiem el cas de l'organització "no governamental" SODEPAU - Solidaritat, Desenvolupament i Pau (sic). És fantàstic ser una entitat "no governamental" i viure de les subvecions. L'únic desenvolupament que aquesta gent poden garantir és el del seu compte corrent, perquè les seves propostes polítiques i socials ens durien al segle XV o potser al nomadisme pre-neolític. Mentre no ho aconsegueixen van recaptant l'impost revolucionari a compte dels nostres ingressos i tenen un muntatge de venda de productes solidaris, de viatges solidaris caríssims i de cursets solidaris a 850 euros. El president de SODEPAU, Josep Mª Navarro Cantero, va ser el primer signant d'un intent de querella que sortosament no va prosperar contra Pilar Rahola per quatre articles a La Vanguardia en què la periodista defensava el dret d'Israel a existir. Aquest individu té dret a dissentir de les tesis de Pilar Rahola? Sí, però no pot pretendre mutilar la llibertat d'expressió com si fos un comissari polític d'un règim sinistre. Encara que potser li agradi més Cuba o Veneçuela som en un país democràtic i la senyora Rahola té tot el dret a reivindicar que un estat sobirà, democràtic i reconegut internacionalment faci us de les armes per defensar-se quan la seva població és permanentment bombardejada pels seus veïns amb coets d'un abast i potència cada cop més grans. Josep Mª Navarro Cantero és coordinador del Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona (BCN-Media). Així tenim que quan hi ha algun conflicte intercultural l'Ajuntament de Barcelona envia un antisemita per fer una bonica mediació. L'haurien pogut enviar a parlar amb el rabí de Jabad de Barcelona quan li van destrossar l'entrada de la sinagoga i li van deixar pintades on se'ls acusava d'assassins. O potser hauria estat un bon mediador oficial de l'Ajuntament per interessar-se per l'encarregat de l'antiga sinagoga del carrer Marlet després que un "descontrolat" li trenqués un braç amb un bat de beisbol. Però no va fer falta perquè, com molt bé deu saber el senyor Josep Mª Navarro Cantero, la comunitat jueva no fa soroll, entoma i calla perquè sap que en una societat tan refotudament antisemita protestar és rebre. Potser per això es pot permetre el luxe, malgrat el seu càrrec a l'Ajuntament de Barcelona, de fer proclames judeòfobes i d'enviar gent a insultar els jugadors del Maccabi o d'exigir un boicot contra Israel, al qual acusen de ser l'únic "estat canalla" del món. Josep Mª Navarro Cantero domina l'art de la subvenció, i és que treballar per l'Ajuntament de Barcelona inspira molt i no deu suposar cap incompatibilitat ser subvencionat pel propi Ajuntament ni per descomptat per altres administracions : Diputacions, ajuntaments, diversos departaments de la Generalitat, etc. Veiem algunes -només algunes- d'aquestes "transaccions humanitàries": $ODEPAU, Solidaritat, Desenvolupament i Pau. Finalitat: II Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. Import: 40.000 € _____________________________ $ODEPAU - Solidaritat, Desenvolupament i Pau. Desapareguts d'Algèria: 15.336 € _____________________________ $ODEPAU - Solidaritat, Desenvolupament i Pau. Benvinguda Palestina : 26.712,68 € _____________________________ $ODEPAU-Solidaritat per al Desenvolupament i la Pau. Projecte d'expansió del centre mèdic de Beit Sahour : 90.000 € _____________________________ AEP. Desenvolupament Comunitari amb concertació amb l'entitat $ODEPAU i Entrepobles Projecte Cornisa II Fase: pla de dinamització comunitària i promoció de desenvolupament local en les províncies de Tetuan, Chefchaouen i Boulemane-Missour : 40.000 € _____________________________ $ODEPAU-Solidaritat per al Desenvolupament i la Pau amb concertació amb l'entitat AEP-Desenvolupament Comunitari Identificació i aprofundiment en les problemàtiques i potencialitats a Algèria. Dinamització associativa i comunitària : 30.000 € _____________________________ AEP. Desenvolupament Comunitari amb concertació amb les entitats $ODEPAU i Entrepobles Fòrum Cornisa IV: Associació de dones del Marroc i la seva experiència en el desenvolupament social i local : 14.000 € _____________________________ $ODEPAU - Solidaritat, desenvolupament i pau amb concertació amb l'associació per al l'Estudi i la Promoció del Desenvolupament Comunitari Les desigualtats Nord-Sud a l'àrea euromediterrània en el marc del Xè aniversari de la Declaració de Barcelona : 10.000 € _____________________________ $ODEPAU-Solidaritat, desenvolupament i pau. Memorial virtual dels desapareguts a Algèria : 23.760,00 € _____________________________ $ODEPAU (i altres) Festa comerç just : 54.000 € _____________________________ $ODEPAU i Akwaba. Electrificació Fotovoltaica de l’Hospital i l’Escola del Camp de Refugiats d’Old Jalozai. Pakistan : 26.028 € _____________________________ $ODEPAU-SOLIDARITAT, DESENVOLUPAMENT I PAU. 4RT Curs de consum responsable i Comerç Just (Y) : 13.000 € _____________________________ $ODEPAU. Impuls al desenvolupament local i dinamització socio-econòmica mitjançant el turisme rural sostenible. Construcció d’un alberg rural amb una petita explotació agroramadera. Província de Sefrou. Assentament Berber d’Ait Jaber (tribu Beni Saden). Marroc : 71.900 € _____________________________ $ODEPAU. Jornades “Islam i món àrab als mitjans de comunicació” : 3.380 € _____________________________ $ODEPAU. Programa contra la prostitució i informació sobre la SIDA a la regió de Chefchauen (Marroc) : 6.738 € _____________________________ $ODEPAU. Programa contra la prostitució i informació sobre el SIDA a la regió de Chefchauen:sensibilització, formació i capacitació a dones en risc de prostitució o exercint-la. (Marroc) : 16.990 € _____________________________ $ODEPAU. Desenclavament de la regió de Bab Taza-Khezana-Akajiouen. Marroc : 43.808 € _____________________________ $ODEPAU i Entrepobles. Objeto de la subvención: apoyo a la enseñanza en zonas rurales del norte de Marruecos: construcción de un centro escolar de primaria (Marruecos) : 60.101 € _____________________________ $ODEPAU. Expansió del Centre Mèdic de Beit Sahour a Palestina : 130.000 € _____________________________ Que ningú no es pensi que aquests 715.753,68 € són el total, només es tracta d'un recompte parcial del que es pot consultar a la xarxa. Dóna, això sí, una idea de qui ajuden i qui no. La solidaritat, el desenvolupament i la pau tenen com a destinataris alguns països islàmics; curiosament cap dels quals tenen majoria de població negra. No entrarem, de moment, en les subvencions rebudes per les seves filials, per la resta d'organitzacions que comparteixen la seva seu ni, sobretot, per SODEPAZ, la seva "versió espanyola" per doblar la pel·lícula que s'han muntat, però avancem que es tracta d'un autèntic lobby de recaptació i una repartidora de diners públics (o sigui, nostres), i que un engranatge com aquest per força ha de comptar amb el recolzament d'aparells de partit i el vistiplau d'alts responsables polítics. És impossible saber ni el total de les quantitats que han rebut, ni on han anat a parar de forma documentada. Però podríem fer una regla de tres: si aquesta gent és capaç d'abusar de la confiança que el Parlament de Catalunya els va fer sis anys enrere per tal d'oposar-se a la guerra a l'Iraq i ara gosen manipular aquell aval per demanar un boicot contra Israel, què faran amb els diners de les subvencions? I és que hi ha un negoci del qual només uns quants llestos se'n poden beneficiar perquè les inversions no depenen ni de la seva inciativa privada ni del crèdit ni del concurs públic : "la indústria de la pau", una forma immaculada de viure a cos de rei que permet, a més, fer discursos morals i quedar com un progre, com un sant i com un benefactor de la humanitat. Tota una lliçó d'ètica.