NO ÉS BROMA: la TV estatal de Síria vincula el Barça amb el tràfic d'armes de la resistència contra Al-Ashad

En una mostra mai vista de paranoia el passat mes de desembre la televisió estatal de Síria, Al Duniya, va acusar el Barça de marcar les rutes de contraban d'armes dels rebels. Segons informa Ynet i recull el diari Ara, Al Duniya va pretendre demostrar com en el decurs d'un Barça-Madrid Messi feia una jugada que descrivia l'arribada de les armes als rebels de Dir al-Zur i pretenia documentar-ho superposant un mapa al vídeo que il·lustava la notícia.

Ignorem el paper atorgat per la televisió siriana a l'equip rival i si considera el Madrid com a còmplice o com a simple comparsa.

Aquesta notícia, que no és la primera relativa a suposats complots esportius per derrocar el règim sirià, va ser recollida per Al-Jazeera i Al-Arabiya i ha estat objecte de befa en el món àrab.

Esperem que, després de riure, els responsables dels mitjans de comunicació del país que inventen o propaguen falses acusacions contra Israel tinguin en compte que algun fanàtic pot haver cregut aquest despropòsit de la mateixa manera que molts creuen en els 'Protocols dels savis de Sió' o la major part de les mentides que aquests mitjans, especialment TV3, vomiten tan sovint contra Israel.

Oi que ja no fa tanta gràcia?

"20 años ¿no es nada?"

Avui és commemora el 20è aniversari de l'atemptat terrorista que va destruir l'Ambaixada d'Israel a Buenos Aires.

29 morts, 242 ferits, una Comunitat amenaçada, entristida i menystinguda per unes autoritats que encara no han tingut prou coratge i prou vergonya per jutjar i condemnar els assassins.

Un antisemitisme latent i la covardia davant les possibles conseqüències han permès que aquell crim continuï impune malgrat saber-se des del primer moment que l'Iran va organitzar i finançar aquella massacre i que Hizbullah la va executar i reivindicar.

Dos anys després, encoratjats per la impunitat, els mateixos responsables, ajudats pel govern sirià, van atemptar també amb un cotxe carregat amb explosius contra l'Asociación Mutual Israelita Argentina (AMIA), amb un desolador balanç de 85 morts i més de 300 ferits. Tampoc aquell atemptat ha estat resolt. Encara no s'ha fet justícia.

Després de vint anys l'Iran no s'està d'amenaçar que farà amb Israel el mateix que va fer amb l'Ambaixada israeliana a l'Argentina. I el món respon que només són paraules, que no n'hi ha per tant. Com sempre.

Mentint en nom de l'ONU

Khulood Badawi és la responsable de Comunicació a Gaza de l'Oficina per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (en anglès OCHA), organisme dependent de l'ONU. La seva funció és informar, no intoxicar.

El passat dia 10, servint-se del seu càrrec, Badawi va afirmar que Israel havia mort la criatura d'aquesta foto. La notícia va escampar-se ràpidament. I continuarà reproduint-se exponencialment fins que l'existència de l'espècie humana s'extingeixi perquè els libels contra Israel, fins i tot quan es demostra clarament la seva falsedat i mala fe, no tenen aturador.

Khulood Badawi té un llarg historial com a activista de grupuscles i ONGs pro-palestines de caire radical. Pel que es veu, les Nacions Unides no examinen el currículum dels seus representants quan la víctima de les mentides és Israel. Haurien pogut enviar aquesta senyora al Sudan, al Txad, a Etiòpia o a Síria. Però no, la van fer responsable de Comunicació a Gaza.

Khulood Badawi va mentir a consciència perquè aquesta fotografia ja s'arrossegava des de l'any 2006 i tenia la seva història. Va ser presa el 9 d'agost de 2006 a l'Hospital Shifa de Gaza. L'Agència Reuters va publicar aleshores que la nena havia mort a causa d'un atac aeri israelià a Gaza, perquè... és clar, totes les criatures que moren a Gaza per força han de ser víctimes d'Spectra!!

L'endemà, Reuters demanava excuses.

L'enrenou de la seva publicació va ser tan considerable que fins i tot, i excepcionalment, fonts de l'Hospital Shifa de Gaza van desmentir que la nena hagués estat víctima d'un bombardeig. En realitat, la criatura de tres anys havia mort com a conseqüència d'un desgraciat accident en caure d'un gronxador. 

L'ONU no s'ha pronunciat sobre aquesta nova difamació escampada per una funcionària al seu servei i, el que és més greu, no ha condemnat el bombardeig indiscriminat procedent de Gaza sobre la població civil del sud d'Israel. Des de fa una setmana han caigut vora de 300 projectils, inclosos coets i míssils, que terroritzen més d'un milió de ciutadans israelians. Hamas és l'organització que governa i controla al mil·límetre tot el que succeeix a Gaza, però afirma que no té res a veure amb aquest bombardeig. ¿S'imaginen el govern francès declarant que no es fa responsable d'un bombardeig des del seu territori contra Irun o Figueres? No, oi?

L'excusa de Hamas és que qui bombardeja és la Jihad Islàmica, una organització aliena al govern. I aquesta, finalment, ha acordat una treva per evitar que Israel iniciï una operació militar de gran abast a Gaza. Però l'agressió contra la població civil israeliana no s'atura. Aleshores, la Jihad Islàmica s'excusa proclamant que no ha trencat la treva, que la culpa és d'uns descontrolats... I així anar violant la paraula i bombardejant covardament la població civil israeliana fins a l'infinit.

Però si els bombardejos no s'aturen, el govern d'Israel dirà prou. I aleshores, per més selectiva que sigui l'operació israeliana per neutralitzar els terroristes, una onada general de judeofòbia disfressada de pietisme, de progressisme, de "solidaritat amb els febles", inundarà els fòrums internacionals i les pantalles dels nostres televisors amb cadàvers i edificis en ruïnes. El missatge ja el sabem : el dolent de la pel·lícula no està disposat a perdre ni a empatar. La raó figura que la té automàticament el bàndol amb més morts. Recordem-ho : si ets més fort no tens dret a defensar-te davant el terror, el fanatisme i la determinació expressa i provada d'extermini del teu poble.

Recordem-ho mentre Israel rep les bufetades per nosaltres a primera línia de trinxera i mentre paguem tranquil·lament amb els nostres impostos organitzacions que subvencionen la mentida, el terror, el fanatisme, la misogínia, la brutalitat, la corrupció, l'antisemitisme, el feudalisme i la jihad contra la llibertat i la democràcia.

És la Democràcia, estúpida!

Les dones d'Europa haurien de llençar-se al carrer per denunciar amb fúria que la Unió Europea mantingui com a Alta representant de Política Exterior i Seguretat a la dona probablement més nècia i inepta del continent.

Catherine Ashton (baronessa per la gràcia de Blair, que va optar per envilir encara més la Cambra dels Lords forçant el nomenament de gent tan deplorable), va accedir a un dels càrrecs de més pes en la diplomàcia mundial carregada de prejudicis, sense cap mena d'experiència en la política internacional i amb un historial de corrupció inquietant.

Des de fa quatre dies Israel ha estat constantment bombardejat des de la Franja de Gaza. Una angoixada població civil de més d'un milió de persones ha hagut de suportar, fins ara, el llançament de prop de 170 coets i projectils, responent amb contraatacs selectius contra objectius terroristes, matant a 18 gihadistes -entre els quals, el principal responsable del segrest de Gilad Shalit- i, lamentablement, dos civils.

Si els projectils llençats des de Gaza encara no han mort ciutadans israelians ha estat perquè les classes s'han suspès i el sistema de protecció 'Cúpula de Ferro' de què disposa Israel ha neutralitzat la caiguda del 85% dels coets que sobrevolaven zones habitades. En aquest context, la majoria dels mitjans del nostre país silencien que els terroristes van iniciar l'escalada i que l'objectiu és forçar Israel a emprendre una operació militar de gran abast a Gaza per desestabilitzar encara més la zona, condicionar futures negociacions, desdibuixar la massacre de Síria i donar ales al programa nuclear iranià.

La diplomàcia nordamericana reclama el dret d'Israel a defensar-se i condemna la tempesta de projectils llençats des de Gaza.  La resposta europea, però, ha estat ben diferent, perquè Lady Ashton ha equiparat el dret a la defensa amb l'agressió terrosista i "ha instat totes les parts a restablir la calma". Veus que n'és de fàcil!

Seria un detall que especifiqués quines són "totes les parts", si compta amb la suposada divisió de la part palestina on Hamas figura que ara fa el paper de força moderada front la Gihad Islàmica i el Comité de Resistència Popular -com si Hamas no tingués el control de Gaza-, i si també considera com a parts Síria i l'Iran. Ens fa l'efecte que no, que l'Iran és intocable per a la senyora Ashton, que Ahmadineiad podria enfadar-se i sempre és més pràctic disparar tota mena de crítiques contra Israel.

La baronessa Ashton, cal no oblidar-ho, és la responsable de la Seguretat europea; és a dir, hauria de ser l'encarregada de plantar-li cara al programa nuclear iranià. Però aquesta sociòloga laborista designada com a cap de la diplomàcia i la seguretat d'Europa encara no se sap com ni per què, té una apassionant història d'amor-odi amb l'energia nuclear. En la seva joventut devia dur el cotxe folrat d'enganxines de 'Nuclears no, gràcies' perquè va arribar a ser dirigent de la Campanya per al Desarmament Nuclear (CND), un moviment, teòricament, ecologista i pacifista. Diem teòricament perquè amb el temps es va demostrar que CND rebia fons de la Unió Soviètica, que com tothom sap estava molt interessada en el desarmament i la pau mundial. Lady Ashton ha admès que aquestes coses passaven, que sempre hi havia una ànima caritativa donant suport a la causa, la que fos. Cert. I ara, també. I tots sabem que dins de vint o quaranta anys se sabrà qui cobrava de qui per relativitzar el perill atòmic de l'Iran, per no denunciar les dictadures àrabs, per ocultar la barbàrie constant contra les dones, les minories i els opositors en el món musulmà, per demonitzar Israel o per silenciar que des de 1948 fins a 2007 prop d'Onze milions de musulmans han estat assassinats per... musulmans. 

Catherine Ashton, exercint el seu càrrec d'Alta Representant europea, ha exigit repetidament a Israel que obri la frontera de Gaza perquè les mercaderies i la població circulin sense dificultat, com si Israel bloquegés la frontera arbitràriament, per pura maldat. ¿Com pot ser que algú que diu representar tots els europeus gosi insistir en una petició tan irresponsable? D'on ha tret aquesta senyora que l'estat d'Israel no té dret a protegir les seves fronteres per garantir la vida dels seus ciutadans i el seu dret a existir? Li sembla que els autobusos i els restaurants rebentats amb gent destrossada que va haver de patir Israel durant anys no són un argument a tenir en compte? Potser no ha volgut mirar les imatges, que són de mal pair per a una dama tan principal.

Si la Unió Europea fos realment una unitat política cohesionada i solvent no hauria d'haver nomenat mai Catherine Ashton i, per descomptat, l'hauria d'haver destituït fulminantment després de sentir-li frases com ara "el més important és el nostre compromís polític amb Gaza". Vagi-se'n, baronessa, vagi a presidir alguna ONG d'antisemites recauxutats, d'antisionistes de disseny.

La diplomàcia europea dels nostres dues cada vegada recorda més la covardia dels seus predecessors dels anys 30 davant Hitler. Ara és la por al terrorisme, a una crisi energètica, al perill nuclear, a la bèstia del fanatisme més atroç, a l'enfrontament civil a Europa. La temptació torna a ser l'autoengany miserable de creure que la tirania es detura després d'haver devorat la primera víctima, de pagar-li un peatge a l'horror perquè no es fixi en nosaltres mentre està distret amb ells, els de sempre, els jueus; per comptes d'afrontar que Israel és la nostra trinxera, que els seus morts són els nostres soldats, que la seva angoixa ens guarda la son a les nits i la rutina dels dies, que la seva victòria és la nostra supervivència.

La gent com Ashton, atrapats en els seus prejudicis de vells progres amb mala consciència, només ho entenen quan Hitler trepitja París i el terror deixa de ser un gènere de ficció i la bondat i la barbàrie s'atropellen. Què es pensaven si no? És la democràcia, estúpids.

"Andalucía"

No, no tractarem les properes eleccions andaluses. Volíem mostrar-los aquest bonic Trailer d'una pel·lícula que duu per títol "Andalucía". Si us plau, vegin les imatges i riguin a gust.




Seria d'agrair que TV3 la passés doblada a l'andalús.

Fins ara, quan feien una pel·lícula ambientada a Barcelona sovint sortien tablaos, toreros i manoles i ens escandalitzàvem, però en aquesta pel·lícula passa el contrari. Al lloc de YouTube hi ha un comentari que transcrivim literalment, respectant la rica prosa i la incomparable ortografia d'algú que dubtem que hagi estat víctima de la perversa inversió lingüística catalana; diu així:

"SIENTO ERIR TUS SENTIMIENTOS CON MIS COMENTARIO PERO A MI COMO ANDALUZ ME JODE QUE UTILIZE NADIE EL NOMBRE DE MI COMUNIDAD PARA NOMBRA A OTRA COMUNIDAD SI EL DIRECTOR QUIERE RODAR EN BARCELONA O DONDE SEA QUE LO AGA ; PERO NO TIENE PORQUE ENGAÑAR AL PUBLICO VENDIENDO A ANDALUCIA COMO ALGO QUE NO ES¡¡!

¡A que duele, eh!

Nota : els japonesos potser volien col·locar el film a certs països i per complaure'ls volien dir 'Al Andalus'.

Conrear el futur

Patir una empanada mental sovint acaba amb disbarats com aquest. Es tracta d'un mural perpetrat a Caracas on s'hi poden veure Simón Bolivar, Jesús i Chávez. A la part superior, un escrit proclama "¡He resucitado! Patria, Socialismo o Muerte. Venceremos".

Potser amb un àcid pots arribar a sentir un arravatament místic gràcies a aquests obra mega-kitsch. Però com que tenim per costum no drogar-nos direm que, en aquest mural, només hi veiem morts.

Aquests dies TV3 ha estat distreta amb les manifestacions d'estudiants i sindicats. Els seus caps d'informatius deuen somniar en una mena de revolució i no cobreixen el que està passant a Veneçuela, que és el més semblant al que passaria aquí si el país caigués a mans dels trinxeraires que sempre capitanegen els aldarulls de Barcelona, una ciutat que sempre ha hagut de conviure amb un contingent més o menys fix de salvatges que es llencen al carrer per destruir el que se'ls posi pel davant aprofitant les protestes legítimes de la resta. La majoria no són estudiants ni treballadors, però sempre rematen les manifestacions estudiantils i sindicals. La majoria tampoc no són catalans, perquè no només no els surt de la boca ni una paraula en la nostra llengua sinó que sovint ni l'entenen. Per descomptat, no són demòcrates. Senzillament aprofiten qualsevol excusa per barrejar-se entre els manifestants i destruir, que és l'únic que saben fer. Són els destrossafanals de les celebracions del Barça, els fatxendes que fa uns mesos van vexar els diputats del Parlament, els hereus dels escamots de rereguarda que durant la guerra civil es passejaven armats per la ciutat i sembraven el terror segrestant i assassinant civils mentre la gent que de debò defensava la república donava la vida al front. La seva presència és garantia de derrota.

Ara els tenim barrejats entre els estudiants. Es diu que són una minoria, però sovint se'ls usa com a força de xoc, com a arma per atemorir i donar sensació de poder. "Ja els controlarem quan ens convingui". Però no, no són controlables. Aquests dies han provocat aldarulls i destrossat vidres i mobiliari urbà, han volgut rebentar el Congrés mundial de mòbils, han impedit un acte de presentació del darrer llibre del president Pujol, han tallat autopistes i vies principals de Barcelona, han imposat que els trens no paressin a l'estació de Bellaterra, han impedit l'entrada a les classes als estudiants que no estaven d'acord amb la vaga, han amenaçat i insultat periodistes que cobrien la informació, han trencat cartells i coaccionat estudiants d'un sindicat contrari a aquests desordres, han provat de muntar una tancada interminable al Rectorat de la Universitat Central i han irromput a una emissora de ràdio per imposar la lectura d'un comunicat.


Això és democràtic? Reclamen que cessin les retallades i no es prescindeixi de part del professorat associat i que no s'apugin les taxes universitàries que subvencionem els contribuents en un 85%. ¿Per què no protesten per la baixa exigència en l'admissió d'alumnes, per la manca d'excel·lència, l'endogàmia i el corporativisme docent, l'enquistament d'estudiants paràsits o la manipulació de grups polítics? ¿Per què van callar amb l'anterior govern, que va llençar els diners en subvencions, inversions absurdes i corrupció i protesten ara, quan ja no queden diners al calaix? ¿Per què no exigeixen una reforma profunda de tot el sistema educatiu que garanteixi una formació intel·lectual i professional decent?

Les universitats catalanes fa anys que s'han convertit en la segona etapa de la Secundària, en instituts per a adolescents en stand by arrossegant-se per les aules. Un negoci ruïnós per retardar el fracàs personal de milers de joves que mentre estan distrets no han d'afrontar les conseqüències d'un sistema educatiu manicomial. En un país que bescanta la formació professional de tècnics i subvenciona fins al deliri titulacions universitàries que no poden ser absorbides pel sistema acadèmic ni el món laboral, en un país que menysprea el petit empresari que inverteix el seu temps, el seu talent i els seus diners per tirar endavant i crear llocs de treball és difícil que la major part dels joves puguin aspirar a un futur que vagi més enllà del subsidi o de l'explotació.

Al marge d'aquests descontrolats, és decebedor que la major part dels universitaris més compromesos amb les protestes no aportin alternatives. Tret de teoritzar sobre velles utopies o parar la mà per rebre subvecions inútils, què proposen? Si els veiéssim lluitar creant cooperatives, protestar perquè no tenen instal·lacions per investigar o perquè no hi ha cap suport per patentar el que han inventat, ens sentiríem orgullosos d'ells. On són els utòpics de veritat, els joves de la Icària del segle XXI? Per què no els veiem creant cooperatives d'ensenyament, de producció, de consum? Per què no es pategen una mica el país per saber com és de veritat i per conèixer de primera mà com està la gent i què fa falta per sortir d'aquest forat immens? Hi ha gent que ho està fent però la majoria dels estudiants ni ho saben perquè els seus pressupòsits són teòrics i perquè la seva repugnància pel que fa a tot el que soni a empresa, per petita que sigui, els aboca a la paràlisi i a la incapacitat creativa. Podrien posar-se en contacte amb la gent del camp i obrir circuits de comercialització que minessin els especuladors i afavorissin els pagesos i els consumidors. Podrien obrir tallers i xarxes de distribució de productes que les grans empreses fabriquen a preu de saldo a països sense llibertats ni garanties socials; podrien crear una xarxa de suport per als milers de nens que no tenen mitjans per reforçar els estudis o altres activitats a les ciutats i, especialment, a tants pobles on s'han construït infraestructures que ningú no sap aprofitar. Podrien posar al dia la gent gran ensenyant-los informàtica o com funciona un mòbil; podrien innovar en turisme, agricultura, alimentació,...

En temps infinitament més durs, en situacions veritablement dramàtiques, molts joves sovint sense estudis ni mitjans, sovint compromesos amb el servei militar o amb les dificultats de tirar endavant una família, van unir-se, van arremangar-se i van demostrar què volien fer fent-ho i aconseguint que les seves famílies i el seu país avancessin i es sentissin orgullosos d'ells.

Resolució de conflictes

Així de senzill! Bé, també val a dir que això pot ser molt pràctic per solucionar un petit incident domèstic. Però hi ha gent que creu que és extrapolable a conflictes socials, econòmics, polítics...

La pregunta és ¿a qui li toca el paper de tap? De fet, n'hi ha una altra... ¿què en fem del tap?