dimarts, 31 de maig del 2011

El propòsit real de la 'Flotilla'

Coincidint amb el primer aniversari de la 'Flotilla' que va intentar entrar a Gaza per nassos i saltar-se les ordres del govern israelià, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, ha demanat als governs dels països mediterranis que dissuadeixin els seus ciutadans per tal que no s'embarquin a la nova Flotilla Invencible prevista per a finals de juny, organitzada novament pel grup turc de caràcter terrorista IHH, que té la pretensió d'arribar a Gaza amb 10 vaixells "amb metges, professors, artistes i periodistes, per portar "ajut humanitari" a la franja". Quin gran ajut! Segur que resoldran tots els problemes de Gaza. Si hi entren, podrien quedar-se una temporada, com Arrigoni.

Ban Ki-Moon insisteix que l'ajut a aquest territori controlat pel grup terrorista Hamas ha d'arribar pels passos legítims i els canals establerts i el Ministeri d'Exteriors espanyol ha desaconsellat aquesta empresa de propaganda. I saben què ha contestat Alejandro Fierro, portaveu de Rumbo a Gaza? Primer, que l'obligació del govern és protegir-los. Deu pretendre que unes quantes fragates de l'armada espanyola els vagin obrint pas perquè a ells els surt dels pebrots violentar la sobirania i la seguretat d'un estat -que no és Síria, és clar!-. I en segon lloc ha afirmat que encara que la frontera d'Egipte amb Gaza estigui oberta ells volen entrar directament per Gaza. "La franja continua sota bloqueig. L'apertura natural de Gaza ha de ser cap a la resta de Palestina. La pàtria dels palestins és la Palestina històrica, no només Cisjordània", donant a entendre que tot Israel és territori palestí. I aquest és el quid de la qüestió, que una colla d'impresentables que es fan passar per activistes de bona voluntat s'han fixat la missió d'acabar amb l'estat d'Israel. No li reconeixen el dret a existir i, molt menys, a defensar-se. Tant se'ls en dóna que sigui un estat sobirà i democràtic reconegut per les Nacions Unides. Van a ajudar a un grup terrorista que bombardeja constantment Israel, se'ls enfot que al país del costat un tirà estigui massacrant la seva pròpia població. No, l'objectiu és acabar amb Israel, encara que sigui inventant-se una cosa tan falsa com una "Palestina històrica".

dissabte, 28 de maig del 2011

"Qui no ha robat alguna vegada?"

No sabem qui va ser la llumenera periodística que els va posar "Indignats" per anomenar-los d'alguna manera sense pensar gaire i que tothom més o menys ho entengués. Aquell moviment que va començar fa quinze dies ha anat degenerant fins el ridícul més vergonyós. Tenia raó de ser, va sorprendre i era oportú perquè esclatava just abans d'unes noves eleccions viciades per la rutina i la mediocritat de la nostra classe política, per la corrupció, el menyspreu a la ciutadania, una crisi desesperant i la impunitat més descarada dels responsables de tant desgavell. Vam poder veure cartells amb alguna frase brillant i ens va impressionar escoltar milers de joves cridant eslògans que contenien veritat i força. Però allò va acabar l'endemà mateix de les eleccions. Pot repetir-se, pot ser molt més seriós, però el que ha quedat és una caricatura sense gràcia, una rebequeria de nens que volen que la resta continuem subvencionant-los la universitat mentre repeteixen curs i que han pres els espais públics transformant-los en una mena de plató del seu 'Sálvame de luxe' pijo-progre. Això és la revolució?

¿Què tenen d'"Indignats" la majoria de la fauna okupa de les places de mitja Catalunya? Estem veient com a molts pobles el millor de cada casa, generalment quatre gats, es deixen caure en un carrer o una plaça i no fan absolutament res, a part de tocar el timbal i els nassos de veïns i botiguers. I l'acampada de la Plaça Catalunya de Barcelona ha degenerat en una barreja de dropos, perroflautes i cumbaiàs reunits en assemblea permanent per decidir tota mena de lleis virtuals. Això és democràcia real?

Aquesta setmana hem vist autèntics prodigis, com ara que tota l'oposició votés al Parlament que es construeixin hospitals que fa anys que figura que els haurien d'haver inaugurat ells quan no hi ha diners ni per autòpsies. Hem vist el Síndic de Greuges i Amnistia Internacional amenaçant d'acusar el govern de brutalitat policial per quatre cops de porra dels Antiavalots quan els acampats no es van voler moure, tal com se'ls demanava, per deixar que la brigada de la neteja tregués la quantitat de porqueria acumulada a la plaça. Resulta que els acampats han decidit que poden prendre un espai públic, plantar hortets orgànics on hi havia gespa i flors, tenir bombones de butà i barraques i les autoritats no poden exigir que deixin netejar i si ho fan imposant-se per mitjà de la policia això és una dictadura terrible! Afegim la gesta èpica dels estudiants de Pedralbes tallant la circulació de la Diagonal durant dues hores fins que van tenir enllestides quatre pancartes després de discutir en assemblea els eslògans mentre mitja ciutat esperava que parissin alguna idea d'una vegada i baixessin a plaça Catalunya a salvar els seus camarades víctimes d'una repressió que ja voldrien els siris per a ells. Això és una vergonya! ¿Com es pot banalitzar la repressió d'aquesta manera, per quatre barbamecs plorant perquè se'ls havia caigut alguna rasta o perquè se'ls emportaven el càmping gas i no podien escalfar-se el te verd de l'Himàlaia mentre redactaven una nova constitució universal? En quin món viuen?

¿Com pot ser que hi hagi gent amb més de vint anys que declari públicament "que els parlaments ja no són necessaris perquè amb el faceboock i el twitter ja en tenen prou"? Què faran si aquesta nit hi ha aldarulls a Canaletes, no voldran que la policia garanteixi la seva seguretat? Bé, potser no, potser es veuran amb cor de convèncer els salvatges que a cada celebració del Barça es dedica a trencar tot el que es troba pel davant. Perquè els acampats són pacifistes, un dels seus espais es diu Palestina i saben resoldre els conflictes amb una traça que ni els adults ni les autoritats no poden ni imaginar. Vegi's si no el meravellós exemple que va explicar Pilar Rahola sobre aquests fenòmens... Fa uns dies, un delinqüent, aprofitant-se del desordre dels acampats, va robar la seva "caixa de resistència". Una parella de la policia municipal se'n va adonar i el van detenir -fet tan excepcional que tota la població de Barcelona hauria de llençar-se al carrer per fer-los "la ola". El cas és que un cop retingut el xorisso, la canalla es revolta contra les forces repressives i els comminen a alliberar-lo a la veu de "i qui no ha robat alguna vegada?" L'estupor ens depassa! A què es refereixen, ¿al dia que van mangar dos sugus al Bazar de la senyora Angeleta?, a aquella nit que van agafar un euro de la guantera del cotxe dels papes per comprar un Danonino o parlen de robar de debò? Perquè si ens han de legislar a cop de twitter sense que els haguem votat, si són tan mediocres com la majoria dels nostres representants i a més roben, preferim quedar-nos amb el que tenim. Que pleguin, que vagin a casa dels papes a donar-se una dutxa calenta i que es posin a estudiar d'una punyetera vegada.

Tal com està el pati, la revolució pot esperar.

dijous, 26 de maig del 2011

RAFAH: LA PRIMERA FRONTERA DEL 67 EN CAURE -viatjar a Egipte serà una temeritat-





Les actuals autoritats egípcies han decidit obrir permanentment la frontera amb Gaza el proper cap de setmana. La situació de feblesa i provisionalitat dels governants egipcis els ha decidit a fer aquesta concessió per frenar les manifestacions de protesta que novament envaeixen els carrers i les places d'Egipte. Els descontents acusen les autoritats de no haver aconseguit prou canvis polítics i econòmics que alleugin l'atur, la corrupció i la pobresa del país. Donat que ni els actuals governants -ni previsiblement els propers- no són capaços de posar ordre i d'instaurar un sistema polític i econòmic coherent i just, amb l'excusa que a les manifestacions cada vegada es veuen més banderes palestines, han decidit fer aquesta gran concessió al poble sense tenir en compte les gravíssimes conseqüències que pot provocar.

L'anunci de l'apertura de la frontera entre Egipte i Gaza ha causat preocupació a Israel i és vista com una de les lectures previsibles que es faria al món àrab del discurs de Barack Obama i de la seva referència a les fronteres anteriors al 67. Amb aquesta decisió, a més, el govern egipci incompliria compromisos contrets amb Israel en el marc d'acords superiors subscrits des de l'època de Sadat que incloïen el retorn del Sinai a Egipte, i donaria facilitats i carta de naturalesa a Hamas, que és considerat com a grup terrorista per Israel, la Unió Europea i EEUU.

Les conseqüències a curt i mig termini poden esdevenir molt greus. A les autoritats egípcies els resultarà gairebé impossible aturar el contraban d'armes i la massiva afluència de palestins a l'interior d'Egipte, especialment de grups jihadistes disposats a desestabilitzar encara més la zona amb atemptats contra Israel i amb accions de sabotatge a les instal·lacions de gas i al turisme.

Una altra de les conseqüències podria ser l'entrada a Gaza de la propera Flotilla per aigües egípcies. En aquest cas, Israel podria cedir generosament a Egipte la provisió de tot el material que sufraga i lliura cada dia a través dels passos fronterers israelians i confiar a la proverbial solidaritat àrab el benestar de Gaza. Així, de facto, cauria la primera frontera i tornaria a trobar-se en la situació de 1967 suggerida per Obama; és a dir, Gaza estaria sota sobirania egípcia sense que ni les organitzacions palestines ni cap país àrab protestessin.

Si volen conèixer a fons les condicions idíl·liques de la població de Gaza abans del 67 els recomanem que no es perdin per res del món aquest descomunal ARTICLE que podran llegir a 'Off the record'.


dimarts, 24 de maig del 2011

ES DEIA QAMAR. L'HAN ASSASSINAT

Qamar era un jove pakistanès que des de feia prop de set anys atenia el públic d'un petit establiment de queviures del carrer Caballero de Barcelona, al barri de les Corts a tocar amb Sants. Era atent, simpàtic i estimat pels seus clients i pels seus veïns. Moltes nits a la seva botiga hi anava una colla de joves, nois i noies, a fer petar la xerrada. Es feia amb tothom, la seva xicota era catalana, parlava força bé el català i era un barcelonista de pro. Va instal·lar un televisor a l'establiment per no perdre's cap partit del Barça i perquè els clients poguessin comentar la jugada mentre compraven.

Era molt més que l'amo del Paki del barri, fins i tot fa anys va passar a ser un modest heroi local per haver impedit que un malparit agredís un veí a qui estava atracat pel carrer. En Qamar va sortir de la seva botiga, va clavar dues nates ben donades a l'atracador i aquí es va acabar la broma. Fa uns mesos un equip de TV3 es va desplaçar fins el barri per entrevistar-lo amb motiu d'un reportatge sobre la integració dels immigrants.

Ahir al migdia el van assassinar. Un home va entrar al seu establiment, va engegar-li sis trets -al cap, al cor i a la cara- i va fugir a pas lleuger davant la mirada estupefacta de mig barri, a plena llum del dia. Passats uns cent metres l'assassí va llençar l'arma a una paperera i va desaparèixer mostrant una sang freda pròpia d'un professional del crim. El més probable és que ni les imatges borroses de l'assassí captades per les càmeres d'alguns establiments de la zona ni les empremtes digitals de la pistola serveixin per identificar algú que no deu tenir antecedents a Espanya i que potser ja és a milers de quilòmetres.

Aquesta mena d'execucions no s'han donat mai entre el col·lectiu de pakistanesos del nostre país, ni per deutes ni per honor ni per res.Tot sembla indicar que no es tracta d'un afer personal sinó d'un avís adreçat a més gent. Per què?

Un home que començava a treballar a primera hora del matí i abaixava la persiana a l'una de la matinada no tenia gaire temps per dur una doble vida. Si s'hagués sentit en perill no s'hauria deixat entrevistar per TV3. Cada dia anava a la botiga i només se li coneixia una absència de dos mesos quan fa uns tres anys va anar a cuidar la seva mare al Pakistan perquè estava malalta del cor i les seves germanes no donaven l'abast per atendre-la. Va deixar al front de la botiga un germà, ben diferent a ell, tan limitat que ni tan sols sabia que la seva mare estava delicada del cor.

Per què han assassinar en Qamar? Qui està al darrere d'aquest encàrrec? A qui va adreçat l'avís que es desprèn d'haver-lo executat a plena llum del dia? Es va negar a fer alguna cosa?, va explicar res que havia de callar?

Tot i que probablement serà difícil esbrinar la veritat, aquest crim no pot restar impune i no seria gens tranquil·litzador que es despatxés rutinàriament com un cas de comptes pendents per raons econòmiques o d'honor. Els seus veïns, la seva família i tots els catalans necessitem saber-ho. En Qamar mereix que es faci justícia.

dissabte, 21 de maig del 2011

SÍ, PERÒ TENEN RAÓ

Igual no passa d'aquí, però les revolucions comencen així. Fins i tot, de vegades, així comencen alguns fenòmens més seriosos i concrets : els canvis necessaris. És cert que aquests dies pertot hi campen frikis, dropos, antisistema i alguns que s'han empatxat amb el pamflet de l 'Indigneu-vos, però molts ja venien cremats de fa temps perquè els carrers estan plens de gent que ha estudiat i ha acabat amb esforç una o més carreres; plens de gent més preparada que molts dels qui ara ens governen, gent que sap parlar anglès i amb més sentit comú i més decència que no ens faria passar tanta vergonya si ens representés pel món. Tant parlar de la crisi bancària i de la bombolla immobiliària i ¿a ningú no se li va acudir que algun dia petaria l'estafa universitària? Després de menystenir l'aprenentatge d'oficis i de rebentar els salaris servint-se d'una immigració desbocada per comptes de contractar dones, joves i aturats de llarga durada, ara es pretén que la legió d'universitaris sense perspectives marxi o calli fins que els arribi una jubilació a la que no tindrà dret. Això, quan no se'ls insulta directament dient-los que menys queixar-se i més treballar en un país amb cinc milions d'aturats, sense comptar els autònoms i els petits empresaris arruïnats per l'administració i els bancs. "Jo, a la seva edat ja feia anys que m'havia independitzat" diuen els qui amaguen que es van independitzar amb els diners de la seva família o els qui callen de mala fe que saben perfectament que si fos ara no tindrien més remei que viure amb els seus pares o passar la vergonya d'haver de dependre de les seves famílies per subsistir. Què fàcil es dir que quan un aturat s'ho proposa troba feina quan hi ha tants pares de família que s'han fet tips de treballar i s'han vist de cop i volta al carrer i no hi ha manera de trobar res més que alguna feineta mal pagada de tant en tant.

El que està passant aquests dies no té res a veure amb el Maig del 68 francès. Allò va començar quan una colla d'estudiants de casa bona es va rebotar perquè les autoritats universitàries no permetien que els nois i les noies es banyessin junts a la piscina del Campus. No ho sabien? Sí, va començar així, per una bajanada, i es va anar complicant amb l'ajut de la malaptesa de la superioritat. Però la immensa majoria d'aquells estudiants tenia un futur molt més prometedor i una classe política que malgrat ranciejar tenia una idea presentable de la democràcia i sabia, perquè havia patit les misèries d'una guerra, que amb el futur de la gent no s'hi juga. La nostra joventut va a la deriva, veu el naufragi dels seus pares i la dolorosa situació dels seus avis i observa perplexa com la classe política que ens governa en el decurs dels anys ha apagat la torxa esperançadora de la Transició amb els orins de la seva mediocritat inabastable. Goya va néixer massa aviat! Encara ara tindria material per molta pintura negra i el seu Gos empantanat entre el fang de la realitat i l'angoixa del misteri ara seria legió.

Fa lustres que els nostres polítics fan cara de nen penedit que jura que mai més no tornarà a matar el gat de la padrina després del recompte de la creixent abstenció de cadascun dels processos electorals. Figura que es conjuren per il·lusionar la ciutadania, canten algun miserere de pa sucat amb oli amb la boca petita i ens juren amor etern, penediment i propòsit d'esmena. Una petita humiliació ritual, un engany rutinari sense més importància. Mai no passa res! La propera vegada que toqui decidir la màquina de la impostura partirà de zero confrontant-se amb un maniquí que encara vota de pura esma. Sí, sí, teniu raó. Farem primàries, podreu votar llistes obertes, sabreu com collons es diu el vostre representant i, fins i tot, us direm qui és i quins mèrits té per representar-vos. I així van passant els anys, les eleccions i la befa còsmica que desemboca en nous Representants mediocres, mediatitzats, submisos, ineptes, corruptes, incapaços, que decideixen el que no saben, que legislen despropòsits incansablement. I així estem.

Legislen. I un entramat de jutges, magistrats, mediadors, juntes i funcionaris que ningú no ha elegit democràticament i que encara ara són l'excrecència més influent i descarada de la dictadura franquista dicten sentències aberrants sobre lleis perillosament ambigües servint-se d'una discrecionalitat suïcida. I així tenim els alts Tribunals dividits meitat per meitat, sovint exercint el seu magisteri fora de termini i votant en pràctic empat tècnic una cosa i la seva contrària. Diuen els senyors jutges que les lleis no estan ben redactades, i en això tenen raó. Però també és cert que ells mateixos contribueixen amb entusiasme a nodrir l'espiral de despropòsits que ens ha dut a aquest cul sac. L'arbitri de la Junta Electoral Central ratificat pel Tribunal Suprem i pel Constitucional prohibint les concentracions pacífiques i al·legant que contravenen una Llei Electoral decimonònica i insignificant és el paradigma del fracàs i de la impostura de la democràcia espanyola. Concloure que la població pot variar el sentit del seu vot amb motiu d'una concentració pacífica de protesta és un insult a la intel·ligència i a la independència dels votants. Forçar una figura tan obsoleta i absurda com "la jornada de reflexió" per damunt del dret a la llibertat d'expressió en plena era d'Internet, Facebook i Twiter voreja la imbecil·litat. ¿Per què no prohibeixen que les actuacions judicials es redactin en els ordinadors dels jutjats per imposar l'escriptura amb ploma d'au sobre rotlles de pergamí? Si les autoritats polítiques haguessin obeït escrupolosament l'ordre d'impedir les concentracions i haguessin aplicat la interpretació que els Alts Tribunals fan de la Constitució espanyola equiparant-la a una mena de Codi d'Hammurabi la policia i l'exèrcit haurien d'haver intervingut a les braves, a la manera de Líbia o de Síria. ¿Això és "el imperio de la ley"? ¿L'acompliment de la Constitució duu a ofegar drets democràtics fonamentals reconeguts universalment? ¿Una cosa tan ridícula i paternalista com una "jornada de reflexió" hauria pogut justificar una massacre?


Potser que reflexionin ells!! Que reflexioni la classe política i l'estament judicial. Que reflexioni la banca, que aprofitant-se dels seus tractes preferents amb els partits ha legislat de facto i s'ha saltat impunement tots els controls. Que reflexioni la premsa que es fa dir lliure i independent però que, majoritàriament, ha encobert tota mena de vileses per no perdre subvencions, publicitat institucional i concessions televisives. Que reflexionin els gurus progres de les televisions institucionals que fa anys que sembren les seves perles antisistema mentre mantenen els seus privilegis econòmics i propagandístics a costa dels impostos dels ciutadans. Que reflexionin els dos grans sindicats, afavorits amb una legislació que voreja el feixisme i que els atorga el privilegi de decidir sobre absolutament tots els programes de formació, els convenis, les negociacions, els conflictes i les subvencions pròpies i europees, que callen quan els ho ordenen i que criden només quan saben que així rebran una nova recompensa per comprar el seu proper silenci. Que reflexionin les patronals que han estat dirigides per empresaris subvencionats i feudataris i que han abandonat la immensa majoria d'emprenedors: els autònoms, els petits empresaris. Que reflexionin tots aquells que en les darreries del franquisme van lluitar i van denunciar i que han anat caient un a un a canvi de la subvenció i de la canongia : les associacions de veïns, els col·legis professionals, els artistes, els intel·lectuals, els docents universitaris, la classe mèdica, l'església de base, les primeres organitzacions no governamentals, les associacions de professionals, les associacions de mestres...

L'angoixa és una de les patologies més desesperants i més destructives que pot patir l'ésser humà. Quan no hi ha un projecte comú, quan tot és desconcert i ressentiment, què resta? La ira, l'estrés, la desconfiança, potser el conformisme, fins i tot la rendició més trista i terminal. L'endemà d'aquestes eleccions o, a més estirar, d'aquí unes setmanes, sabrem l'import de la factura. La veritat no es pot ocultar permanentment. Ho sabrem, se sabrà tot, i serà demolidor. Ens direm que ni el capitalisme ni l'estat de dret ni la democràcia no són això. És cert, no són això. Per garantir-los cal un estat, gent honesta, voluntat de servei, convicció democràtica.

"¡Decidnos la verdad!" cridaven a la Puerta del Sol milers de joves just quan començava la jornada de reflexió. Quan la sàpiguen, qui sortirà al carrer seran els seus pares.

Shofar

dimarts, 17 de maig del 2011

VENUTS A L'ISLAMOFEIXISME

Matar el Barça venent-lo a una dictadura islàmica. El logo d'Unicef l'han posat avall i a la part del darrere, per tapar el cul dels jugadors.

Els mateixos que als anys 40 van vendre Catalunya al feixisme ara volen vendre-la als nous enemics de la llibertat i la democràcia. El Barça només és un pas.

La Qatar Foundation està dirigida per un imam que diu que Hitler va ser una benedicció d'Al·lah i que a les dones els agrada que les peguin.

Sandro, vas dir que faries un referèndum entre els socis, ¿quins socis? ¿els de la teva màfia?

dissabte, 14 de maig del 2011

UN HURRA PER 'BLOGGER'!

Quan es fa públic que a Síria torturen els manifestants detinguts per saber els seus paswords de les xarxes socials resulta que Blogger pateix una avaria provocada per la negligència dels seus equips de manteniment que deixen durant prop de dos dies milions de blogaires de tot el món amb el cul enlaire, exhibint els seus noms reals per comptes dels seus nicks i fent públics els seus correus electrònics.

Segons la informació proporcionada per Google -propietària de Blogger- al servei s'han detectat "inconvenients inusuals molt diversos". Potser els propers dies milers de persones de països poc amics de la llibertat patiran inconvenients inusuals molt diversos. Potser hi haurà gent que haurà de patir presó, potser molts seran torturats i alguns moriran. Però tranquils, només ha estat un error informàtic! Algú s'ha fet ric amb aquesta distracció?

S'ha fet pal·lès que les xarxes socials són un motor de denúncia i una eina contra la tirania. És inadmissible que la negligència o la corrupció suposin un regal tan impagable per als estat i les organitzacions totalitàries. Els grans portals d'Internet es comprometen a garantir la confidencialitat i la privacitat dels seus usuaris, però els seus buits i les seves violacions fins ara no han estat denunciades penalment. Els organismes internacionals que diuen defensar els Drets Humans fins ara no han denunciat les gravíssimes conseqüències que comporten aquests fets cada vegada més freqüents i més universals.

Potser als Serveis Informatius de TV3 ara saben més coses sobre nosaltres. O potser no. Sigui com sigui, continuarem denunciant la judeofòbia dels nostres mitjans oficials de comunicació. Tenim alternatives, sempre podem acabar guanyant-nos la vida fent macramé o venent refrescs a les platges. Però d'altres no tenen tanta sort. Ara, ara mateix, mentre llegeixes aquest post, a Síria potser estan torturant una noia que podria ser la teva germana o la teva filla o, potser, en algun indret de l'Iran una bala travessa el cap d'un pobre home que fa temps va obrir un blog per denunciar que la seva societat és insuportable i que somnia amb una democràcia com la nostra.

Pensem en ells, resem per ells, exigim responsabilitats per ells, si realment entenem el privilegi i el pes que suposa viure en una Democràcia.

dilluns, 2 de maig del 2011

SOBRE L’ELEGÀNCIA

A la nostra anterior entrada, dedicada a l’assassinat de Vittorio Arrigoni, una de les persones citades, Alberto Arce, va respondre amb un comentari acusant-nos de ser molt poc elegants. Per què?, ¿perquè analitzàvem la personalitat d’un activista propalestí i, sobretot, anti-israelià que no veia o no volia veure o no s’atrevia a denunciar la sòrdida realitat que l’envoltava? ¿Perquè denunciàvem les contradiccions del Vittorio i de tants activistes moguts sovint per apriorismes i prejudicis fruit de la manipulació, la desinformació, una èpica tronada o una judeofòbia disfressada de bones intencions? Afirmàvem que amb motiu del segrest d’en Vittorio, l’Alberto narrava en el seu blog que ell va haver de marxar de Gaza l’any 2009 per l’amenaça de grups hostils als occidentals i censuràvem que ho fes saber ara i no a l’any 2009. L’Alberto Arce ens informa que ja ho va denunciar aleshores i ens remet a un enllaç.

Bé, naturalment l’hem llegit i només li podem respondre que no es tracta del seu blog personal o d’un article en un diari sinó d’un web minoritari i que, a més, bàsicament explica que uns goril·les el van retenir sense identificar-se i sense oferir-li cap garantia, el van maltractar, van requisar i revisar el seu material i el van amenaçar. Però ni aleshores ni ara no explica què hi passa a Gaza, qui governa, com s’imposa la llei del més fort, quin model de societat basada en l’odi i en el fanatisme hi ha arrelat o quin grau d’aversió a la democràcia, a la llibertat, a la igualtat o a la discrepància impera. No, tot això no ho ha explicat des del 2009 fins ara en els seus articles en diaris de gran tirada, en el seu blog ni en els seus reportatges audiovisuals. Ni tampoc ho va fer en Vittorio Arrigoni.

En Vittorio ja no hi és a temps. Ho farà l’Alberto? Probablement és cert que no som elegants, però això no és cap argument i posats a triar preferim ser poc elegants per compensar l’allau de silencis i mentides dels nostres mitjans de comunicació, la gran fàbrica d’activistes sonàmbuls que tindran més sort que en Vittorio i que, potser, algun dia entendran què ens hi estem jugant tots plegats.

La nostra premsa i les nostres televisions devien considerar “poc elegant” denunciar les tiranies d’Egipte, de Tunísia, de Líbia, de Iemen. I callen encara sobre Aràbia i els Emirats. Encara ara xiulen dissimulant les massacres de Síria, el gran referent laic i socialista dels nostres periodistes progres. De la brutalitat del règim iranià ni en parlen i, per descomptat, ni se’ls acut analitzar el perill que suposa que l’Iran disposi d’armament atòmic. Encara que l’objectiu sigui destruir Israel, admetre-ho és de mal gust… I també és d’un gust més que dubtós explicar què està passant al Líban o a Gaza o narrar les meravelles de la societats afganesa i pakistanesa.

Se suposa que tots els silencis són fruit de la distracció, que no hi ha cap interès i que ningú cobra dels uns mentre acusa els altres de dominar el món amb lobbys i complots. ¿Podem confiar que els nostres objectius periodistes orgànics de TV3 ens explicaran ben aviat els avantatges de malvendre el Barça al tirà de Qatar o de regalar les nostres Caixes als emirats? ¿Algú explicarà que es tracta d’una operació d’estat? De l’estat espanyol, naturalment, abonat a “la tradicional amistad con los paises árabes” que tant li agradava a Franco i que sempre ha cultivat el seu hereu, el periclitat rei d’Espanya que, a més, afirma ser “rei de Jerusalem”. No, no, parlar d’aquestes coses és de mal gust!

És curiós que s’apel·li a qüestions d’estètica o d’elegància quan surten aquests temes. A propòsit d’això ens ve a la memòria un cas de cinisme descomunal protagonitzat pel criminal de guerra Erich Priebke quan va ser descobert per un equip de la cadena americana ABC l'abril de 1994 a Bariloche. En sentir-se acorralat Priebke va acusar el periodista que l'entrevistava de "no ser un bon home" i de "no ser un cavaller". Com és difícil de creure, els facilitem aquest vídeo per tal que ho comprovin.

Erich Priebke va ser l'autor executiu de l'assassinat de 335 civils a Roma, a la massacre de les Foses Ardeatines. Va fugir d'Europa ajudat per la xarxa Odessa i va viure tranquil·lament a la ciutat argentina de Bariloche fins l'any 1994. Jutjat finalment a Itàlia, va ser declarat no culpable en primera instància perquè "complia ordres". L'escàndol majúscul d'aquesta sentència va donar lloc a una revisió del cas i Priebke va ser condemnat a presó perpètua. Però a causa de la seva edat se li va permetre que complís la pena en el seu domicili.

Actualment Priebke, amb 98 anys, surt sovint de casa seva per anar a comprar o per assistir a missa, com podran comprovar aquí.

Sí, som poc elegants, com la veritat.