dimarts, 26 d’octubre del 2010

MARXA PER GILAD : UNA LLIÇÓ

Diumenge es va celebrar a Barcelona la marxa per exigir la llibertat de Gilad Shalit. Va ser un èxit perquè malgrat el vergonyós silenciament dels mitjans de comunicació molts hi vam assistir. Ho vam fer sense por, amb decisió i amb un sentit d'unitat i de respecte que ens ha de fer sentir orgullosos. Cal agrair l'esforç que la Comunitat Israelita de Barcelona ha fet per convocar el màxim possible d'assistents. No dubtem que van provar de convèncer els responsables de TV3 que hi enviessin alguna unitat mòbil per recollir unes imatges que honoressin la capital de Catalunya. Ho remarquem perquè sabem del cert que la direcció dels serveis informatius de TV3 es nega a donar cap notícia positiva sobre Israel i el judaisme, arribant fins i tot a callar o ningunejar el Festival de Cinema Jueu de Barcelona. Que ningú dubti que la consigna de TV3 va ser la de considerar que una marxa on es reivindicava la llibertat d'un jove soldat israelià segrestat en condicions inhumanes era "propaganda sionista". Barcelona Televisió, en canvi, sí que va fer acte de presència i va informar sobre aquest aconteixement, tot s'ha de dir. També és de justícia remarcar la presència i l’eficàcia del cos dels Mossos d'Esquadra que, amb la col·laboració de la Policia municipal de Barcelona, van vetllar per la seguretat i la tranquil·litat de la marxa.


Donava gust veure tantes banderes d'Israel per la Diagonal, especialment quan van anar passant pel davant de la filera de banderes de tot el món que hi ha a tocar del palau de Pedralbes i on hi falta, precisament, la bandera d'Israel. Un Ajuntament amb un mínim de dignitat no permetria que hi faltés. Per què no hi és? Algun desaprensiu la va despenjar o han estat les mateixes autoritats municipals? El cas és que ahir van desfilar centenars de banderes portades amb orgull per grans i joves, per jueus i, també, per protestants i catòlics, per barcelonins i catalans de totes les contrades, per amics vinguts de Madrid, Donosti, Burgos, Galícia, Andalusia ... Va ser emocionant veure arribar junts els joves alumnes del Col·legi Hatikva, amb la seva alegria i la seva empenta i, per descomptat contemplar l'assistència dels companys d'Hasbarà de Catalunya entre els quals vam distingir molts membres de l'ACAI, de l'ARCCI, de Tarbut, i la infatigable Columna de Tarragona!!, amb Moré, Ranyer, Miraculosa, Lascorz, en Jaume -que ahir no estava "entre dues terres"!-, ...


Compartim la sensació del poc pes català en la marxa i creiem que ens hem d'estendre una mica sobre aquest tema. En primer lloc, no és tracta de cap retret a tota la gent que va fer l'esforç de venir des de ben lluny per ser entre nosaltres. Ben al contrari, els manifestem la nostra immensa gratitud. El problema és nostre, i no és senzill de resumir perquè en alguna mesura tots en som responsables. En primer lloc, l'antisemitisme, l'atracció suïcida cap als totalitarismes de part de la nostra classe dirigent i els nostres mitjans de comunicació i la covardia dels polítics més afins, malauradament no es venç anunciant als nostres blogs que hi haurà una marxa. No volem repartir llenya, per tant ens qüestionem el que hauríem pogut fer nosaltres mateixos com a Hasbara-ts i no hem fet : no hem informat ni demanat cap col·laboració ni l'assistència a la marxa a través de blogs catalans molt llegits que ens haurien pogut fer costat, com ara Cimera Extraordinària, Dies de Fúria, Racó Català, etc. No hem bombardejat amb comentaris les notícies, articles i post de webs amb molts lectors, com ara E-Notícies, Avui, El Singular Digital, La Vanguardia, TV3, etc. No hem empaitat els dirigents polítics i institucionals del país, no hem demanat directament a cap escriptor, actor, cantant, esportista o famós del que sigui que ens fes costat amb la seva assistència o amb unes paraules escrites de suport. No se'ns va acudir -és així de lamentable- que tots els blogs d'Hasbarà catalans ens podíem coordinar amb temps per fer una tasca útil i persistent amb prou temps per ser més eficaços. També creiem que alguna responsabilitat devem tenir en la deficient coordinació amb les més importants organitzacions jueves de casa nostra, especialment amb la CIB que, per les raons que sigui, en aquest moment dóna la sensació que ha perdut aquell fil d'íntima connexió amb part de la societat catalana que tan encertadament la va caracteritzar en els dies no tan llunyans en què l'estimat i enyorat amic Benarroch, Z"L, lluitava com un lleó pel reconeixement del llegat dels jueus catalans en la nostra història i per la dignitat i el respecte als jueus i a Israel.
Benarroch (Benarrosh), aquell home excepcional, lluitador i divertit que va aconseguir que la Real Academia Española de la Lengua suprimís les entrades antisemites del seu Diccionari, el sefardita arribat de Melilla que parlava un català meravellós i que durant el franquisme va enviar els seus fills a una escola que de forma quasi clandestina impartia les assignatures en català, l'impulsor de l'Entesa judeo-cristiana, el polemista valent i incansable, avui ha caigut en el més inexplicable dels oblits, un fet tristíssim, un símptoma alarmant de la Catalunya d'ara mateix. Per què no el recorda ningú? Per què és gairebé impossible trobar una fotografia seva a Internet? Per que la Comunitat Israelita de Barcelona no l'esmenta en el seu web? És preocupant que s'hagi esvaït aquella complicitat de trajecte comú i l'alegria d'un retrobament que es va fer esperar tants de segles. Però estem convençuts que l’expereiència d’ahir ens ajudarà a reaccionar i a retrobar-nos.


A la marxa van assistir-hi alguns polítics representant Convergència, Unió, el Partit Popular i Ciutadans. Evidentment ningú esperava que els “eco-socialistes” d’Iniciativa apareguessin -tret que ho fessin per rebentar la manifestació acompanyant una tropa d’antisistemes o d’aquests grups de palestins subvencionats per la pròpia Iniciativa-. També sospitàvem que no vindria cap representació del Partit dels Socialistes de Catalunya, tan allunyats des de fa tant de temps d’aquells socialistes catalans fascinats amb Israel i el Partit Laborista israelià. Però el que ens va doldre especialment va ser l’absència de cap representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que l’any 1992 va presentar al Parlament de Catalunya una proposta, que va ser unànimement ratificada, condemnant l’expulsió dels jueus d’Espanya. El ponent d’aquella proposta parlamentària va ser un jove Carod Rovira. Eren altres temps, era una altra Esquerra amb una direcció més innocent i més honesta que comptava encara amb Pilar Rahola. El més lamentable, però, és que no va comparèixer cap representant institucional per donar el seu suport en nom de la ciutat de Barcelona i de Catalunya a un acte que reivindicava la llibertat d’un home jove segrestat per terroristes. Aquesta és la diferència entre el nostre país i països com Itàlia i França , que compten amb dirigents que proclamen públicament quina mena de societat defensen : una societat inequívocament democràtica i el suport decidit a Israel. I el gest de nomenar Gilad Shalit Ciutadà d’Honor de Roma i de París n’és una prova meridianament clara que nosaltres, en aquests moments, hem d’admirar en la frustració de no haver-nos dotat de dirigents amb prou alçada moral i política.


Destacarem tres dels parlaments amb què es va cloure l’acte; el de Yoel Shalit, germà gran de Gilad, que ens va emocionar amb la seva enteresa, lluitant com tota la seva família contra una angoixa que ens esborrona imaginar. L’altre discurs que, malauradament, hem de citar és el de Carles Llorens, “responsable internacional de Convergència”, un parlament absurd més pendent de justificar la seva presència en l’acte i de fer retrets a Israel que de donar suport a Gilad, a la seva família i a Israel. Creiem que Convergència no es pot permetre el luxe de tenir com a responsable de la seva política internacional algú tan poc preparat i tan covard. Un partit que aspira seriosament a governar Catalunya la propera legislatura s’ha de prendre seriosament les relacions internacionals perquè és una exigència fonamental tant política i econòmica com de pura higiene democràtica. El tercer parlament remarcable va ser la breu intervenció de Pilar Rahola, vibrant, rotunda, demolidora. Amb poques frases li va retreure a Carles Llorens les seves paraules, va transmetre el seu suport a la família de Gilad i va felicitar els assistents per la unitat, el civisme i la dignitat de la marxa. Subscrivim les seves paraules i estem convençuts que diumenge, a Barcelona, vam iniciar un camí esperançador amb molt recorregut. Serà llarg, valdrà la pena.

divendres, 22 d’octubre del 2010

BARCELONA AMB GILAD SHALIT

Tant de bo hi anem molts.
 

¿Gosarà venir algun polític, o això no ven quan s'apropen unes eleccions?  A França i a Itàlia no els tremolen les cames a l'hora de deixar clar quina mena de societat defensen. Un futur amb llibertat i democràcia. Diumenge vinent, a Barcelona.

divendres, 15 d’octubre del 2010

PILAR RAHOLA

La Pilar Rahola ha rebut el premi Daniel Pearl, instituït per la Lliga Anti-Difamació (ADL), una prestigiosa organització internacional antiracista i defensora de les llibertats democràtiques . El primer que volem fer és felicitar-la de tot cor; el segon, constatar amb tristesa la misèria moral dels nostres mitjans de comunicació que l'han ningunejat vergonyosament. Tant és així que el diari que hauria de publicar traduït a la nostra llengua el brillantíssim discurs d'acceptació pronunciat per la Pilar, el diari Avui, ni l'ha traduït ni l'ha publicat i ni tan sols esmenta que la nostra compatriota hagi merescut aquest honor internacional. L'hemeroteca de l'Avui relaciona Rahola amb temes menors o frívols, com la imitació que d'ella en fa el programa Polònia o la seva amable participació en un programa sobre bolets. Ella està curada d'espants però a nosaltres aquest silenciament ens sembla imperdonable, una autèntica ignomínia.

És per això que publiquem el discurs que Pilar Rahola va pronunciar en agraiment al premi Daniel Pearl en castellà.

"El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá".

Estimados amigos de la ADL, buenos días.

Sin duda, Él debe tener miedo. Mira a la cámara, pero ¿hacia dónde mira?, Quizás hacia su familia, su memoria ancestral, su identidad… O quizás mira más allá, hacia el futuro quebrado, el vientre de la mujer que ama, el hijo que nunca conocerá… Sus últimas palabras… “My name is Daniel Pearl. I am a Jewish American from Encino, California USA”. Hoy es 1 de febrero de 2002, tiene 38 años y está a punto de ser brutalmente asesinado. “My father's Jewish, my mother's Jewish, I'm Jewish…” El yemení que lo decapitará tardará casi dos minutos en cortarle la cabeza. Empezará muy despacio, bajo la oreja, para segar las cuerdas vocales e impedir el grito. “My family follows Judaism. We've made numerous family visits to Israel…”A partir de aquí, el relato brutal de un asesinato cuyos detalles, descritos magistralmente por Bernard Henry-Levi, horrorizarían al propio infierno de Dante. La víctima convertida en metáfora de la belleza de la vida. El asesino, símbolo puro del ser humano sin alma, de la humanidad derrotada. ¿Quién lo ha convertido en un monstruo? “Back in the town of Bnei Brak there is a street named after my great grandfather Chaim Pearl who is one of the founders of the town”. Y todo habrá acabado. Sus esperanzas, sus amores, sus sueños… “My name is Daniel Pearl” Y el verdugo mostrará triunfalmente a la cámara su cabeza corta, como un trofeo.

Gracias.

Ante todo gracias por este emotivo día, que me compromete más allá de la duda, de la debilidad y del miedo. Recibir el premio que lleva el nombre de Daniel Pearl es algo más que un extraordinario honor, es una responsabilidad. Me llamo Pilar Rahola, nací en la vieja Sepharad, en Cataluña, de familia católica, me siento de izquierdas y soy periodista. Pero como luchadora de los derechos civiles, y como periodista que busca la verdad informativa, yo también me llamo Daniel Pearl, nací en Encino y soy judía. Todos los que amamos la civilización, todos aquellos que concebimos el mundo bajo los valores de la modernidad, somos y seremos siempre Daniel Pearl.
Porqué más allá de nuestras diferencias ideológicas, religiosas o culturales, formamos parte de una herencia cívica que nos compromete con la democracia. Y a esa herencia le han declarado la guerra.


Los asesinos de Daniel Pearl no solo decapitan víctimas indefensas, o asesinan a centenares de personas en los trenes del mundo, o matan a miles en los rascacielos de las ciudades. Sobretodo intentan decapitar los principios de la libertad. La muerte de Daniel Pearl, como la muerte de cada persona caída bajo la locura del fundamentalismo islámico, nos concierne a todos, y no solo por pura humanidad. Nos concierne porque es una bala que va dirigida a cada uno de nosotros, sea cual sea nuestro origen. Cada mujer que respira con sus propios pulmones y conquista su futuro, cada hombre que ama la cultura y el progreso, cada niño que se educa en la tolerancia y en la ley, cada dios que no odia, sino ama, cada uno de ellos tiene una bala con su nombre. Estamos ante un nuevo totalitarismo, heredero natural del estalinismo y el nazismo, tan horroroso como ambos, y quizás más letal. La pregunta hoy es, como siempre fue: ¿hacemos lo correcto para defendernos?

Solo soy una trabajadora de las ideas, y no me corresponde definir las estrategias de inteligencia que combaten a esta ideología. Pero mantengo mi espíritu crítico con muchas decisiones políticas y militares, y no siempre me gustan ni nuestros gobernantes, ni sus acciones. Sin embargo, también es cierto que la ideología islamofascista nos ha dejado desconcertados y asustados, y ha mostrado nuestras debilidades. Hoy, las sociedades libres son más avanzadas tecnológicamente, más fuertes militarmente, y están más intercomunicadas. Pero nuestro enemigo también es más fuerte que nunca. Es la yihad global, con el cerebro y el alma en el siglo XV, pero conectados vía satélite con la tecnología del siglo XXI. Miren Irán, como se ha reído del mundo y avanza, inexorable, hacia el temible dominio nuclear. Un Hitler islámico, con bomba nuclear ¿Quién puede o quiere pararlo? ¿Una ONU inútil, incapaz de reaccionar, más allá de la retórica y la burocracia? ¡Pobre Eleanor Roosvelt, si levantara la cabeza y viera en qué se ha convertido su sueño de la Liga de Naciones? ¿Puede pararlo Europa, atrapada entre sus ambiciones económicas, sus peleas internas y su incapacidad política? Si la ONU no sabe cuál es su papel en el mundo, Europa no sabe ni quien es ella misma. ¿Lo pararán países como China o Rusia, que más bien son aliados de esta locura? ¿Lo parará EEUU, cada día más perdido en su papel en la esfera internacional? Sinceramente, la única esperanza para el mundo parece ser Israel, que defendiéndose de un monstruo, nos defiende a todos. En ellos confiamos quienes creemos en un futuro libre.

Un faro de luz en un tiempo de tinieblas.

Y más allá de Irán, también es evidente que no conseguimos frenar el fenómeno ideológico que sustenta el fundamentalismo islámico global. ¿Cuántos jóvenes, en este preciso momento, están leyendo textos yihadistas? ¿Cuántos miles están siendo educados en el odio a Occidente y en un renovado antisemitismo, y ello en las escuelas de países “amigos”? ¿Cuántos, en las mezquitas de nuestras ciudades, se alimentan del desprecio a la democracia? ¿Cuántos aprenden a amar a su Dios, odiando al prójimo? ¿Cuántos están, ahora mismo, utilizando el invento de un judío, Internet, para transmitir sus ideas de muerte? Observen el mundo. Millones de mujeres esclavas, sometidas a leyes medievales, ante la indiferencia internacional. ¿Quién impedirá su tragedia? Millones de niños que viven en dictaduras enormemente ricas, condenados a la pobreza y educados como fanáticos autómatas? En la propia Europa, el avance del fundamentalismo es enorme, y nuestras democracias se muestran incapaces de frenarlo. Y cabe recordar que el problema no es una religión, ni una cultura, ni un Dios. El problema es el uso totalitario de ese Dios. Sin duda, hay un Islam de vida y de convivencia. Pero hoy en el mundo, también existe un Islam que está muy enfermo y que, en su delirio del dominio planetario, arrastra a millones de personas a su propia perdición. No se trata, pues, de un choque de civilizaciones o religiones. Se trata de civilización contra barbarie. Y dentro de la civilización están todos aquellos musulmanes que son asesinados en autobuses, y trenes y colas del mercado; las mujeres que luchan por su libertad en las dictaduras del petrodólar; los estudiantes iraníes; los disidentes... En la barbarie están los Hamás y los Hezbollah y las Yihad, y los decapitadores de personas, y los imanes que alimentan el odio en las mezquitas del mundo… El problema no era Alemania, sino el nazismo. El problema no eran las utopías de izquierdas, sino el estalinismo. El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá. Una ideología que lleva, en su macabro recuento, miles de muertos.

Seamos conscientes de algo trágico. A pesar del espejismo de nuestra superioridad en todos los ámbitos –militar, político, moral-, sin perder la batalla, tampoco estamos ganándola. Como si estuviéramos a principios del siglo XX, cuando el comunismo parecía una ideología liberadora. O en los años 30, cuando Hitler solo parecía un payaso estúpido, y Chamberlain le hacía los honores. Antes, como ahora, y ante los inicios de una amenaza global, nuestra capacidad de reacción es pobre, es tímida y es errática. Y en algunos casos, directamente colaboracionista.

Permitan que les hable de mi planeta, el planeta de las ideas. Intelectuales, periodistas, escritores, gentes del pensamiento, ¿están a la altura del momento histórico que viven? ¿Lo están los movimientos de izquierda, tan ruidosos en la crítica a países democráticos, y tan silenciosos en la lucha contra grandes tiranías? No. Aprovecho el enorme prestigio de ustedes, la ADL, pioneros en la defensa de los derechos civiles, y aprovecho el extraordinario premio que me otorgan, para elevar un Yo acuso triste, pero frontal. Hoy la mayoría de intelectuales y periodistas se mantienen sordos, ciegos y mudos ante las amenazas más serias que sufre la libertad. Y algunas de sus proclamas estridentes, son la ayuda más eficaz que esta ideología totalitaria tiene en el mundo libre.

Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la opresión bárbara de millones de mujeres, condenadas a vivir bajo leyes medievales que las amputan como seres humanos. Ni manifestaciones, ni declaraciones de Obamas, ni boicot, nada. Estas víctimas no interesan, quizás porque no se puede culpar a israelíes o norteamericanos, de su desgracia. Y solo el antiamericanismo y el antiisraelismo moviliza su selectiva ira. Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la matanza permanente de centenares de musulmanes, víctimas de las bombas islamistas, cuya desgracia no interesa porque la culpa tampoco la tienen judíos o yankees. Acuso a periodistas e intelectuales de criminalizar a Israel hasta el delirio, y ayudar a crear un cuerpo intelectual comprensivo con el terrorismo palestino. Los acuso del nuevo antisemitismo que azota el mundo, y cuyo carácter de izquierdas, políticamente correcto, lo convierte en un fenómeno muy peligroso. Vengo de un estado, España, que ha sufrido el atentado terrorista más importante de Europa. ¿Creen que ello nos ha vacunado contra la imbecilidad intelectual, contra la estupidez ideológica, contra el dogmatismo ciego? Muy al contrario, España es hoy el país más obsesionado con Israel, uno de los más antiamericanos y el más antisemita del continente. Los ha habido, incluso, que han llegado a culpar a los israelíes del atentado de Atocha. Y es que, como escribí hace tiempo, mucha gente culta e inteligente, se vuelve imbécil cuando habla sobre Israel.

En mi ciudad, Barcelona, el odio a Israel se ha convertido en una seña de identidad de la izquierda, capaz de no querer conmemorar el día de la Shoá, por solidaridad con los palestinos. Yo misma he sido difamada y amenazada, e incluso han intentado inventar el delito de “negadora del holocausto palestino” para llevarme a los tribunales. La lista de delirios que la España actual genera respecto a Israel y al pueblo judío solo recuerda trágicamente la España medieval y sus edictos de expulsión. Hoy amamos las piedras judías de Toledo y Girona, pero despreciamos a los judíos vivos, criminalizamos a Israel y convertimos a los terroristas en héroes. Y sin embargo, si nuestro aliado ético, civil y político no es Israel, ¿qué país de medio Oriente puede serlo? ¿Las dictaduras religiosas, los opresores de mujeres, los fanáticos fundamentalistas? Los intelectuales españoles y con ellos una gran parte de la inteligencia mundial, miran al revés, piensan al revés y al revés establecen odios y alianzas. Los judíos medievales representaban la cultura, la medicina, el conocimiento, y eran ellos los perseguidos. Hoy Israel, más allá de sus criticables errores, representa la metáfora de todo lo que debemos preservar, la libertad, el derecho a existir, la tolerancia religiosa. Y sin embargo, es Israel el país más odiado. Y así, mientras el fundamentalismo islámico crece, violenta, secuestra y mata, la progresía mundial mira hacia otro lado, abandona a las víctimas y chilla sus consignas contra el único país del mundo amenazado con la destrucción. ¿Se han fijado que su única obsesión es atacar a las dos democracias más sólidas del planeta y las que han sufrido los peores ataques terroristas? ¡Qué izquierda loca!

Se llaman solidarios, libertadores, progresistas, y sin embargo son una izquierda lunática, dogmática y antihistórica, que abomina de sólidas democracias, mientras perdona a brutales tiranías. Son los nuevos Chamberlain, colaboradores inconscientes del totalitarismo que avanza en el mundo. Porqué no olvidemos que la libertad no solo se gana en el campo de batalla político o militar. Se gana también en el campo de las ideas.

Por eso me llamo Daniel Pearl, y también Guilad Shalit y Ayan Hirsi Alli y Gordon, y Maria Rose y Andrew, y William y cada uno de los nombres de los asesinados en las Torres Gemelas, en los metros de Londres, en los trenes de Madrid, en los autobuses de Jerusalen. Me llamo Sakineh Mohammadi Ashtiani, la mujer condenada a morir por lapidación en Irán. Y todas las que ya han sido lapidadas. Si no somos ellos, ¿quiénes somos? Si no nos llamamos con sus nombres, ¿cómo nos llamamos? Si no defendemos sus valores, ¿qué monstruos defendemos? Aquí, ante la ADL, con el inmenso honor de recibir el Daniel Pearl Award, reafirmo mi compromiso ético, periodístico y humano. No dejaré de ser crítica con Israel, ni con mi Estados Unidos, ni con mi propio país. No dejaré de explicar la verdad, allí donde la vea. Pero siempre recordaré a qué lado de la balanza me sitúo. La de la libertad frente a los tiranos; la de las mujeres, frente a su opresión; la de los judíos, frente al antisemitismo; la de la cultura, frente al fanatismo; la de Israel, frente a sus destructores; la del compromiso, frente a la indiferencia.

Dijo Elie Wiesel: “The opposite of love is not hate, it's indifference. The opposite of beauty is not ugliness, it's indifference. The opposite of faith is not heresy, it's indifference. And the opposite of life is not death, but indifference between life and death”.

La indiferencia es la antesala del mal. Y contra ese mal lucharé siempre.
Gracias.
***

Gràcies a tu, Pilar. La teva lluita ens fa més dignes, i també alguns articles teus com el d'avui a La Vanguardia, on cites una frase immensa de Wafa Sultan; "la meva causa és més important que la meva vida".

És cert, la causa de la llibertat, la mateixa que ens va fer sortir de la Caverna, és l'únic camí que mena a la llum de la justícia. Esculpirem el futur amb la nostra esperança. Per això ens fas tanta falta, Pilar. Gràcies!

dilluns, 11 d’octubre del 2010

ELS "BONS" DEL TRIPARTIT

[Nota: aquest article es refereix al govern anterior. Des de desembre de 2010 el nou govern ha introduït severs canvis en la política econòmica, durs per a la població però imprescindibles per evitar la ruïna i per assolir en un futur proper la solvència que correspon a Catalunya]

El Tripartit, conegut també com La Bossa Nostra, no obté crèdit ni de l'avi de Heidi. Les organitzacions i entitats financeres mundials equiparen la solvència de la Generalitat amb la del Perú i només estan disposades a concedir préstecs poc quantiosos a un interès elevadíssim. Catalunya està arruinada. L'espoli dels nostres impostos per sufragar per força i pels segles dels segles una suposada solidaritat que manté regions espanyoles amb superàvit de funcionaris i aturats crònics agafats pels subsidis a canvi de votar fidelment els cacics de sempre, ja era un llast prou sagnant. No podíem permetre'ns, a més, una Generalitat administrada per gent tan incapaç i tan corrupta.

S'apropen les eleccions i les arques del nostre govern estan vergonyosament buides. La darrera obtenció de crèdit, amb tota mena de coaccions i complicitats interessades, es va consumar el passat mes de juny. El Tripartit necessitava 1.000 milions d'Euros urgentment per pagar proveïdors i part del sou dels funcionaris i La Caixa, com sempre, va intermediar per tal d'aconseguir-los a canvi de condonacions, concessions i privilegis que tant de bo algun dia la justícia desvetlli i castigui com correspon. Amb tot, la quantitat no va ser assolida. El Conseller d'economia, l'Onorebole Antoni Castells, va perdre els nervis i els papers en seu parlamentària quan Convergència va demanar explicacions sobre l'augment descontrolat del dèficit quan es va saber el més que sospitós retard multimilionari en el pagament a proveïdors hospitalaris.


Què se n'ha fet del meravellós acord de finançament arrencat al govern amic de Zapatero? Ah, sí, els devem 4.000 milions!! Bé, s'apropa l'hora de la veritat i la severa pèrdua de diputats dels partits governants que es preveu podria esdevenir un cataclisme electoral sense precedents si abans dels comicis la Generalitat no pot fer front a les úniques despeses que fins ara és capaç de satisfer amb prou feines : pagar els funcionaris i els assalariats de tots els organismes dependents de l'administració. L'assumpte és gravíssim, parlem dels metges del sistema públic de salut, dels mestres d'ensenyament primari i secundari, de la policia, bombers, plantilles dels mitjans públics de comunicació, el cos docent de les universitats, dels funcionaris de justícia, transports i de l'administració general. Per evitar aquest col·lapse injustificable el govern Tripartit té la intenció d'emetre BONS, títols de deute per valor de 2.000 milions d'Euros per arribar al final del trajecte tapant forats i dissimulant fins a quin punt s'ha malbaratat no només el crèdit polític sinó el diner públic. Els que vindran després ja s'ho faran!

Diuen els vells cronistes que no recorden haver vist mai que en una democràcia occidental el 85% dels electors rebutgessin el seu govern. Això està passant a Catalunya. Aquells que fa set anys ens van convèncer amb l'eslògan "feu-nos confiança" van passar-se la nostra voluntat pel folre lliurant el nostre país a mans d'una coalició d'inútils, de centralistes i de corruptes. Aquells que van prometre "mans netes", regeneració, dignitat i una administració pública eficient i proporcionada han permès i han participat en una bogeria col·lectiva, en una orgia del despropòsit, de la indigència intel·lectual, de la megalomania de barraca de fira, del robatori amb ardits indecents com l'adjudicació a dit de milions d'euros en informes inútils perpetrats per amics i coreligionaris a base de copiar i enganxar directament de Google. Han "optimitzat" l'administració incrementant-la en més 80.000 funcionaris i càrrecs de confiança fent tota mena de trampes per col·locar els seus afiliats, manipulant fins i tot les oposicions públiques. Han endegat obres del tot prescindibles mentre incomplien promeses que qualsevol estat europeu satisfà, com el temps de les llistes d'espera hospitalària; han adjudicat irregularment obres, serveis, els càterings de les presons. Tot! S'han servit d'informació privilegiada per comprar bens i terres que sabien que augmentarien de valor per mitjà dels seus propis decrets. Només s'havia vist una capacitat de rapinya tan indecent entre els estraperlistes privilegiats pel franquisme de postguerra.

L'economia catalana és com Txernòbil, quan les autoritats soviètiques afirmaven que no passava res i demanaven que ningú alarmés la població. Tranquils, diuen, "només hi ha tensions de Tresoreria". I et demanen un petit ajut, que compris un títol o dos de 1.000 Euros. Fes-los confiança, que tenen les mans netes. Deixa que els teus pares jubilats es deixin dur per un sentiment noble i patriòtic i perdin part del que els queda dels seus estalvis perquè ells mantinguin el maquillatge fins el dia de les eleccions i puguin hipotecar encara més el nostre futur fent adjudicacions corre-cuita entre amics i creditors.

Encara els queda temps per fruir una mica més dels cotxes oficials i les targetes de crèdit que paguem per sufragar les seves teques a restaurants de luxe, els seus viatges en business class, per arrodonir els 130 milions d'euros regalats majoritàriament a ONGs opaques i a col·lectius que l'únic que els interessa de Catalunya és la morterada de diners que els cauen en forma de subvencions per assetjar Israel, propagar la judeofòbia i introduir el fonamentalisme. Encara els queda temps per mantenir càrrecs als mitjans de comunicació dedicats a temps complet a manipular la realitat, a enaltir grups i personatges sinistres que odien la democràcia, a blasmar la civilització occidental.

El nostre govern només sap copiar Israel en això: en emetre deute públic. Però ha oblidat la resta... i "la resta" és demolidorament diferent. Israel té crèdit perquè és un país seriós, perquè la corrupció es paga cara, perquè està inequívocament al capdavant de la lluita per la llibertat i contra el fanatisme medieval, perquè té una solvència política, econòmica, cultural, artística, científica, docent i democràtica que, malauradament, Catalunya ha perdut els darrers anys.

Els únics BONS del Tripartit són de deute públic... i són xungos. No els compris. PASSA-HO!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Diuen que HI HAURÀ UN ATEMPTAT

Les Agències d’Intel·ligència més solvents alerten que properament a Europa hi haurà un atemptat d’alguna franquícia d’Al-Qaida. Tot duu a témer que es tractarà d’una operació terrorista coordinada semblant a la matança de Mumbai del 26 de novembre de 2008. És lluny, Mumbai, sí. I el 2008… Quantes coses no han passat des d’aleshores. Sembla tan llunyà! De fet, el 2004 encara és més llunyà, però els recordem que l’11 de març d’aquell any un grup d’islamistes radicals sense gaire preparació van sembrar el caos i el terror a Madrid, una ciutat generalment ben controlada per unes forces de seguretat comandades per gent que, ideologies al marge, es pren seriosament qualsevol amenaça terrorista.  

Qui ha donat la veu d’alarma pública han estat les autoritats dels EEUU advertint del perill els seus ciutadans en trànsit per Europa. Al Govern de la Gran Bretanya li ha faltat temps per afegir-se a l’avís tot desviant els perills en direcció a França i Alemanya. Però el ministeri de l’Interior de la Gran Bretanya sap que un macroatemptat a França o a Alemanya és improbable perquè llurs exigències de seguretat són molt elevades i perquè les conseqüències a nivell estatal i EUROPEU per a la població musulmana probablement serien irreversibles. Hi ha molts candidats a rebre, un d’ells, of course, la Gran Bretanya; potser per això la seva ministra d’Interior -Theresa May- ha demanat la col·laboració de tots els ciutadans davant qualsevol sospita per tal d’avortar qualsevol atemptat.

Hi ha molts candidats…
Sí, el terrorisme islamofeixista pot colpejar a qualsevol punt del mapa mundial, però els recordem que l’atemptat més greu i més sagnant que ha patit Europa es va materialitzar en una Espanya on concorrien alhora unes eleccions -democràtiques- i una opinió pública mediatitzada i absolutament ignorant del perill que l’amenaçava. Els terroristes tenen una especial predilecció pels processos democràtics… concretament per aprofitar-se’n i manipular-los a plaer, especialment si saben que les divisions internes del país víctima dels seus embats desdibuixarà una resposta unitària i decidida. I així va ser a Espanya aquells dies de març de 2004. I, el que és més greu, els mesos i els anys posteriors. No només no hi ha hagut una reflexió pública, serena i seriosa sobre la cara més sinistra -i majoritària- de l’islam a casa nostra, sinó que a més un ample espectre de la classe política, tant espanyola com catalana, des d’aleshores s’ha dedicat a agenollar-se davant l’amenaça, a callar quan havia de denunciar que els fonamentalistes islàmics en menys de dues dècades havien recuperat amb escreix l’opressió i el fanatisme religiós que tantes lluites i tanta sang havia costat combatre i vèncer des de feia dos segles i, sovint, a pensar que riure’ls les gràcies -quan els morts eren jueus- seria motiu de perdó. I no, senyors, no! Ja ho haurien de saber… Abaixar-se els pantalons davant Hitler no només no va servir per contenir-lo sinó que el va fer més fort i més impune i va esperonar-lo a vexar els covards i a exterminar els innocents. I haurien de saber que el fonamentalisme musulmà és atroçment immisericorde amb el dubte, la divisió i la feblesa.

Fa mesos que les diferents policies de l’estat alerten de l’amenaça d’un gran atemptat a casa nostra i de la laxitud davant l’arribada massiva de cèl·lules i d’imams salafistes a Catalunya. Els nostres governants no han fet res per evitar que aquests pocs individus hagin imposat una autèntica dictadura intra murs en les seves comunitats. Molts immigrants musulmans -especialment dones- s’han vist forçats a plegar-se a les exigències medievals i feixistes d’aquests fanàtics. Tots coneixem noies i dones que en privat confessen que s’han cobert el cap amb mocadors i es vesteixen com un sac de patates perquè si no els fan la vida impossible a elles i a tota la seva família, especialment als seus fills. No tenim una classe política decent que els protegeixi i ens protegeixi. Ben al contrari, la ceguesa i la covardia dels nostres governants arriba al límit d’afirmar que la burka no és un problema perquè ells no n’han vist cap o que a les escoles catalanes s’hauria d’ensenyar l’àrab. Imbècils! Mesells!

Qui comanda la conselleria d’Interior a Catalunya? Un pseudo comunista decadent que va gosar assistir a una manifestació contra Israel on es va cridar a favor de la jihad i es va mostrar impunement una pistola; un estúpid envoltat d’irresponsables que s’han dedicat durant quatre anys a humiliar la nostra policia i a enaltir la canalla antisistema que dimecres passat va demostrar que si els surt dels ous ens poden muntar una intifada pijo-progre amb la púrria de casa nostra i de mitja Europa mentre el segon d’Interior es passeja tranquil·lament fent-se el el progressista en una manifestació  a 120 quilòmetres del conflicte.

Un President responsable hauria d’haver cessat fulminantment aquests irresponsables, però resulta que el titella que diu presidir el nostre Govern no pot cessar ni a la senyora de fer feines d’Interior. ¿Què dimonis ha de fer la Molt Honorable Ameba si el desgovern que presideix s’ha fet farts de subvencionar organitzacions que de bon grat repartirien caramels si a casa nostra volés un tren o una estació plena de gent? A què collons espera el nostre Govern per avisar-nos -com ho ha fet el govern de la Gran Bretanya- que estiguem amatents i col·laborem contra el terror?

No poden perquè no en saben, perquè no gosen i perquè han avalat un rescat que ha aportat a les arques d’Al-Qaida més de 8 milions d’euros, 1.332 milions de pessetes pagats amb els nostres impostos per facilitar l’entrenament i la infraestructura d’un grapat de malparits i la compra dels explosius amb que tard o d’hora assassinaran tants innocents com puguin a qualsevol indret d’Europa. Potser hem pagat perquè matin algun fill nostre, o un amic, o un desconegut tan desconcertat i tan fastiguejat com nosaltres.

Mohamed Omar Debhi... ¿No els diu res, aquest nom? Es tracta d’un individu amb nacionalitat nordamericana d’orígen algerià. Viu des de fa anys a Esplugues de Llobregat envoltat de luxes i d’impunitat. El van detenir fa pocs dies per enviar diners a Al-Qaida del Magrib. No els sona? Sí, els mateixos que van segrestar els cooperants de Barcelona Acció Solidària, l’ONG que cap diari te el valor de dir que depèn de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i del PSC i que -a causa d’un lamentable descuit- va propiciar que ara Al-Qaida tingui mooolts diners pagats amb els nostres impostos sense que ningú hagi dimitit o hagi estat detingut. Bé, anem per feina, Mohamed Omar Debhi va ser posat en llibertat provisional perquè ni la imputació per terrorisme i col·laboració amb banda armada ni les relatives a frau a Hisenda i la Seguretat Social eren prou importants i fonamentades per recomanar el seu empresonament. Ens fa l’efecte que la policia està tan indignada que -excepcionalment- ha facilitat el seu nom, cognoms i fotografia i -excepcionalment- alguns diaris ho han publicat. Tot plegat una anècdota en el microcosmos apassionant del Baix Llobregat.

Quan el 29 de novembre passat tres cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària van ser segrestats per Al-Qaida del Magrib vam denunciar que els mateixos organitzadors havien facilitat en temps real, en obert i sense cap mesura de seguretat les coordenades del seu trajecte publicitant fins i tot la clau secreta per accedir als 3 GPS de la comitiva. Les autoritats del país (sic) van demanar a la premsa moderació i... ¿com es diu silenci sense dir silenci? Bé, el cas és que sortosament els tres segrestats són vius i lliures. Perfecte, l’enhorabona! I ara què? ¿Ara tampoc “no toca” parlar dels GPS i de la resta de detalls que van envoltar aquell episodi? ¿Tenim una premsa lliure?

Oh, sí! Tenim una premsa fantàstica! Aquest cap de setmana l’indescriptible Joan Roure ens ha informat que a Ruanda i rodalies han assassinat més gent que a l’Holocaust, i la premsa en general ens ha fet saber que la Trobada Internacional per la Pau celebrada a Barcelona “ha posat el conflicte arabo-israelià al centre del debat”. El Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha afirmat que "urgeix treballar per tal de solucionar aquest conflicte que dessagna Terra Santa”. No han comentat res sobre les matances de cristians en terra musulmana ni sobre les hòsties que es reparteixen les diferents confesions cristianes per controlar temples, racons i relíquies a Jerusalem i a Betlehem. Val la pena tenir en compte que aquests senyors tan santificats que es diuen cristians i ecumènics i que han arribat a les mans en públic exhibint casulles, mitres i pedreria per un raconet de l’escala d’una església es veuen amb cor de pontificar sobre la pau a Israel.
Cal afegir, per tranquil·litzar els nostres lectors, que “a aquest acte també hi han assistit el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que han posat Catalunya i Barcelona com exemples de societats plurals que miren de gestionar la seva diversitat mitjançant el diàleg”.

A continuació la Jerarquia, en alegre camaraderia, va fer volar coloms.
Molt bé, tot molt bonic. Bé, i ara que tothom ja ha fet el seu numeret, algú parlarà seriosament del segrest? Algun periodista, intel·lectual o el que sigui que no temi perdre la feina? Ens plauria immensament que la nostra admirada Pilar Rahola, mostrant una vegada més la seva valentia, ens fes la mercè de fer el xut d’honorEndavant, Pilar!