Juan Manuel Sánchez Gordillo i la revolució subvencionada d'un jornaler de la judeofòbia

L'alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, està indignat amb Serrat i Sabina. Diu que si tinguessin un mínim de consciència no actuarien a Israel. Bé, exactament en el seu twitter ha escrit "Serrat y Sabina si tienen un miligramo de conciencia no pueden cantar en el Estado RERRORISTA de Israal" (sic). Curiosament no hi ha ni un sol tuït que faci referència a Síria des que va obrir el seu compte al mes de març. No serà perquè no hi hagin passat coses, a Síria.

Sánchez Gordillo va pel món amb un mocador palestí al coll que no es treu ni per descuit. És molt solidari, sí. ¿Per recordar els oprimits de Síria què es posarà al coll, el cadàver d'un nen mutilat? Fa anys que clama contra Israel i exigeix tota mena de boicots mentre ha defensat Gaddafi i Saddam Hussein. No només mostra una fixació patològica contra Israel, també exhibeix un menyspreu absolut per la vida i la dignitat dels súbdits de les dictadures ferotges dels seus admirats líders panarabistes. Racisme doble demonitzant els uns i ignorant els altres. Potser per això l'any 2008 li van atorgar el Premio a la Coherencia.

I és que Juan Manuel Sánchez Gordillo és molt coherent. Fa 33 anys que és alcalde de Marinaleda, on té muntada una mena de república soviètica en miniatura, un festival de la utopia. Fins i tot ha aconseguit construir habitatges que els seus propietaris paguen amb 15 euros mensuals. Això sí que és una revolució! És clar que tot això ho ha aconseguit a base de coaccions i subvencions.

L'ajuntament de Marinaleda està subvencionat en un 85%. Els pobles dels voltants estan una mica disgustats perquè com més subvencions van a Marinaleda menys diners hi ha per repartir. Hauran de fer servir la tàctica que el mateix Sánchez Gordillo no s'amaga d'explicar : "quan volem pisos nous anem a la Conselleria a demanar-los i si el Conseller ens diu que no hi ha diners nosaltres li diem: conseller, demà t'ocupem la Conselleria. I així aconseguim els equipament que volem".

A més de les subvencions de la Junta, reben de la Diputació de Sevilla, dels ministeris del govern espanyol i de la Unió Europea. Ah, i del subsidio agrario que és un invent del neocaciquisme andalús que proporciona vots als partits en el poder i diners a empresaris, gestors, polítics i famílies, perquè les peonades que donen dret a cobrar-lo es poden comprar i mentre un o més membres de la família cobra el subsidi amb una mica de sort poden treballar en negre, cosa molt pràctica per no pagar impostos. No es perdin aquest reportatge que ho explica molt bé en pocs minuts :



Com hauran pogut comprovar es tracta d'un sistema redistributiu sui generis que afavoreix que el camp no es despobli i que a Andalusia hi puguin treballar més d'un milió d'immigrants mentre més d'un milió d'andalusos viuen del subsidio perquè no troben feina. És la nova versió de "el reparto". És una llàstima que els nostres polítics no l'hagin reivindicat per a Catalunya, donat que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Comprendran que l'alcalde de Marinaleda es rebel·li contra les retallades. Perquè una cosa és que als burgesos de les regions riques que paguen l'IRPF i les clatellades que els clava hisenda els tanquin quiròfans i escoles, però a ell que no li rebaixin ni un euro o ocupa la Giralda. Ja hem dit que és coherent. I per tal de demostrar-ho té un discurs polític treballat i constructiu que si li fessin cas seria la solució de totes les crisis :

- "La tierra de quien la trabaja, la industria de quien la trabaja y los bancos nacionalizados y al servicio de los pueblos"

- "En Marinaleda ninguna familia tiene hipotecas porque hemos sido capaces de construir viviendas de 90 metros a 15 euros al mes"

- "El dinero sólo tiene sentido como instrumento de lucha y solidaridad"

- "La libertad tiene que ser con igualdad, porque si no, no hay libertad; los ricos quieren libertad para robar, matar, escribir y difundir a su conveniencia todas las informaciones y acabar con los pueblos del mundo que están luchando por la libertad"

- "Tenemos que remarcar nuestro perfil anticapitalista y no arrimarnos a un barco que se hunde ni a una derecha troglodita"

- "La burguesía es la clase más violenta que ha parido la historia de la humanidad, la más embustera y la más criminal"

Ens demanem com posarà en pràctica la seva revolució sense subvencions. Perquè sense aquesta burgesia que tant li repugna i que a l'Europa contemporània està formada per una massiva classe mitjana que treballa i paga els seus impostos, no tindria bancs per nacionalitzar i els habitatges a 15 euros al mes haurien de ser maquetes en cartolina reciclada.

Un altre tòpic que repeteix sovint del seu repertori de la demagògia és "en la izquierda revolucionaria tenemos que unir discurso con vida. Tenemos que vivir lo mismo que hablamos y hablar lo mismo que vivimos". Potser per això el mes passat va viatjar a Venezuela en Business class per un import de més de 6.000 euros, com tots els proletaris i jornalers coherents del món. La seva estada al paradís chavista no va passar desapercebuda. Va ser entrevistat a les principals cadenes de ràdio i televisió governamentals, va posar-se com a exemple d'honradesa i coherència revolucionària i va anunciar que a Marinaleda estan construint un barri que es dirà “Revolución Bolivariana Hugo Chávez”. Farà conjunt amb els carrers i places dedicades al Che i altres demòcrates.

La crème de la crème del goril·lisme chavista encara tremola d'emoció des que Sánchez Gordillo va pronunciar aquesta frase : "lo que ustedes están haciendo aquí es un reto histórico, ustedes están haciendo historia. Ustedes son una esperanza para el mundo". Als 180.000 morts víctimes de la violència que campa des que Chávez va ser investit president els faria molta il·lusió ser en aquest món per felicitar-lo. Als siris massacrats gràcies a l'ajut de Chávez a Bashar al-Assad, també.

Aquest és l'home que retreu a Serrat i Sabina que facin un concert en un país democràtic per al públic que desitgi assistir-hi lliurement : Juan Manuel Sánchez Gordillo, professor d'Història, alcalde del sòviet de Marinaleda, diputat al Parlament d'Andalusia, directiu de sindicats i partits, jornaler del caciquisme amb rostre utòpic i de la judeofòbia per raons humanitàries. Una perla.

Carlos Dívar i la justícia divina

L'afer del president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, està contribuint com pocs a posar de manifest la ruïna moral i política d'Espanya. La crisi econòmica i social espanyola no és fruit d'una funesta conjunció astral ni d'una catàstrofe natural. Les seves arrels són profundes i inveterades i els seus responsables, precisament, aquells que haurien d'haver evitat o solucionat la catàstrofe.

És curiós que el cas dels viatges privats que Dívar va fer pagar amb càrrec als pressupostos públics s'hagi convertit en el centre d'aquest escàndol quan el primer que hauria d'inquietar-nos és que un magistrat tan mediocre i intel·lectualment limitat hagi pogut arribar a presidir el Tribunal Suprem i l'organisme superior dels jutges espanyols. Se suposa que aquest doble càrrec, en un país solvent, només pot recaure en un magistrat de reconegut prestigi i amb una carrera impecable. No és el cas. Dívar ha anat ascendint en la carrera judicial pas a pas, nedant entre les aigües tèrboles d'una judicatura infestada de franquistes i arribistes dedicats a impedir la promoció dels més preparats i, per descomptat, dels més independents. No se li coneixen llibres ni articles dignes d'esment ni cap sentència que hagi creat jurisprudència o hagi destacat entre tanta mitjania ni tan sols per la seva exposició formal o pel domini del llenguatge.

Per què l'anterior govern del PSOE, d'acord amb el PP, va nomenar aquest personatge que sovint ha de ser subjectat pels seus ajudants o per qui té més aprop? Sabent-se com se sabia en el moment de la seva designació que s'aproximava una època rica en tota mena de turbulències, no era més recomanable nomenar algú amb més prestigi i amb més equilibri?

Hem inclòs el vídeo que encapçala aquest post per evidenciar les limitacions de Dívar. En primer lloc, un jutge té tot el dret a ser un fervent catòlic, però el més alt representant dels jutges d'un estat europeu no pot caure en el parany elemental que li para Carles Francino sobre "si es refia més de la justícia humana o de la justícia divina". La falta de reflexos és patent, la resposta és d'una inconsistència patètica i la incultura, manifesta. El fet que un alt magistrat espanyol digui prespectiva per comptes de perspectiva ja dóna una idea de la seva preparació i de l'escàs domini de la llengua amb què havia de redactar les seves sentències. Les mostres de matusseria i d'estultícia de l'actual president del CGPJ no són cap novetat, destacant la comparació del català i el mandinga en els tribunals de justícia espanyols durant una compareixença al Parlament de l'estat.

L'afer Dívar té una vessant que recorda el vodevil però és una autèntica càrrega de profunditat contra la solvència d'un estat de dret. Així, hem comprovat que fins i tot el més alt representant dels jutges espanyols pagava despeses privades amb diner públic, com tants alts càrrecs impúdics i impunes. Hem sabut que li sembla d'allò més natural que els caps de setmana durin quatre o cinc dies, que en un estat amb més de cinc milions d'aturats consideri barat un hotel de quatre estrelles pagat pels contribuents, inclosos els aturats; que per justificar aquest abús doni dades falses i que per protegir la identitat del seu acompanyant i convidat especial, per comptes de pagar la diferència i demanar excuses, s'enroqui en una suposada qüestió d'estat i d'alta seguretat per la qual cosa no només s'ha sabut qui era l'acompanyant sinó que això ha donat peu a tota mena de rumors sobre la naturalesa de les relacions que manté amb ell. Com podran comprendre, no ens importa en absolut quina pugui ser l'orientació sexual d'aquest senyor; és més, creiem que probablement es tracta d'una dependència personal i emocional de classificació més complexa. Però el resultat per a Carlos Dívar és el més advers que podia témer : malversador, trampós, mentider i... "pecador", que és el que ell creu o afirma creure sobre les relacions homosexuals si atenem com va reaccionar quan un company de l'Audiència Nacional, el magistrat Fernando Grande Marlaska, li va fer saber que es casava amb un home. Pel que es veu, després de superar l'estupor inicial li va respondre amb un "hijo, rezaré por tí".

Carlos Dívar ha caigut en la seva pròpia trampa i de passada ha fet caure en un parany el Tribunal Suprem, al CGPJ, la Fiscalia, la majoria parlamentària i el ministre de Justícia. I ha violentat el dret a la intimitat d'una altra persona, és clar. Tot plegat traspua tanta barroeria que fa sospitar silencis i connivències encara més alarmants. Les maniobres del CGPJ per expedientar el vocal que va denunciar la malversació de Dívar i per eliminar els vídeos públics on sortia el seu acompanyant i cap de seguretat han estat un nou escàndol que ha destapat que Dívar ha promocionat aquest policia de l'escala bàsica, que l'ha fet passar davant dels seus superiors i ha instat les cinc altes condecoracions al mèrit que li han estat atorgades -algunes reservades a juristes- com si es tractés d'un heroi nacional. El va nomenar "Ajudant Personal" per tal que no pogués ser rellevat i el feia seure al seu costat en les reunions internacionals com si es tractés d'un alt càrrec institucional. La majoria parlamentària del PP va fer un paper ben galdós per impedir la seva compareixença al Parlament, la Fiscalia va oposar-se a l'admissió d'una querella per malversació i, després d'una roda de premsa on Dívar es va presentar amb el posat d'un beat ofès, el govern espanyol per mitjà del ministre de Justícia va pretendre donar per tancat l'assumpte declarant que el magistrat havia sortit enfortit.

La tàctica d'obstaculització descrita és un clàssic en el modus operandi de qualsevol administració espanyola per ocultar la corrupció i coartar la transparència, com s'ha pogut comprovar en la bogeria financera i immobiliària que ara pretenen que paguem sense explicacions ni conseqüències penals. Però una concatenació de despropòsits tan descarada no pot aturar-se tan fàcilment i, menys, enmig de la catàstrofe econòmica i política que pateix Espanya. Amb tot, Dívar ha aconseguit imposar la seva voluntat davant la invitació del CGPJ per tal que dimiteixi d'una vegada. Reconeix que la situació és insostenible i afirma per mitjà d'un comunicat que el proper dijous dia 21 prendrà una decisió "rotunda i contundent sobre la seva dimissió". Això vol dir que dimitirà... o no.

En tot cas pensava que havia guanyat uns dies per forçar la co-presidència amb el rei Joan Carles del bicentenari del Tribunal Suprem espanyol, un acte d'Estat que a qualsevol país seriós és objecte de la màxima cura en tots els detalls formals, institucionals i polítics. La possibilitat que demà compartissin tribuna i imatges per a la posteritat un Rei amb bastó gràcies a les seves aventures africanes, un desacreditat representant de la Judicatura subjectat per qualsevol uixer i un president del Govern angoixat i pendent de localitzar la sortida d'emergència, ha dut a excusar la presència del Rei amb motiu de l'oportuna defunció d'un dels incomptables prínceps de l'Aràbia Saudita. En circumstàncies normals el príncep Felip hauria representat la Casa Reial, però segons sembla tot aconsellava que el Rei, en una nova demostració de coratge, delegués el marró en el seu fill potser amb el generós ànim de deixar-lo en la posició d'una estora de cara a la successió, en plena tempesta i amb música de fons dels salvapàtries dels dos grans partits espanyols disposats a donar un elegant cop de mà d'unitat nacional per arraconar un Rajoy incapaç de superar el que ells han emmerdat durant més de trenta anys.

Demà tindrem l'ocasió de contemplar una solemne cerimònia institucional que promet estar a l'alçada del millor esperpent d'inspiració valleinclanesca. L'Espanya de les essències, la que juga la Champions de la política europea, la del sistema financer més sanejat del món que es permet posar-se com a exemple democràtic, la que s'ha distingit els darrers anys per subvencionar generosament ONGs que denigraven Israel mentre la corrupció cavalcava alegrement per totes les institucions espanyoles, demà es vestirà de gala i traurà pit mostrant-li al món el pilar del seu sistema judicial.

Enmig de tanta toga de seda i tant collar refulgent potser algú hi veurà la mà de la justícia divina.

No, ell no.

Col·lusió

Com pot ser que les autoritats hagin permès aquest saqueig?

"Estas preguntas solo llevan a la melancolía"

Miguel Ángel Fernández Ordoñez
Governador del Banc d'Espanya

Discurs a Madrid, 10 d'abril de 2012  

CÓDIGO PENAL

TÍTULO XIII.

DELITOS CONTRA EL PATRIMONIO Y CONTRA EL ORDEN SOCIOECONÓMICO.

TÍTULO XIX.

DELITOS CONTRA LA ADMINISTRACIÓN PÚBLICA.

CAPÍTULO I.

DE LA PREVARICACIÓN DE LOS FUNCIONARIOS PÚBLICOS Y OTROS COMPORTAMIENTOS INJUSTOS.

CAPÍTULO II.

DEL ABANDONO DE DESTINO Y DE LA OMISIÓN DEL DEBER DE PERSEGUIR DELITOS.

CAPÍTULO III.

DE LA DESOBEDIENCIA Y DENEGACIÓN DE AUXILIO.

CAPÍTULO IV.

DE LA INFIDELIDAD EN LA CUSTODIA DE DOCUMENTOS Y DE LA VIOLACIÓN DE SECRETOS.

CAPÍTULO V.

DEL COHECHO. CAPÍTULO VI. DEL TRÁFICO DE INFLUENCIAS.

CAPÍTULO VII.

DE LA MALVERSACIÓN.

CAPÍTULO VIII.

DE LOS FRAUDES Y EXACCIONES ILEGALES.

CAPÍTULO IX.

DE LAS NEGOCIACIONES Y ACTIVIDADES PROHIBIDAS A LOS FUNCIONARIOS PÚBLICOS Y DE LOS ABUSOS EN EL EJERCICIO DE SU FUNCIÓN.

CAPÍTULO X.

DE LOS DELITOS DE CORRUPCIÓN EN LAS TRANSACCIONES COMERCIALES INTERNACIONALES.

TOT EN NEGRE (no paguis impostos, pringat)

Tercera amnistia fiscal.

Tu pagues perquè ets un pringat.

La teva Comunitat paga perquè és una colònia. Pringats!

Creies que era just contribuir al bé comú? Pringat!

Mira els Renoirs florits al bany dels prevaricadors, recorda les bosses d'escombraries farcides de milions de diner negre dels alcaldes corruptes i consentits de l'Espanya glamurosa. Pensa en els jutges, els fiscals, els inspectors d'hisenda, els policies, els periodistes, els consejeros, els ministres i els cabrons que han callat i han sucat de tant robatori.

T'han apujat l'IRPF i has de pringar perquè tens una nòmina. Paga i calla, diuen. I ego te absolvo a la púrria xorissa que s'ha fet milionària subcontractant immigrants sense papers amb sous de misèria, sense assegurar. ¿Per què assegurar-los si cotitzin o no tu contribueixes a la seva atenció, pringat?

I això no és tot. A l'anunci de l'amnistia fiscal li segueix l'amenaça de severíssimes inspeccions. Els mafiosos poden dormir tranquils; les Comunitats insolvents tornaran a rebre misteriosos "deutes històrics", però tu i Catalunya sabeu que una legió d'inspectors cauran novament sense pietat damunt dels nostres comptes amb una lupa i una destral. Fote't per solidari i per català. Ets un pringat "por la gracia de diós". I punt!

En altres llocs civilitzats a això n'hi diuen xenofòbia, però aquí s'anomena solidaritat. Vés pagant i calla.

Els xeics que arrosseguen les seves panxes flàccides per Marbella estan encantats; i els fillsdeputa que s'han folrat venent terrenys indisponibles abusant dels seus càrrecs, i els traficants de drogues i els criminals que han guanyat milions impunement invadint les nostres carreteres amb noies segrestades i obligades a mamar-se-la a qualsevol a canvi d'una dosi i de no rebre una pallissa. Sí senyor! Això és l'estat de dret a Espanya!

Pringa només l'imprescindible. Ja n'hi ha prou. Paga per la teva nòmina captiva, però res més. Al taller, al lampista, a la botiga, al restaurant digue'ls que o en negre o res. I tranquil, que com més defraudis més et serà perdonat.

Espanya fa segles que fa una relectura profitosa de la paràbola del Fill Pròdig, i a nosaltres ens ha tocat el paper de pagans, treballadors, murris, insolidaris, avars,... No et sona?

Dexem-ho en jueus, deixem-ho en catalans. O en pringats.

Ja n'hi ha prou. Tot en negre i comencem a inscriure les nostres empreses, els nostres comptes i les nostres patents a Europa, a aquell continent que neix passats els Pirineus, el nostre continent.

Prou, collons. Prou.

Nosaltres, el Poble de Catalunya

Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!

El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.

Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.

La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.  

El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.       

Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra,  per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.

"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que  es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si  es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument  per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.

Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.

I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.

Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".

Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.

Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.

No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?


L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.

Quina merda de sindicats!

Els fets protagonitzats els darrers dies pels sindicats CCOO i UGT del cos dels Mossos d'Esquadra són una vergonya que desprestigia la policia de Catalunya i per la qual cal exigir responsabilitats.

La llibertat sindical és una de les principals conquestes de la democràcia. Molta gent va perdre la vida per aconseguir que els treballadors poguessin organitzar-se, defensar els seus drets i aspirar a un futur digne i una societat més justa on els seus fills gaudissin d'igualtat d'oportunitats per poder prosperar.

La llibertat sindical no existeix a Espanya. Si algú creu que Catalunya és una excepció s'equivoca: les lleis espanyoles ho impedeixen. El Estatuto de los Trabajadores (ET) i la Ley Orgánica de Libertad Sindical (LOLS) fomenten un sindicalisme vertical de facto iniciat amb els Pactes de la Moncloa, el gran tòtem de la transició espanyola. Des d'aleshores, i tal com contempla l'article 6.1 de la LOLS "La mayor representatividad sindical reconocida a determinados sindicatos les confiere una singular posición jurídica a efectos, tanto de participación institucional como de acción sindical". Aquests sindicats, naturalment, són d'ambilt estatal i, com ja deuen saber, són CCOO i UGT, premiats per la signatura d'aquells Pactes amb el regal d'un patrimoni que cap sindicat lliure no tenia al final del franquisme i que els va suposar un avantatge extraordinari sobre qualsevol altra organització. A més, CCOO i UGT tenien vincles ideològics i orgànics amb el Partit Comunista d'Espanya i amb el PSOE. La dreta espanyola feia una concessió per satisfer -i comprar- els sindicats més organitzats i evitava així enfrontaments i el ressorgiment d'un sindicalisme més combatiu. Des d'aleshores CCOO i UGT "tenen capacitat representativa a tots els nivells territorials i funcionals per" :

• a. Ostentar representación institucional ante las Administraciones Públicas u otras entidades y organismos de carácter estatal o de Comunidad Autónoma que la tengan prevista.
• b. La negociación colectiva, en los términos previstos en el Estatuto de los trabajadores.
• c. Participar como interlocutores en la determinación de las condiciones de trabajo en las Administraciones Públicas a través de los oportunos procedimientos de consulta o negociación.
• d. Participar en los sistemas no jurisdiccionales de solución de conflictos de trabajo.
• e. Promover elecciones para delegados de personal y comités de empresa y órganos correspondientes de las Administraciones Públicas.
• f. Obtener cesiones temporales del uso de inmuebles patrimoniales públicos en los términos que se establezcan legalmente.
• g. Cualquier otra función representativa que se establezca.

També poden imposar la seva presència, veu i vot a totes les negociacions de Convenis estatals, autonòmics, territorials i sectorials. Poden impugnar la signatura d'un Conveni o revocar-lo firmant-ne un d'àmbit estatal i, per tant, sovint forcen tot un sector productiu a acceptar els seus dictats. I no es pensin que és per defensar els drets dels treballadors. No, això normalment els importa ben poc. Signar tots els convenis els suposa més subvencions i la seva situació de privilegi els procura un major nombre d'alliberats sindicals que viuen dels diners dels contribuents. L'atur no sol afectar aquests alliberats perquè està prohibit acomiadar-los; aquesta protecció legal que hauria de servir perquè defensessin els seus companys ha estat pervertida pels sindicats majoritaris : els blinda com a treballadors davant l'atur i els facilita que l'atur com a fenomen s'hagi convertit en una gran oportunitat de negoci. Veiem com. 

- Organitzen els cursos oficials de formació obligatoris per aquells que volen cobrar ajuts per a aturats sense dret inicial a prestació. En aquests cursos, a més, és pràctica habitual inflar escandalosament la llista dels inscrits i pagar pèssimament els professors. Aquest frau es practica des de fa dècades i les quantitats furtades, provinents dels fons europeus i de les quotes socials d'empreses i treballadors, suposen una de les estafes més descomunals i sistemàtiques perpetrades a Europa. L'ocultació d'aquests fets pels mitjans de comunicació és escandalosa.

- Negocien les quotes de treballadors acomiadats en els expedients de regulació d'ocupacio (ERE) i decideixen quins s'acomiaden i quins no, privilegiant els afiliats als seus sindicats i forçant així noves afiliacions de treballadors que temen ser acomiadats en un futur.

- Es lucren dels ERE i el tancament d'empreses perquè s'embutxaquen entre el 5 i el 10% de les indemnitzacions per acomiadament en concepte de gestions i assessorament. Només entre 2008 i 2010 el total de treballadors de l'estat afectats per un ERE va ser de poc més d'un milió i el total d'expedients 42.858. Un magnífic negoci!

- Com que perceben el mateix percentatge sobre el total dels treballadors encara que disposin de pocs delegats i escassa representativitat en l'empresa afectada, fan una competència deslleial als gabinets d'advocats independents. Quan un tercer sindicat els planta cara extorqueixen l'empresa i facturen el mateix en concepte d'informes inexistents per mitjà de societats instrumentals. Les grans empreses i les multinacionals sovint es neguen a pagar-los i els denuncien, però els grans mitjans de comunicació no ho fan públic.

- Aquesta línia de negoci tan lucrativa explica per què ni UGT ni CCOO van denunciar el frau dels ERE d'Andalusia, una bossa dotada amb 700 milions d'euros utilitzada en indemnitzacions fantasma repartides discrecionalment entre militants i simpatitzants del PSOE i de CCOO i UGT.

- Els dos sindicats majoritaris, en una mesura o altra, són darrere de totes les subvencions i prestacions atorgades per qualsevol administració de l'estat: des del PER als fons de Cooperació Internacional.

Per a què serveixen doncs els sindicats majoritaris? A Espanya per a res de bo. Aquest sistema de monopoli contrari a la llibertat sindical només és útil per frenar un sindicalisme modern i eficient i per perpetuar una màfia hereva del sindicalisme vertical de la dictadura que només defensa els seus privilegis i bosses laborals extenses però concretes, generalment alienes a l'economia productiva i als sectors més dinàmics de la societat. Els sindicats de l'estat, especialment CCOO i UGT, són dirigits per gent molt poc preparada, sovint ignorant fins i tot de la legislació relativa a les seves pròpies funcions. Zero en coneixement d'idiomes, economia, noves tecnologies o investigació. Una caricatura digna de La Oficina Siniestra de la revista La Codorniz. Unes directives formades bàsicament per indigents intel·lectuals que no admeten cap comparació amb els representants dels sindicats alemanys.

La prepotència que els caracteritza els ha dut a fer autèntiques exhibicions d'estultícia, com per exemple incloure el sector informàtic al Sindicat del Metall perquè els primers ordinadors, especialment les torres, eren metàl·lics. És l'exemple perfecte de la mentalitat que guia la caverna espanyola : un ordinador és un objecte de metall o de plàstic que serveix per donar feina a uns afiliats del sindicat. I punt. Els circuits que el componen no importen, tota la intel·ligència que els ha fet possible no compta, ni la investigació, l'aventura empesa pels pioners, el software, la revolució tecnològica, social i laboral que ha suposat, la connexió de milions de persones a la xarxa, la creació de sectors emergents, l'accés directe a la comunicació i a la cultura, el volum de negoci o les perspectives de futur. Res, collonades.

I què deuen pensar sobre l'ensenyament aquesta gent que creu que un ordinador només és una carcassa?... Que és "un sector", que els mestres són funcionaris, que els convenis i les condicions les negocien ells; que poden imposar horaris, programes i consignes al professorat i als alumnes. I pensen el mateix sobre els metges de la sanitat pública, sobre els bombers, els periodistes del mitjans públics de comunicació, la policia,...

CCOO i UGT tenen una visió igualment casposa sobre Israel. Què es pot esperar de gent tan indocumentada? Gasòfia pseudoprogre, ignorància i manipulació. Comunicats de condemna a l'ocupació de Gaza, solidaritat amb la Flotilla dels delinquents de Tapial, manifestacions als carrers en suport a Hamas i silenci sobre els atacs terroristes i els míssils disparats des de Gaza contra la població civil israeliana. Mutisme absolut sobre règims brutals que assassinen els seus súbdits pels carrers; que els persegueixen, els segresten i els torturen pel sol fet de defensar plantejaments ideològics o religiosos oposats. Ni una sola manifestació contra els règims d'Egipte, Tunísia, Líbia, Síria, l'Iran, l'Aràbia saudí, el Iemen, Corea del Nord o Cuba. No, Israel és la pantalla perfecta per tapar les vergonyes d'un sindicalisme avantatgista i amoral que ha abandonat els treballadors, s'aprofita de les desgràcies dels aturats i nodreix des de fa lustres els casos més escandalosos de corrupció.

Ara, quan la bombolla immobiliària arrasa i es duu pel davant milions d'aturats i desenes de milers de famílies arruinades i desnonades, ningú no demana comptes als sindicats que van callar encantats amb l'alta ocupació d'aquells dies, que no van denunciar les requalificacions corruptes de terrenys municipals, la desescolarització sistemàtica d'estudiants que abandonaven els seus instituts per guanyar diner ràpid mentre els qui acabaven els seus estudis no podien accedir a cap crèdit per formar una microempresa; que van mirar cap a una altra banda davant la concessió insensata de crèdits amb trampa que esclavitzaven els treballadors per la resta de la seva vida, que van donar suport a una immigració descontrolada que va beneficiar empresaris sense escrúpols i va distorsionar les relacions laborals, els salaris i els serveis socials.

Què pràctica és la bombolla de la construcció per fer oblidar l'estafa immobiliària més descomunal des de Sofico al tardofranquisme. Parlem de PSV-IGS, l'empresa constructora d'UGT que va estafar més de 15.000 treballadors. UGT va ser condemnada com a responsable civil subsidiària a indemnitzar-los amb més de 78 milions d'euros (13.000 milions de pessetes) i, per fer front a aquesta sentència, havia de vendre's tot el patrimoni històric i lliurar fins i tot les quotes dels seus afiliats. Però, oh miracle!, els demandants -15.000!!!- s'avenen a renunciar a l'execució i recuperen només el 75% de les seves aportacions a càrrec de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial); és a dir, els diners dels nostres impostos. Ho sabien que aquesta festa l'havien pagat vostès? El responsable més visible de l'estafa va ser condemnat a dos anys i mig de presó que no va complir i el secretari general d'UGT va dimitir. Res més. A ells els devien semblar unes conseqüències massa dures; a nosaltres... No, nosaltres ni tan sols no ho vam saber. El temps tot ho cura i tot ho esborra, sobretot si la premsa calla (ja se sap, les subvencions i tal). Això no és res comparat amb els 700 milions del fons de rèptils de la Junta d'Andalusia destinat a EREs falsos, cocaïna, prostitutes de primera i racions generoses de pata negra i Champagne de veritat. Estimats lectors, relaxin-se i disfrutin. Pensin que hem fet feliç molta gent que no hauria passat mai de la tapa de xistorra i el moriles.

Passem pàgina, com sempre, i anem al present. ¿Què estan fent els dos sindicats orgànics que tenen la paella pel mànec? Perdre el temps i mostrar la seva incompetència allargassant fins a l'agonia una regulació laboral obsoleta. Haurien pogut negociar i proposar mesures temporals àgils i intel·ligents com ho van fer els sindicats d'altres països europeus; però això és impossible amb una mentalitat del segle XIX i una manca tan evident de preparació i de generositat. No en saben prou i no els interessa. El que els preocupa realment són els seus privilegis, el seu control sobre els funcionaris i les grans empreses i conservar la seva quota de poder, ara en perill.

Els dos grans sindicats que els darrers 35 anys han manegat sovint per la força les relacions laborals a tot l'estat tenen un futur incert. El número d'afiliats és escandalosament baix i amb la crisi molts afiliats es donen de baixa o deixen de pagar les seves quotes socials. Saben que les subvencions que perceben seran severament retallades, que la figura de l'alliberat sindical patirà una transformació radical i que el nou mapa polític, la crisi i el malestar social són obstacles de pes per continuar ficant la mà a la caixa impunement. Els "governs amics" que els van subvencionar fins al deliri van caure a les urnes, primer a Catalunya i després a Espanya i els nous governs han començat a aplicar una bateria de mesures duríssimes, de vegades injustes, sovint precipitades, però necessàries.

La fórmula triada ha estat l'augment d'impostos i taxes, les retallades en sanitat, ensenyament i benestar social i la rebaixa del poder adquisitiu dels pensionistes i els funcionaris i treballadors de l'administració. A Catalunya, al mes de desembre, va fregar-se el col·lapse econòmic quan la Generalitat es va veure obligada a fraccionar la paga extraordinària de Nadal dels funcionaris, deduint-los, però, el total de l'impost sobre la renda . Els sindicats van sortir al carrer per protestar pel retard d'un cobrament garantit oblidant que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins el dia que es jubilin i que hi ha prop de 700.000 catalans en atur, molts sense prestacions econòmiques. Finalment l'administració catalana va poder fer front a aquest pagament. No es pot dir el mateix dels sindicats. CCOO no va poder pagar el sou de desembre als seus treballadors; potser per això la conflictivitat i l'enfrontament dels sindicats amb la Generalitat no ha cessat; ben al contrari.

CCOO i UGT callen que el forat econòmic de l'actual administració catalana és fruit d'un dèficit fiscal insuportable a favor de l'estat espanyol i que el partit amic que ha governat Espanya els darrers set anys ha perpetuat i augmentat aquest espoli. Callen que l'anterior govern de la Generalitat format per partits afins a les centrals sindicals va acabar d'arruïnar l'economia catalana malbaratant recursos, inflant la nòmina de l'administració amb amics i militants, iniciant obres públiques prescindibles que amb sort acabarem de pagar l'any 2060, endeutant la Generalitat i practicant la corrupció més descordada, corrupció que no només no van denunciar sinó que van compartir sense dissimul.

I mentre hi ha centenars de milers de catalans que malviuen amb unes pensions indignes o de la caritat de les seves famílies o les institucions benèfiques, ells, els sindicats de classe pressionen el Govern per mantenir subvencions, alliberats i tota mena de regalies. La darrera andanada ha consistit en mobilitzar els funcionaris de presons i el cos dels Mossos d'Esquadra amb reivindicacions que la població no pot entendre de cap manera : tiquets de menjador, complements per evitar l'absentisme laboral, dos festius intersetmanals, 43 euros mensuals... Però saben què està passant a Catalunya?

Atiada per les mobilitzacions dels funcionaris de presons, la població reclusa de Catalunya comença a donar mostres d'un nerviosisme que podria esclatar en qualsevol moment. La setmana passada els interns joves de la presó de Quatre Camins van protestar perquè no funcionava el Canal + i no van poder veure el futbol. Es pensaven que la Generalitat havia començat a aplicar retallades en un servei tan bàsic per a la supervivència humana. Sortosament els joves revoltats van ser informats que es tractava d'un problema tècnic que es resoldria ben aviat, ¡només faltaria! Potser els sindicats de funcionaris haurien de ser més cauts quan tracten el tema de les retallades amb els reclusos.

La tàctica elegida pels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra ha sigut espectacular. Per tal que "la població catalana comprengui millor les seves reivindicacions", UGT i CCOO van decidir una mesura de pressió "molt popular" : que els Mossos parlessin només en castellà. Popular per a qui, per als feixistes? Quina mena de conflicte social estan disposats a provocar amb el seu xantatge? Ja han aconseguit indignar i perjudicar els catalanoparlants i que els lerrouxistes tinguin el cinisme de denunciar que aquesta mesura de pressió demostra la imposició del català, i s'han saltat la llei que regula l'us de les llengües oficials per part de l'Administració, que en el seu article 14 disposa que "Els funcionaris s’adreçaran als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos".

L'endemà van perseguir el President de la Generalitat fins un acte oficial amb banderes espanyoles i cantant la patxanga de Manolo Escobar "Que viva España" en una escena d'un surrealisme kitsch mai vist fins ara al nostre país. Aquesta gent no sap que les retallades econòmiques que patim tots en gran mesura tenen el seu origen en el dèficit fiscal que pateix Catalunya en favor d'Espanya?

Les protestes de la ciutadania i de molts companys del Cos de la policia de Catalunya, inclòs algun sindicat minoritari que no desitja enfrontar-se amb la població catalana, han aconseguit que tirin enrere aquesta mostra de friquisme reaccionari. "Tot ha estat un malentès. No volíem perjudicar la població,...". No és cert, no ha estat un malentès, senzillament s'han tret la careta. Fa molts anys que CCOO i UGT posen tota mena de traves als traspassos de competències de l'Estat central a la Generalitat. Van oposar-se a la creació d'una policia de Catalunya i a TV3, han fet vagues i sabotatges a Justícia, a Hisenda, a Renfe, a l'aeroport de Barcelona; són una excrescència del franquisme maquillada amb retòrica social. Per contraprogramar i rebaixar de contingut la intenció del Govern de la Generalitat de convocar una consulta popular sobre el finançament de Catalunya han proposat un referèndum sobre les retallades. ¿I per què no un referèndum per decidir si volem mantenir amb els nostres impostos uns sindicats tan inútils i rancis?

Amb tot, mantenim que uns sindicats lliures i eficients són una peça fonamental en una democràcia i estem convençuts de l'honradesa, la dedicació i la diligència de molts sindicalistes, inclosos molts afiliats de CCOO i UGT. Malauradament la seva tasca servirà de ben poc mentre la casta del sindicalisme orgànic es perpetuï a l'empar de l'actual legislació espanyola. 

Mentre aquesta xusma continuï dirigint els sindicats i el propi Cos dels Mossos d'Esquadra en bloc no forci la dimissió dels responsables d'aquesta mesura anticatalana, pensarem que tenim una merda de sindicats.

... I que ells tenen un sou de nassos!





Aquesta púrria és la policia de Catalunya o els han fet venir del Valle de los Caidos?



Aquesta gent que es van passar set anys vivint del Tripartit i que ens van imposar un president ignorant, corrupte i espanyolista, ara que han perdut totes les eleccions per KO es dediquen a perseguir el President de Catalunya per xiular-lo i humiliar-lo allà on va. Si això continua potser caldria que l'agenda del President la sapiguem també els que estimem i defensem Catalunya i ens presentem als mateixos llocs a veure què passa.

Mediapro : La propera fallida d'un holding antisemita

Sempre és d'agrair una bona notícia i aquesta és força bona. El diari Público ha sol·licitat concurs voluntari de creditors; és a dir, és insolvent i s'avança a reconèixer-ho per evitar la intervenció total i la previsible liquidació abans de salvar els mobles.

El concurs voluntari pot sol·licitar-se en cas d'insolvència temporal i quan encara no s'ha incorregut en l'impagament als creditors, però aquest no és el cas de Público ni de la seva empresa matriu, Mediapro. El retard en el pagament de les nòmines, la regulació de la plantilla i la substitució d'algunes de les baixes amb personal amb sous irrisoris i la renegociació des de fa anys de la devolució de crèdits astronòmics no fa presagiar una sortida empresarial gaire brillant. D'altra banda, a aquestes alçades ningú mínimament informat pot donar credibilitat a una suposada insolvència temporal. Mediapro té poc recorregut perquè la seva ascensió vertiginosa va basar-se en l'avantatgisme, la trampa i el pamflet. Però els seus padrins han estat esborrats del mapa a les urnes.

Mediapro va facturar més de nou-cents milions d'euros l'any 2008 i va aconseguir imposar els seus preus per la retransmissió dels partits de futbol i de la Fòrmula 1 gràcies a maniobres facilitades pels governs socialistes de torn, creant una mena d'impost revolucionari pagat per les televisions públiques amb els nostres diners; ha facturat centenars de milions a les mateixes televisions públiques (especialment a TVE i a TV3) per produir programes que haurien d'haver produït aquestes; ha rebut tota mena de subvencions i avals de l'estat i del govern tripartit, ha aconseguit crèdits bancaris insensats concedits i renegociats gràcies a les pressions directes de Zapatero i ha manipulat la informació a plaer amb la més absoluta desvergonya. Tot això s'ha acabat. Vindran nous grups mediàtics afavorits pel poder dels actuals dirigents i dels futurs, però Mediapro caurà a mig termini i, si les televisions públiques decideixen no dessagnar-se més amb les seves retransmissions o les seves produccions, caurà molt aviat.

Jaume Roures va esperar a veure què passava a les darreres eleccions espanyoles. Un cop comprovat que no s'havia obrat cap miracle va decidir-se a sol·licitar el concurs de creditors i a vendre La Sexta al Grup Antena 3 presidit per José Manuel Lara (Planeta). En realitat es tracta d'una absorció que cobreix part dels 100 milions d'euros del deute de la cadena de Roures. De passada, lloga Gol TV i els drets de la lliga de futbol durant un any i els de la Fórmula 1 durant dues temporades. Tot ben lligat amb contractes amb tercers per protegir-se de possibles reclamacions.

Quins avantatges té sol·licitar voluntàriament un concurs de creditors? Aquests : 

• Permet que el deutor continuï administrant l'empresa i disposant del seu patrimoni sota supervisió judicial.
• Deixen de córrer els interessos bancaris.
• Facilita la reestructuració de plantilles.
• Paralitza les execucions judicials.
• Sol comportar la reducció del deute i condonacions de part del crèdit.
• Evita l'embargament dels bens dels administradors.

Tot això és molt útil quan una empresa té futur i necessita un període de reajustament. Però Mediapro en té de futur? Creiem que no i ens demanem per què s'ha acceptat el concurs voluntari. El més probable és que tant la venda de La Sexta com el Concurs de creditors hagi comptat amb la decidida col·laboració del govern espanyol sortint per salvar els mobles de Roures, per esmorteir els escàndols que han envoltat la seva situació privilegiada i per ajornar les conseqüències que es derivaran del seu desmantellament, que seran greus.

En primer lloc els crèdits impagats per Mediapro són molt elevats i si no els satisfà l'empresa algú acabarà pagant-los, i tots sabem que en aquests casos aquest algú, per activa o per passiva, és el contribuent. Però el més greu és en quina situació pot quedar la indústria audiovisual de Catalunya perquè Mediapro ha anat associant-se i absorbint moltes productores, posseeix equipaments valuosos sovint subvencionats per l'anterior govern de la Generalitat, arrossegarà a l'atur milers de treballadors directes i indirectes i pot provocar una guerra de drets audiovisuals, esportius i intel·lectuals sense precedents al nostre país.

Esperem que el Govern de Catalunya tingui un pla B, perquè el pla A -rebre la patacada i pagar el compte- és econòmicament, políticament i moralment insassumible. Esperem també que l'actual govern hagi contemplat l'eventualitat que l'anterior administració signés documents i compromisos oficials que puguin comportar pagaments, indemnitzacions, avals i fiances. Ho diem perquè l'enlairament de Mediapro va ser un afer d'estat amb molts interessos econòmics i polítics al darrere i amb personatges implicats gens innocents, com Juan Abelló i Miguel Barroso, ex secretari d'estat de Comunicació del gabinet Zapatero i marit de la senyora Carme Chacón, ex ministra de Defensa i aspirant a la secretaria general del PSOE.

És fascinant la capacitat de Roures a l'hora de manipular i reinventar-se. El trotskista milionari que afirma que per comptes de treballar milita, el perdonavides que va donant lliçons morals mentre s'embutxaca milions d'euros dels nostres impostos té declaracions antològiques.
"De esta crisis no se sale a base de congelar los salarios obreros mientras los altos financieros se reparten bonos de dinero público o los políticos roban a mano descarada. No, hay que cambiar los paradigmas para que la especulación ya no pueda volver a suceder".
"Esta crisis demuestra que la población ha sido víctima de la codicia de cuatro, y ahora esto nos va a costar a todos ser un 20% más pobres en los próximos años. Pero no porque la gente se haya vuelto loca comprando pisos, no, la vivienda es un derecho; sino porque unos cuantos han especulado con las materias primas, el petróleo y las finanzas, y esto es lo que vamos a pagar todos".

Bonic, oi? Venen ganes de cantar el Imagine. Com és natural la línia informativa d'aquest privilegiat de la nomenklatura només podia ser pura gasòfia disfressada de protesta antisistema.

Informació contrastada. 
Solvència editorial.


El pamflet castrista, l'abominació dels EEUU i la judeofòbia descarada han estat sempre presents a Público. El seu corresponsal a Israel, de qui no pensem ni citar el nom, és un mentider compulsiu que odia aquest país amb tota la força dels seus libels. Però on Público permet i propicia que es desboqui l'antisemitisme més patològic és a la secció de comentaris dels lectors. Per començar, no permet cap resposta sense registre previ, però el més destacable és la nul·la activitat dels moderadors quan hi ha escrits antisemites i, sobretot, el sistema de puntuació. A totes les notícies que fan referència a Israel o als jueus els comentaris més brutals són premiats amb una puntuació alta pels altres lectors, mentre que si algú gosa replicar és valorat amb punts negatius i, aleshores, el seu escrit pot ser mostrat en un tipus de lletra més petita o s'oculta.

La notícia sobre la posada en llibertat a Xile d'un turista de nacionalitat israeliana sospitós d'haver causat l'incendi al parc de Torres del Paine amb un tros de paper higiènic ha excitat la bèstia antisemita. Naturalment no es dóna cap crèdit a les declaracions de l'acusat ni tampoc al fet que l'incendi compta amb cinc fronts de foc provocats. Els mostrem, a tall d'exemple, el comentari més ben valorat sobre aquesta notícia :

ignacio69

01-01-2012 21:08

Un israelí no es una persona "normal", NO PUEDE SERLO.

Educados desde los cinco años en escuelas donde les enseñan a odiar a los que no son como ellos, convencidos de que TODOS LES ODIAN y buscan destruirles, indiferentes a las HORRIBLES MATANZAS que los su país desencadena, bajo cualquier pretexto, entre PALESTINOS, TURCOS, SIRIOS, LIBANESES...

Militarizados desde los 18 años ¡¡¡ TRES AÑOS DE SERVICIO OBLIGATORIO!!! Los mas jóvenes y vulnerables deben terminar con el cerebro hecho papilla.

Machacados todos los días con imagenes en las que todo no-judío es presentado como enemigo y por tanto "exterminable".

No pueden ser normales, no.

Cualquier psiquiatra diagnosticaría PSICOSIS DE ODIO, MANIA PERSECUTORIA, INSENSIBILIDAD ANTE EL SUFRIMIENTO DE SUS VICTIMAS (esto último es corriente en el cuadro médico de asesinos en serie y sádicos).

Me mantendré reservado con cualquier nativo de este pais hasta que pueda confirmar que es mas o menos "tratable" (también habrá gente normalita, I suposed)

Però de vegades passa que els antisemites es troben amb algú encara més antisemita que els acusa de ser jueus, una cosa terrible! Aquí van dos comentaris publicats a un diari digital.


Comentario por Ojoespaña
27.06.09 | 14:27
Los catalanes tienen mucho de judíos. Se infiltran en una sociedad y se acaban apoderando de todo el tejido económico.

Comentario por Ojito
27.06.09 | 11:32
No debe olvidarse que esa forma de actuar de Roura es tipicamente judía. Este catalán se nos aparece vestido y hablando como el vecino del 3º 2ª, pero en realidad es un maniqueo del poder y del dinero. Mucho ojo con los catalanes que tienen tanta sangre judía como un andalúz la tiene mora.
Detrás de todo esto se esconde la sibilina manera en como los catalanes se están apoderando de toda España y la estan destruyendo.

Ja ho veuen! No és jueu, però és català i per tant... jueu! Encara que sigui amb ànim d'insultar, és el millor compliment que ens dediquen molts espanyols. I Roures no el mereix.

Les tribulacions del rei de Jerusalem

Al regne d'Espanya l'únic mecanisme per destapar els pitjors casos de corrupció econòmica i política  -inclòs el terrorisme d'estat-, és saltar-se el secret d'un sumari i publicar-lo a la premsa. La dificultat d'imposar la censura o d'obligar un periodista a delatar les seves fonts facilita que de tant en tant aflori part, una minúscula part, de la immundícia i la impunitat que tant tenen a veure amb la situació crítica en què ens trobem.

El secret de les actuacions sumarials és un instrument jurídic útil per evitar la destrucció de proves, la fuga de sospitosos, l'alçament de béns o qualsevol interferència que posi en risc la instrucció d'una causa. A Espanya, però, el secret de sumari en determinades ocasions s'aplica amb la mateixa finalitat que el secret d'estat : ocultar els fets, els seus protagonistes, les conseqüències que van patir les víctimes i els seus efectes posteriors sobre la ciutadania. I, així com encara ara la descolonització de Guinea continua sent un secret d'estat passats més de quaranta anys, alguns secrets de sumari s'etenitzen amb la connivència de totes les parts implicades, sovint encantades amb una de les motivacions del secret d'actuacions sumarials recollida a la Llei d'Enjudiciament Criminal : estendre'l fins que s'obri judici oral per tal de protegir el bon nom dels imputats.

Aquest tracte tan deferent amb els delinqüents es reserva per a gent important i, amb una mica de sort, el judici no se celebra perquè el delicte ha prescrit, el delinqüent ha mort o la causa ha perdut tot interès.

Per això, malgrat que es tracti d'una greu irregularitat i que sol ser objecte de mercadeig per part de certs grups mediàtics, difondre les actuacions d'alguns sumaris declarats secrets de vegades és l'única manera de forçar que la democràcia deixi de ser una figura retòrica per ennoblir el saqueig. Tranquils, si hi ha judici i condemna sempre es pot solucionar amb un indult.

La Casa Reial espanyola d'un temps cap aquí està donant mostres d'un nerviosisme alarmant i desconegut fins ara. El motiu és la presumpta implicació d'Iñaki Urdangarín, gendre del rei i duc de Palma, en negocis tèrbols de tota mena. Però ¿per què tants de nervis si no està imputat? Senzillament perquè la causa estava sota secret de sumari i ara, un cop publicats alguns detalls, no hi haurà més remei que processar-lo. Que Urdangarín estava implicat en negocis bruts era conegut per la premsa, la classe política, els serveis d'intel·ligència i la Casa del Rei, naturalment. Tant és així que quan va haver de desaparèixer discretament amb l'excusa del seu nomenament com a alt executiu de Telefònica a Washington, alguns titulars periodístics ja van donar pistes subtils sobre aquell sobtat exili daurat. Amb una guitza cap amunt se'l treien d'enmig encara que es notés que de passada desapareixia de la foto la infanta catalana. La pregunta és si Urdangarín és un amoral que treu profit de la seva posició privilegiada o si treballa per compte d'altri. Anem a pams, que el cas és delicat i s'ho val.

El rei Joan Carles va ser proclamat príncep d'Espanya pel general Franco. Va tractar-se d'una "instauració" saltant-se el dret de prelació dinàstica : "es una instauración, no una restauración". A la mort del dictador, Joan Carles va passar a ser, automàticament, cap de l'estat per designació d'un colpista i d'un parlament sense cap legitimitat democràtica. Sense negar els seus encerts personals i el pes estratègic del suport de l'administració nordamericana d'aleshores, el cert és que ni la monarquia ni ell no han estat ratificats democràticament. La Constitució espanyola de 1978 dicta el següent en el seu article 56.3 : "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad". El que es desprèn d'aquest article és que el rei no és responsable políticament perquè tots els seus actes -polítics- són referendats pel parlament o pel govern, i que com a subjecte és inviolable i no responsable jurídicament pel fet de ser un símbol, d'acord amb el vell aforisme "the king can do no wrong", una versió laica de la infal·libilitat papal democràticament inadmissible. I què passa si -oh, miracle!- el rei delinqueix? En un estat veritablement democràtic un cap d'estat en exercici ha de poder ser processat i, si és el cas, condemnat penalment. Això, de moment només ha passat a Israel. A Espanya aquesta possibilitat no està contemplada; se suposa que si es donés el cas a ningú no se li acudirà posar en qüestió la monarquia i que el més greu que pot succeir és que el rei es vegi forçat a abdicar i a emprendre un viatge de plaer per diferents paradisos fiscals.

De tota manera, per apaivagar les ànsies justicieres de qualsevol incaut, hi ha un interessant assortit de frens naturals que van de les pressions directes de la Casa del Rei a l'article 490.3 del Codi Penal: "El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son". I, és clar, ¿qui es juga el pa i el futur si resulta que el rei és inviolable i irresponsable? A més, ¿quin ésser de la plebs és capaç de discernir quan el rei exerceix les seves funcions i les seves derivacions i quan és un simple mortal amb tendències cleptocràtiques? ¿Quin nom té, això, feudalisme esferificat, democràcia líquida?

Es digui com es digui, no ens consta que la revista Forbes fos demandada per calúmnies o injúries contra el rei d'Espanya quan va publicar a l'any 2003 que la seva fortuna personal pujava a 1.790 milions d'euros. De tota manera, la Casa del Rei va dirigir una carta a Forbes i des d'aleshores la revista no ha donat més dades sobre aquest assumpte... ni les ha desmentit. Senzillament, calla.

Tenint en compte que, teòricament, l'assignació anual a la Casa Reial per a les seves despeses és de 8,5 milions d'euros, resulta que el monarca espanyol no només no hauria gastat ni un cèntim de totes les aportacions rebudes des que regna, sinó que a més les hauria multiplicat com si fes 210 anys que regnés. És un geni de les finances? Els Indignats potser haurien de ser pràctics i exigir-li a Mariano Rajoy que nomeni el Rei ministre d'economia... però que mantingui allunyats els seus assessors perquè sovint acaben a la presó, imputats o indultats : Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Ruíz Mateos, De la Rosa, Botín, Escámez, els Albertos, ... ¿Urdangarín?

El cas del Duc de Palma -i de la duquessa i Infanta d'Espanya- és més greu. Si es confirmen els casos en què està implicat, l'escàndol serà majúscul. I es confirmaran perquè la Zarzuela no ha estat capaç de frenar-los a les altes instàncies judicials, perquè l'abast internacional està garantit i perquè la corrupció de la classe política espanyola serà posada a la picota properament amb motiu de la dràmàtica situació econòmica i social de l'estat. Una intervenció europea amb probable quitança inclosa no passarà per alt aquest episodi, que no és ni aïllat ni menor i que en aquesta ocasió ja no podrà silenciar-se amb una jugada d'escacs tan elemental i repetida com la de sacrificar un peó per salvar el rei.

Urdangarín va aprofitar-se dels seus privilegis familiars o els va servir; arribats a aquest punt tant se val una cosa o l'altra. Després va acusar la premsa; passats uns dies ha provat d'escudar-se en el secret del sumari. Secret, per cert, que tot fa sospitar que coneixia malgrat el zel del jutge instructor, donat que en ple mes d'agost i amb total precipitació va desmuntar el despatx d'una de les societats investigades, casualment a la mansió familiar dels ducs de Palma a Pedralbes. Així va evitar el registre judicial i potser l'embargament d'un immoble propietat d'una infanta d'Espanya.

Urdangarín ara sap que és el peó a abatre i prova de fer mèrits. "La casa del rey nada tiene que ver con mis actividades privadas". Si creu tenir raons per exigir alguna mena de protecció, sempre és a temps de cantar la Traviata.

La família reial va reaccionar d'acord amb la seva rutina. Callar, pressionar i esperar. Massa tard. Ara el príncep declara que quan regni introduirà grans canvis. La reina rellisca i va a visitar els ducs de Palma als EEUU per donar-los suport públic. Després rectifica i matisa que es tractava d'una visita estrictament familiar. Finalment, el nou cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, convoca la premsa i s'embolica amb unes declaracions sobre els fills tontos que ha de desmentir i declara que les activitats empresarials d'Iñaki Urdangarín que s'estan filtrant a la premsa no li semblen exemplars, per la qual cosa el duc de Palma serà apartat dels actes oficials de la família reial. Però qui és aquest senyor que parla de comportaments exemplars?

Rafael Spottorno és un diplomàtic de carrera a qui li agrada ser reconegut com a nebot d'Ortega y Gasset, encara que no sol comentar que també és nebot de Jorge Spottorno, diplomàtic en servei a Alemanya que a començaments dels anys 50 va repartir generosament visats i salconduits a criminals nazis com Otto Skorzeny, cap d'operacions especials de Hitler. Rafael Spottorno ja havia treballat a la Casa del Rei com a Secretari d'organització de 1993 a 2002 en què va passar a presidir la Fundación Caja Madrid, una canongia estupenda. Com a membre del Consell d'administració de Caja Madrid en representació de la Fundación va ser agraciat amb la percepció d'una prima de 25 milions d'euros a repartir entre els deu membres del Consell. L'arribada de Rodrigo Rato com a nou president de l'entitat va frustrar la perpetuació d'aquest reparto.

Rato va suspendre l'incentiu sobre resultats a partir de 2011 i Spottorno va dimitir com a mostra de protesta. Curiós sentit de l'exemplaritat d'aquest senyor que es creia amb dret a cobrar la seva porció del saqueig amb l'excusa dels bons resultats econòmics quan ell dirigia una fundació sense ànim de lucre que no participa en la gestió directa dels resultats d'una entitat bancària que, a sobre, ja havia estat sanejada amb 4.465 milions d'euros de diner públic. L'any 2010 la direcció de Caja Mardid va percebre 17,2 milions d'euros en sous, 1,9 milions en dietes per assistència a les reunions del Consell, 1,1 milions per l'assistència a la Comissió de Control i 3,1 milions per gestions en altres entitats participades. Ara ja sabem què vol dir Rafael Spottorno, Cap de la Casa del Rei, quan parla de comportament exemplar.

És ben conegut l'amor de la família reial per les fundacions, el mecenatge i els càrrecs "honorífics" en organitzacions esportives i econòmiques. Tot molt simbòlic. Fundació La Caixa, Fundación Mapfre, Fundación Caja Madrid, Fundación Winterthur, Federacions Esportives, Comité Olímpic, Consells d'administració de grans empreses,... Si Jaime de Marichalar, sense saber anglès ni tenir cap títol universitari, va acaparar tants càrrecs fins i tot després de separar-se de la infanta Elena, Iñaki Urdangarín no podia ser menys.

La família reial espanyola no disposa de cap Estatut que reguli les seves funcions i limitacions legals. Després de 36 anys de regnat el monarca encara no ha urgit que es legisli sobre el particular. Aquest buit permet que qualsevol dels membres de la casa reial pugui participar en negocis privats i, alhora, servir-se dels seus privilegis per aconseguir regals i donacions cedits a canvi de res. Així, per exemple, un grup d'empresaris de Mallorca va pagar-li un nou vaixell al rei per un import de 16 milions d'euros després que ell mateix ho suggerís. El govern Balear va afegir més de dos milions i mig d'euros per arrodonir el present argumentant que la presència del rei anima el turisme, com si Mallorca no fos sovintejada des de fa més d'un segle per viatgers i turistes o els alemanys que la envaeixen estiguessin pendents de les anades i vingudes del monarca espanyol.



A l'esquerra de la imatge,

el Rei d'Al Quds de l'Est

El rei Joan Carles -que, per cert, exhibeix entre els seus títols el de Rei de Jerusalem-, no només no fa públic el seu patrimoni, sinó que no dóna comptes de com distribueix l'assignació estatal que rep. Les seves propietats personals declarades no són facilitades pels registres públics, que addueixen que “dada la especial relevancia social del titular solicitado, ha de acreditarse de forma clara y expresa el interés en la información solicitada”. El rei no forma part de cap consell d'administració però participa en el sentit més ampli en les negociacions internacionals de les grans empreses espanyoles i sempre ha mantingut una relació profitosa amb les satrapies petrolieres del golf, fruit de "los lazos de amistad con el pueblo árabe" que tant va cultivar Franco.

Els donatius i regalies del petroli que tant han beneficiat el rei Joan Carles, especialment a l'època de la primera guerra del golf i de l'entramat de KIO -que va suposar l'empresonament de De la Rosa i de Colón de Carvajal- s'han mantingut i negociat per mitjà de fidels servidors, alguns dels quals ja traspassats, d'altres processats i empresonats. The king can do no wrong.

No és creïble que Iñaki Urdangarín pel sol fet de ser gendre del rei hagi aconseguit facturar quantitats exorbitants per gestions inexistents o inútils a diferents administracions públiques, governs autonòmics, multinacionals espanyoles o societats de gestió com la SGAE . ¿Li pagaven per guapo, perquè els feia por, perquè és molt llest i els va enganyar? Corrupció política i econòmica, factures falses, frau fiscal, evasió de capital, tràfic d'influències, us d'informació privilegiada, alçament de béns, violació de secret sumarial en profit propi, utilització d'una fundació d'ajut a nens malalts per blanquejar i evadir capital,... Tot fa pensar que en aquesta ocasió no servirà de gaire el posat "campetxano" del rei, ni tampoc que el Museu de Cera de Madrid hagi decidit treure la figura d'Urdangarín de l'escenari on apareixia fins ara amb la família reial perquè "ha estat apartat dels actes oficials".

L'etapa legislativa que s'inicia a Espanya no promet gaire alegries. Hi haurà retallades socials, disputes territorials, tensions amb la immigració i contestació als carrers. Diu el rei que "venen temps molt durs" i té raó. Però aquesta vegada també ho seran per a ell i la monarquia. Si l'abast del cas Urdangarín és tan greu com sembla, valdrà més que no s'oculti ni es manipuli. La salut o l'edat del monarca poden ser dues bones raons per justificar una abdicació.

Les conseqüències de la corrupció i la impunitat sobre una població cada vegada més desesperada tampoc podran silenciar-se amb discursets pietistes, amb proclames patriòtiques, amb repressió o amb subtils referències líriques a la la transparència perduda. Si es pretén introduir severs ajustos sense que els responsables polítics, econòmics i institucionals de la crisis que patim paguin pels seus actes potser es farà cert aquell exabrupte d'Alfonso Guerra i, aquest cop sí, "a España no la va a reconocer ni la madre que la parió".

El 2014 potser és més aprop del que sembla. No tot han de ser males notícies.