dimarts, 27 d’octubre del 2009

QUÈ FOU DE SINAIDA GRUSSMAN?

"La mort d'un home és una tragèdia; la d'un milió, una estadística". Amb aquesta afirmació Stalin no ironitzava, descrivia la seva pròpia experiència com a assassí de masses. Pero no cal ser un psicòpata ni un genocida per compartir aquesta idea, per assumir-la amb fets. Sinaida Grussman era una nena jueva de set o vuit anys perduda en el caos, com centenars de milers de persones al final de la Segona Guerra Mundial. Europa havia sobreviscut al pitjor dels malsons engendrats per l'home, a l'abisme que havia recorregut en poc temps un trajecte que anava del refinament i l'alegria de l'art decó a la sordidesa indescriptible de les cambres de gas. La pulsió de mort havia mutil·lat l'esperança en la modernitat i tot el que havia estat primícia de futur -el tren, l'aviació, el cinema, la indústria, la revolució, la ciència-, havia estat engolit per la maldat. Europa era un immens fangar moral habitat per éssers sense esma de mirar-se als ulls, per fantasmes cansats que no sabien on encabir la runa de les seves ciutats i de la seva història. Els murs que encara es mantenien drets servien sovint per a deixar missatges de gent que buscava parents per poder recomençar. La misèria és més suportable si et retrobes amb la teva mare, si pots somriure en saber que el teu germà és viu, si algú et pot donar raó d'on van anar la teva dona i els teus fills quan tornes del front i et trobes un paisatge de tenebres, l'enderroc de la civilització regat per un mar de merda que supura de les clavagueres rebentades. Por, fam, tristesa; la sospita que per anys que visquis només veuràs desolació. Els jueus alemanys que van sobreviure a l'extermini i que encara es van veure amb forces per a tornar al seu país i començar de nou, van trobar-se unes ciutats devastades, les seves cases enderrocades i uns veïns que sovint els deien que marxessin i tornessin allà on eren, és a dir, als camps d'extermini on aquells mateixos veïns els havien enviat. Molts jueus europeus que van sobreviure no van trobar viu ningú de la seva família. No podem imaginar, perquè sortosament no ho hem sofert, què deu suposar saber després d'haver sobreviscut a l'infern que has perdut dos-cents membres de la teva família, que no pots abraçar-te a ningú per plorar tant de dolor i per celebrar que encara ets viu. Només els quedava Israel; la matriu que gestaria la seva esperança, la terra dels seus avantpassats, la promesa dels segles, el bressol dels seus fills.
Milers de nens jueus que s'havien salvat gràcies a l'acolliment de gent generosa que va arriscar la seva vida, al final de la guerra ni tan sols sabien on buscar les seves famílies. Havien estat separats d'elles sent tan menuts que no podien recordar a quin país havien nascut, quina era la seva ciutat, a quin carrer vivien abans de la deportació. Alguns ni sabien com es deien realment. Sinaida Grussman ho recordava. No sabem quin va ser l'intricat trajecte d'aquesta nena jueva procedent de Lituània, per què va acabar al Monestir d'Indersdorf, prop de Munic, un centre administrat per la UNRRA, organisme per a la Reconstrucció dependent de les Nacions Unides que va publicar a la premsa centenars de fotografies com aquesta per tal de trobar parents vius que es fessin càrrec d'aquestes criatures.
Els nazis va assassinar més d'un milió de nens.
D'això fa molts anys.
Un milió... una estadística.
Potser no van ser tants. Potser exageren.
Proves, noms, cognoms, dades, adreces,...
Un invent. Mentida. Vés-te'n, vés-te'n.
Torna allà on eres!
Aquest és el somriure innocent d'una criatura desconcertada que espera amb il·lusió que algú vagi a buscar-la per endur-se-la a un lloc millor, a un futur on la justícia, l'alegria i la compassió no hagin estat desterrades. No sabem què se'n va fer de la Sinaida, no sabem si algun parent va anar a recollir-la. Però ens recorda que sempre hi haurà algú com ella dient "sóc aquí, sóc jo, estic viva. Sobreviuré tots els imperis. Sóc jueva".
Tant de bo, a partir d'aquell dia, hagis estat una dona feliç, Sinaida.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

QUAN LES ONGs ENS EMMERDIN...

Aquesta foto correspòn a la cuina d'un "apartament" de Haifa on una ONG palestina va entaforar 11 cooperants pels quals la Unió Europea va pagar 4.400 € al mes, només en concepte de dietes. I és que com ja hem dit en alguna ocasió, la Indústria de la Pau per alguns és un negoci descomunal. Als palestins que gestionen aquesta ONG els importa un rave el seu poble, només saben que a Europa hi ha pasta, funcionaris i polítics estúpids i corruptes, un garbuix de respectables ONGs que viuen del quento i una colla de nanos fàcils d'enredar gràcies a l'agit-prop vomitada des dels mitjans de comunicació, especialment des de les televisions públiques, que cada dia recorden més el Pravda. Aquest episodi l'explica un estudiant de periodisme de vint-i-pocs anys, gens "sospitós" de sionisme, a la seva pàgina de Fotolog, queixós i sorprès pel panorama que es va trobar. Reproduïm algun fragment sobre "l'aventi" que es pensava que ajudaria a salvar el món : Us explico: està al costat d'un abocador de brossa, al barri àrab de Haifa. Per començar, a l'escala hi havia basura i rates. Vam pujar fins al 4t pis. Entrem. Tot estava brut, ple de pols i brossa. Runa i basura als balcons, sense gairebé armaris, cap cadira i una sola taula de fusta podrida. La cuina era una merda: tot brut, pudor, no hi havia plats, olles ni coberts, la pica de color negra, restes de menjar per tot arreu, mosques, escarabats pululant, els fogons ben bruts, la nevera també...igual que el lavabo i la dutxa, on no hi havia llum i a vegades hi havia aigua i d'altres no. Llits no: només un sofà desplegable, matalassos i coixins, tot ple de pols i brut. Em feia fàstic està allà i dormia vestit. Sorties als balcons i veies la brossa de baix i, amb l'oloreta de merda que pujava perquè ara ja fa calor aquí, no era molt agradable. Teníem un sol lavabo i dutxa, petits i bruts, i NO teníem rentadora... doncs en aquestes condicions els de la ONG palestina volien que hi vivíssim 11 persones!!! estàvem cansats i suats del viatge però no tothom es va poder dutxar i ningú va poder rentar la roba. Continua narrant com es van queixar repetidament a Brussel·les però que els organismes europeus "van passar" i els van dir que qui s'havia de fer càrrec d'ells era l'ONG palestina. Els caps d'aquesta els anaven fent promeses de millores fins que, ja tips de tanta murga de nen solidari europeu... "em van arribar a dir que l'apartament estava net i que jo, com europeu que sóc, estava obsessionat per la neteja!! KINS NASSOS!!". Dedueix encertadament d'on surten els diners de què disposen els de l'ONG palestina, que viuen de collons... "Sabem que aquesta gent reben 400 euros per mes i per voluntari; érem 11, més de 4.000 euros al mes, per sis mesos, més de 24.000 euros!! i ja us prometo que en akell pis no els posaven pas els calers!! això sí, ells anaven ben vestits, anells, rellotges xulos, mòbils, cotxes, ulleres de sol fashions, vinga a fer cerveses i a fumar maria, etc... ja us podeu imaginar on anava la pasta...". De matemàtiques el noi tambe va faltat, en realitat es tracta de 26.400€. A més, les dietes que la Unió Europea va destinar als cooperants no les van veure ni en pintura i, per compensar, els palestins els donaven un àpat diari i vas que et mates. El cas és que el noi no aguanta ni sis dies i és de suposar que, davant la magnitud de la presa de pèl i de temps, la ronya i el passotisme de la Unió Europea, la resta de cooperants europeus van anar desertant. Fem números? Calcularem els preus més ajustats possible. La UE, a part del viatge, probablement va pagar : 1.- Allotjament per a 11 cooperants a Haifa durant 6 mesos (180 dies) : 1.980 allotjaments X 15 € ... 29.700 € 2.- Dietes 400 € X 6 mesos X 11 cooperants ... 26.400 € 3.-Desplaçaments : 11 cooperants X 6 mesos per Israel i Cisjordània (11 X 150 dies (1) X 15 €) : 24.750 € 4.- Classes d'àrab : 11 cooperants X 4hores setmana X 22 setmanes (2) a 6 €/hora = 5.808 € 5.- Materials pels treballs (papereria, informàtica, fungibles) 6.000 € 6.- Assegurances i imprevistos 6.000 € TOTAL .............. 98.658 € Tenint en compte les desercions progressives i la inversió miserable dels diners amb què la UE va subvencionar l'ONG palestina, aquesta es devia embutxacar com a mínim 70.000 € només amb aquest contingent d'11 babaus europeus. Però, naturalment, l'estafa no és únicament econòmica. El cooperant que relata aquesta aixecada de camisa va apuntar-se a aquest programa pel següent : "M’han acceptat en un projecte d’una organització belga-israeliana, pagat per la Unió Europea, per anar a treballar de periodista voluntari en varis reportatges per a TV a Israel i Palestina durant cinc mesos. Un dels reportatges, on també hi treballaran altres voluntaris europeus, tracta de com viu la minoria palestina a Israel i als territoris ocupats en qüestions com: discriminació, racisme a les universitats, manca d’oportunitats laborals i de perspectives de futur, no se’ls permet la mobilitat, etc.". Val la pena analitzar aquest paràgraf. L'ONG es presenta com a "belga-israeliana", la cosa sembla seriosa, però la realitat demostra que es tracta d'un negoci muntat per un grupuscle de palestins de nacionalitat israeliana amb un xiringuito a Bèlgica que serveix de llençadora respectable. L'objectiu principal és mostrar "les horribles injustícies de que són objecte els palestins israelians", que és una cosa que ven molt. Com que això la canalla ja s'ho empassa cada dia per la tele, cal posar-los un esquer ben llaminer : faran de periodistes!!! : "ens entrevistarem amb organitzacions de joves palestins i israelians, amb periodistes, polítics i ens faran classes d’àrab (4h a la setmana) i també em donen dues setmanes de vacances (ja estic pensant en anar al desert del Sinaí, el mar Mort, la ciutat de Petra –a Jordània, buf! massa llocs i massa poc calers! jeje!). Personal i professionalment, sempre he volgut visitar aquesta zona del món pel conflicte què hi ha i ara tinc l’oportunitat d’anar-hi, amb despeses pagades i treballant de periodista, o sigui que s’ha d’aprofitar!!". Vas bé, nano! Curiós que el protagonista quan parla dels llocs que visitarà en aquests dies de lleure amb "les despeses pagades" pensi en indrets d'Israel i de Jordània i en CAP de Cisjordània i Gaza!!! El cas és que quan abandona el programa se'n va a Jerusalem (per què no a Hebron o a Ramal·lah?) i troba una pensió amb habitació compartida per 15 € al dia que li donen dret a llit, esmorzar i dutxa. I és que a Israel fins i tot les pensions més barates han de complir uns mínims d'higiène i serietat (coses dels estats genocides!). La ignorància i la visió pueril de la realitat que té el xicot és constant, fins el punt que el que recorda com a més remarcable de la seva visita al Yad Vashem és que és "on està enterrat l'Oscar Schindler!" (sic). Després prova que el contractin el Pepe Garriga, els de l'agència EFE, la BBC i Al-Jazeera i tots li donen llargues. Passats uns dies, torna a Catalunya sense haver aconseguit cooperar ni traballar. Cal que ens demanem, sense gaire esperances, si aquest noi algun dia entendrà realment què passa a Israel i què li ha passat a ell. Teòricament les subvencions s'han de justificar. Figura que tot està controlat i que ningú no es pot passar de llest, però la realitat és ben diferent. Les ONGs són un forat negre monumental i un negoci que alimenta complicitats econòmiques i polítiques inconfessables cada dia més ben travades i difícils de desactivar. Prova d'això és la progressió exponencial del pressupost que la Generalita de Catalunya destina a aquestes organitzacions l'opacitat de les quals no té absolutament res a envejar a les Fundacions. L'any 2003 la Generalitat va destinar a Ajut oficial al Desenvolupament prop de 26 milions d'Euros. Enguany la quantitat puja a 103 milions. La previsió per a l'any 2010 és de 130 milions d'Euros (21.630 milions de pessetes). D'aquestes quantitats estratosfèriques el 65% es destinen a ONGs que proposen, administren i justifiquen les subvencions. L'Adminstració no especifica quina quantitat s'endu cada ONG, quins han estat els criteris d'adjudicació i de comprovació ni a quins programes i territoris concrets s'han destinat. El cas és que l'any vinent una xarxa desconeguda d'organitzacions es repartirà 84,5 milions d'Euros (14.000 milions de pessetes), i que ho pagarem amb els nostres impostos sense saber a mans de qui va a parar ni quina destinació tenen : ¿educació, sanitat, vividors, partits, pous d'aigua, armes? La REPARTIDORA oficial és l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (3) , dependent de la Conselleria de Vicepresidència. Però, a més, cada Conselleria té les seves subvencions específiques. La Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació hi destina 941.143 €, dels quals 713.986 corresponen a la "Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans", 13.592 a la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament i 213.564 a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya. ¿Algú ens pot explicar, per exemple, com es justifiquen aquests 213.564 € de subvenció a la cooperació exterior en Seguretat Pública? La Conselleria d'Interior (el nom ja ho diu : INTERIOR!!!). ¿per quins set sous destina gairebé 714.000 € a la promoció de la pau i els drets humans fora de Catalunya? ¿Què està passant?, perquè el nivell d'extralimitació política i administrativa que es desprèn d'aquestes subvencions és gravíssim. ¿Les OGNs són el sistema de finançament il·legal de Tripartit? ¿Algú s'està muntant un KGB amb els nostres impostos? ¿Per què la Memòria d'aquestes subvencions no especifica quines ONGs les han proposat i administrat? ¿Per què el 65% dels ajuts a la cooperció i el desenvolupament van a parar a mans privades i opaques? ¿Qui ens garanteix que al darrere no hi ha cap grup terrorista subvencionat amb els nostres imposts? ¿Per què -per posar només un exemple- en l'apartat d'Acció Humanitària "Palestina" rep 420.000 €, Haití 1.092 € i Etiòpia 0? Per favor, ¿hi ha algun AUDITOR llegint això? ¿Hi ha algú o alguna organització, -a falta de qualsevol reacció o denúncia per part dels partits de l'oposició-, que pugui fer alguna cosa ABANS QUE ESCLATI UN ESCÀNDOL INTERNACIONAL QUE ENS EMMERDI A TOTS ELS CATALANS? (1) Dels 180 dies descomptem els 15 de lleure de tots els cooperants, un dia de festa setmanal i tres jornades de desplaçaments als voltants de l'apartament. (2) El Programa contemplava un curs de 4 hores setmanals d'àrab per als cooperants. L'hebreu segurament no els calia perquè no s'havien de comunicar amb la població jueva i, en tot cas, aquesta en general té prous nocions per comunicar-se en anglès. (3) http://www.gencat.cat/cooperacioexterior/cooperacio/docs/memoria_2007.pdf Val la pena baixar el document i anar-lo analitzant amb calma. És apassionant.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Un nazi a la cort del Regne de València

(A la memòria de Violeta Friedman) No és una anècdota. Ahir vam saber que el nou secretari general del PP de València, César Augusto Asencio, nomenat pel càrrec a corre cuita i via digital tot coronant un vaudeville grotesc, és un nazi de manual. El que afirmem no és cap exageració. No és només un fatxa, no és només un negacionista assilvestrat com molts progres ho són; és nazi. ¿Qui pot escriure que la sèrie "Holocaust" és una maniobra "para desprestigiar el nazismo"? : un nazi. Asencio ha volgut treure-li importància a un article indecent que va perpetrar l'any '79 excusant-se amb llocs comuns com els típics "pecats de joventut" o al·legant que quan el va publicar encara no tenia "una personalitat definida". Ara la té tan definida que ha après a escórrer el bulto... o a provar-ho. Però ¿quan es va excusar d'aquell article?, ¿fa quinze anys, fa deu anys? No, es va excusar ahir, just quan va ser nomenat secretari general del PP valencià i algú va treure l'article del bagul de l'àvia; és a dir, per collons. Asencio, alcalde de Crevillent pel PP recolzat per Falange, és una prova vivent de la filigrana de complicitats, impostures i impunitat que va suposar la transició espanyola : primer col·loca't com a "demòcrata de tota la vida" i si t'enxampen digues que va ser un somni. Però no, no cola. L'article d'Asencio és un catàleg d'obsessions antisemites en estat pur : l'Holocaust és un invent dels jueus -que tenen tot el poder, les finances i els mitjans de propaganda per fer-lo passar per cert-, amb la finalitat d'extorsionar econòmicament als pobres alemanys, víctimes d'un xantatge històric. Els jueus han estat perseguits des d'èpoques mil·lenàries "y todos sabemos por què". Però, per si algú no ho sap, ho explica : són uns paràsits que es dediquen a viure a costa dels demés amb l'usura i les finances. Remata l'article afirmant que els jueus fan amb els palestins "lo mismo que dicen que les hicieron a ellos". Els sona? Eren les èpoques glorioses en què l'assassí Klaus Barbie representava la xarxa palestina a Bolívia, en què els governants espanyols rebien a Arafat com a un germà mentre la seva organització matava civils i no hi havia la més mínima intenció d'establir relacions diplomàtiques amb l'únic estat democràtic de l'orient mitjà : Israel. Aquell article de César Augusto Asencio té una gènesi, no va ser escrit perque sí ni és una casualitat que a la comunitat Valenciana hi hagi un índex insuportable de grups neonazis amb un grau de criminalitat i d'impunitat tan escandalós. Seria interminable abordar el tema de les xarxes de criminals nazis còmodament assentats a Alacant. El cas és que el diari alacantí 'Información', un matutí de Falange que va veure la llum el 18 de juliol de 1941 -i que encara belluga-, va publicar en la seva edició de l'1 de juliol de 1979 aquest article escrit per un feixista barbamec anomenat Asencio i que duia per títol "Explosión de pro-judaismo". Començava el libel amb un esclatant "Estamos asistiendo desde hace un tiempo relativamente corto a una explosión de anti-nacionalsocialismo y consecuentemente de pro-judaísmo y sionismo". (Una equació claríssima que actualment substitueix el nazisme per altres factors amb el mateix resultat implacable). La data de la seva publicació no és casual. El divendres 22 de juny de 1979 TVE va iniciar l'emissió de la sèrie 'Holocausto'. Aquell mateix dia el diari ABC avisava que seria polèmica, que TVE havia adquirit la sèrie feia un any però no havia gosat emetre-la perquè algunes ambaixades europees havien provat d'impedir-ho i que s'havien hagut de superar entrebancs per tal que "a Espanya es tingués una nova consciència del genocidi -milions de víctimes jueves- per la bogeria nazi". Televisió Espanyola va voler curar-se en salut oferint un col·loqui abans de l'emissió del primer capítol i un altre després de l'emissió del darrer, donant la paraula en igualtat de condicions a demòcrates i a nazis. I és que durant els 40 anys de dictadura la immensa majoria dels televidents no havien sentit a parlar dels camps d'extermini i els documentals emesos per la casa eren d'allò més amable amb el nazisme i els seus dirigents. La ultradreta -els qui tenien la paella pel mànec- van posar el crit a l'infern i la polèmica sobre la sèrie es va anar allargant. L'any 1985, però, la festa de la impunitat nazi va acabar en sec, ni que fos testimonialment. Léon Degrelle, fundador del moviment "Christus Rex" i del partit nazi belga, condemnat a mort per la justícia belga i còmodament aixoplugat a Espanya des de 1945 malgrat tota mena de peticions internacionals d'extradició, va fer unes declaracions brutals negant l'Holocaust i elogiant el nazisme. Ho va fer tranquil·lament en el decurs d'una entrevista en prime time a TVE, quan la cadena -sota el control del mateix govern socialista que volia empresonar el President de la Generalitat- encara no tenia cap inconvenient en convidar i tractar com a respectable ciutadà a un criminal de guerra. Ni aquell assassí ni els seus còmplices podien imaginar-se que una dona els pararia els peus... VIOLETA FRIEDMAN. Violeta va néixer l'any 1930 a una població hongaresa propera a Romania. L'any 1944 va ser deportada amb tota la seva familia a Auschwitz. Només es van salvar ella i la seva germana Eva. "Mai de la vida, per anys que visqui, oblidaré aquella primera nit". Calen més paraules?, algú no ho ha entès? Violeta Friedman va demandar Léon Degrelle i va perdre un darrere d'un altre tots els recursos fins que el Tribunal Constitucional li va atorgar la raó a títol moral i va imposar una multa a Degrelle. Era l'any 1991, poc abans que se celebressin unes olimpiades en territori espanyol i que convingués "quedar bé" de cara a la galeria. Poc després els legisladors van incloure en el Codi Penal un article, el 607, condemnant severament el genocidi. El seu segon apartat, però, era escandalosament suau : "2. La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados en el apartado anterior de este artículo, o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen prácticas generadoras de los mismos, se castigará con la pena de prisión de uno a dos años". Tothom sap que les penes inferiors a dos anys no es compleixen. L'any 2007, el Tribunal Constitucional, aquesta vergonya de la Democràcia, va dictar una sentència que va sentar jurisprudència. Va declarar inconstitucional i nul·la la inclusió de l'expressió "nieguen o", de l'esmentat article 607, per Sentencia 235/2007, de 7 de noviembre de 2007, publicada al B.O.E. nº 295 Suplement, de 10 de desembre de 2007. NEGAR L'HOLOCAUST I ENALTIR EL NAZISME TORNA A SORTIR GRATIS A ESPANYA. En memòria de VIOLETA FRIEDMAN, amb tota la nostra gratitud. Lluitarem per combatre totes les primeres nits com aquella.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

450 HISTÒRIES DE TERROR A GAZA

Fa dos mesos 450 nenes d'entre 6 i 10 anys van ser lliurades com a esposes a homes de fins a 36 anys en una mena d'akelarre públic i massiu. Els terroristes suïcides tenen dret a un grapat de verges a l'altre món, però mentrestant els avancen aquesta bestreta a compte d'unes nenes la vida de les quals serà un malson etern. A partir d'aquell dia seran desflorades, hauran d'obeir i callar. No seuran a taula amb el seu marit, no podran queixar-se a ningú si són maltractades o violades per ell. Als quinze anys algunes ja seran vídues amb dos o tres fills i els diran que Allah ho ha volgut així i que han vingut a aquest món per a complir la seva voluntat,... i que la culpa de tots els seus mals la té Israel, és clar. Qui negocia amb aquesta gent? Com es pot establir un diàleg fructífer amb interlocutors incapaços de mostrar respecte i compassió fins i tot per les criatures del seu propi poble? Quan l'assimetria és tan descomunal no es pot parlar d'aliança de civlitzacions. Això no és civilització, és pura barbàrie, és una societat embogida enquistada en el passat, el fanatisme i l'odi. Vés, Zapatero, vés a explicar-los que tots tenim dret a conviure i respectar-nos. Convènce'ls dels avantatges de la democràcia, la llibertat d'expressió, la igualtat de gèneres i la llibertat religiosa. Fes-los entendre que el maltractament i la pederàstia aquí són delictes castigats amb la presó. I ves allà mateix a dir totes aquestes belles paraules. Amb molta sort no hauràs de sortir per cames, com li va passar a Jospin, obsequiat amb el "talante" dels estudiants d'una universitat palestina amb amistoses empentes. Deus pensar que t'escoltarien admirats i que els convenceries amb les armes de la raó, el teu posat somrient i la teva fina ironia. A més, no ets jueu i tens a favor allò de la tradicional amistat del poble espayol amb els àrabs, molt lògica d'altra banda després de vuit-cents anys de guerres i escaramusses. Zapatero pertany a la generació Disney. Deu creure que si vas de bon rotllo pots atançar-te a un lleó, acariciar-lo i explicar-li que no li vols fer mal i que podeu ser molt bons amics. Però el lleó als dos segons ja t'ha partit amb un cop d'urpa i se t'està cruspint que tu penses que ja és mala sort haver anat a parar davant d'un lleó sord o amb conflictes de personalitat mal resolts. També deu pensar que l'home per naturalesa és bondadós i que els centenars de milions de morts a causa de la guerra, el crim i l'esclavatge són accidents estadístics. Un tercer mite dels progres que viuen a Neverland és el de la meravellosa convivència de les tres cultures a la península ibèrica durant vuit segles. Oh, i tant! La escuela de traductores, i... I què més? Zapatero deu pensar que dialogar amb el món musulmà és com tenir una trobada excepcional amb Averroes o amb un califa de Còrdova exquisidament culte. I no, Zapatero, els interlocutors són, sovint, gent com els organitzadors d'aquesta espantosa cerimònia multitudinària que ha unit totes les faccions palestines de Gaza. Perquè, malauradament, només es posen d'acord en el deliri i el dolor. En el minut 4.17 d'aquest video podem veure una imatge que resumeix què està passant a Gaza : unes nenes disfressades de núvia són portades de la mà pels seus marits, uns desconeguts vint anys més grans. La marxa triomfal que precedeix la fi de la innocència. Un megàfon anunciant la proesa mentre un reflector escombra la pista en la nit. En primer pla, un fusell. Tota una metàfora. La visió festiva d'un escorxador. Potser aquella mateixa nit moltes d'aquestes nenes es demanaran quin mal han fet i per què els qui diuen defensa-les a Europa no han sortit al carrer ni han denunciat el què els passa. Potser algun dia alguna d'aquestes nenes entendrà què va voler dir Noa quan va demanar que algú faci net i acabi amb aquest infern d'una vegada.

dijous, 8 d’octubre del 2009

EL PACIFISTA QUE VOLIA VOLAR UNA DISCOTECA PLENA DE JOVES

Quaranta anys després organitza un boicot contra Noa, acusa d'hipòcrites i genocides els qui defensen el dret d'Israel a existir i afirma en una televisió pública que "caldrà comprovar si Pilar Rahola cobra d'Israel". Francesc Tubau Subirà, portaveu i cap de la plataforma Aturem la Guerra va estar a punt de fer saltar una discoteca de Platja d'Aro a finals de l'agost de 1969. Per sort, un cambrer el va sorprendre quan es disposava a activar l'explosiu compost per uns quants quilos de dinamita, força metres de metxa i fulminants. Un cop detingut, a casa seva s'hi va trobar més dinamita que, segons va declarar, havia robat en un dipòst d'explosius de Roses. Francesc Tubau, fill d'una família molt acomodada de l'Escala, sabia perfectament que en aquella sala de festes hi havia més de 400 persones. Potser va pensar que aquella colla de joves que feien una cosa tan frívola i menyspreable com ballar i divertir-se per comptes d'escoltar admirats les seves parides tetrico-utòpiques, eren uns desclassats que no mereixien viure. ¿Què en sabia aquell estudiant de vint anys dels qui ballaven? Probablement la majoria eren nois i noies que s'esbargien durant les vacances després d'haver estudiat de valent tot l'any. Molts devien ser joves treballadors fruint d'un lleure merescut, amb ganes de ballar, de lligar, de sucar, de riure i de compartir les seves immenses ganes de viure. La majoria devien estar farts i fastiguejats del règim; alguns de ben segur que lluitaven contra el franquisme sense sembrar el terror entre la població civil, com ell. Cap d'aquells joves podia imaginar que una benaurada casualitat els havia salvat de la mort i d'una tragèdia col·lectiva sense precedents. Casualitat, sort o providència, aquella nit es van salvar molts somnis i van néixer molts fills. El futur i la vida sovint són fruit d'un gir feliç i inesperat, d'una nova derrota de les ombres. Francesc Tubau, aleshores i ara, servint-se de causes tan nobles com l'antifranquisme o el pacifisme, amaga una personalitat intolerant, totalitària i profundament ressentida. En tenim molts, de Polpots potencials a casa nostra. ¿Què farien si poguessin realitzar les seves fantasies, si tinguessin prou poder? Per sort en tenen poc, però més del què els ha atorgat la societat : Francesc Tubau va presentar-se a les llistes d'"Unitat pel socialisme" per Girona a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 1980. Era el segon d'aquella llista electoral formada per trotskistes. Res a dir, tenia tot el dret a presentar-s'hi i, en tot cas, sempre serà infinitament més sa demanar el suport electoral del poble que volar-lo amb dinamita. No va sortir elegit; mala sort, mira d'explicar-te millor per convèncer o revisa en què t'estàs equivocant. Però no!, sempe hi ha dreceres per canalitzar la megalomania i el ressentiment dels revolucionaris de saló incompresos : la subvenció, la manipulació i l'engany. Perquè la plataforma Aturem la Guerra va enganyar i manipular desenes de partits, entitats i persones que, de bona fe, es van unir per oposar-se legítimament a la guerra de l'Iraq. Totes aquelles persones, sense saber-ho o sense voler-ho, ara són utilitzades sense cap pudor com a components a perpetuïtat d'una plataforma que es dedica a pontificar qui són els bons i els dolents d'aquest món, a encobrir criminals, a silenciar oprimits i a atiar un odi patològic contra Israel i contra els Estats Units; és a dir, contra països democràtics que, amb tots els seus defectes, garanteixen dins de les seves fronteres el dret a la igualtat entre homes i dones, el respecte a les minories, la llibertat d'opinió, d'expressió i de premsa, el dret a l'educació, la fiscalització dels poders públics, la llibertat religiosa, el dret a l'orientació sexual o la potestat d'objectar en molts àmbits. Què ens ofereix Francesc Tubau? : abusar dels qui es van comprometre contra la guerra a l'Iraq per fer-los passar per antisemites utilitzant els seus noms sense vergonya. Assetjar Noa, una dona generosa que va venir a cantar a casa nostra sense demanar res a canvi, pel sol fet que és jueva. Organitzar manifestacions amb gent amb passamuntanyes cridant consignes d'odi racista i exhibint la cara dels qui no pensen com ells enmig d'una diana. Callar la misèria, la tirania, el masclisme, l'homofòbia, la corrupció, la violència i el fanatisme dels que oprimeixen als qui diu defensar. Francesc Tubau és responsable dels joves d'Aturem la Guerra de Girona que van assetjar la lliberia Sefarad de la capital gironina perquè volen imposar quins llibres pot vendre i perquè consideren que una menorà o una estrella de David són símbols "sionistes". Francesc Tubau no ha desautoritzat mai les dianes que es van exhibir a la manifestació que va organitzar amb la cara de Lluís Bassat, que mai no s'ha pronunciat i que va ser posat a la picota únicament i exclusivament pel fet de SER JUEU. Francesc Tubau va avergonyir tots els catalans irrompent amb una minoria sorollosa i arbitrària als actes de la Diada de Catalunya, amb la complicitat del servei de protocol dels organitzadors de l'acte, per provar d'escarnir sota la nostra bandera una artista brillant, reconeguda lluitadora per la pau i la concòrdia, una jueva universal, orgull del seu poble, honor nostre per la seva valent presència. Francesc Tubau va insultar el seu poble quan mostrant tot el menyspreu de què era capaç va abandonar el recinte seguit pels seus corifeus abans que sonés el nostre himne. Quina collita més magra, Tubau! Francesc Tubau, d'esquenes a "La Vida es Bella", participant personalment al boicot de Noa, a la segona cançó, quan ja s'havien esbravat xiulant. (És l'individu que surt entre els minuts 1.40 i 1.55) http://www.youtube.com/watch?v=VCFugd5WOK0 Francesc Tubau debat amb Plar Rahola als Matins de TV3. 15 gener 2009. http://www.tv3.cat/videos/972089/Aturem-la-Guerra-respon-a-Pilar-Rahola Francesc Tubau, número 2 de la Llista electoral "Unitat pel Socialisme". Eleccions al Parlament de Catalunya 1980. Pàgina13 http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Eleccions/Parlament%20de%20Catalunya/Any1980/Documents/Arxius/DOGC_43_candidatures%20presentades.pdf Francesc Tubau es compromet a no boicotejar l'actuació de Noa el dia anterior a la xiulada. http://es.noticias.yahoo.com/5/20090910/tpl-la-polmica-por-la-actuacin-de-noa-en-679ba16.html Francesc Tubau. Judici i sentència per terrorisme. "La Vanguardia" , 22 octubre1969. http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1969/10/22/pagina-10/33595122/pdf.html Comunicat de Palestina.cat- Associacions d'amistat amb el poble palestí, on es congratulen de l'èxit assolit amb el boicot a Noa i "l’onada de solidaritat de Catalunya amb el poble palestí" (sic). Al peu del document, el telèfon, entre d'altres, de Francesc Tubau per a qualsevol pregunta http://www.palestina.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=653601%3Acomunicat-de-la-plataforma-aturem-la-guerra-11-de-setembre-de-2009&catid=151%3Aboicot&Itemid=35&lang=ca Notícia apareguda al Diari de Girona, de 13 de febrer de 2009, sobre l'assetjament a la Llibreria Sefarad. http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009021300_2_314231__Girona-Aturem-Guerra-acusa-llibreria-Sefarad-Girona-prosionista Pàgina de la web de la Plataforma Aturem la Guerra, secció "Qui som?", amb la Llista de les entitats adherides a la Plataforma a l’any 2003. http://www.aturemlaguerra.org/?q=node/4. En aquesta Llista encara hi consten el Parlament de Catalunya i partits democràtics del tot aliens a l'extrema esquerra antisemita que encara no han exigit que se'ls esborri.
Francesc Tubau és el portaveu i el cap visible de la "plataforma Aturem la guerra", amb seu al Carrer del Crèdit número 7, compartida amb organitzacions antijueves palestines i amb SODEPAU, una ONG-repartidora que en els darrers anys ha rebut més de 700.000 euros confessats de subvencions

dimecres, 7 d’octubre del 2009

CORRUPCIÓ

¿Sabien que les subvencions de la Unió Europea als laboratoris de bio-medicina catalans van a parar a la Junta d'Andalusia i a empreses de capital risc gestionades per l'entorn del PSOE? Parlem seriosament de corrupció. I del frau immens en què han convertit la Democràcia l'entramat de partits, clans, grupuscles i famílies que van passar-se en bloc de viure de l'abús i la misèria del franquisme a convertir-se en "demòcrates de tota la vida", convenientment servits pels palanganeros de torn, disposats sempre a passar l'esponja amb aquell art inimitable amb què els ha dotat la natura. Anem a pams...
Quan el dictador va morir de vell al llit d'un hospital -malgrat el dolor, la lluita, la persecució i la misèria que va haver d'afrontar tantíssima gent-, es van plantejar tres alternatives : el cop d'estat feixista (una mena de redundància històrica), una ruptura política profunda o... la transició. I els qui tenien la paella pel mànec van fer números i van comprendre que la democràcia podia ser UN NEGOCI DESCOMUNAL. Van cremar les seves camises blaves i es van posar estupendos. Un exemple exquisit és Juan Luís Cebrián, periodista del règim, fill d'un alt càrrec de propaganda del Movimiento i ex-director general de TVE -la suya!-. Va ser morir-se el dictador que aquest individu va resultar ser el non-plus-plís de la consciència cívica, el pensament crític i el referent de l'ètica democràtica. Una gran part dels actuals dirigents socialistes espanyols pertanyen a famílies falangistes i opusdeistes amb càrrec i mando. Potser per això els va fer tanta mandra depurar jutges, policia, vells funcionaris, sindicalistes del feixisme i gestors d'empreses estatals. I potser per això, també, l'alcalde de Barcelona nomenat a dit, Socias Humbert, ha passat a la història com un gran demòcrata quan venia del Movimiento i del sindicalisme vertical, com el col·lega Martín Villa -el Fouché de la transició- tan ben col·locat ara pel PSOE, un personatge amb prou mèrits i misteris per merèixer no un post sinó una enciclopèdia del cinisme i la conya històrica.
Però no ens perdem en digressions inútils i tornem a la cosa de l'alta investigació bio-mèdica...
Catalunya, malgrat tots els espolis propis i aliens, encara compta amb laboratoris, departaments universitaris i equips científics prou preparats per tirar endavant investigacions de cert nivell. La Unió Europea subvenciona aquests treballs a llarg termini i augmenta la dotació a mesura que els resultats demostren ser prou solvents. El cas és que va arribar un moment que la bossa de la subvenció europea va ser massa llaminera i una mà se la va fer seva. ¿Un tenebrós lobby jueu?, no. ¿Una inconfessable urpa catalana?, tampoc. Va tractar-se, una vegada més, de la immaculada mà del Califa Manuel Chaves -el mateix que es postula per presidir el govern espanyol quan ingressin Zapatero al frenopàtic per estrès emocional-. Però es va plantejar un dilema : si només es limitaven al tradicional "coge el dinero y corre", la bicoca es frenaria en sec, perquè la Unió Europea, a diferència de l'artístic duende espanyol, encara té el mal costum d'exigir resultats. Com que les subvencions europees a la investigació feta a Catalunya les gestiona i les cobra el govern espanyol, aquest les desvia pel morro a la Junta d'Andalusia, que no té més remei que pagar una part per mantenir els sous dels cienífics, que figura que treballen a Andalusia. Per tal que no es destapi l'olla podrida, els enginyers de la creativitat comptable han sembrat un seguit d'empreses de capital risc -de la casa, naturalment- per marejar la perdiu. I així tenim respectables empreses d'inversions participades per marits de ministresses, cunyades de subsecretaris, ex-directors del que sigui,... Spain!
Vegi's aquest quadre de resultats comptables d'una honorable empresa d'Inversions, l'objecte de la qual és "LA PROMOCION, DESARROLLO Y PARTICIPACION EN EMPRESAS; EL ASESORAMIENTO MERCANTIL, FINANCIERO E INDUSTRIAL; LA ADQUISICION, ENAJENACION, ADMINISTRACION, COMPRA, VENTA E INVERSION EN BIENES MUEBLES E INMUEBLES; LA INTERMEDIACION Y TRAMITACION DE PRESTAMOS Y CREDITOS" : Al 2003 la cosa no rutllava gaire, però a partir del 2004 es va anar animant i en mig any va multiplicar el negoci un 500%, cosa del tot natural perquè és el mateix que ens va passar a tots, no? L'empresa triada és a títol merament enunciatiu; el seu administrador únic és un home sense màcula, progressista desmelenat i més charmant que Mimosín. Es tracta de Inversiones Graminsa SA i de Luís Solana de Madariaga, "la sonrisa del nuevo régimen", el valent que reivindica en el seu blog que les tropes espanyoles solucionin amb la seva sola viril presència a Gaza el conflicte israelo-palestí; ex-president de Telefònica, ex-director general de TVE -"el Ente"-, ex-diputat del PSOE, ex-membre de la comissió de Defensa del Congrés de Diputats espanyol i germà de l'ex-secretari general de l'OTAN i actual Mr. Pesc, que ningú sap ben bé què vol dir. Això sí, els negocis, la defensa i els càrrecs oficials són compatibles sempre que no els gestioni cap jueu, com va advertir-se oportunament en el cas Dreyfuss. Però, ¿per què els expliquem tot aixo si ja ho saben pels diaris? Perdonin que els avorrim amb notícies i ressenyes que surten constantment a tots els mitjans lliures de comunicació. Els redactors d'aquest blog ens fem grans i ens costa resumir. El cas és que volíem denunciar que Àngel Colom va fracassar amb un partit independentista català, va contraure deutes per valor de 12 milions de pessetes!!! i per comptes de fer el que calia va perpetrar un dels pitjors delictes imaginables: pidolar els diners arreu, amb rebuts i tot!, i pagar el deute d'un partit polític posant en perill la comptabilitat i la honorabilitat present i futura dels altres partits. Per sort el temps, que tot ho cura, va esborrar aquella ignomínia i el PSC va aconseguir que La Caixa li perdonés un deute de 1.000 milions de pessetes a canvi de res, perquè el PSC és tan angèlic que fins i tot els banquers es rendeixen davant de la seva seràfica bondat. I això és tot per avui, germans i germanes en la fe de la nostra mai prou beneida classe política. Properament parlarem de llur infinita bondat amb belles paràboles sobre els mitjans de comunicació i el paradigma de la santedat a casa nostra, el país fet verb: Fèlix Millet. Més endavant tractarem de l'arrel etimològica de la paraula Màfia, de les fundacions, les ONGs, les subvencions i els Informes. Algú potser podria demanar-se què té a veure tot això amb l'objecte d'aquest blog, la Hasbarà. Doncs sí, hi té molt a veure. Hi ha un entramat de pors, sobreentesos, favors, silencis i compra-vendes pagats a escot per tots els ciutadans que no tenen, de moment, cap instrument per impedir que un grapat d'amorals imposin la seva imbecil·litat i la seva ineptitud i ens obliguin a assumir que no té cap importància que les inversions destinades per la Unió Europea a les patents bio-mèdiques de Catalunya acabin revertint en un regal de 25 milions d'euros als funcionaris palestins ... o a qui sigui.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

GOLDSTONE REPORT 1945

RESUM : La Comissió Goldstone d'Investigació sobre les operacions militars dels Aliats als territoris d'Alemanya, conclou: 1.- Que els Aliats (EEUU i la Gran Bretanya) van utilitzar una força desproporcionada per a vèncer l'exèrcit alemany, militarment minvat al final de la campanya. 2.- Que l'armament i els mitjans utilitzats pels Aliats eren manifestament superiors als de l'exèrcit alemany en tots els àmbits : efectius humans i econòmics, armes, artilleria, forces aèries, combustible, abastiment, logística, avituallaments, tecnologia, etc. 3.- Que la població civil alemanya va patir un càstig innecessari i cruel malgrat les suposades raons justificatives relatives a la inutilització d'infraestructures vitals per a l'enemic i a l'útil desmoralització de les tropes alemanyes que encara no s'havien rendit. 4.- Que si bé Alemanya, per raons històriques i polítiques que no són objecte d'anàlisi d'aquest Informe, no va ser del tot escrupulosa amb les lleis internacionals relatives al seu armament, a les seves actuacions expansionistes o al tracte cap als enemics, es va veure empesa a algunes d'aquestes actuacions com a conseqüència del Tractat de Versalles, considerat per l'estat i la població alemanya -i també per observadors i analistes neutrals- desproporcionat i abusiu. 5.- Que si bé són certes algunes extralimitacions per part de les autoritats alemanyes sobre alguns sectors de la població civil -entre d'altres el d'orígen jueu-, aquestes no formen part de la matèria analitzada en aquest Informe i, en tot cas, dimanaven del seu ordenament legal. Aquesta Comissió, en tot cas, entén que no pot entrar a jutjar l'adequació o la idoneïtat de les lleis amb què es va dotar un país sobirà regit per un govern elegit democràticament en el seu moment. 6.- Que com a conseqüència de la desproporcionada escalada bèlica desencadenada pels Aliats el percentatge d'alemanys morts, civils i militars, va ser superior al de ciutadans de la Gran Bretanya i els EEUU. Per tot l'exposat, aquesta Comissió CONCLOU que : A) les parts, en igualtat de condicions i drets, hauran de negociar una pau satisfactòria. B) que es depuraran les responsabilitats de l'abús bèlic dels Aliats així com el d'alguns oficials alemanys, si es trobessin. C) que els Aliats indemnitzaran Alemanya en la proporció que acordi aquesta Comissió per reparar el mal causat. D) en cas contrari, aquesta Comissió recomanarà a la Societat de Nacions la creació d'un Tribunal Internacional per tal de fer efectives aquestes conclusions i sol·licitarà el processament per crims de guerra i la inhabilitació política a perpetuïtat de les autoritats Aliades responsables. (Foto de la portada : un dels Relators de la Comissió, el Sr. Al-Husseini, és rebut pel Sr. Himmler, primer Comissionat del govern alemany per a l'elaboració d'aquest Informe, que va mostrar en tot moment la seva amable disposició a l'hora de col·laborar amb els relators).