dilluns, 28 de febrer de 2011

GADDAFI o ELS "NOSTRES" FILLS DE PUTA

(ADVERTIMENT : Avui anem forts. Recomanem als cardiòpates i a les ànimes sensibles que s'abstinguin de llegir aquest article).

Darrerament se'n parla molt de la cèlebre frase pronunciada per Cordell Hull - Secretari d'Estat dels EEUU sota la presidència de Franklin Delano Roosevelt- referida al general Somoza, "sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". És pertinent recordar-la perquè que a mesura que cauen els sàtrapes nordafricans ha començat a sortir a la superfície que els nostres fills de puta, eren de la Internacional Socialista. Diem "eren" perquè així que han estat enderrocats n'han estat expulsats. No podien fer-los fora abans?; és més, ¿com s'explica que els acceptessin en una Internacional que es té per democràtica?

¿Recorden el cínic i pragmàtic Capità Renault de la pel·lícula Casablanca? Inoblidable l'escena en què poc després de cobrar un suborn crida "clausurin aquest local, acabo de descobrir que aquí s'hi juga!". El Capità Renault no és l'heroi de Casablanca, durant gairebé tota la pel·lícula es fa odiar. És un oportunista, un amoral, un abusador... però ens fa somriure. En el fons, al final del film ens creiem de veritat que allò pot ser l'inici d'una gran amistat. I és cert; si les coses no es torcen i ell pot treure'n profit, si la relació no el compromet gaire, serà un col·lega divertit i útil. Si la cosa es complica, però, ens vendrà per salvar ja no la vida, qualsevol cosa: l'última medalleta, un permís de cap de setmana, la cistella amb el lot del Nadal,... El Capità Renault és un dels personatges més aconseguits de la història del cinema i el millor reflex de la diplomàcia i de les relacions internacionals. Que ara, justament ara, la banca Suïssa o la Nordamericana bloquegin les fortunes robades per Mubàrak, Ben Alí o Gaddafi, no deixa de ser un fidel reflex de l'escena del tancament del Casino il·legal del Rick's Cafè. Ja se sap, diran molts, el capitalisme no fa preguntes fins que no cauen les respostes; "pecunia non olet". Però queda clar que no només actua així la pèrfida banca. Ho fan els estats, les corporacions, les ONGs, la Internacional Socialista i els periodistes progres que s'han guardat prou d'informar al populatxo d'aquests detalls. És clar, no ho entendrien! Resultat, la situació ha canviat : l'ONU ha prohibit vendre armes a Líbia, l'estúpida aristocrata senyora Ashton en nom d'Europa al final ha dit no sé què de la democràcia i TV3 ens ha obsequiat amb documental avorrit i previsible titulat "Gaddafi, el nostre millor enemic" que parteix dels anys '90, amb un Gaddafi contemporitzador amb els EEUU i Europa, però callant el seu passat i el de l'esquerra europea que li reia les gràcies i ara el denuncia; el passat brutal del tirà que encara massacra el seu poble. El Gaddafi que va fer tot el que va poder per posseir la bomba atòmica, el sàtrapa antisemita i antidemocràtic que durant 42 anys ha manegat amb tàctiques feudals un territori sense estat administrat pel seu clan i la seva família, que ha terroritzat generacions de libis mentre l'esquerra europea l'aplaudia. Passin i vegin, senyores i senyors, passin al Circ de la Impostura...

El secretari general de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, fa uns dies va enviar una carta al partit de Mubàrak comunicant-los la seva expulsió de l'organització perquè no s'avenen "amb el compromís d'una democràcia més integradora" (sic). Pocs dies abans Ayala havia enviat una missiva semblant al partit tunisià de Ben Alí alegant que amb l'expulsió reflectia "els valors i els principis que defineixen l'organització". Clavat al Capità Renault! Pel que es veu, Luis Ayala, secretari general des de 1989 de la IS és un polític xilè que recorda amb horror la tirania de Pinochet però que ha acollit durant dècades amb la major naturalitat Mubàrak i Ben Alí al sí de la seva organització com si no fossin tan o més sanguinaris i totalitaris que el general xilè. Un altre dels membres de ple dret de la Internacional Socialista és el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) que encara ara clama a favor de Gaddafi. I és que Muammar al Gaddafi té un historial llarg i recargolat i un reguitzell de servents agraïts per la seva magnànima ajuda econòmica, logística i política.

L'autoproclamat colonel Gaddafi el 1969 va deposar el moderat i ancià rei Idris donant un cop d'estat que va fer les delícies del bloc comunista i de l'ultraesquerra europea del '68 que somniava l'impossible mentre a la Txecoeslovàquia envaïda pels tancs soviètics o a la Xina de la Revolució Cultural vivien el malson desperts i en pròpia carn. Ben aviat va resultar ser també un regal impagable per a l'ultradreta i tots els antijueus del món. Aquest Calígula nordafricà ha estat el capità de la Internacional Antisemita i ha teixit durant més de quaranta anys una xarxa manicomial d'interessos i de vergonyes ara silenciades en una cínica el·lipsi de la història que faria ruboritzar fins i tot el Capità Renault. Tot i que encara conserva una aurèola "revolucionària" per a certes minories de desequilibrats i que probablement morirà matant, el seu ascens triomfal va tallar-se en sec el dia que va decidir atacar la Flota Americana a la Mediterrània. Al president Regan si li van inflar els nassos, va bombardejar el seu palau residencial i va aconseguir un embargament contra Líbia incomplet però prou enutjós. Quedaven enrere els dies de glòria en què Gaddafi es postulava com a continuador natural de Nasser, el glamourós carnicer egipci, el galan de la judeofòbia. Poc a poc vam anar veient com Gaddafi passava de conjugar verbs incendiaris que feien posar els ulls en blanc a la mainada revolucionària de casa bona a fer desfilades de models d'allò més chic i a escenificar pallassades de tota mena entre haimes i legions de verges incondicionals. Calígula també les feia, aquestes coses.

Durant prop de quinze anys Gaddafi va acollir, entrenar i subvencionar tota mena de grups terroristes ja fossin palestins com de l'Europa occidental : des de la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhof) a ETA passant per la munió de grupuscles italians de caire feixista o comunista. Com podran deduir, no li feia fàstics a res. Va untar amb el mateix entusiasme tant la megaprogressista Fundació Lelio Basso com a Francois Genoud -un conegut nazi suís que va ajudar a fugir d'Europa tants criminals de guerra com va poder- o com a Enrique Tierno Galvan, el viejo profesor, tan enrotllat ell amb la Movida Madrileña, a qui va regalar 60 milions de pessetes l'any '77 per tal que el seu partit, el Partido Socialista Popular, ingressés en bloc al PSOE. També va subvencionar un fracassat Frente de Liberación de Andalucía (FLA), xiringuito islamo-esquerranós transformat amb el temps en la Yama'a Islàmica d'Al Andalus, que reivindica la República Islàmica per Andalusia o, si no anem errats, per la idea que tenen del significat d'Al Andalus els qui hi entenen : de Gibraltar a Poitiers, passant per Arbeca. Una organització catalana mooolt prestigiosa també va beneficiar-se de la prodigalitat de Gaddafi : el CIEMEN.

Parlem del CIEMEN?
Sota el paraigua de la defensa de les nacions sense estat i de les llengües perseguides, Aureli Argemí va fundar l'any 1974 el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques). Fins aquí, res a dir. O potser sí? Qui era Escarré, qui és Aureli Argemí?

Aureli Argemí, nascut a Sabadell l'any 1936 i inscrit al registre com a Ignasi Argemí, ingressà a l'escolania de Montserrat l'any 1946. L'any '54 ingressà en l'ordre benedictina sota el nom religiós d'Aureli, en un amable gest cap al seu abat, Aureli Maria Escarré (1908-1968). Argemí passà a ser el secretari personal de l'abat Escarré l'any 1964 quan l'abat ja estava exiliat com a conseqüència d'unes declaracions contràries al règim de Franco al diari Le Monde. Després de la mort de l'abat, Argemí renuncià als seus vots monàstics encara que conservà el seu nom religiós i va emprendre una croada per enaltir la memòria d'Escarré : va fundar el CIEMEN , que duu el seu nom, va idear eslògans com "l'Abat del poble" o "l'Abat de Catalunya" i s'ha passat els anys ocultant que Escarré fins a aquelles declaracions va estar encantat amb el règim franquista, que tenia tractes d'allò més amigables amb l'esposa de Franco i que governava el monestir com un abat medieval. Argemí també ha fet tota mena d'esforços per treure de la circulació les fotografies de l'abat Escarré compartint palio amb Franco, per silenciar que Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde servint-se de "persones interposades" i que, casualment, les esmentades declaracions i l'inici de la mitificació del personatge van coincidir amb un escàndol majúscul de pederàstia conegut i tolerat per la jerarquia de l'abadia, protagonitzat pel jove tutor dels nens de l'Escolania, Mn. V., enviat després, discretament, al paradís del blanqueig de les ànimes tèrboles: el Vaticà.

En aquesta falsificació històrica i política també hi van col·laborar l'abat que el va succeir, Cassià M. Just i l'historiador i ex-escolà de Montserrat Josep Benet. Ja saben, allò de "els fins justifiquen els mitjans" sumat a "la roba bruta es renta a casa" posat al servei de Catalunya. És cert que l'abadia de Montserrat a partir de la desfeta nazi va ajudar el catalanisme catòlic i va aixoplugar dissidents i perseguits "dins d'un ordre", però l'enaltiment trampós d'una figura tan reaccionària com l'abat Escarré és una vergonya que per comptes de contribuir a l'emancipació de Catalunya dóna arguments a l'adversari. Ja ens coneixen, nosaltres som independentistes i, precisament per això, no estem disposats a callar ni a permetre que els fonaments del nostre futur estat ballin sobre les sentines de la mentida.

Però tornem al CIEMEN i al seu respectat i admirat fundador i president vitalici, Aureli Argemí. La pau i l'honorabilitat que suposadament envolten els monjos de l'Abadia de Montserrat han estat les seves millors armes per ocultar la seva personalitat egòlatra, interessada i pertorbadora. El CIEMEN ha fet molta labor de sapa davant dels nassos de tothom sense aixecar sospites. Des d'ajudar gudaris indignes a desviar voluntaris per Nicaragua a organitzacions sense nom que els instruïen per operacions d'Intel·ligència; des de deixar-se estimar per Gaddafi a ser subvencionat fins al deliri pel segon Tripartit. Sí, Carod-Rovira, el Conseller de la Vicepresidència que es feia dir "amic d'Israel" va subvencionar el CIEMEN amb una generositat digna de millor causa. Per cert, ¿què hi pintava l'abat Cassià de Montserrat en la compareixença de Carod justificant la seva imprudent entrevista amb ETA? ¿El CIEMEN hi va tenir alguna cosa a veure? Si és així, ¿el va ajudar o el va dur a emmerdar-se en una patinada política descomunal? Sigui com sigui, Carod va declamar públicament un panegíric inenarrable sobre l'abat Escarré amb motiu del centenari del seu naixement i va regalar milions d'euros sufragats amb els nostres impostos al CIEMEN. Indigna inversió que ha alimentat la xarxa 'Palestina al cor', el museu de la Nakba i articles repugnants com aquest, publicat a la revista Nationalia signat pel seu editor i director, el mateix Argemí, amb motiu de l'operació Plom Fos, on afirma que Gaza està ocupada, que Israel comet una matança indiscriminada contra centenars de víctimes innocents i que ho fa venjant-se d'uns pobres resistents que, total, han causat només 17 morts en tres anys amb els seus coets artesanals. Gràcies Carod!

Els anys 70 van estar plagats de comunes sembrades de llits oberts per a tothom. Molts antifranquistes d'aquella generació ara tenim una edat i un diploma signat pel president Montilla i per un tal Joan Saura proclamant que "la Generalitat de Catalunya, en nom del poble català, els ret homenatge solemne en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista". De tot allò ens resta una lleugera coïssor a l'anus i algun tros d'algun llençol d'aquells llits prometedors. La nostra memòria encara no s'ha esvaït. Havíem de lluitar i ho vam fer. Punt! Ens vam equivocar sovint, segur. D'aquest diploma retòric i oportunista ens quedem, disculpin la immodèstia, amb la frase "Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors". Potser és massa èpica. Treguin-li la retòrica sacrificial i sumin-li la il·lusió d'un futur democràtic i l'anhel de rescabalar la generació dels nostres pares i el dolor infinit dels nostres avis.

Només vam optar per combatre una derrota injusta, només vam apostar per la democràcia. Per això som aquí. Ens diem Hasbara-ts, som pocs, ens fem grans, però no ens rendirem.

6 comentaris:

Salvador ha dit...

Segur que Escarré era un reaccionari, però era el nostre reaccionari.

Sempre serà el que va tenir els pebrots de fer les declaracions que tots sabem, amb la gran repercussió que van tenir venint de qui venien. Van fer mal a la dictadura. Molts encara recordem la impressió que vam tenir llegint-les a Le Monde.

Que molts anys més tard de la seva mort alguns que se'n proclamen seguidors parlin malament d'Israel no justifica que li llanceu tota aquesta merda al damunt.

Lior ha dit...

Bufff...Deixeu que em recomposi...
Primer, Gràcies per l'advertència de contingut. D'un cardiòpata d'ànima sensible.
Segon, Si fem una peregrinació (reivindicativa) de genolls a algun lloc sagrat; Aconseguirem que us encomanin la direcció de TVC/Catalunya Radio?
Tercer, Que l'esquerra nostrada és corsecada, ja ho sabia, però fins a aquestes profunditats!? Es que quan es posa nom i cognoms a tot plegat, fa caure l'ànima als peus!
Quart, L'abat Cassià, es salva de la crema, oi? No rasco bola de l'àmbit catòlic, però aquest senyor m'ha semblat sempre, sincerament, respectable.
Cinquè, Nois, això de la lleugera cuïssor a l'anus us ha quedat una mica ... desencertat.
Sisè, Gràcies per l'esperançadora traca final.

Anònim ha dit...

L'Argemí pelegrinava a Taradell, a on hi havia molts talents. Que hi havia a la Cirenàica? I l'amic de Ripoll, alt i gros com un talòs, que hi va anar a fer? Fou tant l'apassionament del pelegrí que la nit se'l va engolir dins un vaixell privat des de la punta de la sabata. Ningú no sap que hi feia un noi de Ripoll, d'amagatotis i de palpentes, entre mig de tants camells. Dring dring, drang drang, l'esquella aplega els deshederats, dring dring, drang drang, l'esquella aplega els afortunats.

Miraculosa Miró ha dit...

:-)

David ha dit...

Doncs aquí un ingenu va estar subscrit una bona temporada a la revista Europa de les nacions del CIEMEN, fins que va veure que el senyor Argemí and company donaven suport a no sé quin acte d'aquells que més que organitzar-se a favor dels palestins, es fan en contra d'Israel.
I, si us plau, continueu "anant forts", que articles com aquest són impagables.

Anònim ha dit...

No tens ni puta idea del que escrius.

El que és més sorprenent és que alguns babaus encara us creieu les bestieses que escriu aquest paio.

Totes les acusacions que hi ha aquí, o les proves amb documents, o calles. Ignorant.