diumenge, 28 de març del 2010

EL QUE VAL, VAL

Aquest detritus figura que és "humor". El dibuixant FER avança a Ahmadinejad per l'esquerra dedicant aquest suposat acudit "al poble -el que queda- palestí" (sic). Ho fa a la pàgina web de Palestina.cat , secció "cultura". FER es deixa anar pendent avall en l'apassionant submón del tòpic, el facilisme, la demagògia i la mentida perquè insultar els jueus surt de franc. Però veiem què va fer la seva publicació quan es va veure en l'incòmode compromís de donar suport a la llibertat d'expressió i a un company danès amenaçat de mort per gosar dibuixar Mahoma, quan molts dibuixants van jugar-se la pell plantant cara a tota mena d'amenaces, quan molts innocents van ser assassinats per l'integrisme musulmà a causa d'una caricatura esbossada per un desconegut a milers de quilòmetres,... Exactament això. ES VAN CAGAR. El nostre futur, les llibertats conquerides després de segles de lluita per avançar cap a una societat democràtica depenen de la fluixera dels esfínters d'un grapat de progres amb diarrea, de covards què ni tan sols no cal que els segrestin per tenir la síndrome d'Estocolm. La por és lliure. Si tens por, calla; però no insultis els qui s'estan partint la cara per tu ni adornis la teva covardia disfressant-la de justícia mentre t'agenolles davant la barbàrie. Mentre la revista "El Jueves" ens mostrava el seu joglar humiliat i amb un parell de llagrimetes fruit de l'enculada, el setmanari francès 'Charlie Hebdo' publicava això...
El director de la publicació, Philippe Val, va ser dut als tribunals francesos per les organitzacions islàmiques del país veí, tingudes per "dialogants, progressistes, cosmopolites, bla, bla, bla". La demanda pretenia demostrar un suposat cas d'injúries contra els musulmans, quan en realitat el que Charlie Hebdo va voler denunciar i escarnir era una part de la població amb motiu dels seus deliris religiosos i polítics : els fonamentalistes, feixistes, totalitaris indecents que pretenen que Europa caigui de genolls en l'adoració del seu déu, que un grup religiós aliè a les conquestes europees de la llibertat i una minoria totalitària hereva del comunisme, després de perdre totes les batalles de la raó, la llibertat i la justícia, ens vulguin arrossegar a un nou feudalisme teocràtic dominat per aiatol·lahs que menyspreen la llibertat, el progrés, les dones, la ciència, la cultura i qualsevol manifestació d'independència moral i intel·lectual. Després de moltes aventures Philippe Val, el seu setmanari i les llibertats cíviques van guanyar el cas als tribunals francesos. El van encarar per la nostra llibertat, el van guanyar en el nostre nom. GRÀCIES, AMICS! Philippe Val, no és un desconegut. Ja als anys '70 va destacar com a decidit defensor de les llibertats i la democràcia. Provinent del món llibertari, va ser un cantautor reconegut pels seus valors ètics i per les seves aportacions musicals. Mai no s'ha mossegat la llengua ni li ha tremolat el pols a l'hora de denunciar qualsevol maniobra totalitària. La seva lluita contra el feixisme islàmic va ser recollida en el documental ‘C’est dur d’être aimé par des cons’ ('És dur que t'estimin els imbècils'), de Daniel Leconte. Malauradament l'esmentat documental no s'ha estrenat a casa nostra. Lògic, oi? Quin distribuïdor o quin cinema s'arriscaran a exhibir la veritat? No només no obtindrien cap subvenció per traduir, doblar, subtitular, publicitar i exhibir-lo sinó que -misteriosament- perdrien qualsevol ajut futur. Així estan les coses... (Gràcies, Carod!).
Segons Leconte “Més val riure amb Charlie Hebdo que empastifar-se en el paradís". Philippe Val, actualment, és el director de France Inter. S'imaginen algú tan independent i tan valent dirigint Catalunya Ràdio?... Tot arribarà! Mentrestant no ens rendim, lluitem. I sobretot sortim, sortim sempre de l'esclavatge. KHAG PÉSAKH KAXER VESAMEAKH!

diumenge, 21 de març del 2010

SI FOSSIN LES SEVES FILLES...

Dos dies després de la nevada elles ja tornaven a ser a peu de carretera. A molts pobles encara trigarien dies a tenir llum i calefacció i els nens no anirien a estudi; hi havia massa neu per l'autocar, les aules estaven glaçades. Però els cotxes i les furgonetes de les màfies de la prostitució arriben arreu i als delinqüents que les dirigeixen els importa un rave si les seves putes s'han de passar nou hores enmig de la neu. "Ja les escalfaran!". Tampoc els importa als polítics que han de legislar, als caps de la policia, als jutges, als periodistes o als predicadors mediàtics. Fa anys que les nostres carreteres són un bordell amb el ramat a la vista, especialment a l'Empordà. Amb l'excusa que la prostitució no és legal ni il·legal s'ha anat teixint una xarxa de corrupció i d'interessos sinistres que han enfortit les màfies de l'est, la brutalitat de les quals preferim no conèixer en detall. En el decurs del temps s'han fet forts i poderosos i han "diversificat" els seus negocis. Els que van instal·lar-se al nostre país fa dos o tres anys ara ja trafiquen amb drogues i amb armes difícils d'aconseguir fa poc. Les pistoles procedents de Bulgària valen menys de 300 euros i normalment no les compren les mestresses de casa o els jubilats. Això aviat pot convertir-se en una jungla. Després blanquegen els diners en negocis honorables com la construcció i els bancs i les autoritats no fan massa preguntes. Les noies de la carretera sí que se'n deuen fer. Per exemple moltes d'elles deuen demanar-se com pot ser que les obliguin a prostituir-se a la vista de tothom i no passi res. Per què els cotxes de la policia passen de llarg, per què ningú els demana el passaport ni els pregunta què hi fan allà, per què els de Trànsit no les obliguen a dur armilles reflectants, per què no hi passa cap inspector d'hisenda, de sanitat o de la seguretat social, ni cap sindicat ni cap bisbe ni cap activista famós; per què cap habitant del país ni cap foraster pot posar una parada de venda ambulant a la mateixa carretera sense que als pocs minuts la policia el commini a marxar o el multi i en canvi elles han de ser allà prostituint-se amb més de vint homes cada dia? Què fan els nostres governants, tan progressistes ells, tan sensibilitzats si algú llença plàstics al contenidor que no toca però cecs, sords i muts amb el tràfic de persones i l'esclavitud sexual impune? I les autoritats enrotllades que regalen condons als nens a les escoles i passen d'interessar-se per unes noies obligades a prostituir-se sense cap protecció si el client ho exigeix? I l'església?, ¿ha fet cap pastoral? I les feministes?, al marge de debatre ad nauseam si la prostitució hauria de legalitzar-se o no, ¿on es fiquen?, l'engany, l'esclavització, les pallisses, les violacions que sofreixen aquestes noies no són violència de gènere?, no mereixen ni una miserable manifestació? Tots plegats, tan promptes a la denúncia desbocada dels torts aliens, ¿no saben quantes prostitutes moren o desapareixen cada any al nostre país i quantes són infectades amb malalties que les duran a la mort? La realitat és que per a tots ells les noies de la carretera tenen tant de valor com els mocadors de paper que elles usen entre servei i servei. Prohibir la prostitució no eradicaria la seva pràctica i crearia una borsa encara més gran d'il·leglitats i abusos; legalitzar-la amb normes i inspeccions efectives probablement seria l'única manera de garantir els drets individuals de les prostitutes, la seva proteció legal, controls sanitaris i el pagament d'uns impostos que ara engreixen a les màfies. Però cap govern no vol donar aquest pas perquè es tracta d'un tema incòmode i "políticament incorrecte" i, també, d'un negoci que alimenta, entre d'altres, diaris respectables, televisions privades -amb concessió pública- i molts sobresous. No se'ns acut una demostració col·lectiva més descarada de sexisme, xenofòbia, corrupció, hipocresia i menyspreu per la llei, la llibertat i la dignitat de les persones. De tant en tant cau una banda de proxenetes. Per què aquella i no totes?, què han fet "malament" per caure ells i no la resta de bandes que continuen sembrant de cossos esclaus les nostres carreteres i els locals il·legals que regenten? El resultat d'una detenció sol ser la repatriació de les noies, que així ja no poden testimoniar en els judicis i, sovint, el processament dels mafiosos per delictes de tipificació lleu que comporten la posada en llibertat dels acusats o una estada curta a la presó : falta contra la seguretat dels treballadors, associació il·lícita o vulneració dels drets dels ciutadans estrangers. Fa uns mesos el diari El Punt informava del judici contra "una banda de rufians" (sic). El cap, Valery Musatov, comprava noies russes per 800 euros que havien de tornar multiplicats per quatre... de moment, després les coses es complicaven. Una de les noies que "protegia" va ser assassinada per un client. El fiscal va demanar 58 anys i mig de presó per a Musatov, però aquest no va arribar a seure al banc dels acusats perquè es trobava malament, estava malaltó i un jutge, per comptes de fer-lo internar a un hospital penitenciari, li va concedir la llibertat provisional. Què bons són alguns jutges! Bons i ingenus, perquè l'acusat no es va presentar ni ningú va investigar on era ni si havia millorat el seu delicat estat de salut. Com que les noies que van testimoniar que Musatov les obligava a prostituir-se i les baldava a pallisses eren russes, anònimes i pobres no només no hi va haver cap escàndol sinó que la notícia va passar completament desapercebuda i el nom del cap mafiós fugat només va sortir publicat un dia a El Punt. Del jutge bondadós no se sap ni el nom ni com s'ho fa per arribar a fi de mes. Però ¿què hauria passat si alguna d'aquestes noies hagués estat filla d'un magistrat, d'un polític o d'un cap de policia? Res? ¿Haurien trobat que tot i ser desagradable, el fet que una noia sigui comprada, enganyada, apallissada, obligada a prostituir-se cada dia durant hores a peu de carretera, a ser humiliada constantment, a practicar més de vint coits i fel·lacions diaris, desprotegida contra la sida, sovint obligada a avortar o empesa a drogar-se amb heroïna era la cosa més natural del món? ¿L'acusació continuaria sent per un delicte contra els drets dels treballadors o passaria a ser de segrest i violació continuada? ¿No se li acudiria a ningú que potser els "rufians" podrien ser acusats ni que fos per violència de gènere? Cada dia centenars d'autocars escolars circulen per les nostres carreteres. Cada dia milers de nens veuen des de les seves finestretes aquestes noies esperant algun client. Alguns escolars les tenen tan vistes que ja ni s'hi fixen, d'altres deuen pensar que aquelles noies són allà perquè volen; potser li han sentit a dir a algú que en el fons s'ho passen bé... són putes. Quan arribin a classe potser es trobaran una professora que els parlarà dels drets de la dona, de la igualtat o dels drets dels immigrants sense sospitar que algun dels seus alumnes se la imagina a peu de carretera o darrere d'uns arbres del camí, de genolls davant d'un desconegut. Un alumne que potser li ha sentit a dir a algú que totes són iguals. Unes putes. L'endemà tot continuarà igual. "Normalitat democràtica", n'hi diuen. Podem estar tranquils, tot rutlla. Som en un estat de dret que garanteix la igualtat davant la llei, la protecció de les llibertats, l'empar de la justícia, la sostenibiltat de tot el que faci falta, la solidaritat universal i la sensibilització pels drets dels altres pobles. O almenys d'alguns. Tenim molta feina, mig món espera les nostres classes magistrals d'ètica. Les nostres esclaves poden esperar.

dimecres, 17 de març del 2010

JOVENTUT I TOTALITARISME

Aquest cretí que va disfressat de papa renaixentista de fireta es diu Batiste Malonda i és el director del Col·legi públic El Castell d'Almoines, el prodigiós centre pedagògic que incita els nens a la judeofòbia. Observeu la seva expressió satisfeta davant l'individu disfressat de jueu tòpic que li besa la mà agenollat als seus peus i el missatge que duu a la creu : "Darwin, calla!!" Els convidem a ampliar aquesta foto i a treure les seves conclusions sobre els missatges que se'n desprenen. Batiste Malonda a més d'antisemita és covard, coincidència freqüent . Davant el rebombori que s'ha organitzat amb motiu de les cartes insultants que els nens d'aquest col·legi van adreçar a l'ambaixador d'Israel a Espanya, Batiste Malonda i els seu "cos docent" es renten les mans i diuen que la iniciativa va ser únicament d'Amnistia Internacional. Ells, afirmen, es van limitar a convidar els nens a apuntar-se a aquesta "campanya pacifista" sense incitar-los a l'insult, però... ja se sap, "els nens són taaaan sincers!". Evidentment, quan algú manipula un nen de 9 anys explicant-li que els jueus maten per diners i s'ho passen bé assassinant bebès no cal que li demani que insulti, perquè ho farà per pròpia iniciativa dut per la indignació. Perquè és impossible que uns nens de menys de 10 anys hagin escrit a l'ambaixador d'Israel missatges com "si alguien debe irse de esa tierra han de ser los israelíes" o "marchaos a otro lugar donde os acepten", sense que algú els hagi explicat una versió distorsionada, reduccionista i antisemita del conflicte. Ens sembla especialment insultant que Malonda i el professorat d'aquest centre pretenguin fer-nos creure que es van limitar a ficar les cartes als sobres sense mirar-ne el contingut, quan això no s'ho creu ni Bambi, sobretot perquè alguna de les cartes i postals duien el segell del col·legi. Potser no s'esperaven topar-se amb un ambaixador que per comptes de ser invisible i permetre que s'insulti impunement el seu país i el seu poble sempre ha optat per donar la cara i dir les coses pel seu nom. Malonda i el seu professorat són el paradigma de l'esquerra intolerant i manipuladora que embolcalla la seva malícia amb bones intencions, pau i amor, com la Inquisició. Mentir, insultar Israel i incitar l'odi contra els jueus no només surt gratis, a més té premi : el setembre del 2005 el primer govern tripartit de Catalunya va concedir la Creu de Sant Jordi al Col·legi El Castell, d'Almoines. Recordem que al mes següent una horda d'antisemites irrompia violentament a la Universitat de València impedint una conferència de l'ex-ministre d'Afers Estrangers d'Israel, Shlomo Ben-Ami en el marc dels Premis Octubre. Diverses persones, com ara Vicenç Villatoro o Ferran Sáez Mateu, van haver de protegir físicament Ben Ami, que va ser sacsejat i va estar a punt de patir una agressió en tota regla. La conferència va ser suspesa. Mai havia passat res semblant a la Universitat de València. Segons va informar Vilaweb "El Col·lectiu de Solidaritat amb Palestina de València l'acusava de participar activament en la repressió dels palestins. També s'havia fet córrer un missatge electrònic que convocava una protesta a l'acte de Ben-Ami en nom de la Xarxa de Solidaritat amb Palestina del País Valencià. Al missatge, s'acusava Ben-Ami d'estar compromès amb el genocidi del poble palestí i s'hi deia que la seva presència deslluïa els Premis Octubre. El missatge, també el signaven les organitzacions que donen suport a la Xarxa: Sodepau, el Moviment de Resistència Global, el Moviment de Solidaritat Internacional, ACSUD Las Segovias, el Foro Alternativo de la Inmigración, el Moviment de Defensa de la Terra, la Coordinadora Obrera Sindical, Esquerra Unida del País Valencià, Espai Alternatiu, el PCPE, la CEAR, el Cercle Bolivarita de València, Maulets, Endavant, l'Asociación de Amistad con Cuba José Martí, Esquerra Valenciana, l'Asociación de Amistad Hispano Árabe, Entrepobles, CEDSALA, el Fòrum per la Memòria del País Valencià, Revolta, la Comunidad Palestina de Valencia, el BEA, la Comunidad Musulmana i la CGT". Com veuen, els mateixos que consideren que és monstruós que la policia entri a la Universitat per desallotjar un grup d'estudiants que es passen mesos acampant, embrutant, destorbant i coaccionant, troben la cosa més natural del món impedir-hi la lliure expressió amb algarades i agressions. Fa uns dies un grup d'energúmens va provar d'impedir que Rosa Diez impartís una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona. No cal dir que no compartim en absolut l'ideari de la senyora Diez, com tampoc no el comparteix Salvador Cardús, el degà de la facultat que la va convidar a expressar-se lliurement, però ens sembla intolerable que es sabotegi una conferència-col·loqui en la qual en tot cas qui ho desitgés podia provar de rebatre els arguments de la convidada precisament amb arguments. Per més que sembli una paradoxa, no és gens sorprenent que els mateixos que van escridassar Rosa Diez titllant-la falsament de feixista pocs dies abans haguessin esbroncat l'ex lehendakari Ibarretxe acusant-lo de... torturador!!; així tenim que dues personalitats que defensen postures oposades però legítimes i democràtiques i el catedràtic que les ha convidat i acollit són assetjats pels mateixos grupuscles de joves totalitaris units sempre per la seva aversió al diàleg i la democràcia i per la seva fascinació per personatges i moviments que sempre acaben desembocant en la dictadura, la tenebra, la misèria i la massacre. Els nens que avui adoctrina Malonda, demà irrompran en alguna universitat per rebentar una conferència i li faran el joc a Hamas. És inadmissible que minories suposadament progressistes aprofitin aquesta època, la que ens permet que fruïm de més llibertats, per impartir ideologia a les aules per comptes d'ensenyar les matèries docents que correspondria. El més preocupant i decebedor és que als nens i als adolescents se'ls està formant deficientment i se'ls està furtant la possibilitat d'adquirir eines que sí ha de procurar-los una escola realment moderna i progressista, les que els faciliti raonar, argumentar, escoltar, reflexionar, rectificar, assumir responsabilitats, desenvolupar la curiositat intel·lectual i artística,... ¿Què volem a les nostres aules, activistes semianalfabets o estudiants que, tot i amb les seves inquietuds socials i polítiques i amb les seves crisis naturals, treguin profit dels seus estudis i de les seves experiències i els reverteixin en la societat? Impedir la llibertat de pensament i d'expressió a la Universitat és el més semblant a emmordassar un Parlament. El segle XX ha estat un aparador de moviments totalitaris que abans de triomfar s'han servit d'una joventut adoctrinada i gregària per sembrar el terror. Així podem recordar els Camises Brunes de les SA, els joves iranians que van aplanar-li el camí a Khomeini i els estudiants assassins de la "revolució cultural" xinesa de finals dels '60, tan admirats per alguns dels nostres actuals dirigents, inclòs el prescindent Montilla. No estaria de més que els qui adoctrinen els estudiants sabessin que la "revolució cultural" va consistir en la destrucció devastadora del patrimoni cultural de la Xina, en el tancament de les universitats per part dels alumnes i en la humiliació pública i l'assassinat brutal i sistemàtic de funcionaris, polítics, intel·lectuals... i professors. Crear monstres mai no acaba bé.

dijous, 11 de març del 2010

CAMÍ DE XANADÚ

Ahir, dimecres de quaresma, dia de bunyols, va ser un jorn memorable. Alícia Gámez, una dels tres cooperants segrestats per Al Qaida a Mauritània el 29 de novembre passat va ser alliberada sana i estàlvia A CANVI DE RES!! Sí, sí, que ho ha dit la vicepresidenta del govern espanyol i aquesta senyora és molt seriosa i no se li acudiria mai de la vida mentir sobre un assumpte tan greu i menys la vigília de l'aniversari de la matança d'Atocha, obra de fanàtics islàmics. El cas és que Al Qaida ha deixat anar l'Alícia amb aquella elegància que caracteritza les nobles i hospitalàries ànimes del desert, que la noia ha aterrat a Barcelona amb un avió de les forces aèries espanyoles que l'ha anat a recollir a Burkina Fasso -això també té un cost zero per als contribuents-, i que ha estat rebuda com una autèntica celebritat per les autoritats del país. No s'havia vist fins ara una rebuda tan càlida i tan florida, i mirin que ens han visitat persones principals fins i tot de l'estranger : premis Nobel, astronautes, presidents, toreros,... Celebrem que estigui bé i, a més, viva i entenem perfectament que el comprensible cansament no li hagi permès donar-nos detalls sobre els seus companys de segrest. Tant se val, hem copsat el missatge: l'Albert Vilalta i en Roque Pascual aviat seran amb nosaltres, també a canvi de res, però els segrestadors se'ls han quedat uns dies més per parlar de coses d'homes i perquè els devien haver agafat afecte i deixar-los anar als tres de cop se'ls feia molt dur. Bé, ja en parlarem a fons en el seu moment.

La segona gran notícia és que els ministres del govern espanyol són gent previsora i intel·ligent i ens han fet saber que, en un futur, a més de la pensió que cobraran com a ex-diputats i ex-ministres també percebran uns dinerets dels plans de pensió que paguen religiosament per arrodonir les seves modestes jubilacions. Ens congratulem del seny i la coherència de la crème de la crème del socialisme espanyol i captem la indirecta. Gràcies per l'avís. Ho intuíem.

La tercera bona nova del dia d'ahir va ser irradiada des del Parlament de Catalunya : el govern de la Generalitat -vencent els pèrfids atacs de l'oposició- va demostrar sense la més mínima concessió que la gestió de la impressionant macro-nevada de dilluns va ser quasi impecable. Així com l'incendi d'Horta de Sant Joan del passat juliol segons el Conseller d'Interior -Honorable senyor Joan Saura- va ser impecable malgrat la mort de cinc bombers i serà estudiat -diuen- per la concatenació quasi infinita de fenòmens paranormals (entre els quals no es compta la misteriosa desaparició del Cap Operatiu durant set hores), de la mateixa manera ens atrevim a afirmar que la monstruosa nevada de dilluns passat serà matèria de les tesis doctorals més prestigioses com a paradigma de l'Emergència per antonomàsia. Sabem de què parlem... És més, parlem-ne.

COLGATS PER 20 CM. MONSTRUOSOS DE NEU

A finals de la setmana passada el Redactor d'aquest post tenia la intenció d'analitzar l'esbroncada de què va ser objecte la senyora Rosa Díaz en una Universitat barcelonina. Però davant els reiterats advertiments del Servei Meteorològic de Catalunya sobre una amenaça climatològica consistent en un temporal marítim amb onades previstes de fins a vuit metres i una nevada copiosa, el Redactor que això perpetra va fer us de la seva llibertat personal -a risc de la seva pròpia i insignificant existència- i va permetre que primés el seu instint periodístic. I va dir-se : "ves a alguna localitat de la Catalunya rural entre l'amenaça de sunami i la de glaciació instantània, que igual et donen el Pulitzer". I així tenim que es va plantar a una petita població del Baix Empordà tenallada pels dos cataclismes apocalíptics. Per no fer la narració massa feixuga, descartarem el dramatisme del maremoto perquè els pescadors no van sortir a pescar, cap retardat va anar a l'espigó per veure com la mar l'engolia i els ajuntaments de la costa van impedir que els vehicles i les persones humanes s'apropessin a l'abisme. Per tant, passem a l'assumpte de la nevada (monstruosa)...

Va ser horrorós! S'ha de viure en primera persona de l'infinitiu, si no és impossible imaginar una cosa tan diabòlica : va nevar. És imprescindible llegir i, si pot ser, memoritzar la gran guia estratègica i tàctica que el nostre Govern segueix en aquests casos excepcionals que seran estudiats com a paradigma de la ciència física per les nacions fins que el canvi climàtic fongui el darrer glaçó del nostre vas de whisky : el pla Neucat. És bàsic tenir una cultura multidisciplinària per entendre la introducció : què és la neu? El cas és que va nevar i un vent huracanat de cinquanta quilòmetres per hora va col·lapsar tots els serveis bàsics que un estat avançat i preparat com el nostre pot oferir als seus ciutadans. Lògicament va ser impossible la presència de màquines lleva-neus, de policia, de responsables de protecció civil, d'avisos lluminosos a les carreteres i consells radiofònics sobre què fer davant d'una contingència tan imprevisible i demolidora... El resultat de la catàstrofe estava cantat : desenes de pobles sepultats per un gruix impressionant de 20 cm. de neu, la xarxa elèctrica destrossada, desenes de torres d'alta tensió abatudes, els trens paralitzats, els suïcides que havien jugat a la ruleta russa pel sol fet d'aventurar-se a fer més de mig quilòmetre amb cotxe atrapats durant deu hores,... No es pot jugar amb el destí, coi!

Sort que tenim unes autoritats eficients, preparades i envoltades d'una aurèola d'autoritat guanyada a pols. Els devem la nostra gratitud infinita i eterna. L'operatiu ha estat impecable, el que ha fallat ha estat la gent, els fotuts alcaldes de sempre que es dediquen a tocar els nassos ajudant els desvalguts per fer demagògia, els meteoròlegs, els francesos, la nevada del 2001, la sal, la neu, el vent i les ràdios no oficials posant en dubte que les carreteres estiguessin practicables i netes de neu,... Segurament per això els dirigents d'Interior han renyat a la insensata ciutadania i a la societat en general.

EL NOSTRE HEROI


Sí, les coses com són. Tots els pobles tenen els seus herois i nosaltres no podíem ser menys. Joan Saura, el nostre Honorable conseller d'Interior, és un regalet que no ens mereixem. Saltarem el seu gloriós passat comunista, que ompliria milers de panflets subvencionats i anem al gra : el dia que el conseller va decidir gastar milions d'euros dels nostres miserables impostos per decorar i orientar el seu despatx segons els principis del feng shui, luxe esotèric de què fruïen els emperadors xinesos, es va obrir una expectativa que no ha estat defraudada : el nostre Timoner en l'ombra, l'encarregat de proporcionar la màxima felicitat als catalans, ha estat un exemple d'eficiència i dignitat des que el President de las Generalitat el va nomenar per "cremar-lo". Quina meravella!... cinc bombers cremats, un conflicte internacional permanent amb Israel, inversions provinents dels EEUU aturades, injeccions ingents de diners a grupuscles antijueus i antisistema, un país angoixat, un govern hipotecat, una cantant jueva escridassada pels seus camarades de partit, els cossos de bombers i de policia en estat de depressió permanent, sinagogues i llibreries sefardís assetjades,... Una perla, escoltin!

Aquest Redactor, com milers de catalans i de forasters, no es va moure del seu lloc el dia de la nevada. Va jugar el paper de "ciutadà exemplar". El premi? Aquí el tenen :

- 48 hores sense llum.
- 48 hores sense calefacció.
- 48 hores sense aigua.
- 48 hores sense tren.
- 48 hores sense telèfon.
- 48 hores sense mòbil.
- 48 hores sense Internet.
- 48 hores sense ordinador
- 48 hores sense carreteres practicables.
- 48 hores sense botigues.
- 48 hores sense televisió.

Un conseller tan impresentable que sense proposar-s'ho ens pot dur a l'edat mitjana per una nevada de deu hores és el mateix individu que pretén donar lliçons a Israel, un país que fa més de 60 anys que està en guerra sense voler-ho amb un munt de països que pretenen esborrar-lo del mapa i que malgrat això, passi el que passi, funciona com un país seriós perquè està governat per gent amb preparació i autoritat; Catalunya és a mans de gent tan inepta que si l'exèrcit del Buthan decidís envair-nos se'n sortiria en cosa d'hores. És clar que ben mirat no és descartable que al Buthan hi hagi gent més seriosa al govern; segurament sortiríem guanyant.

dijous, 4 de març del 2010

SEÑOR EMBAJADOR...

Estem fregant l'apoteosi de la judeofòbia : pantomima internacional de judici contra Israel a Barcelona, cartes infantils antisemites adreçades a l'ambaixador d'Israel a Espanya, ONGs promovent la judeofòbia amb els impostos manllevats als ciutadans, mestres manipulant nens, preparant-los per odiar els jueus. Els que sovint parlen de lobbys en tenen un de muntat amb totes les benediccions oficials i amb un eclipsi monumental i escandalós de la judicatura, dels governants, els partits, els docents, els intel·lectuals, els periodistes, l'església,... Als que es neguen a concedir-li un premi del que sigui a un israelià si no és exaequo amb un palestí adossat ni se'ls passa pel cap que no es pot demanar responsabilitats a Israel pel que passa a l'orient mitjà ometent la immensa càrrega de terror, de corrupció, d'injustícia i de fanatisme de la societat palestina i de la resta de països que l'envolten dins de les seves pròpies comunitats i la confrontació de dues maneres oposades d'afrontar la convivència. Amb quina ens identifiquem? Amb aquesta?
¿Com podem estar tan cecs, com podem actuar amb tanta covardia i tanta irresponsabilitat? Som en una Europa amnèsica, decadent i hipòcrita que per comptes de reconèixer que Israel està defensant la nostra trinxera i parant la cara en front de la barbàrie li lliguem les mans a l'esquena i oferim totes les garanties democràtiques als qui volen demolir la democràcia. Europa, una altra vegada Europa somrient-li al botxí per no prendre mal, fugint de puntetes cap a l'abisme. Tal com podran comprovar veient aquestes cartes que ens mostra l'amic Moré de Cat-Israel, en elles s'afirma que els israelians maten per diners o assassinen bebés. Si uns mestres les han dictat als seus alumnes han anat més enllà de la manipulació, això és un delicte. Però és probable que ni tan sols les hagin escrit els nens. És molt fàcil imitar una lletra infantil, nosaltres hem escrit la de la capçalera en un minut. A més, tal com ens recorda el Jorge de Sobre Israel opinamos todos, a Espanya cap nen petit no diu “evacuar el país para los palestinos". En un país seriós la fiscalia obriria una investigació, perquè incitar els nens a l'odi per part dels seus mestres és gravíssim, i una altra inspecció del departament d'Ensenyament per la mateixa raó i, a més, per esbrinar com pot ser que uns nens de 9 anys tinguin una cal·ligrafia tan penosa. Ens permetem suggerir la pena : que els mestres vegin aquest vídeo amb unes imatges duríssimes que els nostres mitjans de comunicació no ens van mostrar ni ho faran mai, perquè mostrar víctimes israelianes i les conseqüències del terror dels qui ells han decidit que són els bons per decret podria fer entendre a molta gent per què hi ha una valla de seguretat. Aquests mateixos mestres, si tinguessin que conviure amb l'angoixa de saber que qualsevol dia els podia passar el mateix a ells o als seus fills la reclamarien. O no? Que vegin el vídeo i si tenen collons, demà que tornin a explicar als nens que Israel mata per diners. Però que ho facin mentre els ensenyen el vídeo als menuts i als seus pares.