dimarts, 29 de desembre de 2009

AMORAL, TRAMPÓS, ANTISEMITA

"Me he despedido de muchos compañeros de Amical de Mauthausen con un abrazo y un apretón de manos. Reconocen que una cosa es la persona y otra el farsante". Aquesta frase impagable d'Enric Marco defineix perfectament el seu autor, un amoral. Enric Marco és com el personatge que il·lustra aquest post: el substancier, un individu que fins a primers del segle XX vivia de la misèria i per la misèria recorrent el territori i oferint el lloguer d'ossos de pernil per enriquir el brou de les cases més humils. Ficar una estona a l'olla un os poc usat valia més; una remullada breu valia menys. El cas era arrossegar sòrdidament les restes del que havia tingut substància i aprofitar-se de la indigència. Quan la impostura de Marco va ser descoberta, aquest va haver d'improvisar una excusa: s'havia fet passar per un deportat del nazisme per ajudar aquest col·lectiu, per reivindicar-lo i dignificar-lo perquè ell... s'explicava millor que els autèntics deportats! Havia actuat així per solidaritat, de bona fe i admetia que "cada día que pasa me arrepiento. Es un error táctico. El problema es que los campos de concentración ‘vendían’ más. Mi error fue distorsionar ese discurso" . Però immediatament deixava caure que ben mirat la seva experiència a la presó de Kiel havia estat tan o més dura. Amb l'astúcia que el caracteritza va bastir un nou relat heroic per reflotar el cuc : va anar a l'Alemanya de Hitler com a treballador voluntari, sí, però ho va fer per fugir de la repressió d'Espanya i per fer sabotatge. El van torturar salvatgement, el seu judici va ser un calvari... Ja hi tornem a ser, torna l'heroi. Gairebé ningú fa preguntes : els nazis en cas de sabotatge torturaven però després no jutjaven, executaven. Era una dictadura feixista i estaven en guerra, ¿sap, senyor Marco? Això de fer judicis per a ells era una mariconada típica de les democràcies burgeses i judaitzants. Però, com se'n va sortir el sabotejador èpic d'aquell judici? Així : "En el juicio me acusaron de conspiración contra el III Reich, pero un intérprete me ayudó y volví a España con un permiso vacacional de 30 días, del que no regresé". Què llest! com va enganyar els nazis! Aquesta resposta mereix una "onada" multitudinària al camp del Barça. ¡Però si resulta que els nazis respectaven l'estat de dret i s'estovaven quan un sabotejador que conspirava contra el III Raich sentia nostàlgia de la seva terra! Què fotien els republicans espanyols de Mauthausen i els jueus d'Auschwitz!? Per què no van demanar uns dies de vacances per anar a veure la tieta Sara a Lodz? Marco no només ha banalitzat l'holocaust repetidament sinó que ha contribuït a la seva negació tant després que se sabés que el seu testimoni era una farsa com abans. Veiem-ho : "Hoy hay otros campos de concentración. Hay campos de concentración en Ruanda, en Somalia, en Afganistán, en Guantánamo, en Palestina... Lo de Israel y Palestina no es sólo una cuestión de religión. La intolerancia es la intolerancia y la violencia es la violencia. Israel es un peón de EEUU y de Occidente, y se le consiente todo precisamente por eso. Lo necesitan. Es la barrera para frenar a los países árabes. El terrorismo de los palestinos no deja de ser una consecuencia de la miseria. Nosotros rechazamos la política de Israel. No pueden ampararse en el recuerdo de lo que pasó". "Lo que pasó" : perfecte resum de l'holocaust fet per un antisemita; fàcil, ràpid, net, indolor, insubstancial, profundament amoral. L'entrevista en què Marco fa aquestes darreres declaracions començava amb una inqualificable introducció per part del periodista que la signava "En los campos de exterminio de Hitler no sólo hubo judíos, arquetipo del Holocausto". El que es desprèn d'aquestes afirmacions té un abast immens. El poble que va ser víctima del pitjor genocidi de la història es veu reduït a arquetip, l'holocaust és una cosa que va passar i, ara, Israel es venja en una víctima propiciatòria pel record del que va passar. I per què? : perquè Israel és cruel i venjatiu i és un peó dels EEUU i d'Occident, és a dir de les democràcies parlamentàries i de la cultura judeocristiana, i fa de barrera per frenar els països àrabs. Seguint el fil del discurs, el més lògic seria que que aquesta barrera saltés i que els "països àrabs" no tinguessin cap fre i s'arribés al gran somni dels qui han segrestat la marca de l'esquerra : l'enfondrament de la democràcia, de la cultura i de la civilització occidental. I, per descomptat, la destrucció d'Israel. Pagarien amb gust viure sota una tirania islàmica per poder-ho veure. Enric Marco, ets un feixista! Marco que, des que es va fer pública la notícia del seu engany es queixava amargament que l'haguessin condemnat al silenci, ara torna a ser un "figurant amb frase" de la història. Amb motiu de l'estrena del documental 'Ich bin Enric Marco' - que no podem valorar perquè encara no l'hem vist- va fer unes declaracions en què afirmava que durant el documental es 'recupera' la seva figura. Quina figura? Perquè ara sabem com es diu, però no qui és. Enric Marco és la impostura permanent. Tenim un home que ha ocupat diversos càrrecs, que ha rebut honors i atenció mediàtica i que s'ha erigit en referent moral durant trenta anys cavalcant sobre la mentida. Però el més inquietant no són aquests trenta anys d'impostura sinó el buit biogràfic que va de 1943 a 1973. Ningú no en sap res del cert. Ell ha explicat evitant sempre el detall que va lluitar contra el franquisme, però a començaments dels '80 ja hi havia militants de la CNT que es demanaven d'on havia sortit aquell bolet tòxic. Va ser secretari gereral d'aquest sindicat anarquista amb un nom fals i això els seus companys no ho sabien, però la policia sí. Era un mentider compulsiu?, algú que volia ficar mà al patrimoni històric de la CNT i a una indemnització del govern alemany?, un infiltrat de la policia? Potser les tres coses alhora o alguna més? La seva biografia no s'aguanta ni amb cola d'impacte : explica que a l'abril del 36 tenia 10 anys però després afirma que al juliol del 36 en tenia 14. Diu que el van detenir a Kiel traient-lo del llit una matinada i que el van torturar deu dies i passat un temps declara que el van detenir un matí i el van torturar sis dies. Assegura que va anar al front d'Aragó amb 14 anys al costat de Durruti, com si l'avantguarda permetés nens al front durant l'inici de la guerra. Narra una entrevista a Durruti que li va fer un periodista a Barcelona com si hagués estat al front i ell hi fos present. Afirma indignat que ell no s'ha fet passar mai per deportat, quan va fer centenars de conferències i entrevistes fent-se passar pel "deportat número 6.448" i encara es pot consultar a La Vanguardia que "con la aureola de deportado me ganaba la atención de los chavales cuando iba a dar conferencias. Piense que en una asignatura tan árida como la historia es necesario ofrecer estímulos". Enric Marco, ets una vergonya! Què es pot esperar d'un home que falseja la seva biografia fins i tot amb la seva dona i les seves filles? Per què la policia a l'any 78 no va filtrar que el cap de la CNT no es deia Enrique Marcos? Per si alguns lectors ignoren o han oblidat aquella època, durant la secretaria general de Marco van passar moltes coses. Entre d'altres, va haver el cas Scala, en què van morir quatre treballadors d'aquella sala de festes, per cert, afiliats a CNT. Uns joves anarquistes van ser acusats i condemnats perquè els còctels molotov que van encendre el local es van llençar després d'una manifestació de la CNT. Van haver de passar anys a la presó fins que es va demostrar que l'autor era un infiltrat de la policia i que a la sala algú hi havia introduït quantitats considerables de fòsfor. Durant la secretaria general de Marco la CNT es va escindir i va haver un plet que va durar 10 anys per dirimir qui es quedava amb el patrimoni històric i amb el nom del sindicat. Marco va quedar de la part dels que van sortir de la CNT. Per què les autoritats d'aleshores no van revelar que Marco no havia estat deportat a un camp nazi i que en realitat havia anat a fer de treballador voluntari a favor de l'aparell de guerra nazi? Hauria dinamitat el prestigi del secretari general del sindicat, que havia anat acumulant poder i ressò mediàtic (en aquest vídeo podem veure el seu abrandat discurs demanant que sortissin tots els presos al carrer, inclosos els psicòpates. Com si ser a la presó per assassinar un innocent o per lluitar per la llibertat del teu país fos equiparable. No vindrà tot d'aquí, Marco?). Tot sembla indicar que més que picar-li el crostó al secretari general convenia més la voladura indirecta del moviment llibertari, que en aquell moment crexia exponencialment i feia témer al govern espanyol i als partits del moment que esdevingués incontrolable. Res millor, doncs, que un secretari general del sindicat anarquista tan vulnerable davant la pressió i el xantatge. "DECRET 262/2001, de 12 de setembre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Enric Marco Batlle : Sindicalista i dirigent del món associatiu. Pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració. I també per la seva fidelitat a la tradició llibertària del moviment obrer català, que es concreta en una dilatada trajectòria com a militant i després secretari general de la CNT a Catalunya. Membre de l’Amical de Mauthausen, cal subratllar, d’altra banda, el seu impuls continuat a la millora de la qualitat de l’ensenyament des de l’àmbit cívic". Val la pena veure aquest vídeo de l'home que ara afirma indignat que no es va fer passar per un deportat. Val la pena escoltar el seu relat maquinal on ell és l'heroi, el lluitador insubornable, el supervivent que pot donar lliçons morals a tothom. Curiós que tingui el vici d'usar la paraula VERDADERAMENTE com a crossa i curiós també el particular deix que solien compartir els funcionaris franquistes que volien amagar el seu accent català.

Som a un país amb una memòria històrica selectiva i mesquina, amb una església que va canonitzant màrtirs i calla les seves vergonyes i una esquerra que no vol admetre que a la reraguarda es va matar innocents del tot inofensius a causa de les seves creences personals. El silenci de Cain ha ocultat molts anys els nostres deportats. La majoria dels qui van sobreviure han mort en el silenci, en l'exili, en l'oblit. No necessitaven un xarlatà impresentable que anés recollint el fruit dels seus sofriments enganyant criatures i adolesents com si l'infern dels camps de la mort fos un reality show. Mereixien respecte, reconeixement i justícia i no els van tenir. "He visto a miles de jóvenes ilusionados y con una forma desenfadada de intentar cambiar las cosas. Tienen una forma alegre de ver la vida, pero a la vez protestan con lucidez. Les he dicho: 'He estado muchos años esperándoos' ". Enric Marco, ets un miserable!
יש"ו

dimarts, 22 de desembre de 2009

ENRIC MARCO : LA DRECERA DE L'IMPOSTOR

A finals dels anys '70 un homenet insignificant i desconegut va començar a despuntar entre el jovent anarquista de Barcelona, es feia dir Enric Marcos, un vell lluitador de cartró pedra, el flautista de Hamelin que hipnotitzava la canalla llibertària que anava de dura i clandestina però que s'estovava com un melindro i cantava la parrala davant d'aquell impostor que narrava les seves èpiques jornades de tortura i calabós d'opereta. Va treure més informació aquest individu d'aquells incauts de la que hauria tret una rossa monumental o els germans Creix, i és que els herois són terreny adobat per la lírica i el bel canto. No se sap del cert què en va fer de tanta informació, potser alimentar el seu ego, potser saldar algun xantatge policial. Si, un xantatge, perquè a diferència d'aquell jovent rebel i crèdul de finals del franquisme la policia sí sabia qui era. Sabia que no es deia Marcos sinó Marco i que aquell subtil canvi de cognom servia per maquillar un passat de febleses i misèries i per fer possible l'ascens a l'altar de la revolució a un personatge que, a falta de èpica i d'autor, s'anava fabricant una hagiografia feta a mida, guanyant terreny centímetre a centímetre a compte de la confusió d'aquells anys. No ho va tenir gaire difícil tot i ser maldestre. Declarar-se anarquista als setanta podia suposar tant un dur compromís com un còmode llimb, una etiqueta ambigua que feia furor entre la gent jove i l'esquerra no dogmàtica de l'època. D'altra banda, entrar a la CNT era molt més assequible que passar cap prova de foc : els comunistes feien massa preguntes i els partits burgesos que es posicionaven a la graella de sortida de la cursa de la transició funcionaven com un club anglès, per referències familiars, negocis compartits o mèrits demostrables. La CNT havia estat escapçada moltes vegades durant la dictadura, els vells cenetistes s'havien tirat dècades a les presons i la majoria estaven o tancats o exiliats o rendits. Hi havia a més un enfrontament manifest entre la CNT de l'interior i la de l'exili. Per acabar-ho d'adobar, també el cenetisme de l'interior estava severament dividit des de finals dels anys seixanta i una facció coquetejava sense dissimul amb el sindicalisme vertical del franquisme. Aquesta va ser la CNT que va acollir l'Enric Marco que va sorgir del no res cap a l'any 74 i que ben aviat es va encarregar personalment d'estendre ponts a la gent jove que no sabia a quina porta picar per militar en un sindicat amb una aurèola tan èpica. Malgrat no haver complert els 60 anys, era el vell lluitador, el iaio rebel que havia superat totes les proves que la seva rica imaginació elaborava. Marco va aconseguir així, informació, acòlits, prestigi i un currículum que es retroalimentava i que li serviria més endavant per catapultar-lo a la secretaria general de la CNT de Catalunya i, poc després, a dirigir l'organització estatal i a dinamitar-la a plaer. L'any 78 dos ex-deportats a camps nazis van escriure un llibre on es relataven diferents experiències de republicans que van patir aquesta traumàtica experiència, 'Los cerdos del comandante', editat per Argos Vergara. Enric Marco, veient que aquell tema començava a ser divulgat i que li aniria força bé per a la seva particular campanya de màrqueting, des del seu púlpit revolucionari s'ho va fer venir bé perquè comptessin amb el seu relat que no passava de quatre pàgines i on barrejava una mica de realitat i molta ficció. La seva narració acabava a Kiel amb l'alliberament del penal per part dels aliats just a temps per salvar la vida. Molta palla i poca concreció per dissimular la impostura : es va unir als maquis a França, el van detenir els alemanys, el van transportar al camp de Flossemburg i després a una fàbrica de Kiel com a obrer especialitzat. Amb els anys, veient que ningú es prenia la molèstia de comprovar seriosament si la seva història era certa la va anar exagerant fins al deliri. L'any 2002 va decidir apostar la poca vergonya que li quedava a una carta i va plasmar en un altre llibre sobre experiències de deportats espanyols ('Memòria de l'infern', d'Editorial 62) una versió "perfeccionada" que havia anat elaborant i on canviava el final : el van alliberar els americans a Flossemburg després d'un seguit d'epopeies que fan empal·lidir la Ilíada. Naixia un heroi, el Deportat 6.448, aquell homenet amb el bigoti tenyit amb betum negre era un gegant moral, lluitador antifeixista, consol dels seus companys, valent plantant-li cara als comandants de les SS, havia après alemany amb una bíblia bilingüe, havia escrit un manifest amb una agulla de cosir xopada amb la seva sang, havia tornat a l'Espanya franquista per reemprendre la seva lluita incansable, va passar per calabossos i tortures, va presidir la CNT, va encapçalar la lluita dels pares d'alumnes de Catalunya... i aquí estava ell, amb dos pebrots, amb més de 80 anys cantant-li la canya a qui fes falta. Els fonaments de la "Intelligentzia " del país van trontollar : ¿com podia ser que ningú s'hagués adonat que entre nosaltres habitava un tità encarnat en un jubilat baixet? I així va ser que van anar caient medalles, honors, conferències, xerrades, entrevistes, documentals,dietes,... Hi ha res més deliciós per a un miserable que ser aclamat com un heroi? Vivia tranquil i feliç envoltat de glòria, ¿què havia de témer? Potser després de la seva mort, algun dia algú descobriria la seva impostura com quan se sap que un fulano que tothom prenia per general en realitat era un figurant que un dia va sortir del teatre entre funcions per comprar un paquet de tabac i el malentès va anar creixent i va acabar presidint desfilades. Tant se li'n donava. Del que estava segur a aquelles alçades és que ningú gosaria qüestionar-lo públicament, que tret d'alguna lleu sospita o algun rumor ningú no comprovaria res perquè la seva ficció ja era un dogma i perquè aquest és un país d'incauts i de ganduls : no van comprovar qui era els joves anarquistes dels setanta, ni els sindicalistes que el van fer secretari general de la CNT, ni la seva dona, ni la Generalitat quan li va concedir la Medalla de Sant Jordi, ni els autors dels dos llibres que recollien les seves suposades experiències, ni els periodistes que el van entrevistar, ni els instituts que el van convidar a fer xerrades per a adolescents, ni les cadenes de televisió que van produir documentals sobre ell, ni els deportats que van compartir amb ell dures confidències, ni l'Amical de Mauthausen que el va nomenar president. Tampoc no ho van comprovar els responsables de protocol del Congrés dels Diputats quan van convidar-lo a parlar el 27 de gener del 2005, Dia Internacional en record de l'Holocaust, davant dels parlamentaris, dels responsables de diverses organitzacions cíviques i del cos diplomàtic. Aquell dia, després de fer saltar les llàgrimes als presents narrant com a pròpies les terribles experiències que van patir milions d'homes, dones i criatures que no eren allà per reivindicar que se'ls fes justícia i es digués la veritat, va afirmar que a "Palestina" encara hi havia camps com els dels nazis. Es va fer un silenci. Els presents es van demanar com podia ser que algú que de debò hagués estat deportat a un camp nazi s'atrevís a afirmar una cosa semblant. I de sobte es van adonar que no sabien qui era Enric Marco. Però la policia sí que ho sabia. (Continuarà)

dimecres, 16 de desembre de 2009

PAÍS LÍDER (o 'Com no s'aconsegueix la Independència')

Si vols que algun dia et considerin com un igual entre les nacions el primer que has d'exigir-te és no fer el ridícul i no passar-te de llest amb els països solvents i la gent seriosa. Aquests dies, amb motiu de la Cimera del canvi climàtic de Copenhaguen estem rebent un dolorós bany de crua realitat, i no perquè ens tinguin mania sinó perquè els nostres dirigents són impresentables. Si un s'ha acostumat a marcar les cartes, a fer de triler de parada de fira i a enganyar els votants, els ciutadans, els contribuents i els gats de la cantonada, pot arribar a pensar que faci el que faci els altres no ho notaran. Fins i tot pot passar que s'arribi a creure les seves pròpies mentides i s'endinsi en un món irreal i patològic. I així estem ara mateix, governats per un personal que rebota entre el delicte, el cinisme, l'atac de convulsions i la crísi mística. Benvinguts a la Catalunya virtual que paralitza el futur i la realitat! El vicepresident de Cataunya, -l'individu que inaugurava cinc parades de metro d'una línia que havia demonitzat quan governaven "els d'abans" per ningunejar els milers de catalans sense mitjans, diners ni cobertura mediàtica que el mateix dia s'expressaven com bonament podien sobre el dret a decidir el seu futur com a poble- s'ha queixat del caos organitzatiu de la Cimera de Copenhaguen perquè hi va anar per fer coses moooolt importants i el van obligar a fer tantes hores de cua que va haver de deixar-ho córrer i "signar un transcendental acord amb el govern del Senegal" a un hotel de la capital danesa. Quina humiliació!... O potser no? És cert que l'organització de la Cimera està sent desastrosa, però Carod-Rovira s'ha callat alguns "detalls", no sabem si per mala fe o perquè la seva confusió entre realitat i fantasia ha assolit un grau, diguem-ne, de frenopàtic. Anem a pams... el senyor vicepresident no va voler assistir a la Cimera amb l'acreditació del govern espanyol, cosa perfectament legítima i que l'honoraria si hagués pres alguna decisió intel·ligent i coherent com, per exemple, no anar-hi. Però vejam quina era, de veritat, la seva missió : fer-se propaganda a sí mateix signant un acord preliminar amb el president de la regió senegalesa de Fatick (un senyor que duia un rellotge d'or impressionant, per cert). És a dir, ni "delegació catalana" ni "acord internacional amb el govern del Senegal", ni acreditació diplomàtica. Volia una foto per penjar-la a casa seva al costat de la llança que li va lliurar un im-por-tan-tí-sim líder d'una tribu índia de l'Equador a canvi d'un d'aquests ajuts econòmics que els catalans estem pagant per collons per satisfer la seva megalomania.

=
Potser en el seu desvari imaginava que el convidarien a transitar sobre una catifa vermella i que la signatura d'aquest tractat cabdal seria retransmesa en directe a tot el món. ¡Oh, el vicepresident de Catalunya signa un document crucial per subvencionar unes bombes d'aigua a una regió del Senegal! Ostres, després d'una cosa tan gran, acte seguit, per força l'havien de ficar en un avió camí d'Oslo per donar-li el Nobel de la Pau amb caràcter d'urgència. Doncs mira, no! Mala sort, Carod... ¿Potser l'acreditació que duia per comptes de la del govern espanyol no era prou important? Noooo! : era de la "Xarxa de Governs Regionals de Desenvolupament Sostenible"! Sembla mentida que el vicepresident de la Generalitat sent de la Xarxa Sostenible no pugui entrar a la Cimera i en canvi un vulgar conseller de Medi Ambient hi entri sense problemes pel petit detall de dur una acreditació d'un estat europeu, per espanyol que sigui. Què passa amb els danesos? ¿No saben que al senyor Carod no li agrada la delegació espanyola... encara que violentant la voluntat popular i enganyant el seu electorat hagi forçat un govern català autonomista del què forma part, encara que sigui responsable del nomenament del president de la Generalitat més espanyolista i més ignorant de la història?
Hem quedat impressionats per les sàvies declaracions del vicepresident, que ha afirmat que "Catalunya és un país líder en el PNUD'. Sí senyor! Visca el PNUD!!! O no?... Què coi és el PNUD? : un estat?, un organisme internacional?, un lobby que et "ginyes"?, una federació de corporacions empresarials?, una institució de científics d'elit?, una coordinadora d'agències d'intel·igència? No, el PNUD és un PROGRAMA de l'ONU sense personalitat jurídica pròpia, per promoure l'augment del nivell de vida i el creixement econòmic dels països en vies de desenvolupament, o sigui una prestigiosa màquina de l'ONU per xuclar impostos que serveix per arruinar-nos i perquè puguin segrestar els nostres cooperants impunement. Pel que es veu, encara no paguem prou o no li paguem a la gent adequada i, per tant, el nostre insigne vicepresident no pot entrar a una cimera climàtica amb una acreditació de fireta. Sospitem que si per comptes d'haver pagat les seves despeses personals amb els euros que tan graciosament li facilitem amb els nostres impostos les hagués pagat amb bitllets del Monopoly, també li haurien fet un lleig. Indignant! Sortosament, per compensar tanta confusió, va arribar el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, el senyor José Montilla, per posar Catalunya al lloc que li correspòn : a Copenhaguen no se'n sabien avenir. No sap parlar ni escriure la llengua del país que diu presidir, no sap idiomes, no va passar de tercer de batxillerat, no sap expressar-se ni amb gestos, no te ni idea d'economia, de geopolítica, de cultura ni de medi ambient, no ha creat mai una empresa, no ha obert mai un despatx professional ni ha arriscat res en sa vida : és el paradigma de la mediocritat, Cavaller d'Honor de l'Ordre dels fidels de Salieri, una mala còpia del personatge que interpretava Peter Sellers a 'El guateque'. Montilla va fer-se una foto entre gent culta i preparada fent cara de "jo sóc el de manteniment, m'he colat" i va donar una conferència depriment sense aportar res més que quatre llocs comuns que qualsevol adolescent amb rastes faltat i alternatiu supera amb escreix. Després, la típica roda de premsa per als mitjans de comunicació domèstics donant lliçons al món sobre la Catalunya capdavantera que presideix : un país virtual que posa tota mena d'impediments burocràtics i econòmics a la creació d'empreses, que permet que les subvencions europees a la investgació biomèdica de Catalunya es desviïn i acabin a les butxaques dels cacics del PSOE, que gasta més en propaganda que en I+ D, que té una Universitat Politècnica que per comptes d'excel·lir pels seus treballs destaca per impartir Masters i Postgraus amarats d'ideologia caduca per a cooperants d'ONGs en un país que es permet el luxe d'aplaudir que s'hagi vetat una Universitat israeliana capdavatera per raons ideològiques i racistes. GRÀCIES, CAROD!!! Ja podem anar fent referèndum informals! Tanta voluntat, tanta il·lusió, tants esforços... Aquests són els nostres governants, aquesta és la imatge de Catalunya que van escampant pel món. COM NO S'ACONSEGUEIX LA INDEPENDÈNCIA No s'aconsegueix robant, fent trampes, formant governs contra-natura, transaccionant l'ànima, rellogant voluntats, silenciant delictes, bescanviant misèries, venent un poble. No s'aconsegueix allargassant peatges, condonant deutes amb els bancs a canvi de privilegis, pactant lleis indignes, fent comèdia d'aficionats, dinamitant la cultura, el cinema, la Ràdio i la Televisió de Catalunya. No s'aconsegueix enfonsant-se en utopies fracassades, tapant crims clamorosos, idealitzant tirans de barraca i teocràcies medievals, rient-li les gràcies a règims assassins, passant informació a terroristes, ajudant fanàtics que volen anihilar-nos. No s'aconsegueix insultant Israel, vetant universitats que ens donen mil voltes, menystenint els països capdavanters, boicotejant la cultura i el comerç dels nostres referents, assatjant cantants indefenses, comprant i segrestant els mitjans de comunicació públics i privats, ofegant la nostra cultura, malbaratant els diners del poble, escopint sobre la seva dignitat en nom d'un deix suposadament multicultural que desemboca en la sharia, l'ablació, l'alienació i el subdesevolupament. No s'aconsegueix tractant com a miserables les vídues i els ancians, deixant l'ensenyament a mans de fracassats i pertorbats, abandonant els necessitats, dinamitant la sanitat pública, menyspreant la història i la tradició del país, malbaratant l'estat del benestar, regalant els nostres impostos, acatant sentències que violen la voluntat d'un poble abans que siguin dictades... No, així no s'aconsegueix la independència! Ni així ni de cap manera... perquè la independència no s'aconsegueix. La independència es conquereix.

dilluns, 7 de desembre de 2009

LA IMBECIL·LITAT COM UNA DE LES BELLES ARTS

Una de les pràctiques més conreades pels impostors és donar per fet que la resta de la humanitat és profundament idiota. Des del malaurat segrest dels tres cooperants del Barcelona-Dakar, la caravana inenarrable que uneix en germandat l'esquerra-caviar, la vella guàrdia roja domesticada a base de trienis i dietes i un grapat de bona gent que no sap d'on li plouen les bufetades, tant la premsa com la nomenklatura resclosida d'això que anomenen estat de dret han volgut fer-nos creure que tot plegat ha estat fruit de l'atzar : passaven per allà quatre contrabandistes desarrapats o una cèl·lula despistada d'Al Qaida i tot d'una els van segrestar. Ja està, cas tancat. Sempre es pot acabar de guarnir amb conjuncions astrals, biorritmes alterats o aures contaminades, però poca cosa més. Fins i tot els qui es presenten com a experts (1) insisteixen que com a màxim algú que va veure passar la comitiva potser va fer una trucada avisant als seus col·legues perquè segrestessin improvisadament el primer cooperant que trobessin. Però, per alguna raó misteriosa sembla que ningú -ni la premsa tinguda com a més solvent- s'ha pres la molèstia de consultar la pàgina de la 'Caravana Solidària'. I mira què és fàcil! Només entrar ens informen d'una cosa AL·LUCINANANT :
També podeu consultar la ruta que segueix la Carvana a través dels GPS que porten instal·lats els camions. Per fer-ho, heu d'entarar al web http://www.atlantisgpf.com/
Usuari: caravana
Contrasenya: solidaria
Podeu triar un dels camions amb GPS instal·lat i veure la ruta en temps real. Perfecte! Són tan irresponsables que estan permanentment localitzables, ho diuen públicament i donen la contrasenya. Per cert, ¿el vehicle dels segrestats duia algun dels GPS connectats a la xarxa?
Segons informa el diari 'Avui', amb motiu de l'assassinat d'un cooperant americà i de l'atemptat suïcida a l'ambaixada francesa a Mauritània, en una reunió d'ONGs el passat 19 d'agost es va acordar no viatjar de nit, retirar els logos dels vehicles i evitar aglomeracions de cotxes estrangers en un mateix punt. La consigna era extremar la prudència i no cridar l'atenció. Però la "Caravana Solidària" això no ho podia assumir perquè la seva funció principal era, precisament, cridar l'atenció per tal que els catalans veiéssim aquest mega-muntatge i quedéssim convençuts que les subvencions governamentals a Organitzacións No Governamentals, moltes d'elles d'una opacitat més que sospitosa, es reparteixen amb un criteri exquisit. Calia que tothom ho veiés. Per això, al web de la Caravana, s'anunciava que la sortida "Serà el divendres 20 de novembre a la plaça de Catalunya de Cornellà del Llobregat. Està previst començar l'acte a les 16,30 hores amb xocolatada, un grup d'animació i una mica de festa, per després donar pas a la sortida dels camions, a les 18 hores". Molt bonic, molt guai, comencen amb una xocolatada i després engeguen un comboi de 12 camions que creua milers de quilòmetres durant més de quinze dies cremant milers de litres de gasoil -molt ecològic-, patrocinats per empreses tan humanitàries com la farmacèutica Novartis, amb camions folrats de logos cridaners contravenint les normes de seguretat i les recomanacions de l'ambaixada, viatjant de nit sense cap mesura seriosa de protecció i, per a rematar-ho, informant en directe al món sencer on són a cada moment. No es pot ser més irresponsable! "Cost 0", diuen. Doncs no, no ens ho crèiem abans i molt menys actualment, amb les greus conseqüències que fins ara ha provocat tanta impostura. Volien muntar-se una vegada més un aparador de la bona consciència dels qui no en tenen i, alhora, un viatge d'aventura d'alts càrrecs socialistes que van de progres i d'Indiana Jones comportant-se com les antigues dames del Domund amb poblacions que necessiten molt més que la seva frivolitat, a compte de la ciutadania i de la bona fe i la dependència de petites ONGs que volen ajudar de debò, algunes d'elles formades per immigrants d'aquells països radicats a Catalunya, gent que sap que la vida allà no és cap festa. Hi ha diverses maneres d'enviar aquest material a un cost molt reduït i, fins i tot, de crear part d'aquests enviaments als llocs de destinació, endegant així una petita indústria local i llocs de treball. No se'ns acut una explicació decent i lògica que justifiqui que la premsa no hagi denunciat que la Caravana anava proclamant per on passava o que cap periodista no hagi entrat al web de l'organització. Tanta incompetència és inconcebible. Perquè és molt greu i és de calaix que un seguiment en temps real ofert a través de GPS i d'Internet, contrasenya inclosa, és a l'abast de qualsevol, des d'una ursulina amb connexió a la xarxa fins a un escamot terrorista. Si això, a partir d'ara, no es denuncia públicament i no desemboca en alguna dimissió institucional és que aquest país no té ni la més remota idea de què és una democràcia ni de què són uns mitjans de comunicació independents. Un cop comprovat el segrest dels ocupants de l'últim vehicle del comboi, que -ho recordem- viatjava de nit, a distància de la resta i ocupat per persones sense cap experiència en protecció i seguretat, la Caravana va interrompre el seu recorregut a la capital mauritana i va fer un simulacre d'assemblea digna d'una pel·lícula de Frank Capra per tal que els seus responsables a Barcelona (2), alts càrrecs de la Diputació i de l'Ajuntament, es lluïssin donant en directe el resultat "heroic" de la votació : "continuem!". No van entrar en més detalls, alguns tan curiosos com que la Caravana prosseguiria el seu camí escortada per l'exèrcit de Mauritània, un exèrcit colpista per cert. Pel que es veu els colpistes "dolents" són a Honduras, però els de la República Islàmica de Mauritània són colpistes "bons". Tampoc ens van explicar que aquest exèrcit entraria al país veí exercint el "dret de persecució" dels segrestadors, que és una cosa horrorosa si la fa Israel, però perfectament digna si l'emprèn l'exèrcit colpista de la República Islàmica de Mauritània per salvar-li el cul als dirigents progres de Barcelona i als antisistema de disseny. Tampoc ningú no ens ha explicat què hi feien durant vint dies dos alts executius de la construcció, el transport i les obres públiques tan enfeinats com Albert Vilalta (Túnels del Cadí i Tabasa) i Roque Pascual, Conseller delegat de Gecoinsa, una empresa que darrerament treballa molt per a les administracions governades pel PSC. Aquesta és l'evolució dels ingressos de Gecoinsa entre 2005 i 2007 : de 13 a 26 milions d'euros. Com tothom, pura rutina!
Per indelicat que sigui preguntem des d'aquí si en aquesta Caravana s'aprofita el temps, el muntatge i els contactes per fer negocis. Mauritània és un país pobre que des de fa pocs anys disposa de jaciments de petroli que amb el temps s'ha constatat que són importantíssims. Hi ha interessos molt seriosos en joc. Hi ha una lluita aferrissada per fer-se amb la gestió del petroli i amb les grans obres públiques amb què haurà de dotar-se aquest país. I hi ha una administració corrupta, grups de pressió civils i miltars, grupuscles que volen cobrar les seves comissions quan algú fa diners, una població empobrida i unes organitzacions religioses extremistes disposades a tot per impedir que la riquesa o el benestar de la població caiguin a mans estrangeres o "infidels". I és que ficar la mà al vesper maurità no és el mateix que remenar a plaer els impostos d'uns catalans desinformats, d'un país que per comptes de ciutadans lliures té contribuents temerosos. A HASBARATS hem llegit més de 2.500 pàgines sobre les ONGs del nostre país i les seves relacions amb les administracions i amb determinats moviments polítics. Tenim pendents de lectura unes 3.000 pàgines més, de moment. Hi ha algun periodista per aquí? Algú seria tan amable de fer la seva feina? Convidem en Josep Cuní, que per cert dies enrere va fer una bona entrevista sobre les ONGs a Ignasi Carreras, professor d'ESADE i exdirector general d'Intermón Oxfam, que faci públic aquest seguit de despropòsits i de fraus com el d'aquesta subvenció de l'Ajuntament de Barcelona a una ONG: 09BS0009 : NOVA-Centre per a la Innovació Social - "Procés d'elaboració participativa del Consens de Barcelona sobre alternatives interculturals a la globalització neoliberal"... 59.988,00 € "Cost 0"? No, tota aquesta bogeria la pagarem molt cara. Volem la veritat, volem que es depurin les responsabilitats que calgui. Volem que la seguretat i la vida dels segrestats valguin més que el silenci i la mentida. I exigim amb tot el dret que l'ajut del poble de Catalunya arribi de debò als desafavorits i no es perdi pels camins de la impostura, del cinisme i de l'explotació dels qui pateixen. ---------------------------------------
(1) Entevista del diari Avui a Jesús A. Núñez, exmilitar i analista, codirector del Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria, que dóna suport al boicot a Israel i que compta entre els seus col·laboradors amb Alberto Arce, de Free Gaza. "Podria ser un segrest improvisat per la branca local d'Al-Qaida". (2) El portaveu pricipal va ser Francesc Osan, Cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i de la Direcció de Serveis de Relacions Internacionals de la Diputacio de Barcelona.

dijous, 3 de desembre de 2009

L'EXECUTOR

El pitjor dels actuals governants de Catalunya no és que siguin ineptes, ni tan sols que siguin corruptes. El més greu és que visquin en una nebulosa irreal amb la irresponsable comoditat de l'alienat, en un món angoixosament virtual que aboca el nostre país a quedar atrapat en una teranyina viscosa que immobilitza els teixits de la intel·ligència, de l'esperança, de la iniciativa, del talent, de la tradició i de la rauxa que des de sempre ens han fet resistir i avançar com a poble. No entrarem en detalls pel que fa al preocupant segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània per prudència, per compassió i per respecte a les seves famílies. Tant de bo tornin aviat sans i estalvis. Ja en parlarem. El primer que sabem d'aquest segrest és que des del vehicle dels segrestats, que malgrat ser un dels més lleugers de l'expedició anava a la cua i a llarga distància de la resta, van avisar per la ràdio que estava succeint alguna cosa imprevista i alarmant. Simultàniament, la resta de la caravana seguia amb emoció el partit Barça-Madrid. No ho censurem, en absolut, però dóna la mesura de com dues realitats incompatibles s'entrellacen en un instant i s'escindeixen per sempre. L'endemà, la Generalitat de Catalunya i el nostre gran i Honorable Conseller de la Vicepresidència ens informaven que "el Departament de la Vicepresidència està coordinant la gestió del Govern per aconseguir un desenllaç positiu del segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània, que formaven part de la Caravana Solidària Barcelona Acció Solidària... Des del primer moment, Afers Exteriors i Cooperació han activat el dispositiu d’emergència habitual en aquests casos". ¿Quin dispositiu, de què estem parlant?, ¿a quina "emergència habitual" es refereixen? Què coi coordinen? No tenim exèrcit, Senyors. No tenim cos diplomàtic, no tenim passaport, no tenim ambaixador a l'ONU, no tenim un servei d'Intel·ligència. S'ho han gastat tot en informes inútils, en baixades de pantalons, en ONGs antisistema i en bastir un muntatge irreal on l'un és Sisí Emperatriz, un altre la veu sostenible del món i el tercer un estadista genial injustament ignorat investit de poder pel lliurament d'una llança a un llogarret de l'Equador. L'únic dispositiu d'emergència de què disposem, Carod, és trucar cagant llets al Ministerio del Interior. Gràcies! "Per altra banda, el departament de Vicepresidència de la Generalitat està a punt per enviar algun representant amb capacitat executiva a Mauritània, en el cas que es prepari una missió oficial en aquell país". I què executarà? Qui pot ser, quin poder efectiu té? Només se'ns acut el personatge que il·lustra aquest article : el Boig del tarot, un que va i ve com una baldufa, tant content, ell, amb el seu gos, la seva aparença excèntrica i el seu farcellet: un que, per no tenir, no té ni un número que el situï i el distingeixi clarament. En això t'has converit, en això ens has convertit. Gràcies, Carod! "En el treball conjunt entre els tres països, les autoritats de Mali s'han compromès a permetre que les forces de seguretat de Mauritània entrin en el seu territori exercint el dret de persecució per aconseguir l'alliberament dels tres cooperants". Eh!!? "Dret de persecució"? Això que està fent la Guàrdia Civil i l'exercit de Mauritània no ho condemna cap progre? Ningú no denunciarà a la premsa, a l'Audiencia Nacional o a algun Tribunal internacional que això "és una intolerable mostra de colonialisme i una violació brutal del territori d'un país sobirà"? ¿Ho pot fer Espanya o Mauritània per rescatar tres cooperants i no ho pot fer Israel per rescatar soldats segrestats en el seu territori o per aturar terroristes que llencen míssils contra la seva població civil? Per què? Perquè nosaltres som més guapos o perquè ells són jueus? Així estem, Josep Lluís, així estem; contemplant atònits com administres la nostra confiança. Gràcies, noi!

diumenge, 29 de novembre de 2009

ESTEM EN GUERRA?

Ara que els retalls pressupostaris del Govern de la Generalitat amenacen fins i tot les ONGs han començat les ganivetades per assegurar-se el botí que els catalans paguem indirectament i per nassos amb els nostres impostos a un seguit d'organitzacions, la majoria de les quals desconegudes, opaques i tèrboles. Com que el pressupost s'aprima, la consigna de la Tribu dels Sostenibles és -ho avisem- "les ONGs cristianes són un llast". No serem nosaltres qui defensem la tupida xarxa d'organitzacions cristianes amb "dret a cuixa", però seria innoble no reconèixer que algunes d'elles tenen com a mínim més sentit de la decència, més predisposició a la transparència i un currículum més seriós i contrastable. Tots sabem d'alguna organització cristiana que ajuda gent necessitada del nostre entorn facilitant-los menjar, medicaments, roba o lloguers sense entrar en qüestions religioses ni dilapidar els recursos governamentals o particulars en superestructures i muntatges polítics. L'assistència a les demandes humanitàries dels més desafavorits del país facilita la verificació de la feina feta. I és que la proximitat és un grau. És molt més complicat, però, comprovar on van els diners de moltes ONGs que es dediquen a "ajudar" el tercer món. Sovint aquests ajuts consisteixen en l'adoctrinament de poblacions que ja tenen problemes prou greus com per haver de patir a més les lliçons magistrals de gent doctrinària que pretén exportar sistemes polítics fracassats i totalitars o experiments socials absurds que només serviran per a fer tesis o documentals deixant finalment al darrere un col·lectiu frustrat i ancorat en la seva misèria i la seva desesperació. Fins i tot, algunes ONGs s'impliquen directament en conflictes que són molt complexos d'entendre i encara més de resoldre. No els entenen i empudeguen, són manipulables i potser no s'adonen que la seva intervenció no deixa de ser una forma de colonialisme, per més progre i benintencionat que sigui, molt semblant a les missions amb que l'església catòlica pretenia "convertir negrets" fa dècades. Algunes ONGs directament o indrecta poden acabar subministrant armament, logística, propaganda o infraestructura militar a organitzacions criminals per comptes de fer arribar a la població real que pateix tota mena de penalitats menjar, metges, mestres, medicaments, llibres, mitjans tècnics per a l'obtenció d'aigua, microcrèdits per a la compra de terra o per l'inici d'un negoci, suport per organitzar cooperatives, etc. Volem deixar molt clar que creiem fermament en la necessitat d'ajudar particularment i col·lectivament poblacions que necessiten el nostre suport, però no podem permetre que una proporció incerta d'aquests ajuts vagin a parar a mans de vividors o de totalitaris. No es tracta només d'una qüestió de "diners" -dels nostres diners, per cert-, estem parlant de decència i de democràcia. Si hi ha persones o grups que volen implicar-se directament en algun conflicte polític o militar, que ho facin. Però que sigui en el seu nom, amb els seus mitjans i sota la seva responsabilitat. Si aquesta implicació es fa en nom del nostre país o es sufraga amb els nostres impostos tenim el dret de saber-ho i de decidir si hi estem d'acord. Probablement la majoria estem a favor de col·laborar en la construcció d'escoles a Bolívia, de cooperatives agrícoles al Punjab o d'hospitals a Mauritània, pero exigim que no se'ns enganyi amb l'excusa de l'ajut humanitari. ¿Algun cèntim dels nostres diners ha anat a parar al "Vaixell de l'amor" que transportava armes espanyoles de l'Iran al Líban per a Hizbollah? ¿Alguna ONG està subvencionant milícies armades hutus radicades al Congo? ¿La xarxa palestina de Catalunya està sufragant la seva campanya de boicot a Israel amb els nostres impostos? Ho volem saber, en tenim tot el dret, és una exigència democràtica bàsica, perquè seria un desastre sense precedents i una autèntica indecència política que sabéssim que estem implicats en alguna guerra sense que ningú no ens n'hagi informat. Des d'aquí demanem a tots els grups del Parlament de Calalunya, a tots els mitjans de comunicació i a totes les organitzacion cíviques del país que compleixin amb la seva obligació i esbrinin si, sense saber-ho, estem en guerra. Des d'aquest blog hem denunciat reiteradament l'arbitrarietat o la mala fe amb què l'actual Govern de la Generalitat reparteix els nostres impostos en el nostre nom a certes organitzacions, moltes d'elles antijueves. Si algú fins ara ha volgut tranquil·litzar la seva consciència dient-se "aquests són una colla de sionistes" per no fer-se preguntes incòmodes i dormir tranquil, potser que comenci a desvetllar-se : l'ONU ha denunciat que una ONG catalana sufraga una milícia hutu radicada al Congo, un grup format per criminals implicats en el genocidi de Ruanda dels anys '90 que continuen practicant salvatjades inenarrables. Ep! : algú no ho ha entès? L'ONU investiga si el Govern de Catalunya està implicat en una guerra i sufraga un grup de criminals!! Algú ha llegit un desmentit del nostre Govern? : impossible; mireu la raó, explicitada en la Memòria del 2007 de l'Agencia Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), relativa a "la cooperació bilateral a iniciativa d'altres actors", és a dir, a les ONGs, que s'enduen el 62,5% del pressupost : "Aquesta modalitat es caracteritza perquè totes les fases del cicle del projecte o programa (identificació, elaboració i formulació, planificació de les fases, execució, seguiment i avaluació dels resultats i de l’impacte) són responsabilitat d’agents que no pertanyen a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, tot i que són finançades amb fons de procedència pública". El 62,5% de 130 milions d'Euros previstos per l'any 2010 són 81,25 milions d'Euros (13.519 milions de pessetes). Hi ha gent que deixaria dos dies sense postres a la seva mare per tants diners. AL PRINCIPI VA SER EL CASH 1.- El món sencer va quedar perplex davant l'esforç i la generositat del voluntariat de la Barcelona Olímpica l'any '92. Milers i milers de persones bolcant-se per contribuir en la mesura de les seves forces van aconseguir que aquelles Olimpiades fossin extraordinàries. La ciutat que no va obtenir la candidatura l'any 1936 perquè les "nacions civilitzades" van voler fer content Hitler i Berlin; la ciutat que, malgrat aquella injustícia, va iniciar unes olimpiades alternatives estroncades per la guerra civil. La ciutat que va veure com aquells atletes antifeixistes, molts d'ells jueus, van deixar de competir per unir-se a la República, per lluitar i per donar la seva vida per la llibertat i la democràcia, havia de defensar una memòria tan gloriosa davant de totes les nacions... I alguns, fredament, van fer comptes i van pensar que l'entusiasme podia ser un actiu. 2.- Als anys '90 van alçar-se moltes veus per exigir als països del primer món que contribuïssin al desenvolupament dels països més empobrits. Aquella campanya del 0,7% va fer forat... sobretot pels qui, fredament, van fer comptes i van pensar que la solidaritat podia ser un actiu. 3.- Les protestes justificades per aconseguir que la Hisenda pública destinés un percentatge de la recaptació a organitzacions laiques i no governamentals d'ajut a la solidaritat i el desenvolupament de poblacions desafavorides i no únicament, com havia estat fins aleshores, a l'església catòlica, va ser atesa... especialment en favor dels qui, fredament, van fer comptes i van pensar que els impostos podien ser un immens actiu. No hem de renunciar a la bondat i a la solidaritat pel fet que una minoria de desalmats s'aprofitin de la bona fe de la gent. Senzillament hem d'exigir mecanismes seriosos i verificables de control per tal d' evitar els abusos. Hi ha una quantitat fabulosa de diners, una part considerable dels nostres impostos, que van a parar a mans desconegudes, repartits interessadament per funcionaris o càrrecs polítics que lliuren les seves guerres personals i ideològiques amb la més absoluta irresponsabilitat. Ja ho vam denunciar fa temps en l'article que duia per títol QUAN LES ONGs ENS EMMERDIN . Cal que els nostres representants polítics, especialment els grups de l'oposició, compleixin amb la seva obligació i, a més d'interpel·lar el Govern, investiguin acuradament què esà passant i ho denuncïin on calgui. El silenci, la passivitat, la incapacitat o l'intercanvi de dossiers no només serien un deshonor, són una bomba de rellotgeria per al proper Govern i, sobretot, per als catalans. S'apropa el dia que haurem de comparèixer davant la resta de nacions amb la cara i les mans netes. No podem ennumerar la llista d'adversaris, però sabem que seran molts i poderosos. ¿Podem permetre'ns el llast del desprestgi que suposaria que ens acusessin d'estar participant en guerres que desconeixem? GANIVETADES Fa uns dies TV3 ens va informar que l'ONG catòlica "Inshuti" era acusada per l'ONU de subvencionar grups o milícies assasines d'hutus amb base al Congo. Ho relatava amb un to "de bon noi" convenientment modulat en Pepe Garriga, el "Flagell dels jueus", que des de fa uns mesos es dedica a la narració -sense donar la cara- de notícies "progres". En Pepe ara és la veu de Ràdio Tirana a TV3. El cas es que el xicot en part tenia raó : l'ONU investiga "Inshuti". Els responsables d'aquesta ONG desmenteixen que hagin lliurat 200.000 Euros per a armes o segrestos de nens soldats, però accepten que aquesta quantitat s'ha escolat pels passadissos de l'Audiència Nacional en denúncies contra 40 dirigents Tutsis de Ruanda. Cal que tinguem clares dues coses : 1.- Un sonat d'una ONG s'ha gastat 33 milions de pessetes DELS NOSTRES IMPOSTOS per denunciar als tribunals espanyols que els governants actuals de Ruanda són uns bèsties. Si això és cert, ¿no seria més lògic que fos un Govern qui ho denuncies, i no pas una ONG?
Quedi constància que aquesta ONG defensa aferrissadament que els hutus, en general i en particular, són boníssims i que, encara que se'ls va anar una mica la mà matant prop d'un milió de tutsis en un mes, això no és res comparat amb el mal econòmic i moral que els tutsis van exercir de la mà dels perversos iànquis i dels lobbys en general (els sona la música?). És difícil de creure que, donat aquest grau d'implicació del tot acrític, aquesta ONG hagi actuat honradament i no s'hagi empastifat amb delictes de sang. 2.- Què fa en Pepe Garriga denunciant una ONG!? No, un moment, en Pepe Gariga va denunciar UNA ONG CATÒLICA, i ho va remarcar repetidament. El detall és important. Als ulls dels pobres mortals, les ONGs que desvien els diners dels catalans i fan les seves guerres en nom de Catalunya contra els EEUU i parlen de lobbys i lluites entre pobles que no entenem però subvencionem, són calcades. Però per al Pepe Garriga i per a qui subvenciona Ràdio Tirana ("chi serà, serà..."?), la cosa és ben diferent... En Pepe denuncia una ONG catòlica. És important remarcar-ho ara que els pressupostos s'aprimaran i tocarà menys per la Xarxa palestina. A més, és improbable que l'ONU denuncïi les ONGs que passen la pasta dels impostos dels irreprotxables ciutadans occidentals a organitzacions armades i fonamentalistes palestines. (Coses de l'ONU i dels senyors del petroli!). De tota manera, que ningú no s'esveri... Fa una setmana el Col·legi de Periodistes va incorporar unes "noves recomanacions per a la cobertura de conflictes armats en una revisió, fruit del treball conjunt de l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat, el Col·legi de Periodistes i l'Observatori de cobertura de conflictes". Es tracta d'un Decàleg (ai, Moisès!) que "parteix de la base que els mitjans de comunicació tenen capacitat per influir en el desenvolupament de conflictes, afavorir la seva resolució o contribuir a reduir el patiment de les persones afectades i demana donar veu a tots els actors, investigar les causes del conflicte en profunditat i evitar el llenguatge dels combatents". És a dir, a casa nostra els periodistes no estan per informar, sinó per influir en els conflictes i resoldre'ls. Però, ¿qui ha agafat pel ous al Col·legi de Periodistes? : l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat, la mateixa que en el seu calendari de "dies internacionals fa constar "el dia internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí" però ha eliminat el "Dia de l'Holocaust" que commemoren totes les nacions democràtiques; la mateixa que quan parla de l'Amical de Mathausen no esmenta ni una sola vegada els jueus. Senyores i senyors, hagin votat el que hagin votat, estem governats per antisemites disposats a dur-nos a l'infern de les seves pulsions i els seus prejudics. I estem en guerra : en Pepe Garriga, el Col·legi de Periodistes i l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat algun dia, potser, ens n'informaran. O potser ho farà un tribunal internacional.

dimarts, 24 de novembre de 2009

SEFARAD ÉS ESPANYA?

No. Sefarad és terra d'acollida, és una matriu prestada que es fa estimar. No té una forma definida, no té cap bandera i, per descomptat, no respòn a la fètida patrioteria rojigualda. Sefarad és un continent d'olors, de clarors, de cançons. Ens banya el mateix mar, ens ungeix el mateix oli, ens il·lumina el mateix sol que beneeix Eretz Israel. A l'antiguitat, Sefarad era un espai indefinit d'exili. Més endavant va passar a ser una terra d'acollida que va trenar la història de les comunitats jueves assentades a la península ibèrica amb el pols de la vida dels ibers, dels grecs, dels romans : respecte, oportunitats, intercanvi, cultura,... Després van venir els visigots, amb tot de reis inútils i antisemites els noms dels quals no val la pena memoritzar, i els primers concilis d'una església que va passar de l'humil respecte a la Llei a la vanitosa necessitat de "matar el pare", a la pulsió d'imposar un dogma que va deturar la història i va anatematitzar l'alegria de viure i tot rastre de discusió, qualsevol ombra de diferència. A l'edat mitjana els jueus catalans parlaven de Sefarad com la terra que acollia els germans del sud, súbdits dels sarraïns. Més endavant, dos cosins Trastamara (Isabel i "Fernando") es van casar i van decidir que els jueus que no es convertissin havien de marxar amb el que duien a sobre i poca cosa més, obrint així una ferida abisimal, glaçant la sang de la història, plantant la llavor de la injustícia i de la discòrdia. Ho van fer després d'extorquir els jueus més influents amb crèdits d'un valor incalculable per fer un seguit de jugades d'un abast que encara estem pagant: la derrota dels musulmans de Granada amb tractes que van incomplir, la conquesta de les terres aleshores ignotes d'Amèrica després d'un genocidi sense precedents, la conversió obligada dels no cristians, l'expulsió dels jueus, l'inici de la subjugació dels catalans, el reialme de la inquisició. Val la pena remarcar que l' "Edicto de expulsión" va ser redactat en llengua castellana i que el rei consort, teòricamen català, va signar-lo i, de passada, va acceptar que la conquesta d'Amèrica fos un assumpte que beneficiés únicament el regne i els subdits de Castella, i que als catalans ens estés prohibit participar en aquella conquesta. Cal dir que de vegades els nostres traïdors sense voler ens honoren : els catalans podem tenir molts defectes, però ni hi ha un Edicte d'expulsió en la nostra llengua ni vam participar en el genocidi americà. Vint anys després els catalans van patir les nefastes conseqüències de l'expulsió dels jueus i de la inflació provocada pel brutal expoli d'or, plata i pedres precioses amb què els castellans van inundar mitja Eurorpa. Ho vam patir, però no ho vam provocar. Molts jueus catalans, valencians i mallorquins van triar l'exili com a conseqüència de l'Edicto, però moltes famílies s'havien convertit forçosament un segle abans víctimes de les persecucions de finals del segle XIV. Havien conservat la seva fe i els seus costums en l'àmbit privat sense sospitar amb quina brutalitat serien perseguits com a judaïtzants per la inquisició. Molts de nosaltres som descendents d'aquella gent perseguida i humiliada. Beneir el Shabat en el seu nom 500 anys després és alhora l'acompliment d'un precepte i un acte de gratitud, de reconeixement i de justícia. El dia 3 d'agost de 1492 molts germans catalans van empendre el camí de l'exili. Van escampar-se pel món : Turquia, Grècia, Bèlgica, Itàlia, Marroc, Algèria, Jerusalem. Encara resten les seves sepultures en català a Nàpols i a Venècia, encara no s'ha oblidat que els catalans tenien les seves sinagogues a Istambul i a Tessalònica. Però la seva llengua es disolgué entre l'allau de jueus castellans, i de passada es van perdre les seves cançons i la seva memòria. Per això avui Sefardí vol dir espanyol i "ladino" vol dir djudeoespanyol. Però hi tenim vells cosins allà, pocs : la majoria dels fills dels qui van sobreviure van ser deportats i assassinats pels nazis. Algun dia parlarem d'aquest episodi ignominós i dolorós. Aleshores, què és Sefarad ara? És - o serà- el que decidim que sigui. No és, no podem permetre que continui sent, aquesta caricatura folklòrica i turistica de la Red de Juderias, aquest bàlsam per a la bona consciència històrica espanyola que passeja forasters incauts, els agombola amb mentides i ignorància per xuclar-los les divises i els acomiada. Per començar, a Catalunya no hi ha hagut mai "juderías": aquí hi havia Calls. I no podem tolerar que una confederació de funcionaris d'ajuntaments que no tenen ni idea de les conseqüències del que van fer els seus predecessors dictin una vegada més les normes de la judeïtat o expliquin en exclusiva la seva versió de la història. NO POT SER! Fa uns mesos una munió d'organitzacions catalanes encapçalades per l'Institut d'Estudis Món Juïc van plantejar aquest conflicte al Parlament de Catalunya. La resposta d'aquesta institució, com era de preveure donada la composició del Parlament i de la Generalitat, va ser un seguit de copets a l'esquena però... les nostres ciutats, les nostres viles, continuen pertanyent a aquest híbrid funcionarial de la Red de Juderias, que per no tenir no té ni un web en català. "¡Pasen y vean, señoras y señores... La momia del jorobado, el tren de la bruja, la judería del pueblo!". ¿Explicaran què va passar amb la "Judería"? I amb el Call? Potser no val la pena. Ja ho va deixar clar Isaac Abravanel quan va entendre que res no deturaria l'expulsió dels jueus i a qui s'atribueixen aquestes paraules : "Por centurias futuras, vuestros descendientes pagaran por sus apreciados errores del presente. Vuestras Mercedes verificaran y la nación se transformara en una nación de conquistadores. Buscando oro y riquezas, viviendo por la espada y reinando con un puño de acero. Y al mismo tiempo os convertiréis en una nación de iletrados, vuestras instituciones de conocimiento, amedrentadas por la continuación herética de extrañas ideas de otras tierras y otras gentes, no serán respetadas. En el curso del tiempo el nombre tan admirado de España se convertirá en un susurro ente las naciones. España, que siempre ha sido pobre e ignorante, España la nación que mostró tanta promesa y que ha completado tan poco. Y entonces algún día, España se preguntara a sí misma: ¿que ha sido de nosotros? ¿Por qué somos el hazme reír entre las naciones? Y los Españoles de esos días miraran a su pasado porque sucedió esto. Y aquellos que son honestos señalaran a este día y a esta época lo mismo cuando esta nación se inicio. Y la causa de su decadencia no mostrara a nadie mas que a sus reverenciados soberanos Católicos, Fernando e Isabel, conquistadores de los Moros, expulsores de los Judíos, fundadores de la Inquisición y destructores de las inquisitivas mentes de los Españoles.". (Amén!)

divendres, 20 de novembre de 2009

SOCIETAT CIVIL

Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" no s'estan de bombardejar-nos amb el seu ideal de SOCIETAT CIVIL, una cosa irrisòria, absurda, estúpida i més tova que la desgràcia que llueixen orgullosament com atribut viril, pura cansalada. No, Catalunya no és el reflex dels seus deliris metrosexuals d'efebus depilat que va perdre l'encèfal en una remota performance multicultural un cop mort, de vell, el dictador. Que no es facin il·lusions perquè la cosa s'està escalfant i acabaran prenent mal. Ens volen vendre una barreja indigerible i heterogènia d'horrors, una moguda de subespècies que s'han fet amb les regnes del país. Però dur aquest Cavall tant de temps desemmascara els impostors : de seguida els suen les mans i, al final, el Cavall es desboca. I aquí estem. I us diem que ja n'hi ha prou i que us trobareu amb una allau de gent, de grups, de partits, de moviments i de voluntats que tindran un objectiu comú, clar i irrenunciable : acabar amb la merda de país que heu dissenyat. A aquestes alçades tenim prou clar que el nostre pitjor enemic no és l'espanyol que se sent orgullós de ser-ho, sinó el que en nom de Catalunya enfonsa el nostre país en un fangar insuportable. Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" són el més semblant a la colla de fantasmes poca-pena d''El ball dels vampirs" que il·lustren aquest article : són tan insubstancials que no poden ni reflectir-se en un mirall. Ningú no parlarà d'ells quan hagin mort, i quan algun historiador del futur investigui què va passar en aquests anys d'ignomínia ho deixarà córrer vençut per la pestil·lència de la traïció i l'estultícia. SOCETAT CIVIL : Prat de la Riba; un home capaç de ressucitar Catalunya unint quatre Diputacions, amb pocs mitjans, amb enginy, preparació, voluntat, patriotisme i generositat. INDIGNITAT CIVIL : José Montilla; un analfabet exmaoista, corrupte, antisemita i traïdor a la terra que el va acollir. Catalunya sap perfectament què és la SOCIETAT CIVIL : la gent que excel·leix defensant el seu passat donant el millor : la menestralia lluitadora, l'empresariat que treballava de sol a sol, els qui van allunyar els obrers de les tavernes i van crear centenars d'ateneus, de corals, de societats, de lògies. Beneïts siguin! Els qui es van sentir orgullosos de la seva terra, de la seva història, de la seva llengua i van defensar-les jugant-se el patrimoni, el futur i la vida. Gent nascuda aquí, gent nascuda allà: catalans. SOCIETAT CIVIL : Clavé, Arús, Joan Maragall, Pep Ventura, el Noi del Sucre, Josep Pla, Cambó, Lluís Millet, Salvat-Papasseit, Estelrich, Macià, Valentí Almirall, Marià Cubí, Rodoreda, Guimerà, Rovira i Virgili, Carles Riba, Carme Serrallonga, milers milers, milers!! Beneïda la seva memòria! Quin sindicalisme corrupte i venut tenim! Quin teatre oficial a mans de retardats! Quin cinema insignificant i mediocre! Quins pròcers més imbècils que no han estat capaços de detectar un estafador tan primari com Fèlix Millet, l'excrescència d'una família honorable pixant-se en els detritus dels besnéts dels prohoms de la burgesia catalana que l'únic que aporten al país són unes fundacions miserables i inútils que els desgraven un 25% dels seus impostos. Quina premsa de vergonya tenim! Què no haurien fet la majoria dels periodistes d'ara als anys quaranta? : cagar-se i cantar himnes feixistes; ni als setanta haurien gosat piular. Tan solidaris, ells, amb qualsevol denúncia suggerida des del govern, callaran tots davant la vergonyosa depuració política de Salvador Sostres, un poltre desbocat que escriu infinitament millor que qualsevol d'ells i que diu el que pensa sense por defensant la seva idea de Catalunya, agradi o no. Amb dos pebrots. Què se n'ha fet d'aquell Omnium Cultural que fa quaranta anys, en plena dictadura, va inundar el nostre país amb enganxines de "Català a l'escola"? : arrossegar-se per una subvenció i organitzar i pagar les conferències delirants d'un malalt de poder desposseït de futur. I aquella església catalana valenta i ecumènica dels seixanta?, existeix? I aquells mestres coratjosos i il·lusionats amb una escola catalana capdevantera? Han desaparegut tots sota la insignificància vomitiva de quatre mestres progres que imposen impúnement a tot el país un fracàs pedagògic sense precedents? On són les Associacions de Veïns lluitadores de les darreries del franquisme?, podrint-se de fàstic i de vergonya amb subvencions insultants? On han anat a parar el coratge i la independència de les associacions de consumidors i dels col·legis professionals? Per quina claveguera s'ha escolat l'esperit de l'Assemblea de Catalunya? Què ens ha passat? Què collons hem estat fent tots plegats els darrers trenta-cinc anys? Al diari Avui del dia 18, mentre en una pàgina Salvador Sostres s'acomiadava dels seus lectors en una altra ens informaven que una delegació oficial de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament -la repartidora que regalarà 130 milions d'euros, 21.630 milions de pessetes, a organitzacions fora de control i sense la més mínima transparència-, era a "Palestina" salvant heroicament els esculls del govern d'Israel per executar un "pla director de cooperació al desenvolupament 2007-2010 que assenyala Palestina com a país prioritari de la cooperació catalana". (pobres criatures del Darfur, del Congo, d'Etiòpia, de Mianmar,... Mala sort, nois!). Afegia que "l'ACCD hi treballa de la mà de l'ONU, del govern palestí i de les institucions i la societat civil catalanes"... No, la SOCIETAT CIVIL CATALANA no és això. El nostre país no és així. El nostre futur no pot ser aquest. Catalunya s'ha d'alçar democràticament contra tanta misèria moral. El nostre país no és tan mesqui, ni tan corrupte, ni tan antisemita. Venen temps moguts, difícils i encoratjadors. Deixem-nos de falòrnies i lluitem units. El futur s'ho val.

dimarts, 10 de novembre de 2009

"HOLOCAUST? AQUÍ NO HI CONSTA"

El que els anem a relatar exigeix molta concentració. Els lectors avesats a la lectura de novel·les amb trames i subtrames plagades de nissagues familiars interminables i personatges amb nom, àlies i múltiples personalitats tenen molt guanyat. A la resta, els recomanem que es prenguin algun complement vitamínic per evitar el surmenage. Preparats? El nostre país compta amb una "Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans" (en endavant "l'OFICINA"). La majoria de la població ho ignora, d'aquí que no pugui fruir aquesta alegria que els faria molt més lleu la crisi. Aquesta OFICINA depèn de l'inefable "Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació" i està drigida per Xavier Badia i Cardús (ex regidor i ex tinent d'alcalde d'Igualada pel PSC). L'OFICINA, amb pretensions de ser alhora una mena d'ONU empeltada d'Amnistia Internacional en miniatura, emet els seus propis comunicats que, sortosament, la comunitat internacional més solvent ignora. Naturalment els temes elegits per emetre els seus savis veredictes són... els previsibles : el premi Nobel a Obama, el cop d'estat a Hondures i, naturalment, el "conflicte Palestina-Israel". La resta de conflictes, com ara el del Darfur, els atemptats al Pakistan o la situació de la dona als països islàmics no els tracten. Les opinions d'aquesta OFICINA, per si algun lector ja s'ha perdut, representen el Govern de la Generalitat de Catalunya. ¿S'imaginen que l'Institut Català de Finances fes comunicats opinant sobre el capitalisme salvatge o criticant el Fons Monetari Internacional? No, ningú no s'ho imagina perquè no és la seva funció, però l'OFICINA emet les seves opinions i pontifica en nom de la Generalitat i dels catalans. I a més és l'encarregada de fer públic oficialment el Calendari dels Dies Internacionals, que són aquests : 1 Gener Jornada Mundial de la Pau 30 Gener Dia Escolar de la No-violència i la Pau 15 Febrer Aniversari de la Primera Manifestació Mundial contra la Guerra 8 Març Dia de les Nacions Unides per als Drets de la Dona i la Pau Internacional 21 Març Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial 25 Abril Dia Mundial de la lluita contra la violència infantil 3 Maig Dia Mundial de la Llibertat de Premsa 9 Maig Aniversari del Final de la 2a Guerra Mundial (1945) 24 Maig Dia Internacional de les Dones per la pau i el desarmament 4 Juny Dia Internacional dels Infants Víctimes Innocents de l'Agressió 26 Juny Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura 11 Juliol Aniversari de la massacre de Srebrenica (1995) 6 Agost Aniversari bombardeig nuclear d'Hiroshima (1945) 9 Agost Dia Internacional de les Poblacions Indígenes del Món 31 Agost Dia Internacional de la Solidaritat 21 Setembre Dia Internacional de la Pau 17 Octubre Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa 24 Octubre Dia de les Nacions Unides 24 Octubre Dia Mundial de l'Informació sobre el Desenvolupament 6 Novembre Dia per a la Prevenció de la Explotació del Medi Ambient a la Guerra i els Conflictes Armats 10 Novembre Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament 11 Novembre Aniversari de la finalització de la Primera Guerra Mundial (1918) 16 Novembre Dia Internacional per a la Tolerància 25 Novembre Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona 29 Novembre Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí 1 Desembre Dia Mundial de la Lluita contra els Presoners per la Pau 2 Desembre Dia Internacional de l'Abolició de l'Esclavitud 10 Desembre Dia dels Drets Humans I l'Holocaust?... Ni rastre. Potser si algú els demana explicacions s'exclamaran dient que els ha caigut sense voler l'Holocaust i el Dia de l'okupa sostenible, com si tal cosa; o potser diran, com aquell líder d'Izquierda Unida, que dels jueus ja se n'ha parlat massa. Així és el nostre govern, amnèsic amb el genocidi més salvatge i aberrant de la història i amable amb les perfomances de pistola i yihad. Com que l'OFICINA depèn d'un conseller pertorbat que ara que té poder pot realitzar-se sembrant el país d'estructures hiperburocratitzades a l'estil de l'URSS dels anys '30, han muntat una xarxa d'engendros, un dels quals és l'Institut Català Internacional per la Pau, dirigit també per Xavier Badia i amb seu a la Gran Via, al costat del Ritz. L'INSTITUT teòricament és fruit d'una demanda de "la societat civil", que és un concepte que darrerament serveix per encabir -o encobrir- el que convingui. El cas és que ni vostès ni nosaltres vam reclamar la seva creació, però els que estaven al cas s'hi van pronunciar a favor, per exemple Francesc Tubau Subirà , el pacifista dinamiter de la Plataforma Aturem la Guerra. Creiem que val la pena reproduir el paràgraf on els responsables de l'Institut ens expliquen el meravellós procés ciutadà, impecablement assambleari, de la seva creació : "El Parlament va optar, a petició de la societat civil i després d’un llarg període participatiu i generador de consens, per crear un organisme públic, de caràcter institucional, però independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per obrar tant en l’àmbit públic com en el privat. En suma, una entitat de dret pública, una empresa pública, però subjecta al dret privat, amb plena autonomia, independència i capacitat d’actuar, que ha de retre comptes al Parlament, al Govern, a la societat civil i al conjunt dels seus usuaris". Al marge del llenguatge amarat de l'èpica participativa dels primers sòviets, insisteixen en què es tracta d'una entitat pública de dret privat, que és la versió actual de "ho paguem entre tots i ho maneguem quatre", una moda o una epidèmia molt pràctica que, amb l'excusa de l'operativitat i la independència, si no hi ha control efectiu de les institucions i de la justícia, pot acabar cantant com l'Orfeó Català. És clar que per controlar ja hi ha un altre organisme, aquest d'una eficiència contrastada, el Consell Català de Foment de la Pau , que alhora, està integrat "per les persones titulars, designades o representants de: els departaments de Vicepresidència, Interior, Relacions Institucionals i Participació, Justícia i Educació de la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, els grups parlamentaris presents al Parlament de Catalunya, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, la Federació Catalana d’Organitzacions no Governamentals per la Pau, el Consell Interuniversitari de Catalunya, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, el Centre UNESCO de Catalunya, el Consell Escolar de Catalunya, la Fundació CIDOB i cinc persones expertes en l’àmbit de la cultura de la pau". El CONSELL, a més, té com a objecte prevenir guerres i conflictes violents (!!), (encara que de moment només ha aconseguit fer un manifest acusant Israel de "causar una matança sense precedents a Gaza"), i vetllar per altres organitzacions, com ara: Associació Catalana per la Pau. Associació Cultura, Solidaritat i Pau. Comunitat de Sant'Egidio. Associació Josep Vidal i Llecha. Associació per a les Nacions Unides a Espanya. CeDRe (Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme). Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques. Centre Unesco de Catalunya. Comitè Català per als Refugiats - Catalunya amb ACNUR. Coordinadora d'ONGD i altres moviments solidaris de Lleida. Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Creu Roja a Catalunya. EDUALTER (Educació Alternativa). Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament (Pangea). Federació Catalana d'ONGs per la Pau. Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans. Flors Sirera, casa per la solidaritat i la pau. Forces de Pau no Violentes (eh?!!!). Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs. Fundació Cultura de Pau. Fundació Internacional Olof Palme (FIOP). Fundació Pau i Solidaritat (CCOO). Fundació per la Pau. Fundació Solidaritat (UB). Fundació Món-3. Fundació Pere Tarrés. Grup de recerca i estudi dels conflictes (GREC). Justícia i Pau. Lliga dels Drets dels Pobles. Moviment per la Pau. NOVA, Centre per a la Innovació Social. Plataforma Aturem la Guerra. Servei Civil Internacional – Catalunya. Servei d'Informació de l'Objecció Fiscal a les despeses militars. SODEPAU. Taula Comarcal de Cooperació i Solidaritat – Consell Comarcal del Garraf. Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. UBUNTU. Universitat Internacional de la Pau. Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Xarxa Solidària.
Sí, ja sabem que alguns malpensats diran que sembla l'entramat d'un holding d'empreses que volen evadir capital i impostos, però no, tot això és per solidaritat... És que els catalans som taaan solidaris!!!! Però tornem a l'Institut Català Internacional per la Pau... A què es dedica l'INSTITUT? Doncs, al marge de gastar-se el 40% del seu pressupost en sous i el 20% en béns i serveis, amb el 40% restant té facultats OFICIALS per "establir contractes, convenis i pactes, per constituir consorcis, fundacions, societats i altres entitats de caràcter associatiu, o participar en les ja constituïdes, prèvia l’autorització del Govern,..." (Ai, ai, ai...!), i "per promoure la cultura de la pau", reunir-se molt, publicar opuscles i fer conferències, com per exemple l'actual cicle "Diàleg Palestina-Israel: cercant respostes al conflicte", que compta amb la participació dels següents conferenciants (només homes, que són gent seriosa!) : 1. Avi Shlaim, professor de la Universitat d’Oxford (Nota : és l'únic jueu del cicle, però tranquils, és un "jueu bo" i fa declaracions perquè es noti que se'l pot ensenyar en públic. Per exemple, en una entrevista del 2003 a El País, va posar en dubte els fonaments de la creació de l'Estat d'Israel i va proclamar que Sharon era el culpable de l'antisemitisme a Europa). 2. Yezid Sayigh, professor del Departament d’Estudis de Guerra del King’s College, de Londres. (Afegit nostre : i cap de la delegació palestina al Grup de Treball Multilateral sobre Limitació d'Armaments i Seguretat Regional als anys 90, dins del procés d'Oslo). 3.- Benjamin Barthe, periodista de L’Express i Le Monde. (Un individu que va aplaudir la punteria dels coets que llençava Hizbullah a Israel perquè segons creia no tocaven mai palestins, només jueus). 4. Mahmoud Daher, Organització Mundial de la Salut. (Detall que afegim : a Gaza). i, com a traca final, no podien faltar tres periodistes nostrats, que destaquen per la seva imparcialitat : 5.- Tomàs Alcoverro, periodista de La Vanguardia. 6.- Joan Roura, periodista de TV3. 7.- Ferran Sales, periodista de El País.
(Demanem disculpes als periodistes decents que llegeixin això. Ens limitem a transcriure que, segons els organitzadors, alguns dels conferenciants són periodistes). Això és el que dóna de sí l'Institut Català Internacional per la Pau. Ja hem vist com el Consell Català de Foment de la Pau tampoc fa res de bo i que la seva màxima fita ha estat acusar Israel de "causar una matança sense precedents". Ens queda per esbrinar quina és la utilitat de l'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans... L'OFICINA, manega pressupostos i decideix subvencions, moltes d'elles de menor quantia, una mena de "pedrea" de la loteria del bon rotllet perquè tothom estigui content, no fos cas que baixés el volum d'organitzacions antisemites i prenguessin mal. Val la pena veure el repartiment dels 600.000 € del darrer any publicat (2007), perquè els ajuts concedits sovint es destinen a temes que voregen el frikisme, com els 3.000 € concedits a NOVA per "l'assistència a l'assemblea i conferència Internacional de les Forces de Pau Noviolentes" (sic), o els 3.000 per l'Ajuntament de Tàrrega per un "Bombardeig poètic". Dels 101 projectes subvencionats cap és per a l'Índia, Etiòpia, el Darfur o l'Africa subsahariana, tret d'un ajut d' 11.744 € per la "Campanya de sensibilització Al Congo encara no hi ha pau" (com veuen amb les massacres de l'Àfrica el llenguatge és molt eufemístic). Concedits al món àrab i a la comunitat palestina n'hi ha forces. Criden l'atenció dues partides per un total de 10.320€ a un programa que duu el mateix nom: "Benvinguda a Palestina", concedides a Xarxa Solidària i a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina. Però és especialment preocupant l'ajut concedit a ACSUR- Las Segovias per un import de 23.514 € pel projecte "Diagnòstic per a la conscienciació de la joventut Palestina i Catalana sobre l'impacte del Mur -Part II". ACSUR- Las Segovias és una ONG que es mou per motius ideològics. Han substituït el fonamentalisme de les antigues missions catòliques per una altra mena de dogmatisme. No solventaran la pobresa ni la discriminació de poblacion amb greus problemes si les seves obsessions són el cop d'estat d'Honduras, l'avortament lliure, els papers per a tothom i una oposició desfermada a l'existència de l'Estat d'Israel. Destinar aquests 23.514 € a inculcar als nens l'odi cap a Israel és un acte d'irresponsabilitat imperdonable. Ahir es commemoraven els vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Una data per celebrar la fi d'un cicle tenebrós que va unir dues tiranies, dues maneres de menysprear la llibertat, l'alegria de viure i la dignitat. A TV3 van dir que hi ha més murs... no han parlat del d'Espanya amb el Marroc, han parlat del d'Israel. Tant se'ls endona que el cicle que es tancava en un dia com ahir s'hagués obert també a Berlin fa ara 71 anys. La kristalnacht va esberlar els vidres que deixen passar la llum del futur, que ajuden a preservar la confiança en la convivència, l'escalf de la família, la llibertat de les teves creences. Va esquinçar-se un vel sagrat i va entrar la nit més freda, l'estupor, el mal, la dissort, el crim. Comptem els morts perquè no volem que mai siguin una estadística, ni una xifra, ni un record que es dilueix i es confon amb la llegenda. D'aquí la nostra indignació amb la darrera desvergonya d'un dels organismes esmentats que es dediquen a repartir milions d'euros dels impostos dels catalans per sembrar l'antisemitisme en el nostre nom ... L'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans amb motiu d'una trobada del Comitè Internacional de Mauthausen (CIM) a Barcelona, reunida entre d'altres motius per preparar el 65 aniversari de l'alliberament del camp al maig de 2010, en el seu web relata la trobada i detalla tot de dades, de noms i d'institucions d'aquestes que volen quedar tan bé com a "antifeixistes", explica que el CIM integra actualment representants de 18 nacions de tot Europa i dels EUA, però NO CITA NI UNA SOLA VEGADA EL POBLE JUEU. Ni una sola vegada! Encara no gosen negar l'Holocaust obertament, justificar-lo o relativitzar-lo, per això l'amaguen. El Dia de l'Holocaust no existeix, els jueus de Mauthausen no existeixen... Aquest és el govern que tenim. Una vergonya que com a catalans no podem callar ni permetre.

dimecres, 4 de novembre de 2009

VIXINSKY I EL REI DE JERUSALEM

Impagable l'expressió d'estupor i de profunda tristesa dels regidors socialistes de Santa Coloma davant l'escàndol urbanístic protagonitzat pel seu alcalde. "Estem desolats. No ho hauríem dit mai". De debò? ¿No havien sospitat res del seguit de re-re-requalificacions a porta tancada convingudes amb un ex-diputat socialista expulsat per corrupció? Una altra suposada estupefacta és la filla de Fèlix Milllet, que en una penosa exhibició d'immaculada innocència declara que a "la famiglia" no en sabien res dels ERRORS del seu venerable pare. Per favor! Podem pair que ens robin, però que a més ens prenguin per imbècils ja passa de taca d'oli. Els alemanys dels anys trenta i quaranta figura que tampoc van adonar-se del que feien amb els jueus : els van prohibir casar-se amb no jueus, els van prohibir exercir com a professors, metges, advocats, etc., els van desposseir de la seva nacionalitat i de les seves propietats, els van obligar a dur l'estrella de David als vestits, els van embargar els seus comptes, els van passejar per Alemanya a cops i puntades de peu davant de tothom i se'ls van endur "a l'est". Holocaust? Oh, quina sorpresa!! Sovint confonem els termes dictadura i totalitarisme, quan el cert és que una societat totalitària pot conviure perfectament amb les convencions democràtiques bàsiques. Un pas més enllà de la "democràcia orgànica" del franquisme vivim una mena de totalitarisme postmodern. Votem els nostres ajuntaments i els nostres governs, però els partits operen com la cúria catòlica del segle XV imposant de facto què i qui podem votar, convenint coalicions contra-natura no refrendades per l'electorat, negociant canongies amb empreses, bancs i Caixes, imposant peatges i llistes electorals i transaccionant els casos de corrupció a plaer. Tenim uns òrgans de control mal dotats i menystinguts : uns cossos d'Inspecció amb pressupostos africans, una Sindicatura de Comptes que fa informes seriosos i sovint alarmants que ningú no comprova : ningú, ni els grups parlamentaris ni aquesta premsa covard i inepta que subvencionem amb els nostres impostos. Quan la corrupció es silencia i es bescanvia, quan la premsa amaga, calla o trafica amb el seu silenci, quan els òrgans de control són insuficients o marginats, quan els tribunals són mediatitzats pels partits i per una judicatura que va passar de la dictadura franquista a la democràcia sense haver assumit cap responsabilitat, ens trobem amb el que tenim : una democràcia formal regida per la impunitat i el menyspreu cap als seus ciutadans i gent que calla o afirma que no ha vist res. Un ajuntament pot expropiar-te les sis vessanes de terra de la teva família sense entrar en raons i especular impúnement amb elles per acabar construint un complex de vivendes privatitzades que enriqueixen un alcalde, un partit i un constructor amb contactes pestil·lents. D'això abans en dèiem feudalisme. Un inspector de Treball pot ser destituït o degradat si denuncia unes obres sense les més elementals mesures de seguretat: què s'ha pensat! Els primers que se li tiraran al coll seran uns sindicats que fa lustres que viuen de la subvenció i de la connivència, i si denuncia que hi ha personal estranger sense papers se les haurà de veure amb els grans defensors dels "papers per a tots". ¿Quants morts per accidents laborals no s'haurien de comptabilitzar a la "bona voluntat" dels insensats i els corruptes? Els nostres progres, que tant critiquen els EEUU, haurien d'aprendre sobre el sistema de contrapesos amb què la gran nació americana va dotar-se fa més de dos-cents anys per detectar i castigar els abusos de poder, la corrupció i la impunitat. No cal legislar massa ni, sobretot, malament, per tallar de socarrel les temptacions totalitàries. Per això als nostres progres no els interessa el model americà, perquè se senten còmodes amb un sistema que de tard en tard els permet imposar la seva pròpia corrupció. Ara ens ensenyen orgullosament les seves "mans netes" perquè cap partit ni cap mitjà de comunicació no ha entrat a analitzar els seus comptes (que són a l'abast de tothom). Certament és feixuc llegir i rellegir més de 500 pàgines de la Memòria d'un Departament de la Generalitat i comparar-lo amb les Memòries d'anys anteriors i amb els organismes dependents. Uf, quina mandra! Cal temps, paciència, intel·ligència, desinterès, patriotisme, independència, sentit crític i no tenir "deutes" pendents per transaccionar. I, si ens ho permeten, dos collons ben posats. El web de la Sindicatura de Comptes és a l'abast de tothom. Creuar dades d'aquests informes amb les Memòries departamentals, amb les notícies de la premsa i amb quatre indiscrecions rellevants no requereix una agència d'espionatge ni un gabinet d'analisi. Qualsevol batxiller amb voluntat pot auditar-los i provocar una traca monumental. El cas Pretòria és la punta de l'iceberg. L'urbanisme de partit per sort és relativament fàcil de detectar, només cal resseguir i encreuar els rastres mitjançant els apunts del Registre de la Propietat Immobiliària i del Registre Mercantil... i una mica de traça fent preguntes innocents. Això, actualment, es pot aconseguir sense cap esforç, pagant quantitats perfectament assumibles a empreses completament legals que ofereixen els seus serveis per Internet. Més difícil -que no impossible- és detectar altres fraus amb conseqüències nefastes per al país com, per exemple, quins exàmens del funcionariat han estat falsificats facilitant el qüestionari als "afins", o quins són els mecanismes d'adjudicació d'obra pública, com es falsegen i s'accepten els preus per sota de mercat i com es justifiquen les extensions que sovint doblen o tripliquen el preu inicial sense que ningú dimiteixi ni acabi sent processat. Hi ha més temes apassionants, per exemple : els crèdit de l'Institut Català de Finances, el cobrament de les subvencions de formció professional, les Ratios del Departament de Cultura, les adjudictàries de càtering de qualsevol organisme. Si algun lector s'avorreix el convidem a passar el temps amb aquests entreteniments. El cas Pretòria ha tingut una deriva inèdita fins aquest moment : hem vist els detinguts (encara no processats) desfilar emmanillats davant les càmeres de televisió. La misse en scenne ha estat molt acurada. Havíem vist detinguts amb manilles, però el show de les bosses d'escombraries ha estat un afegit d'un refinament stalinista impagable. Ara per ara ningú no se'n fa responsable, però no cal una intel·ligència superdotada per entendre que al PSC-PSOE s'ho han treballat de valent. Hem vist emmanillat -d'esquenes- l'alcalde de Santa Coloma, un desconegut per a la majoria dels catalans, però la imatge que tots hem entès i que les televisions repeteixen fins a la sacietat és la de Macià Alavedra, processat després d'aquest akelarre de manera tangencial. Cobrar comisions pot ser fastigós, però no és il·legal, i si algú ha de legislar sobre aquesta mena de pràctiques és precisament el partit que detenta el poder actualment. Si no ho fa és perquè no li interessa. El suposat blanqueig de capitals és un delicte que estaria molt bé que es pagués amb la presó... per tots els que el practiquen, inclòs -si fos el cas- el que es fa dir "rei de Jerusalem", per cert inimputable. La diferència entre l'alcalde de Santa Coloma i en Macià Alavedra és que al primer el coneixen a casa seva i al segon el coneixen a tota Europa. El primer és un espanyolista que tapa les vergonyes de Manuela de Madre, Fogué, Montilla, Zaragoza, Ferran, Diputacions, Conselleria d'Urbanisme, etc. i el segon representa un cert catalanisme, mediatitzat pels negocis i els tripijocs, sí, però catalanisme. I ell no ha de provar la seva innocència. Assumpte a part és el cas de Luis García Sánz, àlies Luigi. A aquest individu també el van treure emmanillat, de cara i sense perruquí. És més, com no se l'havia vist prou bé, el van fer sortir de l'edifici de l'Audiència Nacional per agafar la seva bossa de plàsic per tal que forçosament poguéssim veure que duia manilles. És molt important que "el poble" vegi aquest individu vexat, perquè és un "conseguidor" del PSC que ja va ser processat i misteriosamt exonerat fa deu anys per corrupció urbanística del seu partit, expulsat i reutilitzat per fer la feina bruta. Si no, ¿de què tindria el poder que té?, ¿com, si no, entraria als despatxos dels alcaldes socialistes i decidiria les requalificacions que va decidir? Pel que es veu tothom ha oblidat l'inefable Josep Maria Sala. Luigi no és un home ric, viu a un barri de classe mitjana sense cap mena de luxes. És un recaptador del PSC. Aviam si algún periodista avorrit s'ho mira una mica, per favor! Per cert, una anèdota que ens han fet arribar : quinze dies abans que el detinguessin per robar milions d'euros Luigi va votar en una assemblea de la seva comunitat de veïns que es denunciés als tribunals uns morosos que devien 350 euros. Una de les persones a denunciar era una dama amb la Medalla d'or de la Generalitat. I és que Luigi és un ciutadà exemplar! GARZÓN Hi ha misteris insondables. Un d'ells és Baltasar Garzón. És un justicier que va per lliure? ¿Té al darrere un gabinet treballant sense descans o és un stajanovista de la judicatura? ¿Hi ha algun país democràtic en què un jutge, per fas o per nefas, s'auto-reparteixi els casos que li interessen? Creiem que Garzón fa el que pot i el que la llei li permet endut per una patologia messiànica i, alhora, possibilista. Va tenir el coratge d'empaitar Pinochet però va deixar morir de vell Serrano Suñer i els supervivents del franquisme més criminal i tenebrós. S'ha fet sempre l'orni amb els casos demostrats de tortura a Espanya, però va donant lliçons de democràcia pel món. Decreta secrets de sumari que certs diaris publiquen sense haver d'assumir cap responsabilitat. Reparteix bufetades aquí i allà, però sempre dins d'un ordre. Garzón no és Vixinski, Garzón és un destroyer, un autòmata dels tribunals, un Golem que algun dia donarà un ensurt descomunal. Tot fa suposar que ha aprofitat el vent a favor per furgar en la corrupció a Catalunya en un moment convenient per al PSOE : un advertiment a qualsevol aventura d'algun sector del PSC, un posicionament davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, una pàtina de brutícia sobre Convergència de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un càstig exemplar que mostri els corruptes humiliats per compensar la imatge insuportable de Millet campant tan ample,... L'argument que Garzón és un espanyolista que vol trinxar Catalunya és sumament perillós. Els tribunals de casa nostra són d'una benignitat sospitosa amb la nostra corrupció. I, per descomptat, els tribunals andalusos són com un osset de peluix amb el llatrocini generalitzat d'Andalusia. La independència del poder judicial és un miratge a tot l'estat i, per tant, és un puntal més de la corrupció. Hauríem de reflexionar seriosament sobre per què només un jutge embogit de l'Audiència Nacional és capaç de fer trontollar tanta impunitat. VIXINSKY Un dels personatges més ridículs d'aquesta democràcia d'opereta en què s'ha convertit l'estat espanyol és l'inefable Revilla. Amb un llenguatge populista i falaç típic dels cacics franquistes que s'han fet amb les administracions autonòmiques, aquest nan de l'intel·lecte que presideix Cantàbria va proclamar que celebrava l'exhibició dels detinguts pel cas Pretòria i que desitjava que fossin avergonyits davant el populatxo. Aquest individu, que administra els diners que aboquen al seu territori altres autonomies, especialment la catalana, es guarda molt de parlar sobre el boom de la construcció a la seva comunitat i sobre el conseller processat del seu govern que, ai las!, no ha estat passejat amb manilles i bossa davant les càmeres. Afirmava Revilla, i amb ell tantíssima gent "demòcrata de tota la vida", que això de la presumció d'innocència és una bajanada. I ja tenim la llavor perquè brotin els justiciers que es passen la llei per l'engonal. Vixinsky era un fiscal soviètic, fidel lacai d'Stalin, que va fer-se càrrec personalment de purgar la vella guàrdia bolxevic i, de passada, tothom que molestés o pogués incomodar en un futur. Amb les troikes que va instituir, servint-se de la calúmnia i de la tortura, va instaurar un nova inquisició brutal, una màquina d'assassinar i deportar milions de persones mai vista fins aleshores (i mai denunciada pels hereus occidentals del comunisme). Davant l'amenaça de la pèrdua del poder no és estrany que en un país tan intrínsecament antidemocràtic com Espanya és donin temptacions que orbitin una "justícia a la carta", menys brutal que la practicada per l'stalinisme, però profundament tramposa, bruta i envilida. El passeig dels detinguts (encara no imputats) del cas Pretòria va per aquest camí : humiliació pública, judici popular, instrucció precipitada, conculcació de la presumpció d'innocència, vexació personal i a les famílies,... Touch Vixinsky! Per tal d'aconseguir tanta perfecció calen moltes vluntats amb veu i mando : Rubalcaba no es deixaria muntar aquest festival per ningú, i els seus subordinats ho saben. José Zaragoza (que de passada afirma que l'aparell del PSC no ha de vigilar els seus alcaldes perquè no són la policia!!) no pot ser aliè a l'interès de complicar Convergència en aquest assumpte de corrupció. Tots sabem que Prenafeta i Alavedra no son escolanets, però ni l'un ni l'altre tenen cap poder per requalifcar terrenys municipals ni per nomenar a dit interventors sense titulació saltant-se unes oposicions durant vuit anys. Resta un vell conegut, Carlos Jiménez Villarejo, pletòric amb tanta carnassa. Villarejo aquests dies ha demanat al poble de Catalunya que es rebel·li. Hauria de donar detalls sobre l'abast del motí : ¿les armes s'hi valen o la rebel·lió consisteix en votar el seu partit, Iniciativa? Villarejo gairebé ens fa saltar les llàgrimes explicant-nos en un panflet de TV3 les dolenteries dels corruptes. Pobre...! Ell, que només va ser el Fiscal Anticorrupció d'Espanya durant VUIT anys no va fer res de res perquè era molt complicat. Elas poderosos, ja se sap! Fíjate! Ara és president del Comité d'Ètica de la Policia de Catalunya. "Uf, vam dir tots!". EL REI DE JERUSALEM Segons la Constitució espanyola tots els ciutadans som iguals. Aquí la ironia d'Orwell és un retrat fidel de la nostra realitat : "tots som iguals, però uns més iguals que els altres". Vostès poden presentar-se com a president d'Espanya? : no. Al marge que no els interessi, és impossible. Aquest càrrec l'ocuparà -teòricament- sempre algun membre de la familia reial espanyola que no ha votat ningú i que no és pròpiament una dinastia restaurada sinó "instaurada" per Franco. Pur estil democràtic espanyol... Els homes i les dones som iguals? Sí i no : regeix la Llei Sàlica, una mena de fòssil del segle VI renovat el 1713 pel borbó innombrable que impedeix que una dona hereti el tron. Tots som iguals davant la llei? : tots menys un. El rei d'Espanya (i de Jerusalem) és inimputable. La paraula és lletja, si, però vol dir que faci el que faci no li pot passar res. I ¿a qui no li agraden els negocis quan té tants amics i admiradors, tans bons contactes i, a més és inimputable i rei de Jerusalem? Potser algun dia ho investiguin Garzón o Jiménez Villarejo... O el Franco de 'Polònia'. A Israel, si un president és sospitós de cometre delictes, se l'investiga i se'l jutja, i si es declarat culpable se'l destitueix. I Espanya donant lliçons de democràcia!