El mateix "esperit olímpic" que va llepar-li el cul a Hitler

Aquest individu és Jacques Rogge, nascut l'any 1942 a la Bèlgica ocupada pels nazis. Fill d'un petit industrial catòlic i ultradretà d'origen flamenc però alineat amb els francòfons, Rogge és metge esportiu.


Jacques Rogge és el segon president del Comitè Olímpic Internacional de nacionalitat belga. El primer fou el comte Henri de Baillet-Latour, de 1925 a 1942, període en què se celebrà la ignominiosa olimpíada de Berlín de 1936. 


Amb motiu del seu nomenament com a nou president del COI, la Comissió Europea va congratular-se'n manifestant que "la seva elecció simbolitzava l'èxit dels valors primordials de la Comissió Europea, així com el joc net, l'apertura i la solidaritat". 


Jacques Rogge s'ha oposat sense vergonya a permetre que el món de l'olimpisme retés un homenatge consistent en un minut de silenci als 11 atletes israelians segrestats i assassinats per un comando palestí de "Setembre Negre" l'any 1972 durant les olimpíades de Munic.

Jacques Rogge va competir, representant l'equip de vela de Bèlgica, a l'olimpíada de Munic del 72. Va desfilar, doncs, al costat dels atletes israelians assassinats. Ni la decència, ni l'esperit olímpic ni la defensa de la democràcia ni la compassió ni el companyerisme no han estat suficients per tal que Rogge decidís que era just dedicar-los ni un modest minut de silenci el dia de la inauguració amb motiu del 40 aniversari d'aquella matança. 


El món musulmà, especialment l'Iran i l'Autoritat Palestina, va oposar-se a aquest homenatge adduint que era racista i amenaçant de boicotejar els jocs d'enguany. Transigir davant dels qui clamen que és racista recordar l'assassinat d'onze jueus en el decurs d'uns Jocs tinguts per a paradigma de la pau sí que és racista. I covard, immensament covard. 


Rogge ens recorda el seu predecessor belga en el càrrec, el mesell que no només va concedir els jocs del 36 a Hitler sinó que a l'estiu de 1939, va presidir el comitè que va aprovar per unanimitat la concessió dels jocs d'Hivern de 1940 a l'Alemanya nazi tres mesos després de la invasió de Txecoslovàquia. Per silenciar els qui van escandalitzar-se va declarar que amb aquesta decisió "el COI havia demostrat la seva independència davant de les pressions polítiques". 


Eren els dies en què els covards es vinclaven davant de Hitler i simulaven desconèixer la repressió, la persecució dels jueus i la brutalitat del nazisme. Ara, aquest perill totalitari es diu islamisme i tots ho sabem. També ho saben els covards com Rogge, que es vinclen davant els tirans d'avui. Per això Rogge s'atreveix a lluir amb un somriure una quffia i una bandera palestina però no gosaria fer el mateix amb una bandera d'Israel.


Diversos mandataris del món àrab i musulmà li han donat les gràcies per negar un just homenatge als onze atletes israelians assassinats. Un dels més agraïts ha estat Jibril Rajoub, president del Comitè Olímpic palestí, que per mitjà d'una carta manifesta el següent :


"L'esport és un pont per a l'amor, l'entesa i la transmissió de la pau. No pot ser un factor que faciliti la divisió i propagui el racisme entre els pobles".


Jibril Rajoub, va ser empresonat per haver llençat una granada contra dos soldats israelians l'any 1970. Jibril Rajoub va pertànyer a Setembre Negre, la mateixa organització terrorista que va assassinar els onze atletes israelians.


Nosaltres sí que els recordarem. Avui i sempre.

"Generació Al Durah"

Mohamed Merah, l'assassí de Tolosa, va créixer amb el verí del muntatge del cas Al Durah escampat a tot el món per France 2, una televisió pública francesa. Altres cadenes televisives havien refusat emetre'l perquè havien detectat que es tractava d'una manipulació. Amb aquell libel de sang una generació s'ha nodrit amb l'odi a Israel i als jueus.

Aquelles imatges van ser l'excusa perquè a París sortissin centenars d'antisemites cridant "mort als jueus" impunement i com a suport per reivindicar tota mena d'atemptats i crims horribles: l'assassinat d'un nadó a Israel l'endemà mateix, el linxament brutal de dos reservistes israelians, el segrest i degollament de Daniel Pearl, els atemptats de l'11 de setembre de 2001, els de Madrid, els de Londres, els d'Israel,... 

Philippe Karsenty va posar en dubte aquell fragment inserit en un vídeo sobre aldarulls a Gaza i France 2 el va demandar. Charles Enderlin, el periodista responsable d'avalar la manipulació i de gravar un off que culpabilitzava l'exèrcit israelià de l'afusellament d'un nen, va presentar-se al Palau de Justícia amb un fax laudatori de l'aleshores president de França, Jaques Chirac. El Tribunal -del tot independent, naturalment!- no va poder resistir-se als encants de l'Elisi. Karsenty va perdre...

Philippe Karsenty va recórrer la sentència i va aconseguir que el Tribunal exigís a France2 totes les imatges. La cadena pública no va obeir però va aportar fragments ocults fins aleshores on es veia, entre d'altres coses, que el nen no estava mort tal com indicava la veu en off d'Enderlin. El Tribunal va absoldre Karsenty apel·lant a la seva llibertat d'expressió.

Els plets no han acabat. I les conseqüències d'aquest libel, tampoc. El terrorista de Tolosa va anar a "matar jueus", tal com clamaven aquells manifestants que no van ser importunats. Ho va fer amb un odi i un acarnissament brutals. I va assassinar soldats magribins per "col·laborar amb l'enemic". Merah va afirmar que havia assassinat "pels nens palestins" i que se sentia orgullós i si pogués ho tornaria a fer. Quanta gent torpedinada amb mentides fins i tot per les televisions públiques pensa el mateix?

Ara el president Sarkozy proclama que la incitació a l'odi serà perseguida, quan l'Estat que ell presideix va condecorar amb la Legió d'Honor a Charles Enderlin, l'artífex d'aquell libel indecent.

Fins que un president de França no admeti la veritat molts innocents continuaran pagant amb la seva vida.

Philippe Karsenty lliura una carta del pare de Daniel Pearl al president Sarkozy...



Sr. President,

No passa un dia que no s'escolti la veu del meu fill, Danny, clamant :

"¿El president Sarkozy ja denuncia el libel de sang que es va endur la meva vida? ¿Escoltarà la crida de la història i s'unirà a les files d'Emile Zola, o deixarà que l'afer Al Durah es converteixi en una taca permanent dels mitjans de comunicació francesos."

Respectuosament,
Dr. Judea Pearl,
president de la Fundació Daniel Pearl

Matar jueus ja no surt de franc

             
L'esgarrifós atemptat contra una escola jueva de Tolosa amb el resultat de tres criatures i un professor assassinats, a més d'indignar-nos i entristir-nos, ens duu a fer-nos algunes preguntes inquietants.

La primera, com pot ser que encara ara a Europa tots els conflictes acabin suposant la demonització o l'assassinat de jueus.

La segona, i ja ho hem denunciat no fa pas gaire, és per què no ha estat cessada fulminantment la primera autoritat europea en matèria d'afers exteriors i seguretat, Catherine Ashton, que amb motiu d'aquest atemptat ha comparat les víctimes amb els nens de Gaza per relativitzar el caràcter antisemita d'aquest crim i per, una vegada més, deixar anar una càrrega de profunditat contra Israel, el perpetu culpable de tots els mals en l'imaginari de l'esquerra més banal de la història, de la qual ella en forma part.

En tercer lloc, ens demanem com és possible que hi hagi analistes o polítics capaços d'afirmar que no es tracta d'una acció antisemita perquè se sospita d'uns ex-paracaigudistes expulsats de l'exèrcit per nazis l'any 2008 que la setmana passada van assassinar tres militars francesos d'origen magribí i antillà, donant a entendre que es tracta d'un assassí racista i ocultant que, suposant que aquesta hipòtesi sigui certa, si els nazis es distingeixen per alguna cosa, a més del seu racisme en general, és per un antisemitisme atroç amb unes conseqüències devastadores. Han de ser immensos l'odi i la bogeria d'algú que sense més dispara, persegueix i remata criatures.

Per acabar, ens inquieta que la teoria dels ex-soldats nazis venjatius que tan ràpidament s'ha fet pública i que ningú no posa en dubte, no sigui una sortida de compromís davant l'angoixa de la població i la impotència de les autoritats.

Són aquests?

Si la setmana passada ja se sospitava d'aquells tres militars, se suposa que abans de l'atemptat contra l'escola jueva ja devien estar perfectament identificats i, probablement, localitzats, i que s'haurien d'haver establert punts de control i de protecció. Per què, doncs, no es va ordenar un pla d'alerta? ¿Per què els sospitosos han trigat quatre anys per perpetrar uns atemptats que a penes requereixen planificació? Per què el President Sarkozy s'ha esperat fins ara per activar el pla Vigipirate a la regió en el seu nivell d'alerta màxima per primera vegada a França, un nivell que preveu grans atemptats i que pot paralitzar tots els serveis públics? I, per què a Nova York s'ha reforçat la vigilància a les sinagogues, les escoles i els barris jueus si els sospitosos són nazis francesos? De fet, el mes de febrer la policia de Nova York va començar a estendre un pla de protecció del consolat israelià, sinagogues i centres culturals de la ciutat amb motiu de la creixent tensió entre Israel i l'Iran.

Alguns indicis fan pensar que les autoritats franceses tindrien en consideració la possibilitat que es tracti d'un sagnant advertiment iranià de cara a un proper conflicte. Un avís a Europa, un missatge de terror a la població jueva i un toc d'atenció als militars francesos provinents de la immigració... O potser no.

Sigui com sigui, tard o d'hora Europa haurà d'afrontar les seves pors i prendre partit entre la democràcia i la barbàrie.


"Van donar-vos a escollir entre el deshonor i la guerra... Vau escollir el deshonor i tindreu la guerra".

Winston Churchill

"20 años ¿no es nada?"

Avui és commemora el 20è aniversari de l'atemptat terrorista que va destruir l'Ambaixada d'Israel a Buenos Aires.

29 morts, 242 ferits, una Comunitat amenaçada, entristida i menystinguda per unes autoritats que encara no han tingut prou coratge i prou vergonya per jutjar i condemnar els assassins.

Un antisemitisme latent i la covardia davant les possibles conseqüències han permès que aquell crim continuï impune malgrat saber-se des del primer moment que l'Iran va organitzar i finançar aquella massacre i que Hizbullah la va executar i reivindicar.

Dos anys després, encoratjats per la impunitat, els mateixos responsables, ajudats pel govern sirià, van atemptar també amb un cotxe carregat amb explosius contra l'Asociación Mutual Israelita Argentina (AMIA), amb un desolador balanç de 85 morts i més de 300 ferits. Tampoc aquell atemptat ha estat resolt. Encara no s'ha fet justícia.

Després de vint anys l'Iran no s'està d'amenaçar que farà amb Israel el mateix que va fer amb l'Ambaixada israeliana a l'Argentina. I el món respon que només són paraules, que no n'hi ha per tant. Com sempre.

TVE : si els terroristes maten jueus, són bons nois

    

No es perdin aquest breu reportatge emès el dia 19 per TVE per celebrar el xantatge que va facilitar la sortida de centenars de terroristes palestins de les presons d’Israel.

El to comprensiu de la presentadora amb l’entrevistat, Nail Barghouti -que es queixa perquè els palestins no poden assassinar impunement- podria donar a entendre que el pobre home s’ha passat més de trenta anys a la presó per un error judicial o per una falsa acusació. No el titlla de terrorista ni una sola vegada, donant a entendre que no n’ha estat en cap moment : “condenado como terrorista, Nail se considera un soldado que luchaba contra la ocupación israelí”. Ah, val! També ho diuen els etarres, això. Per què no fa un reportatge igual amb De Juana Chaos?

Però veiem què va fer, i admet, Nail Barghouti : l'any 1978 va formar part activa d'un escamot que va segrestar i assassinar un ciutadà israelià. Ens demanem per què TVE no entrevista el principal responsable del segrest i assassinat de Miguel Angel Blanco, condemnat a 50 anys de presó. Segur que declararia que no és un terrorista, que és un gudari. I acte seguit, la direcció dels Serveis Informatius seria cessada en bloc fulminantment, intervindria la Fiscalia de l'estat per enaltiment del terrorisme i l'escàndol seria portada de la premsa i els noticiaris televisius i motiu d'interpelacions parlamentàries perquè es consideraria inadmissible que una televisió pública s'atrevís a emetre un reportatge tan vergonyós.

Però ¿en què es diferencia Nail Barghouti de Txapote per a TVE? : que la víctima del primer és jueva. I això, per als antisemites disfressats de progres de la televisió pública espanyola que paguem amb els nostres impostos per força, justifica el terrorisme contra Israel. Tant és així, que RTVE va ser la promotora de la Fundación Miguel Angel Blanco, donant generosament l'aportació econòmica d'un acte en homenatge al regidor assassinat d'Ermua. En canvi, la víctima -jueva- de Nail Barghouti no mereix cap mena de consideració; al contrari, és una "cosa", un element molest que es va interposar en la llibertat del seu assassí.

Però a més, malgrat estar empresonat, Nail Barghouti va participar en la planificació d'atemptats brutals contra la població civil israeliana a partir de la Segona Intifada. Continuem amb les comparacions : ¿s'imaginen un reportatge de TVE entrevistant en el mateix to compassiu i contemporitzador algun dels ideòlegs dels salvatges atemptats de Madrid contra els trens de passatgers de l'11 de març de 2004?

La reportera prova de fer-nos còmplices de la seva visió gairebé amorosa respecte aquest terrorista mostrant-nos "una de les seves ferides" fruit de la maldat israeliana, és clar. L'anunci et posa a la defensiva : "serà una visió horrible. Em desmaiaré". Mirin-s'ho bé, si la vista els ho permet, perquè feia temps que no presenciàvem una mostra de propaganda més ridícula. Per comptes de desmaiar-nos ens hem orinat de riure : resulta que aquest paio que va segrestar i assassinar i que va planificar atemptats brutals rebentant centenars de persones innocents en autobusos, mercats i restaurants, té una petita marca en el braç que igual pot ser fruit d'unes manilles massa ajustades com d'una esquitxada d'oli un dia que fregia falafels.

L'anònima reportera admiradora de Nail Barghouti afirma que han destruït la família i la vida d'aquest terrorista, quan les úniques vides que s'han destruït veritablement són les de les seves víctimes. Sosté la periodista (?) que s'ha tractat d'un "intercanvi de presoners". Amb això dóna a entendre clarament que Gilad Shalit era un presoner, no un ostatge bescanviat mitjançant una extorsió repugnant. Els Serveis Informatius de TVE ¿també consideren que el funcionari de presons Ortega Lara, segrestat durant més de 500 dies era un "presoner"? Sí la resposta és sí, tenim un greu problema d'ordre públic. Si és que no, tenim un greu problema de racisme. I tots sabem que, efectivament, es tracta d'un cas descarat d'antisemitisme.

RAFAH: LA PRIMERA FRONTERA DEL 67 EN CAURE -viatjar a Egipte serà una temeritat-

Les actuals autoritats egípcies han decidit obrir permanentment la frontera amb Gaza el proper cap de setmana. La situació de feblesa i provisionalitat dels governants egipcis els ha decidit a fer aquesta concessió per frenar les manifestacions de protesta que novament envaeixen els carrers i les places d'Egipte. Els descontents acusen les autoritats de no haver aconseguit prou canvis polítics i econòmics que alleugin l'atur, la corrupció i la pobresa del país. Donat que ni els actuals governants -ni previsiblement els propers- no són capaços de posar ordre i d'instaurar un sistema polític i econòmic coherent i just, amb l'excusa que a les manifestacions cada vegada es veuen més banderes palestines, han decidit fer aquesta gran concessió al poble sense tenir en compte les gravíssimes conseqüències que pot provocar.

L'anunci de l'apertura de la frontera entre Egipte i Gaza ha causat preocupació a Israel i és vista com una de les lectures previsibles que es faria al món àrab del discurs de Barack Obama i de la seva referència a les fronteres anteriors al 67. Amb aquesta decisió, a més, el govern egipci incompliria compromisos contrets amb Israel en el marc d'acords superiors subscrits des de l'època de Sadat que incloïen el retorn del Sinai a Egipte, i donaria facilitats i carta de naturalesa a Hamas, que és considerat com a grup terrorista per Israel, la Unió Europea i EEUU.

Les conseqüències a curt i mig termini poden esdevenir molt greus. A les autoritats egípcies els resultarà gairebé impossible aturar el contraban d'armes i la massiva afluència de palestins a l'interior d'Egipte, especialment de grups jihadistes disposats a desestabilitzar encara més la zona amb atemptats contra Israel i amb accions de sabotatge a les instal·lacions de gas i al turisme.

Una altra de les conseqüències podria ser l'entrada a Gaza de la propera Flotilla per aigües egípcies. En aquest cas, Israel podria cedir generosament a Egipte la provisió de tot el material que sufraga i lliura cada dia a través dels passos fronterers israelians i confiar a la proverbial solidaritat àrab el benestar de Gaza. Així, de facto, cauria la primera frontera i tornaria a trobar-se en la situació de 1967 suggerida per Obama; és a dir, Gaza estaria sota sobirania egípcia sense que ni les organitzacions palestines ni cap país àrab protestessin.

Si volen conèixer a fons les condicions idíl·liques de la població de Gaza abans del 67 els recomanem que no es perdin per res del món aquest descomunal ARTICLE que podran llegir a 'Off the record'.

L'AMENAÇA COM A NEGOCI

Abdennur Prado és un cristià que es va convertir a l'islam. Si hagués estat al revés la seva vida correria perill o potser "ja hauria tingut el seu 11-M". Com deuen saber, Prado va de musulmà moderat i multicultural i això a les administracions progres els dóna un gustet immens. És el candidat perfecte per ensenyar a les visites : un espanyol -accidentalment català-, musulmà, dialogant, jove i ros. A aquest compendi de virtuts se l'havia de subvencionar generosament per mitjà del seu xiringuito, la Junta islàmica de Catalunya, formada segons diuen per musulmans catalans. No diuen quants són però ens temem que són ell i el cabo i que als imams radicals que poblen el nostre país i l'omplen de burques i soflames antidemocràtiques ja els està bé que Prado endolceixi els conflictes fent declaracions públiques amb cara de bon noi i sabent què cal dir i què cal callar. Però el passat dia 23 Abdennur Prado va tenir una pujada de bilirubina i va escriure una entrada incendiària al seu bloc titulada "Tendrán su 11-M" dedicada als parlamentaris espanyols que van votar a favor d'intervenir a Líbia per evitar que Gaddafi continuï massacrant impunement la població civil. La cosa va transcendir perquè Webislam -invent subvencionat encara ara pel govern espanyol i fins fa poc per La Caixa- va reproduir orgullosament l'exabrupte. Ens imaginem la cara dels subvencionadors del ministerio de Asuntos Exteriores llegint la frase "Y vosotros, los 336 que han votado a favor de la guerra, en el Congreso de los Criminales (honor a los 3 resistentes que votaron en contra, émulos de Lot en la Sodoma de la guerra)". Pel que sembla va haver un festival de telefonades i Webislam va retirar l'article malgrat defensar que Prado va ser malintrepretat. Sí, sí... "Tendrán su 11-M. Tal vez no hoy ni mañana, tal vez en la otra vida,...". Ja, tal vez, o no, però per més que faci notes d'aclariment tots sabem què és una amenaça, especialment venint d'una religió que sovint s'imposa per la força, la pressió o l'amenaça. ¿Que els nordamericans no aproven la construcció d'una gran mesquita a la zona de les Torres Bessones? : amenaça (els musulmans dels EEUU s'aixecaran i el país viurà en una mascletà permanent); ¿que a França volen prohibir que les nenes vagin cobertes a escola? : amenaça (els musulmans de França s'alçaran). ¿Què a Jerusalem es fan excavacions a la zona del Temple? : amenaça (aldarulls amb morts i acusació al govern israelià de voler profanar les mesquites del mont del Temple). ¿Que detenen un delinqüent reincident que, casualment, és musulmà? : amenaça (aldarulls a Salt perquè la policia és racista). I així anar fent, i així els governants anar callant i fent concessions i fent-li de franc la campanya electoral a l'extrema dreta.

La primera secció del blog d'Abdennur Prado està dedicada al "Pensamiento islámico", un oxímoron tenint en compte la capacitat de pensament del seu autor i les perles que hi vessa. Vegi's si no :

"El caso de Palestina es uno de los casos más flagrantes de genocidio en marcha en estos momentos en el mundo".

"No me extraña que Michael Hardt y Antonio Negri sitúen a los árabes a la vanguardia democratizadora".

"La lengua castellana es la lengua de la revelación, la lengua que hablaron Adán y Eva al salir del paraí­so, la lengua a través de la cual Al-lâh se nos dirige. No es ya la lengua del imperio, sino aquella a la que tradujeron sus versos los poetas quechua y aymara, la misma en la cual Teresa de Jesús y Juan de la Cruz volcaron las mí­sticas judí­a y musulmana".

Muy bien hablao! Aquestes mostres de profunditat i cultura deuen haver commòs les autoritats espanyoles i l'anterior administració catalana -especialment el negociat del senyor Carod-Rovira-, que en el decurs dels anys han subvencionat aquest prodigi de lucidesa amb centenars de milers d'euros dels nostres impostos. Ignorem si la seva afirmació relativa a que els salvatges atemptats de l'11-M no eren de caire gihadista puntua doble.

Abdennur Prado, a més de ser el president de la Junta Islàmica de Catalunya és el director del Congreso Internacional de Feminismo Islámico (un altre oxímoron generosament subvencionat). És curiós que un congrés feminista sigui dirigit per un home. Però l'Abdennur Prado ho deu fer molt bé, perquè una musulmana feminista que es diu M. Laure Rodríguez Quiroga ha sortit a defensar-lo a Webislam atribuint les crítiques contra Prado a l'islamofòbia. El títol de l'article és impagable : Abdennur, lleno eres de gracia.

No és una broma nostra, que consti. Aquesta pantomima permanent suscita l'admiració dels mitjans de comunicació progres i la dels actuals governants espanyols que no dubten a posar-los com a exemple de la Alianza de Civilizaciones. I això té un preu que paguem amb els nostres diners i que pagarem durant molt de temps si renunciem a lluitar per la democràcia... i pel sentit del ridícul.

Diuen que HI HAURÀ UN ATEMPTAT

Les Agències d’Intel·ligència més solvents alerten que properament a Europa hi haurà un atemptat d’alguna franquícia d’Al-Qaida. Tot duu a témer que es tractarà d’una operació terrorista coordinada semblant a la matança de Mumbai del 26 de novembre de 2008. És lluny, Mumbai, sí. I el 2008… Quantes coses no han passat des d’aleshores. Sembla tan llunyà! De fet, el 2004 encara és més llunyà, però els recordem que l’11 de març d’aquell any un grup d’islamistes radicals sense gaire preparació van sembrar el caos i el terror a Madrid, una ciutat generalment ben controlada per unes forces de seguretat comandades per gent que, ideologies al marge, es pren seriosament qualsevol amenaça terrorista.  

Qui ha donat la veu d’alarma pública han estat les autoritats dels EEUU advertint del perill els seus ciutadans en trànsit per Europa. Al Govern de la Gran Bretanya li ha faltat temps per afegir-se a l’avís tot desviant els perills en direcció a França i Alemanya. Però el ministeri de l’Interior de la Gran Bretanya sap que un macroatemptat a França o a Alemanya és improbable perquè llurs exigències de seguretat són molt elevades i perquè les conseqüències a nivell estatal i EUROPEU per a la població musulmana probablement serien irreversibles. Hi ha molts candidats a rebre, un d’ells, of course, la Gran Bretanya; potser per això la seva ministra d’Interior -Theresa May- ha demanat la col·laboració de tots els ciutadans davant qualsevol sospita per tal d’avortar qualsevol atemptat.

Hi ha molts candidats…

Sí, el terrorisme islamofeixista pot colpejar a qualsevol punt del mapa mundial, però els recordem que l’atemptat més greu i més sagnant que ha patit Europa es va materialitzar en una Espanya on concorrien alhora unes eleccions -democràtiques- i una opinió pública mediatitzada i absolutament ignorant del perill que l’amenaçava. Els terroristes tenen una especial predilecció pels processos democràtics… concretament per aprofitar-se’n i manipular-los a plaer, especialment si saben que les divisions internes del país víctima dels seus embats desdibuixarà una resposta unitària i decidida. I així va ser a Espanya aquells dies de març de 2004. I, el que és més greu, els mesos i els anys posteriors. No només no hi ha hagut una reflexió pública, serena i seriosa sobre la cara més sinistra -i majoritària- de l’islam a casa nostra, sinó que a més un ample espectre de la classe política, tant espanyola com catalana, des d’aleshores s’ha dedicat a agenollar-se davant l’amenaça, a callar quan havia de denunciar que els fonamentalistes islàmics en menys de dues dècades havien recuperat amb escreix l’opressió i el fanatisme religiós que tantes lluites i tanta sang havia costat combatre i vèncer des de feia dos segles i, sovint, a pensar que riure’ls les gràcies -quan els morts eren jueus- seria motiu de perdó. I no, senyors, no! Ja ho haurien de saber… Abaixar-se els pantalons davant Hitler no només no va servir per contenir-lo sinó que el va fer més fort i més impune i va esperonar-lo a vexar els covards i a exterminar els innocents. I haurien de saber que el fonamentalisme musulmà és atroçment immisericorde amb el dubte, la divisió i la feblesa.

Fa mesos que les diferents policies de l’estat alerten de l’amenaça d’un gran atemptat a casa nostra i de la laxitud davant l’arribada massiva de cèl·lules i d’imams salafistes a Catalunya. Els nostres governants no han fet res per evitar que aquests pocs individus hagin imposat una autèntica dictadura intra murs en les seves comunitats. Molts immigrants musulmans -especialment dones- s’han vist forçats a plegar-se a les exigències medievals i feixistes d’aquests fanàtics. Tots coneixem noies i dones que en privat confessen que s’han cobert el cap amb mocadors i es vesteixen com un sac de patates perquè si no els fan la vida impossible a elles i a tota la seva família, especialment als seus fills. No tenim una classe política decent que els protegeixi i ens protegeixi. Ben al contrari, la ceguesa i la covardia dels nostres governants arriba al límit d’afirmar que la burka no és un problema perquè ells no n’han vist cap o que a les escoles catalanes s’hauria d’ensenyar l’àrab. Imbècils! Mesells!

Qui comanda la conselleria d’Interior a Catalunya? Un pseudo comunista decadent que va gosar assistir a una manifestació contra Israel on es va cridar a favor de la jihad i es va mostrar impunement una pistola; un estúpid envoltat d’irresponsables que s’han dedicat durant quatre anys a humiliar la nostra policia i a enaltir la canalla antisistema que dimecres passat va demostrar que si els surt dels ous ens poden muntar una intifada pijo-progre amb la púrria de casa nostra i de mitja Europa mentre el segon d’Interior es passeja tranquil·lament fent-se el el progressista en una manifestació  a 120 quilòmetres del conflicte.

Un President responsable hauria d’haver cessat fulminantment aquests irresponsables, però resulta que el titella que diu presidir el nostre Govern no pot cessar ni a la senyora de fer feines d’Interior. ¿Què dimonis ha de fer la Molt Honorable Ameba si el desgovern que presideix s’ha fet farts de subvencionar organitzacions que de bon grat repartirien caramels si a casa nostra volés un tren o una estació plena de gent? A què collons espera el nostre Govern per avisar-nos -com ho ha fet el govern de la Gran Bretanya- que estiguem amatents i col·laborem contra el terror?

No poden perquè no en saben, perquè no gosen i perquè han avalat un rescat que ha aportat a les arques d’Al-Qaida més de 8 milions d’euros, 1.332 milions de pessetes pagats amb els nostres impostos per facilitar l’entrenament i la infraestructura d’un grapat de malparits i la compra dels explosius amb que tard o d’hora assassinaran tants innocents com puguin a qualsevol indret d’Europa. Potser hem pagat perquè matin algun fill nostre, o un amic, o un desconegut tan desconcertat i tan fastiguejat com nosaltres.

Mohamed Omar Debhi... ¿No els diu res, aquest nom? Es tracta d’un individu amb nacionalitat nordamericana d’orígen algerià. Viu des de fa anys a Esplugues de Llobregat envoltat de luxes i d’impunitat. El van detenir fa pocs dies per enviar diners a Al-Qaida del Magrib. No els sona? Sí, els mateixos que van segrestar els cooperants de Barcelona Acció Solidària, l’ONG que cap diari te el valor de dir que depèn de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i del PSC i que -a causa d’un lamentable descuit- va propiciar que ara Al-Qaida tingui mooolts diners pagats amb els nostres impostos sense que ningú hagi dimitit o hagi estat detingut. Bé, anem per feina, Mohamed Omar Debhi va ser posat en llibertat provisional perquè ni la imputació per terrorisme i col·laboració amb banda armada ni les relatives a frau a Hisenda i la Seguretat Social eren prou importants i fonamentades per recomanar el seu empresonament. Ens fa l’efecte que la policia està tan indignada que -excepcionalment- ha facilitat el seu nom, cognoms i fotografia i -excepcionalment- alguns diaris ho han publicat. Tot plegat una anècdota en el microcosmos apassionant del Baix Llobregat.

Quan el 29 de novembre passat tres cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària van ser segrestats per Al-Qaida del Magrib vam denunciar que els mateixos organitzadors havien facilitat en temps real, en obert i sense cap mesura de seguretat les coordenades del seu trajecte publicitant fins i tot la clau secreta per accedir als 3 GPS de la comitiva. Les autoritats del país (sic) van demanar a la premsa moderació i... ¿com es diu silenci sense dir silenci? Bé, el cas és que sortosament els tres segrestats són vius i lliures. Perfecte, l’enhorabona! I ara què? ¿Ara tampoc “no toca” parlar dels GPS i de la resta de detalls que van envoltar aquell episodi? ¿Tenim una premsa lliure?

Oh, sí! Tenim una premsa fantàstica! Aquest cap de setmana l’indescriptible Joan Roure ens ha informat que a Ruanda i rodalies han assassinat més gent que a l’Holocaust, i la premsa en general ens ha fet saber que la Trobada Internacional per la Pau celebrada a Barcelona “ha posat el conflicte arabo-israelià al centre del debat”. El Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha afirmat que "urgeix treballar per tal de solucionar aquest conflicte que dessagna Terra Santa”. No han comentat res sobre les matances de cristians en terra musulmana ni sobre les hòsties que es reparteixen les diferents confesions cristianes per controlar temples, racons i relíquies a Jerusalem i a Betlehem. Val la pena tenir en compte que aquests senyors tan santificats que es diuen cristians i ecumènics i que han arribat a les mans en públic exhibint casulles, mitres i pedreria per un raconet de l’escala d’una església es veuen amb cor de pontificar sobre la pau a Israel.

Cal afegir, per tranquil·litzar els nostres lectors, que “a aquest acte també hi han assistit el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que han posat Catalunya i Barcelona com exemples de societats plurals que miren de gestionar la seva diversitat mitjançant el diàleg”.

A continuació la Jerarquia, en alegre camaraderia, va fer volar coloms.

Molt bé, tot molt bonic. Bé, i ara que tothom ja ha fet el seu numeret, algú parlarà seriosament del segrest? Algun periodista, intel·lectual o el que sigui que no temi perdre la feina? Ens plauria immensament que la nostra admirada Pilar Rahola, mostrant una vegada més la seva valentia, ens fes la mercè de fer el xut d’honor… Endavant, Pilar!

ISLAM ÉS POR

Mentre els mentiders i els insensats repeteixen “Islam is peace”, la realitat ens demostra dia a dia que l’islam és por, injustícia i brutalitat. Ara els fonamentalistes, el percentatge dels quals ignorem amb exactitud però sospitem nombrós, han iniciat una campanya reclamant un boycott contra Espanya. Evidentment, quan els jihadistes parlen d’Espanya no entren en refinades distincions nacionals ni de cap mena. Per a ells Espanya és el nom oficial i reconegut internacionalment del que consideren Al-Andalus. Per a ells qualsevol territori que hagi estat governat, administrat o conquerit algun dia per musulmans -com “Al-Andalus”- els pertany, i la resta a la llarga també els ha de pertànyer perquè ho diuen ells i l’Alcorà. I punt!

Els islamistes es serveixen de qualsevol excusa per amenaçar, que és el que millor saben fer per comptes de triar la convivència, el respecte a la religió i les idees dels altres i el diàleg, que consideren com una feblesa ignominiosa. Saben que una proporció inquietantment nombrosa de polítics i alts funcionaris de les democràcies occidentals s’escagarrinen cames avall davant de qualsevol amenaça, per absurda que sigui.

Els Serveis d’Intel·ligència espanyols i d’altres estats que col·laboren en la lluita antiterrorista contra Al-Qaida estan en estat d’alerta. Saben que hi ha centenars de voluntaris disposats a atemptar a l’estat espanyol, que hi ha cèl·lules organitzades i connectades amb l’exterior, que tenen mitjans econòmics i tècnics i compten amb la complicitat de grups que han donat un suport propagandístic al terrorisme -sempre amb els diners dels contribuents-, manipulant el conflicte israelo-palestí, acceptat o tolerat per molts agents socials, polítics, periodístics i governamentals que fins ara els han fet el joc i els han nodrit perquè les víctimes, en tot cas, podien ser o eren els israelianes.

Ara, el problema el tenim aquí mateix. Boycott contra el turisme, els negocis i les relacions amb Espanya. Webs jihadistes i entrades a youtube incitant a atemptar contra la població civil. ¿L’excusa? : dues ofenses horripilants; a saber,

1.- Aznar ha anat fa poc a Jerusalem.

2.- Hi ha una discoteca a Águilas (Múrcia) que es diu ‘La Meca’.

Bé, vostès, si ens han anat seguint, ja deuen saber que no som fans del senyor Aznar, però ens sembla que té tot el dret d'anar a Jerusalem, a Sebastopol o allà on li doni la gana. ¿O és que el senyor Aznar no és un ciutadà del món com qualsevol fill nascut de mare?, ¿algú ha muntat algun escàndol pel fet que Zapatero, Serrat o qualsevol cooperant d’una ONG hagi visitat Jerusalem? ¿Algú té cap dret a decidir on viatgem i què pensem?

Pel que fa a la discoteca ‘La Meca’, es tracta d’un edifici kitch i d’un negoci absolutament legal inaugurat fa més de vint anys amb aquest mateix nom que, certament, és frívol com tants d’altres noms de discoteques, de grups musicals, etc. Per cert, ¿per què s’ha d’organitzar una guerra santa per una discoteca que duu per nom ‘La Meca’ i no per una merda de beguda que es diu MECA-COLA? Té alguna cosa a veure amb que la merda de beguda és un negoci promogut per un estafador palestí i per progres que simulen ser pacifistes mentre ens volen ficar en un conflicte internacional atacant Israel amb una flotilla carregada de jihadistes?

Bé, el cas és que en els darrers 20 anys ningú no s’havia escandalitzat amb el nom de la discoteca, però resulta que un musulmà senegalès resident a Espanya (amb papers o no) es va ofendre, ho va denunciar entre els seus col·legues i la cosa va arribar a les televisions super-mega-cosmopolites com Al-Arabiya o Al-Jazzira. El resultat : campanya internacional, amenaces d’atemptats personals i col·lectius, atacs de hakers al web exigint el canvi de nom immediat de la discoteca sota l’amenaça que en cas contrari “hi haurà una gran guerra entre Espanya i el poble de l’islam”, sospitosa inhibició dels imams andalusís, les associacions i les federacions islàmiques d’Espanya i, és clar… acolloniment dels propietaris i les autoritats, que han iniciat un procés “participatiu” per canviar-li el nom. Ai. ai, ai, aquests còlics…! Quantes cagarrines s’han escampat contra les parets de l’estat de dret veient en un vídeo ridícul al You Tube una cita de l’Alcorà que exigeix la demolició de les sinagogues... i les esglésies !!! (“No pot ser! Segur que es tracta d’un error. Nosaltres som bons, no com els jueus, que són rarets i tal i tal…”).

Qui sap si els terroristes cosmopolites d’Al Qaida no acabaran demanant-li consell a Francesc Tubau, dirigent de l’arxiconeguda i subvencionada ONG pacifista ‘Aturem la guerra’. Aquest exemplar militant internacionalista i antisemita, a part d’organitzar i participar en un vergonyós boicott públic contra Noa en connivència amb el servei de seguretat comandat per l’actual conseller d’Interior de la Generalitat -honorable tovàritx Joan Saura- arrossega des de la seva adolescència la frustració de no haver aconseguit volar una discoteca amb més de 400 joves a dins.

La solidaritat amb l’enemic obra miracles. Que els ho preguntin si no als organitzadors de la Caravana Solidària la bondat dels quals ha suposat una injecció de com a mínim 8 milions d’euros a Al-Qaida sufragats amb els nostres imposts. Ens agrairan el favor amb una pluja de caramels? Potser se’ls acudirà alguna altra cosa; són gent imaginativa i detallista. Per cert, estem immersos en un procés electoral que durarà més de 80 dies.

Els proposem un joc. Endevinin el nom del país que es menjarà aquest marró:

- Protesta irada contra un dirigent polític que es mou lliurement per Jerusalem.

- Protesta contra una barrera (o mur de la vergonya) que impedeix la lliure circulació de la població nativa (casualment musulmana).

- Protesta contra la brutalitat policial als chekpoints (especialment contra la humiliant presència de dones policia).

- Crida al boycott internacional.

- Crida a reconquerir territori musulmà.

- Amenaces d’atemptat per ofenses contra la religió i la dignitat dels musulmans.

¿Estem parlant d’Israel ?... No, estem parlant d’Espanya, objectiu fàcil poblat per una classe dirigent progre, comprensiva i laxada sense necessitat de lavatives que ha concienciat el poble, inclosos els nens de primària, sobre el bon rotllet i la bondat universal. És una llàstima que justament en aquest moment hi hagi un delicat procés electoral a casa nostra i que, casualment, el govern del Marroc no s’interessi gaire pels nostres problemes. ¡Ah, què en són d’apassionants l’atzar i les coincidències! Però que ningú no malpensi. Quan el govern marroquí va advertir que cessava en la seva col·laboració antiterrorista amb motiu del suport progre en general i governamental en particular a una senyora saharaui en vaga de fam, ho deia de broma. Que el ministre de l’interior espanyol anés al Marroc l’endemà de l’alliberament dels cooperants segrestats de l’ONG de l’Ajuntament de Barcelona va ser una casualitat.

Volem finalitzar aquest post amb una notícia tranquil·litzadora : el pastor lleugerament sonat que volia cremar exemplars de l’Alcorà finalment s’ho ha repensat. Es va prendre la medicació i va escoltar els bons consells del president Obama que, a més de ser el primer Premi Nobel preventiu de la història és el primer President dels EEUU que ordena cremar milers de Bíblies per evitar que els musulmans s’enfadin.

No passa res! Com tots els progres saben perfectament, només es tracta de papers. Bé, sempre que els papers no continguin l’Alcorà! Naturalment!

 

REGALS PER AL-QAIDA (un preu incalculable)

Abans d'entrar en matèria, mirin atentament aquest vídeo, especialment del minut 1.28 endavant, en què els ostatges, a punt de ser alliberats, reciten de memòria part de l'Alcorà davant del mediador, coaccionats pels terroristes que els van mantenir segrestats prop de nou mesos i que s'amaguen darrera de les càmeres. L'un amb una actitud més servil, l'altre amb un posat més forçat obeeixen i suporten aquesta nova humiliació per salvar la vida. No es perdin detall de les imatges que segueixen. No podran escoltar les paraules d'un dels segrestats perquè l'àudio -fins ara- ha estat CENSURAT. Però els estalviarem l'esforç de llegir els seus llavis. Fent broma davant de l'home que els va segrestar, que va disparar tres trets sobre la cama del seu company i que no va dubtar a l'hora de lliurar-los a una banda terrorista que els podia haver assassinat, diu "Omar nos ha dejado hacer turismo por el Sahara, y pasar un rato con Al-Qaeda". Mai fins ara cap grup terrorista havia aconseguit transmetre una imatge de domini i connivència com aquesta; una humiliació afegida, una bufetada monumental a l'estat de dret i a la dignitat que no hauria de quedar impune.

L'alliberament dels dos cooperants de la Caravana Solidaria segrestats el 29 de novembre de 2010 (Albert Vilalta i Roque Pascual) que es va fer efectiu oficialment diumenge 22 d'agost, posa fi a un angoixant episodi que ha durat prop de nou mesos i que hauria pogut costar les vides dels segrestats, presentats com a una bona gent voluntariosa i potser un xic innocent que no havia previst que l'integrisme islàmic gosés segrestar també a uns cooperants enrotllats, cosmopolites i comprensius amb les particularitats d'altres cultures amb costums i idees diferents, sempre justificats en alguns cercles amb arguments bonistes i irresponsables.

No entrarem a valorar el candor dels segrestats. Entenem que un estat provi de protegir la vida dels seus ciutadans fent el que estigui a les seves mans i, per descomptat, que l'angoixa de les famílies i l'entorn dels segrestats condicioni una negociació, però això no treu que denunciem que no tots els ciutadans espanyols reben el mateix tracte en una situació d'emergència i que tot el que ha envoltat aquest segrest constitueixi un escàndol majúscul amb massa parts interessades a passar pàgina, començant pel Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE i continuant per tot l'entramat d'ONGs que disposen descontroladament de fortunes provinents dels nostres impostos, de les oficines institucionals que interessadament els atorguen aquest poder, dels mitjans públics de comunicació que callen o maquillen aquesta realitat, dels receptors dels ajuts -de vegades massa propers al terrorisme islàmic- i dels partits que es reserven interessadament certes informacions per canviar favors, silencis i futures impunitats.

La irresponsabilitat, la confusió i l'engany han estat silenciats fins ara amb l'excusa de la discreció i la protecció de la vida dels segrestats. Nosaltres ho vam entendre i vam deixar de proporcionar informació però no vam deixat d'investigar. Ens indignava que la premsa callés que la Caravana Solidària disposava de tres GPS en directe i a l'abast de tothom (inclosos terroristes) perquè, tal com vam denunciar, aquella informació no posava en perill la vida del segrestats sinó l'estabilitat política de gran part de la nomenklatura del PSC, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i el muntatge indecent del que ens volen fer creure que és ajut humanitari des de la Generalitat i el govern d'Espanya. Els segrestats van ser un magnífica coartada. Ara toca proclamar les bondats dels negociadors, dir que tot ha acabat bé i que ha estat un malson sortosament superat. Punt.

Doncs no, mirin! Nosaltres no callarem ni tenim cap intenció de permetre que tot quedi en un happy end progre, sostenible i políticament correcte.

UN PREU INCALCULABLE

Vuit milions? No. Aquesta és la xifra del rescat que es rumoreja sense ser ni desmentida ni confirmada oficialment. Fem números... Deixem el cost del rescat per més endavant. Se'n parli o no, es censuri o no, com a contribuents tots nosaltres hem pagat autèntiques fortunes que tant de bo haguessin anat a parar a ajudar gent necessitada : viatges i despeses del cos diplomàtic, viatges i despeses dels serveis d'intel·ligència espanyols i convidats, dos viatges d'anada i tornada d'un caça de l'aviació espanyola, suborns, informadors, seguiments, intermediaris extraoficials i institucionals (inclòs el clan Gaddafi) i... tractats i protocols diversos amb Mauritània, Mali, Burkina Fasso, Marroc i Algèria per compensar el desgavell monumental creat per un simulacre d'ONG del PSC i una diplomàcia tercermundista i desacreditada fins a la vergonya. Estem parlant de MILERS DE MILIONS d'euros. Part de les proves d'aquest saqueig aniran sortint al BOE els propers mesos en forma de tractats de pesca, de cooperació de tota mena, d'inversió turística i cultural, d'intercanvis de programes formatius i universitaris, etc; la resta no sortirà enlloc amb l'excusa que es tracta de matèria reservada i cooperació antiterrorista. Els nostres fantàstics mitjans de comunicació -públics i privats- no destinaran ni un euro a resseguir el rastre de tanta merda, a cap becari se li acudirà que l'extorsió pot cobrir-se amb respectables Decrets oficials, algun periodista decent perdrà la feina per intentar denunciar-ho i els qui es lucren amb els nostres impostos i alimenten l'integrisme islàmic continuaran encantant serps i il·lusos amb la cançó de les garanties democràtiques i la presumpció d'innocència, autèntiques fites de la civilització que a mans dels totalitaris i els imbècils constitueixen un perill brutal que amenaça l'arrel del sistema democràtic.

Però no oblidem el context d'aquest afer. Dotze dies abans del segrest dels cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària el govern espanyol havia pagat un rescat de prop de 3 milions d'euros per recuperar els pescadors del tonyinaire Alakrana després de ser un mes i mig a mans de pirates somalís. Allò va constituir una bicoca per als pirates de la zona, el seu entorn, els intermediaris i gran part d la premsa espanyola disfressada d'intencions impecables que va justificar el segrest amb arguments bonistes i suïcides. Si el govern espanyol pagava 3 milions sense queixar-se a canvi de 37 vulgars pescadors bascos que anaven pels mars del món amb la ikurrinya, ¿què no faria per tres membres d'una ONG rareta dependent del Partit dels Socialista de Catalunya? A més, els segrestats no eren uns qualsevols. Hi havia una dona, la menys coneguda però "una dona"!... i fins i tot els més progres saben que els salafistes no són gaire delicats amb les senyores, ni tan sols amb les musulmanes, que es permeten segrestar, violar i degollar com si tal cosa. Els altres dos segrestats eren empresaris amb contactes força interessants de cara a una extorsió econòmica i política en tota regla. I així tenim que el govern d'un estat europeu que repetidament ha afirmat que no negocia amb terroristes estava disposat a pagar ràpid i bé després d'alguna temptativa de breu negociació per salvar LA HONRA de cara a la galeria. Les coses, però, es van complicar : el segrestadors no volien només diners a canvi, volien l'alliberament de terroristes... D'entrada, van demanar l'alliberament d'Omar Uld Sid'Ahmed Uld Hame (Omar el Saharaui) i la resta dels segrestadors materials dels cooperants catalans detinguts per les autoritats mauritanes en espera de judici i amb petició de condemnes durissimes per la fiscalia muritana. La República ISLÀMICA de Mauritània, governada per militars colpistes, té com a norma no cedir a xantatges que comportin l'alliberament de terroristes. En aquesta ocasió ha cedit pressionada pel govern espanyol. La majoria dels acusats van ser declarats innocents. Omar Saharaui s'enfrontava a una petició de cadena perpetua amb treballs forçats, però la sentència, dictada el 21de juliol i condicionada per les pressions del govern espanyol, va ser de 12 anys. Passats 24 dies va ser teòricament extraditat en una maniobra prèvia a l'intercanvi amb els segrestats.

Muritània ha cedit a aquestes pressions i els governs del magrib s'han dut les mans al cap per una concessió tan insensata. Els diners del rescat que potser han salvat la vida de dos homes poden costar moltíssimes vides. Algèria ha viscut anys de plom i de matances que han suposat més de 200.000 morts. Podrà pair i perdonar que aquest rescat s'inverteixi en noves massacres en terres argelines? ¿Es tallarà la valuosíssima col·laboració antiterrorista entre Argèlia i Espanya? Si no és així, ¿quan més ens costarà? ¿Algú pot afirmar que aquests diners no serviran per volar més trens a Espanya? Si el fonamentalisme islàmic torna a cometre una massacre aquí, qui en serà responsable? Ningú? Si el govern espanyol ha pressionat altres governs per alliberar terroristes, ¿podria ser que també hagi alliberat terroristes de les presons espanyoles o s'hagi compromès a fer-ho en un termini concret? Si ningú sap on paren els dos pirates de l'Alakrana detinguts i processats per l'Audiència Nacional, ¿algú pot garantir que TOTS els terroristes condemnats per la massacre de l'11 de març de 2004 a Madrid encara són a la presó i hi seran mentre durin les seves condemnes?

Una dirigent socialista va afirmar fa poc que "el diner públic no és de ningú". També ho deuen pensar molts dels integrants de Barcelona Acció Solidària, especialment els membres orgànics del PSC que la dirigeixen. Gràcies a la seva estupidesa i a la seva covardia hem hagut de pagar amb els nostres impostos els bitllets d'una rifa macabra que pot costar moltes vides, i ens enfonsem en l'espantós desig que no siguin les dels nostres ni la nostra pròpia... S'ha jugat amb el diner públic, amb la seguretat i la col·laboració antiterrorista de l'estat, s'ha posat en risc la vida de molts innocents i s'ha aconseguit que un passaport espanyol sigui el més sembant a un xec al portador garantit per a qualsevol extorsionador. Això no es pot tapar i, malauradament, no ha acabat aquí.

Diumenge passat TV3 -una de les televisions públiques que alimenten el mite d'un islam pacific i atractiu que tan car pagarem-, va emetre el documental 'En mans d'Al-Qaeda' que poden veure encapçalant aquest article. La intenció era tancar el tema i tranquil·litzar els televidents. "Ja està, ja han tornat. Els segrestats, els seus companys i familiars s'ho han passat molt malament. El govern ha aconseguit alliberar-los. Ja podem dormir tranquils!". L'única novetat que aportava eren unes imatges cedides en exclusiva a TV3 que, en realitat, eren un caramel emmetzinat del govern maurità per mitjà de l'agència oficial de notícies Sahara Media per deixar clar que el preu polític s'havia de repartir. Evidentment hauria estat un escàndol que TV3 no emetés aquestes imatges però periodísticament les va manipular censurant el so de fragments comprometedors, evitant preguntes elementals i silenciant el que la mateixa agència Sahara Media publica en el seu web... "L'espectacle té lloc en qualsevol lloc del Sàhara malià. Una trobada inesperada entre els ostatges i els seus segrestadors. Somriures per part dels cooperants espanyols i una estranya calma d'Omar Sahraui, amb turbant i, malrat això, cobert de sorra després d'un llarg viatge a través d'un desert que no té secrets per a ell. Els homes d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQIM) no apareixen en el vídeo, com si es tractés de donar a aquesta escena l'aparença d'una reconciliació que comença amb aquesta frase humorística d'un dels ostatges: "l'Omar ens ha permès fer un volt turístic pel Sàhara i passar una estona amb Al-Qaida". 

Els nostres sagaços i implacables periodistes de Cat-Jazzira es van saltar un munt de preguntes elementals que es formulen fins i tot els nens de primària. Potser pensen que la població no està preparada per entendre les respostes que se'n desprenen o, directament, que tots som retardats. Ni tan sols van provar d'explicar com pot ser que enmig del desert uns segrestats puguin sentir una ràdio espanyola o puguin parlar per mòbil, com si en ple Sàhara hi hagués cobertura. Ni una pegunta sobre per què un dels segrestats va perdre 25 quilos i l'altre no o per què gairebé no els ha tocat el sol després de viure prop de nou mesos al desert. ¿O no han estat al desert? ¿Com han evitat que s'infectéssin les tres ferides de bala de Vilalta?, ¿com han tractat la malaltia cardíaca de Roque Pascual? ¿D'on va sortir la crossa últim model de Vilalta? ¿Per què no parlen de les filtracions que han anat sortint durant mesos de l'Ajuntament de Barcelona?

No, ¿per què embolicar-ho més? Deixem al poble fruint de la seva santa ignorància, sobretot ara que ha de votar. Mentrestant, l'aristocràcia del periodisme de fireta ens commou amb articles com el que el cadàver del diari Avui va dedicar-li al mediador Mustafà Chaavi, "un àngel del desert" (sic!), o el breu reportatge televisiu perpetrat per l'inefable Pepe Garriga a major glòria de la facció bondadosa d'Al-Qaida del Magrib.

Tot és tan bonic que ens emociona recordar aquelles sensibles paraules escrites en el blog de Barcelona Acció Solidària l'endemà mateix del segrest per algú amb una intel·ligència i una bondat privilegiades:

30 de novembre de 2009 3:13

Anònim ha dit...

Desde Sitges anims per tots.... tranquils, segur que en Roque ja es amic dels segrestadors!

Malauradament hi ha gent recargolada capaç de cometre crims tals com recordar, investigar, dubtar, sospitar i acusar. En una propera entrada provarem de desenvolupar una modesta interpretació de les declaracions d'un dels dirigents de Barcelona Acció Solidària... "El asalto había sido planificado con antelación... parecían saber perfectamente cuándo iba a pasar la caravana por la carretera entre Nuadibú y Nuakchot".

Good fellas!

(continuarà)

MICHEL GERMANEAU, ASSASSINAT

El cooperant francès Michel Germaneau ha estat assassinat per Al-Qaida del Magrib, que l'havia segrestat a finals del passat mes d'abril. Germaneau, de 78 anys i enginyer jubilat, era un membre actiu de l'associació 'Enmilal' (Cooperació, en tuareg), especialitzada en l'ajut educatiu i sanitari al Níger. El motiu del seu viatge al sahel va ser precisament la supervisió del funcionament d'una escola inaugurada per l'associació l'any 2009 a la vila d'In-Abangharet que acull nens residents, així com planificar la propera instal·lació d'un panell solar a l'edifici. Michel Germaneau patia una greu dolència cardíaca, tal com va fer públic en un missatge sonor adreçat al president Sarcozy el passat mes de maig. Des d'aleshores les autoritats franceses no havien rebut cap més prova de vida per part d'Al-Qaida, que a canvi de l'alliberament de l'enginyer exigia diners i l'alliberament de diversos terroristes empresonats al Magrib i a França i que havia amenaçat amb matar-lo el dia 26 de juliol. Aquestes gravíssimes circumstàncies va dur al govern francès a participar dijous passat en una operació militar conjunta amb l'exèrcit maurità al nord de Mali on sis terroristes d'Al-Qaida van ser abatuts. L'operació tenia com a principal missió la localització i el rescat de Michel Germaneau. Malauradament l'enginyer segrestat no era en aquell indret i Al-Qaida ha avançat un dia el seu assassinat com a "revenja" en un missatge emès per Al Jazira. Com era previsible els nostres mitjans de comunicació parlen d'execució, donant així per bona la versió d'Al-Qaida. És curiós que aquests mateixos mitjans parlin de "assassinat selectiu" cada vegada que Israel mata un cap terrorista i en canvi s'avinguin a considerar una "execució" l'assassinat a sang freda d'un ancià cooperant. Preguntat per periodistes sobre l'operació militar francesa al nord de Mali el ministre d'afers exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, va demanar novament prudència i silenci. Consell que no va ser capaç de seguir vista l'alarmant falta de domini del seu llenguatge no verbal que va mostrar. Esperem que la prudència i el silenci que el govern espanyol reclama per tal de protegir la vida dels dos cooperats catalans segrestats a Mauritània per Al-Qaida fa vuit mesos no consisteixi en esperar que l'assumpte es resolgui sol, tal com va succeir amb la crisi econòmica. La diplomàcia és molt més que prendre canapès o disfressar-se de cap tribal afganès. Cal més INTEL·LIGÈNCIA.

QUE TORNIN JA !!

Ja no són notícia. Les seves famílies callen perquè els han dit que callin. La premsa calla perquè -diuen- és el més prudent... perquè hi ha formes subtils de censura, perquè els mitjans han oblidat què és lluitar contra el feixisme mentre s'omplen la boca amb la memòria històrica i altres filigranes políticament correctes. Les televisions del país parlen de la maldat d'Israel i callen que els van segrestar uns islamistes radicals. TV3 ja no ens parla de la protesta de cada dimecres contra aquest segrest; l'alcalde de Barcelona -el que subvenciona amb 60.000 € el Tribunal Russell contra Israel- l'alcalde que, aprofitant la cavalgata de reis, va prometre als nens barcelonins l'alliberament dels segrestats, parla dels seus problemes i calla que una caravana solidària sufragada amb els diners dels barcelonins va ser atacada i que encara hi ha dos ciutadans segrestats. El President de la Generalitat només va aparèixer per fer-se una foto a l'aeroport al costat d'una pobra dona que va haver de "convertir-se a l'islam" per tal de ser alliberada, ignorant que es lliurava a un sotmetiment perpetu. Les feministes s'han empassat l'orgull i callen, les associacions islàmiques de Catalunya no han condemnat aquest segrest i callen i atorguen i insulten amb el seu silenci el nostre país, la vida dels segrestats i qualsevol vestigi de convivència i de bona voluntatat. Calla l'oposició per no afrontar cap compromís, callen els col·legis d'advocats, de periodistes, d'enginyers, calla l'església, calla el Govern espanyol presoner de la seva suïcida "aliança de civilitzacions". I callen els progres de la kúfia i els periodistes que viuen de denunciar i demonitzar Israel. Callar davant el totalitarisme és abdicar. Nosaltres no renunciem al futur. Ho hem dit més d'una vegada : hi ha moltes coses que ens separen de la "Caravana Solidària", però sabem, denunciem i reivindiquem que dos homes innocents estan segrestats des de fa més de mig any pels enemics de la democràcia. Volem que tornin ja, volem que tornin vius, demanem que tots els partits i les associacions que afirmen defensar la vida, la llibertat, la democràcia, la dignitat i l'entesa amb altres cultures pengin els seus retrats arreu i que exigeixin el seu alliberament immediat sense condicions. EXIGIM QUE ROQUE PASCUAL i ALBERT VILALTA SIGUIN ALLIBERATS IMMEDIATAMENT!!!

NAVEGANT CAP A LA JIHAD EN UN MAR DE MECCA COLA

Ha nascut una vedette. Ni les millors desfilades de Tània Doris al Molino poden comparar-se amb l'entrada de Manuel Tapial a l'aeroport de Barcelona fent voleiar la bandera palestina amb una mà i exhibint el signe de la victòria amb l'altra. Hi ha molt macarra social que a part de parasitar en els nostres impostos somnia en convertir-se en una mena de líder mundial dels desconcertats i dels malparits. Només cal combinar demagògia, una barra infinita, unes autoritats impresentables, l'oportunisme de la premsa i un antisemitisme secular. El que no havíem vist fins ara era una saga familiar d'agitadors tronats que es fan dir "activistes" fent xantatge a l'estat espanyol per no perdre la seva porció del pastís de les subvencions ara que la vaca pública està magra. Què es pensaven, que es tractava de solidaritat? No, és tracta d'un pols entre una ONG minúscula que ha d'aprofitar com sigui el protagonisme esquitxat amb sang dels seus 15 minuts de glòria i els governs d'Espanya i de Catalunya, formats per covards, antisemites, corruptes i ineptes. Els Manolos (Espinar-Tapial) no tenen manies a l'hora de reinterpretar la noció de "família". De fet, a Sicília fa segles que ho practiquen, i a més des de fa cert temps alguns dictadors molt preats pels antisistema de saló -republicans tots- maneguen i es passen el poder en família. Eleccions? I ara! Per a ells la democràcia parlamentària és un càncer de la burgesia. Així tenim satrapies hereditàries a Síria, Corea del Nord, Cuba i el Congo; a l'Irak els va anar d'un pèl. Els "agitvistes" tindrien un destí poc reeixit en aquestes dictadures, perquè els tirans tenen poca tirada a la tolerància i més aviat poc sentit de l'humor i els dissidents normalment acaben podrint-se en una masmorra o protagonitzant una sinistra execució pública. Manu Tapial (la versió tunejada del Cojo Mantecas) viu de la impostura i d'una premsa indecent que li riu les gràcies. Ens centrem en ell perquè els altres dos "cooperants" s'han deixat eclipsar per aquest megalòman. Els que tenim certa edat ja n'hem vist uns quants d'aquests i l'experiència ens facilita detectar-los ben aviat. Normalment en poc temps demostren la seva capacitat d'enfonsar-se en la corrupció i de fer mal a qui els envolta d'una forma devastadora. Val la pena observar el llenguatge no verbal d'aquest individu. Treguin el so dels seus monitors i observin-lo. Vegin la seva reacció davant l'abraçada del seu pare, com no deixa parlar els seus companys, com quan més gran és la mentida més crida i gesticula. Fixin-se com li brillen els ulls i com la seva mirada va d'una banda a l'altra assedegada de protagonisme. És sensacional observar com els seus companys el miren mentre menteix, mentre afirma que els van torturar, que els israelians van executar fredament alguns passatgers i "algú" va veure com llençaven els seus cossos al mar, cossos que ningú no reclama perquè senzillament no existeixen. Quan algú explica una cosa tan greu, els que ho han compartit amb tu no se't queden mirant com si esperessin que acabis la prèdica; assenteixen amb el cap, s'emocionen, busquen la comprensió en la cara dels interlocutors, interrompen, criden. Però ¿com volen que sigui aquest individu si el seu pare el té per una mena d'enviat de la veritat revolucionària? En una roda de premsa d'opereta el pare-activista va arribar a parlar de "el último mensaje al mundo" donat pel seu fill!! (minut 2). L'home no es podia creure que l'ONU, l'OTAN o el govern espanyol no haguessin intervingut seguint els savis mandats del seu fill. I de passada va lloar la dictadura cubana i va afirmar que "Israel es un estado artificial". Ei, que ho diuen els Manolos!! ¿No han llegit l'entrevista de La Vanguardia a la gran vedette del cleptopacifisme? Val la pena llegir-la. El periodista l'entrevistava abans de salpar de Turquia i, sorprenentment, li estirava de la llengua amb força encert. En aquesta entrevista Tapial justifica a Hamàs, parla d'un "lobby sionista que està practicament en totes les capes del poder tant d'Europa com d'Estats Units", sentencia que "estoy a favor de la solución de un único estado. A mi juicio, es la única viable, la más democrática. Que ellos elijan el nombre, yo no se lo voy a poner. Yo no veo la solución de los dos estados por ningún lado". També parla de certs personatges que "siendo judíos, habiendo sido ciudadanos de Israel, pues han renunciado a esa nacionalidad por el trauma que conlleva el cargar con el peso de pertenecer a un estado o a un grupo étnico que es completamente irracional para el resto de seres humanos". I el paio té els pebrots de proclamar-se activista dels drets humans i "Trabajador Social en la Comision Española de Ayuda al Refugiado (Estado Español)". Així de bé ens van les coses!

EL "LLEST" DE LA MECCA COLA

L'únic treball que se li coneix a Manuel Tapial (al marge de les subvencions conegudes i desconegudes) és el de director de la distribució a Espanya de Mecca-Cola, un beuratge fabricat per l'antisemita franco-tunisià Tawfik Mathlouthi i venut al personal solidari-anticapitalista-eco-alternatiu amb l'excusa que es tractava de "comerç just i compromès" i que "el 10% dels guanys anaven a parar als nens palestins" i un altre 10% a ONGs del país on es distribuïa. Bé, Tawfik Mathlouthi va ser jutjat i condemnat a França per delictes fiscals i comptables i Metges Sense Fronteres del país veí va denunciar que no havien rebut ni un euro de la Mecca-Cola, desmentint la propaganda que feia córrer el tal Mathlouthi. Evidentment els nens palestins no devien veure res d'aquesta generosa mentida, i si va arribar alguna cosa probablement es va esvair entre la complexa administració palestina, tan necessitada de cotxes de gamma alta. L'empresa que dirigia Tapial i el seu pare era la cooperativa Magerit Dis, distribuïdora de la Mecca-Cola. Al començament els va anar força bé perquè van introduir el producte molt oportunament amb motiu de l'inici de la guerra de l'Iraq i la crida al boycott als productes dels EEUU. Indymedia, Rebelion, Nodo50 i altres plataformes folloneres van fer el màrqueting que s'esperava d'elles amb eslògans com ara "Mecca-Cola, un refresco contra la guerra". La clientela, a part de certa progressia disposada a fer el sacrifici de beure aquella pòcima, també es nodria de joves musulmans militants de la causa, encara que passada la novetat van deixar de consumir-la perquè a més de dolenta era 30 cèntims més cara que la Coca-Cola i un, per més fanàtic o solidari que sigui, acaba posant un límit a la presa de pèl. La fi de Mecca-Cola a Espanya es va precipitar com a conseqüència dels atemptats de l'11 M a Madrid. El diari El País, fent una excepció -potser perquè els morts de la massacre no eren israelians-, no es va estar de denunciar que hi havia una trama islamista a la península i va fer públic que a Chinchón, a una de les cases dels detinguts, s'hi havien trobat ampolles de Mecca-Cola. Evidentment, per comptes de guardar un prudent silenci l'esperpèntica resposta de Magerit Dis no es va fer esperar : "Per què havien tret aquella notícia en titulars de portada?" "El País obeïa als interessos de les multinacionals de la cola", "¿per què no denunciaven que a la casa també hi havien trobat pantalons Levi's?", protestaven per "todas las viles acciones", etc. El País va respondre que la diferència entre Mecca Cola i qualsevol altre marca o objecte de consum trobat a aquella casa era la utilització política que el seu propietari i els distribuidors havien fet del producte, amb eslògans com "'No más bebidas estúpidas, bebe con compromiso' y 'No me agites, agita tu conciencia' junto a fotografías de niños palestinos enfrentándose al Ejército israelí". Va ser la fi de l'aventura oportunista dels pacifistes radicals ficats a empresaris de la cosa compromesa, sostenible i tal i tal. Però Manuel Tapial no és rancuniós amb els que li van enfonsar l'invent. Al contrari, els entén. Si no, llegeixin què va escriure fa un any : "Europa en su conjunto recoge a más de 80 millones de árabes de los cuales se estima según diferentes estadísticas que más del 70% viven aislados de influencias occidentales y de manera tradicional según los preceptos del Islam. Si hacemos caso a estos datos yo me pregunto; ¿Cómo puede ser que como Estados apoyemos por acción u omisión a un Estado como el de Israel que con sus políticas belicistas está en guerra constante con el mundo árabe?, ¿Qué intereses defienden nuestros políticos? ¿Cuántos 11-M u 11-S necesitamos?" Val, Tapial, se t'ha entès tot. I també hem entès la frase "el movimiento social que se ha generado a nivel internacional después de este ataque supone el comienzo de una lucha pacífica para conseguir 'el principio del fin de Israel'". No ens sorprèn que alguna de les respostes donades a través de la ràdio pels "humanitaris activistes" del Mavi Marmara a la patrulla israeliana que els demanava que no continuessin fossin "Calla i torna a Auschwitz" i "Estem ajudant els àrabs que lluiten contra els EEUU, no oblideu l'11 S, nois". Això la nostra televisió pública s'ho ha callat, és clar, no fos cas que si es fes públic tant els periodistes-activistes com el govern i el parlament es veiessin en el compromís de valorar la remota possibilitat que el vaixell era a mans de racistes i terroristes. I aprofitant que parlem dels mitjans de comunicació, també volem dedicar unes atentes paraules a David Segarra. Sentir-lo és entendre en quines mans ha caigut el periodisme espanyol. El director de la televisió sudamericana per la qual treballa, Telesur, amb seu a Caracas, ha declarat que Segarra "ha pagat un alt preu per dir la veritat i informar amb originalitat i creativitat" (sic). David Segarra està indignat perquè les autoritats israelianes li han requisat les seves gravacions. Probablement les hi tornaran quan acabin de revisar les imatges de la seva càmera. ¿I què es pensava que farien després del que va passar, havent vist pel You Tube que a bord hi anava gent que proclamava que desitjava el martiri, amb mig passatge cantant "mort a Israel" i sabent que els calen aquestes imatges per desmentir les calúmnies dels qui volen llençar els israelians al mar? ¿Com s'atreveix a afirmar que ell no va veure armes ni grups organitzats ni resistència quan des del mateix vaixell es va retransmetre en directe i via satèl·lit aquesta intifada marinera? Per cert, ¿i els nens palestins? Als estafadors de la Mecca Cola, als antisemites, als fonamentalistes, als oportunistes, als megalòmans, als covards, als ineptes,... a tants!, se'ls enfot completament. Maleïts siguin els assassins que manipulen la pau, la solidaritat i els nens palestins per destruir Israel!