dimarts, 8 de maig de 2012

Quan el periodisme cedeix davant el feixisme



Diumenge passat les eleccions per la presidència de França van eclipsar les legislatives gregues. El fet que Grècia sigui un país amb menys pes demogràfic i econòmic i que estigui pràcticament en fallida no hauria de restar-li l'atenció que mereix com a estat i com a símbol.

Grècia és hereva d'un dels pilars de la nostra civilització; la seva història tortuosa, per més que provem d'ignorar-ho, és fruit d'antigues confrontacions històriques, culturals i religioses no tan allunyades de les actuals, i ha estat víctima de saquejos i interessos contraposats que s'han servit de la seva geografia i de la seva població durant segles.

La ruïna i la desesperació d'una població que, sense ser totalment aliena al desastre, se sent desemparada, ha condicionat uns resultats electorals que no ens haurien de sorprendre.

Des de 1974, amb la caiguda de la dictadura dels coronels, dos clans polítics han governat el país repartint-se els rols de socialdemòcrates i conservadors com si es tractés de marques o franquícies. Aquest fenomen no és privatiu de Grècia però en aquest país adquireix un caire gairebé feudal que fa més sagnant la farsa i on el matís polític i la representació minoritària són sistemàticament sepultats per l'entente de les dues grans famílies de patricis democràticament homologats.

A la resta d'Europa són freqüents tant els partits minoritaris que sovint fan de frontissa per assegurar la governabilitat o el suport a un dels dos grans partits majoritaris com els governs de coalició. Però el resultat de les legislatives de Grècia pot ser la primera mostra d'una greu radicalització de la ciutadania davant una crisi econòmica, política i identitària. La percepció que no hi ha sortida, que la classe política està escindida de la seva societat, que és inepta i corrupta, que el marge de maniobra dels governs és insuportablement limitat, que els mecanismes de control han fallat estrepitosament i que el buidatge democràtic i econòmic és possible i queda impune, pot desembocar en situacions ingovernables i en l'entrada als parlaments de grups inequívocament feixistes, com ha succeït a Grècia.

El paper de la Premsa europea en la crisi dels darrers anys, en general, no ha estat exemplar. La mansuetud davant els governs i les corporacions que els ha assegurat ingressos i privilegis ha contribuït a emmascarar el desastre que finalment ha esclatat. La premsa ha caigut en el descrèdit i ha defugit la responsabilitat indissociable a la seva funció en una societat democràtica. Arribats a aquest punt, la premsa no es pot permetre donar un pas més cap a la ignomínia.

Fins ara havíem vist massa rodes de premsa sense torn de preguntes, silencis espessos, dissertacions narcisistes i fins i tot una exhibició de mesella passivitat quan un entrenador cromanyó d'un equip de futbol espanyol va insultar i humiliar un company. Però el que va passar a Grècia diumenge passat, quan uns goril·les del partit nazi Albada Daurada (sic) van comminar a crits els periodistes a posar-se dempeus quan entrava el seu líder indecent, no ho havíem vist fins ara. Que tots els presents menys una periodista que s'hi va negar i va ser expulsada, s'alcessin, és esfereïdor.

Tots els periodistes reunits en aquella sala haurien d'haver marxat bramant més fort que els retardats que els van humiliar i donant les empentes que fes falta. Davant del feixisme les càmeres de vídeo també poden servir per partir-li la cara a qualsevol ganster nazi. I algú hauria de dir-li a crits al personatge que comanda aquest engendre de partit que "Albada daurada" és un nom que ni la Drag Queen més arrossegada de Grècia no hauria gosat ni suggerir.

Quan un periodista, públicament, s'agenolla davant el feixisme, no ho fa a títol personal. Amb ell s'agenolla tota la societat, perquè per més insignificant i miserable que sigui, representa una de les fites democràtiques més irrenunciables : la llibertat. Llibertat d'expressió, llibertat de premsa, dret a la informació, dret a dissentir. Ningú no té dret a sacrificar segles de lluites i sacrificis per una covardia passatgera. La teva feina i la teva por no valen res al costat de la llibertat.

Si d'ara endavant la premsa grega i internacional assisteix a les convocatòries informatives de qualsevol representant d'aquest detritus nazi apel·lant a l'interès informatiu o al morbo de veure quin número munta, sabrem del cert que Europa llisca cap a la nàusea que la va embrutir fins al deliri fa dues generacions i que qualsevol forma de misèria humana torna a ser possible.

I saber-ho és el primer pas per resistir i vèncer.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La primera vegada té un passi, per la sorpresa i l'intimidació física. Podrien haver reaccionat millor, està clar. Ara bé, sabent-ho, si els periodistes es continuen aixecant, sí que serà vergonyós i perillós.

Hasbarats ha dit...

Hem corregit la data de la fi de la dictadura dels coronels. Vam escriure 1994 tan convençuts que havíem escrit 1974 que ni ens hem adonat de l'error. Gràcies als amics Miraculosa Miró i Jaume Ortí per fer-nos-ho saber!

Anònim ha dit...

Hi ha dos temes fotuts en aquesta història.

Un és l’ascens de l’extrema dreta filonazi -o directament nazi. A Grècia, a França, a Hongria, a Noruega, a Estònia, a Lituània, Finlàndia... a Catalunya tenim també “el nostre” Anglada… Moshe Kantor va parlar fa relativament poc a Tel Aviv sobre l’augment dels atacs antisemites, alertant que s’incrementaran a mesura que les economies europees empitjorin les crisis. Potser sense les particularitats de la judeofòbia, però de ben segur que altres organitzacions podrien parlar de l’increment d’altres tipus d’atacs, també racistes i xenòfobs, a mesura que ens enfonsem econòmicament.

L’altre qüestió és si els periodistes s’havien d'haver marxat per no voler aixecar-se o si era millor quedar-se i informar del que va passar.

A.