dijous, 29 de setembre de 2011

Comissaris polítics



Dies enrere va fer-se públic que la majoria dels membres del Consell de TVE havien acordat disposar de les escaletes dels informatius de la casa i el dret a entrar a les cabines d'editatge dels Telediarios. L'escàndol va ser majúscul. Tota la professió periodística va alçar el crit al cel i els consellers de el ente es van fer enrere. On anirem a parar!, afirmaven hipòcritament tant el gremi dels periodistes com la classe política. Els partits dels integrants del Consell que havien votat aquest despropòsit van declarar que es tractava d'un error i que de cap manera no volien mediatitzar la llibertat d'un mitjà de comunicació públic. "No, i ara! De cap manera!"

Certament, cal ser matusser i curt de gambals per votar i posar per escrit una forma de control tan descarada i, sobretot, tan inútil... Les televisions públiques de tota Espanya i de Catalunya sempre han estat intervingudes ideològicament. Al governant de torn li basta posar un comissari polític de Cap d'Informatius i ja té tota la feina feta. Només cal recordar com a paradigma de la censura i la manipulació el nefast personatge imposat per Alfonso Guerra al front dels informatius de TVE, Maria Antonia Iglesias, un energumen guiat pel dogmatisme i la prepotència que aconsegueix que l'inefable Urdaci sembli George Carlin. Per mostrar fins a quin punt una televisió pública pot ser manipulada no ens cansarem mai de pujar el vídeo que encapçala aquesta entrada. Aquesta fera antisemita que no treu escuma per la boca de miracle va dirigir els informatius de TVE.

A Catalunya, actualment, ens inclinem per una nova modalitat. Malauradament, no es tracta de posar professionals rigorosos al front dels serveis informatius de TV3 sinó de deixar els comissaris polítics designats per l'anterior govern. Mandra, por, desídia, tendències suïcides? El millor del cas és que els periodistes de la casa acaben de saber -diuen- que els consellers de la CCMA poden accedir als seus perfils professionals i a les escaletes dels informatius ja emesos i han organitzat un rebombori. "¿On s'és vist que els teus caps -designats pel teu Parlament- sàpiguen qui ets i coneguin la teva trajectòria professional i acadèmica?" I, sobretot, "¿quines fosques intencions poden amagar-se darrere de poder llegir el guió d'un Telenotícies de fa una setmana? Res, res, els guions dels informatius d'una televisió pública han de ser top secret i els seus periodistes, anònims".

El més increïble, gairebé paranormal, és que "el comitè professional de TVC ha titllat de greu que no s'hagués fet públic l'existència d'aquests comptes, i ha acordat amb la CCMA que els consellers no puguin accedir a l'arxiu de les escaletes dels espais informatius, ja que consideren que és una eina de treball interna malgrat es consultin després de les emissions dels Telenotícies. Consideren que el periodista pot veure coartada la seva llibertat amb aquest accés".

Observin que una cosa és que els consellers delegats per un parlament fiscalitzin quina notícia donaràs i una altra de ben diferent que puguin consultar quin ha estat el contingut un cop emesa. El primer cas pot suposar censura prèvia; el segon forma part de les funcions pròpies del Consell. Per si això no fos prou gros, aquesta pràctica va iniciar-se l'any 2008 pel Consell designat per l'anterior govern de la mateixa corda que els caps dels informatius d'aleshores; és a dir, els actuals. I no ho han sabut fins ara? Quina mena de periodistes són?

A tall d'exemple, per fer-nos una idea de quina mena de pseudo periodisme triomfa a la casa, un espai teòricament de debat en prime time, 'Àgora', dirigit per un -teòricament- reputat periodista, ens va obsequiar amb una entrevista de més de vint minuts a Daniel Estulin, xarlatà delirant, que va fer una exhibició del que domina : vendre fum i conxorxes mundials fabricades amb un 20% de veritat i un 50 % d'excipient conspiranoic i un 30% de morro còsmic. Felicitem el senyor Estulin pel seu màrqueting, la seva làbia i el seu compte corrent. Al presentador -que a partir d'ara bé podria passar a dir-se Estultin- li proposem altres convidats de prestigi internacional i capaços d'aportar una visió tan solvent de la realitat com l'anterior convidat. A saber : el Mag Fèlix, Chiquito de la Calzada, Belen Esteban, Josmar i -si, confessem que és la nostra preferida-, la Bruja Lola.

Botx, te ví a poné doh velah negra!!

dilluns, 26 de setembre de 2011

Les "fronteres de 1967"?



Seria un detall que algun dia TV3, la nostra televisió pública, emetés aquest magnífic vídeo presentat per Danny Ayalon.

Resum de les fronteres del 67 : l'any 48 Cisjordània havia estat anexionada a Jordània (i Gaza a Egipte). Els palestins no comptaven per a res en aquests dos països. Israel no va agredir aquests territoris, senzillament va defensar-se de l'atac bèl·lic de diversos països àrabs i va guanyar la guerra. El seu dret a defensar-se i la seva victòria van ser reconeguts per l'ONU. Quan un país ataca un altre i perd la guerra sovint també perd part del seu territori. El que molts anomenen "territoris ocupats" en realitat són guanyats en una guerra no desitjada ni declarada per Israel i, en tot cas, són territoris en litigi. Sovint no són negociables; de vegades, si l'agredit que els va guanyar s'hi avé, són objecte de negociacions atenent les seves condicions. ¿Amb qui ha de negociar aquelles fronteres, Israel, amb Jordània i Egipte?

I és que tot va començar el dia que els àrabs de la Palestina -empesos i armats pels seus veïns àrabs- van negar-se a ser un estat.
(Si ho desitgen disposen de subtítols en català, en castellà i moltes altres llengües).

Els recomanem la lectura d'aquests tres magnífics articles :

Els palestins no han volgut mai l'estat que els va oferir la partició (a Nihil Obstat)

El camí sense sortida de Mahmoud Abbas (a Hummus o Falafel?)

El reconocimiento de un estado palestino ¡qué buena idea! (a Off the record)

Per cert, els avancem els prolegòmens de la "negociació" :

dimecres, 21 de setembre de 2011

DURBAN III, PASSIN I VEGIN!



El dia abans que el president caducat de l’ANP plantegi a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, es munta -a l'ONU- la tercera Conferència Mundial contra el Racisme per recordar el desè aniversari de la conferència celebrada a Durban que va resultar una plataforma d’antisemitisme descarat. En la Declaració final de Durban es va acusar de racisme un sol país del món : Israel.

El segon capítol d’aquest serial es va celebrar l’abril de 2009 a Ginebra. Ahmadineiad va ser el gran protagonista, destacant per un discurs en què negava l’holocaust i proclamava que “la paraula sionisme personifica el racisme al que recorre la religió falsa i els seus sentiments d’ocultatr el seu odi”. Va ser un èxit de públic i crítica.

Demà, dia 22 de setembre, tercer capítol. “Passin i vegin, senyores i senyors!”. No es perdin el vídeo que els oferim.

dijous, 15 de setembre de 2011

Fins quan haurem de suportar el que passa a TV3?


Pressions i censura

“Sharia moderada” i “democràcia islàmica” són dues aberracions en forma d’oxímoron que ens ha regalat darrerament el departament d’agitprop islamista dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

El President de la Generalitat té un problema : es diu TV3. I no només és el seu problema, concerneix a tots els catalans. I ens compromet col·lectivament perquè la mantenim amb els nostres impostos i, sobretot, perquè ens representa com a poble, encara que amb el temps el que havia de ser part del nostre orgull s’hagi convertit en una vergonya.

TV3 va néixer un 11 de setembre, però cada dia dóna més la sensació que és més propera als inspiradors de l’11 de setembre de 2001 que no pas a les nostres víctimes de l’11 de setembre de 1714.

El que succeeix als serveis informatius de TV3 és d’una gravetat i una contumàcia alarmants. És insostenible que el Govern de la Generalitat no actuï amb decisió i no exigeixi que la nostra televisió pública disposi d’un departament d’informatius professional, rigorós, solvent i decent.

Convergència té un llarg historial de relliscades i abdicacions en els àmbits de la premsa, la intel·lectualitat, el professorat i el món artístic. Que aquests sectors tinguin una natural tendència a la crítica i un tarannà generalment poc conservador no pot justificar de cap manera que un cop al govern Convergència –per pudor, per prudència, per negligència o per covardia- confongui la independència professional que cal garantir als periodistes d’un mitjà públic de comunicació amb el lliurament incondicional a extremistes d’un afer tan delicat com la informació. El problema ve de lluny i fa massa temps que ha ultrapassat la barrera del que és suportable. Diguem-ho clar d’una vegada : els informatius de TV3 són propietat d’un nucli dirigent format per totalitaris disfressats de progressistes i d´alternatius. Són pura gasòfia antidemocràtica, anticatalana i antisemita.

És inaudit que el sotsdirector d’Internacional i cap de la informació relativa a l’Orient Mitjà faci anys que es dediqui públicament a perpetrar campanyes d’agitprop antiisraeliana i proislàmica, que faci conferències pontificant que Israel és un estat inviable i que s’ha de rendir a l’esclavatge de la dhimmitud en un estat palestí binacional, que imposi un vocabulari i uns referents contemporitzadors amb el terrorisme islàmic (activistes, resistència)i comprensiu amb les tiranies dels països musulmans i dels reductes comunistes. ¿Algú ha comptat quants Directors de figuració dels Serveis Informatius i d’Informació Internacional han desfilat per TV3 mentre Joan Roura ha dirigit els fils des de l’ombra?

La manipulació descarada de la informació, consistent fonamentalment en demonitzar Israel, els EEUU i les democràcies occidentals i presentar com a alternatives viables i civilitzades Cuba, Veneçuela, l’Iran i, fins fa pocs mesos, Síria i Líbia, no es pot tolerar per més temps. La programació de la nostra televisió pública és un aparador altermundista on Europa no hi té cabuda si no és per presentar-la com un mosaic de funcionaris psicòtics i pobles decadents.

TV3 està sent governada i mediatitzada per la CCMA, un organisme remodelat de forma fraudulenta per l’anterior Govern violentant les normes del nostre Parlament. La seva composició i orientació política permet que encara ara, prop d’un any després de les eleccions, no només no hagi minvat la seva orientació ideològica i la seva aversió a la decència i la veritat, sinó que la manipulació informativa creixi aprofitant la indecisió i els compromisos del nou Govern. CiU ho pagarà car en les properes eleccions espanyoles per més controls que imposi sobre el minutatge. L’agitprop dels Serveis Informatius està dirigida per gent amb prou experiència i traça per aprofitar fins l’últim segon els espais cronometrats. Recordem sinó aquella imatge d’una tifa de gos damunt la tarima electoral on parlava el candidat Trias a les eleccions municipals del 2007. I què dir dels silencis i la censura?

TV3 va ocultar durant més de dos mesos la notícia sobre la inauguració d’un hotel de luxe a Gaza. Quan finalment la va emetre ho va fer silenciant que el gestiona Anna Balletbó, com vam denunciar en un post. ¿Podria ser que ho hagin censurat perquè aquesta senyora és membre de la CCMA i de la cúpula del socialisme català i espanyol? Hem inclòs aquest breu vídeo encapçalant aquesta entrada perquè comprovin per vostès mateixos que en ell no s’informa que les dones tenen prohibit banyar-se en la piscina d’aquest hotel i, naturalment, manté un to de victimisme impostat per eludir qualsevol pregunta sobre la procedència dels diners amb què s’ha construït, d’on surt l’aigua si tal com afirmen Israel els la roba i com han passat tantes tones de material de construcció per la frontera d’Israel si, com denuncien sovint, hi ha un bloqueig espantós.

El passat dia 10, amb motiu de l’assalt i saqueig a l’ambaixada d’Israel al Caire el canal de notícies 3/24 va emetre durant tota la nit una versió que relativitzava una acció tan extraordinariament greu justificant-la amb la frustració de la població egípcia per la lentitud de les reformes polítiques i la protesta per la mort lamentable però fortuïta de cinc policies egipcis a la frontera amb Israel. El titular era el següent : “Almenys tres morts i més de 800 ferits després de l'assalt a l'ambaixada d'Israel al Caire, que ha provocat la fugida del país de l'ambaixador”. El tracte informatiu dels mitjans seriosos donen per fet que el cos diplomàtic d’una ambaixada assaltada és "evacuat”, que “l’ambaixador surt del país”, etc. Però TV3 no podia dispensar un tracte tan honorable a un ambaixador d’Israel. No, els ambaixadors d’Israel fugen. L’endemà, al Telenotícies Migdia, corregien el text a la notícia però pel que es veu no els va donar temps d’editar la modificació als titulars, on encara parlaven de fugida.



El passat dia 13 de setembre els redactors dels Serveis Informatius estaven especialment inspirats. Van obrir el Telenotícies Migdia estenent-se amb una informació sobre la modificació de la Llei de Culte que a partir d’ara no obligarà els Ajuntaments del nostre país a reservar terrenys municipals per la construcció de “centres religiosos”. Com tothom sap, al nostre país el conflicte de la construcció de centres religiosos se centra en la proliferació de mesquites i en les exigències de les comunitats musulmanes. Si el cas hagués afectat bàsicament esglésies evangelistes, sinagogues i centres budistes la notícia no hauria format part de la portada ni hauria durat quatre minuts i mig.

Posteriorment ens van il·lustrar durant un minut i mig sobre el meravellós futur que els espera als libis sota una “sharia moderada”, un futur tan prometedor com el que ens esperaria a nosaltres amb una “inquisició respectuosa”. Aquí tenen el tall :



A continuació vam haver de contemplar amb perplexitat una bateria increïble de notícies amb una durada de quatre minuts i mig més. La primera sobre les excel·lències de la “democràcia islàmica”, oxímoron que Joan Roure atribueix al govern turc, que nosaltres pensàvem que en tot cas era una democràcia governada actualment per un partit d’orientació islàmica. Quan un país occidental és governat per un partit democristià, ¿es converteix en una “democràcia cristiana” o en una democràcia governada per democristians? I si el partit que governa és socialista, ¿es converteix en una "democràcia socialista"? Faci-s’ho mirar, senyor Roura.

Després van narrar-nos les pressions de la Lliga Àrab per imposar a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, un reportatge barroerament manipulat sobre la comunitat jueva d’Hebron –callant que la presència jueva a Hebron és mil·lenària i les matances de jueus a mans àrabs- i tot plegat rematat per una declaració d’Al Qaida amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre als EEUU. Aquí la bateria de despropòsits :



Resumint : el Telenotícies Migdia del dia 13 va dedicar deu minuts i mig a aquest remenat d’agitprop.

No es pensin que TV3 faciliti la descàrrega de vídeos. A diferència d’altres televisions públiques “La casa” va blindar-se per evitar la crítica a la pròpia empresa i al Tripartit a partir de les eleccions al Parlament de l’any 2007, quan CiU va elaborar un vídeo amb material de TV3 al qual tenia tot el dret d’accés i disposició, com els tenim tots els catalans que hem pagat el seu funcionament amb els nostres impostos. La videoteca de TV3 és tan extensa com caòtica i resulta pràcticament impossible localitzar vídeos de gran interès informatiu. Quan un particular consulta com localitzar segons quines imatges del seu arxiu el més probable és que no rebi cap resposta i, naturalment, que no trobi el que cerca. Posar ordre a la videoteca de TV3 i facilitar-ne l’accés públic és una exigència democràtica. És clar que això a l’actual cúpula de la CCMA els deu provocar hilaritat. Per a ells, dirigir la Corporació vol dir tenir-ne el control; ells manen i disposen, TV3 és seva. Permetran la manipulació informativa i protegiran els seus responsables sense vergonya fins que el Govern i el Parlament diguin prou. I de moment no ho han dit, ni tan sols després de la negativa del president de la CCMA, Enric Marín, a facilitar el llistat dels tertulians dels diferents programes de TV3 i de les seves retribucions.

En un acte de cinisme majúscul Marín va declarar en seu parlamentària no disposar "dels mitjans tècnics i humans necessaris per a dur a terme un estudi exhaustiu d'aquestes característiques" i va afirmar que "donat que pot comprometre l'estratègia i els interessos de la Corporació, si algun diputat vol conèixer aquests comptes, òbviament, la CCMA el rebrà a les seves instal·lacions i, sota clàusula de confidencialitat, els hi podrà mostrar". A part del to insolent, Marín deixa ben clar amb la segona part de la resposta que ha mentit en la primera. És incomprensible com el Parlament de Catalunya pot tolerar actituds que voregen l’insult i el menyspreu a la democràcia. Quan els parlaments fan públic el patrimoni dels seus membres no es poden ocultar les quantitats que perceben uns particulars d’una empresa pública alegant confidencialitat ni interessos estratègics. No ha estat la primera ocasió en què un president de la CCMA s’ha negat a facilitar informació sol·licitada pel Parlament. L’any 2008 l’alehores president, Albert Sáez, va declarar matèria reservada “a un règim de confidencialitat" les dades relatives a les productores privades que des de l’entrada del govern Tripartit i la nova directiva de la Corporació a finals de 2003 fins al 2007 havien augmentat la seva facturació de 16 a 38 milions d’euros anuals. Les conseqüències d’aquesta ocultació estan recollides en l’Informe de fiscalització 5/2011 de la Sindicatura de Comptes corresponent als exercicis 2007, 2008 i 2009 de Televisió de Catalunya on queden de manifest pràctiques escandaloses que han estat denunciades fins i tot per les autoritats de la Unió Europea.

Catalunya necessita una Televisió Pública, però aquesta exigència no pot servir com a coartada per la deshonestedat i la manipulació. Es fa insuportable que mentre es retallen serveis bàsics i es demanen sacrificis a la població una xarxa d’interessos i amiguisme es reparteixi impunement el diner públic i el dret a una informació veraç. No és admissible que els responsables d’una empresa pública s’aprofitin dels seus càrrecs per saltar-se les seves responsabilitats i el seu respecte a les institucions democràtiques. És una vergonya que un grup reduït d’activistes es facin amb el control ideològic d’una televisió pública i manipulin a plaer la informació.

Els propers mesos es presenten molt complicats a tota la Mediterrània. ¿El Govern de Catalunya tindrà veu pròpia o delegarà en algun grupuscle d’agitadors? Potser comença a ser hora que algú es decideixi a convènce’ns que fa més de nou mesos que tenim un Govern nou, amb idees i actituds diferents, decidit a representar Catalunya en el món amb encert, amb visió de futur i amb una posició inequívocament democràtica.

dimarts, 13 de setembre de 2011

GOD BLESS AMERICA

 Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001. On érem, què fèiem, com vam saber el que succeïa als EEUU, com ho vam entomar. Per als catalans aquesta és una data inoblidable des de fa prop de tres segles; un dia dur que no pot ser ignorat, la nostra Diada Nacional en record i homenatge als qui van lluitar per nosaltres i van perdre; el dia d'una derrota que sabem que no va suposar el final sinó l'inici d'una lluita lenta, feixuga, sagnant, sovint desconcertant, cap a la nostra plenitud com a poble, fins a la nostra independència.

L'11 de setembre del 2001 va caure en dimarts. Feia bo i molts catalans van aprofitar aquell pont per anar al camp o a la platja. Un eixam de perplexitats van anar sumant-se en el decurs d'aquella plàcida tarda que prometia bronzejats, senyeres i migdiades de verema abans que les pantalles ens abduïssin i ens sobtés saber que encara no ho havíem vist tot, que la nostra capacitat de sorpresa fins aleshores havia estat gairebé infantil.

Molts vam aprendre què era un símbol. Vam saber què volia dir "un abans i un després" sense riure sota el nas. Vam sentir cruixir dins nostre una frontera en el temps, en els segles que separen la modernitat i la democràcia de la tenebra i el ressentiment. Vam percebre el buit, la compassió, l'estupor.

Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001, però gairebé ningú no recorda què va fer l'endemà. L'únic que sabem del cert és que l'endemà milers d'homes i de dones innocents ja no hi eren. Intuïm el dolor dels qui els estimaven. Recordem el pes sobre les espatlles d'aquella violència sobtada travessant la rutina. I el fum, la pols, els crits. I aquella gent desesperada llençant-se al buit. Recordem el sentiment d'absència, la ferida de la ferralla fumejant. I tots aquells papers volant; milers i milers de memoràndums, auditories, projectes, cartes, gargots maldestres, esborranys de comiats,...

No recordem l'endemà, però la història i els aniversaris sempre comencen l'endemà.

divendres, 9 de setembre de 2011

Putes, sí. Jueus, no.

Els activistes hipersubvencionats per l'anterior equip municipal de Barcelona proven d'acusar l'actual Ajuntament de prohibir uns pins que a ells els semblen molt simpàtics i enrotllats. Aquests :

Naturalment, l'Ajuntament no ha prohibit la seva venda en cap comerç; ni ho podria fer ni ha donat cap senyal de voler reprimir la crítica, cosa que no es pot dir dels anteriors amos de Barcelona. El que sí ha fet és procedir a retirar-los de les botigues dels Museus de Barcelona i, a més, expedientar l'empresa adjudicatària encarregada de gestionar-les des de l'abril de 2008: la llibreria La Central. És inadmissible que un museu vengui aquesta mena de quincalla pijoprogre, especialment pel seu contingut contraproduent per la imatge de la ciutat. Diuen els seus fabricants i la colla de corifeus, amics i col·leguis que els han sortit que els pins són una crítica social, quan s'han tirat més de trenta anys rient-li les gràcies al consistori socialista sortint i forçant una permissivitat insensata davant tota mena de comportaments incívics. ¿I és just ara, quan el nou equip de govern està decidit a acabar amb el caos i les màfies que campen impunement, que als antisistema se'ls acut "denunciar-ho"? ¿A algú li sembla lògic que es venguin aquests productes al Museu d'Història de Barcelona? Si algú creu que sí, que provi de vendre al Louvre unes xapetes on es vegi la silueta d'una prostituta fent una fel·lació en un carreró de Pigalle. O que col·loqui al Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital mexicana uns imants per la nevera amb escenes de decapitacions, tirotejos i altres proeses del narcoterrorisme.

"No deixem que ens silenciïn. Defensem la llibertat d'expressió", bramen en el seu blog els fabricants dels pins, de nom Chapateao Olé, en l'única entrada escrita en llengua catalana. A la seva pàgina de Facebook citen unes declaracions de Javier Mariscal al diari El País on aquest s'escandalitza i afirma "De entrada me quedo a cuadros porque alguien tenga los cojones de decir que esas chapitas no se pueden vender en algún sitio, ¿qué se han creído?, ¿de qué van?"... i afegeix "los polémicos pines son prueba de la diversidad de Barcelona".

Diversitat? Censura?
Fa anys una dissenyadora, membre de l'ARCCI, va oferir a Olga Rodríguez, aleshores cap de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona depenent de La Central, una Clau que simbolitzava la presència jueva al nostre país. Passats mesos de llargues, trucades i emails va aconseguir posar-se en contacte amb una nova cap de compres, de nom Aurélie. Aquesta nova responsable va respondre-li el següent en un correu electrònic :
Siento contestarte tan tarde. Creo que será muy difícil encontrarle un sitio coherente a la clau en La Central. Gracias por tus mails y llamadas, Saludos,
Aurélie

Desconcertada per la resposta i sospitant que la responsable de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona no dominava gaire la història de Barcelona, la dissenyadora va tornar a dirigir-se a ella plantejant el següent :
em sembla que no em vaig expressar prou bé. Jo no vull que vengueu la Clau a La Central sinó al Museu d'Història de Barcelona on, tal com s'afirma en el seu catàleg "A més a més de llibres, La Central del Museu d'Història de Barcelona posa a l'abast dels seus visitants objectes diversos relacionats amb la ciutat". Estic segura que tens prous coneixements d'història per saber que la comunitat jueva de Barcelona a l'edat mitjana va suposar fins al 30% de la població, que la Clau que et presento simboltza la clau de casa que es van emportar els jueus expulsats d'Espanya i que és del tot COHERENT tenir-la i oferir-la als compradors a la BOTIGA del Museu perquè guarda gran relació amb la història de la ciutat. D'acord amb aquest context específic, pots donar-me una resposta si et plau? Tot esperant la teva resposta, rep una cordial salutació.

La Representant de La Central es va posar les piles i va respondre amb celeritat, en aquesta ocasió fent un lloable esforç multicultural, argumentant això :
Moltes gràcies per intentar tornar a explicar-me el concepte de la clau. No obstant això, segueixo pensant que no té un lloc específic a la Central del Museu de Història de la Ciutat.
Gràcies per el teu interès.
Aurélie

Després d'això, la Dissenyadora va donar per acabat tot contacte convençuda que, efectivament, aquella Clau no podia trobar un lloc coherent enlloc que tingués relació amb gent tan entesa en història, Catalunya, el judaïsme i en l'art de l'argumentació.

Per descomptat la botiga de La Central tenia tot el dret a refusar aquell oferiment seguint els seus criteris comercials, temàtics, estètics, econòmics, etc. Però crida l'atenció que les "xapes transgressores" els semblin coherents en el Museu d'Història de Barcelona i en canvi hi hagi una absència absoluta de qualsevol rastre de la presència jueva a Catalunya i, concretament, a Barcelona. Esperem que no comparteixin amb certs col·lectius que la Menorah "és un símbol sionista-terrorista". Seria una llàstima que una llibreria tan prestigiosa i curosa a l'hora de triar i apostar per la literatura més excel·lent, sovint minoritària, amb freqüència obra d'escriptors jueus, continués ignorant -si no menystenint- un llegat tan important o deixant en mans de persones sense prou coneixements de la nostra història i del nostre país decisions que les depassen.

"La ciudad necesita de otras miradas, y de crítica, y de cachondeo", diu Mariscal a El País. Però calla que la gent que, com ell, s'ha nodrit del diner públic i la publicitat institucional i ha acaparat la paraula, no ha permès "altres mirades" ni cap diversitat que no fos la que ells han patrocinat i que ha censurat i demonitzat indecentment tot el que sortís dels seus prejudicis pretesament progressistes.

A tots ells, els dediquem un altre pin dels mateixos artistes :

dissabte, 3 de setembre de 2011

NO ROBARÀS


Per contenir el dèficit no calia una reforma constitucional, amb una llei orgànica n'hi havia prou. De fet, vist l'orígen del deute descomunal de l'estat, només calien sentit de la responsabiitat, un mínim de decència política, esperit de servei a la comunitat, coneixements de comptabilitat domèstica i saber mínimament què és la vergonya. No calia remenar una Constitució que fins ara figurava que era intocable. Els defensors d'aquesta modificació exprés (PSOE i PP) argumenten que Alemanya i França consagraran la contenció del dèficit a les seves Constitucions. Obliden esmentar que a cap Constitució europea s'amenaça com a l'espanyola amb treure els tancs al carrer per evitar el dret democràtic a l'autodeterminació.

Per què els dos grans partits espanyols s'han tret de la màniga, potinejat i imposat una reforma sumaríssima menyspreant les minories parlamentàries, desatenent els experts en dret constitucional i violentant la ciutadania amb una mena de decret imperial justament quan la població reclama més participació i més transparència?. La perplexitat ens supera quan PSOE i PP es dignen a fer-nos saber desmenjadament que els ciutadans ni tan sols serem consultats en referèndum. Fins i tot el sàtrapa del Marroc que fa pocs mesos es va treure una reforma constitucional del barret va guardar una mica les formes en el detall de sotmetre-la a un simulacre de consulta popular. Però ¿per què la classe política espanyola hauria de consultar-li al populatxo una qüestió tan tècnica i complexa ? Com saben, a Espanya els referèndums no són vinculants i en més d'una ocasió els seus resultats han estat ignorats i passejats pels engonals dels dirigents polítics i judicials amb aquella elegant displicència que tants caps va fer rodolar la França del segle XVIII. Però el que causa estupor -previ potser a un esclat ingovernable- és que aquesta reforma constitucional tan extremadament urgent entrarà en vigor l'any 2020! Qui pot creure que "els mercats" donaran crèdit a la serietat pressupostària d'Espanya amb una llei diferida nou anys? On és la trampa?

De moment, quan la nau s'enfonsa després d'anys de vaques grasses els dos grans partits que han governat permetent i propiciant un desfalc permanent tenen pocs mesos per tapar-se les vergonyes, per pressionar un sistema judicial indigne d'una democràcia europea, per posar a la venda tot el que sigui públic. Els qui van imposar "l'estat de les autonomies" per neutralitzar els drets de Catalunya amb un remenat de descentralitzacions i satrapies locals s'han posat d'acord per repartir responsabilitats i factures de la seva bogeria guanyi qui guanyi les properes eleccions. Veurem com s'arxiven causes judicials escandaloses, potser la premsa subvencionada no explicarà amb prou claredat qui pagarà els deutes de les empreses del règim obtinguts a càrrec del crèdit oficial (Sacyr : 18.000 MILIONS d'Euros de crèdit ICO manegat des de la Moncloa, a punt de fer-ne una de grossa amb les seves accions de Repsol. Mediapro, Prisa, les constructores valencianes, el forat negre de la Junta d'Andalusia,...). Totes aquestes factures no les pagaran els fons europeus, això s'ha acabat. Tampoc voldrà cobrir-les el Banc Central Europeu ni, per descomptat, els diferents grups inversors. Com sempre evitaran pagar les empreses, administracions i comunitats expertes en economia submergida i en comptabilitat creativa. Acabaran carregant amb el mort els que no tenen més nassos que pagar : la classe mitjana amb els seus impostos, el funcionariat, els assalariats i les Pimes que mantenen la Seguretat Social i, especialment, el motor industrial, exportador, turístic i científic més potent de l'estat : Catalunya, que any rere any s'ha anat empobrint amb un dèficit fiscal escandalós rebent a canvi com a premi el menyspreu, el boicot i tota mena de calúmnies i insídies típiques de l'Espanya negra que sempre ha matat la gallina dels ous d'or.

Però el més greu és el que podran fer els futurs governs d'Espanya els nou propers anys amb aquest cop d'estat maquillat de reforma constitucional : laminar totalment -"sin que se note el cuidado"- els drets polítics i la poca autonomia econòmica de Catalunya, l'única comunitat per cert que està aplicant una retallada dels seus pressuposts de més del 20% per provar de sanejar el deute descomunal i el caos heretat de l'anterior govern socialista. Quan Europa, encapçalada per Alemanya, s'ha posat les mans al cap pel desgavell suïcida de l'economia espanyola, la resposta unànime dels dos grans partits que s'han dedicat a depredar impunement les arques públiques durant dècades ha estat immediata : les autonomies ens surten cares. Per què no envien una delegació de prohoms dels dos grans partits perquè expliquin que a Espanya hi ha més cotxes oficials que als EEUU, que a l'actual president del govern espanyol li van explicar què era l'economia en dos dies o que una alta responsable política va afirmar que el diner públic no és de ningú? Per què no li diuen a la senyora Merkel quants milers de milions d'euros s'han repartit entre subvencions als amics, estudis i informes inútils, obra pública innecessària i xecs regal estratosfèrics per comprar vots? Per cert, ¿quin ha estat el recorregut d'aquell superàvit de la Seguretat Social que el govern espanyol va decidir invertir en borsa?

Potser a Europa no es fan càrrec de quina és la situació real d'Espanya : crisi global, crisi estructural, deute públic i deute familiar desproporcionat, corrupció política, atur sostingut i desbocat entre els menors de 30 anys, sistema educatiu fracassat, desinversió dels guanys empresarials i dels fons governamentals en ocupació i en I+D, baix índex de patents, sindicats corruptes i decimonònics, frau fiscal sistemàtic, crèdit privat congelat, crèdit oficial impagable destinat a empreses del "règim", falta de control del sistema bancari, deute gegantí i diferit sine die de l'administració amb la petita i mitjana empresa, burocràcia desproporcionada i paralitzadora, menyspreu a la investigació i l'emprenedoria, silenci subvencionat de la premsa, manipulació política dels alts tribunals, sistema judicial col·lapsat i en fallida econòmica, empobriment accelerat de la classe mitjana, immigració inassumible, prestacions socials impossibles d'atendre, administracions locals arruïnades fent-se càrrec de prestacions socials que no els pertoquen però imposades per lleis indirectes , funcionariat excessiu i sovint promocionat per afinitats de partit amb pràctiques il·legals, classe política poc preparada i en alguns casos semianalfabeta, concessions inaudites a l'islam més reaccionari, l'índex més alt d'antisemitisme d'Europa, deute corrupte ocult, tensions nacionals creixents, greuges fiscals insuportables contra Catalunya i la classe mitjana,... Estem parlant d'una democràcia europea o d'un cortijo maquillat a punt d'esclatar?


Ahir un alt tribunal va donar un ultimàtum al govern català per tal que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

Ahir l'ex ministre franquista Manuel Fraga Iribarne va fer públic que es retira de la política. Certament ha deixat la feina enllestida.


Ahir va començar el compte enrere d'un greu conflicte. Els dos grans partits espanyols van forçar una reforma constitucional que fa saltar pels aires el pacte polític de la transició postfranquista amb l'excusa de la contenció del dèficit. Hauria estat suficient un breu i antic manament : no robaràs.