dilluns, 4 d’octubre de 2010

Diuen que HI HAURÀ UN ATEMPTAT

Les Agències d’Intel·ligència més solvents alerten que properament a Europa hi haurà un atemptat d’alguna franquícia d’Al-Qaida. Tot duu a témer que es tractarà d’una operació terrorista coordinada semblant a la matança de Mumbai del 26 de novembre de 2008. És lluny, Mumbai, sí. I el 2008… Quantes coses no han passat des d’aleshores. Sembla tan llunyà! De fet, el 2004 encara és més llunyà, però els recordem que l’11 de març d’aquell any un grup d’islamistes radicals sense gaire preparació van sembrar el caos i el terror a Madrid, una ciutat generalment ben controlada per unes forces de seguretat comandades per gent que, ideologies al marge, es pren seriosament qualsevol amenaça terrorista.  

Qui ha donat la veu d’alarma pública han estat les autoritats dels EEUU advertint del perill els seus ciutadans en trànsit per Europa. Al Govern de la Gran Bretanya li ha faltat temps per afegir-se a l’avís tot desviant els perills en direcció a França i Alemanya. Però el ministeri de l’Interior de la Gran Bretanya sap que un macroatemptat a França o a Alemanya és improbable perquè llurs exigències de seguretat són molt elevades i perquè les conseqüències a nivell estatal i EUROPEU per a la població musulmana probablement serien irreversibles. Hi ha molts candidats a rebre, un d’ells, of course, la Gran Bretanya; potser per això la seva ministra d’Interior -Theresa May- ha demanat la col·laboració de tots els ciutadans davant qualsevol sospita per tal d’avortar qualsevol atemptat.

Hi ha molts candidats…
Sí, el terrorisme islamofeixista pot colpejar a qualsevol punt del mapa mundial, però els recordem que l’atemptat més greu i més sagnant que ha patit Europa es va materialitzar en una Espanya on concorrien alhora unes eleccions -democràtiques- i una opinió pública mediatitzada i absolutament ignorant del perill que l’amenaçava. Els terroristes tenen una especial predilecció pels processos democràtics… concretament per aprofitar-se’n i manipular-los a plaer, especialment si saben que les divisions internes del país víctima dels seus embats desdibuixarà una resposta unitària i decidida. I així va ser a Espanya aquells dies de març de 2004. I, el que és més greu, els mesos i els anys posteriors. No només no hi ha hagut una reflexió pública, serena i seriosa sobre la cara més sinistra -i majoritària- de l’islam a casa nostra, sinó que a més un ample espectre de la classe política, tant espanyola com catalana, des d’aleshores s’ha dedicat a agenollar-se davant l’amenaça, a callar quan havia de denunciar que els fonamentalistes islàmics en menys de dues dècades havien recuperat amb escreix l’opressió i el fanatisme religiós que tantes lluites i tanta sang havia costat combatre i vèncer des de feia dos segles i, sovint, a pensar que riure’ls les gràcies -quan els morts eren jueus- seria motiu de perdó. I no, senyors, no! Ja ho haurien de saber… Abaixar-se els pantalons davant Hitler no només no va servir per contenir-lo sinó que el va fer més fort i més impune i va esperonar-lo a vexar els covards i a exterminar els innocents. I haurien de saber que el fonamentalisme musulmà és atroçment immisericorde amb el dubte, la divisió i la feblesa.

Fa mesos que les diferents policies de l’estat alerten de l’amenaça d’un gran atemptat a casa nostra i de la laxitud davant l’arribada massiva de cèl·lules i d’imams salafistes a Catalunya. Els nostres governants no han fet res per evitar que aquests pocs individus hagin imposat una autèntica dictadura intra murs en les seves comunitats. Molts immigrants musulmans -especialment dones- s’han vist forçats a plegar-se a les exigències medievals i feixistes d’aquests fanàtics. Tots coneixem noies i dones que en privat confessen que s’han cobert el cap amb mocadors i es vesteixen com un sac de patates perquè si no els fan la vida impossible a elles i a tota la seva família, especialment als seus fills. No tenim una classe política decent que els protegeixi i ens protegeixi. Ben al contrari, la ceguesa i la covardia dels nostres governants arriba al límit d’afirmar que la burka no és un problema perquè ells no n’han vist cap o que a les escoles catalanes s’hauria d’ensenyar l’àrab. Imbècils! Mesells!

Qui comanda la conselleria d’Interior a Catalunya? Un pseudo comunista decadent que va gosar assistir a una manifestació contra Israel on es va cridar a favor de la jihad i es va mostrar impunement una pistola; un estúpid envoltat d’irresponsables que s’han dedicat durant quatre anys a humiliar la nostra policia i a enaltir la canalla antisistema que dimecres passat va demostrar que si els surt dels ous ens poden muntar una intifada pijo-progre amb la púrria de casa nostra i de mitja Europa mentre el segon d’Interior es passeja tranquil·lament fent-se el el progressista en una manifestació  a 120 quilòmetres del conflicte.

Un President responsable hauria d’haver cessat fulminantment aquests irresponsables, però resulta que el titella que diu presidir el nostre Govern no pot cessar ni a la senyora de fer feines d’Interior. ¿Què dimonis ha de fer la Molt Honorable Ameba si el desgovern que presideix s’ha fet farts de subvencionar organitzacions que de bon grat repartirien caramels si a casa nostra volés un tren o una estació plena de gent? A què collons espera el nostre Govern per avisar-nos -com ho ha fet el govern de la Gran Bretanya- que estiguem amatents i col·laborem contra el terror?

No poden perquè no en saben, perquè no gosen i perquè han avalat un rescat que ha aportat a les arques d’Al-Qaida més de 8 milions d’euros, 1.332 milions de pessetes pagats amb els nostres impostos per facilitar l’entrenament i la infraestructura d’un grapat de malparits i la compra dels explosius amb que tard o d’hora assassinaran tants innocents com puguin a qualsevol indret d’Europa. Potser hem pagat perquè matin algun fill nostre, o un amic, o un desconegut tan desconcertat i tan fastiguejat com nosaltres.

Mohamed Omar Debhi... ¿No els diu res, aquest nom? Es tracta d’un individu amb nacionalitat nordamericana d’orígen algerià. Viu des de fa anys a Esplugues de Llobregat envoltat de luxes i d’impunitat. El van detenir fa pocs dies per enviar diners a Al-Qaida del Magrib. No els sona? Sí, els mateixos que van segrestar els cooperants de Barcelona Acció Solidària, l’ONG que cap diari te el valor de dir que depèn de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i del PSC i que -a causa d’un lamentable descuit- va propiciar que ara Al-Qaida tingui mooolts diners pagats amb els nostres impostos sense que ningú hagi dimitit o hagi estat detingut. Bé, anem per feina, Mohamed Omar Debhi va ser posat en llibertat provisional perquè ni la imputació per terrorisme i col·laboració amb banda armada ni les relatives a frau a Hisenda i la Seguretat Social eren prou importants i fonamentades per recomanar el seu empresonament. Ens fa l’efecte que la policia està tan indignada que -excepcionalment- ha facilitat el seu nom, cognoms i fotografia i -excepcionalment- alguns diaris ho han publicat. Tot plegat una anècdota en el microcosmos apassionant del Baix Llobregat.

Quan el 29 de novembre passat tres cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària van ser segrestats per Al-Qaida del Magrib vam denunciar que els mateixos organitzadors havien facilitat en temps real, en obert i sense cap mesura de seguretat les coordenades del seu trajecte publicitant fins i tot la clau secreta per accedir als 3 GPS de la comitiva. Les autoritats del país (sic) van demanar a la premsa moderació i... ¿com es diu silenci sense dir silenci? Bé, el cas és que sortosament els tres segrestats són vius i lliures. Perfecte, l’enhorabona! I ara què? ¿Ara tampoc “no toca” parlar dels GPS i de la resta de detalls que van envoltar aquell episodi? ¿Tenim una premsa lliure?

Oh, sí! Tenim una premsa fantàstica! Aquest cap de setmana l’indescriptible Joan Roure ens ha informat que a Ruanda i rodalies han assassinat més gent que a l’Holocaust, i la premsa en general ens ha fet saber que la Trobada Internacional per la Pau celebrada a Barcelona “ha posat el conflicte arabo-israelià al centre del debat”. El Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha afirmat que "urgeix treballar per tal de solucionar aquest conflicte que dessagna Terra Santa”. No han comentat res sobre les matances de cristians en terra musulmana ni sobre les hòsties que es reparteixen les diferents confesions cristianes per controlar temples, racons i relíquies a Jerusalem i a Betlehem. Val la pena tenir en compte que aquests senyors tan santificats que es diuen cristians i ecumènics i que han arribat a les mans en públic exhibint casulles, mitres i pedreria per un raconet de l’escala d’una església es veuen amb cor de pontificar sobre la pau a Israel.
Cal afegir, per tranquil·litzar els nostres lectors, que “a aquest acte també hi han assistit el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que han posat Catalunya i Barcelona com exemples de societats plurals que miren de gestionar la seva diversitat mitjançant el diàleg”.

A continuació la Jerarquia, en alegre camaraderia, va fer volar coloms.
Molt bé, tot molt bonic. Bé, i ara que tothom ja ha fet el seu numeret, algú parlarà seriosament del segrest? Algun periodista, intel·lectual o el que sigui que no temi perdre la feina? Ens plauria immensament que la nostra admirada Pilar Rahola, mostrant una vegada més la seva valentia, ens fes la mercè de fer el xut d’honorEndavant, Pilar!

3 comentaris:

Cristina ha dit...

Shalom, boker tov,

Increïblement lúcid el teu comentari. Ahir, Rubalcaba va afirmar que a Espanya no es prendrien especials mesures de seguretat arran de l'avís del perill d'atemptats.Imagino que una cosa és el que es declari en públic i una altra, el que facin després. Vull pensar-ho per no sentir-me molt més desprotegida i vulnerable del que ja em sento normalment al respecte.
No sé quants atemptats faran falta perquè els que ens atrevim a denunciar l'Islam feixista i radical que ania als oratoris i mesquites del nostre país se'ns deixi de considerar feixites i xenòfobs. Per desgràcia, penso que uns quants.

Anònim ha dit...

Esperem que ara que tots els partits treuran el trapets bruts surtin a l'aire aquestes coses.

Octavi ha dit...

Malauradament l´islamisme radical ja està instal·lat a Catalunya, però el més fotut és que a nivell institucional no s´admetrà mai pùblicament.