LABORATORIS SELLARÈS

Potser avui algun amable lector es disgustarà amb nosaltres i ens reprendrà amb un “Sí, ja ho sabem, en Sellarès és un vividor, però és el nostre vividor!”. No saben fins a quin punt ens doldria violentar la delicada sensibilitat d’algun patriota amb amnèsia intermitent o tocar-li el que no sona a alguna patum. Dit això, passem a l’assumpte que ens ocupa sense més preàmbuls.

Miquel Sellarès fa dècades que viu del pressupost públic, de canongia en canongia, a compte de vells mèrits, com haver participat en la fundació de Convergència l’any 1974 o haver format part com a Director general de Seguretat Ciutadana de l’equip transversal comandat pel conseller Macià Alavedra que a inicis dels 80 va desenvolupar el projecte de la nova Policia de Catalunya. En aquest càrrec va durar vuit mesos a causa d’unes declaracions inoportunes; o sigui, per boques, una de les seves característiques més destacades i del tot incompatible amb la discreció que exigia el seu càrrec. Sellarès va ser nomenat i rellevat, va percebre el seu salari i la seva destitució no va suposar cap escàndol ni cap degradació personal. Hi ha centenars de càrrecs que han estat rellevats quan qui els va nomenar ho ha considerat oportú i cap d’ells s’ha dedicat a proclamar la seva transcendència històrica i a reclamar-nos (i aconseguir) reconeixements i privilegis com ho ha estat fent Sellarès durant trenta anys.

El 2003 Sellarès va contribuir decisivament en la campanya “Carod president”. Com a resultat, Carod no va ser President però sí Conseller en Cap i ERC va obtenir uns resultats excepcionals. Sellarès va ser premiat amb el seu nomenament com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, però va ser destituït passats dos mesos, novament per boques... i per il·lús. Els “companys” del PSC se’n van desempallegar filtrant un projecte seu que consistia en controlar els mitjans de comunicació afavorint o perjudicant grups mediàtics amb favors, maniobres i subvencions. I és que en Sellarès va caure en la visceral i hispànica temptació de “l’ara manem nosaltres” i es va trobar de facto amb la resposta socialista del “no, vosaltres no; nosaltres” que va comptar amb la col·laboració entusiasta del Grup més amenaçat (el Godó-La Vanguardia), i amb la corredoria convergent disposada a posar-lo en el seu lloc i passar-li vells comptes pendents. Miquel Sellarès és un faixador de ring d’extraradi impotent davant la floritura jesuítica i la maniobra sibil·lina. En cas de duel, mai no triaria el floret, més aviat es decantaria per la destral de sílex.

L’home, però, no va caure en la misèria i va mantenir la seva canongia més sucosa, iniciada en temps de CiU : la presidència de la Fundació del Centre de Documentació Política (CDP), un invent inicialment privat que consisteix en fer resums de premsa de copy paste a preu d’or per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, els seus inexplicables contribuents. L’arribada del segon Tripartit, amb el seu vell amic Carod-Rovira com a Conseller de la Vicepresidència (o com a Vicepresident o com a Conseller en Cap in pectore) va suposar una mena d’epifania de l’untada còsmica. Així tenim que l’amic Sellarès, cultivant la intriga folletinesca i el loock el espia que me amó ha estat el rei hiperactiu de la subvenció pública i de la paradeta virtual :

- President de la Fundació del Centre de Documentació Política.
- Cap del Centre d’Estudis Estratègics.
- Director de la revista Debat Nacionalista.
- President de l'Opinió Catalana.
- President de la revista i de l’Associació Tribuna Catalana.

Caram!! ¿Estem parlant d’un prohom, d’un referent històric de la construcció nacional que passarà a la posteritat per dur-nos a la independència? Doncs... no! Parlem d’un senyor grassonet i pavero que es passa de llest, especialista en relliscades i en viure dels nostres impostos potinejant en els seus laboratoris de la conxorxa. De vegades fins i tot utilitza Israel a conveniència com una eina. I, mirin, ens toca els nassos que algú s’aprofiti de la Independència de Catalunya i d’Israel per tirar de la rifeta.

Un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes ha revelat el desgavell amb què Sellarès administra la Fundació del Centre de Documentació Política, subvencionada sense concórrer a concurs públic amb gairebé DOS milions d’euros que van a parar a un compte personal que ell administra com si es tractés de la seva economia domèstica i que no quadra amb els balanços de la Fundació. Quan la cosa s’embolica s’autoconcedeix un préstec a través del seu Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i tan amples! L’informe de la Sindicatura de Comptes exposa clarament que això no ho pot fer, qüestiona la viabilitat de la Fundació donat que tot i la subvenció més que generosa “la Fundació presenta des de fa anys uns fons propis negatius”, el darrer consistent en 165.000 euros de dèficit, i denuncia altres pràctiques del tot irregulars, com per exemple saltar-se el pagament de l’IVA o pagar els seus empleats per sobre del conveni que regeix el personal dependent de la Generalitat, premiant-los, a més, “la puntualitat i l’activitat” com si ser puntual i treballar fos un fet excepcional i com si Sellarès fos un empresari pròdig que administra alegrement els seus diners. Denuncia la Sindicatura el caos comptable i remarca que "falta la justificació de la motivació de la despesa als rebuts de restaurants" (sic). A més, la Fundació va rebre just abans de les darreres eleccions una subvenció complementària de 241.500 euros per renovar el seu servei informàtic, que deu ser descomunal si tenim en compte que ja va rebre una subvenció de 191.000 euros l’any 2004 amb idèntica finalitat. Curiosament l'informe de la Sindicatura remarca que "el fons dotacional no coincideix amb l’aportació inicial. D’acord amb la Memòria, la diferència ve donada per la valoració de les aplicacions informàtiques. La Sindicatura ha demanat la seva composició i no s’ha obtingut".

Salvant els mèrits del passat remot de Miquel Sellarès, ens demanem quina utilitat té la seva Fundació i el seus resums diaris de premsa i per què els catalans hem de pagar-li un sou de 106.000 euros anuals via Generalitat. ¿Té algun dossier incòmode sobre algú, és molt bo explicant acudits, domina l’art de la hipnosi? En tot cas no tenim pas la sensació que els seus reculls de premsa puguin ser gaire rigorosos si tenim en compte els seus panegírics dels darrers anys sobre Montilla. Tampoc no ens sembla una persona particularment discreta ni lúcida ateses no només les seves accions sinó també algunes declaracions. Per exemple :

- “En aquests moments, vull reflexionar durant sis mesos sobre l’acord. Jo vaig aconsellar Carod-Rovira que nosaltres pactéssim amb l’esquerra. I per què? Segur que amb els amics, amb els patriotes i amb la bona gent de CiU, no haguéssim tingut tants problemes amb la qüestió nacional. Però havíem de fer una funció històrica: CiU cobria un centre catalanista i nosaltres havíem
de fer l’Esquerra nacional”. (Molt bé, nano, ets un estratega de nassos!)

- “Necessitem no sols els mitjans públics sinó els privats. Que l’operació de rellançament del diari Avui sigui un èxit i que el grup Comit sigui un èxit. Que hi hagi unes cadenes privades amb un contingut nacional català”. (Estem impressionats amb els resultats!)

- “I com a consell a la gent jove, els dic que no siguin uns buròcrates funcionaris al servei de la política. A nosaltres ens va tocar passar per interrogatoris, la presó, i ho hem superat. Ara, el màxim que poden perdre és el sou i el cotxe oficial”. (A sobre es permet donar consells ètics a la mainada utilitzant la lluita antifranquista)

- “Aquí hi ha una cosa que no s’ha explicat bé. Jo no sóc un home sense feina. Es crea una oficina de suport a Carod-Rovira feta per professionals, alliberats i a sou. Però jo pretenc donar-li el suport que calgui sense cobrar ni un duro. No vaig ser mai un professional d’en Pujol i no ho seré de ningú. Si mantinc aquesta actitud dura a l’hora de fer política és perquè no en depèn el meu sou.Quan la lletra del pis l’has de pagar de la política, estàs llest”. (Una visió molt curiosa del que és “fer política” i del que significa “no cobrar ni un duro”. De què depèn els seu sou?)

-“En Marín sap que la meva sortida em va suposar un alliberament i que jo tinc molt a veure amb el seu nomenament, sense ser ell el primer candidat.
Interessava molt que qui em substituís fos clarament un home Carod, però molt diferent a mi. Aquest noi sap maniobrar més que jo; i per això l’hem posat". (“Em deus un favor, noi!” I sí, va ser generosament recompensat)

- “Cal defensar com a líders a Catalunya TV3 i Catalunya Ràdio, i cal col·locaral darrere una indústria audiovisual potent, defensar empreses com MediaPro”. (Hem estat en mans de gent que pensava i feia coses tan encertades!)

- “Jo el 23-F anava amb una pistola amb 18 bales i de por sí que en vaig tenir, perquè si arriben a venir al Palau no sé què hagués passat... Estava amb una colla de gent que volíem emportar-nos el president Pujol”. (Per sort, Pujol no va fugir. Només ens hauria faltat això)

- “Hi ha tota una generació que s’ho ha trobat tot fet. No saben que aquestes llibertats, d’individuals moltes però de col·lectives molt poques, han
costat molt. I jo vaig estar a prop de la lluita armada en certes etapes de la meva vida; vaig anar a Israel, fins i tot, a fer cursos de coses rares…” (De debò? Com ara què, falafels de mandarina?)

Ara en Sellarès escriu articles adulant el conseller Puig i recomanant-li que “consulti més als especialistes del país que han fet possible el model policial català”. No estarà parlant d’ell, oi? És que sona a propera passada de safata a veure què cau.

Ens fa l’efecte que ja n’hi ha prou d’haver-li de pagar els serveis prestats. L’únic que probablement li deu el país a aquest personatge en busca d’un autor és una novel·la costumista. Ara que farà 65 anys, podria jubilar-se. Esperem que s’hagi donat d’alta a la seguretat social.