dimecres, 29 de setembre de 2010

CEBRIÁN DIU QUE NO HO ENTÉN

Juan Luis Cebrián se’ns està fent vell. No ho diem perquè perdi facultats sinó perquè no hi ha tint que pugui frenar el pas del temps ni maquillatge capaç de tapar totes les arrugues d’una biografia tan curosament retocada com la de Cebrián, el Dorian Gray del periodisme espanyol.

Fa uns dies, amb motiu d’unes jornades culturals a Segòvia, va mantenir una xerrada en públic amb Bernard-Henri Lévy on els dos exquisits pensadors van coincidir en que perceben “una pèrdua dels valors democràtics occidentals (sic) davant l’auge dels valors religiosos”. Posteriorment, Cebrián va dissertar sobre el cas de Sakineh Mohammadi-Ashtiani, la iraniana condemnada a morir -primer lapidada, ara penjada- i humiliada des de fa anys amb un sadisme indecent, impune i militant pel règim islamofeixista iranià. Simula sorprendre’s, Cebrián, i afirma que no s’explica com a Espanya no hi ha un moviment potent de protesta, com passa a altres països democràtics. Com pot ser que no ho entengui?

Cebrián, per a qui el qualificatiu “cínic” suposaria una floreta, ha estat l’estendard del periodisme reaccionari disfressat de progressisme. Sí, és veritat, a l’Espanya de l’hipogressia que ell ha sembrat durant dècades les feministes no surten al carrer per denunciar les lapidacions, els col·lectius gays no denuncien les execucions públiques d’homosexuals, els intel·lectuals no han signat mai cap manifest contra la shària i la immensa majoria de la classe política i de la fauna periodística calla i atorga davant l’integrisme islàmic que, disfressat amb totes les pells de xai del mercat, creix i es disposa a taponar com un coàgul el cor de l’estat de dret.

De què es sorprèn Cebrian? Ell ha llençat una pedra a cadascuna de les lapidacions, ell ha repartit un caramel després de cadascun dels atemptats contra civils. Ell forma part de l’autoanomenada elit intel·lectual que des d’un periodisme insensat l’any ‘79 va fer tota mena de trampes per convèncer uns lectors desarmats que l’aiatolà Khomeini era un revolucionari i que el xiisme era la cara progre de l’islam, el paradigma del respecte a les dones.

Aquí tenim els resultats! Quants milers de dones han estat lapidades sense que el seu diari ho denunciés? Per què ho denuncia ara? Ah, sí, perquè ara toca fer-ho, perquè corren llistes públiques d’intel·lectuals i de prohoms exquisidament demòcrates i, és clar, no hi ha més remei que fer el numeret d’engagé per fer conjunt amb la manicura i amb aquest posat indolent de príncep renaixentista que tan bé cobreix les vergonyes dels sicaris del franquisme. Ja deu estar pensant en alguna declaració solemne i sintàcticament impecable que el faci quedar bé com a acadèmic i com a demòcrata de tota la vida per si de cas caigués alguna bomba massa “políticament incorrecta” sobre Israel. Precisament ell, falangista transvestit, que va imposar que el seu diari, ‘El País’, encara ara no admeti que Jerusalem és la capital d’Israel; precisament ell, que ha escapçat qualsevol ombra d’objectivitat i ha atiat una agitprop antisemita que escandalitza el món lliure.

Aquesta és la seva gran obra!





Gueto de Varsòvia

GAZA febrer 2009

Una de les fites d’aquest aristòcrata de la impostura és la portada de ‘El País’ del 30 de setembre de 2000. Això :

Farem un zoom sobre la fotografia que il·lustra la dramàtica portada perquè aquesta imatge, la informació i la data que l’envolten formen part d’un dels episodis més vergonyosos del periodisme dit progressista a mans d’agitadors que van aconseguir un autèntic bany de sang.



'Associated Press' va distribuir aquesta foto (observi’s la manipulació que suposa el tall dels extrems de la primera versió). L´únic cert és que el senyor que duu una porra a la mà és un policia israelià. La resta és un cúmul de mentides i sobreentesos criminals. L’escena no va ser presa a l’esplanada del temple, el noi amb la cara coberta de sang no era palestí i el policia no es disposava a celebrar haver-li partit la cara a un palestí indefens, si no que cridava que ningú tornés a apropar-se al jove per fer-li més mal. El noi es diu Tuvia Grossman, jueu dels EEUU de viatge a Israel. Aquell dia es disposava a anar a resar al Kotel i va agafar un taxi amb dos amics. Una turba de palestins van envair els carrers per on passava l’infortunat Tuvia, van parar la circulació i van agredir els vianants sospitosos de no ser palestins. La família Grossman va presentar i guanyar una querella contra 'Associated Press', però ja sabem que la justícia és lenta i que els mitjans que, com ‘El País’, s’apressen a difamar Israel no rectifiquen ni tan sols en aquest cas que va acabar formant part d’un muntatge de gravíssimes conseqüències.

Recordem el context. Hi havia -com avui- unes negociacions de pau tutelades pel president nordamericà Bill Clinton. El primer ministre israelià d’aleshores, Ehud Barak, va oferir unes condicions que cap mandatari honrat i mentalment equilibrat hauria pogut refusar de pla. Arafat era corrupte, però no idiota. No l’interessava ni aprofundir ni signar cap tractat perquè això suposava -entre d’altres coses- perdre el control absolut sense cap mena de supervisió de les subvencions internacionals que ell i un grup reduït de confiança administraven interessadament i que van anar a parar en gran mesura a comptes corrents de Suïssa que van fer d’Arafat un dels homes més rics del món. Però no podia donar per acabades les negociacions sense més ni més perquè els estats europeus i els EEUU li haurien demanat explicacions i li haurien tallat els ingressos. Calia avortar la negociació com fos i van aprofitar una passejada d’Ariel Sharon per l’esplanada el dia 28 de setembre per iniciar una intifada brutal. Arafat, per comptes de donar suport al primer ministre israelià i de minimitzar aquell passeig del cap de l’oposició, va alimentar els aldarulls, aconseguint la fi de les negociacions, la caiguda de Ehud Barak i l’ascens de Sharon, un interlocutor que sabia més dur, encara que no va calcular que Sharon li tallaria el joc i no li permetria que prengués la iniciativa mai més.

El dia 30, dissabte, es va iniciar la segona intifada. Joves palestins van llençar pedres sobre els jueus congregats al Kotel i van iniciar greus aldarulls a Jerusalem, Gaza i Cisjordània. Aquell dia va destacar un succés d’una gravetat immensa, fruit d’una manipulació que la premsa progre no va tenir el valor de reconèixer a temps : l’afer Al Dura, del qual demà es complirà el 10è aniversari. Tornarem a veure aquelles imatges a les televisions del règim i cap no tindrà el valor i la honradesa d’explicar la veritat del que va passar, de com l’ambició d’un periodista per donar en exclusiva unes imatges manipulades d’un fet que ell no va presenciar però va avalar, va desencadenar una onada d’atemptats brutals i una clara mostra del grau de covardia i d’irresponsabilitat d’una premsa rendida als seus prejudicis. La suposada mort a mans de soldats israelians del nen Muhamed Al-Dura va donar peu als països àrabs a relats, pel·lícules, soflames a programes infantils incitant els nens a matar jueus i una extensa iconografia, inclosos segells de correus.





També la foto manipulada de Tuvia Grossman va ser utilitzada durant un temps per fer propaganda antisemita i per demanar tota mena de boicots.


Una de les primeres conseqüències del libel Al-Dura va ser l’assassinat d’un nadó israelià a mans d’un terrorista palestí que li va clavar un tret a sang freda com a “venjança”. Passats uns dies, dos soldats israelians van ser duts a una comissaria de Ramallah on van ser apallissats per policies palestins que, tot seguit, els van defenestrar lliurant-los a una turba que els va destrossar.




Aquesta mostra de sadisme i fúria bestial és fruit, en part, de cert periodisme occidental que disfressa la seva judeofòbia amb l’excusa de la crítica -legítima- a l’estat d’Israel. Juan Luis Cebrián forma part des de fa 35 anys de l’elit responsable de l’allau d’imatges i notícies manipulades que ha dut a la societat espanyola a ser la més antisemita del món occidental.


Però qui és Cebrián?

Aquest personatge amb aires de superioritat que es permet pontificar com una autoritat moral de la democràcia va sorgir del falangisme espanyol més ranci. Fill de Vicente Cebrián -patum falangista, director del diari ‘Arriba’ i secretario general de la Prensa del Movimiento-, en acabar els estudis a l'Escuela Oficial de Periodismo als 19 anys va passar a ser redactor en cap del diari ‘Pueblo’, dirigit per un altre conegut feixista col·lega del seu pare, Emilio Romero. I és que Cebrián sempre ha sigut molt intel·ligent i ha tingut molt bons padrins, fins al punt de ser nomenat, amb 30 anys, director dels serveis informatius de TVE l’any 1974, concretament el 24 de febrer. Val la pena retenir la data: Juan Luis Cebrián era el responsable de la informació que la televisió del règim -l'única- ens va vomitar amb motiu del “ajusticiamiento” de Puig Antich, per exemple. Va dimitir el novembre del mateix any, poc després d’un llarg ingrés hospitalari de Franco. Probablement va considerar més convenient no tenir un càrrec tan comprometedor quan morís el dictador, per prendre distància i colar-se entre els demócratas de toda la vida en un futur que prometia.

Cebrián va aprendre molt del seu mestre i director, Emilio Romero. Que és podia insultar impunement els jueus es donava per descomptat; no oblidem que els falangistes van ser fervents admiradors de Hitler i van donar suport a participar a la Segona Guerra Mundial al bàndol nazi amb aquella División Azul que ben aviat va aprendre que a Rússia hi feia molt de fred i que encara que els russos fossin ateus i comunistes ni el ardor guerrero espanyol ni el Cristo de Lepanto els era de gaire utilitat. No, Romero li va ensenyar altres habilitats. Per exemple, no ficar-se amb els poderosos de veritat i, en tot cas, esperar que caiguessin en desgràcia per posar-los contra les cordes i aconseguir alguna mostra de generositat econòmica o política per deixar-los més o menys tranquils. Romero també li va ensenyar que el passat es pot endolcir per poca gràcia que tinguis escrivint algun article ambigu d’aquells que sembla que estàs defensant el poble i denunciant moltes coses sense concretar. La generació de periodistes ultradretans de Romero va passar en bloc de ser filonazi a defensar la llibertat d’occident amb el liberal-catolicisme i la democràcia orgànica, un invent molt espanyol, semblant a les “gomas y lavajes” versió política. També li va ensenyar a defensar a mort els membres del seu equip -sempre que no fos més convenient fer algun canvi estratègic-, i tenir un grup d’aliats poderosos amb qui intercanviar informacions, silencis i interessos.

Cebrián fa dècades que està al front del diari ‘El Pais’, Sogecable i PRISA en qualitat de director, conseller delegat i, ara, president. Es tracta d’un imperi mediàtic que va créixer en gran part intercanviant favors amb els governs socialistes. L’acudit del dentista i el pacient que l’agafa pels testicles per assegurar-se el benestar no és desencertat per il·lustrar la mena de relacions que han mantingut PRISA i el PSOE. Hi ha hagut crisis, sí, però fins ara han estat com aquelles bronques matrimonials amb un parell de cops de porta o alguna paraula sortida de to que acabava en bassa d’oli i en algun regalet, com ara alguna sentència favorable o algun crèdit sindicat de milers de milions. Darrerament la cosa no pinta bé per PRISA i ni les habilitats ni l’encant arravatador de Cebrián no han aconseguit que Zapatero torni a ballar el minuet de sempre. Ara el grup mediàtic que fa les delícies del president espanyol i del PSOE és Mediapró que, a més, té un to menys intel·lectual, trafica de manera més matussera i és més antisemita. Com comprendran, tres virtuts irresistibles per a l’actual dirigència espanyola d’”esquerres”, formada per molts fills de falangista, per cert.

El cas és que Cebrián ja no sap d’on treure cinc mil milions d’euros i està en tourné permanent per Nova York a veure si convenç algun gran inversor. Ho té una mica fotut ara mateix, justament quan aconseguir finançament és tan difícil, sobretot quan has estat acusat fins i tot per un grup de membres del Congres dels EEUU de ser responsable de l’escandalós augment de l’antisemitisme a Espanya.

Fa uns mesos Cebrián va ser condecorat com a Comendador a la República Dominicana. Prèviament, el ministre de la Presidència va presentar el nou Comendador ressaltant “su gran trayectoria como periodista, escritor, intelectual y académico, fundador y director de varios medios de comunicación en España”. Cebrián va correspondre a tan amables paraules pronunciant una conferència on va definir la sagnant dictadura de Trujillo com una “arrítmia histórica”. ¡Quin estil més fi, quina depuració en el llenguatge, quina forma tan elegant de pulir la pròpia brutícia! ¿Com li deu dir a la dictadura franquista, “espasme dialèctic”?

Cebrián entén de gramàtica parda, però diu que no entén tot això de l’Internet, tal com va manifestar fa uns mesos amb un indissimulat nerviosisme.  Reproduïm alguns fragments de la crònica que li va dedicar ‘El Diario de Sevilla’ perquè s’ho val.

...Reflexionó sobre la evolución de los dos grandes ideales del periodismo, veracidad e independencia, apuntando que se está produciendo una pérdida de protagonismo de la prensa escrita en la formación de la opinión pública a favor de los nuevos medios digitales y canales de comunicación en la red, lo que puede influir negativamente en la calidad de la democracia...

…“(Las nuevas tecnologías) están suponiendo una gran transformación en el periodismo y en el papel de los periodistas como mediadores de la información y formadores de la opinión publica”.

“Los periódicos han perdido su centralidad como formadores de la opinión pública a favor de un intercambio de información sin límites y gratuita a través de Internet, lo que puede acabar con la calidad y el rigor de la información, llegando así a un cambio en el modelo de la democracia representativa a una democracia participativa, en la que los propios usuarios de Internet son los informadores, los protagonistas y lectores de las noticias”.

“La sociedad digital es una revolución que cambia la relación del poder con los ciudadanos”.

“Debe haber periodistas para contar la verdad, mediar entre la realidad y el ciudadano y verificar y comprobar los hechos. Todo el conocimiento del mundo está en la red, en páginas web como Google., pero el papel de los periodistas es ayudar a comprender y a establecer unos sistemas de valores en la sociedad”.

L'impostor que va manipular l’opinió i la llibertat primer servint-se de la censura d’una dictadura i després dels privilegis de les clavegueres del nou poder, ara tem perdre el seu monopoli de “qualitat”, de supervisió i mediatització de la informació que tant de profit li ha fet.

Sí, Internet té defectes, molts, com la premsa escrita, els mitjans audiovisuals, els llibres o el tam-tam de la jungla, però ha obert les portes perquè tothom pugui informar i opinar sense que un club d’arribistes selectes decideixi què podem saber, què podem dir i què hem de pensar. Internet serveix perquè es pugui publicar aquest article que cap diari espanyol hauria gosat publicar, Internet serveix per denunciar que una minoria fa anys atia l’antisemitisme impunement.

Internet serveix per dir-te, ciutadà Cebrián, que quan el teu diari fa burla del gueto de Varsòvia trepitja la veritat, la dignitat humana, la llibertat i la democràcia. Ets una ombra del passat. No et trobarem a faltar.

4 comentaris:

Jaume ha dit...

Un dels millors articles que he llegit darrerament a la blogosfera tant per les dades que doneu sobre l´inici de l´anomenada "Segona Intifada Palestina" com per desenmascarar al personatge de Cebrián, un oportunista que -com molts altres- va fer una "damnatio memoriae" del seu passat falangista per a esdevenir un demòcrata de la nit al dia. Moltes felicitats!

Lior ha dit...

Nois,sou enlluernadors i imprescindibles!!!

Feliu ha dit...

Hola Hasbarats, crec que ens haurieu de fer una anàlisi sobre el virus d'Esther (sí finalment és diu així), tot el que he llegit és opinió sense sumar més informació que la ja apareguda.

David ha dit...

Un post imprescindible. El Cebrián aquest és el paradigma del reaccionari que es fa passar per progressista i que l'únic que sap fer és la gara-gara al poder.