ENRIC MARCO : LA DRECERA DE L'IMPOSTOR

A finals dels anys '70 un homenet insignificant i desconegut va començar a despuntar entre el jovent anarquista de Barcelona, es feia dir Enric Marcos, un vell lluitador de cartró pedra, el flautista de Hamelin que hipnotitzava la canalla llibertària que anava de dura i clandestina però que s'estovava com un melindro i cantava la parrala davant d'aquell impostor que narrava les seves èpiques jornades de tortura i calabós d'opereta. Va treure més informació aquest individu d'aquells incauts de la que hauria tret una rossa monumental o els germans Creix, i és que els herois són terreny adobat per la lírica i el bel canto. No se sap del cert què en va fer de tanta informació, potser alimentar el seu ego, potser saldar algun xantatge policial. Si, un xantatge, perquè a diferència d'aquell jovent rebel i crèdul de finals del franquisme la policia sí sabia qui era. Sabia que no es deia Marcos sinó Marco i que aquell subtil canvi de cognom servia per maquillar un passat de febleses i misèries i per fer possible l'ascens a l'altar de la revolució a un personatge que, a falta de èpica i d'autor, s'anava fabricant una hagiografia feta a mida, guanyant terreny centímetre a centímetre a compte de la confusió d'aquells anys. No ho va tenir gaire difícil tot i ser maldestre. Declarar-se anarquista als setanta podia suposar tant un dur compromís com un còmode llimb, una etiqueta ambigua que feia furor entre la gent jove i l'esquerra no dogmàtica de l'època. D'altra banda, entrar a la CNT era molt més assequible que passar cap prova de foc : els comunistes feien massa preguntes i els partits burgesos que es posicionaven a la graella de sortida de la cursa de la transició funcionaven com un club anglès, per referències familiars, negocis compartits o mèrits demostrables. La CNT havia estat escapçada moltes vegades durant la dictadura, els vells cenetistes s'havien tirat dècades a les presons i la majoria estaven o tancats o exiliats o rendits. Hi havia a més un enfrontament manifest entre la CNT de l'interior i la de l'exili. Per acabar-ho d'adobar, també el cenetisme de l'interior estava severament dividit des de finals dels anys seixanta i una facció coquetejava sense dissimul amb el sindicalisme vertical del franquisme. Aquesta va ser la CNT que va acollir l'Enric Marco que va sorgir del no res cap a l'any 74 i que ben aviat es va encarregar personalment d'estendre ponts a la gent jove que no sabia a quina porta picar per militar en un sindicat amb una aurèola tan èpica. Malgrat no haver complert els 60 anys, era el vell lluitador, el iaio rebel que havia superat totes les proves que la seva rica imaginació elaborava. Marco va aconseguir així, informació, acòlits, prestigi i un currículum que es retroalimentava i que li serviria més endavant per catapultar-lo a la secretaria general de la CNT de Catalunya i, poc després, a dirigir l'organització estatal i a dinamitar-la a plaer. L'any 78 dos ex-deportats a camps nazis van escriure un llibre on es relataven diferents experiències de republicans que van patir aquesta traumàtica experiència, 'Los cerdos del comandante', editat per Argos Vergara. Enric Marco, veient que aquell tema començava a ser divulgat i que li aniria força bé per a la seva particular campanya de màrqueting, des del seu púlpit revolucionari s'ho va fer venir bé perquè comptessin amb el seu relat que no passava de quatre pàgines i on barrejava una mica de realitat i molta ficció. La seva narració acabava a Kiel amb l'alliberament del penal per part dels aliats just a temps per salvar la vida. Molta palla i poca concreció per dissimular la impostura : es va unir als maquis a França, el van detenir els alemanys, el van transportar al camp de Flossemburg i després a una fàbrica de Kiel com a obrer especialitzat. Amb els anys, veient que ningú es prenia la molèstia de comprovar seriosament si la seva història era certa la va anar exagerant fins al deliri. L'any 2002 va decidir apostar la poca vergonya que li quedava a una carta i va plasmar en un altre llibre sobre experiències de deportats espanyols ('Memòria de l'infern', d'Editorial 62) una versió "perfeccionada" que havia anat elaborant i on canviava el final : el van alliberar els americans a Flossemburg després d'un seguit d'epopeies que fan empal·lidir la Ilíada. Naixia un heroi, el Deportat 6.448, aquell homenet amb el bigoti tenyit amb betum negre era un gegant moral, lluitador antifeixista, consol dels seus companys, valent plantant-li cara als comandants de les SS, havia après alemany amb una bíblia bilingüe, havia escrit un manifest amb una agulla de cosir xopada amb la seva sang, havia tornat a l'Espanya franquista per reemprendre la seva lluita incansable, va passar per calabossos i tortures, va presidir la CNT, va encapçalar la lluita dels pares d'alumnes de Catalunya... i aquí estava ell, amb dos pebrots, amb més de 80 anys cantant-li la canya a qui fes falta. Els fonaments de la "Intelligentzia " del país van trontollar : ¿com podia ser que ningú s'hagués adonat que entre nosaltres habitava un tità encarnat en un jubilat baixet? I així va ser que van anar caient medalles, honors, conferències, xerrades, entrevistes, documentals,dietes,... Hi ha res més deliciós per a un miserable que ser aclamat com un heroi? Vivia tranquil i feliç envoltat de glòria, ¿què havia de témer? Potser després de la seva mort, algun dia algú descobriria la seva impostura com quan se sap que un fulano que tothom prenia per general en realitat era un figurant que un dia va sortir del teatre entre funcions per comprar un paquet de tabac i el malentès va anar creixent i va acabar presidint desfilades. Tant se li'n donava. Del que estava segur a aquelles alçades és que ningú gosaria qüestionar-lo públicament, que tret d'alguna lleu sospita o algun rumor ningú no comprovaria res perquè la seva ficció ja era un dogma i perquè aquest és un país d'incauts i de ganduls : no van comprovar qui era els joves anarquistes dels setanta, ni els sindicalistes que el van fer secretari general de la CNT, ni la seva dona, ni la Generalitat quan li va concedir la Medalla de Sant Jordi, ni els autors dels dos llibres que recollien les seves suposades experiències, ni els periodistes que el van entrevistar, ni els instituts que el van convidar a fer xerrades per a adolescents, ni les cadenes de televisió que van produir documentals sobre ell, ni els deportats que van compartir amb ell dures confidències, ni l'Amical de Mauthausen que el va nomenar president. Tampoc no ho van comprovar els responsables de protocol del Congrés dels Diputats quan van convidar-lo a parlar el 27 de gener del 2005, Dia Internacional en record de l'Holocaust, davant dels parlamentaris, dels responsables de diverses organitzacions cíviques i del cos diplomàtic. Aquell dia, després de fer saltar les llàgrimes als presents narrant com a pròpies les terribles experiències que van patir milions d'homes, dones i criatures que no eren allà per reivindicar que se'ls fes justícia i es digués la veritat, va afirmar que a "Palestina" encara hi havia camps com els dels nazis. Es va fer un silenci. Els presents es van demanar com podia ser que algú que de debò hagués estat deportat a un camp nazi s'atrevís a afirmar una cosa semblant. I de sobte es van adonar que no sabien qui era Enric Marco. Però la policia sí que ho sabia. (Continuarà)