dimarts, 24 de novembre de 2009

SEFARAD ÉS ESPANYA?

No. Sefarad és terra d'acollida, és una matriu prestada que es fa estimar. No té una forma definida, no té cap bandera i, per descomptat, no respòn a la fètida patrioteria rojigualda. Sefarad és un continent d'olors, de clarors, de cançons. Ens banya el mateix mar, ens ungeix el mateix oli, ens il·lumina el mateix sol que beneeix Eretz Israel. A l'antiguitat, Sefarad era un espai indefinit d'exili. Més endavant va passar a ser una terra d'acollida que va trenar la història de les comunitats jueves assentades a la península ibèrica amb el pols de la vida dels ibers, dels grecs, dels romans : respecte, oportunitats, intercanvi, cultura,... Després van venir els visigots, amb tot de reis inútils i antisemites els noms dels quals no val la pena memoritzar, i els primers concilis d'una església que va passar de l'humil respecte a la Llei a la vanitosa necessitat de "matar el pare", a la pulsió d'imposar un dogma que va deturar la història i va anatematitzar l'alegria de viure i tot rastre de discusió, qualsevol ombra de diferència. A l'edat mitjana els jueus catalans parlaven de Sefarad com la terra que acollia els germans del sud, súbdits dels sarraïns. Més endavant, dos cosins Trastamara (Isabel i "Fernando") es van casar i van decidir que els jueus que no es convertissin havien de marxar amb el que duien a sobre i poca cosa més, obrint així una ferida abisimal, glaçant la sang de la història, plantant la llavor de la injustícia i de la discòrdia. Ho van fer després d'extorquir els jueus més influents amb crèdits d'un valor incalculable per fer un seguit de jugades d'un abast que encara estem pagant: la derrota dels musulmans de Granada amb tractes que van incomplir, la conquesta de les terres aleshores ignotes d'Amèrica després d'un genocidi sense precedents, la conversió obligada dels no cristians, l'expulsió dels jueus, l'inici de la subjugació dels catalans, el reialme de la inquisició. Val la pena remarcar que l' "Edicto de expulsión" va ser redactat en llengua castellana i que el rei consort, teòricamen català, va signar-lo i, de passada, va acceptar que la conquesta d'Amèrica fos un assumpte que beneficiés únicament el regne i els subdits de Castella, i que als catalans ens estés prohibit participar en aquella conquesta. Cal dir que de vegades els nostres traïdors sense voler ens honoren : els catalans podem tenir molts defectes, però ni hi ha un Edicte d'expulsió en la nostra llengua ni vam participar en el genocidi americà. Vint anys després els catalans van patir les nefastes conseqüències de l'expulsió dels jueus i de la inflació provocada pel brutal expoli d'or, plata i pedres precioses amb què els castellans van inundar mitja Eurorpa. Ho vam patir, però no ho vam provocar. Molts jueus catalans, valencians i mallorquins van triar l'exili com a conseqüència de l'Edicto, però moltes famílies s'havien convertit forçosament un segle abans víctimes de les persecucions de finals del segle XIV. Havien conservat la seva fe i els seus costums en l'àmbit privat sense sospitar amb quina brutalitat serien perseguits com a judaïtzants per la inquisició. Molts de nosaltres som descendents d'aquella gent perseguida i humiliada. Beneir el Shabat en el seu nom 500 anys després és alhora l'acompliment d'un precepte i un acte de gratitud, de reconeixement i de justícia. El dia 3 d'agost de 1492 molts germans catalans van empendre el camí de l'exili. Van escampar-se pel món : Turquia, Grècia, Bèlgica, Itàlia, Marroc, Algèria, Jerusalem. Encara resten les seves sepultures en català a Nàpols i a Venècia, encara no s'ha oblidat que els catalans tenien les seves sinagogues a Istambul i a Tessalònica. Però la seva llengua es disolgué entre l'allau de jueus castellans, i de passada es van perdre les seves cançons i la seva memòria. Per això avui Sefardí vol dir espanyol i "ladino" vol dir djudeoespanyol. Però hi tenim vells cosins allà, pocs : la majoria dels fills dels qui van sobreviure van ser deportats i assassinats pels nazis. Algun dia parlarem d'aquest episodi ignominós i dolorós. Aleshores, què és Sefarad ara? És - o serà- el que decidim que sigui. No és, no podem permetre que continui sent, aquesta caricatura folklòrica i turistica de la Red de Juderias, aquest bàlsam per a la bona consciència històrica espanyola que passeja forasters incauts, els agombola amb mentides i ignorància per xuclar-los les divises i els acomiada. Per començar, a Catalunya no hi ha hagut mai "juderías": aquí hi havia Calls. I no podem tolerar que una confederació de funcionaris d'ajuntaments que no tenen ni idea de les conseqüències del que van fer els seus predecessors dictin una vegada més les normes de la judeïtat o expliquin en exclusiva la seva versió de la història. NO POT SER! Fa uns mesos una munió d'organitzacions catalanes encapçalades per l'Institut d'Estudis Món Juïc van plantejar aquest conflicte al Parlament de Catalunya. La resposta d'aquesta institució, com era de preveure donada la composició del Parlament i de la Generalitat, va ser un seguit de copets a l'esquena però... les nostres ciutats, les nostres viles, continuen pertanyent a aquest híbrid funcionarial de la Red de Juderias, que per no tenir no té ni un web en català. "¡Pasen y vean, señoras y señores... La momia del jorobado, el tren de la bruja, la judería del pueblo!". ¿Explicaran què va passar amb la "Judería"? I amb el Call? Potser no val la pena. Ja ho va deixar clar Isaac Abravanel quan va entendre que res no deturaria l'expulsió dels jueus i a qui s'atribueixen aquestes paraules : "Por centurias futuras, vuestros descendientes pagaran por sus apreciados errores del presente. Vuestras Mercedes verificaran y la nación se transformara en una nación de conquistadores. Buscando oro y riquezas, viviendo por la espada y reinando con un puño de acero. Y al mismo tiempo os convertiréis en una nación de iletrados, vuestras instituciones de conocimiento, amedrentadas por la continuación herética de extrañas ideas de otras tierras y otras gentes, no serán respetadas. En el curso del tiempo el nombre tan admirado de España se convertirá en un susurro ente las naciones. España, que siempre ha sido pobre e ignorante, España la nación que mostró tanta promesa y que ha completado tan poco. Y entonces algún día, España se preguntara a sí misma: ¿que ha sido de nosotros? ¿Por qué somos el hazme reír entre las naciones? Y los Españoles de esos días miraran a su pasado porque sucedió esto. Y aquellos que son honestos señalaran a este día y a esta época lo mismo cuando esta nación se inicio. Y la causa de su decadencia no mostrara a nadie mas que a sus reverenciados soberanos Católicos, Fernando e Isabel, conquistadores de los Moros, expulsores de los Judíos, fundadores de la Inquisición y destructores de las inquisitivas mentes de los Españoles.". (Amén!)

8 comentaris:

manolito ha dit...

Amen!, que no es perdi per l'escolà!

David ha dit...

Acabo de descobrir aquest blog i no me'n sé avenir: no estic sol! M'explico: m'alegro molt de comprovar que encara hi ha catalans que són capaços de desemmacarar els estereotips que sobre el judaisme i Israel impregnen la majoria d'opinions de la gent del nostre país. Felicitats i endavant! Shalom!

Hasbarats ha dit...

És un plaer immens per a tots nosaltres contribuir en la nostra modesta mesura a reivindicar el nostre passat en la nostra llengua. I encara més, potser, sembrar alguna alegria... merescuda i justa, certament. Shalom!

Odalric ha dit...

Quin gran article...

Anònim ha dit...

A resposta atribuída a Isaac Abravanel é magnífica, máis por desgraza trátase dunha invención do escritor David Raphael na súa novela "The Alhambra Decree" (1988):

http://en.wikipedia.org/wiki/Alhambra_Decree#Don_Isaac_Abravanel_and_the_Alhambra_decree

É un erro moi frecuente considerala auténtica, no que tamén eu caín no seu momento. Saúdos dende Galiza,

I.

Hasbarats ha dit...

Amic I, creiem que aquest escrit no és pas una invenció sinó una llarga adaptació de la resposta d'Abravanel a l'Edicto. Isaac Abravanel era un home culte i influent amb una extensa obra escrita. Va povar d'evitar l'expulsió amb tots els mitjans de què va disposar i la tradició oral no ha oblidat mai aquesta resposta. Segur que s'ha anat allargassant i sobrecarregant i que David Raphael va escriure la seva versió enriquint-la i adaptant-la lliurement. Però hi ha constàcia tant per la part cristiana com per la jueva que no va callar ni abans ni després de l'expulsió. De tota manera, moltes gràcies pel seu comentari. Afegirem a l'entrada la frase "i a qui s'atribueixen aquestes paraules".

Anònim ha dit...

Grazas pola súa aclaración. Estou seguro de que o alegato orixinal de Abravanel non desmereceu esta adaptación feita por D.Raphael.

Saúdos.

I.

Roger T. ha dit...

Un article molt interessant. Volia comentar que aquest estiu vaig visitar les restes de la Sinagoga Major del Call de Barcelona, i els souvenirs, almenys, eren tots en castellà (hi havia uns platets que deien "Sinagoga Mayor", etc.). Trist.