Gilad Shalit i Catalunya

L'existència de Gilad Shalit va restar en suspens durant cinc anys. Era viu, però en qualsevol moment podia ser assassinat; sabia del pas dels dies enmig d'una incomunicació exasperant i d'un entorn cruel i sòrdid mentre el món girava més enllà del forat que el contenia a ell i al seu temps detingut.

Quan Gilad va ser alliberat gràcies al respecte i el compromís d'Israel amb els seus soldats, devia adonar-se del pas del temps reflectit en la gent que s'estimava i de les vivències que s'havia perdut. Una d'elles, potser la més petita, era no haver pogut seguir i fruir de l'etapa més gloriosa de l'equip de futbol que admirava: el Barça.

Sabedors d'aquest fet, els directius del FC Barcelona van convidar-lo a assistir al Barça-Madrid d'enguany. Molts catalans vam alegrar-nos que Gilad Shalit fos culer i, encara més, que tingués l'oportunitat d'assistir a un partit que garanteix tantes emocions.

Malauradament aquests bons desitjos no els comparteix tothom. I, el que és més greu, hi ha gent disposada a manipular l'assistència de Gilad Shalit al Camp Nou per tal de frustrar les seves il·lusions, de perseguir-lo més enllà del cau infecte on van robar-li part de la seva joventut, d'embrutar el seu nom i d'involucrar Catalunya una vegada més en la pestilència de l'antisemitisme.

Aquesta no és una història de casualitats ni de protestes espontànies. Aquí hi ha una barreja de misèria humana, interessos polítics i econòmics, operacions especials i odi.

Val la pena fer una repassada cronològica de l'escalada:

15 de setembre : el diari Sport anuncia que el Barça ha convidat Gilad Shalit al Barça-Madrid del 7 d'octubre.

18 de setembre : un grup relacionat amb la Xarxa palestina i el col·lectiu BDS obre una pàgina especial a Facebook convocant una protesta al Camp Nou si Sandro Rossell no enretira la invitació a Gilad Shalit. En castellà, of course :"Indignación en los colectivos pro-palestinos con Sandro Rosell por invitar al soldado israelí Gilad Shalit en el Camp Nou".

La proclama afirmava que "El grupo del Boicot, Desinversiones y Sanciones (BDS) del Principado ya ha anunciado que preparará acciones de protesta por una invitación que consideran un agravio comparativo, ya que el FC Barcelona no ha hecho ningún acto de distinción "hacia los 4.665 prisioneros políticos palestinos "que están encerrados en centros penitenciarios israelíes". Pel que es veu, a més d'equiparar un soldat segrestat al seu país i entaforat sense cap dret en una masmorra durant cinc anys amb presos amb dret a advocat, judici, recursos, visites, etc., el Barça havia de convidar algun terrorista palestí per quedar bé. Amb explosius o sense?

Afegien : "El soldado, que fue liberado sano y salvo en octubre del año pasado a cambio de un millar de prisionero palestinos, fue uno de los argumentos utilizados por el gobierno israelí para llevar a cabo la sangrienta operación Plomo Fundido contra la Franja de Gaza, que acabó con la vida de más de 1.300 palestinos, la mayoría de ellos civiles".

Tot fals :

1.- Gilad Shalit va sortir del seu captiveri en un estat deplorable.


2.- Va ser lliurat a canvi de 1.027 presos ben atesos, alimentats i amb drets legals, inclòs el d'estudiar carreres universitàries subvencionades per l'estat d'Israel. Prop de 500 d'aquests presos havien estat condemnats a cadena perpètua per atemptats salvatges contra la població civil d'Israel.

3.- L'operació Plom Fos (desembre 2008-gener 2009) no només va ser aliena al segrest de Shalit sinó que va posar en risc la seva vida. L'objecte d'aquella operació era acabar amb la violació sistemàtica de l'alto el foc de les autoritats de Gaza, que van disparar més de 8.000 projectils contra Israel malgrat la desconnexió i la retirada de població israeliana des de 2005.

4.- Les víctimes civils de l'operació Plom Fos són molt inferiors. Els terroristes i els escamots sovint són civils. Prova d'això és que el nombre de dones que, malauradament, van morir durant aquella operació va ser de l'11%, no del 50%, com hauria estat en cas de bombardejos indiscriminats.

18 de setembre : la revista El Triangle es feia ressó d'aquesta protesta amb un text idèntic a la pàgina de Facebook. Recordem que El Triangle està vinculada al sector dels "capitans" del PSC i, molt especialment, a l'antisemita i prosirià exdiputat Joan Ferran. La fi del govern Tripartit va suposar-li una devallada considerable d'ingressos.

22 de setembre : se celebra l'Assamblea de Compromissaris del Barça. Un dels assistents sorprèn la Junta Directiva demanant explicacions sobre la invitació a Gilad Shalit.

25 de setembre : el diari El País publica a tota pàgina un article inenarrable titolat 'Un incómodo espectador' on es calumnia Gilad Shalit amb una entrada que frega el libel de sang : 'Polémica por la supuesta invitación del Barça a un militar israelí involucrado en la matanza de Gaza para que asista en el Camp Nou al clásico del 7 de octubre contra el Madrid'.

En aquest article només es convida a opinar al Delegat de l'Autoritat Palestina a Espanya, Musa Amer Odeh. Les seves declaracions són idèntiques a les exposades per la pàgina de Facebook, El Triangle i BDS-Catalunya. Queda molt clara l'orquestració de l'operació des de l'anomenada ambaixada palestina a Madrid.

27 de setembre : El FC Barcelona, pressionat per la campanya d'agit-prop, fa un comunicat "Per la pau i l'harmonia a l'Orient Mitjà" en que desmenteix que hagi convidat directament a Gilad Shalit i on convida expressament el delegat palestí Musa Amer Odeh (a qui anomena ambaixador) i dos esportistes palestins que han passat per presons israelianes : el futbolista Mahmud Sarsak (que, pressionat per les autoritats de Hamas, acaba refusant la invitació perquè considera que és ofensiu compartir el Camp Nou amb Shalit), i Jibril Rajoub, president de la Federació palestina de futbol i del Comitè olímpic palestí i sobre el qual ens extendrem més endavant.

27 de setembre : el diari El País se'n fa ressò i publica un altre article signat pels mateixos autors titulat 'El Barça apacigua las protestas invitando al Clásico a dos expresos palestinos' . Segons afirmen cínicament "Aquello que amenazaba con convertirse en un problema para el Barça acabará siendo, probablemente, un éxito". Se suposa que un èxit per a la propaganda anti-israeliana.

29 de setembre : un cop aconseguit "el éxito", el diari El País publica un article de John Carlin titulat '¡Fuera del fútbol el conflicto Israel-Palestina!', on hi posa vaselina. Carlin es mostra condescendent i ve a dir que a fi de comptes Shalit és "una mosqueta morta" i que no té culpa de ser israelià, però que el deixin en pau. A part d'acusar inopinadament Netanyahu i Lieberman de "vessar sang palestina pels porus" (sic), dóna una dada molt important -probablement per descarregar el diari de responsabilitats davant l'allau de protestes per l'aticle 'Un incómodo espectador'-, acusant el delegat palestí de tot el muntatge : "Sí, fue un mal precedente el del delegado palestino en España, esta semana, cuando se inventó un lío por la anunciada presencia de un exsoldado israelí en el Camp Nou para el partido entre el Barça y el Madrid la semana que viene".

29 de setembre : El País publica  una nota de disculpa "oficial" -i molt breu- on reconeix que Shalit no ha estat involucrat en cap matança a Gaza.

Arribats a aquest punt, potser caldria fer un breu repàs de qui són els protagonistes d'aquesta guerra bruta i què n'han tret.

1.- Els col·lectius BDS i la Xarxa Palestina solen compartir reivindicacions polítiques -algunes de legítimes-, i també judeofòbia, obediència a organitzacions oficials palestines i dependència de subvencions. No cal dir que el govern de la Generalitat ha tallat en sec aquesta sagnia econòmica que tan generosament havia instituït l'anterior govern tripartit. En aquests col·lectius s'hi barregen gent d'aquí -generalment d'esquerra radical i de classe mitjana- i població tant palestina com musulmana, bàsicament nordafricana i àrab, amb un ideari força reaccionari. Molts dels adherits als actes de protesta que reclamava la pàgina de Facebook són d'orígen estranger. La manipulació i la calúmnia no els suposa cap problema, com podran comprovar veient aquest muntatge repugnant.

2.- Jibril Rajoub. Empresonat als anys 70 per cometre atemptats, actualment dirigeix la Federació palestina de futbol i el Comitè olímpic palestí. És un dels principals responsables d'impedir a les Olimpíades de Londres un minut de silenci en record dels onze esportistes israelians assassinats l'any 72 a les Olimpíades de Munich per un escamot de l'organització terrorista palestina Setembre Negre, a la qual Rajoub pertanyia.

Un dels objectius d'aquesta campanya era imposar la seva presència al Camp Nou per humiliar el Barça i, naturalment, per insultar Israel i Gilad Shalit servint-se de la por i la covardia dels països i les organitzacions d'Europa.

La seva presència com a convidat d'honor a la llotja mentre Gilad Shalit serà acomodat en un lloc discret és doblement insultant perquè Rajoub va ser l'encarregat de donar la benvinguda als presos lliurats per Israel a canvi de la vida de Gilad, sent molts d'ells terroristes que havien assassinat innocents israelians atemptant contra transports i establiments públics. En la seva benvinguda els va tractar d'honor i orgull de Palestina i va felicitar especialment els qui havien segrestat Gilat i assassinat dos soldats israelians en el mateix atemptat. Ho poden veure aquí :




3.- Musa Amer Odeh (Hebron, 1947) és -oficialment- el Delegat General de Palestina a España des del desembre de 2005, tot i que les autoritats espanyoles li dispensen tractament d'ambaixador a tots els efectes. Pel que afirma va presentar les seves Credencials al rei d'Espanya el 27 de setembre de 2010.

Com a diplomàtic és nul; malgrat el temps transcorregut des de la seva designació no parla castellà ni té cap contacte amb la societat espanyola. La pàgina web de la Delegació consta com a Embajada Palestina i ell com a ambaixador. El govern espanyol sufraga les seves despeses concedint anualment una subvenció de 600.000 € a la Delegació.

Entre les seves funcions se li reconeix el dret d'expedir :

- Certificat de nacionalitat palestina.
- Registre consular.
- Certificat de matrimoni.
- Acta de naixement.
- No renovació de passaport.
- Certificat de naixement a l'estranger.
- Certificat familiar.
- Poder general.
- Poder especial.
- Certificat de correcció de noms.
- Pensió.
- Certificat de divorci.
- Cerificat de defunció.
- Certificats i factures comercials.

En relació a la campanya contra Gilad Shalit podem llegir a la web de la Delegació un al·lucinant "Comunicat" de la Unió palestina de Fútbol -presidida pel general Jibril Rajub-, datat el 2 d'octubre, que diu el següent :

Comunicado de la Unión Palestina de Fútbol

El Consejo de la Unión de Fútbol Palestino, discutió en su Primera Sesión celebrada en la noche del martes 2 de octubre en el Hotel Movenpick, la invitación dirigida al Presidente de la Unión Palestina de Fútbol, el General Jibril Rajoub, al Embajador Palestino en España, Musa Odeh, y al futbolista palestino Mahmoud Al Sarsak para asistir al clásico entre el Barça y el Real Madrid, que se celebrará el próximo 7 de octubre.

El Consejo de la Unión de Fútbol Palestino, manifestó su gran agradecimiento al Fútbol Club Barcelona por dicha invitación confirmando con el Club que no ha cursado más invitaciones a dicho partido para no politizarlo, y lo que se ha publicado en los medios de comunicación sobre la invitación a otras personas son rumores de prensa con el fin de dañar al deporte palestino, que trabaja a través de sus relaciones regionales e internacionales en destacar nuestra causa palestina y el sufrimiento de nuestro pueblo y nuestros deportistas.

El Consejo de la Unión ha dado su bienvenida a dicha invitación y a cualquier otra invitación solidaria con nuestro pueblo en Palestina y en el exilio, confirmando su disponibilidad a participar en este tipo de eventos deportivos que sirven a nuestra causa justa y a nuestro deporte palestino para que el deporte sea un camino más para lograr la paz en el mundo entero.

Unión Palestina de Fútbol

Ramallah, 2 de octubre de 2012

Arribats a aquest punt ens hem de demanar si l'Estat espanyol és aliè a aquesta mena de maniobres o bé les tolera interessadament.

És sabut que Espanya no reconeix Kosovo ni admet cap representació oficial d'aquesta república a Madrid. També és del domini públic l'interès del Govern espanyol per desmantellar les Delegacions comercials a l'estranger de la Generalitat de Catalunya. És doncs increïble que Espanya no només reconegui una Ambaixada palestina sinó que la mantingui econòmicament i permeti que el seu ambaixador pugui expedir certificats, alguns dels quals poden posar en risc la seguretat del país o de tercers països. Tenint en compte aquests privilegis, ¿és imaginable que l'Autoritat Nacional Palestina i els seus representants a Espanya organitzin impunement una campanya d'odi contra Israel que pot comportar greus conseqüències polítiques i aldarulls en un camp de futbol amb més de 100.000 persones?

Tots recordem com l'anterior Govern de Catalunya va permetre i, fins i tot, propiciar que grups relacionats amb la Xarxa palestina fossin desproporcionadament visibles i actuessin sota la protecció de la Conselleria de l'Interior aleshores dirigida per l'eco-socialista Joan Saura, rebentant partits esportius i escridassant en públic la cantant Noa durant la seva actuació als actes institucionals de la Diada nacional de Catalunya de 2009 fins el punt de "posar Catalunya en el mapa de l'antisemitisme", tal com va descriure aquella vergonya l'aleshores Vicepresident de la Generalitat. També és sabut que l'actual Govern manté una actitud completament oposada a la del Tripartit i que des de fa temps ha iniciat una política d'apropament a països del primer món que ens poden servir de guia en el procés nacional que ha iniciat el nostre país, un dels quals és Israel. Recordem sinó unes declaracions recents del President Mas : "Hi ha molta gent que ens està mirant... Era molt important internacionalitzar la situació". Així, a qui li convé un espectacle antisemita retransmès en directe a tot el món contra un jove que va ser segrestat i mantingut en un cau durant cinc anys?

Algú creu que el Govern espanyol no jugarà totes les cartes, inclosa la del desprestigi internacional? Algú es pensa que els Serveis d'Intel·ligència espanyols s'abstindran d'actuar i negligiran el seu mandat explícit i lògic de "prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o la integritat territorial d´Espanya i els interessos nacionals"?, que deixaran que les coses passin, que no aprofitaran qualsevol oportunitat per obtenir el màxim d'informació i de col·laboració?

¿És casual que El País, un dels diaris espanyols més llegits i influents, hagi permès que dos periodistes publiquessin un article tan vergonyós encaminat a provocar un incident polític?

¿És casual que Pedro J. Ramírez, director de l'altre diari espanyol de més tirada, hagi escrit al seu compte de Twitter que “si els culés secunden la consigna i emplenen el Camp Nou d’estelades semblarà l’estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 36”? Justament ell, el "no nacionalista" capaç d'escriure aquests dos tuits sense que li caigui la cara de vergonya?

Tampoc no és casual que als murs del Camp Nou algú hagi fet una pintada que va molt més enllà del mobbing vergonyós a Gilad Shalit i a les proclames palestines habituals. Una pintada inequívocament antisemita "Cap jueu en aquesta casa. Jueus... terroristes d'estat!!!!".

I això no és tot. Aquí, un cavernícola del PSOE afirmant a Intereconomía que és delicte que membres de la Generalitat mantinguin contactes amb Israel.



O aquest titular de traca perpetrat per un diari digital d'ultradreta : "Los judíos, contra España: Israel apuesta por una Cataluña independiente".

Com hauran pogut comprovar aquestes reaccions, properes a la pertorbació mental, no s'adrecen a les relacions de Catalunya amb França, Alemanya, EEUU o Qatar. No, únicament vinculen Catalunya i Israel. Haurem de lluitar contra l'antisemitisme amb totes les nostres forces. I ho farem perquè ho creiem i perquè ho exigeix la decència humana. Sabem, i és just remarcar-ho, que en aquesta lluita també podem comptar amb amics que no desitgen la independència del nostre país però que no toleraran que s'embruti el nom de Catalunya o que s'inicïi una campanya antisemita.

Desitgem el millor per a Gilad Shalit, que li agradi Barcelona, que se senti estimat, que pugui recordar aquesta estada com una experiència meravellosa. I que visqui molts anys envoltat d'afecte i de ventura. 

Ah, i si pot ser, que s'ho passi molt bé veient com juga i com guanya el Barça envoltat de banderes amigues!



Shalom, Gilad!!

Via fora!

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol 

Si era per la foto, t'has lluit

Què lluny queden aquells dies en què els dirigents àrabs confessaven que preferien un atac de ronyó a haver de seure a parlar amb una jove i decidida Golda Meir. La sola presència de Golda encenia totes les alarmes en les ments d'aquells cacics que es tenien per totpoderosos; era jueva, sionista, intel·ligent, hàbil, forta, demòcrata... i dona. Un autèntic malson per a qui se sent humiliat per la sola presència d'algú que es fa respectar pels seus mèrits. 

Què diferent la imatge que ha ofert Zahava Gal On, cap del partit Meretz, anant-se a trobar amb Mahmoud Abbas, el president -caducat- de l'Autoritat Palestina, en funcions des de 2009 perquè no li dóna la gana convocar eleccions, per dir-li com n'és de guapo i de bona persona i què poc són de fiar els governants d'Israel legítimament elegits pel seu poble. 

Aquesta excursió política de Zahava Gal On i altres dirigents de Meretz és profundament deslleial, oportunista i suïcida. Els convidem a llegir l'entrada de l'amic Jaume a 'Hummus o Falafel' i l'article d'Henrique Cymerman a 'La Vanguardia', que ens posen sobre antecedents i ens informen de l'abast d'aquest fet i de l'estat terminal de deteminada esquerra postsionista i esquizoide. 

Nosaltres ens centrarem breument en la imatge. Probablement dóna per escriure un extens article sobre llenguatge no verbal. No pretenem tant ni en sabem prou. Tampoc no tenim ganes de perdre massa temps amb dos personatges tan insignificants i nocius. Simplement volem assenyalar que a Mahmoud Abbas no li hauria passat pel cap seure ni un segon en la postura que exhibeix sense cap pudor si la seva interlocutora hagués estat Golda Meir. 

Abbas sap perfectament el que es fa i quin missatge està transmetent al món àrab, als seus súbdits i als seus adversaris. No es tracta pas ni d'una posició de comfort ni d'una invitació a la conversa informal. Denota menyspreu per les formes, superioritat i desdeny cap a la seva interlocutora. S'ha limitat a rebre una dhimmi, li ha ofert una taronjada i si ella fos algú i ell tingués prou poder li faria saber immediatament quina mena de pau té reservada per al seu poble. Per ratificar-la només li caldria obrir-se la bragueta i donar una ordre.

DEVOLUCIÓ

Davant la propera manifestació de l'Onze de Setembre, que es preveu massiva, volem incloure un vídeo i un escrit de Miquel Manubens, editor, investigador i president del Centre d'Estudis Colombins.  

Seria convenient que escoltéssim gent sensata i culta amb més freqüència. Probablement Catalunya inicia el seu camí cap a la Independència, però no tots els camins duen a bon port. Cal defugir la covardia i la irresponsabilitat, el tacticisme barat, el mal costum de pidolar el que ens pertany i els suposats lideratges d'il·luminats que saltant-se els mecanismes democràtics volen imposar la seva voluntat i els seus desitjos sense comptar amb una representació parlamentària mínimament sòlida, duent-nos una vegada i una altra a la derrota o a la frustració. 

Vegin, si els plau, el vídeo i llegeixin els arguments que Miquel Manubens exposa amb claredat. Més enllà que hi estiguin o no d'acord, creiem que com a mínim ha fet l'esforç de bastir una alternativa legítima, comprensible i raonada. 

"Des de la publicació del meu llibre 'Històries de distracció massiva' constato que la idea de defensar les Constitucions Catalanes i de reclamar-ne la seva Devolució va en augment. Però que ningú no s'equivoqui, les Constitucions Catalanes no foren l'inici de res, sinó la constatació de la història anterior d’un poble. De molta història. 

Un poble iber que s’oposà amb un exèrcit potent a l’Imperi romà, un poble que cinc segles més tard encara conservava la seva llengua i feia que el bisbe de Barcino, sant Pacià (ca. 310-391), proclamés heretge qui parlés encara la llengua antiga. 

Ja ho veieu, la llatinització va ser forçada per l’església i no existeix cap referència de que cap emperador digués la frase "mai fou la nostra llengua d'imposició sinó de trobada; a ningú se li obligà mai a parlar en llatí: van ser els pobles mes diversos qui van fer seva, per lliure voluntat, la llengua d'Ovidi". No tenien tanta barra. Avui admirem la cultura llatina com segles a venir admirarem l'espanyola si no hi posem remei. 

Aquesta terra, les seves gents i costums trastocaven a qui venia a dominar-nos. Els visigots enviaren al general Paulus, i el nomenàrem rei. Més tard els àrabs van fer el mateix i el cabdill àrab enviat a sotmetre’ns acabà casat amb la filla d'Otger Cataló. A l’inici del Comtat de Barcelona són contínues les rebel•lions dels comtes contra el rei dels francs, fins el tall definitiu fet pel comte Borrell II. L’evolució posterior de la nació ens portà de la Lex Visigothorum als Usatges de Barcelona, i d'aquests a les Constitucions Catalanes. 

És ben cert que existeix 'un genius loci', però aquest només funciona quan anem tots voluntàriament units. Sempre que dita unitat és forçada el resultat és tràgic. La tragèdia de 1714 es cuinà en la Junta de Braços del juliol de 1713, quan amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de «tornar a l’obediència de Felip IV», finalment es decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24 de juliol de 1713.

Potser és per això que a mi la història del país posterior a 1814 no m’ha interessat mai (quan de ser part de l'Imperi de Napoleó passem a les Espanyes). Desprès de 1814 tots els combats són a favor d'uns espanyols i en contra d'uns altres espanyols. O sigui, és sentir-se espanyol, potser per això també quan veig banderes republicanes espanyoles em produeixen fàstic, perquè per a ser republicà espanyol abans has d'ésser espanyol. La meva memòria històrica és la catalana, la memòria històrica espanyolitzada no m’interessa. 

Per aquesta raó, quan veig gent que ara s'inventa fulls de ruta de nous estats, se'm fot la pell de gallina, perquè per als catalans l'únic full de ruta possible és escrit a les Constitucions Catalanes, tot hi és escrit allà i no és precís inventar-se res de res. Qualsevol invent que no tingui en compte les Constitucions Catalanes, el territori que defineixen —i per tant quins són els tractats internacionals vàlids i també els invàlids—, és crear un nou estat que no té res a veure amb el nostre estat català durant més de set segles; un nou estat i no el nostre amnistiaria a Espanya i beneiria els robatoris dels estats signants dels tractats del Pirineus i d’Utrecht.

També, quan llegeixo sobre convocatòries de manifestacions que volen forçar al Govern o al Parlament regionals a prendre qualsevol decisió, m’adono que hi ha gent que s'avorreix molt o no és gens demòcrata. El carrer no es pot imposar al Parlament ni al Govern, de cap manera. Si vostè vol imposar quelcom al Parlament, presenti's a les eleccions i guanyi-les. Però pretendre forçar una situació, sense un acord previ amb el forçat, és això justament, forçar la democràcia. Ni que sigui la feble democràcia que els espanyols ens han permès... 

Una altra cosa fora que Govern o Parlament signessin una convocatòria amb un lema i objectius clars. Però aleshores tota aquesta colla de gent que fa més de trenta anys remenen en tots els moviments «populars», no tindria feina i, és clar, no ho faran pas això de recolzar les institucions democràtiques perquè se'ls acabaria la feina (i a molts la subvenció per a continuar desnaturalitzant les coses). 

Imaginem-nos doncs que uns il·luminats convoquen per un dia de setembre una manifestació per a aconseguir un objectiu. Si fracassen voldrà dir que tota la resta de mortals hem de renunciar a aquest objectiu? Amb quin dret ells corren el risc de fer fracassar les meves idees? En quines eleccions s’han guanyat aquest dret? Una manifestació és llibertat d’expressió, dóna dret a ser escoltat, quan més nombrosa és, potser podríem dir que dóna dret a ser escoltat més amunt en l’escalafó dels representants democràtics. Però no dona dret a res més. 

Es diu que l’actual Govern de la Generalitat no té Pla B per al Dèficit fiscal, però si el té el millor és no dir-ho. Sí és segur que Espanya té Pla B i C i moltes mes lletres. Segurament un pla és mantenir un equip d’agents del CNI amb l’objectiu de radicalitzar i accelerar la nostra independència per així fer-la fracassar, i que un cop mes, proclamem una republiqueta que duri unes hores.

Catalunya no aconseguirà la independència fins que la gent tingui sentit d’estat. El que ens ha mancat aquests últims tres-cents anys és justament la manca de sentit d'estat, naturalment d'estat català. De l’estat enemic sembla sobrar-ne de gent que sí en té de sentit. I el sentit d’estat obliga, per davant de tot, a respectar el Govern i el Parlament propis. Això es sagrat! Si des de suposades posicions radicals, veieu, escolteu o llegiu gent que no té cap respecte per les nostres institucions, recordeu sempre l’entrepà d’arengada d'Alejandro Lerroux, i no errareu.

Tothom té dret a reclamar el que vulgui al carrer, i jo reclamo i seguiré reclamant al nostre Parlament la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, però al màxim que puc aspirar és a ser escoltat per les forces polítiques, a tenir l’oportunitat de convèncer-les. I si m’escolten els hi donaré les gràcies dient-los-hi «Aquí teniu el Pla B, es diu Constitucions Catalanes, i les van escriure catalans de 1283 a 1706. Cinc segles de constitucionalisme ens contemplen». 

Miquel Manubens

Autor de "Histories de distracció massiva"  

I, si no és molt demanar, no es perdin aquest breu vídeo on el President Pujol parla sobre les Constitucions. (Per als qui no puguin connectar Vimeo, poden veure'l aquí).

Ei, David!!!

Per molts anys! Tu ja n'has fet dos i nosaltres n'hem acumulat uns quants més, especialment el Capità Haddock, que de vegades no sap ni quin dia soms!

Ehem... 

Aquí el Capità provant de recuperar la seva

memòria fugissera.

 Per sort el petit David, com el vailet de la foto, és perfectament capaç de vèncer aquests descuits imperdonables dels adults i el que calgui. 

Encara que amb retard, el volem felicitar pel seu aniversari; a ell i als seus pares. I ens felicitem de tenir-lo com a amic. 

Endavant, David, que amb uns pares tan fantàstics i en un país tan bonic no et faltaran amics ni ocasions per tirar endavant el que et proposis amb un somriure!

"Tranquils, que només segreguem els jueus"

Durant les olimpíades els esportistes han d'entrenar-se. En les disciplines esportives que competeixen en locals tancats els equips s'entrenen en gimnasos compartint sovint l'espai amb qualsevol altre equip. És normal, és lògic i tothom ho entén i ho respecta amb naturalitat. Tothom excepte els equips d'alguns països musulmans pel que fa a l'equip d'Israel. 


Dies enrere en el repartiment de locals d'entrenament els va correspondre compartir gimnàs als equips de judo d'Israel i del Líban. Pel que es veu ho van saber en el mateix moment i els libanesos van negar-se a entrenar al costat dels israelians. L'organització dels Jocs no només no va expedientar els libanesos per contravenir "l'esperit olímpic" sinó que va atendre immediatament les seves exigències col·locant un separador per evitar que els veiessin. No és difícil imaginar que a més es desfessin en excuses per haver-los ofès amb la presència de jueus. 

Judoques israelians entrenant darrera del
separador per no "ofendre" l'equip libanès

S'imaginen què hauria passat si hagués estat el cas contrari? És increïble que els mateixos que qualifiquen de "racista" fer un minut de silenci per uns esportistes jueus assassinats en un jocs olímpics siguin atesos pel COI aleshores i també quan exigeixen la segregació de l'equip israelià. I és indignant que els nostres mitjans de comunicació no ens informin d'aquests detalls i en canvi trobin tan lògic que dos esportistes siguin expulsats dels Jocs per haver tuittejat missatges suposadament racistes, l'un d'una atleta grega sobre els mosquits procedents del Nil i l'altre d'un futbolista suís per considerar retardats als membres de l'equip de Corea del Sud. 


Racisme a la carta, cinisme, hipocresia i covardia majúscula distingeixen el Comitè Olímpic Internacional presidit pel belga Jacques Rogge que, per cert, deu considerar la cosa més natural del món el sexisme i la misogínia patològica exhibits pels equips de molts països musulmans, de la mateixa manera que el també belga Henri de Baillet-Latour, president del COI durant les olimpíades de 1936, trobava d'allò més civilitzat el nazisme. 


Uns quants anys més fent el cagat davant de l'islamisme i acabarem veient la natació femenina amb burqa i el llançament de granades com a disciplina olímpica.

El mateix "esperit olímpic" que va llepar-li el cul a Hitler

Aquest individu és Jacques Rogge, nascut l'any 1942 a la Bèlgica ocupada pels nazis. Fill d'un petit industrial catòlic i ultradretà d'origen flamenc però alineat amb els francòfons, Rogge és metge esportiu.


Jacques Rogge és el segon president del Comitè Olímpic Internacional de nacionalitat belga. El primer fou el comte Henri de Baillet-Latour, de 1925 a 1942, període en què se celebrà la ignominiosa olimpíada de Berlín de 1936. 


Amb motiu del seu nomenament com a nou president del COI, la Comissió Europea va congratular-se'n manifestant que "la seva elecció simbolitzava l'èxit dels valors primordials de la Comissió Europea, així com el joc net, l'apertura i la solidaritat". 


Jacques Rogge s'ha oposat sense vergonya a permetre que el món de l'olimpisme retés un homenatge consistent en un minut de silenci als 11 atletes israelians segrestats i assassinats per un comando palestí de "Setembre Negre" l'any 1972 durant les olimpíades de Munic.

Jacques Rogge va competir, representant l'equip de vela de Bèlgica, a l'olimpíada de Munic del 72. Va desfilar, doncs, al costat dels atletes israelians assassinats. Ni la decència, ni l'esperit olímpic ni la defensa de la democràcia ni la compassió ni el companyerisme no han estat suficients per tal que Rogge decidís que era just dedicar-los ni un modest minut de silenci el dia de la inauguració amb motiu del 40 aniversari d'aquella matança. 


El món musulmà, especialment l'Iran i l'Autoritat Palestina, va oposar-se a aquest homenatge adduint que era racista i amenaçant de boicotejar els jocs d'enguany. Transigir davant dels qui clamen que és racista recordar l'assassinat d'onze jueus en el decurs d'uns Jocs tinguts per a paradigma de la pau sí que és racista. I covard, immensament covard. 


Rogge ens recorda el seu predecessor belga en el càrrec, el mesell que no només va concedir els jocs del 36 a Hitler sinó que a l'estiu de 1939, va presidir el comitè que va aprovar per unanimitat la concessió dels jocs d'Hivern de 1940 a l'Alemanya nazi tres mesos després de la invasió de Txecoslovàquia. Per silenciar els qui van escandalitzar-se va declarar que amb aquesta decisió "el COI havia demostrat la seva independència davant de les pressions polítiques". 


Eren els dies en què els covards es vinclaven davant de Hitler i simulaven desconèixer la repressió, la persecució dels jueus i la brutalitat del nazisme. Ara, aquest perill totalitari es diu islamisme i tots ho sabem. També ho saben els covards com Rogge, que es vinclen davant els tirans d'avui. Per això Rogge s'atreveix a lluir amb un somriure una quffia i una bandera palestina però no gosaria fer el mateix amb una bandera d'Israel.


Diversos mandataris del món àrab i musulmà li han donat les gràcies per negar un just homenatge als onze atletes israelians assassinats. Un dels més agraïts ha estat Jibril Rajoub, president del Comitè Olímpic palestí, que per mitjà d'una carta manifesta el següent :


"L'esport és un pont per a l'amor, l'entesa i la transmissió de la pau. No pot ser un factor que faciliti la divisió i propagui el racisme entre els pobles".


Jibril Rajoub, va ser empresonat per haver llençat una granada contra dos soldats israelians l'any 1970. Jibril Rajoub va pertànyer a Setembre Negre, la mateixa organització terrorista que va assassinar els onze atletes israelians.


Nosaltres sí que els recordarem. Avui i sempre.