QUI ÉS L'ASSASSÍ?

Alguns webs amics estan denunciant la darrera manifestació de censura i de judeofòbia perpetrada, en aquesta ocasió, per TVE, que ha eliminat del seu arxiu de vídeos el programa ‘Españoles en en el Mundo’ dedicat a Jerusalem perquè, excepcionalment, ens mostrava la capital d’Israel com una ciutat on, malgrat tots els problemes, la gent és normal, viu, conviu, es barreja i prova de ser feliç. Això, per als activistes de l’agitprop antisemita, és intolerable i han muntat una campanya de les seves, és a dir, ultraminoritària però cridanera, titllant el programa de “sionista”. Fins ara no havien protestat pel tractament benigne d’aquest programa amb els règims de Líbia o dels Emirats Àrabs… Les cartes de protesta, unes 170, representen el 0,0004% de la població de l’estat. Davant una acusació tan monstruosa i una protesta tan massiva les autoritats de la televisió pública d’Espanya s’han cagat camal avall i han optat per amagar la prova del delicte de no demonitzar Israel amb els nostres imposts, com és el seu costum.

Els darrers dies l’estimat Moré, ens ha informat d’aquest i d’altres escàndols, com ara la realitat de la vida quotidiana a Gaza, tan allunyada de les acusacions dels activistes propalestins contra Israel, o la campanya de Hamas demanant un boicot als productes israelians subvencionada pel govern d’Espanya. Curiosament el vídeo que il·lustrava aquesta entrada també ha estat suprimit per les pressions del govern espanyol, que tant s’assembla al règim franquista a l’hora de simular burdament la seva “neutralitat” pel que fa a quedar bé internacionalment amb els jueus. Als anys ’40 figurava que no donaven suport a Hitler i ara figura que no donen suport  a l’islamofeixisme.

Però abans de continuar els demanem per favor, els preguem, que vegin aquest breu i amè vídeo que il·lustra en un minut i mig el que nosaltres necessitaríem explicar amb milers de paraules. SINOPSI : Qui és l’assassí?

Sincerament, ens sembla un dels vídeos més genials i més oportuns que hem vist mai per il·lustrar la manipulació dels mitjans contra Israel. En primer lloc, hem d’aclarir que les petúnies normalment es planten abans del mes de maig. Per tant, l’Inspector basa en un error la seva deducció de culpabilitat i la seva aparent seguretat s’imposa d’una manera natural a l’audiència. ¿Quants de vostès l’han qüestionat o han volgut comprovar si el que afirmava era cert? El vídeo ens mostra les dues cares del muntatge : el que ens permeten veure -absolutament manipulat-, i com es cuinen les notícies. Els confessem que, malgrat les nostres trajectòries personals i professionals, la visió de la segona part ens va commocionar. En un primer visionat no vam ser conscients de cap  de les 21 manipulacions, i mirin que són gruixudes! Mentre ens concentrem en el que volen que ens empassem, un equip que no veiem no para de manipular-ho absolutament tot, des del decorat (genial el canvi de l’os per l’armadura) fins la indumentària de l’Inspector, el cos del delicte, l’arma del delicte i, finalment, l’argument de l’acusació. Aquest vídeo és una joia!

Et dius que no t’ho pots creure, que un exercici de trilerisme tan descomunal canta com una calàndria i resulta que cola, que tu t’ho has empassat i que si no t’haguessin mostrat les tripes de la impostura hauries donat per bona la seqüència, el decorat, els personatges, la víctima, el culpable i l’explicació.

Els mitjans ensenyen el que els interessa i allò va a missa. Encara ningú no ha demanat explicacions a cap mitjà de comunicació per acusar Israel de bombardejar indiscriminadament la població civil de Gaza a primers de l’any 2009 quan hi ha dades exposades fins i tot per Hamas que ho desmenteixen : ¿com s’explica si no el percentatge que Hamas va facilitar sobre víctimes civils on afirmava que el percentatge de dones que van morir era de l’11%? Si la població femenina de Gaza és el 49% i els bombardejos van ser “indiscriminats”, el percentatge de dones mortes hauria de mantenir una correspondència. Una desproporció tan descarada demostra que els atacs van ser selectius i adreçats contra nuclis armats composats únicament i exclusivament per homes.

Però els corifeus de Hamas s’ho callen i fan veure que no saben fer ni el compte de la vella. I són els mateixos que s’escandalitzen perquè TVE hagi mostrat un Israel normal poblat per gent normal. Volem esmentar els dos principals protagonistes d’aquest nou pogrom mediàtic : el diari ‘Público’ i Alberto Arce.

El diari Público és PROPIETAT DE L’EMPRESARI Jaume Roures, senyoret que es proclama trotskista i que no suporta que li diguin que és empresari, quan la realitat és que a més de ser empresari és una sangonera que viu en gran mesura dels impostos dels catalans i que va construir el seu holding arrambant amb els drets d’emissió dels espais esportius de la televisió pública de Catalunya quan era l’encarregat de protegir-los mentre tots els catalans li pagàvem el sou. Aquest individu tan progre que no perd ocasió per donar lliçons de moral a Israel i a qui sigui ha permès que es publiqui un article sobre el reportatge de TVE en el diari de la seva propietat vergonyós per diverses raons: perquè es basa en la mentida, perquè pressiona una televisió pública sent propietari d’una televisió privada que li fa la competència, perquè a l’esmentat article s’afirma que el corresponsal del diari a Israel - Eugenio García Gascón- un manipulador anti-israelià descarat és “reconocido como gran experto en Oriente Próximo por sus colegas”, perquè permet que una proporció esgarriofiosa de lectors patològicament antisemites vomitin tota mena de libels sense cap ponderació, perquè limita les rèpliques dels lectors amb requisits d’inscripció, perquè TOTES les rèpliques que defensen el contingut del reportatge de TVE o Israel són puntuats negativament i castigats amb l’ocultació i amb un cos de lletra manifestament més petit que els missatges antisemites… I perquè Jordi Roures té interessos econòmics directes i escandalosos amb TVE a través de Mediapro i aquest afer és un instrument de pressió per mantenir i augmentar els seus privilegis.

Sobre Alberto Arce direm poca cosa perquè ens agrada la vida, dormir tranquils i menjar i pair bé sense haver de menester potingues tranquil·litzants ni antiàcids. Esperem que la nova realitat política de Catalunya talli de socarrel les subvencions públiques a la munió d’ONGs antisemites que nodreixen personatges tan manipuladors, i recomanem als nostres lectors que donin un cop d’ull a aquest article que va publicar-li ‘La Vanguardia’ el darrer mes d’agost i on el mateix Arce que va empudegar la Diada de l’any 2009 boicotejant Noa descriu un campament de refugiats afganesos (o no) retratant-los com a grup interessat, ignorant, fonamentalista, perillós, injust, maltractador de dones i nens, aprofitat de l’ajut internacional,… Un article que explica indirectament la realitat i els interessos més sòrdids que s’amaguen al darrere de molts campaments palestins habitats per immigrants d’altres zones amb propòsits gens contemporitzadors, dirigits per personatges tèrbols incapaços de defensar de veritat la dignitat i el futur dels seus pobladors. És curiós que Arce detecti aquesta impostura i aquesta misèria humana a l’Afganistan i no ho faci als territoris palestins. Quina és la diferència? Que d’una banda ataca Israel i de l’altra defensa unes autoritats afganeses deslliurades en un futur proper del paraigua occidental; un Afganistan “lliure” governat per qui sigui -inclosos els talibans- on qualsevol matança restarà impune.

Segurament aquests activistes de la veritat absoluta no es van manifestar quan TVE va passar un curt reportatge moooolt currat, eh! Es tractava d’una primícia mundial fruit de les habilitats indescriptibles de l’“Equipo de investigación de TVE”. La narració comença amb un hilarant “Nos disponemos a entrar en el centro de inteligencia del Mossad, el servicio de espionaje israelí considerado uno de los mejores del mundo. Es un lugar inaccesible, ninguna cámara había entrado antes”. Evidentment es tractava del Centre d’informació del terrorisme i la intel·ligència, un establiment obert al públic. El ridícul va ser còsmic i la direcció de TVE va haver de donar explicacions però, sortosament, no ha enretirat el vídeo del seu arxiu públic. Val la pena veure’l per riure una estona. Només falta la música de La pantera rosa i alguna imatge de El Túnel de la bruixa de les atraccions del Tibidabo. La pregunta és ¿la reportera va mentir conscientment o bé és tan idiota que es pensava que allò era realment la central del Mossad? Sigui quina sigui la resposta, el resultat és el mateix : una població desinformada, manipulada i judeofòbica.

Aquí tenen la perla:

El terrorismo yihadista aumenta en España y preocupa su manera de autofinanciarse

EL DIA QUE UNA COLLA DE MUSULMANS VA CAGAR A L’ALTAR MAJOR DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

L’any 2011 no ha començat bé per als cristians. No només per als coptes d’Egipte, per a tots els cristians. De fet, ha començat malament per a tothom que no sigui musulmà. El dia 1, passats uns minuts de les dotze de la nit un cotxe bomba va esclatar davant un temple copte d’Alexandria matant vint-i-una persones i ferint-ne més de setanta. L’endemà el Papa de Roma denunciava el fet amb la boca petita afirmant que els cristians estan sent perseguits, però no deia per qui.

És ben curiós que una església que durant segles ha calumniat els jueus acusant-los de deïcidi, que ha farcit el seu santoral amb creients martiritzats per l’antiga Roma, que ha condemnat per anticristianes les reformes d’altres esglésies cristianes, l’astronomia, l’anatomia, el segle de les llums, la maçoneria, el liberalisme, el comunisme, la recerca genètica i, fins i tot, el subtext que es desprèn dels llibres de Harry Potter i el suposat missatge satànic de la lletra de l’Aserejé no digui exactament qui està perseguint i assassinant cristians. Curiós que sigui precisament ara, quan tothom ho sap, quan les imatges ho mostren fins al racó més remot de la terra, que no denunciï exactament qui són aquests perseguidors. ¿Per què el Papa de Roma no diu clarament que l’islam està foragitant els cristians dels països majoritàriament musulmans?, que els està marginant, empobrint, terroritzant, assassinant ; que les minories cristianes ja siguin romanes com coptes, caldees, etc fugen dels seus països d’orígen on les seves comunitats existien abans del naixement de l’islam, deixant-ho tot, renunciant als seus bens i els seus drets? No ho denuncia per por, i aquest gest només té una lectura per als fonamentalistes musulmans : una victòria més, un pas menys per assolir el terror.

Potser al Papa de Roma li fa basarda parlar clar perquè fer-ho suposaria reconèixer que l’església de Roma va callar quan els expulsats dels països musulmans eren jueus i que el suposat argument -la creació de l’estat d’Israel- era una burda excusa. I ara què, Papa? I ara què, exquisits manipuladors que us heu fet tips de proclamar el respecte de l’islam vers “les altres religions del Llibre”? On ens fiquem el romanço de les tres cultures, aquell camelo de pau i tolerància poblat de fonts cristallines, tuls sensuals i fragàncies de gessamí?

El cert és que no hi ha ni un sol país amb majoria musulmana que sigui democràtic. Egipte, per exemple, és una satrapia amb eleccions manipulades que va expulsar els jueus i ha permès la marginació i la persecució de la seva població cristiana. Ara el seu president parla de germanor entre coptes i musulmans amb un cinisme monumental mentre nega que l’atemptat d’Alexandria fos amb cotxe bomba i abona la delirant teoria del terrorista individual amb 50 quilos d’explossius i metralla!! “Res, un sonat que es va immolar!”. Mentrestant l’imam més prestigiós d’Egipte parla de complots estrangers… sense precisar detalls. Ui, ui! Normalment els complots estrangers no s’identifiquen amb l’islam sinó amb Israel ; el darrer va ser el dels taurons menja-turistes ensinistrats pel Mossad. Els sentits del ridícul i de la decència són les primeres virtuts a desaparèixer en una societat amoral i feudal.

Sentint-ho molt per la bona gent que professa la fe musulmana -que n’hi ha, segur-, actualment l’islam s’expandeix i s’imposa eliminant les minories, penetrant a occident com una ideologia totalitària i sembrant el terror als seus territoris per instaurar sempre la seva manifestació més brutal. Persegueix, expulsa o sotmet jueus, cristians, budistes, hinduistes,... Lamina els principis democràtics de les societats d’acollida amb totes les estratagemes disponibles : la necessitat migratòria i econòmica, el respecte a les minories (a la seva minoria), el dret a la reunificació familiar, al culte religiós,...; se serveix de grups -de vegades de gent ingènua i benintencionada, sovint d’individus radicals i ressentits o, directament, de sicaris- per anar guanyant terreny i imposar en pocs anys coses tan impensables com els burkes, carregant-se segles de lluites pel respecte a les dones sense que les feministes ni els progres oficials piulin.

¿Sabien que a la Gran Bretanya fins i tot els gossos pigall tenen prohibit pujar a un bus si hi ha un passatger o un conductor musulmà? Doncs sí, i per això els imams extremistes tenen tant d’interès a inculcar als seus fidels que es signifiquin com a musulmans amb la seva indumentària. Si hi ha una gel·laba o un vel dins l’autobús queda clar que el cec haurà d’esperar que en passi un altre “només amb infidels”. I és que a Mahoma no li agradaven els gossos, o sigui que si en tens un et fots. ¡Això no és res comparat amb el fet que el mateix Mahoma somniés que havia ascendit al cel en una euga alada des del puig del Temple de Jerusalem! Resultat : Jerusalem és musulmana a matar i els jueus allà són uns estranys.

El següent capítol és Al Andalus, una taca de sang i d’intolerància que arriba fins a Narbona. Rieu, rieu, ànimes multiculturals!

L’any 2001 més de 1.000 immigrants sense papers van tancar-se durant més d’un mes i mig a les esglésies de Santa Maria del Pi i de Sant Agustí de Barcelona. Els ocupants eren majoritàriament procedents de països musulmans. Els sindicats i els partits que aleshores eren a l’oposició (PSC-PSOE, Iniciativa-Verds, Izquierda Unida) van donar suport incondicional a la tancada i van recollir més de 60.000 signatures favorables a la regularització dels immigrants irregulars. En aquella gran gesta hi va tenir un paper destacat una organització sense la més mínima representativitat social i política, la Plataforma Papeles para Todos (passat el temps es va dir “para Todos y Todas”), capitanejada per una tal Norma Falconi, una equatoriana membre d’un sindicat de funcionaris del seu país afincada a Catalunya des de fa més de vint anys que en sa punyetera vida ha plantat cara als imams feudals i misògins ni, per descomptat, ha mostrat el més mínim interès per Catalunya. Aquella moguda va acabar amb la regularització arbitrària de desenes de milers d’immigrants sense papers i la reunificació familiar indiscriminada d’ascendents, cònjuges i fills a les braves, sense cap immersió cultural, sense cotitzacions a la hisenda i a la seguretat social ni cap exigència de reconeixement de la democràcia. Ens consta el cas d’una noia brasilenya ingressada il·legalment al nostre país i l’aportació de la qual era l’exercici de la prostitució, que va aconseguir papers i el reagrupament de 80 familiars!! Gràcies, senyors i senyores progres pels imams salafistes, els burkes, les noies de les carreteres i la meravellosa redistribució dels nostres impostos!

El dissabte 5 juny de 2004, governant aleshores el primer Tripartit a Catalunya i Zapatero a Madrid, als sense papers se’ls va acudir muntar un altre tancada. Els donava suport l’ “Asamblea por la regularización sin condiciones” -antiga 'Papeles para Todos'-. Exigien que s’iniciés un procés de regularització extraordinari de tots els immigrants sense papers de tota Espanya!! -per demanar que no quedi-. El govern progre de la Generalitat i el delegat del govern espanyol a Catalunya no estaven disposats a suportar una tancada similar a la que ells mateixos havien propiciat tres anys enrere i van fer entrar els Geos a la Catedral de Barcelona a les 5 de la matinada. Algunes ONGs mega-subvencionades pel govern tripartit van protestar adduint que els temples són sagrats (sí, contradiccions dels revolucionaris de saló!) però van callar alguns petits detalls, com per exemple que prop de mil immigrants irregulars van entrar a sac a la Catedral sense demanar permís ni avisar prèviament, que van interrompre un ofici religiós -que va va ser suspès en sec- i que, malgrat les improvisades facilitats brindades pel sacerdot de torn respecte l’allotjament i les necessitats fisiològiques dels invasors, molts d’ells no es van molestar a sortir del temple a l’hora d’evacuar i van orinar i defecar a l’altar major de la Catedral. I ja està! Silenci i bon profit, senyors.

¿Algú s’imagina què passaria en un país musulmà si un grapat de cristians o d’hinduistes envaïssin una mesquita i s’hi caguessin? El més probable és que tots els ocupants fossin executats in situ o un cop traslladats a la comissaria o el descampat decidit per l’autoritat, prescindint de qui s’havia comportat amb respecte i qui s’havia extralimitat. Posteriorment hi hauria un bany de sang «espontani» consistent en aldarulls i matances de la minoria religiosa que s’havia significat en la profanació i, de passada, d’altres minories i de tots els estrangers o «infidels» incòmodes per qualsevol raó, per exemple els qui t’han posat traves per casar-te amb la seva filla, els que t’han fiat una quantitat important o aquell cabrit que es va casar amb la noia que t’agradava. Finalment, el cas seria utilitzat en diversos països per dur a terme una matança de tipus religiós i ètnic i els botxins no s’estarien de recordar-li al món durant anys l’oprobi sofert amb qualsevol excusa.

Així estan les coses. Els uns muntant matances durant anys per una caricatura emparada per la llibertat d’expressió i els altres callant i entomant el que sigui, inclòs que se’ls caguin a una catedral. Per cert, ¿alguna organització o coordinadora islàmica del país ha denunciat els atemptats i les matances contra els cristians a l’Irak, Egipte, Nigèria, Pakistan, etc? No, ni una. Mutis general també de les ONGs megahumanitàries -només amb mitja humanitat- que viuen dels nostres impostos. Esperem que el fet que el President de la Generalitat, Artur Mas, hagi decidit administrar personalment les subvencions a les ONGs obtingui ben aviat els resultats d’honradesa, adequació i eficiència que el nostre país reclama, necessita i mereix.

Ens hi va la pell. Dues petites mostres, a tall d’exemple : en els diferents congressos de les minories musulmanes d’Europa s’estan imposant els corrents més dogmàtics, especialment el salafista. Els seus « savis » ja han començat a fer córrer una idea gens innocent que suplanta els dos grans eixos del passat europeu : el greco-romà i el judeo-cristià. Estan pressionant per vendre’ns que Europa és fruit de l’herència islamo-cristiana (sic). No dubtem que trobaran portaveus i sicaris disposats a transmetre una càrrega de profunditat tan letal; de  fet, la nostra televisió pública fa anys que s’ha avançat a la consigna. Mantenir la nomenklatura dels Serveis Informatius seria un suïcidi.

L’altre exemple és el cas del nen d’Andalusia que va demanar-li al seu professor, davant dels seus companys de curs, que no parlés més de pernils i de porcs a classe perquè això l’ofenia com a musulmà. I és que els menús escolars fa anys que han estat radicalment modificats no només perquè els nens i nenes musulmals arribats en massa i sovint irregularment no s’haguessin de veure obligats a menjar porc -la qual cosa ens sembla correcta i necessària- sinó perquè no se sentissin ofesos veient com la majoria de nens en menjaven. També els ofenen les creus de les escoles religioses, els pessebres, els arbres de Nadal, els Papàs Noel, els Reis de l’Orient i, per descomptat, les estrelles de David, les menoràs, la immensa majoria de les obres d’art de l’edat mitjana i el renaixement, el jabugo, els gossos, el topless, la Quina San Clemente i vés a saber si la cançó Ei, Macarena, les dues Passions de Bach i les fogueres de Sant Joan. És que són molt sensibles.

Tranquils, aquí teniu Europa per cagar-vos on us plagui. De res!.



5 de juny de 2004. Musulmans resant a la Catedral de Barcelona després d’envair-la. No provin de fer el mateix a una mesquita d’Egipte, l’Iran, l’Aràbia Saudíta o l’Irak, per exemple. Abans no s’estableixi cap reciprocitat a vostè li hauran tallat el cap i el que sigui.



5 de juny de 2004. Aquests senyors tan respectuosos fa unes hores han entrat a la Catedral de Barcelona sense permís i han interrumput una missa. S’avorreixen, dormen, fan les seves necessitats,… Coses normals, sempre que no es facin a una mesquita.

5 de juny de 2004. La Creu Roja i les ONGs dels papers per a tothom van proveir d’aigua i menjar als immigrants  tancats. Com no sabien on deixar les ampolles van triar les piles d’aigua beneita, total no sabien per què coi servien…! De tota manera, no ve d’aquí : les tres basíliques romàniques de Barcelona (la Catedral, Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar) no ofereixen aigua beneita als seus creients des de finals dels anys ’70 quan es van veure incapaces de garantir o d’exigir que les autoritats els garantís que els heroïnòmans deixessin de netejar-hi les seves xeringues. Coses de la multicuturalitat!

“Maestro, ¿puedes no hablar al lado mío del cerdo?”. D’entrada la polícia va anar a interrogar el professor a l’Institut i la mare del nen sensible el va demandar.

 

CATALUNYA, ANY ZERO

Què ha passat tots aquests anys perquè ens trobem en aquesta situació? Estem ben bé com l’individu d’aquesta foto, admirant el nostre país i patint vertígens.

Alguns ens van convidar a veure el millor dels nostres paisatges i ens han deixat penjats. I és que per fer de guia se n’ha de saber. ¿CiU entendrà la intenció del tomb electoral que l’ha dut a tornar a governar amb una majoria tan ampla?

CiU ha rebut més vots que mai provinents de l’independentisme. Vots de gent decebuda i indignada amb el que ERC va fer amb la confiança que va rebre dels seus electors. D’altra banda, molts independentistes no han volgut votar partits que només plantejaven la independència, sense més programa, sense parlar-nos d’economia, de política exterior, d’ensenyament, de tecnologia, de cultura, d’indústria, de treball, … Com si no n’haguessim tingut prou amb la deriva i les sorpreses que hem hagut de sofrir durant els set anys del Tripartit. ¿I com avaluar el transvasament de vot del PSC a CiU? Tot sembla indicar que obeeix a l’anhel d’una catalanitat més militant, de polítics més preparats i la demanda de més ordre i serietat.

Com comprendran, no hem pretès ser originals amb el títol d’aquest post, però pensem que és oportú. No només ha guanyat una força política enfront d’altres, és tracta d’un punt d’inflexió partint d’una situació de desastre econòmic, polític, moral, institucional i nacional, com s’ha afanyat a deixar clar el tribunal Suprem espanyol amb la sentència amb què es pretén desmuntar la immersió lingüística en l’ensenyament. I això és un aperitiu en forma de salutació al nou President de Catalunya.

El comptador està a zero i Catalunya ben avall. La caixa buida, un atur desbocat, desafecció política, una corrupció arrelada i una sensació d’indefensió i d’impotència generalitzada. Però no de derrota. Tots haurem d’arremangar-nos i de donar el millor de nosatres mateixos, i això només serà possible si el nou president, Artur Mas, entén fins a quin punt aquestes no han estat unes eleccions més i si, com ha repetit, el seu serà un govern de gent preparada, treballadora i honrada, un govern de patriotes capaç de bandejar el canvi de favors i de silencis, la corrupció, l’amiguisme i la renúncia a defensar la nostra nació sense pors. Seria desastrós que s’imposés el vell vici d’arrambar amb tot, d’actuar amb la prepotència de l’ara venen els nostres, ara manem nosaltres. També seria insensat callar i amagar sota la catifa el desastre i la corrupció d’aquests anys a canvi de suport parlamentari o de silencis recíprocs. La merda ha de sortir, tota. Esperem que el pacte entre CiU i el PSC per tal d’afavorir la investidura d’Artur Mas hagi estat més una estratègia dels socialistes per vestir amb dignitat un traspàs ràpid a canvi d’algun favor puntual al govern de Madrid que no pas el primer capítol d’una sociovergència que seria letal, perquè la desafecció i el sentiment d’impotència dels catalans seria en tal cas immensa davant una aliança que sumaria silencis i maniobres per repartir-se el país. És cert que calia no obstaculitzar la investidura perquè Catalunya no es podia permetre un traspàs de poder etern ni, naturalment, la repetició d’unes eleccions. Això, pel que es veu, no ho van contemplar els dirigents d’ERC, que s’han passat prop d’un mes afirmant que Artur Mas seria investit president gràcies al PP, cosa que han provat de provocar amb la seva tradicional irresponsabilitat negant-se a pactar la seva abstenció amb CiU. Una vegada més les llumeneres d’Esquerra donant lliçons d’estratègia.

El proper Govern de Catalunya ha de donar mostres inequívoques d’excel·lència, d’austeritat i d’honradesa. La confiança és l’ingredient bàsic per remuntar el país. No es pot trencar, és el fil que pot salvar-nos.

Felicitem el nou President de Catalunya i li desitgem el millor. Esperem que iniciï ben aviat una política exterior pròpia que obri camins a l’economia i la política catalana, que faci conèixer el millor de Catalunya al món i que s’arrengleri obertament amb les democràcies occidentals. Perquè sense aquestes premisses Catalunya mai no serà pròspera i respectada ni, encara menys, independent. Li demanem al nostre nou president, Artur Mas, que a més miri cap a Israel, que apropi els nostres pobles i que, com un acte de justícia, tanqui les ferides obertes pel Tripartit durant aquests anys amb ofenses i actes indignes cap als jueus i Israel.

Ítaca encara queda lluny, però torna a sortir en el nostre mapa. És una emoció escollida que ens toca l’esperit i el cos alhora. Hem d’arribar-hi, és el nostre destí.

EL NOU LOGO DEL BARÇA?

Els nous directius del Barça no saben com unir el logotip d’Unicef -que fins ara lluïen els jugadors gratuïtament- amb el logo de la Qatar Fundation, invent mafiós de la família reial qatarí que ha comprat les primeres accions d’un Barça que està a punt de perdre la seva naturalesa catalana, democràtica i lliure.


Generosos com som, els oferim de franc una idea per treballar un logotip que uneixi perfectament l’esperit que inspira UNICEF (la protecció a l’infància) i la sharia, la llei islàmica per la què es regeix la satrapia de Qatar. ¿Se’ls acut res més adequat que aquesta fotografia on queda clar com protegeix la llei islàmica els preadolescents homosexuals? Si aquesta proposta no els convenç en tenim més, com podran comprovar més avall.


El nou president del Barça, Sandro Rossell, farà història. Aquesta operació no només obeeix als seus interessos personals disfressats de meritoris esforços per afavorir l’economia del Club. Es tracta d’una operació d’estat. Hi ha interessos polítics i econòmics que ens depassen i que uneixen, alhora, les intricades relacions de diverses cases reials, la tendència suïcida de certa casta catalana que s’ha anat venent una a una totes les joies de la família, la tasca persistent de desnaturalització i buidatge de les institucions i empreses catalanes que aviat acabarà amb la independència de les Caixes d’estalvi catalanes i una operació propagandística d’abast internacional per vendre l’islamofeixisme servint-se de plataformes conegudes i admirades arreu; i el Barça n’és una de les més potents. ¿Algú ha oblidat que Hitler també va servir-se de la impostura per vendre una cara amable del nazisme amb motiu de les Olimpíades de 1936 a Berlín?

Sandro Rossell no ha aconseguit la presidència del Barça pels seus mèrits personals ni per un procés electoral aparentment democràtic. Els seus primers moviments ho deixen tot molt clar : el primer que va fer va consistir en anar personalment a Extremadura per demanar perdó al president d’aquella comunitat autònoma, que s’havia sentit insultat per Laporta quan aquest va proclamar que se sentia català, no espanyol. El president d’Extremadura, com l’actual president d’Espanya, diu que és del Barça i, per tant, el Barça ha de ser com decideixin a Extremadura. És la manera espanyola d’imposar com s’ha de comportar tothom. Val a dir que amb el temps s’han calmat una mica; fa cinc segles a qui no passava pel tub l’expulsaven i es quedaven amb el seu patrimoni. Ara només és queden amb el nostre patrimoni i… Bé, deixem-ho córrer, que és molt llarg d’explicar. El cas és que el segon que va fer Sandro Rossell va consistir en una assemblea de socis del Barça en llengua castellana. Per què no en anglès, que l’entén més gent?

Rossell no està sol, l’assetjament mediàtic, judicial i polític a Joan Laporta com a president del Barça -i també com a expresident- és un escàndol que esperem que ben aviat es faci públic amb el detall que mereix. L’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça l’any 2003 no només va comportar un seguit de victòries espectaculars, va suposar la consolidació d’un model basat en l’esforç diari i il·lusionat de la pedrera, el sanejament econòmic, la lluita per unir la victòria i la bellesa, l’admiració mundial, l’eradicació dels grups de caire feixista que parasitaven el club i la propagació a nivell internacional d’una idea de Catalunya desacomplexada i obertament reivindicativa. Laporta va violentar molts interessos i va rebre de totes bandes : va ser perseguit i amenaçat pels grups feixistes arraconats, li van robar el seu ordinador personal a les instal·lacions del Club, va haver d’afrontar una moció de censura atiada per la premsa afí al rei d’Espanya -germà del rei del Marroc i d’altres sàtrapes hereus del que el dictador Franco que va imposar el rei Juan Carlos anomenava germans àrabs-, va haver d’encaixar insults de moltes autoritats espanyoles i una sentència insòlita i arbitrària que va escurçar dos anys el seu mandat (estaria bé que algú portés aquesta sentència als Tribunals Internacionals). Però el que ja passa de taca d’oli és que la nova Junta presidida per Sandro Rossell hagi manipulat els comptes amb una auditoria no contrastada per acusar Laporta de mala administració i justificar així l’inici de la venda del Barça al sàtrapa de Qatar. Perquè potser no ho hem dit prou clar : s’està preparant una llei que permetrà que els grans equips de la Primera Divisió de futbol puguin transformar-se en societats anònimes. Endevinen què passarà amb el Barça?... “No, això és impossible!!”, diran molts dels nostres lectors. És clar, és clar. També era impossible que passés amb Fecsa, Menta, Terra, Autopistes de Catalunya, Aresa, Aigües de Barcelona,… El Barça ja està en venda i nosaltres podrem comprar mitja acció perquè -mirin- ho tindrem cru per igualar l’aposta d’un emir enriquit gràcies als nostres diners i a la seva tirania.


Un dels arguments per acusar Joan Laporta de malversació va ser la despesa mensual de 30.000 euros aprovada per unanimitat per la seva Junta Directiva el mes de febrer d’enguany quan diverses fonts internacionals provinents dels serveis d’intel·ligència més solvents van advertir que Joan Laporta i el Barça com a institució estaven en el punt de mira del terrorisme islàmic. Laporta, la seva Junta i el seu Cap de seguretat van decidir contractar un servei força més complex que el típic muntatge nostrat de quatre guardes jurats justets sense el batxillerat -tan semblant al govern català del moment- i van confiar en una empresa internacional professional amb gent amb molta experiència perquè, veuran, que els cabrons que van volar quatre trens a Madrid et fotin una bomba al Camp Nou no és una broma, ¿no els sembla? Però, ai!, resulta que en aquesta empresa hi ha israelians… “Israelians!!!! Pero eto qué é lo que é!?” Potser la Junta Directiva del Barça de Laporta va arribar a la conclusió que alguns experts israelians aportaven dos avantatges : experiència contrastada i el fet que els israelians, quan tenen problemes, no es dediquen a posar bombes a la casa dels veïns. El cas és que Sandro Rossell i la seva Junta han decidit que el millor antídot contra el terrorisme islàmic és abaixar-se els pantalons -cobrant una pasta, això sí- i vendre el Barça i una de les manifestacions més honorables de Catalunya a una tirania islàmica.

¿Sortiran al carrer els progres que demanen el boycott a Israel? Per descomptat ja estarien fent merder si els jugadors del Barça haguessin de dur un logo que digués “Israel Foundation”, encara que Israel sigui una democràcia… De fet, els nois dels informatius de TV3 (la nostra Cat Jazeera pagada amb els nostres impostos) ja han pontificat que “l'emirat és restrictiu en molts aspectes de la vida quotidiana”... Doncs sí, senyors progres que ves a saber de qui cobreu, Qatar i tots els països regits per la sharia són una mica molt restrictius en alguns aspectes de la vida quotidiana... I això ens recorda que els devíem algunes propostes per dissenyar un logo que uneixi Unicef i Qatar ara que els dirigents del Barça volen avergonyir la història d’un Club amb més de 110 anys que, fins ara, representava el millor de Catalunya...

Salut. Nens camellers (camel kids). Comprats per competir a les curses de camells de les elits àrabs. No poden pesar més de 20 K. El seu règim d’esclavatge els garanteix que no moriran per un excés de colesterol.

Joguines educatives. És dificil trobar un entreteniment més natural i allunyat de marques i patents alienants. Vegi’s sinó la cara de realització d’aquest nen duent orgullós unes mans amputades.

Integració participativa. Demostració meridiana de la conveniència d’integrar en les festivitats i les manifestacions culturals a la mainada.

Igualtat de gèneres. Sobren les paraules. L’expressió de felicitat d’aquestes nenes són la millor prova del seu benestar i la seva confiança en el futur.

Benestar. ¿Qui no ha somniat garantir la felicitat d’una filla al costat de l’home que estima i desitja?

                         
Pedagogia activa. Ningú no neix ensenyat. La correcció a temps mitjançant l’exemple i la paciència és el camí que mena a una ciutadania respectuosa i responsable.

Igualtat d’oportunitats. Que totes les criatures, en nèixer, puguin aspirar al màxim que els ofereix la civilització que tan amorosament els envolta.

Càstigs justos i proporcionats. Robar un pa és un fet execrable, encara que hom pateixi fam. Una societat justa sap reprendre el delinqüent amb la mesura i el respecte que mereix per convence’l que hi ha altres alternatives.


¿Estem disposats a permetre que el nostre orgull i el nostre honor puguin ser venuts per un botifler i utilitzats per un tirà per netejar la seva imatge repugnant?



No amb la nostra Història, no amb el nostre futur. No en el nostre nom!

CAT JAZEERA

La creació d’una televisió pública catalana i en català va ser una de les decisions més encertades i valentes del President Pujol. Va ser un acte d’estat. Posar en dubte des del poder la seva existència, el seu caràcter de servei públic, la seva catalanitat o una dotació econòmica que garanteixi la seva digna supervivència suposaria un pas enrere descomunal en els àmbits de la normalització lingüística i política de Catalunya. TV3 té molts enemics i, també, molts mals amics disposats a menystenir-la, ofegar-la i privatitzar-la.


TV3 va iniciar el seu camí amb tota mena de traves, començant per la negativa de TVE -aleshores monopoli televisiu- a cedir-li els repetidors i les connexions a la xarxa -pagant, naturalment-. Malgrat tots els entrabancs, l’aventura va tirar endavant i ho va fer amb un equip jove i entusiasta i amb una imatge menys encarcarada i força moderna. Passats pocs anys aquells que havien provat de ridiculitzar que en una pel·lícula del far west un pistoler digués en català la cèlebre frase "yo de ti no lo haría, forastero", van haver d’empescar-se altres insídies.


Avui TV3 compta amb molts professionals brillants i honrats i continua sent tant o més necessària malgrat haver anat acumulant vicis de tota mena, entre d’altres, una tendència al gegantisme injustificable si tenim en compte els avenços tecnològics dels darrers quinze anys, externalitzacions sovint innecessàries o sospitoses adjudicades a dit a canvi de favors, corruptel·les disfressades de cursets i autopromocions de tota mena, i una burocratització paulatina i reblada fins l’absurd pels governs tripartits que l’ han encarit més i més i que dificulta el funcionament i la presa de decisions operatives d’una directiva que en principi hauria de comptar amb la confiança professional de qui la nomena i dels organismes que la ratifiquen. Parlem de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, un garbuix administratiu compost per un Consell de Govern, un Consell Assessor de Continguts i de Programació i una Comissió de Control.


Qui presideix ara mateix aquest desori és Rosa Cullell, històrica delegada per esbandir institucions interessants per al poder, la principal característica de la qual és l’absoluta submissió cap als qui manen -sigui qui sigui-. El cap de l’actual Consell de Govern -el Politburó en miniatura per representar els partits parlamentaris i "garantir" el bon govern i l’equitat democràtica- és Enric Marín, un individu tirant a llefiscós imposat pel Tripartit després de perpetrar una maniobra tan impresentable com ara canviar una llei a mitja negociació per tal que ocupés un càrrec que, per llei, no li corresponia. Si algú no recorda qui és Enric Marín l’informem que es tracta d’un periodista que passava per ser mooolt demòcrata i que un cop va ocupar un alt càrrec a la Generalitat via ERC va tenir un comportament vergonyosament antidemocràtic amb motiu del cas de l’enfondrament del barri del Carmel -del qual sembla que ningú se’n recordi- que ell, des del seu càrrec, va intentar ocultar, va manipular i va fer tots els possibles per impedir que la premsa s’apropés al lloc dels fets. Per cert, aprofitem l’avinentesa per felicitar efusivament una altra honorable membre del Consell de Govern, la senyora Anna Balletbó, històrica militant del PSC i jubilada anticipadament per TVE -amb indemnització esplèndida malgrat haver-hi estat contractada poc temps- per la nova indemnització de 7,4 milions que rebrà de l’Ajuntament de Barcelona per l’expropiació d’un edifici històric i de màxima utilitat pública que, casualment, és de la seva propietat. Un nou acte de justícia, com no podia ser d’altra manera. El socialisme català té aquest detalls impagables.


Però el que pot demolir TV3 per implosió és l’entramat dels seus Serveis Informatius, un grupuscle enquistat i amb un poder immens entestat en pervertir una de les funcions fundacionals de la casa, la de servei públic, amb tota mena d’abusos i privilegis mitjançant l’agitprop més barroera. Aquesta anomalia democràtica va començar a covar-se a mitjans dels anys ’90, amb CiU al poder i ha arribat al paroxisme en els set darrers anys. Només va faltar que un diputat del PSC, Joan Ferran, que freqüentment oficia de bon grat de doberman, deixés anar, com qui no vol la cosa, que a TV3 i Catalunya Ràdio hi havia massa crosta nacionalista per provocar una purga a l’estil soviètic que va emmudir o foragitar les poques veus dissonants que encara quedaven. Només calia aquell gest per instaurar una particular Era del Terror, un dels sagraments revolucionaris més preats… "Y en eso llegó Marqueta"!


Rosa Marqueta és al periodisme el mateix que la guillotina als analgèsics. És la versió catalana de Maria Antonia Iglesias, aquella energúmena que li va etzibar a Pilar Rahola que era "una judía sionista que predica el terrorismo militar" i que anys enrere havia exercit de sinistra comissària política del PSOE als Serveis Informatius de TVE. Aquests dies, com sol succeir en totes les campanyes electorals, els periodistes de la Corporació manifesten públicament la seva oposició als blocs electorals, pràctica certament anòmala en un país normal i inequívocament democràtic que ha estat imposada a petició de TOTS els grups parlamentaris. I és que els partits parlamentaris saben que la primera anomalia democràtica és el segrest de la informació lliure als mitjans públics per part d’una mena d’elit de revolucionaris de saló, radicals, antioccidentals i antisemites. No cabia esperar altra cosa després del nomenament de Rosa Marqueta com a Cap d’Informatius, de Joan Salvat -conegut trotskista- com a cap de Documentals i del reforçament de Joan Roura, sotscap d’Internacional, que ha creat una mena de comando activista dedicat en cos i ànima a demostrar-nos les bondats de l’islam, la perversitat d’Israel, la inviabilitat de la democràcia parlamentària i de l’economia de mercat i les virtuts de tota mena de ONGs tèrboles i moviments alternatius que sempre que han arribat al poder han devastat el país que els ha hagut de sofrir.


Tot això seria passable si aquests individus sufraguessin les seves desbarrades amb els seus mitjans editant una revista de barri, un blog o un canal televisiu d’Internet, però són els responsables d’informar a tots els catalans amb els nostres impostos. L’historial dels despropòsits de Joan Roura és interminable; valguin a tall d’exemple les seves declaracions del 16 de maig d’enguany a El Punt on, fregant el deliri, afirma que les forces internacionals han matat un milió d’iraquians -cosa absolutament desmentida amb dades fefaents-, reclamant que es faci el mateix amb Israel, justificant el terrorisme de Hamas i pontificant que "Israel serà un estat àrab més que es dirà Palestina i on viurà una minoria important jueva". De debò? I què en faran amb la resta d’israelians que no acabin formant part d’aquesta minoria important? Com pot ser que aquest individu amb una ideologia tan determinada i poc democràtica i amb un odi tan manifest cap a Israel sigui el responsable de la informació sobre l’Orient Mitjà a la televisió pública de Catalunya?


Sovint parlem dels lobbys econòmics o financers que acaben decidint com serà la nostra vida. Això també es un lobby. Creen opinió manipulant la informació i ens venen alternatives polítiques minoritàries i totalitàries servint-se d’un mitjà públic sense haver passat per les urnes. Fins i tot en les estadístiques del CAC es detecta aquesta anomalia. A la pàgina 36 d’aquest Estudi del Consell Audiovisual de Catalunya un gràfic ens mostra com entre els anys 2003 i 2005 als Telenotícies de TV3 el temps destinat al conflicte de l’Iraq i al "conflicte entre Israel i Palestina" (sic) va ser el 5,9% i l’ 1,2% respectivament i, sumats, el 42% del temps dedicat a informació internacional!! Això sense comptar els debats, documentals, reportatges, etc. Tots recordem el caire ideològic que van adquirir aquestes hores d’informació, aprofitant el descontentament i l’oposició popular a una intervenció armada a l’Iraq que, en general, compartim. Les hores dedicades a aquests dos temes són sensiblement superiors a les destinades a temes com l’Estatut, els atemptats de l’11 M, l’enfondrament al barri del Carmel, el Fòrum de Barcelona, la immigració i a : economia, medi ambient, conflictes socials, treball, sanitat, ciència i tecnologia, educació i ensenyament, meteorologia i el transit.


¿Què podem esperar d’uns serveis informatius que a penes informen sobre Europa, tret dels assumptes de tipus burocràtic i conflictiu dels organismes oficials? Rebem més informació relativa a les societats marroquina o paquistanesa que sobre l’holandesa, la danesa o, per descomptat, la canadenca, la xilena o l’argentina. El cas és ometre qualsevol dada sobre societats semblants a la nostra, no fos cas que pensessim que malgrat tots els problemes són les que garanteixen millor els drets fonamentals. ¿No han vist mai aquell documental anglès que han emès repetidament i que prova de demostrar que la sharia no està tan malament i que és una forma de justícia ràpida i eficient que el poble pot entendre?


¿De debò algú pot confiar que aquests Serveis Informatius informin lliurement i equitativament sobre una campanya electoral? Fins i tot amb els feixucs blocs electorals imposats són capaços de fer una exhibició de manipulació creativa amb comentaris, descripcions i imatges selectives per afavorir o perjudicar els candidats que els dóna la gana. ¿Qui pot oblidar aquell impagable bloc dedicat a Xavier Trias a les passades eleccions municipals? Breu descripció : pla de Trias parlant al públic. Contraplà d’unes vint persones d’edat avançada assegudes en cadires plegables escoltant-lo en un espai a l’aire lliure semidesert. Pla de Trias parlant i la càmera fa un lent recorregut cap al terra de la tarima on podem veure una caca de gos. Si senyor, amb dos collons!


Aquests dies hem sentit com es queixaven perquè no podien obrir un telenotícies informant que el President Montilla no es presentaria a les properes eleccions perquè "no es pot parlar dels partits fora de l’ordre i el pes parlamentari establert", però han aprofitat tot el procés d’eleccions al Palau de la Música per acusar CiU de corrupció, saltant-se els tribunals de justícia i el dret a la presumpció d’innocència, oblidant els imputats reals i confessos del cas, la creme de la creme de la societat catalana que figura que no va adonar-se de l’espoli -inclosos insignes socialistes i banquers-, callant la implicació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat en operacions vergonyoses de requalificació irregular i, per descomptat, cobrint amb la boira de l’amnèsia interessada l’allau de casos de corrupció i finançament il·legal dels partits del govern. El súmmum va ser aprofitar el bloc corresponent a Iniciativa per fer sortir els ex fiscals Mena i Villarejo, els Tonetti de la progressia, acusant CiU de ser el partit més corrupte de la història d’Espanya!! Aquests dos senyors que van voler processar i tancar a la presó a un president de la Generalitat durant una campanya electoral, callen que si algú ha anat a la presó ha estat gent de la dirigència del PSC i del PSOE per finançament il·legal i per terrorisme d’estat. Villarejo, el campeador que no va fer res com a fiscal anticorrupció en plena època Gil y Gil o quan els delinqüents del cas Gürtel campaven tan amples, ara es treu de la màniga un hit parade de la corrupció fet a mida de les seves paranoies. És el mateix Villarejo que ha perpetrat un manicomial Codi Ètic de la policia de Catalunya i no ha piulat sobre les responsabilitats polítiques, morals i penals dels qui li paguen el sou pel que fa als cinc bombers de la Generalitat morts cremats per la negligència criminal d’uns comandaments de la Conselleria d’Interior que van convidar el responsable operatiu de l’incendi a anar a dinar a càrrec del contribuent i a desconnectar el seu telèfon mòbil com ho van fer ells per endrapar més tranquils, mentre el caos i la desgràcia provocaven la pèrdua de la vida de cinc homes joves que estaven en el seu lloc complint amb la seva obligació. Van anar a dinar desplaçant-se amb un helicòpter que no va poder socórrer aquells homes perduts enmig de l’infern.


No, no ens ho explicaran, tot això, els Serveis Informatius d’una televisió pública que es vanta d’haver passat amb matrícula d’honor la connexió internacional i la logística informativa de la visita del Papa a Barcelona ocultant que va ser Mediapro l’encarregada de fer-ho. Efectivament, Mediapro, el holding de Jaume Roures, va produir i emetre la visita del Papa tant a Santiago com a Barcelona servint-se d’una petita productora associada, Overon. Un detall : a Galícia com a mínim es va fer la comèdia d’adjudicar la cobertura per concurs i en va ser l’elegida, malgrat ser l’oferta més cara, concretament de 394.471 euros. Sobre la cobertura de Barcelona no se sap quan s’ha pagat i no consta cap concurs d’adjudicació. No deixa de tenir la seva lògica, donat que Jaume Roures des de fa anys és qui manega a plaer una proporció escandalosa del pressupost de TV3. Això tampoc no ho explicaran els Serveis Informatius perquè Roures és de la mateixa corda ideològica i sap premiar favors i silencis.


La nostra Televisió Pública no ens informa sobre l’abast brutal de la crisi ni sobre quina és la situació real de la Generalitat en aquests moments, per això no ens ha fet saber cap notícia sobre l’aturat que es va suïcidar en públic a l’Hospitalet i han ocultat que les farmàcies de Catalunya no cobren de la Generalitat des del mes de juny i que cap Caixa els ha volgut concedir un crèdit-pont perquè la solvència de la Generalitat ara per ara és zero. Potser han pensat que explicar-nos aquests petits detalls podia comportar greus conseqüències per als seus interessos de periodistes revolucionaris : ser remoguts dels seus llocs privilegiats, un esclat social incompatible amb les seves inútils receptes ideològiques, una devallada electoral cataclísmica dels amos que els riuen les gràcies, que ningú compri uns bons de la Generalitat amb el mateix valor real que els bitllets del Monopoly,…


Amagar dades tan importants i encobrir la injustícia no només no és progressista, és profundament reaccionari i antidemocràtic. Sostenir en la cúpula dels serveis informatius d’una Televisió Pública un grupuscle fanàtic i totalitari és insostenible. No ens ho podem permetre, no ens ho mereixem.


Dediquem aquest article a Joan Roy, Z"L, mort el passat dia 23. Periodista, patriota, amic d’Israel i fundador de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI). Va ser purgat de TV3 a primers de 2004 tan bon punt el govern Tripartit va prendre possessió de la Televisió Pública de Catalunya. TV3 no el va recordar amb motiu del seu traspàs.
La seva lluita no serà endebades.


Visca Catalunya! Visca Israel!

PORRA ELECTORAL

Convidem els nostres lectors habituals o passavolants a arriscar-se a participar en aquesta Porra Electoral. Si algú encerta la distribució dels 135 escons tindrà un premi sorpresa -del tot simbòlic-.

Nosaltres també farem la nostra aposta però no aquí sinó al lloc dels Comentaris, com tothom. Si es donés el cas que l'encertem nosaltres, també ens premiarem.

Endavant, no es tallin!

Pensin que parteixen d'aquesta realitat...

Portiere di Notte?

VOLEM SER GRANS?

Aquest cartell que anuncia una “Biblioteca municipal”, fa mesos que està plantat en un solar d’un poble de Catalunya. Dóna una lleugera idea de com s’ha governat aquests darrers anys i de l’estat en què queda la cultura.

Tantes promeses!...  Van comprometre’s a augmentar el pressupost de cultura fins al 2%. “Ja n’era hora!”, vam exclamar alleugits. Qualsevol país civilitzat defensa la seva cultura i la nostra ho necessitava desesperadament. Però el pressupost no ha passat mai de l’1,4 %. L’anomenat u per cent cultural consistent a destinar aquest percentatge de l’obra pública al Departament de Cultura, ha estat sistemàticament eludit amb tota mena de tripijocs administratius.

Més de la meitat del pressupost de Cultura es destina a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, un ens del tot necessari però que amb els anys ha anat degenerant, desviant part del pressupost a productores amb lligams sospitosos i sobrecarregant-se de personal innecessari i de Comissions, Comitès, Subcomitès, Consells i càrrecs que s’enduen un pessic inassumible i forassenyat.

Una proporció escandalosa del pressupost de Cultura es destina a comprar voluntats i silencis de la premsa escrita i digital. Potser per això el periodisme d’investigació ha passat a la història al costat de les guerres púniques, els reis gots o la caiguda de Bizanci. Deu ser per això que no es publica amb noms i dades que aquells que ens van prometre allò de les mans netes tenen un secretari general de Cultura que s’ha autoatorgat nou milions d’euros o que estan nomenant tota mena de càrrecs vitalicis amb sous estratosfèrics per ocupar llocs sovint inventats i del tot innecessaris.

O algú ens explicaria que s’estan repartint subvencions milionàries saltant-se el règim de concurrència competitiva; és a dir, a dit, sense anunci previ, sense que se sàpiguen les condicions, evitant l’acompliment d’obligacions que usualment s’exigeixen per llei i amb convenis que no es fan públics i que comporten un compromís plurianual que suposarà una hipoteca afegida per al proper govern... i per a tots nosaltres. Són “subvencions salvavides” : jo et regalo això i tu em dones feina quan salti de la Conselleria. Els propers dies seran un escàndol que no podrem oblidar en generacions.

Potser algun vell periodista prestigiós o algun becari amb instint ens hauria posat al corrent sobre què està passant amb un reduït grup de productores que han estat tots aquests anys vivint de la subvenció i que ara es declaren en conscurs de creditors. O del productor fugit amb mig milió d’euros sense justificar. O de la quantitat ingent i inexplicable de mainada de les JERC sense cap mèrit ni currículum pul·lulant i cobrant de la Conselleria. O del misteriós cas dels arqueòlegs... ¿Sabien que a totes les delegacions de Cultura hi ha un fotimer d’arqueòlegs de plantilla i contractats?

Veuran, si un pagès vol ampliar una granja de porcs -posem per cas-, està obligat a avisar al Departament de Cultura, perquè podria ser que allà on han d’anar les menjadores o la tanca s’hi amagués un tresor arqueològic. El pagès, normalment, passa uns dies de neguit pregant que els arqueòlegs del departament no trobin un tros d’aquell canti d’aigua que se li va trencar al tio Cisco a la sega d’ordi de l’any 42, no fos que pensessin que es tracta d’un vestigi de ceràmica ibèrica i l’assumpte acabi amb el desembarcament d’una legió de paios disfressats d’Indiana Jones i s’hi passin setmanes escombrant-li l’explotació amb un pinzellet. No exagerem, el Departament facilita un vestuari “d’arqueòleg” al personal i de vegades ha de recórrer a estudiants i becaris, de tanta feina com tenen. Evidentment, si la cosa es complica es contracta una empresa. Paga Cultura...

Aquí part del "monstruari" d’una reputada empresa de prospeccions arqueològiques contractada sovint pel Departament de Cultura :

Per cert, les vegueries ja funcionen de facto i cadascuna de les Conselleries de la Generalitat, inclosa la de Cultura, hi tenen delegacions. És que hi havia tantíssima gent capacitada per ocupar aquests càrrecs que per comptes de tenir delegacions provincials n’han afegit unes quantes més. No ve d’aquí. Fins i tot hi ha Delegació de totes les Conselleries... a Barcelona!!! Ens demanem com no se’ls ha acudit fer alguna Delegació de la Delegació al Restaurant Drolma o al Via Veneto, posem per cas.

Mentrestant, la majoria d’obres de teatre subvencionades i sufragades per tots els catalans no surten de Barcelona, el país no té una cinematografia prestigiosa per passejar pel món, el Govern no ha exigit políticament el coneixement i la difusió de la cultura i la llengua catalana a Espanya, ens hem deixat el pressupost en fires, sous pels jerquis, subvencions a amics i canapès, i ens fa l'efecte que la biblioteca virtual que mostrem a la fotografia... haurà d’esperar molt de temps!

Malgrat l’espoli fiscal el nostre país disposa d’un pressupost que, ben administrat per gent responsable i solvent, permetria uns mínims de decència i d’eficiència que actualment brillen per la seva absència.

La profusió kafkiana d’organismes, empreses semipúbliques de dret privat, consells, delegacions i instituts diversos formen un organigrama més intricat que el del Politburó de l'URSS dels anys ’40.

El Pressupost de la Generalitat de Catalunya és 1.000 milions d’euros superior al de Xile. Si bé és cert que el nivell d’assistència mèdica i benestar social de Xile està per sota, cal ponderar que Xile té una població de 17 milions d’habitants, una superfície 24 vegades superior i unes despeses en política exterior i defensa que Catalunya no té.

Israel té una població gairebé idèntica a la de Catalunya, un 30 % menys de superfície i un sistema del benestar similar, amb institucions i organismes semblants : televisió pública, teatre, òpera, universitats i museus nacionals, parlament, etc... El seu Pressupost estatal dobla el català, cosa perfectament comprensible si es té en compte la inversió continuada en diplomàcia, seguretat civil, serveis d’intel·ligència, exèrcit (recordem que el servei militar és generalitzat, mixt i perllongat), armament (una despesa continuada des de fa més de seixanta anys i que resulta, alhora, gravosíssima i vital) i acolliment continu de població que fa alia retornt a Israel, amb tota la logística i les despeses que suposa l’adaptació, suport, manutenció, etc d’aquest col·lectiu que es renova constantment. Cal destacar, a més, la impressionant inversió en investigació i universitats que han dut Israel a ser la segona potència en patents, un referent en noves tecnologies i en avenços mèdics i receptor de diversos premis Nobel. Israel inverteix i promociona totes les branques de l’art i la cultura; la seva cinematografia -malgrat ser massa desconeguda al nostre país- és remarcable; la seva literatura, prestigiosa. Van revolucionar la dança contemporània, el percentatge de músics virtuosos és descomunal i únic al món.

No estem donant la talla. Cal un replantejament en profunditat sobre qui pot governar i qui està capacitat per dirigir i gestionar les institucions del nostre país. Com s’ha demostrat, el problema més greu no és la composició i la tria de les llistes electorals. Caldrà insistir en les llistes obertes, sí, però és infinitament més urgent que els alts càrrecs de totes i cadascuna de les Conselleries siguin ocupats per gent capaç, preparada i convençuda que la seva missió és servir el seu país, no pas servir-se’n. S’ha d’acabar la mascarada de personatges desubicats, mediocres o interessats, designats pel carnet, per la quota o per afinitats personals sense cap base.

L’any 2014 recordarem la brutal desfeta de fa tres segles, però, també, el centenari de la gesta excepcional que un grapat de patriotes vàren protagonitzar a partir de 1914 : la Mancomunitat de Catalunya. Catalunya encara no els ha agraït prou el seu valor, la seva empenta, la vàlua, la il·lusió, la imaginació, l’eficiència i els fruits que encara ara collim i fruïm. No era gent abrandada, heroica i cridanera. Era gent capaç, treballadora, generosa i brillant que amb pocs mitjans i un marc institucional mínim va plantar els fonaments del nostre renaixement. Amb molt poc es pot fer molt si hi ha voluntat, preparació, esperit de servei i patriotisme.

L’any 1948 l’Organització de les Nacions Unides va votar a favor del naixement de l’estat d’Israel. Una població reduïda, dispersa i esperançada va haver de fer front a un repartiment injust que li concedia només una part de la seva terra, la més àrida, la més improductiva. Van haver d’afrontar les traves dels col·lonitzadors anglesos, l’embat dels països veïns, la guerra i l’arribada de centenars de milers de germans que havien sobreviscut a la Shoà. No disposaven de mitjans ni de fortunes. Ningú no va demanar una subvenció. Es van unir, van treballar, van confiar els uns en els altres i en els dirigents més preparats i més capaços i van idear un sistema de rec per degoteig que va fer florir el desert.

Amb molt poc es pot fer molt. Potser ja comença a ser l’hora de decidir d’una vegada què volem ser quan siguem grans. Suposant que la petitesa no ens hagi vençut i vulguem ser GRANS.