dilluns, 22 de novembre de 2010

VOLEM SER GRANS?

Aquest cartell que anuncia una “Biblioteca municipal”, fa mesos que està plantat en un solar d’un poble de Catalunya. Dóna una lleugera idea de com s’ha governat aquests darrers anys i de l’estat en què queda la cultura.

Tantes promeses!...  Van comprometre’s a augmentar el pressupost de cultura fins al 2%. “Ja n’era hora!”, vam exclamar alleugits. Qualsevol país civilitzat defensa la seva cultura i la nostra ho necessitava desesperadament. Però el pressupost no ha passat mai de l’1,4 %. L’anomenat u per cent cultural consistent a destinar aquest percentatge de l’obra pública al Departament de Cultura, ha estat sistemàticament eludit amb tota mena de tripijocs administratius.

Més de la meitat del pressupost de Cultura es destina a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, un ens del tot necessari però que amb els anys ha anat degenerant, desviant part del pressupost a productores amb lligams sospitosos i sobrecarregant-se de personal innecessari i de Comissions, Comitès, Subcomitès, Consells i càrrecs que s’enduen un pessic inassumible i forassenyat.

Una proporció escandalosa del pressupost de Cultura es destina a comprar voluntats i silencis de la premsa escrita i digital. Potser per això el periodisme d’investigació ha passat a la història al costat de les guerres púniques, els reis gots o la caiguda de Bizanci. Deu ser per això que no es publica amb noms i dades que aquells que ens van prometre allò de les mans netes tenen un secretari general de Cultura que s’ha autoatorgat nou milions d’euros o que estan nomenant tota mena de càrrecs vitalicis amb sous estratosfèrics per ocupar llocs sovint inventats i del tot innecessaris.

O algú ens explicaria que s’estan repartint subvencions milionàries saltant-se el règim de concurrència competitiva; és a dir, a dit, sense anunci previ, sense que se sàpiguen les condicions, evitant l’acompliment d’obligacions que usualment s’exigeixen per llei i amb convenis que no es fan públics i que comporten un compromís plurianual que suposarà una hipoteca afegida per al proper govern... i per a tots nosaltres. Són “subvencions salvavides” : jo et regalo això i tu em dones feina quan salti de la Conselleria. Els propers dies seran un escàndol que no podrem oblidar en generacions.
Potser algun vell periodista prestigiós o algun becari amb instint ens hauria posat al corrent sobre què està passant amb un reduït grup de productores que han estat tots aquests anys vivint de la subvenció i que ara es declaren en conscurs de creditors. O del productor fugit amb mig milió d’euros sense justificar. O de la quantitat ingent i inexplicable de mainada de les JERC sense cap mèrit ni currículum pul·lulant i cobrant de la Conselleria. O del misteriós cas dels arqueòlegs... ¿Sabien que a totes les delegacions de Cultura hi ha un fotimer d’arqueòlegs de plantilla i contractats?

Veuran, si un pagès vol ampliar una granja de porcs -posem per cas-, està obligat a avisar al Departament de Cultura, perquè podria ser que allà on han d’anar les menjadores o la tanca s’hi amagués un tresor arqueològic. El pagès, normalment, passa uns dies de neguit pregant que els arqueòlegs del departament no trobin un tros d’aquell canti d’aigua que se li va trencar al tio Cisco a la sega d’ordi de l’any 42, no fos que pensessin que es tracta d’un vestigi de ceràmica ibèrica i l’assumpte acabi amb el desembarcament d’una legió de paios disfressats d’Indiana Jones i s’hi passin setmanes escombrant-li l’explotació amb un pinzellet. No exagerem, el Departament facilita un vestuari “d’arqueòleg” al personal i de vegades ha de recórrer a estudiants i becaris, de tanta feina com tenen. Evidentment, si la cosa es complica es contracta una empresa. Paga Cultura...

Aquí part del "monstruari" d’una reputada empresa de prospeccions arqueològiques contractada sovint pel Departament de Cultura :

Per cert, les vegueries ja funcionen de facto i cadascuna de les Conselleries de la Generalitat, inclosa la de Cultura, hi tenen delegacions. És que hi havia tantíssima gent capacitada per ocupar aquests càrrecs que per comptes de tenir delegacions provincials n’han afegit unes quantes més. No ve d’aquí. Fins i tot hi ha Delegació de totes les Conselleries... a Barcelona!!! Ens demanem com no se’ls ha acudit fer alguna Delegació de la Delegació al Restaurant Drolma o al Via Veneto, posem per cas.

Mentrestant, la majoria d’obres de teatre subvencionades i sufragades per tots els catalans no surten de Barcelona, el país no té una cinematografia prestigiosa per passejar pel món, el Govern no ha exigit políticament el coneixement i la difusió de la cultura i la llengua catalana a Espanya, ens hem deixat el pressupost en fires, sous pels jerquis, subvencions a amics i canapès, i ens fa l'efecte que la biblioteca virtual que mostrem a la fotografia... haurà d’esperar molt de temps!

Malgrat l’espoli fiscal el nostre país disposa d’un pressupost que, ben administrat per gent responsable i solvent, permetria uns mínims de decència i d’eficiència que actualment brillen per la seva absència.

La profusió kafkiana d’organismes, empreses semipúbliques de dret privat, consells, delegacions i instituts diversos formen un organigrama més intricat que el del Politburó de l'URSS dels anys ’40.

El Pressupost de la Generalitat de Catalunya és 1.000 milions d’euros superior al de Xile. Si bé és cert que el nivell d’assistència mèdica i benestar social de Xile està per sota, cal ponderar que Xile té una població de 17 milions d’habitants, una superfície 24 vegades superior i unes despeses en política exterior i defensa que Catalunya no té.

Israel té una població gairebé idèntica a la de Catalunya, un 30 % menys de superfície i un sistema del benestar similar, amb institucions i organismes semblants : televisió pública, teatre, òpera, universitats i museus nacionals, parlament, etc... El seu Pressupost estatal dobla el català, cosa perfectament comprensible si es té en compte la inversió continuada en diplomàcia, seguretat civil, serveis d’intel·ligència, exèrcit (recordem que el servei militar és generalitzat, mixt i perllongat), armament (una despesa continuada des de fa més de seixanta anys i que resulta, alhora, gravosíssima i vital) i acolliment continu de població que fa alia retornt a Israel, amb tota la logística i les despeses que suposa l’adaptació, suport, manutenció, etc d’aquest col·lectiu que es renova constantment. Cal destacar, a més, la impressionant inversió en investigació i universitats que han dut Israel a ser la segona potència en patents, un referent en noves tecnologies i en avenços mèdics i receptor de diversos premis Nobel. Israel inverteix i promociona totes les branques de l’art i la cultura; la seva cinematografia -malgrat ser massa desconeguda al nostre país- és remarcable; la seva literatura, prestigiosa. Van revolucionar la dança contemporània, el percentatge de músics virtuosos és descomunal i únic al món.

No estem donant la talla. Cal un replantejament en profunditat sobre qui pot governar i qui està capacitat per dirigir i gestionar les institucions del nostre país. Com s’ha demostrat, el problema més greu no és la composició i la tria de les llistes electorals. Caldrà insistir en les llistes obertes, sí, però és infinitament més urgent que els alts càrrecs de totes i cadascuna de les Conselleries siguin ocupats per gent capaç, preparada i convençuda que la seva missió és servir el seu país, no pas servir-se’n. S’ha d’acabar la mascarada de personatges desubicats, mediocres o interessats, designats pel carnet, per la quota o per afinitats personals sense cap base.

L’any 2014 recordarem la brutal desfeta de fa tres segles, però, també, el centenari de la gesta excepcional que un grapat de patriotes vàren protagonitzar a partir de 1914 : la Mancomunitat de Catalunya. Catalunya encara no els ha agraït prou el seu valor, la seva empenta, la vàlua, la il·lusió, la imaginació, l’eficiència i els fruits que encara ara collim i fruïm. No era gent abrandada, heroica i cridanera. Era gent capaç, treballadora, generosa i brillant que amb pocs mitjans i un marc institucional mínim va plantar els fonaments del nostre renaixement. Amb molt poc es pot fer molt si hi ha voluntat, preparació, esperit de servei i patriotisme.

L’any 1948 l’Organització de les Nacions Unides va votar a favor del naixement de l’estat d’Israel. Una població reduïda, dispersa i esperançada va haver de fer front a un repartiment injust que li concedia només una part de la seva terra, la més àrida, la més improductiva. Van haver d’afrontar les traves dels col·lonitzadors anglesos, l’embat dels països veïns, la guerra i l’arribada de centenars de milers de germans que havien sobreviscut a la Shoà. No disposaven de mitjans ni de fortunes. Ningú no va demanar una subvenció. Es van unir, van treballar, van confiar els uns en els altres i en els dirigents més preparats i més capaços i van idear un sistema de rec per degoteig que va fer florir el desert.

Amb molt poc es pot fer molt. Potser ja comença a ser l’hora de decidir d’una vegada què volem ser quan siguem grans. Suposant que la petitesa no ens hagi vençut i vulguem ser GRANS.

3 comentaris:

Lior ha dit...

No sé que necessita aquest país nostre.
Un daltabaix sideral? Un terratremol que el porti a la reconstrucció? Una reconstrucció sense terratremol? No sé que el pot desvetllar. Mentrestant,Israel(modern),amb 62 anyets,és un miracle,i Catalunya...

David Gimeno i Ayuso ha dit...

Encara podia ser pitjor: podia anunciar una "bivlioteca municipal".

David ha dit...

La referència a la Mancomunitat és més que pertinent. Amb molt pocs recursos es va fer moltíssim, però, és clar, com molt bé dieu, hi havia la voluntat de servir el poble, no pas de robar. No es pot oblidar, tampoc, que tenim una classe política que a cop de subvenció ha anat ensenyorint-se de quasi totes les activitats d'això que en diem "societat civil". Tenim un sistema tercermundista. Després encara n'hi ha que van donant lliçonetes a Irlanda...