divendres, 16 de desembre de 2011

Les tribulacions del rei de Jerusalem


Al regne d'Espanya l'únic mecanisme per destapar els pitjors casos de corrupció econòmica i política  -inclòs el terrorisme d'estat-, és saltar-se el secret d'un sumari i publicar-lo a la premsa. La dificultat d'imposar la censura o d'obligar un periodista a delatar les seves fonts facilita que de tant en tant aflori part, una minúscula part, de la immundícia i la impunitat que tant tenen a veure amb la situació crítica en què ens trobem.

El secret de les actuacions sumarials és un instrument jurídic útil per evitar la destrucció de proves, la fuga de sospitosos, l'alçament de béns o qualsevol interferència que posi en risc la instrucció d'una causa. A Espanya, però, el secret de sumari en determinades ocasions s'aplica amb la mateixa finalitat que el secret d'estat : ocultar els fets, els seus protagonistes, les conseqüències que van patir les víctimes i els seus efectes posteriors sobre la ciutadania. I, així com encara ara la descolonització de Guinea continua sent un secret d'estat passats més de quaranta anys, alguns secrets de sumari s'etenitzen amb la connivència de totes les parts implicades, sovint encantades amb una de les motivacions del secret d'actuacions sumarials recollida a la Llei d'Enjudiciament Criminal : estendre'l fins que s'obri judici oral per tal de protegir el bon nom dels imputats.

Aquest tracte tan deferent amb els delinqüents es reserva per a gent important i, amb una mica de sort, el judici no se celebra perquè el delicte ha prescrit, el delinqüent ha mort o la causa ha perdut tot interès.

Per això, malgrat que es tracti d'una greu irregularitat i que sol ser objecte de mercadeig per part de certs grups mediàtics, difondre les actuacions d'alguns sumaris declarats secrets de vegades és l'única manera de forçar que la democràcia deixi de ser una figura retòrica per ennoblir el saqueig. Tranquils, si hi ha judici i condemna sempre es pot solucionar amb un indult.

La Casa Reial espanyola d'un temps cap aquí està donant mostres d'un nerviosisme alarmant i desconegut fins ara. El motiu és la presumpta implicació d'Iñaki Urdangarín, gendre del rei i duc de Palma, en negocis tèrbols de tota mena. Però ¿per què tants de nervis si no està imputat? Senzillament perquè la causa estava sota secret de sumari i ara, un cop publicats alguns detalls, no hi haurà més remei que processar-lo. Que Urdangarín estava implicat en negocis bruts era conegut per la premsa, la classe política, els serveis d'intel·ligència i la Casa del Rei, naturalment. Tant és així que quan va haver de desaparèixer discretament amb l'excusa del seu nomenament com a alt executiu de Telefònica a Washington, alguns titulars periodístics ja van donar pistes subtils sobre aquell sobtat exili daurat. Amb una guitza cap amunt se'l treien d'enmig encara que es notés que de passada desapareixia de la foto la infanta catalana. La pregunta és si Urdangarín és un amoral que treu profit de la seva posició privilegiada o si treballa per compte d'altri. Anem a pams, que el cas és delicat i s'ho val.

El rei Joan Carles va ser proclamat príncep d'Espanya pel general Franco. Va tractar-se d'una "instauració" saltant-se el dret de prelació dinàstica : "es una instauración, no una restauración". A la mort del dictador, Joan Carles va passar a ser, automàticament, cap de l'estat per designació d'un colpista i d'un parlament sense cap legitimitat democràtica. Sense negar els seus encerts personals i el pes estratègic del suport de l'administració nordamericana d'aleshores, el cert és que ni la monarquia ni ell no han estat ratificats democràticament. La Constitució espanyola de 1978 dicta el següent en el seu article 56.3 : "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad". El que es desprèn d'aquest article és que el rei no és responsable políticament perquè tots els seus actes -polítics- són referendats pel parlament o pel govern, i que com a subjecte és inviolable i no responsable jurídicament pel fet de ser un símbol, d'acord amb el vell aforisme "the king can do no wrong", una versió laica de la infal·libilitat papal democràticament inadmissible. I què passa si -oh, miracle!- el rei delinqueix? En un estat veritablement democràtic un cap d'estat en exercici ha de poder ser processat i, si és el cas, condemnat penalment. Això, de moment només ha passat a Israel. A Espanya aquesta possibilitat no està contemplada; se suposa que si es donés el cas a ningú no se li acudirà posar en qüestió la monarquia i que el més greu que pot succeir és que el rei es vegi forçat a abdicar i a emprendre un viatge de plaer per diferents paradisos fiscals.

De tota manera, per apaivagar les ànsies justicieres de qualsevol incaut, hi ha un interessant assortit de frens naturals que van de les pressions directes de la Casa del Rei a l'article 490.3 del Codi Penal: "El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son". I, és clar, ¿qui es juga el pa i el futur si resulta que el rei és inviolable i irresponsable? A més, ¿quin ésser de la plebs és capaç de discernir quan el rei exerceix les seves funcions i les seves derivacions i quan és un simple mortal amb tendències cleptocràtiques? ¿Quin nom té, això, feudalisme esferificat, democràcia líquida?

Es digui com es digui, no ens consta que la revista Forbes fos demandada per calúmnies o injúries contra el rei d'Espanya quan va publicar a l'any 2003 que la seva fortuna personal pujava a 1.790 milions d'euros. De tota manera, la Casa del Rei va dirigir una carta a Forbes i des d'aleshores la revista no ha donat més dades sobre aquest assumpte... ni les ha desmentit. Senzillament, calla.

Tenint en compte que, teòricament, l'assignació anual a la Casa Reial per a les seves despeses és de 8,5 milions d'euros, resulta que el monarca espanyol no només no hauria gastat ni un cèntim de totes les aportacions rebudes des que regna, sinó que a més les hauria multiplicat com si fes 210 anys que regnés. És un geni de les finances? Els Indignats potser haurien de ser pràctics i exigir-li a Mariano Rajoy que nomeni el Rei ministre d'economia... però que mantingui allunyats els seus assessors perquè sovint acaben a la presó, imputats o indultats : Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Ruíz Mateos, De la Rosa, Botín, Escámez, els Albertos, ... ¿Urdangarín?

El cas del Duc de Palma -i de la duquessa i Infanta d'Espanya- és més greu. Si es confirmen els casos en què està implicat, l'escàndol serà majúscul. I es confirmaran perquè la Zarzuela no ha estat capaç de frenar-los a les altes instàncies judicials, perquè l'abast internacional està garantit i perquè la corrupció de la classe política espanyola serà posada a la picota properament amb motiu de la dràmàtica situació econòmica i social de l'estat. Una intervenció europea amb probable quitança inclosa no passarà per alt aquest episodi, que no és ni aïllat ni menor i que en aquesta ocasió ja no podrà silenciar-se amb una jugada d'escacs tan elemental i repetida com la de sacrificar un peó per salvar el rei.

Urdangarín va aprofitar-se dels seus privilegis familiars o els va servir; arribats a aquest punt tant se val una cosa o l'altra. Després va acusar la premsa; passats uns dies ha provat d'escudar-se en el secret del sumari. Secret, per cert, que tot fa sospitar que coneixia malgrat el zel del jutge instructor, donat que en ple mes d'agost i amb total precipitació va desmuntar el despatx d'una de les societats investigades, casualment a la mansió familiar dels ducs de Palma a Pedralbes. Així va evitar el registre judicial i potser l'embargament d'un immoble propietat d'una infanta d'Espanya.

Urdangarín ara sap que és el peó a abatre i prova de fer mèrits. "La casa del rey nada tiene que ver con mis actividades privadas". Si creu tenir raons per exigir alguna mena de protecció, sempre és a temps de cantar la Traviata.

La família reial va reaccionar d'acord amb la seva rutina. Callar, pressionar i esperar. Massa tard. Ara el príncep declara que quan regni introduirà grans canvis. La reina rellisca i va a visitar els ducs de Palma als EEUU per donar-los suport públic. Després rectifica i matisa que es tractava d'una visita estrictament familiar. Finalment, el nou cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, convoca la premsa i s'embolica amb unes declaracions sobre els fills tontos que ha de desmentir i declara que les activitats empresarials d'Iñaki Urdangarín que s'estan filtrant a la premsa no li semblen exemplars, per la qual cosa el duc de Palma serà apartat dels actes oficials de la família reial. Però qui és aquest senyor que parla de comportaments exemplars?

Rafael Spottorno és un diplomàtic de carrera a qui li agrada ser reconegut com a nebot d'Ortega y Gasset, encara que no sol comentar que també és nebot de Jorge Spottorno, diplomàtic en servei a Alemanya que a començaments dels anys 50 va repartir generosament visats i salconduits a criminals nazis com Otto Skorzeny, cap d'operacions especials de Hitler. Rafael Spottorno ja havia treballat a la Casa del Rei com a Secretari d'organització de 1993 a 2002 en què va passar a presidir la Fundación Caja Madrid, una canongia estupenda. Com a membre del Consell d'administració de Caja Madrid en representació de la Fundación va ser agraciat amb la percepció d'una prima de 25 milions d'euros a repartir entre els deu membres del Consell. L'arribada de Rodrigo Rato com a nou president de l'entitat va frustrar la perpetuació d'aquest reparto.

Rato va suspendre l'incentiu sobre resultats a partir de 2011 i Spottorno va dimitir com a mostra de protesta. Curiós sentit de l'exemplaritat d'aquest senyor que es creia amb dret a cobrar la seva porció del saqueig amb l'excusa dels bons resultats econòmics quan ell dirigia una fundació sense ànim de lucre que no participa en la gestió directa dels resultats d'una entitat bancària que, a sobre, ja havia estat sanejada amb 4.465 milions d'euros de diner públic. L'any 2010 la direcció de Caja Mardid va percebre 17,2 milions d'euros en sous, 1,9 milions en dietes per assistència a les reunions del Consell, 1,1 milions per l'assistència a la Comissió de Control i 3,1 milions per gestions en altres entitats participades. Ara ja sabem què vol dir Rafael Spottorno, Cap de la Casa del Rei, quan parla de comportament exemplar.

És ben conegut l'amor de la família reial per les fundacions, el mecenatge i els càrrecs "honorífics" en organitzacions esportives i econòmiques. Tot molt simbòlic. Fundació La Caixa, Fundación Mapfre, Fundación Caja Madrid, Fundación Winterthur, Federacions Esportives, Comité Olímpic, Consells d'administració de grans empreses,... Si Jaime de Marichalar, sense saber anglès ni tenir cap títol universitari, va acaparar tants càrrecs fins i tot després de separar-se de la infanta Elena, Iñaki Urdangarín no podia ser menys.

La família reial espanyola no disposa de cap Estatut que reguli les seves funcions i limitacions legals. Després de 36 anys de regnat el monarca encara no ha urgit que es legisli sobre el particular. Aquest buit permet que qualsevol dels membres de la casa reial pugui participar en negocis privats i, alhora, servir-se dels seus privilegis per aconseguir regals i donacions cedits a canvi de res. Així, per exemple, un grup d'empresaris de Mallorca va pagar-li un nou vaixell al rei per un import de 16 milions d'euros després que ell mateix ho suggerís. El govern Balear va afegir més de dos milions i mig d'euros per arrodonir el present argumentant que la presència del rei anima el turisme, com si Mallorca no fos sovintejada des de fa més d'un segle per viatgers i turistes o els alemanys que la envaeixen estiguessin pendents de les anades i vingudes del monarca espanyol.


A l'esquerra de la imatge,
el Rei d'Al Quds de l'Est

El rei Joan Carles -que, per cert, exhibeix entre els seus títols el de Rei de Jerusalem-, no només no fa públic el seu patrimoni, sinó que no dóna comptes de com distribueix l'assignació estatal que rep. Les seves propietats personals declarades no són facilitades pels registres públics, que addueixen que “dada la especial relevancia social del titular solicitado, ha de acreditarse de forma clara y expresa el interés en la información solicitada”. El rei no forma part de cap consell d'administració però participa en el sentit més ampli en les negociacions internacionals de les grans empreses espanyoles i sempre ha mantingut una relació profitosa amb les satrapies petrolieres del golf, fruit de "los lazos de amistad con el pueblo árabe" que tant va cultivar Franco.

Els donatius i regalies del petroli que tant han beneficiat el rei Joan Carles, especialment a l'època de la primera guerra del golf i de l'entramat de KIO -que va suposar l'empresonament de De la Rosa i de Colón de Carvajal- s'han mantingut i negociat per mitjà de fidels servidors, alguns dels quals ja traspassats, d'altres processats i empresonats. The king can do no wrong.

No és creïble que Iñaki Urdangarín pel sol fet de ser gendre del rei hagi aconseguit facturar quantitats exorbitants per gestions inexistents o inútils a diferents administracions públiques, governs autonòmics, multinacionals espanyoles o societats de gestió com la SGAE . ¿Li pagaven per guapo, perquè els feia por, perquè és molt llest i els va enganyar? Corrupció política i econòmica, factures falses, frau fiscal, evasió de capital, tràfic d'influències, us d'informació privilegiada, alçament de béns, violació de secret sumarial en profit propi, utilització d'una fundació d'ajut a nens malalts per blanquejar i evadir capital,... Tot fa pensar que en aquesta ocasió no servirà de gaire el posat "campetxano" del rei, ni tampoc que el Museu de Cera de Madrid hagi decidit treure la figura d'Urdangarín de l'escenari on apareixia fins ara amb la família reial perquè "ha estat apartat dels actes oficials".

L'etapa legislativa que s'inicia a Espanya no promet gaire alegries. Hi haurà retallades socials, disputes territorials, tensions amb la immigració i contestació als carrers. Diu el rei que "venen temps molt durs" i té raó. Però aquesta vegada també ho seran per a ell i la monarquia. Si l'abast del cas Urdangarín és tan greu com sembla, valdrà més que no s'oculti ni es manipuli. La salut o l'edat del monarca poden ser dues bones raons per justificar una abdicació.

Les conseqüències de la corrupció i la impunitat sobre una població cada vegada més desesperada tampoc podran silenciar-se amb discursets pietistes, amb proclames patriòtiques, amb repressió o amb subtils referències líriques a la la transparència perduda. Si es pretén introduir severs ajustos sense que els responsables polítics, econòmics i institucionals de la crisis que patim paguin pels seus actes potser es farà cert aquell exabrupte d'Alfonso Guerra i, aquest cop sí, "a España no la va a reconocer ni la madre que la parió".

El 2014 potser és més aprop del que sembla. No tot han de ser males notícies.

 



     
                                        


                  




                



3 comentaris:

Anònim ha dit...

Boníssim, gràcies.

Tinc alguns comentaris i un dubte final:

“Però ¿per què tants de nervis si no està imputat?” Doncs perquè l’imputen abans de Nadal i hauran de retocar el discurset reial de Nadal.

“Ni la monarquia ni ell no han estat ratificats democràticament”. No n’estic molt segur, però em sembla que sí, a través del referèndum constitucional de 6.12.78. Era un “o lo tomas o lo dejas” –com las lentejas- no podies dir aquest article sí i aquest no, però sigui com sigui, està ratificada la Monarquia (i la persona concreta d’en Joan Carles, a l’art.57.1).

“Estendre” diu el diccionari que s’escriu amb “s” i no amb “x”, com “estranger”, tot i que no hi estic gens d’acord i m’hi oposo rotundament.

El Rei no té responsabilitats perquè tot ho decideix un altre. Ja sabem que té “el mando supremo de las Fuerzas Armadas”, però qui decideix anar o no a la guerra és l’Aznar, Zapatero etc. L’únic que pot fer lliurement és el que diu l’art 65: “1. El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su familia y Casa, y distribuye libremente la misma”; i “2. El Rey nombra y releva libremente a los miembros civiles y militares de su Casa”. Aquestes potestats són totalment lliures del Rei; és a dir, té més responsabilitat per haver nomenat aquest nebot d’un pronazi que té nom d’esternut (“esternut”, en cavi, seria absurd que anés amb “x”) que del que fa el seu gendre.

“En un estat veritablement democràtic un cap d'estat en exercici ha de poder ser processat i, si és el cas, condemnat penalment. Això, de moment només ha passat a Israel.” Això ho vàreu escriure ahir a la nit, perquè avui ja ha sortit el tema de J. Chirac.

“L'arribada de Rodrigo Rato com a nou president de l'entitat va frustrar la perpetuació d'aquest reparto“. Correcte; ara hi tenim l’Aceves, amb les seves dues línees d’investigació.

¿Algú em pot dir què passa el 2014? Sé que el Bulli passarà a ser una Fundació, però no us referiu a això, oi? És alguna cosa del congrés Spectra?

A.

Hasbarats ha dit...

Ostres, mister A!!

1.- Potser sí, que l'imputaran abans o pels volts de nadal, però serà perquè el truqui del secret de sumari no ha funcionat : massa casos, massa temps que dura, molta premsa al tanto i un jutge que, de moment, va per feina.

2.- També va ser ratificada la pesseta i ves a preguntar qui la vol!! De tota manera, despatxar la decisió sobre monarquia o república entre un article de la Constitució no ens sembla un plus de legitimitat, que diguem.

3.- Tens raó, amic; és ESTENDRE, com estranger i espoli. Corregit. Gràcies!

4.- Teòricament no és responsable del que faci el seu gendre.Llevat que el peó estigui jugant a escacs.

5.- Chirac ha estat condemnat, però no el van processar mentre era president, és a dir, "en exercici". Va ser imputat al novembre de 2007, mesos després de deixar la presidència.

6.- Friso per conèixer les dues línies d'investigació.

7.- 2014 és el 300 aniversari de la primera carícia dels Borbons a Catalunya (secció Principat). No té relació amb Spectra sinó amb la frase citada "a España no la va a reconocer ni la madre que la parió".

Miraculosa Miró ha dit...

Passo a difondre "comme il faut"!