diumenge, 17 de juny de 2012

Carlos Dívar i la justícia divina



L'afer del president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, està contribuint com pocs a posar de manifest la ruïna moral i política d'Espanya. La crisi econòmica i social espanyola no és fruit d'una funesta conjunció astral ni d'una catàstrofe natural. Les seves arrels són profundes i inveterades i els seus responsables, precisament, aquells que haurien d'haver evitat o solucionat la catàstrofe.

És curiós que el cas dels viatges privats que Dívar va fer pagar amb càrrec als pressupostos públics s'hagi convertit en el centre d'aquest escàndol quan el primer que hauria d'inquietar-nos és que un magistrat tan mediocre i intel·lectualment limitat hagi pogut arribar a presidir el Tribunal Suprem i l'organisme superior dels jutges espanyols. Se suposa que aquest doble càrrec, en un país solvent, només pot recaure en un magistrat de reconegut prestigi i amb una carrera impecable. No és el cas. Dívar ha anat ascendint en la carrera judicial pas a pas, nedant entre les aigües tèrboles d'una judicatura infestada de franquistes i arribistes dedicats a impedir la promoció dels més preparats i, per descomptat, dels més independents. No se li coneixen llibres ni articles dignes d'esment ni cap sentència que hagi creat jurisprudència o hagi destacat entre tanta mitjania ni tan sols per la seva exposició formal o pel domini del llenguatge.

Per què l'anterior govern del PSOE, d'acord amb el PP, va nomenar aquest personatge que sovint ha de ser subjectat pels seus ajudants o per qui té més aprop? Sabent-se com se sabia en el moment de la seva designació que s'aproximava una època rica en tota mena de turbulències, no era més recomanable nomenar algú amb més prestigi i amb més equilibri?

Hem inclòs el vídeo que encapçala aquest post per evidenciar les limitacions de Dívar. En primer lloc, un jutge té tot el dret a ser un fervent catòlic, però el més alt representant dels jutges d'un estat europeu no pot caure en el parany elemental que li para Carles Francino sobre "si es refia més de la justícia humana o de la justícia divina". La falta de reflexos és patent, la resposta és d'una inconsistència patètica i la incultura, manifesta. El fet que un alt magistrat espanyol digui prespectiva per comptes de perspectiva ja dóna una idea de la seva preparació i de l'escàs domini de la llengua amb què havia de redactar les seves sentències. Les mostres de matusseria i d'estultícia de l'actual president del CGPJ no són cap novetat, destacant la comparació del català i el mandinga en els tribunals de justícia espanyols durant una compareixença al Parlament de l'estat.

L'afer Dívar té una vessant que recorda el vodevil però és una autèntica càrrega de profunditat contra la solvència d'un estat de dret. Així, hem comprovat que fins i tot el més alt representant dels jutges espanyols pagava despeses privades amb diner públic, com tants alts càrrecs impúdics i impunes. Hem sabut que li sembla d'allò més natural que els caps de setmana durin quatre o cinc dies, que en un estat amb més de cinc milions d'aturats consideri barat un hotel de quatre estrelles pagat pels contribuents, inclosos els aturats; que per justificar aquest abús doni dades falses i que per protegir la identitat del seu acompanyant i convidat especial, per comptes de pagar la diferència i demanar excuses, s'enroqui en una suposada qüestió d'estat i d'alta seguretat per la qual cosa no només s'ha sabut qui era l'acompanyant sinó que això ha donat peu a tota mena de rumors sobre la naturalesa de les relacions que manté amb ell. Com podran comprendre, no ens importa en absolut quina pugui ser l'orientació sexual d'aquest senyor; és més, creiem que probablement es tracta d'una dependència personal i emocional de classificació més complexa. Però el resultat per a Carlos Dívar és el més advers que podia témer : malversador, trampós, mentider i... "pecador", que és el que ell creu o afirma creure sobre les relacions homosexuals si atenem com va reaccionar quan un company de l'Audiència Nacional, el magistrat Fernando Grande Marlaska, li va fer saber que es casava amb un home. Pel que es veu, després de superar l'estupor inicial li va respondre amb un "hijo, rezaré por tí".

Carlos Dívar ha caigut en la seva pròpia trampa i de passada ha fet caure en un parany el Tribunal Suprem, al CGPJ, la Fiscalia, la majoria parlamentària i el ministre de Justícia. I ha violentat el dret a la intimitat d'una altra persona, és clar. Tot plegat traspua tanta barroeria que fa sospitar silencis i connivències encara més alarmants. Les maniobres del CGPJ per expedientar el vocal que va denunciar la malversació de Dívar i per eliminar els vídeos públics on sortia el seu acompanyant i cap de seguretat han estat un nou escàndol que ha destapat que Dívar ha promocionat aquest policia de l'escala bàsica, que l'ha fet passar davant dels seus superiors i ha instat les cinc altes condecoracions al mèrit que li han estat atorgades -algunes reservades a juristes- com si es tractés d'un heroi nacional. El va nomenar "Ajudant Personal" per tal que no pogués ser rellevat i el feia seure al seu costat en les reunions internacionals com si es tractés d'un alt càrrec institucional. La majoria parlamentària del PP va fer un paper ben galdós per impedir la seva compareixença al Parlament, la Fiscalia va oposar-se a l'admissió d'una querella per malversació i, després d'una roda de premsa on Dívar es va presentar amb el posat d'un beat ofès, el govern espanyol per mitjà del ministre de Justícia va pretendre donar per tancat l'assumpte declarant que el magistrat havia sortit enfortit.

La tàctica d'obstaculització descrita és un clàssic en el modus operandi de qualsevol administració espanyola per ocultar la corrupció i coartar la transparència, com s'ha pogut comprovar en la bogeria financera i immobiliària que ara pretenen que paguem sense explicacions ni conseqüències penals. Però una concatenació de despropòsits tan descarada no pot aturar-se tan fàcilment i, menys, enmig de la catàstrofe econòmica i política que pateix Espanya. Amb tot, Dívar ha aconseguit imposar la seva voluntat davant la invitació del CGPJ per tal que dimiteixi d'una vegada. Reconeix que la situació és insostenible i afirma per mitjà d'un comunicat que el proper dijous dia 21 prendrà una decisió "rotunda i contundent sobre la seva dimissió". Això vol dir que dimitirà... o no.

En tot cas pensava que havia guanyat uns dies per forçar la co-presidència amb el rei Joan Carles del bicentenari del Tribunal Suprem espanyol, un acte d'Estat que a qualsevol país seriós és objecte de la màxima cura en tots els detalls formals, institucionals i polítics. La possibilitat que demà compartissin tribuna i imatges per a la posteritat un Rei amb bastó gràcies a les seves aventures africanes, un desacreditat representant de la Judicatura subjectat per qualsevol uixer i un president del Govern angoixat i pendent de localitzar la sortida d'emergència, ha dut a excusar la presència del Rei amb motiu de l'oportuna defunció d'un dels incomptables prínceps de l'Aràbia Saudita. En circumstàncies normals el príncep Felip hauria representat la Casa Reial, però segons sembla tot aconsellava que el Rei, en una nova demostració de coratge, delegués el marró en el seu fill potser amb el generós ànim de deixar-lo en la posició d'una estora de cara a la successió, en plena tempesta i amb música de fons dels salvapàtries dels dos grans partits espanyols disposats a donar un elegant cop de mà d'unitat nacional per arraconar un Rajoy incapaç de superar el que ells han emmerdat durant més de trenta anys.

Demà tindrem l'ocasió de contemplar una solemne cerimònia institucional que promet estar a l'alçada del millor esperpent d'inspiració valleinclanesca. L'Espanya de les essències, la que juga la Champions de la política europea, la del sistema financer més sanejat del món que es permet posar-se com a exemple democràtic, la que s'ha distingit els darrers anys per subvencionar generosament ONGs que denigraven Israel mentre la corrupció cavalcava alegrement per totes les institucions espanyoles, demà es vestirà de gala i traurà pit mostrant-li al món el pilar del seu sistema judicial.

Enmig de tanta toga de seda i tant collar refulgent potser algú hi veurà la mà de la justícia divina.

No, ell no.

7 comentaris:

Oliva ha dit...

LO REALMENT ESCRUIXIDOR,ES QUE DINS L'ESTAMENT DE LA JUSTICIA,I D'ALTRES, DE PAJARRACOS COM AQUEST, SEGUR QUE HAN TENIM MES D'UN,BEN PROTEGUITS PER "CAPULLOS" I "GAVINES",ES CREUEN ELS REIS DEL MANBO....."USTED NO SABE CON QUIEN ESTA HABLANDO".
RESPECTA EL CABELL DE PAVIA,SEMBLAR VERITAT, QUIM PANORAMA,QUASI SERIA MILLOR UNA INTERVENCIO EUROPEA...NI QUE FOS LA OBCECADA SRA.MERKEL,"IN PERSON".
JUGANT

Hasbarats ha dit...

Oliva, gràcies per llegir-nos i per opinar. Però et demanem dues coses; la primera, que no tornis a escriure els teus comentaris en lletra majúscula. La segona, que et prenguis la molèstia de passar els teus textos pel corrector o consultis al diccionari com s'escriuen les paraules que et facin dubtar. Així, poc a poc, aprendràs a escriure bé i ens donaràs una gran alegria. Ens costa de creure que escriguis "respecta el cabell de Pavia" per comptes de "respecte el cavall de Pavia". Au va, fes un esforç, com el fem tots, per provar d'escriure una mica millor.
Gràcies.

Borinot ha dit...

Que bons que sou, Hasbarats! quin article més encertat i de retruc, ja calia, fer-li notar a "l'Olivia-Jugant en Barcelona" les seves incoveniències tècniques i gramaticals. Gràcies per la valuosa tasca que feu.

Anònim ha dit...

Molt bo, Hasbarats !!

Per cert, això de la "prespectiva" m'ha fet pensar en la selectivitat d'aquest any.

Potser és dels que contestaria que la primera persona del singular present d'indicatiu del verb "caber" és "yo cabo"...

A.

Hasbarats ha dit...

Gràcies com sempre, Borinot.

A. : Molt amable! Per cert, "Tu cabo, yo capitán". :-)

Anònim ha dit...

OSTIA¡¡¡¡QUINA PANTINADA¡¡¡¡.
Han sap greu haver ferit la vostre sensibilitat lingüìstica,però que voleu,OLIVA es una "XAVA"....
JUGANT...

Salvador ha dit...

Una "XAVA" o una "CATXONDA"?