dissabte, 30 de juny de 2012

Niça? No, Gaza.




Com que Israel els roba l'aigua, l'han de crear als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE).

Aquí, detall de la font d'aigua sintètica. L'herba, els arbres i els matolls són de plàstic.

La cruel prohibició imposada per Israel d'importar ciment i altres materials bàsics per a la construcció ha estimulat la imaginació de les autoritats i dels científics dels Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE). Els edificis que poden veure estan construïts amb un enginyós reciclat per osmosi inversa a base de paper utilitzat els darrers anys en propaganda per la causa.

Davant l'espantosa restricció d'energia elèctrica imposada per Israel i gràcies als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE) han hagut d'il·luminar els carrers amb espelmes halògenes. Els llums de les finestres són paper de plata per simular normalitat.
  
Sempre pendents d'atacs arbitraris i sorpresius, les autoritats de Gaza no han tingut més remei que improvisar incòmodes post de vigilància per als seus soferts combatents.
  
Malgrat el bombardeig indiscriminat i constant de les seves platges, la gent va a prendre el sol i a banyar-se per demostrar-li al món de la seva capacitat de resistència i sacrifici.


Fins i tot alguns ciutadans heroïcs fan el torn de nit, desafiants.


Aquí una de les entrades al camp de concentració a cel obert més gran del món.

De tota manera, si vostè és d'una ONG especialitzada en viure de les subvencions per a la conscientització dels valors democràtics de la població palestina i similars, no desesperi. Les autoritats de Gaza mantenen en perfectes condicions deplorables Khan Younis i altres indrets espantosos per tal que vostè pugui ensenyar les imatges a les visites i protestar perquè la Generalitat no li dóna 500.000 euros.

Estem convençuts que els habitants de Khan Younis entendran les petites molèsties que comporta col·laborar en una causa tan noble.

dijous, 28 de juny de 2012

Antisemitisme en estat pur

   
Fa uns mesos, una colla d'antisemites disfressats de progressistes i liderats per l'ínclita Rosa Regàs van protestar perquè els Amics de la Unesco de Barcelona cedien el seu local a un cicle de conferències sobre la cultrura, la ciència, l'empresa, l'ensenyament i la vida quotidiana a Israel. 

Aquells mateixos antisemites, amb Rosa Regàs al capdavant, abans d'ahir van convocar una roda de premsa al Club de Amigos de la Unesco de Madrid per fer-li saber al món el següent : 

1/ Que han constituït la Plataforma Global contra las Guerras, promoguda per Ojos para la Paz

2/ Que aquesta organització tan necessària compta amb gent tan imprescindible per a l'assoliment de la pau mundial com Willy Toledo (el de la Flotilla i el tribunal Russell contra Israel) i Juan Manuel Sánchez Gordillo (l'alcalde xantatgista de Marinaleda que va protagonitzar el nostre post anterior). 

3/ Que denuncien públicament que el que està passant a Síria és fruit d'un contubernio judeo-masónico, que les matances les estan perpetrant mercenaris al servei dels EEUU i que Bashar al-Assad "és un governant com qualsevol envoltat de la mateixa mentida que va envoltar la guerra d'Iraq i d'Afganistan" (sobre el detall de les atrocitats comeses pel règim sirià des de fa dècades no es van pronunciar). 

4/ Acusen tots els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d'esquerra de funcionar al dictado del Imperio i de manipular la informació com abans ho havien fet amb Jugoeslàvia , Iraq, Afganistan, Líbia... (de Txetxènia no en van parlar no fos cas que s'enfadés el senyor Putin). 

5/ Que quan d'entre el públic es va alçar un sirià per denunciar les atrocitats del règim els organitzadors van fer-lo callar, alguns rient, i la senyora Regàs va afirmar que era el rebentador de sempre ("siempre es el mismo"). 

6/ Que la reportera i orgullosa ex-amant d'Arafat, Isabel Pisano, va assegurar que "Irán es quizás el último paraíso que queda en el mundo... y me da igual el burka, porque las mujeres iraníes no quieren parecerse a nosotras"

7/ Que sobre l'assassinat de menors, Isabel Pisano va afirmar que "va ser una idea d'Israel"

8/ Que Rosa Regàs i Carlo Frabetti van acusar els mitjans de comunicació, inclosos els progressistes, de conspiració per tal de justificar "les invasions de la comunitat internacional" i de "crear un relat alternatiu que avui és el discurs hegemònic". Carlo Frabetti és el president d'una suposada Associació Mundial contra la Tortura (només la que veuen els Ojos para la Paz) i autor de libels antisemites en publicacions tan prestigioses com La Haine. 

Els demanem que es concentrin per llegir aquest paràgraf del pacifista Frabetti : 
"El mayor daño que los nazis hicieron a los judíos no fue exterminar a varios millones de ellos, sino crear las condiciones para que otros tantos se convirtieran en los más despiadados herederos del nazismo. Paradójicamente, los nazis tomaron del judaísmo el mito del “pueblo elegido”, lo pusieron al servicio de una supuesta “raza aria” y lo utilizaron para exterminar a los propios judíos; y los supervivientes de ese brutal exterminio retomaron la vieja fórmula, corregida y aumentada, de manos de los nazis para dedicarse, con la misma ferocidad que sus antecesores y verdugos, al exterminio de los palestinos y a la invasión de los países colindantes. Paradójicamente, los judíos son los verdaderos “antisemitas” (puesto que los árabes son tan semitas como los hebreos), del mismo modo que los estadounidenses son los verdaderos “antiamericanos". 

Poden llegir la resta d'aquest vòmit aquí.      

El web on s'allotja la Plataforma Global contra las Guerras té com a agència de notícies de referència Rusia Today i un únic vídeo destacat, el que encapçala aquesta entrada. Si se'l miren podran comprovar el tractament que es fa del cas dels assassinats de Tolosa, com eviten definir Mohamed Merah com a assassí i, sobretot, l'analisi d'un expert en drets humans, Iñaki Errazkin, un altre intel·lectual antisemita, aquest provinent del moviment abertzale, que es permet comparar Merah amb un soldat, que conclou que va matar jueus com podria haver matat qualsevol altre gent, que afirma que els EEUU, l'OTAN i Israel estan collint el que han sembrat i que el que sobta és que no passin més coses a molts més llocs. 

Ara ja ho saben: pacifisme, drets humans, lluita contra la tortura,... Amics de la Unesco de Madrid. Antisemitisme en estat pur.

dimecres, 20 de juny de 2012

Juan Manuel Sánchez Gordillo i la revolució subvencionada d'un jornaler de la judeofòbia

L'alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, està indignat amb Serrat i Sabina. Diu que si tinguessin un mínim de consciència no actuarien a Israel. Bé, exactament en el seu twitter ha escrit "Serrat y Sabina si tienen un miligramo de conciencia no pueden cantar en el Estado RERRORISTA de Israal" (sic). Curiosament no hi ha ni un sol tuït que faci referència a Síria des que va obrir el seu compte al mes de març. No serà perquè no hi hagin passat coses, a Síria.

Sánchez Gordillo va pel món amb un mocador palestí al coll que no es treu ni per descuit. És molt solidari, sí. ¿Per recordar els oprimits de Síria què es posarà al coll, el cadàver d'un nen mutilat? Fa anys que clama contra Israel i exigeix tota mena de boicots mentre ha defensat Gaddafi i Saddam Hussein. No només mostra una fixació patològica contra Israel, també exhibeix un menyspreu absolut per la vida i la dignitat dels súbdits de les dictadures ferotges dels seus admirats líders panarabistes. Racisme doble demonitzant els uns i ignorant els altres. Potser per això l'any 2008 li van atorgar el Premio a la Coherencia.

I és que Juan Manuel Sánchez Gordillo és molt coherent. Fa 33 anys que és alcalde de Marinaleda, on té muntada una mena de república soviètica en miniatura, un festival de la utopia. Fins i tot ha aconseguit construir habitatges que els seus propietaris paguen amb 15 euros mensuals. Això sí que és una revolució! És clar que tot això ho ha aconseguit a base de coaccions i subvencions.

L'ajuntament de Marinaleda està subvencionat en un 85%. Els pobles dels voltants estan una mica disgustats perquè com més subvencions van a Marinaleda menys diners hi ha per repartir. Hauran de fer servir la tàctica que el mateix Sánchez Gordillo no s'amaga d'explicar : "quan volem pisos nous anem a la Conselleria a demanar-los i si el Conseller ens diu que no hi ha diners nosaltres li diem: conseller, demà t'ocupem la Conselleria. I així aconseguim els equipament que volem".

A més de les subvencions de la Junta, reben de la Diputació de Sevilla, dels ministeris del govern espanyol i de la Unió Europea. Ah, i del subsidio agrario que és un invent del neocaciquisme andalús que proporciona vots als partits en el poder i diners a empresaris, gestors, polítics i famílies, perquè les peonades que donen dret a cobrar-lo es poden comprar i mentre un o més membres de la família cobra el subsidi amb una mica de sort poden treballar en negre, cosa molt pràctica per no pagar impostos. No es perdin aquest reportatge que ho explica molt bé en pocs minuts :



Com hauran pogut comprovar es tracta d'un sistema redistributiu sui generis que afavoreix que el camp no es despobli i que a Andalusia hi puguin treballar més d'un milió d'immigrants mentre més d'un milió d'andalusos viuen del subsidio perquè no troben feina. És la nova versió de "el reparto". És una llàstima que els nostres polítics no l'hagin reivindicat per a Catalunya, donat que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Comprendran que l'alcalde de Marinaleda es rebel·li contra les retallades. Perquè una cosa és que als burgesos de les regions riques que paguen l'IRPF i les clatellades que els clava hisenda els tanquin quiròfans i escoles, però a ell que no li rebaixin ni un euro o ocupa la Giralda. Ja hem dit que és coherent. I per tal de demostrar-ho té un discurs polític treballat i constructiu que si li fessin cas seria la solució de totes les crisis :

- "La tierra de quien la trabaja, la industria de quien la trabaja y los bancos nacionalizados y al servicio de los pueblos"

- "En Marinaleda ninguna familia tiene hipotecas porque hemos sido capaces de construir viviendas de 90 metros a 15 euros al mes"

- "El dinero sólo tiene sentido como instrumento de lucha y solidaridad"

- "La libertad tiene que ser con igualdad, porque si no, no hay libertad; los ricos quieren libertad para robar, matar, escribir y difundir a su conveniencia todas las informaciones y acabar con los pueblos del mundo que están luchando por la libertad"

- "Tenemos que remarcar nuestro perfil anticapitalista y no arrimarnos a un barco que se hunde ni a una derecha troglodita"

- "La burguesía es la clase más violenta que ha parido la historia de la humanidad, la más embustera y la más criminal"

Ens demanem com posarà en pràctica la seva revolució sense subvencions. Perquè sense aquesta burgesia que tant li repugna i que a l'Europa contemporània està formada per una massiva classe mitjana que treballa i paga els seus impostos, no tindria bancs per nacionalitzar i els habitatges a 15 euros al mes haurien de ser maquetes en cartolina reciclada.

Un altre tòpic que repeteix sovint del seu repertori de la demagògia és "en la izquierda revolucionaria tenemos que unir discurso con vida. Tenemos que vivir lo mismo que hablamos y hablar lo mismo que vivimos". Potser per això el mes passat va viatjar a Venezuela en Business class per un import de més de 6.000 euros, com tots els proletaris i jornalers coherents del món. La seva estada al paradís chavista no va passar desapercebuda. Va ser entrevistat a les principals cadenes de ràdio i televisió governamentals, va posar-se com a exemple d'honradesa i coherència revolucionària i va anunciar que a Marinaleda estan construint un barri que es dirà “Revolución Bolivariana Hugo Chávez”. Farà conjunt amb els carrers i places dedicades al Che i altres demòcrates.

La crème de la crème del goril·lisme chavista encara tremola d'emoció des que Sánchez Gordillo va pronunciar aquesta frase : "lo que ustedes están haciendo aquí es un reto histórico, ustedes están haciendo historia. Ustedes son una esperanza para el mundo". Als 180.000 morts víctimes de la violència que campa des que Chávez va ser investit president els faria molta il·lusió ser en aquest món per felicitar-lo. Als siris massacrats gràcies a l'ajut de Chávez a Bashar al-Assad, també.

Aquest és l'home que retreu a Serrat i Sabina que facin un concert en un país democràtic per al públic que desitgi assistir-hi lliurement : Juan Manuel Sánchez Gordillo, professor d'Història, alcalde del sòviet de Marinaleda, diputat al Parlament d'Andalusia, directiu de sindicats i partits, jornaler del caciquisme amb rostre utòpic i de la judeofòbia per raons humanitàries. Una perla.

diumenge, 17 de juny de 2012

Carlos Dívar i la justícia divina



L'afer del president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, està contribuint com pocs a posar de manifest la ruïna moral i política d'Espanya. La crisi econòmica i social espanyola no és fruit d'una funesta conjunció astral ni d'una catàstrofe natural. Les seves arrels són profundes i inveterades i els seus responsables, precisament, aquells que haurien d'haver evitat o solucionat la catàstrofe.

És curiós que el cas dels viatges privats que Dívar va fer pagar amb càrrec als pressupostos públics s'hagi convertit en el centre d'aquest escàndol quan el primer que hauria d'inquietar-nos és que un magistrat tan mediocre i intel·lectualment limitat hagi pogut arribar a presidir el Tribunal Suprem i l'organisme superior dels jutges espanyols. Se suposa que aquest doble càrrec, en un país solvent, només pot recaure en un magistrat de reconegut prestigi i amb una carrera impecable. No és el cas. Dívar ha anat ascendint en la carrera judicial pas a pas, nedant entre les aigües tèrboles d'una judicatura infestada de franquistes i arribistes dedicats a impedir la promoció dels més preparats i, per descomptat, dels més independents. No se li coneixen llibres ni articles dignes d'esment ni cap sentència que hagi creat jurisprudència o hagi destacat entre tanta mitjania ni tan sols per la seva exposició formal o pel domini del llenguatge.

Per què l'anterior govern del PSOE, d'acord amb el PP, va nomenar aquest personatge que sovint ha de ser subjectat pels seus ajudants o per qui té més aprop? Sabent-se com se sabia en el moment de la seva designació que s'aproximava una època rica en tota mena de turbulències, no era més recomanable nomenar algú amb més prestigi i amb més equilibri?

Hem inclòs el vídeo que encapçala aquest post per evidenciar les limitacions de Dívar. En primer lloc, un jutge té tot el dret a ser un fervent catòlic, però el més alt representant dels jutges d'un estat europeu no pot caure en el parany elemental que li para Carles Francino sobre "si es refia més de la justícia humana o de la justícia divina". La falta de reflexos és patent, la resposta és d'una inconsistència patètica i la incultura, manifesta. El fet que un alt magistrat espanyol digui prespectiva per comptes de perspectiva ja dóna una idea de la seva preparació i de l'escàs domini de la llengua amb què havia de redactar les seves sentències. Les mostres de matusseria i d'estultícia de l'actual president del CGPJ no són cap novetat, destacant la comparació del català i el mandinga en els tribunals de justícia espanyols durant una compareixença al Parlament de l'estat.

L'afer Dívar té una vessant que recorda el vodevil però és una autèntica càrrega de profunditat contra la solvència d'un estat de dret. Així, hem comprovat que fins i tot el més alt representant dels jutges espanyols pagava despeses privades amb diner públic, com tants alts càrrecs impúdics i impunes. Hem sabut que li sembla d'allò més natural que els caps de setmana durin quatre o cinc dies, que en un estat amb més de cinc milions d'aturats consideri barat un hotel de quatre estrelles pagat pels contribuents, inclosos els aturats; que per justificar aquest abús doni dades falses i que per protegir la identitat del seu acompanyant i convidat especial, per comptes de pagar la diferència i demanar excuses, s'enroqui en una suposada qüestió d'estat i d'alta seguretat per la qual cosa no només s'ha sabut qui era l'acompanyant sinó que això ha donat peu a tota mena de rumors sobre la naturalesa de les relacions que manté amb ell. Com podran comprendre, no ens importa en absolut quina pugui ser l'orientació sexual d'aquest senyor; és més, creiem que probablement es tracta d'una dependència personal i emocional de classificació més complexa. Però el resultat per a Carlos Dívar és el més advers que podia témer : malversador, trampós, mentider i... "pecador", que és el que ell creu o afirma creure sobre les relacions homosexuals si atenem com va reaccionar quan un company de l'Audiència Nacional, el magistrat Fernando Grande Marlaska, li va fer saber que es casava amb un home. Pel que es veu, després de superar l'estupor inicial li va respondre amb un "hijo, rezaré por tí".

Carlos Dívar ha caigut en la seva pròpia trampa i de passada ha fet caure en un parany el Tribunal Suprem, al CGPJ, la Fiscalia, la majoria parlamentària i el ministre de Justícia. I ha violentat el dret a la intimitat d'una altra persona, és clar. Tot plegat traspua tanta barroeria que fa sospitar silencis i connivències encara més alarmants. Les maniobres del CGPJ per expedientar el vocal que va denunciar la malversació de Dívar i per eliminar els vídeos públics on sortia el seu acompanyant i cap de seguretat han estat un nou escàndol que ha destapat que Dívar ha promocionat aquest policia de l'escala bàsica, que l'ha fet passar davant dels seus superiors i ha instat les cinc altes condecoracions al mèrit que li han estat atorgades -algunes reservades a juristes- com si es tractés d'un heroi nacional. El va nomenar "Ajudant Personal" per tal que no pogués ser rellevat i el feia seure al seu costat en les reunions internacionals com si es tractés d'un alt càrrec institucional. La majoria parlamentària del PP va fer un paper ben galdós per impedir la seva compareixença al Parlament, la Fiscalia va oposar-se a l'admissió d'una querella per malversació i, després d'una roda de premsa on Dívar es va presentar amb el posat d'un beat ofès, el govern espanyol per mitjà del ministre de Justícia va pretendre donar per tancat l'assumpte declarant que el magistrat havia sortit enfortit.

La tàctica d'obstaculització descrita és un clàssic en el modus operandi de qualsevol administració espanyola per ocultar la corrupció i coartar la transparència, com s'ha pogut comprovar en la bogeria financera i immobiliària que ara pretenen que paguem sense explicacions ni conseqüències penals. Però una concatenació de despropòsits tan descarada no pot aturar-se tan fàcilment i, menys, enmig de la catàstrofe econòmica i política que pateix Espanya. Amb tot, Dívar ha aconseguit imposar la seva voluntat davant la invitació del CGPJ per tal que dimiteixi d'una vegada. Reconeix que la situació és insostenible i afirma per mitjà d'un comunicat que el proper dijous dia 21 prendrà una decisió "rotunda i contundent sobre la seva dimissió". Això vol dir que dimitirà... o no.

En tot cas pensava que havia guanyat uns dies per forçar la co-presidència amb el rei Joan Carles del bicentenari del Tribunal Suprem espanyol, un acte d'Estat que a qualsevol país seriós és objecte de la màxima cura en tots els detalls formals, institucionals i polítics. La possibilitat que demà compartissin tribuna i imatges per a la posteritat un Rei amb bastó gràcies a les seves aventures africanes, un desacreditat representant de la Judicatura subjectat per qualsevol uixer i un president del Govern angoixat i pendent de localitzar la sortida d'emergència, ha dut a excusar la presència del Rei amb motiu de l'oportuna defunció d'un dels incomptables prínceps de l'Aràbia Saudita. En circumstàncies normals el príncep Felip hauria representat la Casa Reial, però segons sembla tot aconsellava que el Rei, en una nova demostració de coratge, delegués el marró en el seu fill potser amb el generós ànim de deixar-lo en la posició d'una estora de cara a la successió, en plena tempesta i amb música de fons dels salvapàtries dels dos grans partits espanyols disposats a donar un elegant cop de mà d'unitat nacional per arraconar un Rajoy incapaç de superar el que ells han emmerdat durant més de trenta anys.

Demà tindrem l'ocasió de contemplar una solemne cerimònia institucional que promet estar a l'alçada del millor esperpent d'inspiració valleinclanesca. L'Espanya de les essències, la que juga la Champions de la política europea, la del sistema financer més sanejat del món que es permet posar-se com a exemple democràtic, la que s'ha distingit els darrers anys per subvencionar generosament ONGs que denigraven Israel mentre la corrupció cavalcava alegrement per totes les institucions espanyoles, demà es vestirà de gala i traurà pit mostrant-li al món el pilar del seu sistema judicial.

Enmig de tanta toga de seda i tant collar refulgent potser algú hi veurà la mà de la justícia divina.

No, ell no.

dilluns, 11 de juny de 2012

Joan Roura manipulant la tragèdia de Síria a favor de l'Iran



Joan Roura, una vegada més, manipula a favor de l'agitprop iraniana servint-se de la tragèdia i les matances de Síria. En aquest tall del 8 de juny afirma que "avui són els EEUU i el Regne Unit els que entorpeixen la mediació de l'ONU en negar-se a acceptar l'aliat regional de Damasc, l'Iran, en una eventual negociació".

El cinisme d'aquest comissari polític és inenarrable. Només algú descentrat o interessat en afavorir el règim de terror dels aiatolàs pot insinuar que l'Iran pot mediar, quan precisament l'Iran assorteix d'armes a Bashar al-Assad i col·labora en les matances de població civil i en les tortures brutals i indiscriminades contra la població sunnita, incloses criatures.

De moment, malgrat els canvis en la directiva, a TV3 continuen manant i manegant els mateixos manipuladors.

divendres, 8 de juny de 2012

Volien dinar a Tel Aviv, volien berenar-se Israel



Se'n recorden quan Europa es manifestava contra la destrucció d'Israel? En aquest vídeo es veu, sembla increïble.

El maig de 1967 Nasser va demanar a les forces d'interposició de l'ONU que sortissin del Sinaí. No volia cap obstacle per envair Israel i llençar els jueus al mar.

L'ONU va acceptar la petició i va deixar-li el camp lliure. El cap de l'Estat Major egipci va assegurar a Nasser que estaven en condicions de derrotar Israel. Egipte va tancar els estrets de Tiran als vaixells israelians i va situar 1.000 tancs i 100.000 soldats al Sinaí mentre Síria es disposava a desviar les aigües del Jordà.

El rei Hussein de Jordània, entusiasmat amb tant d'ardor guerrer va plantar-se a El Caire per apuntar-se a la festa, cedint el comandament del seu exèrcit a un militar egipci. En aquells dies, Cisjordània i la zona oriental de Jerusalem eren sota domini jordà i Gaza sota domini egipci. La població de Gaza ("els àrabs de Palestina" segons Nasser) patia tota mena de discriminacions i no podia accedir a territori egipci si no era amb salconduits especials.

Enmig d'una campanya antisemita descordada els caps egipcis asseguraven amb fatxenderia que "ben aviat dinarien a Tel Aviv", convençuts de la seva superioritat. "Els estem esperant", deia Nasser. I el dia 5 de juny de 1967 els israelians van entrar en combat. Cap a les 8 del matí ja havien destruït l'aviació egípcia.

Les autoritats egípcies van amagar el desastre a la seva població i van simular una derrota dels israelians. Els egipcis van embogir d'alegria i els jordans també s'ho van creure i van aprofitar l'ocasió per bombardejar la zona jueva de Jerusalem; és a dir, la seva població civil. A partir del migdia l'aviació i l'exèrcit d'Israel, que ja tenien el Sinaí sota control, van contraatacar. L'endemà, Jerusalem va ser reconquerida.

El dia 10 de juny la guerra acabava amb una victòria esclatant d'Israel i Jerusalem reunificada passava a ser novament la capital espiritual, històrica i política d'Israel.

Ens demanem si ara tornarien a sortir tants europeus al carrer per Israel. Potser no entenem que viu sota amenaça permanent? No entenem que hauria de ser el nostre referent i que és la nostra trinxera? Van deixar de caure'ns bé quan els àrabs van pujar-nos el petroli per pressionar i vam arribar a la conclusió que fer costat a Israel sortia massa car?

Potser Europa contemporitza després d'una massacre de jueus o quan Israel resisteix amb feines el dia a dia, però no està disposada a acceptar que els jueus de tot el món tinguin un país que els aculli i els protegeixi, que sigui l'únic lloc de la terra on no els discriminaran ni els perseguiran per ser jueus; un Estat fort, capaç de defensar el seu dret a existir i a guanyar una guerra amb heroisme i amb contundència.

En record d'aquells sis dies de glòria, d'aquells soldats, d'aquest poble, hem volgut oferir-los el vídeo de la capçalera en què resumim a la nostra manera un documental extraordinari que els recomanem, aquest :