divendres, 8 de juny del 2012

Volien dinar a Tel Aviv, volien berenar-se Israel



Se'n recorden quan Europa es manifestava contra la destrucció d'Israel? En aquest vídeo es veu, sembla increïble.

El maig de 1967 Nasser va demanar a les forces d'interposició de l'ONU que sortissin del Sinaí. No volia cap obstacle per envair Israel i llençar els jueus al mar.

L'ONU va acceptar la petició i va deixar-li el camp lliure. El cap de l'Estat Major egipci va assegurar a Nasser que estaven en condicions de derrotar Israel. Egipte va tancar els estrets de Tiran als vaixells israelians i va situar 1.000 tancs i 100.000 soldats al Sinaí mentre Síria es disposava a desviar les aigües del Jordà.

El rei Hussein de Jordània, entusiasmat amb tant d'ardor guerrer va plantar-se a El Caire per apuntar-se a la festa, cedint el comandament del seu exèrcit a un militar egipci. En aquells dies, Cisjordània i la zona oriental de Jerusalem eren sota domini jordà i Gaza sota domini egipci. La població de Gaza ("els àrabs de Palestina" segons Nasser) patia tota mena de discriminacions i no podia accedir a territori egipci si no era amb salconduits especials.

Enmig d'una campanya antisemita descordada els caps egipcis asseguraven amb fatxenderia que "ben aviat dinarien a Tel Aviv", convençuts de la seva superioritat. "Els estem esperant", deia Nasser. I el dia 5 de juny de 1967 els israelians van entrar en combat. Cap a les 8 del matí ja havien destruït l'aviació egípcia.

Les autoritats egípcies van amagar el desastre a la seva població i van simular una derrota dels israelians. Els egipcis van embogir d'alegria i els jordans també s'ho van creure i van aprofitar l'ocasió per bombardejar la zona jueva de Jerusalem; és a dir, la seva població civil. A partir del migdia l'aviació i l'exèrcit d'Israel, que ja tenien el Sinaí sota control, van contraatacar. L'endemà, Jerusalem va ser reconquerida.

El dia 10 de juny la guerra acabava amb una victòria esclatant d'Israel i Jerusalem reunificada passava a ser novament la capital espiritual, històrica i política d'Israel.

Ens demanem si ara tornarien a sortir tants europeus al carrer per Israel. Potser no entenem que viu sota amenaça permanent? No entenem que hauria de ser el nostre referent i que és la nostra trinxera? Van deixar de caure'ns bé quan els àrabs van pujar-nos el petroli per pressionar i vam arribar a la conclusió que fer costat a Israel sortia massa car?

Potser Europa contemporitza després d'una massacre de jueus o quan Israel resisteix amb feines el dia a dia, però no està disposada a acceptar que els jueus de tot el món tinguin un país que els aculli i els protegeixi, que sigui l'únic lloc de la terra on no els discriminaran ni els perseguiran per ser jueus; un Estat fort, capaç de defensar el seu dret a existir i a guanyar una guerra amb heroisme i amb contundència.

En record d'aquells sis dies de glòria, d'aquells soldats, d'aquest poble, hem volgut oferir-los el vídeo de la capçalera en què resumim a la nostra manera un documental extraordinari que els recomanem, aquest :

3 comentaris:

Salvador ha dit...

El que recordo més d'aquells dies és les conferències de Nasser amb el seu paquet de LM damunt del faristol.

Hasbarats ha dit...

Jo havia oblidat que tenia una veu que no es corresponia amb la seva pinta de colpista i guapo super alfa. Tenia veu de barrufet!

Odalric ha dit...

La seva arrogància (més aviat fatxenderia) ha quedat en l'hemeroteca...
http://odalric.blogspot.com.es/2007/06/6-dies.html