divendres, 24 d’agost del 2012

DEVOLUCIÓ


Davant la propera manifestació de l'Onze de Setembre, que es preveu massiva, volem incloure un vídeo i un escrit de Miquel Manubens, editor, investigador i president del Centre d'Estudis Colombins.  

Seria convenient que escoltéssim gent sensata i culta amb més freqüència. Probablement Catalunya inicia el seu camí cap a la Independència, però no tots els camins duen a bon port. Cal defugir la covardia i la irresponsabilitat, el tacticisme barat, el mal costum de pidolar el que ens pertany i els suposats lideratges d'il·luminats que saltant-se els mecanismes democràtics volen imposar la seva voluntat i els seus desitjos sense comptar amb una representació parlamentària mínimament sòlida, duent-nos una vegada i una altra a la derrota o a la frustració. 

Vegin, si els plau, el vídeo i llegeixin els arguments que Miquel Manubens exposa amb claredat. Més enllà que hi estiguin o no d'acord, creiem que com a mínim ha fet l'esforç de bastir una alternativa legítima, comprensible i raonada. 

"Des de la publicació del meu llibre 'Històries de distracció massiva' constato que la idea de defensar les Constitucions Catalanes i de reclamar-ne la seva Devolució va en augment. Però que ningú no s'equivoqui, les Constitucions Catalanes no foren l'inici de res, sinó la constatació de la història anterior d’un poble. De molta història. 

Un poble iber que s’oposà amb un exèrcit potent a l’Imperi romà, un poble que cinc segles més tard encara conservava la seva llengua i feia que el bisbe de Barcino, sant Pacià (ca. 310-391), proclamés heretge qui parlés encara la llengua antiga. 

Ja ho veieu, la llatinització va ser forçada per l’església i no existeix cap referència de que cap emperador digués la frase "mai fou la nostra llengua d'imposició sinó de trobada; a ningú se li obligà mai a parlar en llatí: van ser els pobles mes diversos qui van fer seva, per lliure voluntat, la llengua d'Ovidi". No tenien tanta barra. Avui admirem la cultura llatina com segles a venir admirarem l'espanyola si no hi posem remei. 

Aquesta terra, les seves gents i costums trastocaven a qui venia a dominar-nos. Els visigots enviaren al general Paulus, i el nomenàrem rei. Més tard els àrabs van fer el mateix i el cabdill àrab enviat a sotmetre’ns acabà casat amb la filla d'Otger Cataló. A l’inici del Comtat de Barcelona són contínues les rebel•lions dels comtes contra el rei dels francs, fins el tall definitiu fet pel comte Borrell II. L’evolució posterior de la nació ens portà de la Lex Visigothorum als Usatges de Barcelona, i d'aquests a les Constitucions Catalanes. 

És ben cert que existeix 'un genius loci', però aquest només funciona quan anem tots voluntàriament units. Sempre que dita unitat és forçada el resultat és tràgic. La tragèdia de 1714 es cuinà en la Junta de Braços del juliol de 1713, quan amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de «tornar a l’obediència de Felip IV», finalment es decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24 de juliol de 1713.

Potser és per això que a mi la història del país posterior a 1814 no m’ha interessat mai (quan de ser part de l'Imperi de Napoleó passem a les Espanyes). Desprès de 1814 tots els combats són a favor d'uns espanyols i en contra d'uns altres espanyols. O sigui, és sentir-se espanyol, potser per això també quan veig banderes republicanes espanyoles em produeixen fàstic, perquè per a ser republicà espanyol abans has d'ésser espanyol. La meva memòria històrica és la catalana, la memòria històrica espanyolitzada no m’interessa. 

Per aquesta raó, quan veig gent que ara s'inventa fulls de ruta de nous estats, se'm fot la pell de gallina, perquè per als catalans l'únic full de ruta possible és escrit a les Constitucions Catalanes, tot hi és escrit allà i no és precís inventar-se res de res. Qualsevol invent que no tingui en compte les Constitucions Catalanes, el territori que defineixen —i per tant quins són els tractats internacionals vàlids i també els invàlids—, és crear un nou estat que no té res a veure amb el nostre estat català durant més de set segles; un nou estat i no el nostre amnistiaria a Espanya i beneiria els robatoris dels estats signants dels tractats del Pirineus i d’Utrecht.

També, quan llegeixo sobre convocatòries de manifestacions que volen forçar al Govern o al Parlament regionals a prendre qualsevol decisió, m’adono que hi ha gent que s'avorreix molt o no és gens demòcrata. El carrer no es pot imposar al Parlament ni al Govern, de cap manera. Si vostè vol imposar quelcom al Parlament, presenti's a les eleccions i guanyi-les. Però pretendre forçar una situació, sense un acord previ amb el forçat, és això justament, forçar la democràcia. Ni que sigui la feble democràcia que els espanyols ens han permès... 

Una altra cosa fora que Govern o Parlament signessin una convocatòria amb un lema i objectius clars. Però aleshores tota aquesta colla de gent que fa més de trenta anys remenen en tots els moviments «populars», no tindria feina i, és clar, no ho faran pas això de recolzar les institucions democràtiques perquè se'ls acabaria la feina (i a molts la subvenció per a continuar desnaturalitzant les coses). 

Imaginem-nos doncs que uns il·luminats convoquen per un dia de setembre una manifestació per a aconseguir un objectiu. Si fracassen voldrà dir que tota la resta de mortals hem de renunciar a aquest objectiu? Amb quin dret ells corren el risc de fer fracassar les meves idees? En quines eleccions s’han guanyat aquest dret? Una manifestació és llibertat d’expressió, dóna dret a ser escoltat, quan més nombrosa és, potser podríem dir que dóna dret a ser escoltat més amunt en l’escalafó dels representants democràtics. Però no dona dret a res més. 

Es diu que l’actual Govern de la Generalitat no té Pla B per al Dèficit fiscal, però si el té el millor és no dir-ho. Sí és segur que Espanya té Pla B i C i moltes mes lletres. Segurament un pla és mantenir un equip d’agents del CNI amb l’objectiu de radicalitzar i accelerar la nostra independència per així fer-la fracassar, i que un cop mes, proclamem una republiqueta que duri unes hores.

Catalunya no aconseguirà la independència fins que la gent tingui sentit d’estat. El que ens ha mancat aquests últims tres-cents anys és justament la manca de sentit d'estat, naturalment d'estat català. De l’estat enemic sembla sobrar-ne de gent que sí en té de sentit. I el sentit d’estat obliga, per davant de tot, a respectar el Govern i el Parlament propis. Això es sagrat! Si des de suposades posicions radicals, veieu, escolteu o llegiu gent que no té cap respecte per les nostres institucions, recordeu sempre l’entrepà d’arengada d'Alejandro Lerroux, i no errareu.

Tothom té dret a reclamar el que vulgui al carrer, i jo reclamo i seguiré reclamant al nostre Parlament la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, però al màxim que puc aspirar és a ser escoltat per les forces polítiques, a tenir l’oportunitat de convèncer-les. I si m’escolten els hi donaré les gràcies dient-los-hi «Aquí teniu el Pla B, es diu Constitucions Catalanes, i les van escriure catalans de 1283 a 1706. Cinc segles de constitucionalisme ens contemplen». 

Miquel Manubens
Autor de "Histories de distracció massiva"  


I, si no és molt demanar, no es perdin aquest breu vídeo on el President Pujol parla sobre les Constitucions. (Per als qui no puguin connectar Vimeo, poden veure'l aquí).


11 comentaris:

Lior ha dit...

M'ho he llegit i rellegit, escoltat i rescoltat, i n'he pres apunts.
a/ M'agrada més el terme DEVOLUCIÓ, concret, específic, clar, que el més difús i elàstic, i per tant manipulable a conveniència, Llibertat com a lema per l'11 i per la resta del camí.
b/ Dieu: Més enllà que hi estiguin o no d'acord...
Trobeu algun punt feble als arguments del Sr. Manubens?

Vaig penjar aquest comentari a cal Renyer fa pocs dies, i avui el puc reutilitzar:
Amén. I, si pot ser, que el front patriòtic no es digui ni front ni patriòtic. I que sigui tot plegat el més net i repolit possible, sense soflames ni sulfuraments. Una mica asèptic, nòrdic; d'una manera neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!, per dir-ho Espriuanament. Després ja farem gresca i xerinola.

Si pot ser...

- Joan - ha dit...

És extraordinària la via que s'obre amb el posible retorn de les Constitucions Catalanes!

És clara i directe perque és entenedora. També em sembla legalista. És una possibilitat molt potent! ... No m'entra al cap com no s'en fa més ressó.

Si no m'equivoco a Escòcia és el que propugnen. Doncs aqui s'hauria d'estudiar el tema i, si es veu tant bo com sembla, reforçar-ho.

És que friso pensant en que el poble català pugui tornar a tenir vigents les lleis paccionades amb el seu monarca! No com les lleis espanyoles per les que l'individu no és res.

Visca Catalunya!

Francesc ha dit...

Em sembla una idea genial aixo de reclamar la devolucio de les constitucions catalanes i tal i com comenteu els arguments del Sr. Manubens no tenen cap fisura.

Hem de fer mes publicitat d'aixo i que la gent del carrer o conegui.

Visca Catalunya lliure!

Anònim ha dit...

Una puntualització al comentari de que les lleis eren paccionades amb el monarca. El sobirà de Catalunya ho era amb el títol, o càrrec, que en diríem avui, de "Princeps Cataloniae", princep en el seu concepte clàssic, no de titol nobiliari si no de "Primus inter pares", es a dir primer o principal entre iguals, triat i reconegut per ostentar la sobirania de la nació, però no propietari de la mateixa com seria el concepte de rei o monarca. Concepte semblant , que no igual a president de República. Com a tal representat de la sobirania de la Nació estava subjecte a les mateixes lleis que la resta d'individuus, tan ell com els seus ministres havien d'observar i defensar les lleis de la Nació ( principi d'observança, si no quin sentit te la llei?) . I tot això perquè tots els membres de la nació eren recpneguts com a homes i dones lliures des del seu naixement. i Això al S.XIII . Aquesta Devolució ens permetrà crear una societat justa, respectuosa i responsable. Permeteu que us agraeixi que us feu ressò de les nostres propostes, i ja sabeu que ens complaurà molt trobar-vos els diumenges al migdia al Fossar de les Moreres. Cal fer arribar aquesta arguments arreu, i amb la col·laboració de tots ho aconseguirem.

Anònim ha dit...

Molt interessant tant els videos com l'extracte del llibre del prof. Manubens.

Des del punt de vista d'estudiós i erudit, impecable.

Penso, però, que és impossible reclamar el que ja teníem sense renunciar a res.

A.

David ha dit...

El discurs de Salvador Bonada al Fossar sobre la destrossa del call de l'any 1391 és magnífic.
Em sembla que el camí de la devolució és impecable, el que passa és que sona com si haguéssim de demanar als espanyols que ens tornin allò que ens van prendre i la independència no s'ha de demanar a ningú, s'exerceix i punt.

Hasbarats ha dit...

Lior, estem totalment d'acord.
Pel que fa al " Més enllà que hi estiguin o no d'acord...", no és que hi trobem fissures, però admetem que hi hagi qui ho trobi sorprenent, discutible o matisable.

Sí, Joan, és una via legal, potent i convincent de cara a Europa. I és cert, com diu en Francesc, que cal que la gent la conegui.

Gràcies a tu, Salvador, per la teva aportació i el teu entusiasme.

Amic A., partint del reconeixement d'un dret històric (a part del dret d'autodeterminació reconegut pels tractats internacionals
posteriors)les renúncies en tot cas haurien de ser en igualtat de condicions.

David, amb els espanyols hi haurem de parlar, encara que només sigui per dir-los adéu (tant de bo fos possible un comiat tan lacònic i educat). La Devolució permet partir d'un punt d'igualtat formal a nivell polític i internacional. A més, facilitaria evitar tràmits com ara referendums prohibits i consultes no vinculants segons sigui el resultat, faria encara més impensable l'aplicació de la constitució espanyola relativa a la intervenció de l'exèrcit i implicaria Europa per mitjà dels tractats subscrits amb Europa abans del Decret de Nova Planta. Per exemple.

Joan A. ha dit...

Estic d'acord que aquesta via ens obre moltes possibilitats i ens fa forts per defensar la raó. Ara bé, enteneu que això implica reconèixer el rei Juan Carlos I com a comte de Barcelona i rei legítim dels catalans ?
Sobre aquesta qüèstió no tinc res a objectar, però sé que a Catalunya s'és molt anti-borbònic i...s'hauria, també, d'explicar bé.

Hasbarats ha dit...

Joan A., sincerament ignoro si aquesta és l'única sortida dinàstica i si, ho sigui o no, més endavant pot ser refrendada o refutada en un procés democràtic un cop fora d'Espanya.
Et recordo, a més, que fins ara Joan Carles no ha assumit el títol de Compte de Barcelona. Està vacant. Poca broma.

Anònim ha dit...

Des del punt de vista històric el discurs és impecable. Però una petita nota a peu de pàgina: amb la devolució hi ha una cosa que no es mou... el rei.

Hasbarats ha dit...

Depèn. De moment no tenim Comte de Barcelona perquè Joan Carles de Borbó ha renunciat voluntàriament a assumir aquesta dignitat. No seria l'hora de considerar-ho una abdicació de facto?