dimecres, 4 d’abril de 2012

Digues-li Maria, digues-li Manolo


La postmodernitat té aquestes coses. Aquesta fotografia va guanyar el World Photo Press d'enguany. Es tracta d'una instantània presa l'octubre passat a Sanà, Iemen, per Samuel Aranda, fotògraf nascut a Santa Coloma de Gramanet que fa dotze anys va decidir que es trobava més còmode al Pakistan, l'Irak o el Iemen.

La imatge ha estat comparada repetidament amb La Pietà de Miquel Àngel. I és que a l'hora de jugar amb els símbols no ens estem de res, sobretot si la part beneficiada és la "primavera àrab", la cara amable del món musulmà que, un cop al poder, mostra la seva naturalesa islamista i totalitària amb una pàtina de suposada legitimació democràtica.

Quan aquesta imatge va ser publicada se sabia que els seus protagonistes eren un ferit i "una familiar". Després s'ha sabut que eren Fàtima i Saïd, mare i fill. Evidentment havia de ser una familiar molt directa perquè en aquell país una dona no pot tocar un home; en cas contrari pot acabar apallissada pels qui l'envolten.

La Pietà, obra mestra que Miquel Àngel va esculpir quan tenia 24 anys, és un prodigi de bellesa i de gosadia. Mostra una mare amb els seu fill mort damunt la falda, com si aquest encara fos la criatura que va parir i criar. A diferència del tractament habitual, Miquel Àngel va dotar Maria d'una joventut i una serenitat commovedores i ens suggereix una mare recordant els moments que va compartir amb el seu fill, la seva infantesa, la seva vida, l'absurditat de la seva mort.

Això és La Pietà


Aquí, detall del rostre de Maria


Com és el rostre de la Fàtima? Diu Samuel Aranda que el niqab i els guants que la cobreixen són una qüestió cultural. Ho afirma amb naturalitat, i aquesta comprensió de la misogínia i la deshumanització del món islàmic tan habitual entre els qui es fan dir progressistes no fa més que mostrar la cara oposada de la pietat, de l'empatia i de la solidaritat que tant sovint esgrimeix certa esquerra com a mera arma de propaganda. Ni el sotmetiment de tota la població al fanatisme i la ignorància ni la marginació malaltissa de la meitat femenina de la població no els trasbalsa.

Passat un temps, Saïd va recuperar-se del tret a la cama que en cap cas hem vist.

Aquí el veiem, ressucitat, al costat de la seva mare. O no. Qui ens garanteix que no es tracta d'un home? El cas és que Saïd sembla una persona normal que pot mostrar-se obertament i que qui és al seu costat viu sota la condemna de mostrar-se com un fantasma.

5 comentaris:

Salvador ha dit...

Només faltava aquesta, com si no fos prou sinistra la Setmana Santa i les seves professons de "papotes"

bcnmayo37 ha dit...

La foto fot una pudor a montatge impresionant... La rellacio mare fill en aquestes comunitats practicamente desapareiz en la adolescencia del home que pasa o ocupar un paper protagonista i la mare deixa de ser la seva tutora per a dependre del pare o el patriarca de la familia.
I aqui veiem un "jove" entradet en anys. Un altrecosa es la utilitzacio del fenomen dona o nens en el que els islamistes son uns cracs, sempre que els morts o ferits siguin el seus i no els dels altres.

Anònim ha dit...

Per un dia que em disfresso amb niqab, i va i em descobriu. Com sou!!

A.

Octavi ha dit...

La credibilitat de World Photo Press cada vegada és més escassa, i per altra banda aquesta foto fot molta por.

José Antonio ha dit...

Puedo entencer cierto grado de fascinación por la ocultación ­ representado aquí por el velo, el niqab - ante cierto hartazgo por el exceso expositivo existente dentro del ámbito social y mediático occidental, pero aquí estamos ante una falsa imagen del pudor, de la privacidad.
Ante todo se trata de una recreación de una imagen emblemática del mundo cristiano y occidental, por lo tanto el fotografo plasma un imagen que hace referencia a su propio mundo cultural, ignorando la simbología del que tiene enfrente de la cámara. Podríamos decir que retrata sus propias referencias culturales con gente exótica.
Por otra lado la exposición social y medíatica de la mujer dentro del mundo musulmán está gravemente penalizada, por lo que no cabe la fascinación occidental ante "su pudor", cuyo sentido ignora al no ser dicho "pudor" una opción libre sino condicionada gravemene, por lo que estamos únicamente ante una imagen autoreferencial, puede que hasta kitsch