dilluns, 20 de febrer de 2012

VENEÇUELA : antisemitisme, misèria i terror. El llegat d'Hugo Chávez.

Bello Monte no és un lloc paradisíac, com el seu nom pot suggerir, és el paradigma de en què s'ha convertit Veneçuela. Aquest malson amb nom prometedor és una morgue infecta i sòrdida on van a parar els cossos dels habitants de Caracas.

Molts caps de setmana s'hi amunteguen prop de 70 cadàvers, la majoria víctimes d'assassinats que queden impunes. Un sol metge forense, completament desbordat, es fa càrrec de les autòpsies mentre els familiars van a reclamar i a reconèixer els seus parents després d'esquivar els cossos tirats per terra i de passar per sales amb lliteres compartides per cadàvers ensangonats i nus a la vista de tothom. L'olor a ranci, descomposició i sang seca és inenarrable, i al dolor de la mort d'algun ésser estimat, els familiars han de patir l'horror d'unes imatges tan dantesques i la ràbia d'haver de suportar que els cossos dels qui no van rebre protecció ni rebran justícia siguin exhibits tan indignament.

La vida fa temps que val ben poc a Veneçuela, un país comandat per un megalòman ignorant i populista que governa a base d'interminables discursos televisius d'obligada emissió per totes les cadenes nacionals, públiques i privades. En els seus espectacles de xerrameca i indigència intel·lectual, Chávez oculta en què consisteix el seu "socialismo del siglo XXI" darrere la demonització de l'economia de lliure mercat, Israel i EEUU i la lloança a Fidel, l'Iran o el govern genocida de Síria, a favor del qual va votar fa dos dies a l'ONU.

La nostra televisió pública, amb uns serveis informatius segrestats per un nucli de dogmàtics, només ens mostra Chávez de tant en tant, deixant anar alguna "gràcia" sobre els ianquis o condemnant hipòcritament la pobresa i les desigualtats, però no ens mostren l'espantosa realitat de Veneçuela i el grau de misèria i de corrupció del seu règim.

Veneçuela té prop de 29 milions d'habitants i més de 15 milions d'armes il·legals. L'any 1998, quan Chávez va ser elegit, les víctimes per assassinat van ser 4.550; l'any passat, 19.336. L'índex de criminalitat a Caracas ha superat al de Ciudad Juárez. TV3 ens informa sovint sobre la violència a Mèxic i silencia què passa al paradís chavista, que amb una quarta part de la població i el mateix nombre de víctimes quadruplica la taxa d'homicidis de Mèxic.

El responsable de la seguretat veneçolana és Tareck El Aissami. Bé, concretament el seu càrrec és el de Ministro del Poder Popular para Relaciones Interiores y Justicia; és a dir, l'encarregat d'evitar aquesta orgia de sang i de jutjar els responsables. El 90% dels assassinats queda impune, una forma pràctica de camuflar execucions polítiques sense que cap organització internacional ni cap jutge estrella apel·lin als drets humans o clamin per crims contra la humanitat.

Tareck El Aissami és un dirigent d'origen sirià encantat amb el règim genocida d'Al Assad i responsable de l'emissió de passaports veneçolans a favor de membres d'Hamas i Hizbol·la. Veneçuela s'ha convertit els darrers anys en un santuari per a grups islamistes i per a les operacions de narcotràfic de la guerrilla colombiana. El 92% de la població creu que la policia està involucrada en la delinqüència i a molts indrets la població es protegeix impedint la circulació als seus carrers i instal·lant garites d'accés a les urbanitzacions a causa de la por .



Checkpoints, toc de queda de facto i escenes com aquesta, repetida 19.336 vegades l'any passat. No, no són palestins, són veneçolans. Súbdits d'un règim sovint lloat o bé silenciat pels professionals de la protesta solidària subvencionada. Esgarrifa llegir aquest llistat de 50 exemples sobre com la inseguretat influeix sobre la vida quotidiana.

Tal com rememorava Carles Sentis a La Vanguardia, l'any 1949 va escriure un article descrivint els efectes de l'explotació del petroli en aquell país. Les autoritats veneçolanes d'aleshores, seguint la tradició hispana de matar la gallina dels ous d'or, van orientar l'economia cap al monocultiu més absolut important pràcticament tots els bens de consum a canvi de l'or negre. Com diuen "lo comido por lo servido". Per comptes de modernitzar el país amb aquella allau de divises, van abandonar el camp, la mitjana indústria i la ramaderia, quasi tan important com l'argentina. Sentís contemplava atònit gent vivint sense cap comoditat però posseïdora de cotxassos que, si s'espatllaven, quedaven abandonats perquè ningú no els sabia reparar. Un conegut anunci proclamava "¿Si disponemos de leche en polvo, para qué tener vacas?". Tot i que va ser molt criticat per la desafortunada frase "del cocotero al cadillac", Sentís expressava en aquell article la seva fundada preocupació.

Efectivament, la riquesa sobtada, la falta de previsió i la corrupció van donar lloc a cops d'estat, a una evolució social i econòmica desordenada i a governs inestables o cleptocràtics. És en aquest context que Hugo Chávez capitaneja un cop d'estat fracassat el 1992 i, passats uns anys, guanya les primeres eleccions amb promeses grandiloqüents i arengues de caserna militar. Chávez es va trobar amb el mateix que solen descobrir els dirigents populistes que tot ho solucionen amb la paraula revolució : que no saben què fer quan el país és a les seves mans i que les paraules no canvien una situació complexa.

A diferència de Fidel Castro, el seu ídol polític, Chávez no pot al·legar un bloqueig ni falta de matèries primeres. Hauria estat una sort que Fidel Castro s'hagués adonat abans que "és un error creure que el socialisme resol els problemes econòmics", tal com va afirmar la setmana passada amb motiu de la presentació del seu darrer llibre de memòries "Guerrillero del tiempo". Els cubans li ho haurien agraït, i els veneçolans s'haurien estalviat les conseqüències del chavisme, un seguit de desastres sense precedents : nacionalitzacions de petrolieres i de grans companyies industrials i de serveis per posar-les en mans d'ineptes i corruptes, planificació nefasta de l'economia, intervencions bancàries deixant la classe mitjana sense estalvis, adoctrinament en l'ensenyament escolar, polítiques agràries que han reduït en un 30% la producció d'aliments, sistema hospitalari dantesc, expropiacions massives d'edificis, sistema electoral i judicial intervingut pel Consejo Moral Republicano, aïllament internacional, suport a països totalitaris, venda d'urani a l'Iran, creixement del tràfic de drogues, taxa brutal de delinqüència, mal abastiment de productes de consum, assetjaments i pallisses a adversaris polítics, ingerència política sobre l'exèrcit i les forces de seguretat, talls dels subministraments electrics, d'aigua i gas, censura i intervenció dels mitjans de comunicació i una corrupció insuportable, en la qual hi destaca la família de Chávez, que es comporta amb la insolència dels cacics esdevinguts nous rics. I antisemitisme, és clar; era impensable que amb aquest quadre de despropòsits la demonització dels jueus no entrés en el paquet.

Les soflames presidencials contra Israel i a favor de les tiranies de l'Orient Mitjà, la identificació de Chávez amb Ahmadineyad i uns serveis de seguretat comandats per individus compromesos amb Hamas i Hizbul·là no han fet més que sumar-se al ressentiment social excitat pel chavisme contra qualsevol col·lectiu percebut com a diferent, cultivat i acostumat a ajudar-se per protegir-se i prosperar d'una forma harmònica. La comunitat jueva de Veneçuela, que va experimentar un creixement considerable als anys 30 i 40 amb motiu de la persecució nazi i les conseqüències de la shoà, s'ha reduït en un 50% en els darrers anys, atemorida per les amenaces, l'assetjament i actes de violència, com l'assalt a una sinagoga de Caracas el febrer de 2009 on es va demostrar la implicació de la policia.

L'octubre d'enguany s'han de celebrar unes noves eleccions presidencials a les quals Hugo Chávez té intenció de presentar-se. L'oposició, més forta pel descontentament de la població i perquè ha estat capaç d'organitzar-se i evitar la divisió, recentment va celebrar unes primàries amb una alta participació. El guanyador va ser Henrique Capriles Radonski, governador de l'estat de Miranda des de 2008 després d'haver obtingut l'alcaldia de la ciutat de Baruta (312.000 habitants) l'any 2000 amb més del 60% de vots en el seu primer exercici i més del 80% en el segon. Capriles Radonski va reduir la delinqüència en més d'un 80% i és un magnífic gestor. Donat que el règim ben aviat va percebre que era un opositor que podia fer-li ombra al president Chávez, el van detenir sota la falsa acusació d'haver participat -com a alcalde- en el cop d'estat del 2002 contra Chávez. Va resultar absolt i li van tancant i reobrint el cas segons l'agenda electoral. Curiós que Chávez acusi falsament de colpistes a demòcrates i, alhora, celebri amb amb tots els honors i en cerimònies públiques el vintè aniversari del cop d'estat fracassat que va capitanejar ell mateix.

Des de l'elecció d'Enrique Capriles al 2008 com a governador de l'estat de Miranda (3 milions d'habitants), la regió ha experimentat grans avenços en seguretat, construcció d'escoles i serveis hospitalaris. Capriles Radonski pot vèncer a Hugo Chávez a les presidencials i la maquinària chavista s'ha posat a treballar per evitar-ho com sigui. Disposen de vuit mesos. Endevinen el primer gran argument per desacreditar-lo? : acusar-lo de jueu. Henrique Capriles és catòlic, però el seu pare és d'orígen sefartdita i la seva mare jueva, d'una familia de l'est d'Europa que va haver d'exiliar-se a Veneçuela fugint de la persecució nazi.

Ara exposarem tres exemples de "l'argumentari" de l'aparell de propaganda de Chávez contra Hernrique Capriles.

1.- Un panflet al més pur estil goebbelià que duu per títol "El enemigo es el sionismo". Ha estat publicat al butlletí 'La verdad por delante' de la Radio Nacional de Venezuela -Ministerio del Poder Popular para la Comunicación y la Información (sic)-. Resum: família jueva, oligarquia, imperialisme ianqui, sionista, feixista, opusdeista,... Defineix el sionisme així : "Es, sin duda, la ideología del terror, de los sentimientos más putrefactos que representan a la humanidad"; "El sionismo es dueño de la mayoría de las instituciones financieras del planeta, controla casi el 80 por ciento de la economía mundial y la industria de las comunicaciones casi en su totalidad, además de mantener posiciones de decisión dentro del Departamento de Estado estadounidense y potencias europeas". Els sona la música? El libel és rematat amb una amenaçadora definició dels perills d'elegir Capriles : "Este es nuestro enemigo, el sionismo que hoy representa Capriles Radonski, que nada tiene que ver con una oferta nacional e independiente. En octubre hay dos propuestas claras para Venezuela, la de la Revolución Bolivariana que viene reivindicando la unidad latinoamericana y los intereses del pueblo y la del sionismo internacional, que amenaza con la destrucción del planeta que habitamos"

Aquest vòmit antisemita ha estat contestat per diverses organitzacions internacionals. Estaria bé que algú informés a l'autor d'aquest panflet que el descobridor de l'us mèdic de la cortisona amb què tracten el càncer d'Hugo Chávez va ser el metge jueu Tadeus Reichtein.

2.- Des que Henrique Capriles va guanyar les primàries de l'oposició, el programa estrella nocturn de la televisió oficial (Venezolana de Televisión) li dedica tots els seus desvels. L'espai és  'La hojilla', i s'emet de dilluns a divendres a partir de les 11 de la nit amb el lema "Rasgando el cerco mediático". Segons afirmen, es tracta  "d'una font d'informació alternativa per cotrastar els atacs al Govern Bolivarià dels mitjans de comunicació privats, nacionals i internacionals, i desmuntar les matrius d'opinió i manipulació mediàtica generada per 'voceros' i sectors de l'oposició". Que una televisió governamental consideri com a font alternativa un espai de propaganda tan descarada dóna una idea prou aproximada de la nul·la higiene democràtica del règim chavista.

El conductor del programa és Mario Silva, membre del partit del govern de Chávez , el Partido Socialista Unido de Venezuela. No és una deducció, és un fet. Silva va ser un dels fundadors de PSUV i va presentar-se com a candidat a governador de l'estat de Carabobo a les eleccions de 2008; les va perdre davant un opositor al règim. Ja veuen fins a quin punt pot ser "alternatiu". Ideològicament Mario Silva és un marxista-leninista d'aquells que mai no admetran el fracàs estrepitós de les dictadures socialistes a tots els nivells, començant per les matances i acabant pel terror i la misèria que han provocat en el decurs de la història. Silva va col·laborar com a caricaturista i articulista a Aporrea, un subproducte internàutic de l'agitprop més borderline i judeofòbica.

El programa 'La hojilla' és com el 'Sálvame deluxe' en versió intel·ligència chavista. Mentre el seu conducator parla podem veure al seu darrere imatges de tot el santoral marxista-leninista. El to normalment no és l'arenga, que per a això ja passen vídeos del líder, sinó el rumor al més pur estil del marujeo hispànic. El candidat Capriles Radonski s'ha convertit en el centre dels libels. De moment l'acusen de burgès, lacai de l'imperialisme i homosexual. Disposen de vuit mesos per provar de destruir-lo d'una manera alternativa.

3.- Hugo Chávez aprofita qualsevol ocasió per exhibir el seu goril·lisme verbal. En els seus discursos són freqüents la befa, la imitació i l'insult.



En aquest breu vídeo insulta a Capriles Radonski tractant-lo de "majunche", (insignificant), de porc i d'antipatriota. Li dedica una bona estona aprofitant un acte de graduació de joves metges ("Médicas y médicos", segons el rètol de la televisió oficial). Ens ha recordat aquell discurs patètic d'Idi Amin Dada a uns estudiants ugandesos, potser perquè ambdós personatges i ambdues situacions tenen tantes coses en comú.

Chávez no és d'esquerres ni de dretes, és una paròdia de polític, un cercabregues apallassat capaç de pressionar un auditori sovint captiu, que es veu obligat a suportar com desvarieja i a aplaudir-lo perquè les càmeres de televisió enfoquen i si t'enganxen sense aplaudir i amb cara de fàstic pots perdre, com a mínim, la feina.

El seu discurs en aquest acte acadèmic va prosseguir amb un to demagògic i amenaçador. Va afirmar que la seva candidatura era del poble contra la burgesia, la patria contra l'imperi. Va ironitzar que l'oposició hauria de recollir "a su pollito muerto" i va afirmar que pulveritzaria Capriles. Són simptomàtiques les seves invectives contra la meritocràcia i la burgesia. Potser per això en els càrrecs públics hi ha tanta gent mediocre i corrupta i la classe mitjana està desapareixent.

Chávez és un Procust que necessita reduir Veneçuela a la mida de la seva ineptitud i el seu dogmatisme estèril. No és només un fantotxe que diu atzagaiades i fa riure. El dia a dia és una tragèdia a Veneçuela i aquí no ho sabem prou. L'ocultació d'una realitat tan dramàtica per part dels nostres mitjans de comunicació és imperdonable. El nostre Govern faria bé de posar fi a aquesta censura de facto i d'establir contactes amb l'oposició veneçolana.

Veneçuela va acollir molts catalans que van haver de marxar de casa nostra quan aquí era impossible prosperar i aspirar a uns mínims de llibertat. Immigrants i exiliats catalans van instal·lar-se a aquell país i van ser tractats amb consideració i amb afecte. Mereixen que els escoltem i els ajudem tant com poguem. Mereixen una llibertat, una prosperitat i una democràcia que els ha estat robada.

3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Quina barreja de fàstic i por em produeix aquesta situació i personatges com Chávez. No tant per ell, sinó per tota la corrupció i la maldat que són capaços de generar al seu voltant i per la capacitat que tenen d'arrossegar la massa.

Anònim ha dit...

Potser també caldria recordar-los als de la Revolución Bolivariana que Simón Bolívar tenia un nom de pila ben judaic, però encara el rebatejarien com a Sant Pedro Bolívar…

En relació al panflet “El enemigo es el Sionismo”, encara gràcies que no han afegit el Sionisme com a causa de la calvície i la proliferació de gays a Europa; ho hem d’agrair a l’Evo Morales, que ja va deixar clar que això passa per menjar pollastres hormonats.

A.

David ha dit...

El xilè Víctor Farías, que és un expert sobre les connexions de Heidegger amb el nazisme, dedica un capítol del llibre "Heidegger i su herencia" a parlar de Veneçuela. Explica que Norberto Ceresole, assessor de Chávez durant molts anys, era un reconegut neonazi. També parla sobre les relacions amistoses entre el fundamentalisme islàmic i Veneçuela. Fastigós però interessant.