TRAMPOSOS SOSTENIBLES (Barcelona antisemita)

Avui tenim el plaer d'oferir-los un menú selecte. El plat estrella és un remenat d'antisemites, beats postmoderns i il·luminats sostenibles -amb els nostres diners-. Posem que es diuen SETEM. Com que són sostenibles i tenim la mania de llegir de dreta a esquerra ens ha sortit "metes" i ens ha fet gràcia il·lustrar aquest post amb l'animació sostenible que l'encapçala, una cosa innocent i sicalíptica que fa les delícies de la generació de la majoria dels Hasbarts. SETEM és una ONG fundada per un escolapi l'any 68, anyada que ens ha deixat uns vins de retorns intensos i assilvestrats d'un roig pujat que en cas de manipulació inadequada o emmagatzemament resclosit degenera en un daurat pàlid, conegut com a Visa Oro. SETEM, que ve de "Servei al Tercer Món", és una ONG del tot laica, aconfessional o com li vulguin dir, però el fet que fos creada per un escolapi fa més de 40 anys no és una anècdota. Ja vam argumentar fa uns dies que molts "activistes" del moment tenen un regust retro-catòlic, una mena de ressaca del concili de Trento guarnida amb la parafernàlia més décontracté del Concili Vaticà Segon; un sofregit lent amb ingredients tan caducats com el pietisme, la histèria ascètica i la judeofòbia que ens volen colar com si fos un plat estrella de la nova cuina catalana : esferificat d'hòstia enganxada a la cassola. SETEM -convenientment acompanyat pel col·lectiu "Amb Palestina al cor" i pels inefables de SODEPAU - patrocina amb orgull la sessió que el Tribunal Russell sobre Palestina celebrarà els propers dies 1, 2 i 3 de març a Barcelona que, una vegada més, excel·lirà com a capital de la judeofòbia del segle XXI (gràcies, Carod!). La memòria de Bertrand Russell no mereix un insult tan obscè. Algú no sap en què consisteix aquesta pantomima? Ho resumim : una colla d'antisemites universals han muntat un "tribunal popular" per jutjar Israel que, com ja deuen saber, es l'únic estat del món que vulnera els drets humans, encara que, casualment, és l'únic país amb una democràcia parlamentària a l'Orient Mitjà. Entre el Consell Assessor d'aquest "Tribunal" hi trobaran gent tan objectiva com Boutros-Ghali, Noam Chomsky, Naomi Klein, José Saramago, Eduardo Galeano o Ken Loach. El Jurat Popular és d'allò més asèptic. Sense anar més lluny, dos dels representants espanyols segur que els ompliran d'orgull pel seu prestigi internacional : l'actor Alberto San Juan i el magistrat del Tribunal Supremo José Antonio Martín Pallín, que per tal que no quedi cap dubte sobre la imparcialitat d'un membre tan il·lustre de la judicatura espanyola ha declarat en la seva qualitat de JURAT perles com ara : "el menyspreu per la llei internacional de l'actitiud d'Israel és un crim del silenci, un crim imperdonable i insuportable. L'Operació Plom Fos és un crim de guerra i, jurídicament, així podria ser qualificat.", i ha definit la iniciativa com "un tribunal popular de consciència que escoltarà, analitzarà i valorarà el grau de veracitat, racionalitat i fonament jurídic dels experts i testimonis i que, al final, es pronunciarà amb una declaració que serà el més semblant a una opinió consultiva del Tribunal de l'Haia". Què? Com se'ls ha quedat el body? Això fa quatre segles es coronava amb un Auto de Fe presidit pel monarca de torn i amb uns quants jueus cremant a la foguera. Els recordem que aquest individu no és el FISCAL, és un membre del JURAT popular!! Amb una sola síl·laba del que ha declarat a qualsevol tribunal dels EEUU les parts haurien convingut la seva immediata recusació. Però no, som a Europa, som a Espanya, paradisos de la judeofòbia i el trilerisme jurídic. Que un magistrat del Suprem espanyol després de perbocar els seus prejudicis afirmi que el seu veredicte "serà el més semblant a una opinió consultiva del Tribunal de l'Haia" deixa molt clara la concepció que tenen d'aquest Tribunal Internacional els nostres progres i l'amnèsia d'aquest magistrat de l'òrbita del PSOE pel que fa al terrorisme d'estat practicat quan el seu partit governava Espanya als anys '80, amb segrestos, tortures, assassinats i enterraments clandestins en cal viva. Però tornem al SETEM. Algú havia sentit aquest nom? Probablement no, però vostès l'han sufragat i la cosa no ha estat barata. A l'any 2008 els ingressos anuals d'aquesta ONG ignota pugen a 1.689.000 d'Euros. Però no s'esverin, que fan molta feina : comerç just, banca ètica, un altre món és possible, condonació del deute extern, màsters de sostenibilitat, turisme solidari, campaments de treball per a joves (glubs!),... SETEM té un tracte de favor en diverses Universitats catalanes per fer cursos i masters solidaris i sostenibles que ens costen un suplement de nassos, però no ens ve d'aquí, caram! Hauríem d'estar satisfets de subvencionar sense que ningú ens demani el nostre parer, una ONG tan minúscula que reparteix crèdits i títols universitaris a les principals Universitats del país, especialment a la Politècnica, orgull de Catalunya, que dedica part dels nostres impostos a impartir cursets de solidaritat i sostenibilitat i que, en just pagament a tan altes cotes d'excel·lència, té prou pes per negar la participació de la Universitat d'Ariel a un programa europeu. Si senyor!! ¿Què s'han pensat els jueus, que deixarem que una universitat pèrfida d'Israel ens vingui a vacil·lar amb edificis intel·ligents o amb fonts d'energia alternativa quan nosaltres dominem les tècniques del macramé de la república de Benin i la plantació de patates tardanes a l'altiplà de Bolívia? Au, va! Sort en tenim els catalans d'organitzacions tan capdavanteres i transparents com SETEM : 1.689.000 d'Euros d'ingressos l'any 2008, en un 69 % d'aportació pública. Els resultats de la inversió són immillorables : 610.191 € (cent dos milions de pessetes) invertits en SOUS, més 173.109 € en Seguretat Social i ja tenim que es gasten el 46% en Personal fix. És que són solidaris a matar! A més paguen 234.185 € en "serveis professionals", amb la qual cosa la ràtio de personal ja puja al 60%. Però no acaba aquí la cosa, perquè cal sumar-hi 92.572 € de "altres serveis" (?), 81.709 € de "donatius a altres entitats", 22.812 € de "publicitat, propaganda i relacions públiques", 79.145 € de "lloguers d'aules i altres materials", 10.287 € de "primes d'assegurances", 13.466 € de "subministraments", 7.885 € de "quotes federatives", 24.882 € de "mobiliari", 63.421 € de "altres instal·lacions", 38.374 € de "equips informàtics" i 2.247 € de "despeses bancàries". TOTAL : s'han gastat el 86% en les seves coses, un total de 1.454.000 € del seu pressupost, osigui tot el que hem aportat nosaltres, ciutadans captius d'una administració amb tics feudals que reparteix els diners dels nostres impostos arbitrariament. Tots aquests diners no han ajudat en res les condicions de vida que sovint voregen la indigència dels nostres ancians, de la gent necessitada de Catalunya ni tampoc dels desafavorits del tercer món, que són la raó de l'existència d'aquesta ONG, o més aviat la seva coartada. I qui està al front d'aquesta organització "no governamental" que es nodreix dels nostres impostos?, perquè se suposa que la persona que administra 1.171.000 € de diner públic deu ser algú amb prestigi i solvència professional i personal. Doncs no!, SETEM està presidida per Meritxell Martínez Bellafont, una completa desconeguda d'uns trenta anys, economista i treballadora social (Ai!). Ho fa tan bé que el balanç entre deutors i creditors és negatiu en 927.176 €. Un èxit total, senyores i senyors!!! Qui pagarà aquests deutes? Aviam si inventaran els concursos de creditors per a ONGs i entre tots, inclosos els nostres soferts pensionistes, haurem de pagar la jubilació anticipada a aquesta trepa de "treballadors socials"! Això sí, mentre dilapiden els nostres diners i munten tribunals contra Israel, ni una paraula contra el fonamentalisme islàmic o contra el règim castrista.

Ha mort un home, es deia Orlando Zapata, era a la presó per atrevir-se a pensar i fer us d'un dret fonamental, la llibertat d'expressió. Ha mort després de 85 dies de vaga de fam de veritat -no de filfa com les que fan els nostres "activistes"- per protestar des d'una presó sinistra contra un règim totalitari. Els "activistes" s'ho callen; els demòcrates no. Avui, per Orlando, cridem amb totes les nostres forces VIVA ZAPATA!

AMB FRANCO MENTIEN MILLOR

El president José Montilla ha declarat que no vol entrar en el gravíssim afer del foc d'Horta de Sant Joan perquè no vol participar "en aquest circ". Però el principal responsable polític del país i del "circ", és ell. El risc que comporta vendre una realitat virtual fins arribar a creure-se-la desemboca en el caos i la tragèdia. La vida no és un anunci, la gent és de veritat i, a diferència dels spots de la Catalunya guapa, pateix de veritat. La tragèdia del dia 21 de juliol al foc d'Horta de Sant Joan és el reflex del que està passant a Catalunya. Uns comandaments polítics aliens a la realitat, ineptes i prepotents, sense la preparació tècnica necessària i, sobretot, sense virtuts tan essencials com l'empatia, la humanitat, la modèstia i el sentit de servei a la comunitat només poden garantir la fugida endavant i el desastre. Les imatges i el so d'aquest vídeo en són una prova : ineptitud, prepotència, supèrbia i engany d'una banda i, de l'altra, una barreja de caos, de sofriment, d'esforç, de solidaritat, d'impotència. Un home desesperat suplicant durant vint minuts que algú l'ajudi, un ferit agonitzant que va ser evacuat dues hores més tard i que va acabar morint a un hospital, més de noranta homes atrapats pel foc, trenta homes compartint 10 mantes ignífugues i a punt de morir perquè els responsables d'informar-los i socórre'ls no van estar a l'alçada o no eren al seu lloc; un coordinador eficient i superat per les circumstàncies provant d'ajudar els seus companys a 250 quilòmetres de distància; homes que ens consta que van trucar els seus companys fora de servei perquè els ajudessin, comandaments amb sentit del deure que malgrat no estar assignats a aquell operatiu o ser de vacances van fer centenars de quilòmetres en cotxe -perquè els helicòpters servien per altres "afers"- per intentar redreçar aquell caos; operadores sorpreses sense prou preparació ni un check-list ni cap protocol d'emergències, mitjans aeris medicalitzats que triguen hores en arribar, ...

Això és la realitat! I quines conclusions treuen els responsables? : que l'actuació va ser impecable, que ells ho fan molt bé, que els morts van ser imprudents, que un diari s'ha confabulat amb l'oposició per desacreditar-los. Tenim una directora general que per comptes de dimitir i col·laborar amb la justícia exerceix de comissària política pressionant els seus homes als jutjats, al parlament i a les casernes i un cap operatiu que es renta les mans afirmant que els Graf són un grup d'elit autònom, com si tinguessin cap responsabilitat sobre la imperdonable falta de previsió, d'informació i de suport que van haver de patir, com si això pogués justificar que trenta homes haguessin de compartir 10 mantes ignífugues. Segur que els progres de boquilla que ens governen es van escandalitzar veient com al Titànic només hi havia bots salvavides per a la primera classe; però què feu amb els homes que depenen de vosaltres? Assumir responsabilitats? Impossible. Hi ha massa interessos en joc, massa cotxe oficial, massa càrrecs, sous, poder, diners, privilegis... I por, i falta d'humanitat. Que sembli un accident. El vent, un lamentable descuit amb el GPS, un seguit de circumstàncies adverses,... També ho diran de Catalunya : van tenir mala sort, una crisi internacional de la qual ells no n'eren responsables, falta de col·laboració i entusiasme popular,... I ens deixaran enmig de la tempesta i es repartiran entre ells tots els bots salvavides. O potser fugiran amb helicòpters oficials pagats per tots nosaltres. Podrien fer una escala per dinar al Parador de Tortosa. Que no els faci bon profit! De vegades tenim la sensació que aquella podridura resclosida del franquisme sobreviu oculta entre les escletxes del poder. Sentim i reconeixem la seva fortor de tard en tard i, poc a poc, la gent parla i dóna detalls -com passava a la dictadura- fins que l'allau d'immundícia rebenta les frontisses dels despatxos del poder i dels arxivadors que regalimen oli i vaselina de molts mitjans de comunicació. Que així sigui, que aquest afer els sepulti, que aquest foc els devori. Alguns membres del govern, especialment Joan Saura, es vanten d'haver lluitat contra el franquisme, però ara que són al govern demostren que s'assemblen massa als dirigents de la dictadura: no governen, manen; són -com aquells- sectaris, minoritaris, dèspotes, classistes, ineptes, antisemites, avantatgistes, prepotents, corruptes, mentiders. Però no ens enganyen; la vella guàrdia anti-totalitària els tenim apamats i els més joves no són idiotes. L'autèntica Memòria Històrica no oblida. Amb Franco mentien millor.

PILAR RAHOLA A CONCURS

A les masses del Moviment de Brigadistes, un d'aquests engendros adolescents que pul·lulen pel nostre país entre espasmes revolucionaris i subvencions antisistema, no els ha agradat gaire l'article de Pilar Rahola titulat 'Héroes de mochila', publicat a La Vanguardia el passat 10 de febrer, on ironitzava sobre els "activistes" progres de tourné folclòrica permanent per Israel i els territoris palestins jugant a l'heroi amb trampa. Perquè és molt fàcil anar, com l'Ariadna Jové, de màrtirs de la causa quan et passes les lleis d'un país democràtic pel folre i et detenen, et duen a una comissaria i et jutgen amb totes les garanties. Per més que els molesti, la Rahola té tota la raó demanant-se per què aquesta pija va a fer-se l'Ariadna Jones a Israel i no té nassos de passejar-se en minifaldilla per l'Aràbia Saudí o plantar-se al Darfur o a Birmània. També podria manifestar-se a Cuba demanant llibertat de premsa o la devolució de les terres expropiades pel règim a petits i mitjans propietaris. Segur que el règim castrista estaria encantat de permetre una manifestació com la que vam haver de contemplar estupefactes fa uns mesos, l'endemà del desallotjament de la Universitat pels Mossos. Aquell migdia la policia de Catalunya va rebre ordres terminants del conseller Saura (l'Impecable), de no tocar un pèl a cap dels antisistemes nostrats i aquests, nobles i coherents com són, es van dedicar a aprofitar la veda per llençar-los pedres i pintura, escopir-los i insultar-los. Això són lluitadors valents per la llibertat!!

El cas és que l'article de Pilar Rahola els ha molestat tant que el Moviment de Brigadistes "un moviment català de solidaritat internacional" -diuen-, ha organitzat el Primer Certamen de Cartes a Pilar Rahola. Segons consta a les bases, el jurat "estarà format per periodistes, escriptors i escriptores i per una persona (sic) en representació del Moviment de Brigadistes, en qualitat de secretari o secretària d'actes". (Vegi's el detall que no hi ha un representant del Moviment sino "una persona en representació del Moviment", cosa que la diferencia de la resta del jurat, que no sabem si són o no persones. Ho remarquem perquè més endavant tractarem un tema hilarant sobre "persones jueves", no s'ho perdin). L'ESCAPULARI POSTMODERN Frisem per saber el veredicte d'aquest Primer Certamen (detall il·lusionant que anuncia que n'hi haurà més). El coneixerem el 27 de març. Llarga se'ns farà l'espera. Per si algun lector amb esperit intrèpid no té res millor a fer aquell shabbat, els informem que els tres premis, consistents en un lot de llibres cadascun (no en citen els títols, probablement encara no els han pogut anar a expropiar) seran lliurats durant la Festa del Che a l'Espai Jove La Fontana. No especifiquen l'hora ni la localitat, però segur que l'aconteixement serà anunciat a les principals cartelleres del país. Si hi van i han de pagar entrada millor que no mostrin el carnet del Mossad per demanar un descompte. Els advertim que els preus d'aquesta mena de festes no són barats. Vegin sinó el següent cartell on s'anuncia que una cervesa val 8€, que és una pasta en els temps d'atur i tribulacions que corren. O sigui que si no tenen ni carnet jove ni tickets de funcionari de la Generalitat ni poden pagar fent un trueque pintant-li les mans amb henna a alguna fedayina intermitent de l'organització, valdrà més que es portin una litrona en cantimplora.

Volíem que veiessin aquest cartell amb els seus propis ulls perquè descriure'l se'ns fa difícil, malgrat l'ofici que modestament hem anat adquirint en el decurs de dècades d'esforçat treball. El primer que hem de confessar és que fa por i mos hem ginyat per l'estètica kitsch que supura. Deliciós el detall del nen fedayin encara que no se li acabi de veure l'arma i malgrat sospitar que la criatura no sigui un nen palestí autèntic sinó impostat, com gairebé tot el que munten els nostres revolucionaris de saló. Qui sap si no deu ser un fill o nebot d'algun dels organitzadors i es diu Oleguer, Vladimir o Fidel. És curiosa la tendència que l'utraesquerra comparteix amb la reacció més inveterada de disfressar els nens. Els que ja som una mica granats no podrem oblidar mai aquelles pertorbadores visions de nens fent la comunió vestits de guàrdies civils amb tots els adminicles, inclòs el tricorni de xarol enllustrat. És clar que disfressar el nen de terrorista és un plus i un hit pedagògic que tard o d'hora donarà uns fruits que podran fruir els seus pares... ¡Quina experiència més emocionant no deu ser el primer dia que el nen amb nou anys comença a llençar-te còctels molotov atrinxerat a la nevera perquè no li has comprat Danoninos! Un altre fet curiós és l'estètica juràssica i decadent que supera fins i tot la propaganda maoista del gran salt endavant i la lògia maçònica d'opereta que Franco es va fer muntar a El Pardo. Comparteix detalls formals i cromàtics amb les estampetes ultracatòliques farcides de màrtirs i sagrats cors sagnants desaparegudes a mitjans dels '60, i més coses... I és que, per més que sorprengui, aquests grupuscles són tan dogmàtics i reaccionaris com els supervivents de la contrareforma abans que Joan XXIII els agafés en pilotes i els organitzés el Concili Vaticà II provant de posar l'església catòlica al dia amb el seu "aggiornamento. Els grups de l'esquerra extraparlamentària són la nova contrareforma i el relleu ideològic disfressat de progressisme i bones intencions de l'antisemitisme més ranci. Ara no acusen els jueus de "poble deïcida", ara l'acusen de genocida, que per als laics és tant o més greu. S'han fixat en el cartell que encapçala aquest post? Val la pena mirar-se'l amb una mica de calma tot i que d'entrada ens hem de reprimir el riure : no sabem ben bé si es tracta d'un cartell dissenyat per l'equip del programa Polònia després d'una nit de copes o si és una relectura de la imatgeria pietista del Concili de Trento. Impagable l'expressió propera a l'èxtasi catatònic de la jove fedayina de La Guineueta davant l'aparició del santoral en ple del marxisme-leninisme més ortodox. Observi's el detall del fons : l'ombra salvadora de la falç i el martell en substitució de la creu que posaven els seus avis. Són freqüents aquesta mena d'imatges amb personatges en trànsit o, com deien els místics castellans, "en arrobo". Però la cosa no s'atura en la imatge estàtica, tenim exemples d'abnegada burrícia, com el cas de la protomàrtir Teresa Sala, la vaguista de fam per relleus que va sacrificar les festes familiars nadalenques, la sopa de galets i la pilota per anar de via crucis camí del Gólgota de Gaza sense gaire èxit a causa de l'oposició del govern egipci. Ooooh...! Bé, tant se val que aquesta vegada el dolent de la pel·lícula no hagi estat Israel perquè, com podran comprovar veient aquesta entrevista dels Matins de Josep Cuní, la senyora no s'entera i va a preu fet. El seu estat mental voreja el desmai ascètic i només li falta un esclat purulent en directe d'estigmes a la manera de santa Tereseta de Lisieux i un rosari demanant en directe "la conversió dels jueus". No, no es tracta d'una broma, i prova d'això és la figura contemporània del jueu redimit...

EL JUEU BO El Moviment de Brigadistes comparteix la seva seu del Portal de l'Àngel, 42, 2on.-A de Barcelona amb : - La Fundació Pere Ardiaca, rica en subvencions i en cursets diversos que valen uns calerons i puntuen amb crèdits universitaris. Així ens lluu el nostre palmarès universitari, que es permet boicotejar la Univesitat israeliana d'Ariel. - PCC (Partit dels i les comunistes de Catalunya) : una cosa la mar de progressista que solucionarà tots els nostres problemes. - AVANT (publicació d'allò més objectiu que ens indica el camí de l'alliberament contra tot vestigi d'alienació de les democràcies decadents. Evidentment l'alternativa és la Cambodja de Pol Pot o el meravellós panorama de la Veneçuela d'Hugo Cháves, sense oblidar altres sortides engrescadores, com ara la iraniana, la saudí, la iemení, la somalí, etc). - CJC (Col·lectiu de Joves Comunistes) : la meravellosa avantguarda que pugna per dur-nos a la dictadura del proletariat, que és una cosa que no saben què vol dir però que queda molt bé i que no puntua si accidentalment hi ha milions de morts. - UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya): una perla cultivada que no serveix absolutament per res de bo però que -com deia l'enyorat Perich- aporta el seu granet de sorra per a aquest engranatge. La campanada la va donar amb motiu de la presentació i posada de llarg de "JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins", un invent que malgrat tots els esforços i les subvencions no ha quallat. Parlem-ne... JUNTS és el desideratum de la judeofòbia militant generosament i curosament cultivada des de tots els àmbits oficials que xuclen, humilien i arruïnen la nostra "pobra, bruta, trista, dissortada pàtria" amb els nostres impostos i amb la benedicció del graaaan benefactor del Sobiranisme i d'Israel, l'ínclit i Honorable Conseller en Cap degradat a Vice-cosa, Sr. Carod, al qual dedicarem properament un post d'aquí t'espero fet a mida. Però anem per feina : JUNTS és un invent d'agitprop palestina que, forçosament havia de comptar amb la col·laboració d'un "jueu bo", un mega-progre jueu de "boquilla" i de cognom que poguessin ensenyar a les visites. Es diu Laurent Cohen, és francès i traductor -diuen- i comparteix conferències amb Omar Abdul-Jawad, un altre català il·lustre a ca seu. Quan un fa una conferència compartida una vegada es pot parlar d'espontaneïtat i veritat, però si una conferència es repeteix ad nauseam hem de parlar del que en el món de la faràndula és conegut com a "repertori". Avui representem "Terra Baixa", demà "No hi ha dos bàndols, tots pertanyem a la família humana" i, si cal pour épater le bourgeois fem una demo de prepucis abans d'entrar en matèria; a saber : Israel és un monstre de maldat i els palestins tot bondat i amor. ERGO, els jueus són una rèmora i el més delicat que podem fer amb ells és llençar-los al mar, amb o sense flotador, això depèn de les negociacions i la pasta que afluixin els europeus, que o bé són antisemites o bé són faltadets intel·lectualment, o ambdues inclusivament! La presentació prèvia d'aquesta emotiva i catàrtica empresa entre Laurent Cohen Medina i Omar Abdul-Jawad va regalar a la humanitat sencera paràgrafs d'una retòrica antisemita insuperable servida en santa aliança pel web dels nois de Pangea en col·laboració amb "Aturem l guerra", paradigma del morro i la judeofòbia, amb la cobertura de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya. Aquí van dos paràgrafs on l'antisemitisme s'escola entre l'escolàstica i la lírica: "Arran de la darrera massacre contra el poble palestí de Gaza, un grup de persones jueves i palestines que comparteixen una visió similar de la situació a Israel i Palestina, han constituït l’associació JUNTS, per a treballar plegats, des de la igualtat i el respecte mutu"- "L’entitat és l’expressió catalana, per part d’un grup de persones jueves i palestines, de la voluntat que es faci justícia amb el poble palestí d’acord amb les resolucions aprovades per les Nacions Unides, com a base ineludible per garantir una convivència en pau i dignitat per a ambdós pobles". ¿Ho han entès? És que hi ha tela...! El dolent de la pel·lícula : Israel. Autocrítica dels palestins : zero. L'expressió catalana : les subvencions tradicionals a la Xarxa Palestina i el traductor de l'escrit, perquè la realitat crua i dura és què els conferenciants ni parlen català ni tenen la més remota idea sobre res que tingui cap relació amb Catalunya. Som un mer camp de batalla ocasional perquè hi ha diner públic, mitjans de comunicació antisemites i una societat que encara recorda quan estava ben vista aquella conyeta de fer sonar carraques al crit de "és l'hora de matar jueus!". Però la cosa no acaba aquí: algú pot donar raó de què carai vol dir "persones jueves i palestines"? El més lògic és que aquest suposat diàleg "igualitari" es donés entre membres de les dues comunitats enfrontades : israelians i palestins. Però com que els palestins no volen reconèixer Israel ni de broma, desvien la personalitat d'un dels inerlocutors (de quin?...) i el debat el capitalitza "un jueu", concepte que, com hem dit, pot ser molt ampli i fins i tot aliè a la natura del debat. Si la contrapart es un "jueu", l'altre interlocutor ha de ser àrab o musulmà. I si la contrapart es un "palestí", l'altre interlocutor ha de ser israelià. Però la cosa no acaba aquí. Algú ha sentit mai a parlar de "les persones palestines"? Nosaltres no; per més sionistes que siguem sempre parlem de palestins i donem per fet que són persones. I, per descomptat, ni els palestins ni els seus acòlits d'aquí es refereixen a ells en cap situació com a "persones palestines". Quina és la diferència? : que hi ha un JUEU -un "jueu bo", esclar- i que és convenient, ocasionalment, humanitzar-lo i fer com que s'obliden de la definició que en fa l'Alcorà i que repeteixen obsessivament els imams i els polítics palestins : que els jueus són simis i porcs. "D'acord -es diuen- humanitzem-los i parlem d'ells com a "persones jueves", però com que també citem els palestins, per extensió haurem de deixar anar aquest engendre de "persones jueves i palestines". Està molt clar; no val la pena entrar en subtileses freudianes : és d'un racisme descomunal. Però ens demanem per què Laurent Cohen s'avé a fer el paper de "l'home elefant" com a jueu, per què accepta que el passegin com a monstre bo i renuncia a denunciar el fonamentalisme, la corrupció i el terrorisme de l'altra part i s'empassa el dret dels seus a viure en pau en la seva terra, sobretot després de la brutalitat còsmica de la shoà.

Nosaltres tornem a l'assumpte que ha donat lloc a aquest post. Hi ha un col·lectiu que ha convocat un concurs de cartes a Pilar Rahola? Hi volem participar a la nostra manera. Excepcionalment, serem breus perquè ho tenim molt clar i és de justícia: "Estimada Pilar : gràcies!"

EL MILITANT

Memoritzin aquest nom : Jaume Roures Llop. Català, 59 anys, empresari, treballador, hàbil, trotskista, antisemita, oportunista. Recordin bé aquest nom quan d'aquí a un o dos anys no pugui retornar els més de 5.000 MILIONS D'EUROS dels crèdits concedits gràcies a les seves immillorables relacions amb les cúpules del PSOE i del PSC i arrossegui tot l'audiovisual català a la ruïna. ¿Han provat mai de demanar un crèdit de 5.000 milions d'euros? No, és clar. Prou feines tenen per camelar-se el director de la seva sucursal bancària de tota la vida per aconseguir un crèdit personal de 18.000 euros, per provar de salvar el lloc de treball dels dos treballadors amb què han compartit alegries i angoixes els darrers vint anys amb un ajut de 40.000 euros o per convenir una hipoteca de menys de 120.000 euros amb tota mena d'avals i una làbia arravatadora. Però a l'Espanya de la "Champions", a la gran potència econòmica mundial que empudega les finances d'Europa i escandalitza els economistes neocons, socialdemòcrates o naïfs hi ha alguns empresaris que han aconseguit crèdits desorbitats. La construcció i l'audiovisual són dos sectors que s'han beneficiat del crèdit oficial (el que paguem amb els nostres impostos) per mitjà de contactes privilegiats, pressions inconfessables i trucades telefòniques fetes directament des dels ministeris i la presidència del govern de "la gran potència espanyola". La construcció ja ha petat; l'audiovisual esclatarà el dia menys pensat i esquitxarà les nostres malmeses economies i moltíssimes altres coses que no estem en condicions d'explicar detalladament en aquest modest post perquè ens falta temps, informació, espai, ànims i collons. Quan caigui l'audiovisual els aparells de propaganda dels partits, l'SGAE i altres màfies se'n ressentiran i nosaltres -si una rebel·lió "a la grega" no ho impedeix- continuarem pagant l'IVA, l'IRPF, l'impost de Successions i el que ens posin pel davant com uns xais camí a l'escorxador.

Mediapro = 5.000 Milions d'Euros = 832.000 milions de pessetes. ¿Qui s'anima a comptar pesseta a pesseta de l'u al bilió? S'hi hauria animat en Jaume Roures fa trenta anys? No. Ell era -i és!!- un marxista exemplar... Llàstima que pagui una misèria als seus empleats. Roures és un home que pretén que ens empassem que es guia per un comportament ètic immaculat, però l'amo de PÚBLICO, el principal diari antisemita espanyol, és un cuc engreixat amb l'humus de la desídia i la corrupcio vomitada per aquest monstre anomenat "transició espanyola", la mare de tots els oblits, la sordina civilitzadament convinguda de l'amnèsia, del dolor, de l'antisemitisme, de la supèrbia, del morro, del robatori i la xuleria hispànica. Jaume Roures és un dels reietons d'aquest paradís de trilers que passegen les seves misèries entre el suposat glamour dels aconteixements socials, com el percebeiro de Filmax que no es va estar de reivindicar la grandesa dels drets intel·lectuals del cinema en uns premis Goya mentre silenciava que l'havien folrat a querelles per robar amb tàctiques gangsterils els drets d'explotació de centenars de pel·lícules als seus socis.

Anem al gra : Jaume Roures era un periodista mediocre d'esports que va tenir la sort d'entrar a TV3 quan "la nostra" arrencava. Després va tenir la sort de ser destinat com a representant de TV3 al departament que administrava els drets audiovisuals dels aconteixements esportius de les televisions autonòmiques (FORTA). Aleshores s'esdevingué EL MIRACLE i Jaume Roures va reconfirmar que era un home de sort quan en una mena de breu buit legal-contractual la transmissió del futbol casualment va quedar en blanc i ell i alguns amics van fer-se amb aquest pastís monumental de negoci. Tot qüestió de sort, naturalment! El fet que en aquell moment s'aliés amb Canal Plus (la cadena d'El País i del PSOE) i que el fins aleshores Director General de la Corporació Catalana de radio i Televisió, Jaume Ferrús, passés per la direcció de totes les empreses controlades per Roures és una mera coincidència. El cas és que els catalans podíem veure els partits del Barça gratuïtament i ara hem de pagar perquè a algú se li va passar un termini. Se'ns enfoten les guerres posteriors d'aquest senyor amb Audiovisual Sport i amb qui sigui : ara hem de pagar : bona sort per l'amic Roures, mala sort per a nosaltres. Una conjunció astral, potser... ¿Vostè va comprar-se un descodificador per la TDT i ara n'ha de comprar un altre perquè el Govern Espanyol s'ha tret dels pebrots un decret concedint a Jaume Roures el dret de cobrar-li les retransmissions esportives que ha anat comprant amb motiu de la sort immensa que té? : ell és un home de sort i vostè, no. Coses que passen! Pagui i calli o llegeixi els resultats demà a un diari gratuït: sempre hi haurà classes!. ¿Va trobar que era una mica estrany el sobtat interès de TV3 per la Fórmula 1 i que el Conseller en Cap Bargalló fes de locutor d'alguna retransmissió? : tranquil, en Roures ara ho controla. És amic d'aquella cosa feixista anomenada Ecclestone i amb una mica de sort li farà un bon preu. Oh, Roures, l'antisemita de merda que té els nassos de parlar de lobbys jueus!

Jaume Roures per mitjà de Mediapro fa anys que s'està berenant el bo i millor de les productores de cinema de Catalunya. Un pròcer, escolti! Tot el món audiovisual del país va quedar bocabadat fa un any quan la seva pel·lícula "Camino" va guanyar el Gaudí a la millor producció europea, sobretot tenint en compte que el premi no existia i que l'esmentada pel·lícula no havia estat seleccionada per CAP de les categories existents votades per la professió: quina sort que té aquest home! Però -diuen- que com que competia als Goya, Roures va agafar un cabreig majúscul i va venir a plantejar el següent : "si no li doneu un premi a 'Camino' retiro dels Gaudí la pel·lícula "Vicky, Cristina, Barcelona" -¿ho podia fer després de la pasta que va rebre de TOTES les administracions?-. El cas és que els "mandos" es van acollonir i des de l'Honorable Conseller de Cultura al Director de l'ICIC passant per cap de TV3 i el Director de l'Acadèmia (l'insubornable Joel Joan) van convenir en una reunió on va córrer la vaselina que 'Camino' era una obra d'art. I així tenim que els Premis Gaudí, l'Acadèmia catalana del cinema, l'ICIC, TV3 i el Conseller de Cultura són un paradigma d'independència, honestedat, glamour i l'hòstia confitada.

Que ningú no es sorprengui de les tàctiques de Jaume Roures! El fet que un "jefasso" de TV3 s'endugui personalment o desviï part del pastís que paguem amb els nostres impostos NO ÉS NOU. Amb els anys TV3 s'ha convertit en un monstre col·lapsat pels sindicats del règim i habitat tant per personal vàlid com per funcionaris dropos encastats pels partits que han anat passant pel Govern i pels propis Sindicats. La corrupció, la desídia i el dogmatisme campen alegrement i tranquil·lament sabent que ningú no gosarà posar en dubte un model superat per la lògica, la tecnologia i la decència. Parlem de televisions públiques : TVE va donar el tret de sortida, tots els partits parlamentaris callen perquè hi han endollat les escorrialles dels seus aparells als Consells d'Administració i d'una manera o una altra les televisions públiques fan propaganda política en profit propi: si no és avui serà demà. Per als Partits, que Roures o Barroso maneguin les graelles és una menudència. El que ha passat amb la TDT és un escàndol infinitament més greu i fa trenta anys que ens estan robant alguns "llestos" : des del tècnic de so de TVE de Sant Cugat que se'n duia "personalment" cintes de vídeo i va muntar-se un xiringuito de doblatge fins un cap de Dramàtics de TV3 que va demanar l'excedència i abans es va auto-atorgar la producció d'una sèrie dramàtica de més de 200 capítols. Els Consellers dels partits callen, la premsa rep massa subvencions com per denunciar res, els professionals tenen por,... Això no és un estat de dret, saben?

Fa uns anys Jaume Roures, inexplicablement, va aconseguir una llicència per emetre a través d'un nou canal privat : "la Sexta". Des de fa prop de dos anys -potser se n'han adonat-, estem en crisi. El consum baixa, la publicitat minva. El cas és que Jaume Roures va aconseguir que Zapatero -un Bambi amb "talante" moooolt amic dels seus amics- li concedís un canal de TDT de pagament i una propina monumental : que TVE no emetés publicitat. Ara s'ha obert la cursa per repartir-se el pastís de la publicitat entre les cadenes privades, el joc de les concertacions i un regalet extra -que vostès no saben- per a les productores del règim : si TVE no emet publicitat haurà d'omplir un 20% de la seva graella amb programes per cobrir aquest buit sobtat, però com que ha prejubilat un munt de professionals no podrà produir tantes hores. Quina productora podrà fer-ho?

Jaume Roures controla directament la Sexta i Gol TV, ha imposat un sistema de pagament per la TDT i l'emissió de futbol de pagament els dilluns i els divendres; controla indirectament les graelles d'emissió de TVE i TV3 i ha acordat l'absorció d'Antena 3. Ja hem dit que es tracta d'un home amb sort i que és molt treballador encara que en una famosa entrevista concedida al diari Liberation va afirmar "jo no treballo, jo milito". Molta gent del món audiovisual se'n fot de la seva suposada postura política i diuen d'ell : "lunes al sol, martes al golf". Malgrat tot, encara gran part de la faràndula progressista el considera un home d'esquerres, un revolucionari. Ha produït un mega-documental dirigit per Oliver Stone sobre Castro (el Coma-andante), ha potinejat indecentment la memòria de Salvador Puig Antich, un jove anarquista executat salvatgement pel franquisme al garrote-vil, una història real que va marcar i entristir tota una generació i que va emmerdar els trotskistes en els què militava aleshores Jaume Roures; els senyorets de LCR (Lliga Comunista Revolucionària), que no van moure un dit per Puig Antich, que el van menysprear i insultar i que manipulaven els seus propis militants fins l'extrem d'obligar matrimonis -catòlics- entre gent que pràcticament no es coneixia, duent-los a situacions desesperades, especialment a les noies.

Aquest arribista controla l'audiovisual i el cinema de Catalunya. Deu 5.000 Milions d'Euros que no podrà pagar, perquè no estem passant per una crisi ocasional, estem vorejant un crash històric. Aquest préstec el pagarem nosaltres amb els nostres impostos mentre veiem com cau tot l'audiovisual català al darrere enduent-se desenes de milers de llocs de treball. Mentrestant un govern de la Generalitat que es fa dir Catalanista d'Esquerres no ha fet res de bo pel cinema català durant 8 anys. S'ha limitat a repartir una rifa de subvencions miserables a pel·lícules que cap sala es digna estrenar i mantenir, no ha incentivat una xarxa de cinemes independents de les grans productores, dels distribuidors que proclamen que "els catalans no volen veure pel·lícules doblades o subtitulades en català" i dels exhibidors que trien les cartelleres atenent al seu negoci miserable de crispetes i refrescs. ¿Quantes pel·lícules europees s'han estrenat els darrers cinc anys al nostre país? ¿Quants cinemes de poble s'han reobert?

Que no ens donin lliçons! Tenim el que tenim : un govern incapaç, una esquerra muda i corrompuda, una premsa comprada, uns artistes submisos, una televisió pública prostituïda, uns cinemes rendits a les Majors i les crispetes,... i el gran pròcer de l'audiovisual passant-se pel folre la llibertat de mercat i la llibertat d'expressió, jugant amb els nostres impostos, la nostra cultura i el nostre futur a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, imposant els seus capricis d'esquerra decadent i vomitant slògans antisemites.

Som això? Algú ha votat aquesta merda? Creiem que no. I en tot cas, lluitarem per tal que el nostre país no s'enfonsi més en aquest despropòsit de "can pixa i rellisca". Catalunya és molt més que una regió, sí; però sobretot és molt més que una micció.

LA NAU NO VA

... Ni la nau de Catalunya ni Olga Lanau. Ens agradaria poder transmetre alguna bona notícia o, posats a citar naufragis, fruir del de "E la nave va" de Fellini, però la situació de moment no permet grans alegries. Al marge de constatar que els nostres governants no només no solucionen els gravíssims problemes que pateix Catalunya sinó que s'han constituït en una casta que acapara portades i tertúlies pels problemes que provoquen, hi ha nervis, molts, molts nervis. Tant és així que no sabem per on començar. Deixarem per un altre dia l'assumpte de l'avançament de les eleccions catalanes, però no podem resistir-nos a fer una mena de sinopsi : al mes de juny Laporta quedarà lliure per actuar obertament, Carretero potser ja s'haurà aclarit, s'haurà consumat el desprestigi de Zapatero a nivell internacional i còsmic, el foc d'Horta haurà consumit mig Departament d'Interior, els petits empresaris i els autònoms notaran que la devolució de l'IVA és una quimera, els subsidis per maternitat i dependència, les subvencions i les beques no arribaran, l'amenaça del Constitucional s'haurà complert o serà un tema pendent cada dia més insultant, algú fora dels sindicats farà números i sumarà aturats "oficials" i autònoms, els metges de la xarxa pública esclataran, potser haurem vist algunes imatges inquietants dels nostres tres segrestats, algú treurà rèdits suculents de la cançó dels "papers per a tothom",... Hem dit que les subvencions no arribaran? : això és greu; la premsa podria ser que, involuntàriament, pateixi una mutació i sigui lleument independent. Per quan vingui un altre juny el Tripartit té dues alternatives : o convocar eleccions per provar una carambola i salvar els mobles o un seguit concatenat i interminable de miracles i prodigis : que la Doctora Geli descobreixi una vacuna universal i gratuïta contra el càncer, que Carod rebi el Nobel de la Pau o del que sigui, que una ONG subvencionada inventi una energia alternativa insospitada, que es descobreixi una mina inesgotable d'or a les clavegueres de Barcelona,... Si el juny ja és un infern temut, el novembre és una debacle inassumible. Hi ha nervis, hi ha molts nervis. La roda de premsa convocada dissabte amb caràcter sumaríssim per la senyora Lanau és una prova patètica de l'horror vacui de la gent d'Iniciativa que no ens sorprèn. Entristeix, això sí, que un bomber professional com Joan Rovira es presti a dur la palangana: vinga, Rovira, dimiteix o demana una excedència, una baixa o el que sigui. Olga Lanau és un personatge que està en vena permanentment. Sospitem que si els gamberros de Polònia no l'han fet sortir al seu programa és perquè s'ensumen que durarà poc o perquè dubten si no seria més oportú lluir-la a "La escobilla nacional". Molts de nosaltres vam prendre consciència de l'alçada professional i humana d'aquesta senyora just passada una setmana de la tragèdia de l'incendi d'Horta. Efectivament, el dia 28 de juliol va participar en una mena de debat en el programa "Els Matins" de TV3 -versió estival- i, per comptes d'entrar a sac dient alguna cosa que s'aproximés a la veritat i a la solidaritat, va dir AIXÒ : "jo no sóc la persona competent en l'àmbit de la prevenció d'incendis". A sota podíem llegir atònits un rètol que proclamava "Olga Lanau. Directora General PREVENCIÓ i extinció d'incendis". Poden comprovar-ho vostès mateixos; aquesta prodigiosa afirmació la va perpetrar al minut 1.50. És una llàstima que en el rètol no fessin constar que, a més, també és la Directora General de SALVAMENT. Sobretot és una llàstima pels bombers que van haver de vorejar o sucumbir a l'infern en què es van trobar immersos malgrat la seva dedicació i professionalitat aquell infaust 21 de juliol. Si aquesta senyora sabés que és la principal responsable de prevenció i de SALVAMENT, potser hauria llegit i entès el Pla Infocat i hauria imposat que s'actués en conseqüència, passant de la situació d'Alerta a la d'Emergència. Però no, Olga Lanau va convocar una roda de premsa al·lucinant per insinuar que els mitjans i els advocats estan burxant més del compte, per desmentir que des de la conselleria hagin acusat mai els bombers morts de ser imprudents, per reivindicar que tothom estava al seu lloc el dia de la tragèdia i per reblar que el cap operatiu d'aquell dia està "destrossat". Aleshores Joan Rovira va recitar sense gaire esma el seu paper galdós : hi ha desconfiança dels bombers cap als seus comandaments (tu diràs!), fan més cas de la premsa que del Departament (lògic), estan "tocats" (com tot Catalunya, noi!), i va deixar anar que "això és greu a quatre mesos de la campanya d'incendis"... A veure, quina lectura n'hem de fer d'aquesta queixa o d'aquest advertiment? El que és greu és que el Departament s'escudi darrere de la professionalitat i la bona fe dels bombers, i el que seria imperdonable és que d'aquí a quatre mesos no hagi saltat tot l'staf -i tota l'estafa-. Els bombers continuaran fent la seva feina amb generositat i sabent que tot Catalunya els està agraïda i els aprecia de debò. Els bombers saben que la seva feina pot arribar a ser molt perillosa, però si estan "tocats" no és pel risc que assumeixen ni perquè es denunciï la ineptitud i el menyspreu per la veritat dels seus superiors, sinó perquè es protegeixi la mentida i la irresponsabilitat. Els Bombers saben el que haurien de saber el conseller Saura, el tovàritx Joan Boada i la directora general Olga Lanau : que la irresponsabilitat, la frivolitat i la mentida comporten conseqüències gravíssimes. Saura no pot entendre un plantejament tan bàsic, just i raonable. Saura, és un conseller d'Interior tan destraler que es troba més còmode assistint a una manifestació jihadista...

que tenint l'honor i la responsabilitat de presidir un acte en record dels milions d'assassinats de la Shoà...

Un individu que després d'un seguit de disbarats, d'irregularitats i de negligències imperdonables es posa nota a sí mateix i, sense el més mínim vestigi de vergonya, afirma en seu parlamentària que la tasca en la que han mort cinc bombers que mentre sofrien la seva fi es demanaven on eren els seus comandaments, ha estat... "impecable". Un covard, que envia una missatgera penosa a dir-nos que la premsa s'està passant, que els advocats parlen massa, que els sindicats callin. Ningú s'adona que aquest conseller ens està dient que l'estat de dret no li agrada? Som un país europeu antic, petit, menystingut, resistent i assedegat de llibertat i reconeixement que ens hem de treure de la sola de la sabata aquesta tifa aparentment bonista, aquesta Memòria selectiva, aquest Gulag ètic, aquesta indigència integral que SÍ ha provat de culpabilitzar els bombers de la seva mort, que ha menyspreat els alcaldes i la gent dels pobles afectats pel foc i que ha amagat els seus aparatxiks patètics, com Joan Boada, secretari general de la Conselleria d'Interior, el responsable d'humiliar la nostra policia i d'abandonar els nostres bombers. Que una riuada s'endugui per sempre tanta infàmia. ANNEX És injust que quedi en la memòria col·lectiva una idea equivocada sobre Delta 0. Aquesta és la denominació amb què es reconeix el cap operatiu de torn que dirigeix i coordina sobre el terreny les tasques de bombers, mossos, forestals, sanitaris, etc. El fet que el Delta 0 del dia 21 de juliol no estigués a l'alçada -o no estigués allà- no pot contaminar la tasca dels homes que han complert amb la seva obligació amb escreix. Volem recordar que el Cap Operatiu del dia anterior a la tragèdia, quan va saber que hi havia una situació veritablement alarmant per mitjà d'una trucada a les 15.30 d'un company, va remoure cel i terra per salvar els GRAF i es va traslladar fins a Horta de Sant Joan. Potser només feia una hora que s'havia ficat al llit, rebentat, però va fer molt més del què s'espera de ningú. Malgrat els seus desvels, quan va arribar a Horta els companys del GRAF de Lleida ja eren morts i molts altres companys s'havien salvat de miracle. Això és un comandant i això és un company! Fa temps que esperem que el cap d'aquell dia, Carles F.G., expliqui què va passar. De moment l'únic que sabem és que tothom el trucava i que no va donar ordres en els moments més dramàtics. Sabem que els alts comandaments polítics l'estan justificant i que, venint de qui ve i en quines circumstàncies, aquest fet no augura res de bo. Actuació "impecable", "correcta", "va deixar el seu lloc de comandament per desallotjar una masia que no corria perill", "va deixar el Centre de Comandament Avançat perquè hi havia massa fum", "no li van dir que hi havia morts per no posar-lo nerviós", "va declarar que ell no era el responsable dels GRAF". El cobreixen o es cobreixen amb el seu silenci? Si no era al seu lloc, com sembla, ningú no li picarà el"crestó"? Ho sabrem ben aviat. ANÈCDOTA Per casualitat hem sabut que el cap operatiu missing del dia de la tragèdia -podríem dir-li provisionalment "Ala Delta 0"- es diu exactament igual (nom i dos cognoms) que un arquitecte tarragoní que treballa per ajuntaments socialistes i per la Diputació de Tarragona en projectes "no harmonitzats" (!?). Naturalment no identificarem el bomber, però l'arquitecte es diu Carles Font Gili. També va donar el seu vist-i-plau a la "reforma i ampliació" al Parc de Bombers de Tortosa, amb un pressupost inicial de 2.378.908,81 €. Això en principi no té res d'estrany, però ens ha dut a interessar-nos per les inauguracions i remodelacions de centres del departament i per l'empresa que es va fer càrrec d'aquesta adjudicació, “GESTIÓ D’INFRAESTRUCTURES, SA” (GISA), una empresa pública dependent de la Generalitat de Catalunya constituïda l'any 1990, (i és que CiU va crear algun Golem que el Tripartit ha sabut alimentar i munyir amb molta traça). GISA actualment és l'empresa -privada però no, pública però tampoc- que adjudica les obres de la Generalitat. El seu pressupost d'enguany és de 1.057,7 Milions d'Euros i, en aquests moments està decidint a quines empreses adjudica "la construcció d'autopistes, carreteres, camps d'aterratge, vies fèrries, centres esportius, presons, etc". El que adjudica ara ho estarem pagant fins el 2030. Però deixem córrer aquest seguit de coincidències del tot alienes al Departament d'Interior, a Ala Delta 0 o al silenci de Montilla. Com deia ahir Fèlix Millet parlant del seu cas, "esperem que tot s'aclareixi".

CODA :

La il·lustració que encapçala aquest article és "La balsa de la Medusa", de Théodore Géricault, una tela monumental de l'any 1819 actualment exposada al Louvre. El pintor es va basar en un fet esgarrifós ocorregut tres anys abans : el naufragi de la fragata La Medusa, capitanejada per un inepte arrogant que a causa de la seva niciesa va fer embarrancar la nau que comandava en un banc de sorra davant les costes de Mauritània. Com que només hi havia dos bots salvavides va fer construir una balsa precària. Ell es va quedar en un dels bots. Una mà anònima va tallar amarres i la balsa va quedar 13 dies a la deriva amb 147 supervivents, una bossa de galetes i dos recipients d'aigua que van anar al fons del mar a causa de les baralles dels desesperats nàufrags. Encara que van ser rescatats per un vaixell no pot dir-se que van tenir sort : només en van sobreviure quinze. La resta es van suïcidar, van ser assassinats, van morir ofegats o defallits o van formar part de la dieta dels seus companys de balsa. Alguns supervivents van embogir... Coses que passen quan qui comanda la nau no en sap i no fa res per evitar el naufragi.