dilluns, 15 d’agost de 2011

EL TEMPS ÉS RELATIU (Segon aniversari de Hasbara-ts!!!)

El passat dia 12 el nostre blog va complir dos anys. El primer post que vam publicar duia per títol 'Per què els ciclistes?' i acabava amb aquest paràgraf :  

Volem denunciar que el cuc antisemita s'ha transformat en papallona anti-israeliana. Volem demostrar que actualment, a casa nostra, la resposta a la provocativa afirmació "els culpables de tot són els jueus i els ciclistes", encara seria "i per què els ciclistes?".
Dispensin la immodèstia d'autocitar-nos, però ve al cas perquè en alguns àmbits del periodisme, la política o les organitzacions no governamentals de casa nostra l'afirmació actualment podria ser "els culpables de tot són els israelians i els sionistes", i la resposta "i per què no els jueus?".

De vegades ens demanem si hem aconseguit alguna cosa en aquest temps, si hem estat útils, si hem estat oportuns, si hem sigut prou justos. Coordinar un grup de col·laboradors amb més o menys disponibilitat i amb trajectòries vitals i professionals diverses ha estat molt més còmode del què havíem suposat inicialment. Compartir objectius, l'amistat i la capacitat de dirimir les diferències amb humor i algun convit ha ajudat a facilitar la nostra tasca comú. Hem comptat, a més, amb la col·laboració impagable de lectors i veritables amics que ens han fet arribar dades, notícies i rectificacions molt oportunes per mitjà dels comentaris o del nostre correu electrònic. En el decurs d'aquests dos anys hem escrit 131 entrades. N'hi ha de lleugeres i senzilles de redactar i d'altres que ens han costat per la seva complexitat i la quantitat de dades que les conformaven. Les més difícils, però, són aquelles que causen dolor i no ens ha sorprès comprovar que, sovint, ens ha provocat una tristesa immensa el fracàs total de gent valuosa que ha malmès la seva vida defensant una causa dissociada de la realitat. Pensem en el cas de Mer Khamis, per exemple, un home amb qui compartíem poques coses, certament, però a qui no se li podia negar intel·ligència, esforç, sentit de la compassió i voluntat de compromís per canviar una societat que basculava entre la tenebra del fonamentalisme i el totalitarisme i l'esperança en un futur on fos possible la modernitat i la justícia. El seu somni no era el mateix dels qui ara tenen la clau del futur dels palestins : els seus dirigents polítics i religiosos.

Alguns lectors poden pensar que els objectius d'un blog de Hasbarà són incompatibles amb l'intent de comprendre l'adversari. Potser estem equivocats, però creiem que Hasbarà no vol dir propaganda -entre altres coses perquè no cal fer-ne-, Hasbarà és aclariment, és exposar i defensar la veritat, fer manifest allò que s'oculta i es manipula sistemàticament amb les excuses més variades, suposadament solidàries, però que en realitat amaguen prejudicis, enemistat i odi a tot el que envolta i el que significa el poble jueu. Sortosament no estem sols, ens acompanyen moltes pàgines de Hasbarà de diferents sensibilitats i en totes les llengües, inclòs el català, però estaria bé que n'hi hagués més i que retornés l'estimat i admirat Moré amb forces renovades i l'artilleria a què ens tenia acostumats.

Malgrat la crisi econòmica i la vergonyosa situació política a què ens va abocar l'anterior govern català, aquests dos anys han estat prou lleugers. No tothom pot dir el mateix, per això aquesta entrada duu per títol 'El temps és relatiu'. Conten, i el més probable és que es tracti d'una llegenda, que en certa ocasió informal algú va demanar-li a Einstein que resumís la Teoria de la Relativitat de manera que tots els presents l'entenguessin. Pel que sembla Einstein estava de bon humor i es va centrar en un aspecte de la relativitat que va intuir que tothom comprendria exposant el següent : "És fàcil d'entendre. No és el mateix seure durant un minut damunt d'una estufa de llenya encesa que estar assegut en un sofà amb una senyoreta damunt la falda durant seixanta segons". Certament és fàcil d'entendre, com ho és fer-se una idea de com de feixuc ha de ser el pas del temps per milions de persones que viuen col·lectivament situacions dramàtiques des del dia que van néixer. Fam, guerres, misèria, marginació, terror, arbitrarietat,...

La imatge que encapçala aquest article correspon a Teheran. Els nois i noies que hi surten es diverteixen participant en una batalla d'aigua, joc ben innocent que els adolescents de les nostres contrades practiquen despreocupadament. A l'Iran això està rigorosament prohibit, és delicte i causa d'escàndol i ha dut a la detenció de desenes de joves de tot el país. Segons les autoritats iranianes una de les pitjors conseqüències d'aquesta acció prohibida per la religió és que els cossos de les joves queden massa visibles quan entren en contacte amb l'aigua. Ser "Miss samarreta mullada" a l'Iran és perillós. En principi aquesta nimietat pot fer riure, però ens sembla que és un bon exemple de fins a quin punt un règim totalitari basat en una interpretació malaltissa de la religió pot destrossar la vida de la gent que l'ha de suportar intervenint en els aspectes més quotidians i reprimint els actes més innocents. Cap d'aquests joves ha conegut la llibertat; el seu dia a dia, la seva vida, transiten un temps que no és el nostre.

Per cert, el dia que vam publicar la nostra primera entrada, Gilad Shalit feia més de tres anys que havia estat segrestat per Hamas. Avui fa 1.877 dies.

Què has fet des del 25 de juny de 2006?

dimarts, 9 d’agost de 2011

Petrodòlars per a l'islamisme radical

Diversos Centres d'Intel·ligència fa temps que avisen al Govern espanyol sobre el generós finançament que diversos països musulmans reparteixen a entitats i particulars islamistes radicats a Espanya i els perillosos recorreguts de tanta prodigalitat. El passat mes de maig el CNI va enviar un informe secret als ministres d'Exteriors, Defensa i Interior donant la veu d'alarma sobre les conseqüències, que "deriven en actituds negatives per a la convivència, tals com l'aparició de guetos i societats paral·leles, tribunals i policies islàmiques al marge de la legalitat vigent, desescolarització de nenes, matrimonis forçats, etc", i on s'afirma que el descontrol de les donacions a demandes individuals és especialment perillós.

En una reunió celebrada fa quatre mesos el secretari d'Estat de Justícia va demanar als ambaixadors dels països del Golf pèrsic que posessin ordre al desgavell dels fons que tan alegrement reparteixen, normalment de forma irregular i difícil de detectar, encara que el major donant és l'intocable Marroc, d'on procedeix la majoria de la població musulmana resident a l'estat. Pel que sembla, les autoritats espanyoles s'han adonat que es tracta d'una ingerència estrangera, tal com recull un informe conjunt dels ministeris de Justícia i Interior on es conclou que “el dret i la
gestió de la llibertat religiosa dels espanyols, sigui quina sigui la seva creença, no pot estar supeditada a cap país estranger”. A més de diners aquests països inunden d'opuscles islamofeixistes els centres i mesquites afins. El país més radical és Kuwait, que sovint se serveix de la Sociedad para el Renacer de la Herencia Islámica. Aquesta organització ha finançat grups relacionants amb Al Qaida i les mesquites de Reus i Torredembarra , des d'on “es difon una interpretació religiosa contrària a la integració en la societat espanyola i fomentant la separació i l'odi cap als col·lectius no musulmans".

Està bé que el Govern espanyol s'hagi adonat de la perillositat d'aquestes donacions, que es tracta d'una ingerència i que és inadmissible, però ¿les autoritats espanyoles no estan fent el mateix quan subvencionen generosament grups que escampen tota mena de calúmnies contra Israel i que demanen el boicot contra els seus productes i les seves universitats?, ¿no és una ingerència subvencionar la pantomima antiisraeliana del Tribunal Russell o la Flotilla de la vergonya?, ¿no actuen amb el mateix descontrol irresponsable repartint diners públics a grups antisemites?, ¿estan segurs que part d'aquestes subvencions no es destinen a reforçar grups o accions terroristes contra Israel o organitzacions integristes que actuen a casa nostra i que promouen la gihad? ¿El Govern espanyol s'ha parat a pensar què farà Al Qaida del Magrib amb els més de vuit milions d'euros que va pagar pel rescat dels dos cooperants de l'ONG depenent del PSC 'Barcelona Solidària' segrestats a Mauritània?

I ja posats a fer preguntes, ¿algú ha investigat si aquests països musulmans tan donats a fer generoses donacions no obsequien alguns periodistes?

diumenge, 7 d’agost de 2011

NIVEA? NI IDEA!


Nivea, la crema que ja només és un producte qualsevol del mercat, enguany arriba als 100 anys. I per celebrar-ho no se'ls ha acudit res millor que esborrar Israel del mapa. Bé, del mapa de la companyia, és clar... De moment!

Resulta que la presentadora i actriu israeliana Rebecca Griffin a primers d'agost va adreçar una carta de protesta al fabricant en adonar-se que entre els països de l'Orient Mitjà Israel no hi sortia. I no és perquè els de Nivea no s'hagin fet tips de vendre cremes a Israel. Petita curiositat : sí que hi surt un lloc anomenat Territoris Palestins, i també superpotències de la zona com Iemen. Com que la qüestió no ha passat desapercebuda l'empresa ha provat d'excusar-se adduint que no havien inclòs Israel perquè encara no havien obert la pàgina web corresponent. Acte seguit han inclòs Israel a la llista de països i han creat el web a tota velocitat, encara que de moment només hi consta una nota en hebreu que diu "Estimats clients, Israel ben aviat disposarà de pàgina web de Nivea".

Un lamentable error? No. Naturalment, l'empresa alemanya hauria pogut equivocar-se però tot duu a concloure que Nivea i la seva casa matriu, Beiersdorf, sabien el què es feien. Primer, perquè en anys anteriors Israel sortia entre els països de distribució de la marca; segon, perquè moltes firmes fan números i prefereixen no arriscar-se a perdre la nombrosa clientela que conformen els països àrabs, la resta de països musulmans i els activistes del boicot antiisraelià. I tercera, perquè Beiersdorf exhibeix un mapa al seu web que no deixa lloc al dubte, on Israel ha desaparegut i hi ha un país anomenat Palestina que n'ocupa el seu territori. Aquí tenen aquest mapa que faria posar els ulls en blanc d'èxtasi a gihadistes, antisemites i revolucionaris subvencionats:

Nivea ja no regala pilotes inflables ni necessers per la platja. Potser li va bé al president sirià cada nit abans d'anar a dormir per suavitzar-li les durícies i les restes de sang de les mans. No val per gaire més. Si volen una bona crema hi ha Ahava; sí, aquella que no compren els del boicot.

Nivea? Ni idea!

divendres, 5 d’agost de 2011

Joan Ferran : la judeofòbia d'un progre a temps parcial

Joan Ferran -el Senyor de les Crostes- va distingir-se cridant a una mena de revolta popular contra Israel amb motiu de l'operació Plom Fos. La convocatòria, il·lustrada amb una imatge de la terrorista Leila Khaled, va dur a la famosa manifestació gihadista amb crits a favor de Hamas, amb dianes amb les cares de Pilar Rahola i altres catalans defensors d'Israel i amb l'exhibició d'una pistola al costat d'un Alcorà. Pregunta : ¿què fa Joan Ferran per protestar contra les massacres del dictador siri Bashar al Assad contra el seu poble? Resposta: res de res. Milers de morts, desenes de milers de detinguts, torturats, desplaçats, famílies que no poden enterrar els seus morts... Res. L'última entrada al seu blog sobre Síria és del juny del 2010, on afirma, en relació a l'assalt al Mavi Marmara que "probablemente todavía Turquía no ha tomado todas las medidas contrarias a la política deshumanizada de Israel. Existe la probabilidad de que se cree un frente antiisraelí en Oriente Medio, encabezado por Turquía y al cual se le sumaría Siria". ¡Què bo, Síria formant part d'un front humanitari! Però la cosa no acaba aquí, la seva anterior entrada duia per títol 'Síria el eje de... la paz'. I ¿saben com titulava el seu post anterior?: 'Síria quiere la paz'. Aquí narrava un viatge institucional del PSC a Síria amb l'amic Iceta i ell mateix cantant les meravelles de la revolució baassista. Per cert, el Partit dels socialistes (?) catalans (?) tampoc no tenen res a dir sobre les matances de Síria. La darrera referència sobre aquest país, del 22 de juny d'enguany, duu per títol 'Democràcia, democràcia, democràcia'. Bàsicament equipara les protestes dels Indignats de Catalunya amb els de Síria sense entrar en detalls. La premsa, la Fiscalia i el Col·legi de psiquiatres de Catalunya encara no s'han pronunciat. Sí, fa gràcia, oi?

dimecres, 3 d’agost de 2011

Una bèstia parda (Samir Kuntar)

Això és la mena d'amiguet que els flotillers i els antisemites disfressats de solidaris solen amagar a les visites. Es diu (o es deia?) Samir Kuntar i és un dels homes més generosament recompensats per matar jueus. Als antisemites postmoderns potser els fa una mica d'angúnia aquest gest tan poc elegant per als progres. Però tranquils, aquí en teniu un altre...

... el va fer pocs segons després de la salutació islamofeixista que tan curosament ens amaguen els nostres mitjans de comunicació.

Samir Kuntar, libanès d'origen drus, va deixar els estudis als catorze anys per lluitar pels palestins. Si realment volia ajudar-los podria haver muntat un campament com el dels Indignats davant de qualsevol edifici del govern libanès per protestar contra el tracte indigne que reben els palestins des de fa més de seixanta anys per part de les autoritats libaneses que, juntament amb altres governs àrabs, van exigir a la seva població que no acceptés la partició de la Palestina britànica, que va demanar-los que sortissin dels seus pobles i ciutats "mentre derrotaven i llençaven al mar als jueus" i que, en perdre aquella guerra, els ha tractat com a súbdits de tercera en camps de refugiats infectes, impedint-los accedir a estudis i a exercir un munt de professions, les més considerades i millor remunerades. Kuntar també hauria pogut lluitar contra la corrupció, el masclisme, l'islamització, el funcionament feudal de l'estat, les matances periòdiques d'unes comunitats contra les altres, el segrest, venda i esclavització de dones en prostíbuls i el repartiment tribal del seu país. Però no, va triar el que fos que pogués justificar l'assassinat de jueus; aquesta era i sempre ha estat la seva gran causa.

I aquest el seu únic amor
Als catorze anys ja s'entrenava en un campament terrorista i als setze va comandar un escamot que es va internar en territori israelià. Volien mostrar la seva oposició al Tractat de Camp David i a la decisió de Sadat de posar punt final a la guerra interminable entre Egipte i Israel. Samir pertanyia al Front d'Alliberament de Palestina, comandat per Abu Abbas. La nit del 22 d'abril de 1979, Samir i els tres terroristes que l'acompanyaven van arribar en una zòdiac passada la mitjanit a la costa de Nahariya.

Kuntar amb setze anys. Poc abans d’anar a matar jueus.
El primer que va fer va ser assassinar un policia que feia guàrdia. Després van entrar en el primer domicili que se'ls va ocórrer perquè van veure que tenien els llums encesos. Mala sort! Van esbotzar la porta i van sorprendre un home d'uns trenta anys protegint una filla de quatre. Eren Danny Haram i la petita Einat. Se'ls van endur segrestats a cops i empentes sense adonar-se que se'ls havia escapat la mare -Smadar- i una altra criatura, Yael, de dos anys, que havien tingut prou temps per introduir-se en una trapa del sostre de la cambra. La mare, per evitar que la petita plorés i que això els costés la vida va haver de tapar-li la boca.

Un cop a la platja l'escamot terrorista va veure's envoltat per la policia. Samir va decidir que si no podia endur-se els ostatges els mataria. Primer va clavar-li un tret a Danny. En adonar-se que no l'havia mort va aprofitar la indefensió causada per la ferida per ofegar-lo al mar davant la mirada d'Einat, perquè fos la darrera cosa que veiessin els ulls de la menuda. Després va agafar-la per les cames per estimbar el seu cap contra unes roques. No se'n va sortir, la nena encara respirava fins que Samir va destrossar-li el crani amb la culata del seu fusell. Dos membres de l'escamot van morir en l'enfrontament amb la policia. Samir va ser ferit i va assassinar un altre oficial. Finalment, ell i l'altre terrorista que va sobreviure van ser detinguts.

Després de la matança. 22 abril 1979
Recorden què deia l'esquerra caviar de Menahem Begin? Figurava que era una mena de feixista sanguinari que duria el món a l'apocalipsi. Però va fer la pau amb Egipte, va tornar el Sinaí i va fer respectar les garanties de l'estat de dret. Si no hagués estat així Samir Kuntar hauria mort aquella nit. Kuntar va disposar de tots els drets de la defensa. Primer va admetre els seus crims, després va declarar que no recordava què havia succeït i, passat el temps, va afirmar que tot plegat va ser un muntatge de les autoritats israelianes. Els testimonis que van presenciar els fets van declarar contra seu. Les proves forenses van demostrar que a la culata de l'arma de Samir hi havia teixits i massa encefàlica d'Einat. Va ser condemnat a cinc penes de presó perpètua per l'assassinat de la nena i pels del seu pare, el policia de guàrdia, el policia de l'operatiu de la platja i... com a responsable de la mort de la petita Yael, que també va morir asfixiada involuntàriament per la seva mare en l'intent desesperat d'evitar que plorés i xisclés empesa pel pànic i que això li costés la vida.

La carnisseria provocada per Kuntar no va suposar una vergonya per als seus compatriotes i per al món àrab, ben al contrari; a partir d'aquella nit sinistra va ser aclamat com a heroi nacional, valent, salvador i orgull de la nació àrab. L'any 1984 la seva organització va provar de forçar el seu alliberament segrestant un creuer italià amb més de 400 passatgers, l'Achile Lauro. No se'n van sortir, però van aprofitar l'ocasió per assassinar l'únic jueu que van detectar, Leon Klinghoffer, un turista nordamericà que va ser llençat al mar amb la seva cadira de rodes. Però malgrat aquella extorsió, les seves conseqüències i que tot feia sospitar que l'empresonament de Kuntar costaria moltes vides, Samir no temia res, convençut que la democràcia israeliana garantia la seva vida, els seus drets com a presoner i alguns privilegis que ni tan sols no hauria pogut somniar en una presó àrab. Samir va graduar-se en Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Oberta d'Israel emparat per un conveni entre les institucions universitàries i penitenciàries israelianes. A més, va casar-se amb una desconeguda palestina de nacionalitat israeliana empresonada per terrorisme i aquest matrimoni va suposar una pensió dinerària a càrrec dels contribuents israelians.

A finals de maig de 2006 un escamot de Hizbul·lah va entrar en territori d'Israel, va assassinar vuit soldats i va segrestar-ne dos a canvi de la llibertat de Kuntar. El Govern israelià no va acceptar el xantatge i va iniciar-se la darrera guerra entre Israel i el Líban, amb un resultat de més de mil morts libanesos i més de cent morts israelians, a més de la destrucció que va suposar. El juliol de 2008 el govern d'Olmert, desgastat i qüestionat políticament, va acceptar alliberar Samir Kuntar pocs mesos abans de l'acompliment legal de la seva pena a canvi dels dos soldats segrestats l'any 2006. Hizbol·lah va complir la seva part del compromís lliurant les despulles dels dos soldats; Israel va lliurar un criminal que així que va trepitjar terra libanesa va rebre tots els honors d'un heroi : va ser rebut pel president i pel primer ministre, pel president del parlament i pels caps dels grups parlamentaris, pels representants de totes les confessions islàmiques i cristianes del Líban i pel cap dels drusos, l'incombustible Walid Jumblatt. Va ser objecte d'un bany de multituds on l'assassí Nasral·lah va fer acte de presència. Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina, després de fer públic una mena de panegíric sobre Kuntar, va desplaçar-se fins a Beirut per saludar-lo i retre-li homenatge. Més endavant va ser rebut a Damasc pel carnisser de Síria, que va lliurar-li el màxim guardó de la dictadura, l'Ordre al Mèrit.
Damasc, 24 de novembre de 2008. Dos assassins encantats
de conèixe’s.
I, com no podia ser d’altra manera, va ser rebut i premiat a Teheran per Ahmadineyad, que li va lliurar una estatueta on es veu un pres separant els barrots de la seva cel·la, com si Kuntar s’hagués escapat per comptes d’aconseguir la llibertat fent xantatge, segrestant i assassinant jueus.
Teheran, 29 de gener de 2009. La Rata persa va aprofitar l’ocasió per proclamar que “el règim sionista havia de ser destruït”.
També va ser rebut per diferents islamistes europeus, com aquest belga.


Per venir a Europa Kuntar es va disfressar de macarra beirutí.
Kuntar, en justa correspondència a tanta ignomínia, va jurar matar tants jueus com en fos capaç. A continuació els obsequiem amb una foto impagable feta el dia que Nasral·lah va presentar-se inesperadament en l’homenatge que les hordes de Hizbul·lah van retre a Kuntar amb motiu del seu alliberament, fruit de xantatges i crims. Observi’s la cara de Samir Kuntar, teòricament de felicitat fregant l’èxtasi. La seva expressió sinistra no l’hauria pogut aconseguir ni un mestre retocador de Photoshop. Sembla un fotograma d’una pel·lícula gore.

Aquesta és la seva cara de felicitat. Sobren les paraules...
Ens demanem si aquests dos assassins són vius o estan sencers, actualment.

Dimecres 27 de juliol va produir-se una explosió en el barri de sud de Beirut controlat per Hizbul·lah. Segons diverses fonts va tractar-se d'un atemptat contra Nasral·lah. Extraoficialment es parla de, com a mínim, un mort i un ferit greu després que explotés un artefacte o una granada desencadenant-se a continuació un incendi que va afectar un edifici de deu pisos. Hizbul·lah ho va desmentir assegurant que només es tractava d'una explosió accidental de gas i va impedir qualsevol investigació, bloquejant l'accés a la zona a la policia i a l'exèrcit, clara demostració que Hizbul·lah ha esdevingut des de fa anys un estat dins de l'estat libanès. Segons sembla, entre els presents hi havia Samir Kuntar, ni es confirma ni es desmenteix la presència de Nasral·lah i es dóna per fet que Mustafà Badr al Din, principal sospitós de la mort de Rafik Hariri, és un dels ferits.

Mantinguin-se pendents dels nostres mitjans de comunicació. Potser Joan Roura o Gascón donaran la seva versió d'aquí uns dies sense moure's del sofà : heroi libanès, encantador i bellíssima persona, víctima d'un atemptat ordit per Israel, que li tenia mania.