divendres, 30 de juliol de 2010

MAZEL TOV!!

..................... Who's there? Avui volem felicitar un amic. Un amic que no coneixem personalment però que ens regala molts moments de felicitat, de reflexió, de cultura i d'humor. Un home generós. En David del Xamfrà -d'Es Carrer- ha tingut un fill i compartim l'alegria que la seva companya i ell senten, i la que de ben segur gaudirà el seu menut amb uns pares tan fantàstics. Mazel tov! Així que vam entrar per primera vegada al blog d'en David ens vam adonar que havíem descobert un tresor. Who's there?, ens demana. Tu mateix! Ens sap greu no poder citar i enllaçar sovint el seu blog. No és pas per falta de mèrits seus, sinó perquè normalment els nostres posts són més prosaics o massa esquerps. Però els convidem a passejar-s'hi, perquè és un espai que transmet la joia de viure i de saber, que ens encomana una mena d'alegria universal i l'emoció de saber-nos uns privilegiats perquè, malgrat tot, hem nascut en un país petit però beneït i la nostra cultura beu de les fonts de la saviesa, la bellesa, la generositat i la tolerància. I ara, a sobre, porta al món una criatura que ben aviat gatejarà i alegrarà el nostre xamfrà comú... el nadó és més petit que la mamella d'ella més petit i més bru: -tot ell sembla una O ...........de joguina que riu Però que ningú no pensi que escrivim aquestes paraules per afalagar l'amic David, ben al contrari!!! Som rabiüts i dolentots de mena i no podem permetre que la nostra reputació trontolli i ens prenguin per uns figa-flors. Volem fer-li saber que, a partir d'ara, no ha de témer estar bloquejat, sinó estar BOLQUEJAT!! Més clar, l'aigua... Shalom!

dijous, 29 de juliol de 2010

CAL FER NET

Els nostres polítics s'han tornat bojos. Alguna cosa còsmica està passant; no sabem si es tracta de l'influx de la lluna plena de juliol o de la traca final de les escorrialles d'una legislatura erràtica i surrealista. El cas és que, avui, si Kafka fos català seria un escriptor costumista. El Dimarts 27 de juliol potser passarà a la història com el dia que, com qui no vol la cosa, el nostre Parlament va votar dues lleis que posen en risc la cohesió de Catalunya com a país (no fos cas que amb una no n'hi hagués prou). Resumim perquè estem cansats : PRIMERA LLEI El Parlament vota per unanimitat dividir Catalunya en dues grans administracions : l'Àrea Metropolitana de Barcelona (Barcelona-Distrito Federal) i "La Resta". Aquest invent disposarà d'un Consell Metropolità -format pels alcaldes i els regidors de 36 poblacions-, una Junta de Govern i una Comissió Especial de Comptes, a part del seu president, consellers, assessors i uixers amb galons. Tot això es tira endavant per "simplificar les instàncies administatives" (sic). I què gestionarà l'AMB? : el transport públic, el subministrament de l'aigua, el seu preu i impostos, depuració i subministmement [demanaran a la resta de territoris si volen que Barcelona continuï xuclant-los l'aigua?], el tractament de residus, els abocadors i... la joia de la corona, l'URBANISME!!, incloent l'ordenació del territori, l'establiment dels criteris "per al desenvolupament urbanístic sostenible", política d'habitatge i mesures de protecció del sòl no urbanitzable (o sigui, repartir-se el que queda amb lleis molt ecologistes i tal, amb la possibilitat d'expropiar per requalificar més endavant). Fins i tot CiU, que sempre s'havia negat a permetre una Àrea Metropolitana de Barcelona, ara l'accepta malgrat que buida de contingut moltes competències del govern de la Generalitat. Coneixent els nostres polítics i les seves pràctiques (no paraules) tot fa témer que aquest artefacte administratiu suposarà un entramat de lleis, disposicions i organismes que farà gairebé impossible aturar i perseguir la corrupció i l'espoliació que ens espera. El més probable és que tota l'àrea metropolitana es converteixi en un escenari amb tota mena de pràctiques tipus Santa Coloma però a l'engròs, amb els seus Luigis, els seus patriòtics comissionistes i un futur prometedor per la comptabilitat creativa dels nostres partits parlamentaris. SEGONA LLEI El Tripartit governant acorda -contra la resta de grups parlamentaris, inclòs el grup votat majoritàriament pels catalans- instituir una parcel·lació medieval de Catalunya, impracticable, il·legal i absurda però molt mona perquè fa conjunt amb la propaganda impostada d'ERC, el fenòmen paranormal de l'independentisme postmodern que va fer president un espanyolista que, per més inri, és el més semblant a un analfabet. Gràcies a la llei de Vegueries tindrem una macro vegeria de Barcelona i sis vegueries més per repartir més càrrecs als amics i parents inútils que ens costaran un munt de diners i més tràmits surrealistes per aconseguir qualsevol cosa, com ara obrir un negoci. Crear una empresa a Catalunya comença a ser més difícil que fer-ho a Cuba, i és que a les sis administracions que sovint es superposen cal afegir-hi desenes de conselleries, regiduries, oficines, subdelegacions i gabinets de tota mena. CODA : el conseller d'economia de Catalunya, d'un govern que s'autoproclama d'esquerres i catalanista, insta la resta de "consellers autonòmics d'Espanya" al co-pagament de : sanitat, ensenyament i SERVEIS SOCIALS!!! Tots sabem què vol dir co-pagament de la sanitat : que la classe mitjana hagi de pagar-se una mútua i arruïnar-se si necessita intervencions quirúrgiques, tractaments llargs o especialitzats i medicaments cars. Els qui paguen els impostos veuran com "l'estat del benestar" no és per a ells. Mentrestant, l'administració i les autoritats no aturen fraus que clamen al cel i que qualsevol metge, infermer o administratiu dels CAP o de les urgències hospitalàries del nostre país saben i relaten a qui els vulgui escoltar. Anem cap al sistema mèdic nord-americà però, curiosament, aplicat en perjudici d'aquells que paguen impostos i compleixen la llei. També sospitem què vol dir co-pagament de l'ensenyament, però seria un detall que ens expliquessin ràpid i clar què significa "co-pagament dels serveis socials". Vol dir que la classe mitjana es pagui les atencions que necessiten els seus avis, com JA fa? Això no és co-pagament, això és el de sempre. O és que potser vol dir alguna altra cosa? Si ens volen fer creure que la proposta consisteix a aconseguir que cada "comunitat autònoma" pagui els seus serveis socials, hem de dir que no només no ens ho creiem sinó que estem convençuts que serà més senzill aconseguir la independència o fins i tot la pau mundial o la desaparició de les males olors. Les arques de l'estat, de la Generalitat i dels ajuntaments estan buides. La crisi, la frivolitat, la ineptitud i la corrupció ens han dut a una situació crítica, però el pitjor no és que les administracions no tinguin diners sinó que els responsables polítics saben que la minva d'ingressos i la necessitat d'ajuts socials seran duradores i elevades, i, sobretot, que no saben què fer. Mentre comencen a comprovar que els diners aviat arribaran just per pagar les nòmines dels funcionaris i poca cosa més, continuen inventant-se engendres inassumibles amb costos polítics i econòmics estratosfèrics. Calen ingressos com sigui i tots sabem a qui li tocarà pagar. Però aquestes TRES perles que denunciem, aplicades l'una darrera de l'altra, poden suposar conflictes socials gravíssims a Catalunya, l'enfrontament de col·lectius i de territoris, la difuminació d'un poder polític clar, la institucionalització de la corrupció i la voladura controlada de drets bàsics. Avui el Parlament de Catalunya ha votat prohibir les curses de toros a partir de l'any 2012. Probablement serà la darrera "gran llei" d'aquesta legislatura, una gran fita per a la humanitat, diuen. Mentrestant, ningú no parla de l'informe de l'Oficina Antifrau de Catalunya, que conclou que els partits polítics de l'arc parlamentari es financen d'una manera o bé irregular o bé il·legal, que ho saben i que ho acorden de facto amb lleis ambigües . Ningú no parla ja del cas del parc d'atraccions del Tibidabo, on fa deu dies va morir una nena a causa d'un accident fruit de la negligència i els tripijocs habituals i que hauria pogut suposar la mort de molta més gent; un organisme propietat de l'ajuntament de Barcelona, gestionat per l'ajuntament de Barcelona i sense els permisos obligatoris del propi ajuntament de Barcelona. No estem parlant només de successos, d'accidents, d'irregularitats,... Parlem d'un sistema que fa aigües, de corrupció atiada per les mateixes autoritats, de mecanismes de control democràtic febles i sovint inaplicables. Cal fer net i deixar de jugar a engalipar "el poble" amb grans declaracións electorals mentre el país es degrada. Catalunya necessita ser independent d'Espanya i, també, d'una classe dirigent que està jugant amb foc i temptant la sort des de fa massa temps.

dilluns, 26 de juliol de 2010

MICHEL GERMANEAU, ASSASSINAT

El cooperant francès Michel Germaneau ha estat assassinat per Al-Qaida del Magrib, que l'havia segrestat a finals del passat mes d'abril. Germaneau, de 78 anys i enginyer jubilat, era un membre actiu de l'associació 'Enmilal' (Cooperació, en tuareg), especialitzada en l'ajut educatiu i sanitari al Níger. El motiu del seu viatge al sahel va ser precisament la supervisió del funcionament d'una escola inaugurada per l'associació l'any 2009 a la vila d'In-Abangharet que acull nens residents, així com planificar la propera instal·lació d'un panell solar a l'edifici. Michel Germaneau patia una greu dolència cardíaca, tal com va fer públic en un missatge sonor adreçat al president Sarcozy el passat mes de maig. Des d'aleshores les autoritats franceses no havien rebut cap més prova de vida per part d'Al-Qaida, que a canvi de l'alliberament de l'enginyer exigia diners i l'alliberament de diversos terroristes empresonats al Magrib i a França i que havia amenaçat amb matar-lo el dia 26 de juliol. Aquestes gravíssimes circumstàncies va dur al govern francès a participar dijous passat en una operació militar conjunta amb l'exèrcit maurità al nord de Mali on sis terroristes d'Al-Qaida van ser abatuts. L'operació tenia com a principal missió la localització i el rescat de Michel Germaneau. Malauradament l'enginyer segrestat no era en aquell indret i Al-Qaida ha avançat un dia el seu assassinat com a "revenja" en un missatge emès per Al Jazira. Com era previsible els nostres mitjans de comunicació parlen d'execució, donant així per bona la versió d'Al-Qaida. És curiós que aquests mateixos mitjans parlin de "assassinat selectiu" cada vegada que Israel mata un cap terrorista i en canvi s'avinguin a considerar una "execució" l'assassinat a sang freda d'un ancià cooperant. Preguntat per periodistes sobre l'operació militar francesa al nord de Mali el ministre d'afers exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, va demanar novament prudència i silenci. Consell que no va ser capaç de seguir vista l'alarmant falta de domini del seu llenguatge no verbal que va mostrar. Esperem que la prudència i el silenci que el govern espanyol reclama per tal de protegir la vida dels dos cooperats catalans segrestats a Mauritània per Al-Qaida fa vuit mesos no consisteixi en esperar que l'assumpte es resolgui sol, tal com va succeir amb la crisi econòmica. La diplomàcia és molt més que prendre canapès o disfressar-se de cap tribal afganès. Cal més INTEL·LIGÈNCIA.

dijous, 22 de juliol de 2010

UN CAVALLER ARAGONÈS

Es diu Raúl Vicente. Volem que es recordi el seu nom. Volem que no s'oblidi la seva lliçó de modèstia, de noblesa, d'eficiència i d'honestedat ara que recordem que fa un any cinc bombers de la Generalitat de Catalunya van perdre la vida a causa de la frivolitat d'uns responsables més propers al comissariat polític que al servei públic, a la politiqueria nefasta d'un govern d'indocumentats i a la supèrbia i la covardia d'uns comandaments oficials dels nostres bombers que ens volien fer creure que eren una mena d'elit internacional incontestable. Aquest home, aquest Senyor, aquest Cavaller, Raúl Vicente, era el responsable de les BRIF de Daroca, dels nostres germans aragonesos que van venir a jugar-se la vida per apagar un foc provocat a Horta de Sant Joan ara fa un any. Quan l'oposició va aconseguir que s'obrís una Comissió d'Investigació al Parlament de Catalunya, els grups del Tripartit van vetar la seva compareixença. Immediatament, aprofitant aquell vet, van córrer versions indecents sobre les BRIF i alguns comandaments dels GRAF van provar de descarregar les seves responsabilitats i les dels seus superiors polítics acusant els aragonesos de ser uns inútils, de robar-los la benzina per carregar les seves serres mecàniques i de fugir i abandonar els seus companys. Si algú creu i manté que els catalans no tenim gent indigna, o menteix o viu en un món irreal o frega la imbecil·litat. I la prova està en el foc d'Horta de Sant Joan del juliol de 2009. Sortosament l'oposició va insistir en la seva compareixença i tots els catalans vam tenir l'oportunitat de contemplar la declaració d'un home honest i sincer, d'un bon company, d'un bon comandament, d'algú tan senyor que malgrat les calúmnies dels covards no va donar cap mostra de ressentiment, d'un cavaller que es fa dir "tant de bo tu i molts com tu visquéssiu entre nosaltres". Amb una serenor absolutament històrica Raúl Vicente va anar desgranant el relat dels aconteixements des de la mesa del Parlament de Catalunya, honorant-nos i enaltint el nostre Parlament. Els nostres lectors saben perfectament que som independentistes, i per això mateix entendran que vam sentir una vergonya còsmica quan els caps dels bombers de la Generalitat van acusar els aragonesos de robar-los la benzina per fer talla-focs d'urgència, com si el combustible en una situació d'urgència estigués vetat per a uns companys que venen de lluny a ajudar-te. Els catalans no som mesquins i no podem tolerar la mesquinesa en el nostre nom. Raúl Vicente va demostrar amb la seva paraula, amb fets, amb documents i amb filmacions que les condicions físiques i meteorològiques eren insostenibles, que qui havia d'informar-ne no ho va fer, que regnava un caos insòlit i un buit insexplicable en la cadena de comandament, que les comunicacions per ràdio eren confuses, escadusseres, sovint enganyoses i en una llengua que no coneixien ni tenien per què conèixer, que van saber per casualitat dades bàsiques sobre la velocitat del vent, l'absència de mitjans aèris, la distribució de les preses d'aigua i maniobres insensates que ell, com a responsable dels seus homes, no va voler assumir. Que no van fugir, que es van replegar -sense córrer, caminant i obrint-se el pas entre la malesa d'un bosc descontrolat-, perquè quan veus que el foc t'envolta has de marxar, perquè els arbres es poden regenerar però la vida dels teus homes, no; perquè va veure que els GRAF de Lleida havien habilitat una "zona segura" inferior al 10% del que marquen els manuals internacionals, atrapats entre un foc rabiós i una paret de roca que no els permetia cap escapada. Raúl Vicente va brindar als seus companys catalans que es repleguessin amb ell i els va oferir els seus mitjans. I tot això sense saber que un autèntic miracle va desviar el vent que es dirigia cap on eren els Graf de Barcelona assistits per voluntaris: trenta homes en una "zona segura" absolutament insuficient i amb només deu mantes ignífugues. ¿Qui és el responsable d'una bogeria tan desbocada havent pogut desallotjar els seus homes com ho va fer en Raúl Vicente? ¿Què més podem dir?... Gràcies, Raúl; gràcies amics de les BRIF de Daroca. Sou gent d'honor, us admirem, us estimem. Gràcies! I demanem públicament que el proper Govern de la Generalitat, si és com esperem i desitgem més digne, atorgui a Raúl Vicente, amb tots els mereixements LA CREU DE SANT JORDI. Que així sigui per a un Cavaller aragonès!

dilluns, 12 de juliol de 2010

RESPECTE?

Això és el que fan els que demanen respecte per a ells i boicots per Israel. La "asociación de transexuales de Andalucia", ATA, enguany va perpetrar un calendari "trans-gressor". No cal descriure els detalls, tothom pot veure de què es tracta. La gent que actua amb tanta frivolitat i falta de respecte són els que demanen reformar els plans d'estudis per tal que els nens coneguin la seva "realitat", els mateixos que pretenen canviar la mentalitat de la societat per ser respectats. Convidem als imaginatius trans-gressors d'ATA a fer una versió tan respectuosa amb l'islam l'any vinent. Segur que tindrien un gran ressó internacional.

divendres, 9 de juliol de 2010

BANDERES, SENYERES I PENDONS

Dissabte anirem a la manifestació. I hi anirem perquè cal, perquè volem i perquè fa mesos que molta gent -entre la qual no ha estat ni el PSC ni Montilla- hi ha dedicat hores i esforços en previsió que el famós "Pla B" del tripartit consistís precisament en el que hem vist : enganyar la gent amb proclames buides i posats d'estadista d'opereta d'algú que no creu en Catalunya malgrat presidir-la. Els qui van presentar-se l'any 2003 demanant-nos que els féssim confiança i prometent-nos que lluitarien per la independència van regalar la presidència de la Generalitat a algú que sent Catalunya com una regió i totalment aliè a la seva història i a la seva cultura, no pas pel fet d'haver nascut lluny sinó per una indiferència insalvable. L'endemà que el Parlament de Catalunya aprovés el projecte de l'Estatut per una majoria aclaparadora, un José Montilla indignat va advertir que allò no quedaria així. En aquell temps Montilla era ministre d'Indústria del govern espanyol, un dels pitjors ministres d'indústria que s'han vist, per cert, com era lògic atenent la seva falta alarmant de preparació i el desconeixement total del sector. Però, a més, Montilla va ser un dels ministres més anticatalans dels darrers trenta anys, i com a secretari general del PSC i membre de l'executiva del PSOE responsable directe de les retallades que va haver de patir l'Estatut al Congrés de diputats i al Senat espanyol. ¿Com pot ser que ERC el dugés a la presidència de Catalunya? ¿Com volen que defensi que Catalunya és una nació i que volem decidir? L'únic art que dominen José Montilla i la seva cohort és la maniobra. Però tot té uns límits i arriba un moment que el tripijoc s'embolica tant que es converteix en una trampa pels mateixos que se n'han servit. I així estem. La declaració del president Montilla amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional i la seva crida als catalans a manifestar-se hauria estat un acte de dignitat i de valor si no fos que duia una condició inassumible : "només la bandera, res de lemes", desarmant així la naturalesa mateixa de la protesta, aprofitant-se del treball realitzat per milers de persones i centenars d'organitzacions que havien preparat la manifestació i duent-les a haver de triar entre el silenci o lliurar una batalla de legitimitats que posava en risc fins i tot l'autoritat i la credibilitat del propi president. Mai no s'havia vist tanta irresponsabilitat. Després de més d'una setmana de negocicions penoses que han posat de manifest una desunió molt superior a la real i que han estat a punt d'aconseguir la desmobilització de molts catalans, Omnium Cultural ha aconseguit que a la manifestació hi hagi bandera i lema amb una fòrmula que no humilïi el President de Cataluya com a símbol i autoritat, prescindint de qui ostenti el càrrec. Vindran temps millors i ens els hem de guanyar tots i cadascun de nosaltres dia a dia. I dissabte manifestant-nos junts com a primera mostra de la nostra voluntat de decidir i de fer-li saber al món que som una nació. Aquesta és la nostra bandera, la de tots els catalans...
Això no treu que n'hi hagi d'altres per a tots els gustos... La dels independentistes d'esquerra, d'ultra-esquerra i de mega-esquerra, La dels que volen dur aquesta fins que Catalunya sigui independent, La dels sionistes,
La dels que n'estan fins els nassos,
La dels pessimistes,
La dels socio-convergents,
I TAMBÉ TENIM PENDONS!!...
=
...que són els que fan onejar la quatribarrada per atraure independentistes i quan els tenen al pot hissen la bandera pirata i passa el que passa!
Fins dissabte!

dimarts, 6 de juliol de 2010

NO PODRAN ANAR A MADRID

A l'Iran l'exhibicio pública d'homosexuals es fa més d'un dia a l'any i no és per fer una festa, és per executar-los. Aquests dos joves (Mahmud Asgari, de 16 anys i Ayaz Marhoni, de 18) van ser condemnats a morir públicament a la forca fa gairebé cinc anys. Per tant, els organitzadors del Dia de l'orgull gai de Madrid van decidir prohibir la desfilada de... ISRAEL. Sí, mirin, són coses que passen! Alguns ens entestem a titllar-ho de judeofòbia, d'altres fan veure que ignoren la veritat. La realitat és implacable, els nostres adversaris saben que no poden ni tan sols preguntar si a Israel també pengen els homosexuals. Jutgin vostès mateixos...

El contrast no pot ser més brutal : a Israel els homosexuals surten públicament al carrer per reivindicar-se i per regalar-se una festa; a l'Iran s'han d'amagar per no ser humiliats i assassinats. L'argument per a prohibir la desfilada de la carrossa del col·lectiu gai de Tel Aviv a Madrid va ser que els israelians no van voler condemnar el que la progressia espanyola considera un dogma de fe políticament correcte que, en aquest cas, consistia en condemnar l'atac al Mavi Marmara. Però no cal ser una llumenera per entendre que se'ls volia arrencar una mena d'abjuració i una condemna a l'engròs contra Israel. Quina paradoxa! El col·lectiu homosexual d'Espanya perseguit fins fa pocs anys veta els homosexuals d'Israel perquè no condemnen... Israel. Però ¿els gais espanyols han condemnat l'Iran, han sortit al carrer per protestar, han muntat alguna manifestació davant l'ambaixada iraniana? No.Ens consta que el grup que "en nom de tot el col·lectiu gai" va provar d'extorsionar primer i va rebutjar finalment la desfilada de la carrossa gai de Tel Aviv ho va fer sense consultar-ho. El col·lectiu gai, com tothom sap, només te en comú l'homosexualitat, no són un partit o una ideologia i mai havien entrat tan descaradament en valoracions o censures polítiques, geoestratègiques o racials. Lògicament es van alçar algunes veus contra aquest grupuscle de càrrecs i subvencionats del PSOE i d'IU que tot ho manega i aquests, gent amb imaginació i recursos, aviat van trobar la solució. Bé, de fet, d'original no en te res. Buscant buscant van trobar... L'AMIC ISRAELIÀ!!! És el darrer crit d'aquell clàssic que hem comentat tantes vegades : "l'amic jueu" (també conegut com a "jueu bo") que es fa sortir en processó per donar compte de la virtut i el penediment dels acusats i per donar una capeta de vernís progre als antisemites. Però la cosa, en aquesta ocasió, es complica perquè l'amic israelià no és ben bé un gai, és "una persona transexual" (sic). Pel que sembla aquest any la desfilada estava dedicada als transexuals (no als perseguits, torturats, empresonats, executats, etc) i resulta que els transexuals no volen ser catalogats com a gais. Per a ells (o elles, o ell@s)) la definició perfecta és "les persones atrapades en un sexe aparent pèrò que se senten de l'altre sexe". Això es fa molt llarg d'explicar i es dóna la circumstància que hi ha una majoria de la població que s'entesta en no acabar-ho d'entedre. A més, no es pot dir "els" transexuals perquè si bé és cert que el 99,9% són homes que s'identifiquen a sí mateixos com a dones, en tot cas voldrien dir-se "les" transexuals. Però el 0,01 de dones transexuals s'hi nega en rodó, perquè es troba més còmoda en la categoria de "els transexuals" i argumenten, no sense un xic de raó, que és l'únic cas en què el genèric masculí per encabir tot un col·lectiu els sembla satisfactori. Bé, deixem córrer els detalls i anem al cas: hi ha un amic israelià-persona transexual que ha donat suport a la desfilada de Madrid. Es diu Suku Alexander i ningú no li ha vist el careto. Però ja ens diran com trobes una persona transexual israeliana vestida de ves a saber què enmig de més de sis-centes mil persones! Sí, amics, hi havia un israelià confès entre 600.000 gais, lesbianes i persones transexuals en substitució de la carrossa de gais de Tel Aviv. I qui podia ser si no el famós Suku Alexander!? Bé, hem de confessar que nosaltres no n'havíem sentit a parlar en la vida, del Suku Alexander, però com es dóna el cas que l'han estat anunciant amb publicitat i insistència des de l'endemà de vetar als de Tel Aviv... hem suposat que es tracta d'una persona transexual israeliana conegudíssima. En aquests casos, és a dir, quan anem una mica perduts per a identificar un sospitós, descartades fonts i maniobres que no podem revelar, consultem tres fonts de solvència contrastada; a saber : 1.- el Mossad via Mordehai X (cosí segon de la cunyada d'un dels més reputats membres d'Hasbarats). [Nota: sabem que en realitat treballa d'ajudant de cuina a un bar de l'aeroport "Abel Gurión", però li seguim la corrent perquè té bona voluntat, ull clínic, és mig nòvio d'una tinent prejubilada de la policia municipal de Tel Aviv i ens envia alguns falafels per subsistir]. 2.- consultem amb respecte reverencial i/o unció el Gotha, que va estupendament per localitzar dinasties reials i nissagues de la noblesa. 3.- Mirem si surt al Google. I sí, Suku Alexander hi surt. Molt famós, però, no ho deu ser perquè a data d'avui hi consten 358 entrades. I aleshores fem càlculs i diem... Si nosaltres, pobres criatures que escrivim des del mes d'agost passat i en una llengua minoritària, tenim més de 8.000 entrades a Google, ¿com pot ser que "una persona transexual israeliana famosíssima" només en tingui 358, totes en castellà i el 80% en el darrer mes? (la resta són entrades on "suku" i "Alexandre" no es refereixen a una persona). Si a això hi afegim que malgrat haver estat anunciada la seva magna presència a la festa de l'orgull gai de Madid no sabem quina cara té, ens fem algunes preguntes (amb tota la modèstia i la innocència de què som capaços). Per exemple : a/ Existeix Suku Alexander? b/ cas que existeixi, ¿és algú rellevant, més enllà del fet de ser israelià? Per ventura ¿no podria donar-se el cas que el coneguin quatre gats o que només sigui l'amic ocasional d'alguns dels "pròcers" de la mandanga políticament correcta, d'algú del tot irrellevant i anònim que han utilitzat políticament els antisemites postmoderns? c/ ¿què volen dir quan afirmen que Suku Alexander és israelià? Ho preguntem perquè coneixent com coneixem la nomenklatura judeobófoba espanyola i constatant la sospitosa absència de detalls biogràfics i fotogràfics de Suku Alexander podria ser que s'hagin inventat que és israelià o bé que amaguin que es tracta d'un "álies" d'algun dels milers de palestins que han demanat -i aconseguit- l'empara que Israel atorga als homosexuals que fugen de Gaza i Cisjordània per salvar la pell. Agrairíem molt que algú ens enviés una foto i un apunt biogràfic verificable. Càrrega de profunditat

Aquest any, la parada del Dia de l'orgull gai a Madrid ha estat un fidel reflex del que està passant a l'estat espanyol. Ja hem parlat a bastament de la judeofòbia inveterada. Parlem d'altres "detalls"... Ens ha fet somriure la representació dels col·lectius de l'estat, que van desfilar "por orden alfabético según las comunidades autónomas... con sus banderas oficiales y sus respectivas pancartas". Conceptualment ens ha recordat d'allò més les parades dels sindicats franquistes en "el dia de San José obrero", i les exhibicions de "las ricas manifestaciones regionales". Un altre detall que cal remarcar és que la manifestació estigués encapçalada per la ministra d'Igualtat, Bibiana Aído (suposem que en la seva qualitat de "miembra"), una estúpida aparentment aliena a l'amenaça que certs amics islàmics de la cosa multicultural congrien. L'acompanyaven representants d'UGT i CCOO i, per Izquierda Unida, Gaspar Llamazares i Cayo Lara. És inconcebible que els sindicats no siguin capaços de tirar endavant propostes i acords per ajudar els treballadors i el país ni de convocar una manifestació amb un mínim de coherència, unitat i garanties, i que en canvi es dediquin a sortir a la foto de la parada gai. Però encara és més surrealista que el partit que la progressia identifica com a més proper a les llibetats dels homosexuals -Izquierda Unida-, sigui el més proper a la dictadura cubana, que tant ha perseguit i marginat els homosexuals. L'esquizofrènia, la hipocresia i la "desmemòria històrica" se sumen fins al deliri. La pancarta d'enguany, avalada per la ministra d'Igualtat, era "Por la Igualdad Trans". Ara toca això, encara que la majoria de mortals tinguem altres problemes d'igualtat i de justícia veritablement urgents. I ¿en què consisteix la "igualtat trans", ens demanem per saber quina ens pot caure sense més ni més de les cúpules governants del despropòsit? Doncs, segons el manifest perpetrat per a l'ocasió, consisteix en això : 1.- reivindicar para los transexuales el derecho a ser tratados como han nacido, cómo lo que realmente siempre han sido. (haurem de fer l'esforç d'entendre que els transexuals han nascut transexuals i distingir-los quan siguin nadons?) 2.- transformar el sistema educativo, que no reconoce la existencia de esta diversidad. (perfecte, un nou experiment socio-ideològic a l'escola, amb els nens com a conillets d'índies. Continuaran sense saber llegir ni escriure però dominaran el tema de les extensions capilars i el de les ungles de porcellana). 3.- transformar el sistema sanitario, para que "en todas las comunidades se atienda el proceso transexualizador" (o sigui, que els paguem les operacions de canvi de sexe, ara que els jubilats neden en l'abundància). 4.- trasformar el ámbito laboral, con medidas de discriminación positivas. (lògic!, en unes oposicions puntuarà més ser transexual que ser un vulgar pare de família, que com tothom sap no pertany a cap col·lectiu oprimit). 5.- transformar la mente de aquellas personas que creen que la transexualidad es una enfermedad. (mentre ells es fan un canvi de sexe amb els nostres impostos ells ens faran un canvi de cervell de franc). Darrere d'aquestes propostes tan "divertides" i "progressistes" s'hi amaga un substrat totaltari que, amb l'excusa de donar suport a un col·lectiu concret i ultra-minoritari, pretén imposar a tota la societat un experiment d'un abast incalculable. Però aquesta no és l'única mostra d'irresponsabilitat suïcida. Les dones

Estem governats per gent sense preparació ni sentit comú, per l'elit de la inconsistència intel·lectual que s'ha apropiat del concepte de "progrés" mentre juga amb foc i posa en perill la societat que diu representar. Ser d'esquerres no és fer una pinça social defensant alhora el burka i l'exhibició dels pits de silicona dels transexuals. ¿Quin progressisme hi ha darrere de l'opressió i la falta de respecte que suposen una cosa i l'altra? Permetre que la meitat de la població es vegi subjecta a cobrir-se com un fantasma, com si el fet de ser dona fos una vergonya, és progressista? Voler imposar a tota la societat que consideri com a normal el paper distorsionat, afectat i prostibulari de la dona que mostren la majoria de transexuals, és progressista? Aquesta suposada esquerra d'indocumentats està obrint les portes a DOS cavalls de Troia alhora. Però només un d'ells pot guanyar la cursa i tots sabem quin és. El fonamentalisme islàmic pot perdre la batalla si l'enfronta una societat que defensa les conquestes socials que han anat conformant la nostra civilització, però sap que la pot guanyar si aquesta mateixa societat està governada per imbècils i covards. Orgull

Una de les conquestes socials del món occidental (judeo-cristià i greco-romà) ha estat acceptar les opcions sexuals individuals, siguin de tendència homosexual o heterosexual, amb limitacions legals bàsiques aplicades a tothom : no exercir violència i no abusar de menors ni de subjectes que no es poden valdre de la seva voluntat o del seu intel·lecte. No ha estat un camí fàcil, però actualment no s'assetja ningú per restar solter passats els 30 anys ni és motiu de preocupació amb qui es fica al llit el teu carter o la pediatra dels teus fills. La democràcia, perquè al capdavall estem parlant d'això, empara tota la població i la protegeix activament contra la discriminació ideològica, lingüística, racial, religiosa, de gènere, d'opció sexual, etc. I això, amics, no té preu. Ha mort molta gent lluitant per tal d'aconseguir-ho, majoritàriament gent anònima. Cada dia fem centenars d'accions rutinàries, tenim dotzenes de pensaments, diem desenes de frases que haurien estat impossibles sense la sembra de lluita, de sacrifici i de sang dels qui ens han aplanat el camí. No podem permetre'ns oblidar-ho. Per això volem cloure aquest post amb aquesta fotografia...

Gràcies, soldats. Gràcies per sortir al carrer un dia a l'any per celebrar la vostra llibertat, que forma part de la llibertat de tots i cadascun de nosaltres. I gràcies per sortir TOTS els dies de l'any sacrificant el vostre temps i posant en risc la vostra vida per defensar la democràcia, la llibertat, el futur i la vida de tots. Molts ho entenem. Molts us estem agraïts. Molts, en el futur, tindran un deute immens amb vosaltres. Molts seguiran el vostre exemple. Gràcies!