dimarts, 6 de juliol de 2010

NO PODRAN ANAR A MADRID

A l'Iran l'exhibicio pública d'homosexuals es fa més d'un dia a l'any i no és per fer una festa, és per executar-los. Aquests dos joves (Mahmud Asgari, de 16 anys i Ayaz Marhoni, de 18) van ser condemnats a morir públicament a la forca fa gairebé cinc anys. Per tant, els organitzadors del Dia de l'orgull gai de Madrid van decidir prohibir la desfilada de... ISRAEL. Sí, mirin, són coses que passen! Alguns ens entestem a titllar-ho de judeofòbia, d'altres fan veure que ignoren la veritat. La realitat és implacable, els nostres adversaris saben que no poden ni tan sols preguntar si a Israel també pengen els homosexuals. Jutgin vostès mateixos...

El contrast no pot ser més brutal : a Israel els homosexuals surten públicament al carrer per reivindicar-se i per regalar-se una festa; a l'Iran s'han d'amagar per no ser humiliats i assassinats. L'argument per a prohibir la desfilada de la carrossa del col·lectiu gai de Tel Aviv a Madrid va ser que els israelians no van voler condemnar el que la progressia espanyola considera un dogma de fe políticament correcte que, en aquest cas, consistia en condemnar l'atac al Mavi Marmara. Però no cal ser una llumenera per entendre que se'ls volia arrencar una mena d'abjuració i una condemna a l'engròs contra Israel. Quina paradoxa! El col·lectiu homosexual d'Espanya perseguit fins fa pocs anys veta els homosexuals d'Israel perquè no condemnen... Israel. Però ¿els gais espanyols han condemnat l'Iran, han sortit al carrer per protestar, han muntat alguna manifestació davant l'ambaixada iraniana? No.Ens consta que el grup que "en nom de tot el col·lectiu gai" va provar d'extorsionar primer i va rebutjar finalment la desfilada de la carrossa gai de Tel Aviv ho va fer sense consultar-ho. El col·lectiu gai, com tothom sap, només te en comú l'homosexualitat, no són un partit o una ideologia i mai havien entrat tan descaradament en valoracions o censures polítiques, geoestratègiques o racials. Lògicament es van alçar algunes veus contra aquest grupuscle de càrrecs i subvencionats del PSOE i d'IU que tot ho manega i aquests, gent amb imaginació i recursos, aviat van trobar la solució. Bé, de fet, d'original no en te res. Buscant buscant van trobar... L'AMIC ISRAELIÀ!!! És el darrer crit d'aquell clàssic que hem comentat tantes vegades : "l'amic jueu" (també conegut com a "jueu bo") que es fa sortir en processó per donar compte de la virtut i el penediment dels acusats i per donar una capeta de vernís progre als antisemites. Però la cosa, en aquesta ocasió, es complica perquè l'amic israelià no és ben bé un gai, és "una persona transexual" (sic). Pel que sembla aquest any la desfilada estava dedicada als transexuals (no als perseguits, torturats, empresonats, executats, etc) i resulta que els transexuals no volen ser catalogats com a gais. Per a ells (o elles, o ell@s)) la definició perfecta és "les persones atrapades en un sexe aparent pèrò que se senten de l'altre sexe". Això es fa molt llarg d'explicar i es dóna la circumstància que hi ha una majoria de la població que s'entesta en no acabar-ho d'entedre. A més, no es pot dir "els" transexuals perquè si bé és cert que el 99,9% són homes que s'identifiquen a sí mateixos com a dones, en tot cas voldrien dir-se "les" transexuals. Però el 0,01 de dones transexuals s'hi nega en rodó, perquè es troba més còmoda en la categoria de "els transexuals" i argumenten, no sense un xic de raó, que és l'únic cas en què el genèric masculí per encabir tot un col·lectiu els sembla satisfactori. Bé, deixem córrer els detalls i anem al cas: hi ha un amic israelià-persona transexual que ha donat suport a la desfilada de Madrid. Es diu Suku Alexander i ningú no li ha vist el careto. Però ja ens diran com trobes una persona transexual israeliana vestida de ves a saber què enmig de més de sis-centes mil persones! Sí, amics, hi havia un israelià confès entre 600.000 gais, lesbianes i persones transexuals en substitució de la carrossa de gais de Tel Aviv. I qui podia ser si no el famós Suku Alexander!? Bé, hem de confessar que nosaltres no n'havíem sentit a parlar en la vida, del Suku Alexander, però com es dóna el cas que l'han estat anunciant amb publicitat i insistència des de l'endemà de vetar als de Tel Aviv... hem suposat que es tracta d'una persona transexual israeliana conegudíssima. En aquests casos, és a dir, quan anem una mica perduts per a identificar un sospitós, descartades fonts i maniobres que no podem revelar, consultem tres fonts de solvència contrastada; a saber : 1.- el Mossad via Mordehai X (cosí segon de la cunyada d'un dels més reputats membres d'Hasbarats). [Nota: sabem que en realitat treballa d'ajudant de cuina a un bar de l'aeroport "Abel Gurión", però li seguim la corrent perquè té bona voluntat, ull clínic, és mig nòvio d'una tinent prejubilada de la policia municipal de Tel Aviv i ens envia alguns falafels per subsistir]. 2.- consultem amb respecte reverencial i/o unció el Gotha, que va estupendament per localitzar dinasties reials i nissagues de la noblesa. 3.- Mirem si surt al Google. I sí, Suku Alexander hi surt. Molt famós, però, no ho deu ser perquè a data d'avui hi consten 358 entrades. I aleshores fem càlculs i diem... Si nosaltres, pobres criatures que escrivim des del mes d'agost passat i en una llengua minoritària, tenim més de 8.000 entrades a Google, ¿com pot ser que "una persona transexual israeliana famosíssima" només en tingui 358, totes en castellà i el 80% en el darrer mes? (la resta són entrades on "suku" i "Alexandre" no es refereixen a una persona). Si a això hi afegim que malgrat haver estat anunciada la seva magna presència a la festa de l'orgull gai de Madid no sabem quina cara té, ens fem algunes preguntes (amb tota la modèstia i la innocència de què som capaços). Per exemple : a/ Existeix Suku Alexander? b/ cas que existeixi, ¿és algú rellevant, més enllà del fet de ser israelià? Per ventura ¿no podria donar-se el cas que el coneguin quatre gats o que només sigui l'amic ocasional d'alguns dels "pròcers" de la mandanga políticament correcta, d'algú del tot irrellevant i anònim que han utilitzat políticament els antisemites postmoderns? c/ ¿què volen dir quan afirmen que Suku Alexander és israelià? Ho preguntem perquè coneixent com coneixem la nomenklatura judeobófoba espanyola i constatant la sospitosa absència de detalls biogràfics i fotogràfics de Suku Alexander podria ser que s'hagin inventat que és israelià o bé que amaguin que es tracta d'un "álies" d'algun dels milers de palestins que han demanat -i aconseguit- l'empara que Israel atorga als homosexuals que fugen de Gaza i Cisjordània per salvar la pell. Agrairíem molt que algú ens enviés una foto i un apunt biogràfic verificable. Càrrega de profunditat

Aquest any, la parada del Dia de l'orgull gai a Madrid ha estat un fidel reflex del que està passant a l'estat espanyol. Ja hem parlat a bastament de la judeofòbia inveterada. Parlem d'altres "detalls"... Ens ha fet somriure la representació dels col·lectius de l'estat, que van desfilar "por orden alfabético según las comunidades autónomas... con sus banderas oficiales y sus respectivas pancartas". Conceptualment ens ha recordat d'allò més les parades dels sindicats franquistes en "el dia de San José obrero", i les exhibicions de "las ricas manifestaciones regionales". Un altre detall que cal remarcar és que la manifestació estigués encapçalada per la ministra d'Igualtat, Bibiana Aído (suposem que en la seva qualitat de "miembra"), una estúpida aparentment aliena a l'amenaça que certs amics islàmics de la cosa multicultural congrien. L'acompanyaven representants d'UGT i CCOO i, per Izquierda Unida, Gaspar Llamazares i Cayo Lara. És inconcebible que els sindicats no siguin capaços de tirar endavant propostes i acords per ajudar els treballadors i el país ni de convocar una manifestació amb un mínim de coherència, unitat i garanties, i que en canvi es dediquin a sortir a la foto de la parada gai. Però encara és més surrealista que el partit que la progressia identifica com a més proper a les llibetats dels homosexuals -Izquierda Unida-, sigui el més proper a la dictadura cubana, que tant ha perseguit i marginat els homosexuals. L'esquizofrènia, la hipocresia i la "desmemòria històrica" se sumen fins al deliri. La pancarta d'enguany, avalada per la ministra d'Igualtat, era "Por la Igualdad Trans". Ara toca això, encara que la majoria de mortals tinguem altres problemes d'igualtat i de justícia veritablement urgents. I ¿en què consisteix la "igualtat trans", ens demanem per saber quina ens pot caure sense més ni més de les cúpules governants del despropòsit? Doncs, segons el manifest perpetrat per a l'ocasió, consisteix en això : 1.- reivindicar para los transexuales el derecho a ser tratados como han nacido, cómo lo que realmente siempre han sido. (haurem de fer l'esforç d'entendre que els transexuals han nascut transexuals i distingir-los quan siguin nadons?) 2.- transformar el sistema educativo, que no reconoce la existencia de esta diversidad. (perfecte, un nou experiment socio-ideològic a l'escola, amb els nens com a conillets d'índies. Continuaran sense saber llegir ni escriure però dominaran el tema de les extensions capilars i el de les ungles de porcellana). 3.- transformar el sistema sanitario, para que "en todas las comunidades se atienda el proceso transexualizador" (o sigui, que els paguem les operacions de canvi de sexe, ara que els jubilats neden en l'abundància). 4.- trasformar el ámbito laboral, con medidas de discriminación positivas. (lògic!, en unes oposicions puntuarà més ser transexual que ser un vulgar pare de família, que com tothom sap no pertany a cap col·lectiu oprimit). 5.- transformar la mente de aquellas personas que creen que la transexualidad es una enfermedad. (mentre ells es fan un canvi de sexe amb els nostres impostos ells ens faran un canvi de cervell de franc). Darrere d'aquestes propostes tan "divertides" i "progressistes" s'hi amaga un substrat totaltari que, amb l'excusa de donar suport a un col·lectiu concret i ultra-minoritari, pretén imposar a tota la societat un experiment d'un abast incalculable. Però aquesta no és l'única mostra d'irresponsabilitat suïcida. Les dones

Estem governats per gent sense preparació ni sentit comú, per l'elit de la inconsistència intel·lectual que s'ha apropiat del concepte de "progrés" mentre juga amb foc i posa en perill la societat que diu representar. Ser d'esquerres no és fer una pinça social defensant alhora el burka i l'exhibició dels pits de silicona dels transexuals. ¿Quin progressisme hi ha darrere de l'opressió i la falta de respecte que suposen una cosa i l'altra? Permetre que la meitat de la població es vegi subjecta a cobrir-se com un fantasma, com si el fet de ser dona fos una vergonya, és progressista? Voler imposar a tota la societat que consideri com a normal el paper distorsionat, afectat i prostibulari de la dona que mostren la majoria de transexuals, és progressista? Aquesta suposada esquerra d'indocumentats està obrint les portes a DOS cavalls de Troia alhora. Però només un d'ells pot guanyar la cursa i tots sabem quin és. El fonamentalisme islàmic pot perdre la batalla si l'enfronta una societat que defensa les conquestes socials que han anat conformant la nostra civilització, però sap que la pot guanyar si aquesta mateixa societat està governada per imbècils i covards. Orgull

Una de les conquestes socials del món occidental (judeo-cristià i greco-romà) ha estat acceptar les opcions sexuals individuals, siguin de tendència homosexual o heterosexual, amb limitacions legals bàsiques aplicades a tothom : no exercir violència i no abusar de menors ni de subjectes que no es poden valdre de la seva voluntat o del seu intel·lecte. No ha estat un camí fàcil, però actualment no s'assetja ningú per restar solter passats els 30 anys ni és motiu de preocupació amb qui es fica al llit el teu carter o la pediatra dels teus fills. La democràcia, perquè al capdavall estem parlant d'això, empara tota la població i la protegeix activament contra la discriminació ideològica, lingüística, racial, religiosa, de gènere, d'opció sexual, etc. I això, amics, no té preu. Ha mort molta gent lluitant per tal d'aconseguir-ho, majoritàriament gent anònima. Cada dia fem centenars d'accions rutinàries, tenim dotzenes de pensaments, diem desenes de frases que haurien estat impossibles sense la sembra de lluita, de sacrifici i de sang dels qui ens han aplanat el camí. No podem permetre'ns oblidar-ho. Per això volem cloure aquest post amb aquesta fotografia...

Gràcies, soldats. Gràcies per sortir al carrer un dia a l'any per celebrar la vostra llibertat, que forma part de la llibertat de tots i cadascun de nosaltres. I gràcies per sortir TOTS els dies de l'any sacrificant el vostre temps i posant en risc la vostra vida per defensar la democràcia, la llibertat, el futur i la vida de tots. Molts ho entenem. Molts us estem agraïts. Molts, en el futur, tindran un deute immens amb vosaltres. Molts seguiran el vostre exemple. Gràcies!

4 comentaris:

David ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que diueu (quantes vegades he escrit això, ja, en aquest blog?). Per començar, el boicot als gais israelians és una contradicció tan gran com imbècil és la gent que l'ha promogut. I pel que fa a l'exhibició d'ignorància i de mal gust en què s'acaben convertint aquestes desfilades, res a afegir. Sort que hi ha homosexuals que troben que aquestes festetes no són res més que la perpetuació de l'estereotip. La llàstima és que ningú no els dóna veu.
Salut i shalom!

Salvador ha dit...

1.- reivindicar para los transexuales el derecho a ser tratados como han nacido, cómo lo que realmente siempre han sido.

Jo em pensava que això de què un ve determinat des del naixement, per la genètica, era una idea molt de dretes. Però si ho diu aquesta gent tan progre dec anar equivocat. Hauré de fer un repàs als clàssics.

Moré ha dit...

Hasbarat's, com sempre insuperables!Gràcies.

Noctas ha dit...

Ostima quin bon servei què feu...m'encanta llegir-vos...gràcies!