divendres, 13 d’agost de 2010

MEMÒRIA I MÚSICA

Avui fa un any vam espolsar-nos la mandra, vam arromangar-nos i vam penjar el nostre primer post, 'Per què els ciclistes?' Hem escrit 68 entrades; algunes són notes, d'altres, articles, alguna patinada, algun obsequi; bé, una mica de tot. Segur que hauríem pogut escriure més i millor. Al marge de si ens sentim o no orgullosos, ens sentim feliços i profundament agraïts pel que hem après, pels amics que hem fet, pels lectors que ens han visitat. No sabem i probablement no sabrem mai si algú, si un sol lector, després d'haver llegit qualsevol de les nostres entrades ha deixat d'empassar-se la gasòfia antisemita disfressada de bonisme progressista dels nostres actuals dirigents i de la majoria dels nostres mitjans de comunicació per passar, simplement, a pensar per sí mateix, a informar-se, contrastar versions i reflexionar. ¿Hem aconseguit que avui, un any després, una sola persona hagi gosat interrompre el milhomes que menteix impunement en qualsevol conversa entre amics, a la barra del bar de la cantonada o en un debat públic per oposar-hi dades i proves, per expressar una altra opinió, per posar en dubte la versió oficial de l'antisemitisme maquillat de solidaritat prostituïda? ¿Algú que ens ha llegit s'ha vist amb forces de dir-li públicament a algú "menteixes"o "això és propaganda antisemita"? La sola idea que això hagi estat possible o que algun dia succeeixi ja justifica la nostra existència, alegra les hores que hem invertit amb molt de gust i endolceix algun mal tràngol. Els explicarem un petit secret. Una de les persones que col·labora amb nosaltres fa prop de deu anys va perdre la seva feina a un "important mitjà públic de comunicació de Catalunya" per avergonyir davant testimonis el seu superior jeràrquic quan aquest, amb motiu de l'afer Al Durah, va afirmar que "els jueus són uns assassins". L'antisemita va ser convenientment premiat i actualment treballa en una important productora propietat d'un afamat pirata antisemita que, a més, té un diari antisemita, rep tota mena de subvencions i crèdits públics que mai pagarà i sufraga amb els diners de tots els contribuents més propaganda antisemita, panegírics sobre Castro, etc. Un detall: això passava a l'època en què governava CiU. Ara és pitjor, sí, però l'anterior administració va permetre la infiltració descarada dels qui ara propaguen des dels mitjans públics que Israel és un estat terrorista i l'Iran una democràcia amb dret a posseir la bomba atòmica. Les coses són així. De fet, sempre han estat així, no ens ve de nou i, posats a comparar, val a dir que hi ha tres fets positius : 1.- malgrat tot tirem endavant -i, a més, ens ho passem tan bé com podem-. 2.- en el món hi ha gent honrada i intel·ligent (fins i tot a casa nostra!!). 3.- Israel existeix, s'ha acabat la impunitat. Memòria i Música? Probablement es demanaran per què hem titulat aquest post així. Suposaran, amb raó, que citem la Memòria per recordar el nostre humil primer aniversari. I sí, en part és així. Però hem volgut compartir la nostra feliç memòria amb la dolorosa experiència dels familiars dels malalts d'alzheimer de Catalunya que avui han denunciat una pràctica mèdica imposada pel govern que patim, un govern cada vegada més deshumanitzat, burocràtic, inepte i corrupte. Pel que es veu, quan algú duu un familiar malalt d'alzheimer a un servei d'Urgències, el "protocol" clínic imposa que el malalt sigui separat i quedi sol en una sala d'espera durant hores. Quan finalment és atès òbviament no sap respondre la major part de les preguntes dels metges que l'atenen. Sovint no sap ni com es diu ni on és ni per què és allà. Aleshores els metges han d'anar a buscar el parent que l'ha dut fins al servei. Normalment es troben amb algú que, d'entrada, hauria pogut satisfer la majoria de preguntes que els malalts no són capaços de respondre, però que després d'hores d'espera i d'incertesa és un cúmul d'angoixes i sentiments de culpa. Què està passant a Catalunya? ¿Què ens està passant, com hem pogut caure tan baix? Si la nostra Administració és capaç de deixar que una persona, generalment anciana i dolorosament desconcertada, se senti sola més enllà de la seva tristíssima malaltia aïllant-la de l'únic que connecta la seva humanitat amb el món i amb el seu passat, què no estaran fent amb el nostre passat col·lectiu, amb la nostra història, amb la nostra dignitat? No volem ser el següent pacient a la sala d'espera i lluitarem per evitar que la nostra memòria com a poble algun dia es fongui amb la fredor de les rajoles d'Urgències d'aquest hospital terminal dissenyat per la ignorància, la covardia, l'estultícia i la maldat. I la música? ¿Sabien que la música és el ciment de la civilització?, que tret de l'home cap ésser viu es capaç de dominar-la?, que sorprèn els nadons, que calma els bojos, que fa recordar als amnèsics, que subjuga les bèsties?, que ens fa reviure tant o més que les olors instants concrets del nostre passat personal i col·lectiu?, que es pot transmetre de generació en generació?, que ens pot transmetre una alegria inexplicable, vertical i incommensurable com si la divinitat ens penetrés i ens disparés més enllà de les estrelles? Els hem volgut oferir aquest vídeo com a modest tribut -prestat- en agraïment a la seva paciència i a la seva generositat de lectors més o menys assidus. No entrarem a analitzar la música klezmer perquè és un tema apassionant i gairebé inabastable. Però volem dir alguna cosa sobre el solista indiscutible d'aquest vídeo : Itzhak Perlman, un virtuós del violí que es presta a col·laborar amb entusiasme amb músics poc coneguts de música klezmer tant pura com fusionada . Perlman va néixer a Tel Aviv el 31 d'agost de 1945, quan feia pocs mesos que els nazis havien capitulat i els supervivents de la Shoà que tornaven al que havien estat les seves llars europees havien de sentir dels seus antics veïns "torna allà d'on véns" (els camps d'extermini). Els anglesos no permetien que els jueus supervivents de l'Holocaust anessin a Eretz Israel i feien els ulls grossos davant les matances comeses pels àrabs contra la població jueva provant de conservar la"colònia". En aquest context complex i dolorós neix i creix Itzhak Perlman que, als quatre anys, pateix una poliomielitis que paralitza les seves cames. Potser si els seus pares o els dirigents d'Israel haguessin estat uns miserables Perlman ara seria un vell paralític malvivint d'una pensió vergonyosa, un ressentit amb el món que hauria cobrat una misèria durant 61 anys. Però, sortosament, es va sobreposar, va estudiar, va esforçar-se i va dedicar-se a allò que malgrat tot sap fer magníficament : tocar el violí com els àngels. Itzhak Perlman no pot caminar, però amb el seu violí és capaç de fer-nos ballar, de desfermar els nostres peus i les nostres ànimes, de fer-nos recórrer tota mena d'emocions en pocs compassos . No és una paradoxa, és Israel. ¿La Catalunya actual ajudaria aquest nen amb les cames paralitzades a ser un gran músic o un científic o un escriptor, o el duria al subsidi, la sobreprotecció paternalista i el ressentiment? Que cadascú respongui aquesta pregunta i lluiti en la mesura de les seves possibilitats per tal d'aconseguir que els adolescents de Catalunya no tinguin com a fita ser funcionaris de qualsevol departament. Això sí que és una paràlisi encomanada per altres nacions i una derrota. Als qui ens heu acompanyat fins ara, gràcies! Als nous visitants, benvinguts. No som multitud, però som més del que us penseu. Callar és perdre. Lluitar és vèncer. Som catalans, de vegades ens equivoquem, pensem per nosaltres mateixos, contrastem les fonts, creiem en la democràcia, sabem que no perdem el temps, no tolerem el totalitarisme, se'ns enfot el que els covards anomenen "políticament correcte", creiem que els pobles tenen el dret a decidir, sabem que Israel és la nostra primera trinxera. Aquí estem, rebent i passant la torxa de la memòria dels Anusim i proclamant amb totes les nostres forces Llança't a cavalcar la causa de la veritat!

14 comentaris:

Moré ha dit...

Gràcies! Gràcies! Gràcies!

David ha dit...

Per molts anys, Hasbarats! De tots els blogs que visito aquest és el que m'estimo més perquè sé que és el més necessari pel nostre país. I crec que, amb la vostra vehemència i honestedat, de ben segur que heu aconseguit que algun lector hagi obert els ulls davant de l'estupidesa antijueva que ens envolta. Ah! I tota la meva admiració pel Hasbarat que deixà en ridícul el seu cap a l'"important mitjà de comunicació"!
Preciosa la peça del geni Perlman i molt convenient (i emotiva) la referència a la situació dels malalts d'Alzheimer. Desmemoriats és com ens voldrien els qui manen. Sort que encara hi ha gent com vosaltres que els ho impedeixen. Shalom!

Anònim ha dit...

Felicitats per aquest excel·lent blog. Bona feina.

Salvador ha dit...

Aquest blog fa pensar, cosa molt higiènica.

Miraculosa Miró ha dit...

Enhorabona i grácies pels bons moments i l'ajuda que ens heu donat.

Martí ha dit...

Felicitats, sou el blog que més segueixo actualment. Després de llegir les preguntes que feu al primer paràgraf us puc confirmar que amb mi heu justificat la vostra existència. He perdut algun amic, però... Seguiu tants anys com pugueu, que jo us llegiré.

Octavi ha dit...

Gràcies a tots vosaltres per la feina que feu i mostrar les veritats a qui de vegades no les vol veure. Gràcies perquè gaudeixo moltíssim amb els vostres articles. Us ho dic de tot cor, mil gràcies. No defalliu, que Déu us benneeixi.

Xavier ha dit...

Per molts anys, Hasbarats! i moltes gràcies.
Xavier.

manefla ha dit...

Deliciosa, felicitats i gràcies.

espiadimonis ha dit...

Se us ha de felicitar i donar-vos les gràcies per aquesta feina tan ben feta. Jo tinc, però, una cosa a dir-vos que no m'agrada pas: és aquesta terrible combinació de fons negre i lletra blanca que, quan he acabat de llegir-vos, fa que la meva pobre vista s'extraviï i sembli que li hagin augmentat de sobte algunes dotzenes de diòptries. Honestament, crec que s'imposa un intercanvi de colors.

Anònim ha dit...

Hola
Fa mig any que vaig descobrir el bloc, i com que em va agradar torne sempre. Cordialment
Lluís Enric

marta (volar de nit) ha dit...

Felicitats i endavant.

Vicky ha dit...

Entro de tant en tant per buscar el nou article i us dono les gràcies per l'aire fresc que aporteu a tanta intoxicació partidista. Espero amb candeletes la vostra opinió (en vàreu prometre de parlar) sobre els alliberats, avui mateix, Roque Pascual i Albert Vilalta.

Hasbarats ha dit...

Moltes gràcies als amics i als lectors d'aquest blog per les vostres paraules que ens fan contents i ens encoratgen. Ens alegra saber que al menys un dels nostres lectors, en Martí, hagi variat el seu punt de vista sobre Israel gràcies en part a les nostres entrades.

Gràcies a tots i, si ens ho permeteu, especialment als vells amics Moré, Miraculosa i David, que ens demostra dia a dia estima, consideració i paciència.

Rebudes les paraules de Lior deixades a Can Moré. Gràcies!

Sobre la petició d'un canvi de disseny per facilitar la lectura que ens fa Espiadimonis -i que fa temps que reclamen la Miraculosa i en Carlos- anunciem que ho estem discutint i que amb una mica de sort la facció renovadora acabarà imposant-se a la vella guàrdia quasi immobilista dels Hasbarats!!

Pel que fa a la petició de la Vicky, per descomptat farem un post sobre el segrest dels cooperants d'Acció Solidària, però haureu d'esperar uns dies perquè hi ha força teca i, a més, ens morim de ganes de veure què diran i què callaran els mitjans en els propers dies.

Moltes gràcies i una abraçada!