dimarts, 27 d’octubre de 2009

QUÈ FOU DE SINAIDA GRUSSMAN?

"La mort d'un home és una tragèdia; la d'un milió, una estadística". Amb aquesta afirmació Stalin no ironitzava, descrivia la seva pròpia experiència com a assassí de masses. Pero no cal ser un psicòpata ni un genocida per compartir aquesta idea, per assumir-la amb fets. Sinaida Grussman era una nena jueva de set o vuit anys perduda en el caos, com centenars de milers de persones al final de la Segona Guerra Mundial. Europa havia sobreviscut al pitjor dels malsons engendrats per l'home, a l'abisme que havia recorregut en poc temps un trajecte que anava del refinament i l'alegria de l'art decó a la sordidesa indescriptible de les cambres de gas. La pulsió de mort havia mutil·lat l'esperança en la modernitat i tot el que havia estat primícia de futur -el tren, l'aviació, el cinema, la indústria, la revolució, la ciència-, havia estat engolit per la maldat. Europa era un immens fangar moral habitat per éssers sense esma de mirar-se als ulls, per fantasmes cansats que no sabien on encabir la runa de les seves ciutats i de la seva història. Els murs que encara es mantenien drets servien sovint per a deixar missatges de gent que buscava parents per poder recomençar. La misèria és més suportable si et retrobes amb la teva mare, si pots somriure en saber que el teu germà és viu, si algú et pot donar raó d'on van anar la teva dona i els teus fills quan tornes del front i et trobes un paisatge de tenebres, l'enderroc de la civilització regat per un mar de merda que supura de les clavagueres rebentades. Por, fam, tristesa; la sospita que per anys que visquis només veuràs desolació. Els jueus alemanys que van sobreviure a l'extermini i que encara es van veure amb forces per a tornar al seu país i començar de nou, van trobar-se unes ciutats devastades, les seves cases enderrocades i uns veïns que sovint els deien que marxessin i tornessin allà on eren, és a dir, als camps d'extermini on aquells mateixos veïns els havien enviat. Molts jueus europeus que van sobreviure no van trobar viu ningú de la seva família. No podem imaginar, perquè sortosament no ho hem sofert, què deu suposar saber després d'haver sobreviscut a l'infern que has perdut dos-cents membres de la teva família, que no pots abraçar-te a ningú per plorar tant de dolor i per celebrar que encara ets viu. Només els quedava Israel; la matriu que gestaria la seva esperança, la terra dels seus avantpassats, la promesa dels segles, el bressol dels seus fills.
Milers de nens jueus que s'havien salvat gràcies a l'acolliment de gent generosa que va arriscar la seva vida, al final de la guerra ni tan sols sabien on buscar les seves famílies. Havien estat separats d'elles sent tan menuts que no podien recordar a quin país havien nascut, quina era la seva ciutat, a quin carrer vivien abans de la deportació. Alguns ni sabien com es deien realment. Sinaida Grussman ho recordava. No sabem quin va ser l'intricat trajecte d'aquesta nena jueva procedent de Lituània, per què va acabar al Monestir d'Indersdorf, prop de Munic, un centre administrat per la UNRRA, organisme per a la Reconstrucció dependent de les Nacions Unides que va publicar a la premsa centenars de fotografies com aquesta per tal de trobar parents vius que es fessin càrrec d'aquestes criatures.
Els nazis va assassinar més d'un milió de nens.
D'això fa molts anys.
Un milió... una estadística.
Potser no van ser tants. Potser exageren.
Proves, noms, cognoms, dades, adreces,...
Un invent. Mentida. Vés-te'n, vés-te'n.
Torna allà on eres!
Aquest és el somriure innocent d'una criatura desconcertada que espera amb il·lusió que algú vagi a buscar-la per endur-se-la a un lloc millor, a un futur on la justícia, l'alegria i la compassió no hagin estat desterrades. No sabem què se'n va fer de la Sinaida, no sabem si algun parent va anar a recollir-la. Però ens recorda que sempre hi haurà algú com ella dient "sóc aquí, sóc jo, estic viva. Sobreviuré tots els imperis. Sóc jueva".
Tant de bo, a partir d'aquell dia, hagis estat una dona feliç, Sinaida.

1 comentari:

Francesc ha dit...

Felicitats. Una entrada al bloc preciosa.

Aquesta nena va sobreviure i sobreviurà per sempre. Noto que està aqui al meu costat.