PILAR RAHOLA

La Pilar Rahola ha rebut el premi Daniel Pearl, instituït per la Lliga Anti-Difamació (ADL), una prestigiosa organització internacional antiracista i defensora de les llibertats democràtiques . El primer que volem fer és felicitar-la de tot cor; el segon, constatar amb tristesa la misèria moral dels nostres mitjans de comunicació que l'han ningunejat vergonyosament. Tant és així que el diari que hauria de publicar traduït a la nostra llengua el brillantíssim discurs d'acceptació pronunciat per la Pilar, el diari Avui, ni l'ha traduït ni l'ha publicat i ni tan sols esmenta que la nostra compatriota hagi merescut aquest honor internacional. L'hemeroteca de l'Avui relaciona Rahola amb temes menors o frívols, com la imitació que d'ella en fa el programa Polònia o la seva amable participació en un programa sobre bolets. Ella està curada d'espants però a nosaltres aquest silenciament ens sembla imperdonable, una autèntica ignomínia.

És per això que publiquem el discurs que Pilar Rahola va pronunciar en agraiment al premi Daniel Pearl en castellà.

"El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá".

Estimados amigos de la ADL, buenos días.

Sin duda, Él debe tener miedo. Mira a la cámara, pero ¿hacia dónde mira?, Quizás hacia su familia, su memoria ancestral, su identidad… O quizás mira más allá, hacia el futuro quebrado, el vientre de la mujer que ama, el hijo que nunca conocerá… Sus últimas palabras… “My name is Daniel Pearl. I am a Jewish American from Encino, California USA”. Hoy es 1 de febrero de 2002, tiene 38 años y está a punto de ser brutalmente asesinado. “My father's Jewish, my mother's Jewish, I'm Jewish…” El yemení que lo decapitará tardará casi dos minutos en cortarle la cabeza. Empezará muy despacio, bajo la oreja, para segar las cuerdas vocales e impedir el grito. “My family follows Judaism. We've made numerous family visits to Israel…”A partir de aquí, el relato brutal de un asesinato cuyos detalles, descritos magistralmente por Bernard Henry-Levi, horrorizarían al propio infierno de Dante. La víctima convertida en metáfora de la belleza de la vida. El asesino, símbolo puro del ser humano sin alma, de la humanidad derrotada. ¿Quién lo ha convertido en un monstruo? “Back in the town of Bnei Brak there is a street named after my great grandfather Chaim Pearl who is one of the founders of the town”. Y todo habrá acabado. Sus esperanzas, sus amores, sus sueños… “My name is Daniel Pearl…” Y el verdugo mostrará triunfalmente a la cámara su cabeza corta, como un trofeo.

Gracias.

Ante todo gracias por este emotivo día, que me compromete más allá de la duda, de la debilidad y del miedo. Recibir el premio que lleva el nombre de Daniel Pearl es algo más que un extraordinario honor, es una responsabilidad. Me llamo Pilar Rahola, nací en la vieja Sepharad, en Cataluña, de familia católica, me siento de izquierdas y soy periodista. Pero como luchadora de los derechos civiles, y como periodista que busca la verdad informativa, yo también me llamo Daniel Pearl, nací en Encino y soy judía. Todos los que amamos la civilización, todos aquellos que concebimos el mundo bajo los valores de la modernidad, somos y seremos siempre Daniel Pearl.
Porqué más allá de nuestras diferencias ideológicas, religiosas o culturales, formamos parte de una herencia cívica que nos compromete con la democracia. Y a esa herencia le han declarado la guerra.

Los asesinos de Daniel Pearl no solo decapitan víctimas indefensas, o asesinan a centenares de personas en los trenes del mundo, o matan a miles en los rascacielos de las ciudades. Sobretodo intentan decapitar los principios de la libertad. La muerte de Daniel Pearl, como la muerte de cada persona caída bajo la locura del fundamentalismo islámico, nos concierne a todos, y no solo por pura humanidad. Nos concierne porque es una bala que va dirigida a cada uno de nosotros, sea cual sea nuestro origen. Cada mujer que respira con sus propios pulmones y conquista su futuro, cada hombre que ama la cultura y el progreso, cada niño que se educa en la tolerancia y en la ley, cada dios que no odia, sino ama, cada uno de ellos tiene una bala con su nombre. Estamos ante un nuevo totalitarismo, heredero natural del estalinismo y el nazismo, tan horroroso como ambos, y quizás más letal. La pregunta hoy es, como siempre fue: ¿hacemos lo correcto para defendernos?

Solo soy una trabajadora de las ideas, y no me corresponde definir las estrategias de inteligencia que combaten a esta ideología. Pero mantengo mi espíritu crítico con muchas decisiones políticas y militares, y no siempre me gustan ni nuestros gobernantes, ni sus acciones. Sin embargo, también es cierto que la ideología islamofascista nos ha dejado desconcertados y asustados, y ha mostrado nuestras debilidades. Hoy, las sociedades libres son más avanzadas tecnológicamente, más fuertes militarmente, y están más intercomunicadas. Pero nuestro enemigo también es más fuerte que nunca. Es la yihad global, con el cerebro y el alma en el siglo XV, pero conectados vía satélite con la tecnología del siglo XXI. Miren Irán, como se ha reído del mundo y avanza, inexorable, hacia el temible dominio nuclear. Un Hitler islámico, con bomba nuclear ¿Quién puede o quiere pararlo? ¿Una ONU inútil, incapaz de reaccionar, más allá de la retórica y la burocracia? ¡Pobre Eleanor Roosvelt, si levantara la cabeza y viera en qué se ha convertido su sueño de la Liga de Naciones? ¿Puede pararlo Europa, atrapada entre sus ambiciones económicas, sus peleas internas y su incapacidad política? Si la ONU no sabe cuál es su papel en el mundo, Europa no sabe ni quien es ella misma. ¿Lo pararán países como China o Rusia, que más bien son aliados de esta locura? ¿Lo parará EEUU, cada día más perdido en su papel en la esfera internacional? Sinceramente, la única esperanza para el mundo parece ser Israel, que defendiéndose de un monstruo, nos defiende a todos. En ellos confiamos quienes creemos en un futuro libre.

Un faro de luz en un tiempo de tinieblas.

Y más allá de Irán, también es evidente que no conseguimos frenar el fenómeno ideológico que sustenta el fundamentalismo islámico global. ¿Cuántos jóvenes, en este preciso momento, están leyendo textos yihadistas? ¿Cuántos miles están siendo educados en el odio a Occidente y en un renovado antisemitismo, y ello en las escuelas de países “amigos”? ¿Cuántos, en las mezquitas de nuestras ciudades, se alimentan del desprecio a la democracia? ¿Cuántos aprenden a amar a su Dios, odiando al prójimo? ¿Cuántos están, ahora mismo, utilizando el invento de un judío, Internet, para transmitir sus ideas de muerte? Observen el mundo. Millones de mujeres esclavas, sometidas a leyes medievales, ante la indiferencia internacional. ¿Quién impedirá su tragedia? Millones de niños que viven en dictaduras enormemente ricas, condenados a la pobreza y educados como fanáticos autómatas? En la propia Europa, el avance del fundamentalismo es enorme, y nuestras democracias se muestran incapaces de frenarlo. Y cabe recordar que el problema no es una religión, ni una cultura, ni un Dios. El problema es el uso totalitario de ese Dios. Sin duda, hay un Islam de vida y de convivencia. Pero hoy en el mundo, también existe un Islam que está muy enfermo y que, en su delirio del dominio planetario, arrastra a millones de personas a su propia perdición. No se trata, pues, de un choque de civilizaciones o religiones. Se trata de civilización contra barbarie. Y dentro de la civilización están todos aquellos musulmanes que son asesinados en autobuses, y trenes y colas del mercado; las mujeres que luchan por su libertad en las dictaduras del petrodólar; los estudiantes iraníes; los disidentes... En la barbarie están los Hamás y los Hezbollah y las Yihad, y los decapitadores de personas, y los imanes que alimentan el odio en las mezquitas del mundo… El problema no era Alemania, sino el nazismo. El problema no eran las utopías de izquierdas, sino el estalinismo. El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá. Una ideología que lleva, en su macabro recuento, miles de muertos.

Seamos conscientes de algo trágico. A pesar del espejismo de nuestra superioridad en todos los ámbitos –militar, político, moral-, sin perder la batalla, tampoco estamos ganándola. Como si estuviéramos a principios del siglo XX, cuando el comunismo parecía una ideología liberadora. O en los años 30, cuando Hitler solo parecía un payaso estúpido, y Chamberlain le hacía los honores. Antes, como ahora, y ante los inicios de una amenaza global, nuestra capacidad de reacción es pobre, es tímida y es errática. Y en algunos casos, directamente colaboracionista.

Permitan que les hable de mi planeta, el planeta de las ideas. Intelectuales, periodistas, escritores, gentes del pensamiento, ¿están a la altura del momento histórico que viven? ¿Lo están los movimientos de izquierda, tan ruidosos en la crítica a países democráticos, y tan silenciosos en la lucha contra grandes tiranías? No. Aprovecho el enorme prestigio de ustedes, la ADL, pioneros en la defensa de los derechos civiles, y aprovecho el extraordinario premio que me otorgan, para elevar un Yo acuso triste, pero frontal. Hoy la mayoría de intelectuales y periodistas se mantienen sordos, ciegos y mudos ante las amenazas más serias que sufre la libertad. Y algunas de sus proclamas estridentes, son la ayuda más eficaz que esta ideología totalitaria tiene en el mundo libre.

Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la opresión bárbara de millones de mujeres, condenadas a vivir bajo leyes medievales que las amputan como seres humanos. Ni manifestaciones, ni declaraciones de Obamas, ni boicot, nada. Estas víctimas no interesan, quizás porque no se puede culpar a israelíes o norteamericanos, de su desgracia. Y solo el antiamericanismo y el antiisraelismo moviliza su selectiva ira. Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la matanza permanente de centenares de musulmanes, víctimas de las bombas islamistas, cuya desgracia no interesa porque la culpa tampoco la tienen judíos o yankees. Acuso a periodistas e intelectuales de criminalizar a Israel hasta el delirio, y ayudar a crear un cuerpo intelectual comprensivo con el terrorismo palestino. Los acuso del nuevo antisemitismo que azota el mundo, y cuyo carácter de izquierdas, políticamente correcto, lo convierte en un fenómeno muy peligroso. Vengo de un estado, España, que ha sufrido el atentado terrorista más importante de Europa. ¿Creen que ello nos ha vacunado contra la imbecilidad intelectual, contra la estupidez ideológica, contra el dogmatismo ciego? Muy al contrario, España es hoy el país más obsesionado con Israel, uno de los más antiamericanos y el más antisemita del continente. Los ha habido, incluso, que han llegado a culpar a los israelíes del atentado de Atocha. Y es que, como escribí hace tiempo, mucha gente culta e inteligente, se vuelve imbécil cuando habla sobre Israel.

En mi ciudad, Barcelona, el odio a Israel se ha convertido en una seña de identidad de la izquierda, capaz de no querer conmemorar el día de la Shoá, por solidaridad con los palestinos. Yo misma he sido difamada y amenazada, e incluso han intentado inventar el delito de “negadora del holocausto palestino” para llevarme a los tribunales. La lista de delirios que la España actual genera respecto a Israel y al pueblo judío solo recuerda trágicamente la España medieval y sus edictos de expulsión. Hoy amamos las piedras judías de Toledo y Girona, pero despreciamos a los judíos vivos, criminalizamos a Israel y convertimos a los terroristas en héroes. Y sin embargo, si nuestro aliado ético, civil y político no es Israel, ¿qué país de medio Oriente puede serlo? ¿Las dictaduras religiosas, los opresores de mujeres, los fanáticos fundamentalistas? Los intelectuales españoles y con ellos una gran parte de la inteligencia mundial, miran al revés, piensan al revés y al revés establecen odios y alianzas. Los judíos medievales representaban la cultura, la medicina, el conocimiento, y eran ellos los perseguidos. Hoy Israel, más allá de sus criticables errores, representa la metáfora de todo lo que debemos preservar, la libertad, el derecho a existir, la tolerancia religiosa. Y sin embargo, es Israel el país más odiado. Y así, mientras el fundamentalismo islámico crece, violenta, secuestra y mata, la progresía mundial mira hacia otro lado, abandona a las víctimas y chilla sus consignas contra el único país del mundo amenazado con la destrucción. ¿Se han fijado que su única obsesión es atacar a las dos democracias más sólidas del planeta y las que han sufrido los peores ataques terroristas? ¡Qué izquierda loca!

Se llaman solidarios, libertadores, progresistas, y sin embargo son una izquierda lunática, dogmática y antihistórica, que abomina de sólidas democracias, mientras perdona a brutales tiranías. Son los nuevos Chamberlain, colaboradores inconscientes del totalitarismo que avanza en el mundo. Porqué no olvidemos que la libertad no solo se gana en el campo de batalla político o militar. Se gana también en el campo de las ideas.

Por eso me llamo Daniel Pearl, y también Guilad Shalit y Ayan Hirsi Alli y Gordon, y Maria Rose y Andrew, y William y cada uno de los nombres de los asesinados en las Torres Gemelas, en los metros de Londres, en los trenes de Madrid, en los autobuses de Jerusalen. Me llamo Sakineh Mohammadi Ashtiani, la mujer condenada a morir por lapidación en Irán. Y todas las que ya han sido lapidadas. Si no somos ellos, ¿quiénes somos? Si no nos llamamos con sus nombres, ¿cómo nos llamamos? Si no defendemos sus valores, ¿qué monstruos defendemos? Aquí, ante la ADL, con el inmenso honor de recibir el Daniel Pearl Award, reafirmo mi compromiso ético, periodístico y humano. No dejaré de ser crítica con Israel, ni con mi Estados Unidos, ni con mi propio país. No dejaré de explicar la verdad, allí donde la vea. Pero siempre recordaré a qué lado de la balanza me sitúo. La de la libertad frente a los tiranos; la de las mujeres, frente a su opresión; la de los judíos, frente al antisemitismo; la de la cultura, frente al fanatismo; la de Israel, frente a sus destructores; la del compromiso, frente a la indiferencia.

Dijo Elie Wiesel: “The opposite of love is not hate, it's indifference. The opposite of beauty is not ugliness, it's indifference. The opposite of faith is not heresy, it's indifference. And the opposite of life is not death, but indifference between life and death”.

La indiferencia es la antesala del mal. Y contra ese mal lucharé siempre.
Gracias.

***

Gràcies a tu, Pilar. La teva lluita ens fa més dignes, i també alguns articles teus com el d'avui a La Vanguardia, on cites una frase immensa de Wafa Sultan; "la meva causa és més important que la meva vida".

És cert, la causa de la llibertat, la mateixa que ens va fer sortir de la Caverna, és l'únic camí que mena a la llum de la justícia. Esculpirem el futur amb la nostra esperança. Per això ens fas tanta falta, Pilar. Gràcies!

ELS "BONS" DEL TRIPARTIT

[Nota: aquest article es refereix al govern anterior. Des de desembre de 2010 el nou govern ha introduït severs canvis en la política econòmica, durs per a la població però imprescindibles per evitar la ruïna i per assolir en un futur proper la solvència que correspon a Catalunya]

El Tripartit, conegut també com La Bossa Nostra, no obté crèdit ni de l'avi de Heidi. Les organitzacions i entitats financeres mundials equiparen la solvència de la Generalitat amb la del Perú i només estan disposades a concedir préstecs poc quantiosos a un interès elevadíssim. Catalunya està arruinada. L'espoli dels nostres impostos per sufragar per força i pels segles dels segles una suposada solidaritat que manté regions espanyoles amb superàvit de funcionaris i aturats crònics agafats pels subsidis a canvi de votar fidelment els cacics de sempre, ja era un llast prou sagnant. No podíem permetre'ns, a més, una Generalitat administrada per gent tan incapaç i tan corrupta.

S'apropen les eleccions i les arques del nostre govern estan vergonyosament buides. La darrera obtenció de crèdit, amb tota mena de coaccions i complicitats interessades, es va consumar el passat mes de juny. El Tripartit necessitava 1.000 milions d'Euros urgentment per pagar proveïdors i part del sou dels funcionaris i La Caixa, com sempre, va intermediar per tal d'aconseguir-los a canvi de condonacions, concessions i privilegis que tant de bo algun dia la justícia desvetlli i castigui com correspon. Amb tot, la quantitat no va ser assolida. El Conseller d'economia, l'Onorebole Antoni Castells, va perdre els nervis i els papers en seu parlamentària quan Convergència va demanar explicacions sobre l'augment descontrolat del dèficit quan es va saber el més que sospitós retard multimilionari en el pagament a proveïdors hospitalaris.

Què se n'ha fet del meravellós acord de finançament arrencat al govern amic de Zapatero? Ah, sí, els devem 4.000 milions!! Bé, s'apropa l'hora de la veritat i la severa pèrdua de diputats dels partits governants que es preveu podria esdevenir un cataclisme electoral sense precedents si abans dels comicis la Generalitat no pot fer front a les úniques despeses que fins ara és capaç de satisfer amb prou feines : pagar els funcionaris i els assalariats de tots els organismes dependents de l'administració. L'assumpte és gravíssim, parlem dels metges del sistema públic de salut, dels mestres d'ensenyament primari i secundari, de la policia, bombers, plantilles dels mitjans públics de comunicació, el cos docent de les universitats, dels funcionaris de justícia, transports i de l'administració general. Per evitar aquest col·lapse injustificable el govern Tripartit té la intenció d'emetre BONS, títols de deute per valor de 2.000 milions d'Euros per arribar al final del trajecte tapant forats i dissimulant fins a quin punt s'ha malbaratat no només el crèdit polític sinó el diner públic. Els que vindran després ja s'ho faran!

Diuen els vells cronistes que no recorden haver vist mai que en una democràcia occidental el 85% dels electors rebutgessin el seu govern. Això està passant a Catalunya. Aquells que fa set anys ens van convèncer amb l'eslògan "feu-nos confiança" van passar-se la nostra voluntat pel folre lliurant el nostre país a mans d'una coalició d'inútils, de centralistes i de corruptes. Aquells que van prometre "mans netes", regeneració, dignitat i una administració pública eficient i proporcionada han permès i han participat en una bogeria col·lectiva, en una orgia del despropòsit, de la indigència intel·lectual, de la megalomania de barraca de fira, del robatori amb ardits indecents com l'adjudicació a dit de milions d'euros en informes inútils perpetrats per amics i coreligionaris a base de copiar i enganxar directament de Google. Han "optimitzat" l'administració incrementant-la en més 80.000 funcionaris i càrrecs de confiança fent tota mena de trampes per col·locar els seus afiliats, manipulant fins i tot les oposicions públiques. Han endegat obres del tot prescindibles mentre incomplien promeses que qualsevol estat europeu satisfà, com el temps de les llistes d'espera hospitalària; han adjudicat irregularment obres, serveis, els càterings de les presons. Tot! S'han servit d'informació privilegiada per comprar bens i terres que sabien que augmentarien de valor per mitjà dels seus propis decrets. Només s'havia vist una capacitat de rapinya tan indecent entre els estraperlistes privilegiats pel franquisme de postguerra.

L'economia catalana és com Txernòbil, quan les autoritats soviètiques afirmaven que no passava res i demanaven que ningú alarmés la població. Tranquils, diuen, "només hi ha tensions de Tresoreria". I et demanen un petit ajut, que compris un títol o dos de 1.000 Euros. Fes-los confiança, que tenen les mans netes. Deixa que els teus pares jubilats es deixin dur per un sentiment noble i patriòtic i perdin part del que els queda dels seus estalvis perquè ells mantinguin el maquillatge fins el dia de les eleccions i puguin hipotecar encara més el nostre futur fent adjudicacions corre-cuita entre amics i creditors.

Encara els queda temps per fruir una mica més dels cotxes oficials i les targetes de crèdit que paguem per sufragar les seves teques a restaurants de luxe, els seus viatges en business class, per arrodonir els 130 milions d'euros regalats majoritàriament a ONGs opaques i a col·lectius que l'únic que els interessa de Catalunya és la morterada de diners que els cauen en forma de subvencions per assetjar Israel, propagar la judeofòbia i introduir el fonamentalisme. Encara els queda temps per mantenir càrrecs als mitjans de comunicació dedicats a temps complet a manipular la realitat, a enaltir grups i personatges sinistres que odien la democràcia, a blasmar la civilització occidental.

El nostre govern només sap copiar Israel en això: en emetre deute públic. Però ha oblidat la resta... i "la resta" és demolidorament diferent. Israel té crèdit perquè és un país seriós, perquè la corrupció es paga cara, perquè està inequívocament al capdavant de la lluita per la llibertat i contra el fanatisme medieval, perquè té una solvència política, econòmica, cultural, artística, científica, docent i democràtica que, malauradament, Catalunya ha perdut els darrers anys.

Els únics BONS del Tripartit són de deute públic... i són xungos. No els compris. PASSA-HO!

Diuen que HI HAURÀ UN ATEMPTAT

Les Agències d’Intel·ligència més solvents alerten que properament a Europa hi haurà un atemptat d’alguna franquícia d’Al-Qaida. Tot duu a témer que es tractarà d’una operació terrorista coordinada semblant a la matança de Mumbai del 26 de novembre de 2008. És lluny, Mumbai, sí. I el 2008… Quantes coses no han passat des d’aleshores. Sembla tan llunyà! De fet, el 2004 encara és més llunyà, però els recordem que l’11 de març d’aquell any un grup d’islamistes radicals sense gaire preparació van sembrar el caos i el terror a Madrid, una ciutat generalment ben controlada per unes forces de seguretat comandades per gent que, ideologies al marge, es pren seriosament qualsevol amenaça terrorista.  

Qui ha donat la veu d’alarma pública han estat les autoritats dels EEUU advertint del perill els seus ciutadans en trànsit per Europa. Al Govern de la Gran Bretanya li ha faltat temps per afegir-se a l’avís tot desviant els perills en direcció a França i Alemanya. Però el ministeri de l’Interior de la Gran Bretanya sap que un macroatemptat a França o a Alemanya és improbable perquè llurs exigències de seguretat són molt elevades i perquè les conseqüències a nivell estatal i EUROPEU per a la població musulmana probablement serien irreversibles. Hi ha molts candidats a rebre, un d’ells, of course, la Gran Bretanya; potser per això la seva ministra d’Interior -Theresa May- ha demanat la col·laboració de tots els ciutadans davant qualsevol sospita per tal d’avortar qualsevol atemptat.

Hi ha molts candidats…

Sí, el terrorisme islamofeixista pot colpejar a qualsevol punt del mapa mundial, però els recordem que l’atemptat més greu i més sagnant que ha patit Europa es va materialitzar en una Espanya on concorrien alhora unes eleccions -democràtiques- i una opinió pública mediatitzada i absolutament ignorant del perill que l’amenaçava. Els terroristes tenen una especial predilecció pels processos democràtics… concretament per aprofitar-se’n i manipular-los a plaer, especialment si saben que les divisions internes del país víctima dels seus embats desdibuixarà una resposta unitària i decidida. I així va ser a Espanya aquells dies de març de 2004. I, el que és més greu, els mesos i els anys posteriors. No només no hi ha hagut una reflexió pública, serena i seriosa sobre la cara més sinistra -i majoritària- de l’islam a casa nostra, sinó que a més un ample espectre de la classe política, tant espanyola com catalana, des d’aleshores s’ha dedicat a agenollar-se davant l’amenaça, a callar quan havia de denunciar que els fonamentalistes islàmics en menys de dues dècades havien recuperat amb escreix l’opressió i el fanatisme religiós que tantes lluites i tanta sang havia costat combatre i vèncer des de feia dos segles i, sovint, a pensar que riure’ls les gràcies -quan els morts eren jueus- seria motiu de perdó. I no, senyors, no! Ja ho haurien de saber… Abaixar-se els pantalons davant Hitler no només no va servir per contenir-lo sinó que el va fer més fort i més impune i va esperonar-lo a vexar els covards i a exterminar els innocents. I haurien de saber que el fonamentalisme musulmà és atroçment immisericorde amb el dubte, la divisió i la feblesa.

Fa mesos que les diferents policies de l’estat alerten de l’amenaça d’un gran atemptat a casa nostra i de la laxitud davant l’arribada massiva de cèl·lules i d’imams salafistes a Catalunya. Els nostres governants no han fet res per evitar que aquests pocs individus hagin imposat una autèntica dictadura intra murs en les seves comunitats. Molts immigrants musulmans -especialment dones- s’han vist forçats a plegar-se a les exigències medievals i feixistes d’aquests fanàtics. Tots coneixem noies i dones que en privat confessen que s’han cobert el cap amb mocadors i es vesteixen com un sac de patates perquè si no els fan la vida impossible a elles i a tota la seva família, especialment als seus fills. No tenim una classe política decent que els protegeixi i ens protegeixi. Ben al contrari, la ceguesa i la covardia dels nostres governants arriba al límit d’afirmar que la burka no és un problema perquè ells no n’han vist cap o que a les escoles catalanes s’hauria d’ensenyar l’àrab. Imbècils! Mesells!

Qui comanda la conselleria d’Interior a Catalunya? Un pseudo comunista decadent que va gosar assistir a una manifestació contra Israel on es va cridar a favor de la jihad i es va mostrar impunement una pistola; un estúpid envoltat d’irresponsables que s’han dedicat durant quatre anys a humiliar la nostra policia i a enaltir la canalla antisistema que dimecres passat va demostrar que si els surt dels ous ens poden muntar una intifada pijo-progre amb la púrria de casa nostra i de mitja Europa mentre el segon d’Interior es passeja tranquil·lament fent-se el el progressista en una manifestació  a 120 quilòmetres del conflicte.

Un President responsable hauria d’haver cessat fulminantment aquests irresponsables, però resulta que el titella que diu presidir el nostre Govern no pot cessar ni a la senyora de fer feines d’Interior. ¿Què dimonis ha de fer la Molt Honorable Ameba si el desgovern que presideix s’ha fet farts de subvencionar organitzacions que de bon grat repartirien caramels si a casa nostra volés un tren o una estació plena de gent? A què collons espera el nostre Govern per avisar-nos -com ho ha fet el govern de la Gran Bretanya- que estiguem amatents i col·laborem contra el terror?

No poden perquè no en saben, perquè no gosen i perquè han avalat un rescat que ha aportat a les arques d’Al-Qaida més de 8 milions d’euros, 1.332 milions de pessetes pagats amb els nostres impostos per facilitar l’entrenament i la infraestructura d’un grapat de malparits i la compra dels explosius amb que tard o d’hora assassinaran tants innocents com puguin a qualsevol indret d’Europa. Potser hem pagat perquè matin algun fill nostre, o un amic, o un desconegut tan desconcertat i tan fastiguejat com nosaltres.

Mohamed Omar Debhi... ¿No els diu res, aquest nom? Es tracta d’un individu amb nacionalitat nordamericana d’orígen algerià. Viu des de fa anys a Esplugues de Llobregat envoltat de luxes i d’impunitat. El van detenir fa pocs dies per enviar diners a Al-Qaida del Magrib. No els sona? Sí, els mateixos que van segrestar els cooperants de Barcelona Acció Solidària, l’ONG que cap diari te el valor de dir que depèn de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i del PSC i que -a causa d’un lamentable descuit- va propiciar que ara Al-Qaida tingui mooolts diners pagats amb els nostres impostos sense que ningú hagi dimitit o hagi estat detingut. Bé, anem per feina, Mohamed Omar Debhi va ser posat en llibertat provisional perquè ni la imputació per terrorisme i col·laboració amb banda armada ni les relatives a frau a Hisenda i la Seguretat Social eren prou importants i fonamentades per recomanar el seu empresonament. Ens fa l’efecte que la policia està tan indignada que -excepcionalment- ha facilitat el seu nom, cognoms i fotografia i -excepcionalment- alguns diaris ho han publicat. Tot plegat una anècdota en el microcosmos apassionant del Baix Llobregat.

Quan el 29 de novembre passat tres cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària van ser segrestats per Al-Qaida del Magrib vam denunciar que els mateixos organitzadors havien facilitat en temps real, en obert i sense cap mesura de seguretat les coordenades del seu trajecte publicitant fins i tot la clau secreta per accedir als 3 GPS de la comitiva. Les autoritats del país (sic) van demanar a la premsa moderació i... ¿com es diu silenci sense dir silenci? Bé, el cas és que sortosament els tres segrestats són vius i lliures. Perfecte, l’enhorabona! I ara què? ¿Ara tampoc “no toca” parlar dels GPS i de la resta de detalls que van envoltar aquell episodi? ¿Tenim una premsa lliure?

Oh, sí! Tenim una premsa fantàstica! Aquest cap de setmana l’indescriptible Joan Roure ens ha informat que a Ruanda i rodalies han assassinat més gent que a l’Holocaust, i la premsa en general ens ha fet saber que la Trobada Internacional per la Pau celebrada a Barcelona “ha posat el conflicte arabo-israelià al centre del debat”. El Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha afirmat que "urgeix treballar per tal de solucionar aquest conflicte que dessagna Terra Santa”. No han comentat res sobre les matances de cristians en terra musulmana ni sobre les hòsties que es reparteixen les diferents confesions cristianes per controlar temples, racons i relíquies a Jerusalem i a Betlehem. Val la pena tenir en compte que aquests senyors tan santificats que es diuen cristians i ecumènics i que han arribat a les mans en públic exhibint casulles, mitres i pedreria per un raconet de l’escala d’una església es veuen amb cor de pontificar sobre la pau a Israel.

Cal afegir, per tranquil·litzar els nostres lectors, que “a aquest acte també hi han assistit el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que han posat Catalunya i Barcelona com exemples de societats plurals que miren de gestionar la seva diversitat mitjançant el diàleg”.

A continuació la Jerarquia, en alegre camaraderia, va fer volar coloms.

Molt bé, tot molt bonic. Bé, i ara que tothom ja ha fet el seu numeret, algú parlarà seriosament del segrest? Algun periodista, intel·lectual o el que sigui que no temi perdre la feina? Ens plauria immensament que la nostra admirada Pilar Rahola, mostrant una vegada més la seva valentia, ens fes la mercè de fer el xut d’honor… Endavant, Pilar!

CEBRIÁN DIU QUE NO HO ENTÉN

Juan Luis Cebrián se’ns està fent vell. No ho diem perquè perdi facultats sinó perquè no hi ha tint que pugui frenar el pas del temps ni maquillatge capaç de tapar totes les arrugues d’una biografia tan curosament retocada com la de Cebrián, el Dorian Gray del periodisme espanyol.

Fa uns dies, amb motiu d’unes jornades culturals a Segòvia, va mantenir una xerrada en públic amb Bernard-Henri Lévy on els dos exquisits pensadors van coincidir en que perceben “una pèrdua dels valors democràtics occidentals (sic) davant l’auge dels valors religiosos”. Posteriorment, Cebrián va dissertar sobre el cas de Sakineh Mohammadi-Ashtiani, la iraniana condemnada a morir -primer lapidada, ara penjada- i humiliada des de fa anys amb un sadisme indecent, impune i militant pel règim islamofeixista iranià. Simula sorprendre’s, Cebrián, i afirma que no s’explica com a Espanya no hi ha un moviment potent de protesta, com passa a altres països democràtics. Com pot ser que no ho entengui?

Cebrián, per a qui el qualificatiu “cínic” suposaria una floreta, ha estat l’estendard del periodisme reaccionari disfressat de progressisme. Sí, és veritat, a l’Espanya de l’hipogressia que ell ha sembrat durant dècades les feministes no surten al carrer per denunciar les lapidacions, els col·lectius gays no denuncien les execucions públiques d’homosexuals, els intel·lectuals no han signat mai cap manifest contra la shària i la immensa majoria de la classe política i de la fauna periodística calla i atorga davant l’integrisme islàmic que, disfressat amb totes les pells de xai del mercat, creix i es disposa a taponar com un coàgul el cor de l’estat de dret.

De què es sorprèn Cebrian? Ell ha llençat una pedra a cadascuna de les lapidacions, ell ha repartit un caramel després de cadascun dels atemptats contra civils. Ell forma part de l’autoanomenada elit intel·lectual que des d’un periodisme insensat l’any ‘79 va fer tota mena de trampes per convèncer uns lectors desarmats que l’aiatolà Khomeini era un revolucionari i que el xiisme era la cara progre de l’islam, el paradigma del respecte a les dones.

Aquí tenim els resultats! Quants milers de dones han estat lapidades sense que el seu diari ho denunciés? Per què ho denuncia ara? Ah, sí, perquè ara toca fer-ho, perquè corren llistes públiques d’intel·lectuals i de prohoms exquisidament demòcrates i, és clar, no hi ha més remei que fer el numeret d’engagé per fer conjunt amb la manicura i amb aquest posat indolent de príncep renaixentista que tan bé cobreix les vergonyes dels sicaris del franquisme. Ja deu estar pensant en alguna declaració solemne i sintàcticament impecable que el faci quedar bé com a acadèmic i com a demòcrata de tota la vida per si de cas caigués alguna bomba massa “políticament incorrecta” sobre Israel. Precisament ell, falangista transvestit, que va imposar que el seu diari, ‘El País’, encara ara no admeti que Jerusalem és la capital d’Israel; precisament ell, que ha escapçat qualsevol ombra d’objectivitat i ha atiat una agitprop antisemita que escandalitza el món lliure.

Aquesta és la seva gran obra!

Gueto de Varsòvia

GAZA febrer 2009

Una de les fites d’aquest aristòcrata de la impostura és la portada de ‘El País’ del 30 de setembre de 2000. Això :

Farem un zoom sobre la fotografia que il·lustra la dramàtica portada perquè aquesta imatge, la informació i la data que l’envolten formen part d’un dels episodis més vergonyosos del periodisme dit progressista a mans d’agitadors que van aconseguir un autèntic bany de sang.

'Associated Press' va distribuir aquesta foto (observi’s la manipulació que suposa el tall dels extrems de la primera versió). L´únic cert és que el senyor que duu una porra a la mà és un policia israelià. La resta és un cúmul de mentides i sobreentesos criminals. L’escena no va ser presa a l’esplanada del temple, el noi amb la cara coberta de sang no era palestí i el policia no es disposava a celebrar haver-li partit la cara a un palestí indefens, si no que cridava que ningú tornés a apropar-se al jove per fer-li més mal. El noi es diu Tuvia Grossman, jueu dels EEUU de viatge a Israel. Aquell dia es disposava a anar a resar al Kotel i va agafar un taxi amb dos amics. Una turba de palestins van envair els carrers per on passava l’infortunat Tuvia, van parar la circulació i van agredir els vianants sospitosos de no ser palestins. La família Grossman va presentar i guanyar una querella contra 'Associated Press', però ja sabem que la justícia és lenta i que els mitjans que, com ‘El País’, s’apressen a difamar Israel no rectifiquen ni tan sols en aquest cas que va acabar formant part d’un muntatge de gravíssimes conseqüències.

Recordem el context. Hi havia -com avui- unes negociacions de pau tutelades pel president nordamericà Bill Clinton. El primer ministre israelià d’aleshores, Ehud Barak, va oferir unes condicions que cap mandatari honrat i mentalment equilibrat hauria pogut refusar de pla. Arafat era corrupte, però no idiota. No l’interessava ni aprofundir ni signar cap tractat perquè això suposava -entre d’altres coses- perdre el control absolut sense cap mena de supervisió de les subvencions internacionals que ell i un grup reduït de confiança administraven interessadament i que van anar a parar en gran mesura a comptes corrents de Suïssa que van fer d’Arafat un dels homes més rics del món. Però no podia donar per acabades les negociacions sense més ni més perquè els estats europeus i els EEUU li haurien demanat explicacions i li haurien tallat els ingressos. Calia avortar la negociació com fos i van aprofitar una passejada d’Ariel Sharon per l’esplanada el dia 28 de setembre per iniciar una intifada brutal. Arafat, per comptes de donar suport al primer ministre israelià i de minimitzar aquell passeig del cap de l’oposició, va alimentar els aldarulls, aconseguint la fi de les negociacions, la caiguda de Ehud Barak i l’ascens de Sharon, un interlocutor que sabia més dur, encara que no va calcular que Sharon li tallaria el joc i no li permetria que prengués la iniciativa mai més.

El dia 30, dissabte, es va iniciar la segona intifada. Joves palestins van llençar pedres sobre els jueus congregats al Kotel i van iniciar greus aldarulls a Jerusalem, Gaza i Cisjordània. Aquell dia va destacar un succés d’una gravetat immensa, fruit d’una manipulació que la premsa progre no va tenir el valor de reconèixer a temps : l’afer Al Dura, del qual demà es complirà el 10è aniversari. Tornarem a veure aquelles imatges a les televisions del règim i cap no tindrà el valor i la honradesa d’explicar la veritat del que va passar, de com l’ambició d’un periodista per donar en exclusiva unes imatges manipulades d’un fet que ell no va presenciar però va avalar, va desencadenar una onada d’atemptats brutals i una clara mostra del grau de covardia i d’irresponsabilitat d’una premsa rendida als seus prejudicis. La suposada mort a mans de soldats israelians del nen Muhamed Al-Dura va donar peu als països àrabs a relats, pel·lícules, soflames a programes infantils incitant els nens a matar jueus i una extensa iconografia, inclosos segells de correus.

També la foto manipulada de Tuvia Grossman va ser utilitzada durant un temps per fer propaganda antisemita i per demanar tota mena de boicots.


Una de les primeres conseqüències del libel Al-Dura va ser l’assassinat d’un nadó israelià a mans d’un terrorista palestí que li va clavar un tret a sang freda com a “venjança”. Passats uns dies, dos soldats israelians van ser duts a una comissaria de Ramallah on van ser apallissats per policies palestins que, tot seguit, els van defenestrar lliurant-los a una turba que els va destrossar.




Aquesta mostra de sadisme i fúria bestial és fruit, en part, de cert periodisme occidental que disfressa la seva judeofòbia amb l’excusa de la crítica -legítima- a l’estat d’Israel. Juan Luis Cebrián forma part des de fa 35 anys de l’elit responsable de l’allau d’imatges i notícies manipulades que ha dut a la societat espanyola a ser la més antisemita del món occidental.

Però qui és Cebrián?

Aquest personatge amb aires de superioritat que es permet pontificar com una autoritat moral de la democràcia va sorgir del falangisme espanyol més ranci. Fill de Vicente Cebrián -patum falangista, director del diari ‘Arriba’ i secretario general de la Prensa del Movimiento-, en acabar els estudis a l'Escuela Oficial de Periodismo als 19 anys va passar a ser redactor en cap del diari ‘Pueblo’, dirigit per un altre conegut feixista col·lega del seu pare, Emilio Romero. I és que Cebrián sempre ha sigut molt intel·ligent i ha tingut molt bons padrins, fins al punt de ser nomenat, amb 30 anys, director dels serveis informatius de TVE l’any 1974, concretament el 24 de febrer. Val la pena retenir la data: Juan Luis Cebrián era el responsable de la informació que la televisió del règim -l'única- ens va vomitar amb motiu del “ajusticiamiento” de Puig Antich, per exemple. Va dimitir el novembre del mateix any, poc després d’un llarg ingrés hospitalari de Franco. Probablement va considerar més convenient no tenir un càrrec tan comprometedor quan morís el dictador, per prendre distància i colar-se entre els demócratas de toda la vida en un futur que prometia.

Cebrián va aprendre molt del seu mestre i director, Emilio Romero. Que és podia insultar impunement els jueus es donava per descomptat; no oblidem que els falangistes van ser fervents admiradors de Hitler i van donar suport a participar a la Segona Guerra Mundial al bàndol nazi amb aquella División Azul que ben aviat va aprendre que a Rússia hi feia molt de fred i que encara que els russos fossin ateus i comunistes ni el ardor guerrero espanyol ni el Cristo de Lepanto els era de gaire utilitat. No, Romero li va ensenyar altres habilitats. Per exemple, no ficar-se amb els poderosos de veritat i, en tot cas, esperar que caiguessin en desgràcia per posar-los contra les cordes i aconseguir alguna mostra de generositat econòmica o política per deixar-los més o menys tranquils. Romero també li va ensenyar que el passat es pot endolcir per poca gràcia que tinguis escrivint algun article ambigu d’aquells que sembla que estàs defensant el poble i denunciant moltes coses sense concretar. La generació de periodistes ultradretans de Romero va passar en bloc de ser filonazi a defensar la llibertat d’occident amb el liberal-catolicisme i la democràcia orgànica, un invent molt espanyol, semblant a les “gomas y lavajes” versió política. També li va ensenyar a defensar a mort els membres del seu equip -sempre que no fos més convenient fer algun canvi estratègic-, i tenir un grup d’aliats poderosos amb qui intercanviar informacions, silencis i interessos.

Cebrián fa dècades que està al front del diari ‘El Pais’, Sogecable i PRISA en qualitat de director, conseller delegat i, ara, president. Es tracta d’un imperi mediàtic que va créixer en gran part intercanviant favors amb els governs socialistes. L’acudit del dentista i el pacient que l’agafa pels testicles per assegurar-se el benestar no és desencertat per il·lustrar la mena de relacions que han mantingut PRISA i el PSOE. Hi ha hagut crisis, sí, però fins ara han estat com aquelles bronques matrimonials amb un parell de cops de porta o alguna paraula sortida de to que acabava en bassa d’oli i en algun regalet, com ara alguna sentència favorable o algun crèdit sindicat de milers de milions. Darrerament la cosa no pinta bé per PRISA i ni les habilitats ni l’encant arravatador de Cebrián no han aconseguit que Zapatero torni a ballar el minuet de sempre. Ara el grup mediàtic que fa les delícies del president espanyol i del PSOE és Mediapró que, a més, té un to menys intel·lectual, trafica de manera més matussera i és més antisemita. Com comprendran, tres virtuts irresistibles per a l’actual dirigència espanyola d’”esquerres”, formada per molts fills de falangista, per cert.

El cas és que Cebrián ja no sap d’on treure cinc mil milions d’euros i està en tourné permanent per Nova York a veure si convenç algun gran inversor. Ho té una mica fotut ara mateix, justament quan aconseguir finançament és tan difícil, sobretot quan has estat acusat fins i tot per un grup de membres del Congres dels EEUU de ser responsable de l’escandalós augment de l’antisemitisme a Espanya.

Fa uns mesos Cebrián va ser condecorat com a Comendador a la República Dominicana. Prèviament, el ministre de la Presidència va presentar el nou Comendador ressaltant “su gran trayectoria como periodista, escritor, intelectual y académico, fundador y director de varios medios de comunicación en España”. Cebrián va correspondre a tan amables paraules pronunciant una conferència on va definir la sagnant dictadura de Trujillo com una “arrítmia histórica”. ¡Quin estil més fi, quina depuració en el llenguatge, quina forma tan elegant de pulir la pròpia brutícia! ¿Com li deu dir a la dictadura franquista, “espasme dialèctic”?

Cebrián entén de gramàtica parda, però diu que no entén tot això de l’Internet, tal com va manifestar fa uns mesos amb un indissimulat nerviosisme.  Reproduïm alguns fragments de la crònica que li va dedicar ‘El Diario de Sevilla’ perquè s’ho val.

...Reflexionó sobre la evolución de los dos grandes ideales del periodismo, veracidad e independencia, apuntando que se está produciendo una pérdida de protagonismo de la prensa escrita en la formación de la opinión pública a favor de los nuevos medios digitales y canales de comunicación en la red, lo que puede influir negativamente en la calidad de la democracia...

…“(Las nuevas tecnologías) están suponiendo una gran transformación en el periodismo y en el papel de los periodistas como mediadores de la información y formadores de la opinión publica”.

“Los periódicos han perdido su centralidad como formadores de la opinión pública a favor de un intercambio de información sin límites y gratuita a través de Internet, lo que puede acabar con la calidad y el rigor de la información, llegando así a un cambio en el modelo de la democracia representativa a una democracia participativa, en la que los propios usuarios de Internet son los informadores, los protagonistas y lectores de las noticias”.

“La sociedad digital es una revolución que cambia la relación del poder con los ciudadanos”.

“Debe haber periodistas para contar la verdad, mediar entre la realidad y el ciudadano y verificar y comprobar los hechos. Todo el conocimiento del mundo está en la red, en páginas web como Google., pero el papel de los periodistas es ayudar a comprender y a establecer unos sistemas de valores en la sociedad”.

L'impostor que va manipular l’opinió i la llibertat primer servint-se de la censura d’una dictadura i després dels privilegis de les clavegueres del nou poder, ara tem perdre el seu monopoli de “qualitat”, de supervisió i mediatització de la informació que tant de profit li ha fet.

Sí, Internet té defectes, molts, com la premsa escrita, els mitjans audiovisuals, els llibres o el tam-tam de la jungla, però ha obert les portes perquè tothom pugui informar i opinar sense que un club d’arribistes selectes decideixi què podem saber, què podem dir i què hem de pensar. Internet serveix perquè es pugui publicar aquest article que cap diari espanyol hauria gosat publicar, Internet serveix per denunciar que una minoria fa anys atia l’antisemitisme impunement.

Internet serveix per dir-te, ciutadà Cebrián, que quan el teu diari fa burla del gueto de Varsòvia trepitja la veritat, la dignitat humana, la llibertat i la democràcia. Ets una ombra del passat. No et trobarem a faltar.

ISLAM ÉS POR

Mentre els mentiders i els insensats repeteixen “Islam is peace”, la realitat ens demostra dia a dia que l’islam és por, injustícia i brutalitat. Ara els fonamentalistes, el percentatge dels quals ignorem amb exactitud però sospitem nombrós, han iniciat una campanya reclamant un boycott contra Espanya. Evidentment, quan els jihadistes parlen d’Espanya no entren en refinades distincions nacionals ni de cap mena. Per a ells Espanya és el nom oficial i reconegut internacionalment del que consideren Al-Andalus. Per a ells qualsevol territori que hagi estat governat, administrat o conquerit algun dia per musulmans -com “Al-Andalus”- els pertany, i la resta a la llarga també els ha de pertànyer perquè ho diuen ells i l’Alcorà. I punt!

Els islamistes es serveixen de qualsevol excusa per amenaçar, que és el que millor saben fer per comptes de triar la convivència, el respecte a la religió i les idees dels altres i el diàleg, que consideren com una feblesa ignominiosa. Saben que una proporció inquietantment nombrosa de polítics i alts funcionaris de les democràcies occidentals s’escagarrinen cames avall davant de qualsevol amenaça, per absurda que sigui.

Els Serveis d’Intel·ligència espanyols i d’altres estats que col·laboren en la lluita antiterrorista contra Al-Qaida estan en estat d’alerta. Saben que hi ha centenars de voluntaris disposats a atemptar a l’estat espanyol, que hi ha cèl·lules organitzades i connectades amb l’exterior, que tenen mitjans econòmics i tècnics i compten amb la complicitat de grups que han donat un suport propagandístic al terrorisme -sempre amb els diners dels contribuents-, manipulant el conflicte israelo-palestí, acceptat o tolerat per molts agents socials, polítics, periodístics i governamentals que fins ara els han fet el joc i els han nodrit perquè les víctimes, en tot cas, podien ser o eren els israelianes.

Ara, el problema el tenim aquí mateix. Boycott contra el turisme, els negocis i les relacions amb Espanya. Webs jihadistes i entrades a youtube incitant a atemptar contra la població civil. ¿L’excusa? : dues ofenses horripilants; a saber,

1.- Aznar ha anat fa poc a Jerusalem.

2.- Hi ha una discoteca a Águilas (Múrcia) que es diu ‘La Meca’.

Bé, vostès, si ens han anat seguint, ja deuen saber que no som fans del senyor Aznar, però ens sembla que té tot el dret d'anar a Jerusalem, a Sebastopol o allà on li doni la gana. ¿O és que el senyor Aznar no és un ciutadà del món com qualsevol fill nascut de mare?, ¿algú ha muntat algun escàndol pel fet que Zapatero, Serrat o qualsevol cooperant d’una ONG hagi visitat Jerusalem? ¿Algú té cap dret a decidir on viatgem i què pensem?

Pel que fa a la discoteca ‘La Meca’, es tracta d’un edifici kitch i d’un negoci absolutament legal inaugurat fa més de vint anys amb aquest mateix nom que, certament, és frívol com tants d’altres noms de discoteques, de grups musicals, etc. Per cert, ¿per què s’ha d’organitzar una guerra santa per una discoteca que duu per nom ‘La Meca’ i no per una merda de beguda que es diu MECA-COLA? Té alguna cosa a veure amb que la merda de beguda és un negoci promogut per un estafador palestí i per progres que simulen ser pacifistes mentre ens volen ficar en un conflicte internacional atacant Israel amb una flotilla carregada de jihadistes?

Bé, el cas és que en els darrers 20 anys ningú no s’havia escandalitzat amb el nom de la discoteca, però resulta que un musulmà senegalès resident a Espanya (amb papers o no) es va ofendre, ho va denunciar entre els seus col·legues i la cosa va arribar a les televisions super-mega-cosmopolites com Al-Arabiya o Al-Jazzira. El resultat : campanya internacional, amenaces d’atemptats personals i col·lectius, atacs de hakers al web exigint el canvi de nom immediat de la discoteca sota l’amenaça que en cas contrari “hi haurà una gran guerra entre Espanya i el poble de l’islam”, sospitosa inhibició dels imams andalusís, les associacions i les federacions islàmiques d’Espanya i, és clar… acolloniment dels propietaris i les autoritats, que han iniciat un procés “participatiu” per canviar-li el nom. Ai. ai, ai, aquests còlics…! Quantes cagarrines s’han escampat contra les parets de l’estat de dret veient en un vídeo ridícul al You Tube una cita de l’Alcorà que exigeix la demolició de les sinagogues... i les esglésies !!! (“No pot ser! Segur que es tracta d’un error. Nosaltres som bons, no com els jueus, que són rarets i tal i tal…”).

Qui sap si els terroristes cosmopolites d’Al Qaida no acabaran demanant-li consell a Francesc Tubau, dirigent de l’arxiconeguda i subvencionada ONG pacifista ‘Aturem la guerra’. Aquest exemplar militant internacionalista i antisemita, a part d’organitzar i participar en un vergonyós boicott públic contra Noa en connivència amb el servei de seguretat comandat per l’actual conseller d’Interior de la Generalitat -honorable tovàritx Joan Saura- arrossega des de la seva adolescència la frustració de no haver aconseguit volar una discoteca amb més de 400 joves a dins.

La solidaritat amb l’enemic obra miracles. Que els ho preguntin si no als organitzadors de la Caravana Solidària la bondat dels quals ha suposat una injecció de com a mínim 8 milions d’euros a Al-Qaida sufragats amb els nostres imposts. Ens agrairan el favor amb una pluja de caramels? Potser se’ls acudirà alguna altra cosa; són gent imaginativa i detallista. Per cert, estem immersos en un procés electoral que durarà més de 80 dies.

Els proposem un joc. Endevinin el nom del país que es menjarà aquest marró:

- Protesta irada contra un dirigent polític que es mou lliurement per Jerusalem.

- Protesta contra una barrera (o mur de la vergonya) que impedeix la lliure circulació de la població nativa (casualment musulmana).

- Protesta contra la brutalitat policial als chekpoints (especialment contra la humiliant presència de dones policia).

- Crida al boycott internacional.

- Crida a reconquerir territori musulmà.

- Amenaces d’atemptat per ofenses contra la religió i la dignitat dels musulmans.

¿Estem parlant d’Israel ?... No, estem parlant d’Espanya, objectiu fàcil poblat per una classe dirigent progre, comprensiva i laxada sense necessitat de lavatives que ha concienciat el poble, inclosos els nens de primària, sobre el bon rotllet i la bondat universal. És una llàstima que justament en aquest moment hi hagi un delicat procés electoral a casa nostra i que, casualment, el govern del Marroc no s’interessi gaire pels nostres problemes. ¡Ah, què en són d’apassionants l’atzar i les coincidències! Però que ningú no malpensi. Quan el govern marroquí va advertir que cessava en la seva col·laboració antiterrorista amb motiu del suport progre en general i governamental en particular a una senyora saharaui en vaga de fam, ho deia de broma. Que el ministre de l’interior espanyol anés al Marroc l’endemà de l’alliberament dels cooperants segrestats de l’ONG de l’Ajuntament de Barcelona va ser una casualitat.

Volem finalitzar aquest post amb una notícia tranquil·litzadora : el pastor lleugerament sonat que volia cremar exemplars de l’Alcorà finalment s’ho ha repensat. Es va prendre la medicació i va escoltar els bons consells del president Obama que, a més de ser el primer Premi Nobel preventiu de la història és el primer President dels EEUU que ordena cremar milers de Bíblies per evitar que els musulmans s’enfadin.

No passa res! Com tots els progres saben perfectament, només es tracta de papers. Bé, sempre que els papers no continguin l’Alcorà! Naturalment!

 

REGALS PER AL-QAIDA (un preu incalculable)

Abans d'entrar en matèria, mirin atentament aquest vídeo, especialment del minut 1.28 endavant, en què els ostatges, a punt de ser alliberats, reciten de memòria part de l'Alcorà davant del mediador, coaccionats pels terroristes que els van mantenir segrestats prop de nou mesos i que s'amaguen darrera de les càmeres. L'un amb una actitud més servil, l'altre amb un posat més forçat obeeixen i suporten aquesta nova humiliació per salvar la vida. No es perdin detall de les imatges que segueixen. No podran escoltar les paraules d'un dels segrestats perquè l'àudio -fins ara- ha estat CENSURAT. Però els estalviarem l'esforç de llegir els seus llavis. Fent broma davant de l'home que els va segrestar, que va disparar tres trets sobre la cama del seu company i que no va dubtar a l'hora de lliurar-los a una banda terrorista que els podia haver assassinat, diu "Omar nos ha dejado hacer turismo por el Sahara, y pasar un rato con Al-Qaeda". Mai fins ara cap grup terrorista havia aconseguit transmetre una imatge de domini i connivència com aquesta; una humiliació afegida, una bufetada monumental a l'estat de dret i a la dignitat que no hauria de quedar impune.

L'alliberament dels dos cooperants de la Caravana Solidaria segrestats el 29 de novembre de 2010 (Albert Vilalta i Roque Pascual) que es va fer efectiu oficialment diumenge 22 d'agost, posa fi a un angoixant episodi que ha durat prop de nou mesos i que hauria pogut costar les vides dels segrestats, presentats com a una bona gent voluntariosa i potser un xic innocent que no havia previst que l'integrisme islàmic gosés segrestar també a uns cooperants enrotllats, cosmopolites i comprensius amb les particularitats d'altres cultures amb costums i idees diferents, sempre justificats en alguns cercles amb arguments bonistes i irresponsables.

No entrarem a valorar el candor dels segrestats. Entenem que un estat provi de protegir la vida dels seus ciutadans fent el que estigui a les seves mans i, per descomptat, que l'angoixa de les famílies i l'entorn dels segrestats condicioni una negociació, però això no treu que denunciem que no tots els ciutadans espanyols reben el mateix tracte en una situació d'emergència i que tot el que ha envoltat aquest segrest constitueixi un escàndol majúscul amb massa parts interessades a passar pàgina, començant pel Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE i continuant per tot l'entramat d'ONGs que disposen descontroladament de fortunes provinents dels nostres impostos, de les oficines institucionals que interessadament els atorguen aquest poder, dels mitjans públics de comunicació que callen o maquillen aquesta realitat, dels receptors dels ajuts -de vegades massa propers al terrorisme islàmic- i dels partits que es reserven interessadament certes informacions per canviar favors, silencis i futures impunitats.

La irresponsabilitat, la confusió i l'engany han estat silenciats fins ara amb l'excusa de la discreció i la protecció de la vida dels segrestats. Nosaltres ho vam entendre i vam deixar de proporcionar informació però no vam deixat d'investigar. Ens indignava que la premsa callés que la Caravana Solidària disposava de tres GPS en directe i a l'abast de tothom (inclosos terroristes) perquè, tal com vam denunciar, aquella informació no posava en perill la vida del segrestats sinó l'estabilitat política de gran part de la nomenklatura del PSC, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i el muntatge indecent del que ens volen fer creure que és ajut humanitari des de la Generalitat i el govern d'Espanya. Els segrestats van ser un magnífica coartada. Ara toca proclamar les bondats dels negociadors, dir que tot ha acabat bé i que ha estat un malson sortosament superat. Punt.

Doncs no, mirin! Nosaltres no callarem ni tenim cap intenció de permetre que tot quedi en un happy end progre, sostenible i políticament correcte.

UN PREU INCALCULABLE

Vuit milions? No. Aquesta és la xifra del rescat que es rumoreja sense ser ni desmentida ni confirmada oficialment. Fem números... Deixem el cost del rescat per més endavant. Se'n parli o no, es censuri o no, com a contribuents tots nosaltres hem pagat autèntiques fortunes que tant de bo haguessin anat a parar a ajudar gent necessitada : viatges i despeses del cos diplomàtic, viatges i despeses dels serveis d'intel·ligència espanyols i convidats, dos viatges d'anada i tornada d'un caça de l'aviació espanyola, suborns, informadors, seguiments, intermediaris extraoficials i institucionals (inclòs el clan Gaddafi) i... tractats i protocols diversos amb Mauritània, Mali, Burkina Fasso, Marroc i Algèria per compensar el desgavell monumental creat per un simulacre d'ONG del PSC i una diplomàcia tercermundista i desacreditada fins a la vergonya. Estem parlant de MILERS DE MILIONS d'euros. Part de les proves d'aquest saqueig aniran sortint al BOE els propers mesos en forma de tractats de pesca, de cooperació de tota mena, d'inversió turística i cultural, d'intercanvis de programes formatius i universitaris, etc; la resta no sortirà enlloc amb l'excusa que es tracta de matèria reservada i cooperació antiterrorista. Els nostres fantàstics mitjans de comunicació -públics i privats- no destinaran ni un euro a resseguir el rastre de tanta merda, a cap becari se li acudirà que l'extorsió pot cobrir-se amb respectables Decrets oficials, algun periodista decent perdrà la feina per intentar denunciar-ho i els qui es lucren amb els nostres impostos i alimenten l'integrisme islàmic continuaran encantant serps i il·lusos amb la cançó de les garanties democràtiques i la presumpció d'innocència, autèntiques fites de la civilització que a mans dels totalitaris i els imbècils constitueixen un perill brutal que amenaça l'arrel del sistema democràtic.

Però no oblidem el context d'aquest afer. Dotze dies abans del segrest dels cooperants de la Caravana de Barcelona Acció Solidària el govern espanyol havia pagat un rescat de prop de 3 milions d'euros per recuperar els pescadors del tonyinaire Alakrana després de ser un mes i mig a mans de pirates somalís. Allò va constituir una bicoca per als pirates de la zona, el seu entorn, els intermediaris i gran part d la premsa espanyola disfressada d'intencions impecables que va justificar el segrest amb arguments bonistes i suïcides. Si el govern espanyol pagava 3 milions sense queixar-se a canvi de 37 vulgars pescadors bascos que anaven pels mars del món amb la ikurrinya, ¿què no faria per tres membres d'una ONG rareta dependent del Partit dels Socialista de Catalunya? A més, els segrestats no eren uns qualsevols. Hi havia una dona, la menys coneguda però "una dona"!... i fins i tot els més progres saben que els salafistes no són gaire delicats amb les senyores, ni tan sols amb les musulmanes, que es permeten segrestar, violar i degollar com si tal cosa. Els altres dos segrestats eren empresaris amb contactes força interessants de cara a una extorsió econòmica i política en tota regla. I així tenim que el govern d'un estat europeu que repetidament ha afirmat que no negocia amb terroristes estava disposat a pagar ràpid i bé després d'alguna temptativa de breu negociació per salvar LA HONRA de cara a la galeria. Les coses, però, es van complicar : el segrestadors no volien només diners a canvi, volien l'alliberament de terroristes... D'entrada, van demanar l'alliberament d'Omar Uld Sid'Ahmed Uld Hame (Omar el Saharaui) i la resta dels segrestadors materials dels cooperants catalans detinguts per les autoritats mauritanes en espera de judici i amb petició de condemnes durissimes per la fiscalia muritana. La República ISLÀMICA de Mauritània, governada per militars colpistes, té com a norma no cedir a xantatges que comportin l'alliberament de terroristes. En aquesta ocasió ha cedit pressionada pel govern espanyol. La majoria dels acusats van ser declarats innocents. Omar Saharaui s'enfrontava a una petició de cadena perpetua amb treballs forçats, però la sentència, dictada el 21de juliol i condicionada per les pressions del govern espanyol, va ser de 12 anys. Passats 24 dies va ser teòricament extraditat en una maniobra prèvia a l'intercanvi amb els segrestats.

Muritània ha cedit a aquestes pressions i els governs del magrib s'han dut les mans al cap per una concessió tan insensata. Els diners del rescat que potser han salvat la vida de dos homes poden costar moltíssimes vides. Algèria ha viscut anys de plom i de matances que han suposat més de 200.000 morts. Podrà pair i perdonar que aquest rescat s'inverteixi en noves massacres en terres argelines? ¿Es tallarà la valuosíssima col·laboració antiterrorista entre Argèlia i Espanya? Si no és així, ¿quan més ens costarà? ¿Algú pot afirmar que aquests diners no serviran per volar més trens a Espanya? Si el fonamentalisme islàmic torna a cometre una massacre aquí, qui en serà responsable? Ningú? Si el govern espanyol ha pressionat altres governs per alliberar terroristes, ¿podria ser que també hagi alliberat terroristes de les presons espanyoles o s'hagi compromès a fer-ho en un termini concret? Si ningú sap on paren els dos pirates de l'Alakrana detinguts i processats per l'Audiència Nacional, ¿algú pot garantir que TOTS els terroristes condemnats per la massacre de l'11 de març de 2004 a Madrid encara són a la presó i hi seran mentre durin les seves condemnes?

Una dirigent socialista va afirmar fa poc que "el diner públic no és de ningú". També ho deuen pensar molts dels integrants de Barcelona Acció Solidària, especialment els membres orgànics del PSC que la dirigeixen. Gràcies a la seva estupidesa i a la seva covardia hem hagut de pagar amb els nostres impostos els bitllets d'una rifa macabra que pot costar moltes vides, i ens enfonsem en l'espantós desig que no siguin les dels nostres ni la nostra pròpia... S'ha jugat amb el diner públic, amb la seguretat i la col·laboració antiterrorista de l'estat, s'ha posat en risc la vida de molts innocents i s'ha aconseguit que un passaport espanyol sigui el més sembant a un xec al portador garantit per a qualsevol extorsionador. Això no es pot tapar i, malauradament, no ha acabat aquí.

Diumenge passat TV3 -una de les televisions públiques que alimenten el mite d'un islam pacific i atractiu que tan car pagarem-, va emetre el documental 'En mans d'Al-Qaeda' que poden veure encapçalant aquest article. La intenció era tancar el tema i tranquil·litzar els televidents. "Ja està, ja han tornat. Els segrestats, els seus companys i familiars s'ho han passat molt malament. El govern ha aconseguit alliberar-los. Ja podem dormir tranquils!". L'única novetat que aportava eren unes imatges cedides en exclusiva a TV3 que, en realitat, eren un caramel emmetzinat del govern maurità per mitjà de l'agència oficial de notícies Sahara Media per deixar clar que el preu polític s'havia de repartir. Evidentment hauria estat un escàndol que TV3 no emetés aquestes imatges però periodísticament les va manipular censurant el so de fragments comprometedors, evitant preguntes elementals i silenciant el que la mateixa agència Sahara Media publica en el seu web... "L'espectacle té lloc en qualsevol lloc del Sàhara malià. Una trobada inesperada entre els ostatges i els seus segrestadors. Somriures per part dels cooperants espanyols i una estranya calma d'Omar Sahraui, amb turbant i, malrat això, cobert de sorra després d'un llarg viatge a través d'un desert que no té secrets per a ell. Els homes d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQIM) no apareixen en el vídeo, com si es tractés de donar a aquesta escena l'aparença d'una reconciliació que comença amb aquesta frase humorística d'un dels ostatges: "l'Omar ens ha permès fer un volt turístic pel Sàhara i passar una estona amb Al-Qaida". 

Els nostres sagaços i implacables periodistes de Cat-Jazzira es van saltar un munt de preguntes elementals que es formulen fins i tot els nens de primària. Potser pensen que la població no està preparada per entendre les respostes que se'n desprenen o, directament, que tots som retardats. Ni tan sols van provar d'explicar com pot ser que enmig del desert uns segrestats puguin sentir una ràdio espanyola o puguin parlar per mòbil, com si en ple Sàhara hi hagués cobertura. Ni una pegunta sobre per què un dels segrestats va perdre 25 quilos i l'altre no o per què gairebé no els ha tocat el sol després de viure prop de nou mesos al desert. ¿O no han estat al desert? ¿Com han evitat que s'infectéssin les tres ferides de bala de Vilalta?, ¿com han tractat la malaltia cardíaca de Roque Pascual? ¿D'on va sortir la crossa últim model de Vilalta? ¿Per què no parlen de les filtracions que han anat sortint durant mesos de l'Ajuntament de Barcelona?

No, ¿per què embolicar-ho més? Deixem al poble fruint de la seva santa ignorància, sobretot ara que ha de votar. Mentrestant, l'aristocràcia del periodisme de fireta ens commou amb articles com el que el cadàver del diari Avui va dedicar-li al mediador Mustafà Chaavi, "un àngel del desert" (sic!), o el breu reportatge televisiu perpetrat per l'inefable Pepe Garriga a major glòria de la facció bondadosa d'Al-Qaida del Magrib.

Tot és tan bonic que ens emociona recordar aquelles sensibles paraules escrites en el blog de Barcelona Acció Solidària l'endemà mateix del segrest per algú amb una intel·ligència i una bondat privilegiades:

30 de novembre de 2009 3:13

Anònim ha dit...

Desde Sitges anims per tots.... tranquils, segur que en Roque ja es amic dels segrestadors!

Malauradament hi ha gent recargolada capaç de cometre crims tals com recordar, investigar, dubtar, sospitar i acusar. En una propera entrada provarem de desenvolupar una modesta interpretació de les declaracions d'un dels dirigents de Barcelona Acció Solidària... "El asalto había sido planificado con antelación... parecían saber perfectamente cuándo iba a pasar la caravana por la carretera entre Nuadibú y Nuakchot".

Good fellas!

(continuarà)

LA LLEI DEL SILENCI

Davant la imparable descomposició de l'actual govern de Catalunya, la crisi, el descontentament i la nàusea que gran part de la ciutadania sent per la manipulació de la democràcia i la corrupció galopant dels nostres dirigents, el conseller d'Interior, Joan Saura, ha decidit que aquest any, a la Diada, el populatxo no xiuli als polítics en general i a les autoritats en particular. Provarà d'aconseguir-ho de la manera que dominen els totalitaris disfressats de pacifistes i sostenibles: enviant molts senyors amb una porra i un casc.

Creiem que l'espectacle que es munta cada any durant l'ofrena al monument de Rafael de Casanova és penós. Qualsevol país amb un mínim de cultura democràtica i d'auto estima no es pot permetre rebentar sistemàticament l'acte unitari de la seva diada nacional. També és cert que el públic que s'aposta als voltants del monument sovint mostra el seu malestar davant la hipocresia i el cinisme de la nostra classe política que, mentalitzada del mal tràngol que l'espera, "compleix" rutinàriament el que hauria de ser un deure cívic i patriòtic amb el fals entusiasme dels puteros que el dijous sant es flagel·laven en públic fins a la primera sang -i prou- per quedar bé i ser perdonats amb tan poc esforç. A més, la xiulada grossa se l'enduien els dolents de perversitat, els del PP, i això feia una mica de gràcia. Però amb els anys la xiuladissa ha anat pujant de to i tots els partits surten escaldats de l'homenatge. L'any passat els treballadors de la Nissan no van parar de fer merder ni mentre sonava els nostre himne. Potser no era el seu himne.

Aquest 11 de setembre pot ser especialment dur per als polítics. La gent ja fa temps que ho sap, que són temps durs. El personal va cremat, s'anuncien mobilitzacions i vagues i la crisi probablement s'accentuarà. Catalunya pateix un col·lapse econòmic, institucional, nacional i moral insuportable. L'oasi català pot acabar saltant pels aires i, a sobre, abans de tres mesos hi haurà eleccions. Evidentment, a cap partit polític, especialment als que formen part del govern tripartir, no l'interessa ser esbroncat en públic. Ara no toca, aquest any a callar, que els senyors del govern s'hi juguen massa. I qui garantirà que tothom calli? : Joan Saura, l'excomunista de disseny que mai ha condemnat el gulag, el que diu terroristes als membres d'ETA i "resistents" als terroristes que atempten a Israel, el que demanava papers per a tothom i ara creu que citar la nacionalitat dels delinqüents és racista, el que calla sobre la barbàrie dels islamistes però es va manifestar com a conseller d'Interior contra Israel envoltat de fanàtics que cridaven a favor de Hamas i de la jihad; Joan Saura, el responsable de la seguretat del país que va permetre que un grup de sabotejadors antisemites ocupessin les primeres files de l'acte cívic de la Diada de l'any passat i boicotegessin la cantant Noa pel sol fet de ser israeliana, que avergonyissin el nostre poble, que ho fessin sota la nostra bandera.

Joan Saura, el paradigma de la degradació política de la nostra Nació; la prova que un grup minoritari pot fer-se amb la seguretat d'un país i pot imposar el seu programa a canvi de donar suport a un govern unit per l'oportunisme i la corrupció. Aquesta és la seva manera intel·ligent de ser d'esquerres, aquesta és la seva manera decent de fer política.