ANTISEMITES: A YARMUK TAMBÉ HI HA PALESTINS

TV3 i els Mèdia que diuen defensar els palestins callen la brutalitat i les massacres del Daesh contra la població civil del camp de Yarmuk, a 8 Km al sud de Damasc.

Els gihadistes d'ISIS i els d'Al Nusrah entren casa per casa, el govern sirià bombardeja civils palestins amb bidons d'explosius o de benzina, però els suposats defensors dels palestins callen. Perquè estan a favor d'alguna de les faccions o dels seus mecenes: Qatar, Turquia, Emirats, Aràbia Saudita. O perquè així no han d'explicar quines salvatjades estan perpetrant també Síria o l'Iran. Però, sobretot, perquè quan no poden acusar i demonitzar Israel, els palestins els importen un rave.

A TV3 no ens ensenyaran imatges com les d'aquest vídeo, en Joan Roura no ens explicarà amb to dramàtic que prop de 18.000 civils no disposen de medicaments ni aigua ni menjar ni electricitat, que hi ha 3.500 criatures terroritzades, que ja és impossible trobar un gat per no morir de fam.

No veiem manifestacions de cap plataforma contra la guerra ni denúncies dels que es passen la vida demanant boicots contra Israel. Cap vividor muntarà una col·lecta per enviar-hi una Flotilla. L'Autoritat Palestina no ha anat a cridar a l'ONU i s'ha limitat a enviar una delegació per implorar al govern sirià que aixequi el setge i deixi de bombardejar una població que no està atacant els sirians amb coets. La Unió Europea s'ha dignat a aprovar l'enviament de 2,5 milions d'Euros... a qui?, a on?, per solucionar què?

Les ONGs callen, no fos cas que perdessin alguna subvenció o s'haguessin de posicionar en temes que no els interessa. La UNRWA, que dedica el 40% del pressupost mundial de l'ONU per als refugiats als palestins, es limita a alertar que hi ha criatures i a demanar sense èxit que deixin evacuar població civil, però no veiem els seus representants plorant desconsolats davant les càmeres de televisió. La UNICEF, després de dos anys de negociacions, ha aconseguit portar a una població propera 300 caixes de galetes. Que algú els ho recordi quan callen els milers de tones setmanals d'ajut que passen des d'Israel a Gaza!

Aquesta ha estat sempre la dissort dels palestins des de 1947: ser utilitzats contra Israel, no pas ser ajudats.

És difícil resumir amb tan d'encert com el mostrat per l'amic Ariel Kanievsky el que realment està passant :

No ultratgis el país de l’antisemitisme

El país on insultar les víctimes del nazisme és llibertat d’expressió i on publicar o difondre articles, imatges, acudits o reportatges televisius d’una judeofòbia descordada és permès i habitual, processa un regidor català d’ICV per publicar l’any 2008 al seu blog personal i ultraminoritari una imatge del tot irònica que il·lustrava un post sobre el dèficit fiscal català (més de 8% anual) que Espanya imposa a Catalunya en concepte de “solidaritat”; aquesta :

  

La imatge no la va crear ell, corria des de feia mesos per la xarxa i Lluís Suñé la va incloure per tractar el tema de les balances fiscals, que l’estat espanyol està obligat a fer públiques cada any, cosa que no fa per tal d’ocultar el drenatge insostenible de l’economia catalana a favor de regions que ara es permeten abaixar els impostos i fer dumping beneficiades pels diners rebuts.

Aquell post va ser escampat per alguns mitjans espanyolistes i a partir d’aleshores la vida de Suñé ha estat un malson. Malgrat haver demanat disculpes amb qui s’hagués pogut sentir ofès i d’enretirar la imatge, va rebre amenaces de mort i va haver de comptar amb escorta durant mesos. Les disculpes tampoc no van servir per res davant la Fiscalia de l’estat i la Junta d’Extremadura, que van iniciar un procés contra ell que ara el Jutjat del Vendrell ha acordat tirar endavant.

Li demanen 2 anys de presó i una indemnització de 145.000 euros. La querella es basa en l’article 543 del codi Penal espanyol que puneix “a quien ultraje u ofenda a España o a las comunidades autónomas”.

Esperem que la defensa de Lluís Suñé aporti com a prova la resposta que van fer-li al seu post. Ni la Fiscalia ni cap associació catalana d’empresaris ni la Generalitat de Catalunya han portat als tribunals els qui han difós aquesta imatge perquè aquí sí que sabem distingir entre l’ofensa i la ironia, malgrat que el suposat empresari tòpic retratat estigui cometent un delicte. A més, el missatge és realment hilarant “trabaja duro todo el año en Extremadura para que los beneficios se queden en Cataluña”. De debò, gràcies per fer-nos riure tant! Esperem que ben aviat les autoritats extremenyes demanin la independència de Catalunya per alliberar-se de l'explotació a la que els sotmetem.

De fet, la Fiscalia no s’ha presentat a cap dels centenars de casos en què s’ha insultat a Catalunya, començant pels que acusen el catalanisme de nazi.

Tampoc no s’ha querellat contra el New York Times pel seu èpic reportatge publicat l’endemà que el rei Juan Carlos anés personalment a visitar-los per convènce’ls que Espanya no estava tan malament. Si li donen un cop d’ull s’adonaran de la gravetat del que descriu, des de l’atur juvenil de més d’un 50%  als menjadors de Cáritas passant per gent de classe mitjana remenant els contenidors d’escombraries per buscar menjar. 

Igualment, la Fiscalia tampoc no s’ha querellat contra aquest altre article del 4 de maig sobre la corrupció a Espanya publicat pel mateix New York Times. Ni contra el documental emès a Noruega sobre la crisi espanyola que ha animat moltes famílies noruegues a apadrinar famílies espanyoles en situacions precàries.   

Au, senyors fiscals, querellin-se contra els noruecs per “mancillar la honra pátria”!

Pel que fa a Catalunya, no es querellarà perquè no disposa d’una Fiscalia pròpia que garanteixi que es fa justícia, perquè no val la pena perdre el temps en uns tribunals espanyols completament mediatitzats i perquè no som una comunitat autònoma. Som una nació. 

“Le llamé nazi para dar más énfasis, sin intención de faltar a su honor”

Si veuen aquest vídeo comprovaran que el despropòsit s’ha instal·lat com la cosa més natural del món. A Espanya s’està posant de moda que la dreta més rància, hereva d’un règim totalitari que va subjugar durant 40 anys la seva població gràcies a l’ajut inicial de Hitler, es dediqui a acusar de nazi a tota persona, col·lectiu o moviment que de manera democràtica i raonada posi en qüestió l’statu quo que ha dut a la situació actual.

I això amb la més absoluta impunitat, cosa que no pot sorprendre tenint en compte que l’Espanya oficial no només va donar suport al nazisme sinó que, passats els anys, no va mostrar els seus efectes demolidors, començant per la barbàrie que va suposar la Shoah. Fins ben entrat el període conegut eufemísticament com a Transició ni tan sols es va parlar dels republicans espanyols deportats als camps de concentració nazis, molts dels quals van morir de fam, malalties i extenuació o assassinats gràcies a la col·laboració del règim franquista, que els va lliurar desentenent-se de la seva sort en considerar-los oficialment com a apàtrides. Tampoc era coneguda la criminal maniobra del govern espanyol que va condemnar a la mort a les cambres de gas a desenes de milers de jueus sefardites. Fins i tot, ja entrada la democràcia, Leon Degrelle, un nazi belga reclamat per crims de guerra i còmodament instal·lat a Espanya on hi va morir de vell sense cap preocupació, es va permetre negar l’holocaust, burlar-se de les víctimes i acusar els jueus d’inventar-se una mentida des de l’única televisió de l’estat, TVE.  

Ara, els hereus d’aquell silenciament còmplice no s’estan de repartir carnets de demòcrata i d’acusar de nazi a tort i a dret a qui els plau. El que en qualsevol país europeu és considerat delicte a Espanya és una farsa. No hi ha aturador, ni la decència ni el sentit del ridícul no compten. Fins al punt que Miguel Àngel Rodríguez, mà dreta d’Aznar detingut recentment per conduir borratxo i provocar un accident, va ser condemnat per acusar de nazi a un metge en una televisió i va recórrer al·legant que “le llamé nazi para dar más énfasis, sin intención de faltar a su honor”.  

El reportatge emès a Telemadrid equiparant el nacionalisme democràtic català i basc amb el nazisme i l’estalinisme suposa un pas endavant en la manipulació de tots els ressorts de l’estat per deslegitimar un moviment polític, pacífic i integrador sense que importin les conseqüències.

Hi ha autèntics professionals de la impostura que viuen magníficament a costa de sembrar de libels les ràdios i les televisions espanyoles. Especialment els tertulians i opinòlatres que de les nou del matí fins ben passada la mitjanit van empalmant suposats debats sense oposició real. I és que qui s’atreveix a portar obertament la contrària no interessa i passa a millor vida mediàtica. El salari percebut per mentir és molt alt i, sumat, és directament estratosfèric. Els “habituals” d’aquestes tertúlies del despropòsit poden arribar a endur-se, pel cap baix, 12.000 euros al mes. Un sobresou difícil de resistir per algú que no tingui un mínim de decència i de sentit de la responsabilitat.

Un cas especial d’aquesta neointelligensia devaluada fins a l’astracanada és Paco Marhuenda, director del diari ‘La Razón’ (sic), un tipus tan mediocre i trampós que supera els pitjors estereotips retratats per Pérez Galdós.

Marhuenda, que va estar sota les ordres directes de Mariano Rajoy en l’aterior administració del PP, és el responsable d’un panflet tan descarat que ha aconseguit que fins i tot l’independentisme català i l’esquerra espanyola no se’n vagin a dormir fins haver vist l’avanç de la portada que durà el seu diari l’endemà. I és que resulta difícil resistir-se a contemplar la primícia del deliri. Darrerament Marhuenda ha comès una relliscada especialment greu; tant, que ha fet desaparèixer una portada del web de ‘La Razón’. Aquesta:

En aquesta portada Marhuenda es congratulava que no hi hauria exclusió lingüística a les aules catalanes perquè per sentència judicial si un pare exigia que el seu fill rebés classes en castellà TOTS els altres nens havien de renunciar al català. Així és la democràcia espanyola.

El cas és que el periodista Antonio Maestre va denunciar via Tuitter d’on havia sortit aquesta portada i quina mena de lectures inspiren tant al demòcrata Paco Marhuenda:

Efectivament, es tracta d’una publicació NAZI.

Per si els queda algun dubte els oferim una altra portada d’aquest panflet nazi que serveix de guia espiritual al demòcrata Marhuenda :

Això a tota Europa és delicte, a Espanya no. Per això les despulles del dictador descansen en un mausoleu dins d’un monestir de l’església catòlica i qualsevol pot negar l’holocaust o fer befa de les seves víctimes perquè segons el Tribunal Constitucional això és llibertat d’expressió. Amb aquests antecedents esgarrifosos no sobta gens que un parlamentari d’UPyD, Toni Cantó, hagi comparat l’ensenyament en català amb la pederàstia i s’hagi quedat tan ample. Tot s’hi val, no se’n deriven conseqüències ni es depuren responsabilitats.

Però certs personatges provinents de sectors que es presentaven com a progressistes després de la mort de Franco -després- no s’estan d’unir-se als corifeus del libel sistemàtic. Un d’ells, el sociòleg Amando de Miguel -que podem veure en el vídeo de Telemadrid que encapçala aquesta entrada- ha passat de ser un progre enrotllat de manual durant la Transició a passejar-se per totes les televisions i les ràdios espanyoles, sobretot les més reaccionàries, per demonitzar el catalanisme i, naturalment, el dret democràtic a l’autodeterminació de Catalunya.

El temps pel que es veu ho esborra tot i en aquest cas sembla que impedeix l’exercici de la memòria recent i la possibilitat de consultar les hemeroteques. Amando de Miguel va ser expulsat de la ficció progressista amb motiu d’un cas sinistre que va afectar directament dos dels seus fills i a ell pel seu suport als valors que inculcava Eduardo González Arenas, lider de la secta Edelweiss. Després de 7 anys d’instrucció el cas va ser vist per a sentència i González va ser condemnat a 168 anys per abusos sexuals i prostitució de menors, dels quals només en va complir 6. Beneficiat pel seu bon comportament a la presó, ben aviat va tornar a ser denunciat pels mateixos delictes. Va morir a l’any 98 degollat per un jove que havia provat els seus valors.

Edelweiss era una secta que es presentava com un grup escolta. En realitat es tractava d’una tapadora inspirada en una mescla de teories esotèriques i ideologia nazi que facilitava que el seu líder i alguns dels seus acòlits abusessin dels nens. González, exlegionari i pertanyent a una família amb alts comandaments militars va decidir el nom de la seva organització en homenatge als batallons de muntanya nazis i la va estructurar en seccions com ara Camisas Pardas, Guardia de Hierro, etc. Un dels fills d’Amando de Miguel -Ignacio- també va ser jutjat per haver participat en els mateixos delictes i condemnat a 64 anys de presó dels quals només n'havia de complir 7. Va ser indultat l’any 94 pel govern espanyol atenent al seu penediment i al fet de ser, alhora, víctima i botxí, “a condición de que no vuelva a cometer delito durante el tiempo de normal cumplimiento de la condena”.

Amando de Miguel, que ara va pontificant sobre la molicie educativa, en aquells dies va voler justificar els fets i la imputació del seu fill declarant que “es el pago de una sociedad que se cargó al Frente de Juventudes y a la Acción Católica y no supo sustituirlas por nada”.

No deixa de tenir la seva lògica que Amando de Miguel cités com a referent una organització feixista. Ell mateix havia escrit articles per a ‘MARZO. Órgano de expresión nacionalsindicalista’. Aquest és l’home que gosa acusar de manipulació del llenguatge a les autoritats catalanes elegides democràticament.

Un altre detractor furibund de la consulta sobre el dret a decidir és Miguel Ángel Revilla, ex president de Cantàbria i populista simpàtic que critica a la classe política tractant-la de casta com si ell no en formés part des de fa més de cinquanta anys. Revilla, que mai no ha fet res per canviar els nom franquistes de molts carrers de Cantàbria, té un passat. 

Mal que li pesi, aquests detalls s'acaben sabent. Coses del segle XXI !

La vella guàrdia del PSOE també és plena de personatges que van donant lliçons després d’haver empudegat la vida política durant més de trenta anys i d’amagar curosament el seu passat. Entre aquests, destaca l’ultra catòlic Paco Vázquez, que va afirmar que els nens castellanoparlants de Catalunya són com els nens jueus de l’Alemanya nazi. I també Pepe Bono, l’inefable tot terreny del socialisme carpetovetònic orgullós del seu pare falangista fins al punt de fer desfilar un supervivent dels republicans que van formar part de la resistència francesa contra els nazis al costat d’un excombatent de la División Azul destinada a ajudar a Hitler al front rus. 

Segons va deixar anar Bono en la darrera campanya electoral catalana, “cuando en Alemania empezó a ser sospechoso tener dos identidades, ser judío y ser alemán, la catástrofe se avecinaba y las cosas empezaron a ir mal”. Pel que es veu, Bono ignora o ha oblidat que ha estat Espanya la que sempre ha volgut imposar una sola identitat per tots els mitjans, incloses l’expulsió i la persecució de jueus i moriscos i la brutalitat que tan bé van dominar els camarades falangistes del seu pare.

No podem deixar d’esmentar a Juan Carlos Rodríguez Ibarra, expresident de la Junta d’Extremadura conegut per haver-se autodedicat un decret per gaudir d’una jubilació daurada. També és conegut per haver col·laborat a que la seva ultrasubvencionada regió tingui un 35% de taxa d’atur malgrat que el 40% de la seva població activa treballi per a l’administració; i per insultar permanentment a Catalunya. 

L’última proesa de Rodríguez Ibarra ha estat comparar el President Mas amb Hitler i Mussolini.

Sense entrar en més detalls, crida l’atenció que això ho afirmi qui ha subvencionat i promocionat durant els 24 anys de la seva presidència una festa única a Europa i a la resta del món civilitzat coneguda com El Peropalo o la judiá, consistent en segrestar, vexar, empalar, apallissar, decapitar i cremar un ninot que representa un jueu. Ni Borat en els seus somnis més delirants no ho faria millor.

El Peropalo és una festa declarada d’interès turístic regional i per despistar s’han inventat un Centro de interpretación del Pero Palo que edita documentació on s’evita parlar del seu orígen antisemita. Pel que afirmen es tracta d’una festivitat atàvica. Ja saben, druides i saviesa ancestral. Les coples, però, sembla que desmenteixen tanta polidesa política i encara que potser el seu orígen fos pagà, la festa devia ser convenientment adaptada, com d’altres, als bons costums cristians. I així ha quedat.

“El Peropalo de hogaño
lo queremos pa quemarle,
que es un Judas que hacemos
pa afrenta de su linaje”

“A ese que llaman Judas,
y de nombre Peropalo,
le ha salido la sentencia
que tiene que ser quemado”

“Que se junte mucha leña
y se haga un hoguerón,
y allí se vayan echando
los de la mala intención”

“Si se acabara la casta,
mejor para el mundo fuera,
mejor fuera para Dios,
que de esta casta no hubiera”

“Pero es tan largo el esparto,
que al canto del mundo llega,
y no se puede acabar
si la hebra no se quiebra”.

Aquesta darrera copla dóna una idea prou aproximada de quina creuen que hauria de ser la solució per acabar amb el problema. Tot fa sospitar que no reforça l'agosarada teoria de Pepe Bono sobre la convivència de més d'una identitat a Espanya.

Però ¿és possible que els Tribunals intervinguin alguna vegada ?... Sí. Aquí poden veure com :

Si encara no han patit un accident vascular, poden llegir la notícia aquí. Comprovaran que a Espanya es pot negar l’Holocaust, es pot acusar Israel d’estat terrorista o es pot equiparar l’independentisme democràtic amb el nazisme, però escriure que Falange va cometre crims contra la humanitat es motiu suficient perquè un jutge obri diligències.

A tot això, aquesta allau d’acusacions indignes contra el catalanisme no ha estat contestat pràcticament per ningú fora de Catalunya. No s'hi han pronunciat ni els intel·lectuals, ni la classe política, ni el periodisme, ni l’església, ni SOS Racisme, ni el món universitari... Ni la Hasbarà.

Nosaltres fem Hasbarà i hem de dir que d’un temps ençà ens costa força escriure en aquest blog i que ens dol profundament aquest silenci que ens sembla injust i contraproduent. Mai no forçarem que ningú es defineixi políticament o que es decanti a favor de la independència de Catalunya, però callar sobre aquesta demonització de l’independentisme democràtic equiparant-lo al nazisme suposa tolerar una banalització inadmissible i permetre que s’insulti amb la pitjor ofensa a un poble que no s’ho mereix.

La renúncia del papa segons els exquisits revolucionaris de 'Ojos para la paz'

El juny passat vam relatar com un grup de suposats revolucionaris format, entre d'altres, per Carlo Frabetti, Isabel Pisano, Willy Toledo, l'alcalde de Marinaleda o Rosa Regàs (la insuperable intel·lectual que va decidir que a la Biblioteca Nacional d'Espanya el valencià i el català serien considerades dues llengües diferents), denunciaven que darrere de les massacres de Síria s'hi amagaven Israel i els EEUU i acusaven els mitjans de comunicació, "inclosos els progressistes" de ser-ne còmplices i de crear "un relat alternatiu que s'ha convertit en el discurs hegemònic".

Aquest col·lectiu havia creat la Plataforma Global contra las Guerras, promoguda per Ojos para la Paz. Tot molt bonic, pacifista i tal, amb declaracions tan impagables com que "l'Iran és potser l'únic paradís que queda al món" i que l'assassinat i la tortura dels nens a Síria "és idea d'Israel".

Doncs bé, aquesta gent tan lúcida ara ens il·lustra sobre les claus de la renúncia de Benet XVI. Naturalment, es tracta d'un complot capitanejat per la maçoneria i les elits criminals que volen eliminar part dels set mil milions de la població mundial. El mitjà de referència triat és, una vegada més, RT, o sigui Russia Today, paradigma de l'objectivitat en mans del gran demòcrata Vladimir Putin. I l'analista de tan delicat afer és l'inefable Daniel Estulin, xarlatà de fira que no s'està de repetir que ell és l'únic capaç d'explicar aquesta conxorxa, que no busquem enlloc més. 

No es perdin el vídeo, breu i distret, ni els detalls d'aquesta crònica que duu per títol 'La decisión del Papa es fruto de la lucha a muerte entre la masonería y el catolicismo'. Esperem amb excitació un proper capítol que entri en matèria i ens instrueixi amb l'erudició a que ens  té acostumats l'agosarat Estulin sobre el procel·lós món dels 'Protocols dels savis de Sion'.

Als qui afirmen que acusem indiscriminadament   l'esquerra d'antisemita els hem de respondre que no és cert i que, a més, podria donar-se el cas que encabeixin en l'esquerra a individus o col·lectius que nosaltres considerem, senzillament, totalitaris o populistes. I, naturalment, antisemites.

El brou de Milosević

          

Una chirigota califica a los catalanes de "rastreros" y de "manzana podría"

Lletra i detalls de la chirigota

El pa a taula

Sí, ja sabem que la majoria dels nostres lectors no miraran aquestes imatges. Ho entenem, són molt dures. Va passar ahir, 23 de desembre, a Halfaya, Síria.

Les víctimes feien cua per comprar pa. La majoria de forns no funcionen perquè resulta gairebé impossible aconseguir farina. Dones, homes, criatures esperant hores per poder dur alguna cosa de menjar a casa. L'aviació governamental els va bombardejar. Encara no hi ha un recompte de morts definitiu. Més de setanta, diuen.

Demà el món no se'n recordarà. L'ONU no es reunirà d'urgència per condemnar la massacre, els progres que esclaten en manifestacions i declaracions quan Israel es defensa després de centenars de míssils disparats contra la seva població civil des de Gaza, encara no han obert la boca després de 40.000 morts. Ni tan sols han condemnat les matances que el règim de Bashar el Assad ha perpetrat contra la població palestina de Síria. No tenen cap utilitat, no serveixen per culpar Israel i fan nosa perquè s'han passat dècades cantant les excel·lències d'un règim que ells anomenaven laic i socialista.

Tot va començar quan uns nens, volent imitar els primers moviments d'aquella encara prometedora primavera àrab, van fer una pintada contra el règim. Els van detenir, els van torturar salvatgement, els van mutil·lar i van cremar els seus cadàvers. Qui se'n recorda d'allò?

Demà, els Tapial del món occidental dinaran en família o amb els amics, comentaran que aquestes festes estan prostituïdes pel consumisme i potser enviaran un email viral on Josep i Maria es troben un mur o una patrulla israeliana camí de Betlem. Exclamaran com passa el temps i es disposaran a començar un nou cicle de demonització d'Israel. Són així, són els bons de la pel·lícula. Els estendards de la justícia, és clar.

Si era per la foto, t'has lluit

Què lluny queden aquells dies en què els dirigents àrabs confessaven que preferien un atac de ronyó a haver de seure a parlar amb una jove i decidida Golda Meir. La sola presència de Golda encenia totes les alarmes en les ments d'aquells cacics que es tenien per totpoderosos; era jueva, sionista, intel·ligent, hàbil, forta, demòcrata... i dona. Un autèntic malson per a qui se sent humiliat per la sola presència d'algú que es fa respectar pels seus mèrits. 

Què diferent la imatge que ha ofert Zahava Gal On, cap del partit Meretz, anant-se a trobar amb Mahmoud Abbas, el president -caducat- de l'Autoritat Palestina, en funcions des de 2009 perquè no li dóna la gana convocar eleccions, per dir-li com n'és de guapo i de bona persona i què poc són de fiar els governants d'Israel legítimament elegits pel seu poble. 

Aquesta excursió política de Zahava Gal On i altres dirigents de Meretz és profundament deslleial, oportunista i suïcida. Els convidem a llegir l'entrada de l'amic Jaume a 'Hummus o Falafel' i l'article d'Henrique Cymerman a 'La Vanguardia', que ens posen sobre antecedents i ens informen de l'abast d'aquest fet i de l'estat terminal de deteminada esquerra postsionista i esquizoide. 

Nosaltres ens centrarem breument en la imatge. Probablement dóna per escriure un extens article sobre llenguatge no verbal. No pretenem tant ni en sabem prou. Tampoc no tenim ganes de perdre massa temps amb dos personatges tan insignificants i nocius. Simplement volem assenyalar que a Mahmoud Abbas no li hauria passat pel cap seure ni un segon en la postura que exhibeix sense cap pudor si la seva interlocutora hagués estat Golda Meir. 

Abbas sap perfectament el que es fa i quin missatge està transmetent al món àrab, als seus súbdits i als seus adversaris. No es tracta pas ni d'una posició de comfort ni d'una invitació a la conversa informal. Denota menyspreu per les formes, superioritat i desdeny cap a la seva interlocutora. S'ha limitat a rebre una dhimmi, li ha ofert una taronjada i si ella fos algú i ell tingués prou poder li faria saber immediatament quina mena de pau té reservada per al seu poble. Per ratificar-la només li caldria obrir-se la bragueta i donar una ordre.

El mateix "esperit olímpic" que va llepar-li el cul a Hitler

Aquest individu és Jacques Rogge, nascut l'any 1942 a la Bèlgica ocupada pels nazis. Fill d'un petit industrial catòlic i ultradretà d'origen flamenc però alineat amb els francòfons, Rogge és metge esportiu.


Jacques Rogge és el segon president del Comitè Olímpic Internacional de nacionalitat belga. El primer fou el comte Henri de Baillet-Latour, de 1925 a 1942, període en què se celebrà la ignominiosa olimpíada de Berlín de 1936. 


Amb motiu del seu nomenament com a nou president del COI, la Comissió Europea va congratular-se'n manifestant que "la seva elecció simbolitzava l'èxit dels valors primordials de la Comissió Europea, així com el joc net, l'apertura i la solidaritat". 


Jacques Rogge s'ha oposat sense vergonya a permetre que el món de l'olimpisme retés un homenatge consistent en un minut de silenci als 11 atletes israelians segrestats i assassinats per un comando palestí de "Setembre Negre" l'any 1972 durant les olimpíades de Munic.

Jacques Rogge va competir, representant l'equip de vela de Bèlgica, a l'olimpíada de Munic del 72. Va desfilar, doncs, al costat dels atletes israelians assassinats. Ni la decència, ni l'esperit olímpic ni la defensa de la democràcia ni la compassió ni el companyerisme no han estat suficients per tal que Rogge decidís que era just dedicar-los ni un modest minut de silenci el dia de la inauguració amb motiu del 40 aniversari d'aquella matança. 


El món musulmà, especialment l'Iran i l'Autoritat Palestina, va oposar-se a aquest homenatge adduint que era racista i amenaçant de boicotejar els jocs d'enguany. Transigir davant dels qui clamen que és racista recordar l'assassinat d'onze jueus en el decurs d'uns Jocs tinguts per a paradigma de la pau sí que és racista. I covard, immensament covard. 


Rogge ens recorda el seu predecessor belga en el càrrec, el mesell que no només va concedir els jocs del 36 a Hitler sinó que a l'estiu de 1939, va presidir el comitè que va aprovar per unanimitat la concessió dels jocs d'Hivern de 1940 a l'Alemanya nazi tres mesos després de la invasió de Txecoslovàquia. Per silenciar els qui van escandalitzar-se va declarar que amb aquesta decisió "el COI havia demostrat la seva independència davant de les pressions polítiques". 


Eren els dies en què els covards es vinclaven davant de Hitler i simulaven desconèixer la repressió, la persecució dels jueus i la brutalitat del nazisme. Ara, aquest perill totalitari es diu islamisme i tots ho sabem. També ho saben els covards com Rogge, que es vinclen davant els tirans d'avui. Per això Rogge s'atreveix a lluir amb un somriure una quffia i una bandera palestina però no gosaria fer el mateix amb una bandera d'Israel.


Diversos mandataris del món àrab i musulmà li han donat les gràcies per negar un just homenatge als onze atletes israelians assassinats. Un dels més agraïts ha estat Jibril Rajoub, president del Comitè Olímpic palestí, que per mitjà d'una carta manifesta el següent :


"L'esport és un pont per a l'amor, l'entesa i la transmissió de la pau. No pot ser un factor que faciliti la divisió i propagui el racisme entre els pobles".


Jibril Rajoub, va ser empresonat per haver llençat una granada contra dos soldats israelians l'any 1970. Jibril Rajoub va pertànyer a Setembre Negre, la mateixa organització terrorista que va assassinar els onze atletes israelians.


Nosaltres sí que els recordarem. Avui i sempre.

TV3 FA UNA SEGONA VERSIÓ D'UN VÍDEO PER INCRIMINAR ISRAEL EN LA MORT D'ARAFAT

En el convuls univers palestí s'està congriant una tempesta i TV3 només ens ofereix una miserable crònica de poc més d'un minut escampant insidies per incriminar Israel en la mort d'Arafat. És tan immensa l'obsessió per demonitzar Israel que els responsables del departament d'Internacional de TV3 han perdut totalment la seva capacitat d'anàlisi a part del sentit de la decència.

En aquesta ocasió han arribat a l'extrem de fer un remake d'una crònica perquè la primera versió no era prou anti-israeliana.

El vídeo que encapçala aquest post és la "segona versió", on el missatge és més obertament incriminatori. Les diferències bàsiques sobre el primer són : 

- s'omet que Israel va descartar eliminar Arafat. 

- s'omet que els mitjans israelians coincideixen en que el poloni-210 trobat en els objectes analitzats després de prop de vuit anys des de la mort d'Arafat ha estat "plantat". 

- afirma que quan les autoritats israelianes senyalen que "el culpable era a Palestina" es refereixen a un dirigent palestí enfrontat a Arafat i espia d'Israel (és a dir, manipula la notícia donant a entendre que les mateixes autoritats israelianes s'autoincriminen). 

- afegeix una breu declaració d'un portaveu palestí afirmant que no hi ha cap objecció per exhumar les restes del "Màrtir" Iàssir Arafat, donant per fet que és màrtir perquè va ser assassinat i simulant que l'Autoritat Palestina no té res a amagar, quan mai ha demanat una autòpsia ni ha mostrat l'informe mèdic de 588 pàgines sobre la seva malaltia lliurat per l'Hospital militar francès on Arafat va morir.

- el vídeo s'inicia amb una violenta explosió i unes imatges d'Arafat mig en penombra amb un off que indica que els israelians feia dos anys que assetjaven Arafat. Cap frase situant el context històric, la Intifada i els atemptats suïcides contra la població civil israeliana encoratjats per Arafat que van dur a aïllar-lo a la Mukata. 

- es repeteix expressament la crònica presencial d'Albert Elfa ben entrada la tarda per poder incloure les frases incriminatòries contra Israel. 

L'única novetat d'aquesta crònica respecte a la primera és la declaració del portaveu palestí, que s'hauria pogut inserir sense modificar la resta. Però els Serveis Informatius van decidir refer-la, manipular el tractament visual i el missatge, obligant que el corresponsal i l'equip de gravació es traslladessin novament per fabricar una nova crònica presencial adaptada al tradicional missatge anti-israelià de TV3.  

Aquest remake va ser gravat el 4 de juliol a la tarda, fet a mida per al Telenotícies Vespre, l'informatiu amb més audiència de TV3. Un altre fet curiós és que el fragment triat per la Videoteca en cas de consulta és el del migdia per tal que no quedi constància d'un tractament tan manipulat que, en tot cas, ja ha estat plantat en horari de màxima audiència i ja ha fet l'efecte desitjat pels caps d'Internacional dels Informatius de TV3. 

Evidentment, els responsables d'aquest muntatge no tenen cap intenció d'informar-nos sobre les relacions de la vídua d'Arafat amb l'Autoritat Palestina, de la qual rep una pensió de viduïtat de 22 milions de dòlars anuals pagats amb els nostres impostos en qualitat de solidaritat amb el poble palestí. Tampoc no faran cap crònica sobre els enfrontaments entre faccions i dirigents palestins, especialment entre la vella guàrdia i els sectors emergents per liderar l'ANP davant l'edat, el desgast i la malaltia d'Arafat. Tampoc no emetran aquest vídeo, en què Ahmad Jibril afirma que Arafat va morir de sida.

 

És escandalós que els Serveis Informatius de TV3 continuïn sent controlats per activistes d'ultraesquerra disposats al que faci falta per escampar libels judeofòbics i calumniar l'estat d'Israel.

 Per què votem els catalans? Quin sentit té que el president de Catalunya legítimament elegit proclami que vol establir unes bones relacions amb Israel per ajudar a treure el nostre país endavant mentre la televisió pública que paguem amb els nostres impostos manipula la informació fins al deliri? Per què els responsables d'aquests muntatges no són apartats dels seus càrrecs, per ineptitud, per incúria, per covardia? O potser passa alguna cosa que no sabem?

Si el nostre Govern creu realment en la Democràcia ha d'actuar, passi el que passi. I ja fa tard.

Niça? No, Gaza.

Com que Israel els roba l'aigua, l'han de crear als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE).

Aquí, detall de la font d'aigua sintètica. L'herba, els arbres i els matolls són de plàstic.

La cruel prohibició imposada per Israel d'importar ciment i altres materials bàsics per a la construcció ha estimulat la imaginació de les autoritats i dels científics dels Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE). Els edificis que poden veure estan construïts amb un enginyós reciclat per osmosi inversa a base de paper utilitzat els darrers anys en propaganda per la causa.

Davant l'espantosa restricció d'energia elèctrica imposada per Israel i gràcies als Laboratoris d'Investigació Estratègica (en anglès LIE) han hagut d'il·luminar els carrers amb espelmes halògenes. Els llums de les finestres són paper de plata per simular normalitat.

  

Sempre pendents d'atacs arbitraris i sorpresius, les autoritats de Gaza no han tingut més remei que improvisar incòmodes post de vigilància per als seus soferts combatents.

  

Malgrat el bombardeig indiscriminat i constant de les seves platges, la gent va a prendre el sol i a banyar-se per demostrar-li al món de la seva capacitat de resistència i sacrifici.

Fins i tot alguns ciutadans heroïcs fan el torn de nit, desafiants.

Aquí una de les entrades al camp de concentració a cel obert més gran del món.

De tota manera, si vostè és d'una ONG especialitzada en viure de les subvencions per a la conscientització dels valors democràtics de la població palestina i similars, no desesperi. Les autoritats de Gaza mantenen en perfectes condicions deplorables Khan Younis i altres indrets espantosos per tal que vostè pugui ensenyar les imatges a les visites i protestar perquè la Generalitat no li dóna 500.000 euros.

Estem convençuts que els habitants de Khan Younis entendran les petites molèsties que comporta col·laborar en una causa tan noble.

Juan Manuel Sánchez Gordillo i la revolució subvencionada d'un jornaler de la judeofòbia

L'alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, està indignat amb Serrat i Sabina. Diu que si tinguessin un mínim de consciència no actuarien a Israel. Bé, exactament en el seu twitter ha escrit "Serrat y Sabina si tienen un miligramo de conciencia no pueden cantar en el Estado RERRORISTA de Israal" (sic). Curiosament no hi ha ni un sol tuït que faci referència a Síria des que va obrir el seu compte al mes de març. No serà perquè no hi hagin passat coses, a Síria.

Sánchez Gordillo va pel món amb un mocador palestí al coll que no es treu ni per descuit. És molt solidari, sí. ¿Per recordar els oprimits de Síria què es posarà al coll, el cadàver d'un nen mutilat? Fa anys que clama contra Israel i exigeix tota mena de boicots mentre ha defensat Gaddafi i Saddam Hussein. No només mostra una fixació patològica contra Israel, també exhibeix un menyspreu absolut per la vida i la dignitat dels súbdits de les dictadures ferotges dels seus admirats líders panarabistes. Racisme doble demonitzant els uns i ignorant els altres. Potser per això l'any 2008 li van atorgar el Premio a la Coherencia.

I és que Juan Manuel Sánchez Gordillo és molt coherent. Fa 33 anys que és alcalde de Marinaleda, on té muntada una mena de república soviètica en miniatura, un festival de la utopia. Fins i tot ha aconseguit construir habitatges que els seus propietaris paguen amb 15 euros mensuals. Això sí que és una revolució! És clar que tot això ho ha aconseguit a base de coaccions i subvencions.

L'ajuntament de Marinaleda està subvencionat en un 85%. Els pobles dels voltants estan una mica disgustats perquè com més subvencions van a Marinaleda menys diners hi ha per repartir. Hauran de fer servir la tàctica que el mateix Sánchez Gordillo no s'amaga d'explicar : "quan volem pisos nous anem a la Conselleria a demanar-los i si el Conseller ens diu que no hi ha diners nosaltres li diem: conseller, demà t'ocupem la Conselleria. I així aconseguim els equipament que volem".

A més de les subvencions de la Junta, reben de la Diputació de Sevilla, dels ministeris del govern espanyol i de la Unió Europea. Ah, i del subsidio agrario que és un invent del neocaciquisme andalús que proporciona vots als partits en el poder i diners a empresaris, gestors, polítics i famílies, perquè les peonades que donen dret a cobrar-lo es poden comprar i mentre un o més membres de la família cobra el subsidi amb una mica de sort poden treballar en negre, cosa molt pràctica per no pagar impostos. No es perdin aquest reportatge que ho explica molt bé en pocs minuts :



Com hauran pogut comprovar es tracta d'un sistema redistributiu sui generis que afavoreix que el camp no es despobli i que a Andalusia hi puguin treballar més d'un milió d'immigrants mentre més d'un milió d'andalusos viuen del subsidio perquè no troben feina. És la nova versió de "el reparto". És una llàstima que els nostres polítics no l'hagin reivindicat per a Catalunya, donat que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Comprendran que l'alcalde de Marinaleda es rebel·li contra les retallades. Perquè una cosa és que als burgesos de les regions riques que paguen l'IRPF i les clatellades que els clava hisenda els tanquin quiròfans i escoles, però a ell que no li rebaixin ni un euro o ocupa la Giralda. Ja hem dit que és coherent. I per tal de demostrar-ho té un discurs polític treballat i constructiu que si li fessin cas seria la solució de totes les crisis :

- "La tierra de quien la trabaja, la industria de quien la trabaja y los bancos nacionalizados y al servicio de los pueblos"

- "En Marinaleda ninguna familia tiene hipotecas porque hemos sido capaces de construir viviendas de 90 metros a 15 euros al mes"

- "El dinero sólo tiene sentido como instrumento de lucha y solidaridad"

- "La libertad tiene que ser con igualdad, porque si no, no hay libertad; los ricos quieren libertad para robar, matar, escribir y difundir a su conveniencia todas las informaciones y acabar con los pueblos del mundo que están luchando por la libertad"

- "Tenemos que remarcar nuestro perfil anticapitalista y no arrimarnos a un barco que se hunde ni a una derecha troglodita"

- "La burguesía es la clase más violenta que ha parido la historia de la humanidad, la más embustera y la más criminal"

Ens demanem com posarà en pràctica la seva revolució sense subvencions. Perquè sense aquesta burgesia que tant li repugna i que a l'Europa contemporània està formada per una massiva classe mitjana que treballa i paga els seus impostos, no tindria bancs per nacionalitzar i els habitatges a 15 euros al mes haurien de ser maquetes en cartolina reciclada.

Un altre tòpic que repeteix sovint del seu repertori de la demagògia és "en la izquierda revolucionaria tenemos que unir discurso con vida. Tenemos que vivir lo mismo que hablamos y hablar lo mismo que vivimos". Potser per això el mes passat va viatjar a Venezuela en Business class per un import de més de 6.000 euros, com tots els proletaris i jornalers coherents del món. La seva estada al paradís chavista no va passar desapercebuda. Va ser entrevistat a les principals cadenes de ràdio i televisió governamentals, va posar-se com a exemple d'honradesa i coherència revolucionària i va anunciar que a Marinaleda estan construint un barri que es dirà “Revolución Bolivariana Hugo Chávez”. Farà conjunt amb els carrers i places dedicades al Che i altres demòcrates.

La crème de la crème del goril·lisme chavista encara tremola d'emoció des que Sánchez Gordillo va pronunciar aquesta frase : "lo que ustedes están haciendo aquí es un reto histórico, ustedes están haciendo historia. Ustedes son una esperanza para el mundo". Als 180.000 morts víctimes de la violència que campa des que Chávez va ser investit president els faria molta il·lusió ser en aquest món per felicitar-lo. Als siris massacrats gràcies a l'ajut de Chávez a Bashar al-Assad, també.

Aquest és l'home que retreu a Serrat i Sabina que facin un concert en un país democràtic per al públic que desitgi assistir-hi lliurement : Juan Manuel Sánchez Gordillo, professor d'Història, alcalde del sòviet de Marinaleda, diputat al Parlament d'Andalusia, directiu de sindicats i partits, jornaler del caciquisme amb rostre utòpic i de la judeofòbia per raons humanitàries. Una perla.