EL TEMPS ÉS RELATIU (Segon aniversari de Hasbara-ts!!!)

El passat dia 12 el nostre blog va complir dos anys. El primer post que vam publicar duia per títol 'Per què els ciclistes?' i acabava amb aquest paràgraf :  

Volem denunciar que el cuc antisemita s'ha transformat en papallona anti-israeliana. Volem demostrar que actualment, a casa nostra, la resposta a la provocativa afirmació "els culpables de tot són els jueus i els ciclistes", encara seria "i per què els ciclistes?".

Dispensin la immodèstia d'autocitar-nos, però ve al cas perquè en alguns àmbits del periodisme, la política o les organitzacions no governamentals de casa nostra l'afirmació actualment podria ser "els culpables de tot són els israelians i els sionistes", i la resposta "i per què no els jueus?".

De vegades ens demanem si hem aconseguit alguna cosa en aquest temps, si hem estat útils, si hem estat oportuns, si hem sigut prou justos. Coordinar un grup de col·laboradors amb més o menys disponibilitat i amb trajectòries vitals i professionals diverses ha estat molt més còmode del què havíem suposat inicialment. Compartir objectius, l'amistat i la capacitat de dirimir les diferències amb humor i algun convit ha ajudat a facilitar la nostra tasca comú. Hem comptat, a més, amb la col·laboració impagable de lectors i veritables amics que ens han fet arribar dades, notícies i rectificacions molt oportunes per mitjà dels comentaris o del nostre correu electrònic. En el decurs d'aquests dos anys hem escrit 131 entrades. N'hi ha de lleugeres i senzilles de redactar i d'altres que ens han costat per la seva complexitat i la quantitat de dades que les conformaven. Les més difícils, però, són aquelles que causen dolor i no ens ha sorprès comprovar que, sovint, ens ha provocat una tristesa immensa el fracàs total de gent valuosa que ha malmès la seva vida defensant una causa dissociada de la realitat. Pensem en el cas de Mer Khamis, per exemple, un home amb qui compartíem poques coses, certament, però a qui no se li podia negar intel·ligència, esforç, sentit de la compassió i voluntat de compromís per canviar una societat que basculava entre la tenebra del fonamentalisme i el totalitarisme i l'esperança en un futur on fos possible la modernitat i la justícia. El seu somni no era el mateix dels qui ara tenen la clau del futur dels palestins : els seus dirigents polítics i religiosos.

Alguns lectors poden pensar que els objectius d'un blog de Hasbarà són incompatibles amb l'intent de comprendre l'adversari. Potser estem equivocats, però creiem que Hasbarà no vol dir propaganda -entre altres coses perquè no cal fer-ne-, Hasbarà és aclariment, és exposar i defensar la veritat, fer manifest allò que s'oculta i es manipula sistemàticament amb les excuses més variades, suposadament solidàries, però que en realitat amaguen prejudicis, enemistat i odi a tot el que envolta i el que significa el poble jueu. Sortosament no estem sols, ens acompanyen moltes pàgines de Hasbarà de diferents sensibilitats i en totes les llengües, inclòs el català, però estaria bé que n'hi hagués més i que retornés l'estimat i admirat Moré amb forces renovades i l'artilleria a què ens tenia acostumats.

Malgrat la crisi econòmica i la vergonyosa situació política a què ens va abocar l'anterior govern català, aquests dos anys han estat prou lleugers. No tothom pot dir el mateix, per això aquesta entrada duu per títol 'El temps és relatiu'. Conten, i el més probable és que es tracti d'una llegenda, que en certa ocasió informal algú va demanar-li a Einstein que resumís la Teoria de la Relativitat de manera que tots els presents l'entenguessin. Pel que sembla Einstein estava de bon humor i es va centrar en un aspecte de la relativitat que va intuir que tothom comprendria exposant el següent : "És fàcil d'entendre. No és el mateix seure durant un minut damunt d'una estufa de llenya encesa que estar assegut en un sofà amb una senyoreta damunt la falda durant seixanta segons". Certament és fàcil d'entendre, com ho és fer-se una idea de com de feixuc ha de ser el pas del temps per milions de persones que viuen col·lectivament situacions dramàtiques des del dia que van néixer. Fam, guerres, misèria, marginació, terror, arbitrarietat,...

La imatge que encapçala aquest article correspon a Teheran. Els nois i noies que hi surten es diverteixen participant en una batalla d'aigua, joc ben innocent que els adolescents de les nostres contrades practiquen despreocupadament. A l'Iran això està rigorosament prohibit, és delicte i causa d'escàndol i ha dut a la detenció de desenes de joves de tot el país. Segons les autoritats iranianes una de les pitjors conseqüències d'aquesta acció prohibida per la religió és que els cossos de les joves queden massa visibles quan entren en contacte amb l'aigua. Ser "Miss samarreta mullada" a l'Iran és perillós. En principi aquesta nimietat pot fer riure, però ens sembla que és un bon exemple de fins a quin punt un règim totalitari basat en una interpretació malaltissa de la religió pot destrossar la vida de la gent que l'ha de suportar intervenint en els aspectes més quotidians i reprimint els actes més innocents. Cap d'aquests joves ha conegut la llibertat; el seu dia a dia, la seva vida, transiten un temps que no és el nostre.

Per cert, el dia que vam publicar la nostra primera entrada, Gilad Shalit feia més de tres anys que havia estat segrestat per Hamas. Avui fa 1.877 dies.

Què has fet des del 25 de juny de 2006?

MARXA PER GILAD : UNA LLIÇÓ

Diumenge es va celebrar a Barcelona la marxa per exigir la llibertat de Gilad Shalit. Va ser un èxit perquè malgrat el vergonyós silenciament dels mitjans de comunicació molts hi vam assistir. Ho vam fer sense por, amb decisió i amb un sentit d'unitat i de respecte que ens ha de fer sentir orgullosos. Cal agrair l'esforç que la Comunitat Israelita de Barcelona ha fet per convocar el màxim possible d'assistents. No dubtem que van provar de convèncer els responsables de TV3 que hi enviessin alguna unitat mòbil per recollir unes imatges que honoressin la capital de Catalunya. Ho remarquem perquè sabem del cert que la direcció dels serveis informatius de TV3 es nega a donar cap notícia positiva sobre Israel i el judaisme, arribant fins i tot a callar o ningunejar el Festival de Cinema Jueu de Barcelona. Que ningú dubti que la consigna de TV3 va ser la de considerar que una marxa on es reivindicava la llibertat d'un jove soldat israelià segrestat en condicions inhumanes era "propaganda sionista". Barcelona Televisió, en canvi, sí que va fer acte de presència i va informar sobre aquest aconteixement, tot s'ha de dir. També és de justícia remarcar la presència i l’eficàcia del cos dels Mossos d'Esquadra que, amb la col·laboració de la Policia municipal de Barcelona, van vetllar per la seguretat i la tranquil·litat de la marxa.


Donava gust veure tantes banderes d'Israel per la Diagonal, especialment quan van anar passant pel davant de la filera de banderes de tot el món que hi ha a tocar del palau de Pedralbes i on hi falta, precisament, la bandera d'Israel. Un Ajuntament amb un mínim de dignitat no permetria que hi faltés. Per què no hi és? Algun desaprensiu la va despenjar o han estat les mateixes autoritats municipals? El cas és que ahir van desfilar centenars de banderes portades amb orgull per grans i joves, per jueus i, també, per protestants i catòlics, per barcelonins i catalans de totes les contrades, per amics vinguts de Madrid, Donosti, Burgos, Galícia, Andalusia ... Va ser emocionant veure arribar junts els joves alumnes del Col·legi Hatikva, amb la seva alegria i la seva empenta i, per descomptat contemplar l'assistència dels companys d'Hasbarà de Catalunya entre els quals vam distingir molts membres de l'ACAI, de l'ARCCI, de Tarbut, i la infatigable Columna de Tarragona!!, amb Moré, Ranyer, Miraculosa, Lascorz, en Jaume -que ahir no estava "entre dues terres"!-, ...


Compartim la sensació del poc pes català en la marxa i creiem que ens hem d'estendre una mica sobre aquest tema. En primer lloc, no és tracta de cap retret a tota la gent que va fer l'esforç de venir des de ben lluny per ser entre nosaltres. Ben al contrari, els manifestem la nostra immensa gratitud. El problema és nostre, i no és senzill de resumir perquè en alguna mesura tots en som responsables. En primer lloc, l'antisemitisme, l'atracció suïcida cap als totalitarismes de part de la nostra classe dirigent i els nostres mitjans de comunicació i la covardia dels polítics més afins, malauradament no es venç anunciant als nostres blogs que hi haurà una marxa. No volem repartir llenya, per tant ens qüestionem el que hauríem pogut fer nosaltres mateixos com a Hasbara-ts i no hem fet : no hem informat ni demanat cap col·laboració ni l'assistència a la marxa a través de blogs catalans molt llegits que ens haurien pogut fer costat, com ara Cimera Extraordinària, Dies de Fúria, Racó Català, etc. No hem bombardejat amb comentaris les notícies, articles i post de webs amb molts lectors, com ara E-Notícies, Avui, El Singular Digital, La Vanguardia, TV3, etc. No hem empaitat els dirigents polítics i institucionals del país, no hem demanat directament a cap escriptor, actor, cantant, esportista o famós del que sigui que ens fes costat amb la seva assistència o amb unes paraules escrites de suport. No se'ns va acudir -és així de lamentable- que tots els blogs d'Hasbarà catalans ens podíem coordinar amb temps per fer una tasca útil i persistent amb prou temps per ser més eficaços. També creiem que alguna responsabilitat devem tenir en la deficient coordinació amb les més importants organitzacions jueves de casa nostra, especialment amb la CIB que, per les raons que sigui, en aquest moment dóna la sensació que ha perdut aquell fil d'íntima connexió amb part de la societat catalana que tan encertadament la va caracteritzar en els dies no tan llunyans en què l'estimat i enyorat amic Benarroch, Z"L, lluitava com un lleó pel reconeixement del llegat dels jueus catalans en la nostra història i per la dignitat i el respecte als jueus i a Israel.

Benarroch (Benarrosh), aquell home excepcional, lluitador i divertit que va aconseguir que la Real Academia Española de la Lengua suprimís les entrades antisemites del seu Diccionari, el sefardita arribat de Melilla que parlava un català meravellós i que durant el franquisme va enviar els seus fills a una escola que de forma quasi clandestina impartia les assignatures en català, l'impulsor de l'Entesa judeo-cristiana, el polemista valent i incansable, avui ha caigut en el més inexplicable dels oblits, un fet tristíssim, un símptoma alarmant de la Catalunya d'ara mateix. Per què no el recorda ningú? Per què és gairebé impossible trobar una fotografia seva a Internet? Per que la Comunitat Israelita de Barcelona no l'esmenta en el seu web? És preocupant que s'hagi esvaït aquella complicitat de trajecte comú i l'alegria d'un retrobament que es va fer esperar tants de segles. Però estem convençuts que l’expereiència d’ahir ens ajudarà a reaccionar i a retrobar-nos.


A la marxa van assistir-hi alguns polítics representant Convergència, Unió, el Partit Popular i Ciutadans. Evidentment ningú esperava que els “eco-socialistes” d’Iniciativa apareguessin -tret que ho fessin per rebentar la manifestació acompanyant una tropa d’antisistemes o d’aquests grups de palestins subvencionats per la pròpia Iniciativa-. També sospitàvem que no vindria cap representació del Partit dels Socialistes de Catalunya, tan allunyats des de fa tant de temps d’aquells socialistes catalans fascinats amb Israel i el Partit Laborista israelià. Però el que ens va doldre especialment va ser l’absència de cap representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que l’any 1992 va presentar al Parlament de Catalunya una proposta, que va ser unànimement ratificada, condemnant l’expulsió dels jueus d’Espanya. El ponent d’aquella proposta parlamentària va ser un jove Carod Rovira. Eren altres temps, era una altra Esquerra amb una direcció més innocent i més honesta que comptava encara amb Pilar Rahola. El més lamentable, però, és que no va comparèixer cap representant institucional per donar el seu suport en nom de la ciutat de Barcelona i de Catalunya a un acte que reivindicava la llibertat d’un home jove segrestat per terroristes. Aquesta és la diferència entre el nostre país i països com Itàlia i França , que compten amb dirigents que proclamen públicament quina mena de societat defensen : una societat inequívocament democràtica i el suport decidit a Israel. I el gest de nomenar Gilad Shalit Ciutadà d’Honor de Roma i de París n’és una prova meridianament clara que nosaltres, en aquests moments, hem d’admirar en la frustració de no haver-nos dotat de dirigents amb prou alçada moral i política.

Destacarem tres dels parlaments amb què es va cloure l’acte; el de Yoel Shalit, germà gran de Gilad, que ens va emocionar amb la seva enteresa, lluitant com tota la seva família contra una angoixa que ens esborrona imaginar. L’altre discurs que, malauradament, hem de citar és el de Carles Llorens, “responsable internacional de Convergència”, un parlament absurd més pendent de justificar la seva presència en l’acte i de fer retrets a Israel que de donar suport a Gilad, a la seva família i a Israel. Creiem que Convergència no es pot permetre el luxe de tenir com a responsable de la seva política internacional algú tan poc preparat i tan covard. Un partit que aspira seriosament a governar Catalunya la propera legislatura s’ha de prendre seriosament les relacions internacionals perquè és una exigència fonamental tant política i econòmica com de pura higiene democràtica. El tercer parlament remarcable va ser la breu intervenció de Pilar Rahola, vibrant, rotunda, demolidora. Amb poques frases li va retreure a Carles Llorens les seves paraules, va transmetre el seu suport a la família de Gilad i va felicitar els assistents per la unitat, el civisme i la dignitat de la marxa. Subscrivim les seves paraules i estem convençuts que diumenge, a Barcelona, vam iniciar un camí esperançador amb molt recorregut. Serà llarg, valdrà la pena.

BARCELONA AMB GILAD SHALIT

Tant de bo hi anem molts.
 

¿Gosarà venir algun polític, o això no ven quan s'apropen unes eleccions?  A França i a Itàlia no els tremolen les cames a l'hora de deixar clar quina mena de societat defensen. Un futur amb llibertat i democràcia. Diumenge vinent, a Barcelona.