Al que es fa dir Rei de Jerusalem li agrada disparar

Potser anem errats, però ens fa l'efecte que algú que amb 18 anys ha matat accidentalment el seu germà de 15 d'un tret a la cara no és normal que passats els anys li vingui de gust disparar al cap dels animals. Ni que sigui per evitar el record d'un fet tan dolorós, esdevingut també pels volts de la setmana santa.

Però potser al que es fa dir Rei de Jerusalem no li fa res veure un animal noble, indefens i aliè a les seves intencions esportives caure a plom amb un tret al cap. No, segur que no li fa res perquè va pagar uns 50.000 € per poder aconseguir una peça garantida, segons s'anuncia al web de l'agència de Botswana de la que Joan Carles n'és client, tal com es pot comprovar en la fotografia. Casualment aquest web ha quedat fora de servei. Sort que milers de persones han copiat la foto per tal que la puguem contemplar detingudament i, fins i tot, fer-nos algunes preguntes, com per exemple com se li garanteix a un home de 74 anys amb problemes d'artrosi i de mobilitat que podrà abatre un elefant. Pel que podem veure en el vídeo de l'agència, que durant 10 minuts ens mostra amb insistent morbositat com se li ha de disparar al front a un elefant, el caçador ha de situar-se davant de l'animal. L'elefant de la foto ha mort de cara a un arbre. Ens demanem si el Rei de Jerusalem va disparar des d'un vehicle o amagat uns arbres més enllà mentre l'animal menjava tranquil·lament. Així es por garantir qualsevol "peça". Però els qui maten animals des d'un amagatall o els qui necessiten que les preses hagin estat prèviament emborratxades, com aquell os a Rússia, de nom Mitrofan, no són caçadors, són... una altra cosa. Per exemple, una vergonya.

Això explicaria moltes coses. Ja no entrarem a valorar una decisió tan personal com què pot fer el rei amb els diners destinats a les seves despeses particulars ni si pot viatjar on li sembli oportú, ni tampoc si potser no hauria d'haver suspès el safari per visitar el seu nét Froilán, caçador prematur a qui se li va disparar una arma que no podia utilitzar i que sortosament només li va ocasionar ferides a ell en un peu; hauria pogut ser pitjor tenint en compte que la seva germana petita era al seu costat. Però això a la família reial espanyola li sembla d'allò més normal. Tal com va afirmar la reina Sofia amb un somriure "ja se sap, són coses de nens".

Que el rei pugui gastar els seus diners com vulgui no treu que causi indignació en un estat amb més de cinc milions d'aturats i amb moltes possibilitats de ser intervingut. No és fàcil de pair que un cap d'estat que simula una gran preocupació pels problemes dels seus ciutadans es gasti el sou de dos anys d'una família de classe mitjana amb feina o la pensió de set anys d'un jubilat per donar-se el gust de matar. Seria un detall que s'informés si les despeses de seguretat del rei quan aquest desapareix i fa la seva vida les paga ell o les paguem els súbdits; i qui paga la manutenció, allotjament i viatges dels seus acompanyants. I posats a demanar, i per més rei que sigui, hauríem d'estar informats sobre qui pagarà l'avió privat amb què ha tornat a Madrid i si el maluc que li han posat per anar fent de depredador per aquests móns de Déu el tenia demanat des de fa entre sis i quinze mesos, com la majoria de persones que es troben en la seva situació i que, normalment, han estat pagant tota la seva vida per ser atesos amb dignitat i diligència.

Tot això ho demanem perquè hi ha qui diu que el rei és "campetxano" i que és el primer a proclamar que tots som iguals davant la llei. I és que el rei Joan Carles és així de demòcrata.

Cada dia que passa ens causa més inquietud la pregunta que li va fer el seu pare aquell 29 de març de 1956, amb el cos del seu germà estès encara a terra. "Júrame que no lo has hecho a propósito".

LABORATORIS SELLARÈS

Potser avui algun amable lector es disgustarà amb nosaltres i ens reprendrà amb un “Sí, ja ho sabem, en Sellarès és un vividor, però és el nostre vividor!”. No saben fins a quin punt ens doldria violentar la delicada sensibilitat d’algun patriota amb amnèsia intermitent o tocar-li el que no sona a alguna patum. Dit això, passem a l’assumpte que ens ocupa sense més preàmbuls.

Miquel Sellarès fa dècades que viu del pressupost públic, de canongia en canongia, a compte de vells mèrits, com haver participat en la fundació de Convergència l’any 1974 o haver format part com a Director general de Seguretat Ciutadana de l’equip transversal comandat pel conseller Macià Alavedra que a inicis dels 80 va desenvolupar el projecte de la nova Policia de Catalunya. En aquest càrrec va durar vuit mesos a causa d’unes declaracions inoportunes; o sigui, per boques, una de les seves característiques més destacades i del tot incompatible amb la discreció que exigia el seu càrrec. Sellarès va ser nomenat i rellevat, va percebre el seu salari i la seva destitució no va suposar cap escàndol ni cap degradació personal. Hi ha centenars de càrrecs que han estat rellevats quan qui els va nomenar ho ha considerat oportú i cap d’ells s’ha dedicat a proclamar la seva transcendència històrica i a reclamar-nos (i aconseguir) reconeixements i privilegis com ho ha estat fent Sellarès durant trenta anys.

El 2003 Sellarès va contribuir decisivament en la campanya “Carod president”. Com a resultat, Carod no va ser President però sí Conseller en Cap i ERC va obtenir uns resultats excepcionals. Sellarès va ser premiat amb el seu nomenament com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, però va ser destituït passats dos mesos, novament per boques... i per il·lús. Els “companys” del PSC se’n van desempallegar filtrant un projecte seu que consistia en controlar els mitjans de comunicació afavorint o perjudicant grups mediàtics amb favors, maniobres i subvencions. I és que en Sellarès va caure en la visceral i hispànica temptació de “l’ara manem nosaltres” i es va trobar de facto amb la resposta socialista del “no, vosaltres no; nosaltres” que va comptar amb la col·laboració entusiasta del Grup més amenaçat (el Godó-La Vanguardia), i amb la corredoria convergent disposada a posar-lo en el seu lloc i passar-li vells comptes pendents. Miquel Sellarès és un faixador de ring d’extraradi impotent davant la floritura jesuítica i la maniobra sibil·lina. En cas de duel, mai no triaria el floret, més aviat es decantaria per la destral de sílex.

L’home, però, no va caure en la misèria i va mantenir la seva canongia més sucosa, iniciada en temps de CiU : la presidència de la Fundació del Centre de Documentació Política (CDP), un invent inicialment privat que consisteix en fer resums de premsa de copy paste a preu d’or per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, els seus inexplicables contribuents. L’arribada del segon Tripartit, amb el seu vell amic Carod-Rovira com a Conseller de la Vicepresidència (o com a Vicepresident o com a Conseller en Cap in pectore) va suposar una mena d’epifania de l’untada còsmica. Així tenim que l’amic Sellarès, cultivant la intriga folletinesca i el loock el espia que me amó ha estat el rei hiperactiu de la subvenció pública i de la paradeta virtual :

- President de la Fundació del Centre de Documentació Política.
- Cap del Centre d’Estudis Estratègics.
- Director de la revista Debat Nacionalista.
- President de l'Opinió Catalana.
- President de la revista i de l’Associació Tribuna Catalana.

Caram!! ¿Estem parlant d’un prohom, d’un referent històric de la construcció nacional que passarà a la posteritat per dur-nos a la independència? Doncs... no! Parlem d’un senyor grassonet i pavero que es passa de llest, especialista en relliscades i en viure dels nostres impostos potinejant en els seus laboratoris de la conxorxa. De vegades fins i tot utilitza Israel a conveniència com una eina. I, mirin, ens toca els nassos que algú s’aprofiti de la Independència de Catalunya i d’Israel per tirar de la rifeta.

Un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes ha revelat el desgavell amb què Sellarès administra la Fundació del Centre de Documentació Política, subvencionada sense concórrer a concurs públic amb gairebé DOS milions d’euros que van a parar a un compte personal que ell administra com si es tractés de la seva economia domèstica i que no quadra amb els balanços de la Fundació. Quan la cosa s’embolica s’autoconcedeix un préstec a través del seu Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i tan amples! L’informe de la Sindicatura de Comptes exposa clarament que això no ho pot fer, qüestiona la viabilitat de la Fundació donat que tot i la subvenció més que generosa “la Fundació presenta des de fa anys uns fons propis negatius”, el darrer consistent en 165.000 euros de dèficit, i denuncia altres pràctiques del tot irregulars, com per exemple saltar-se el pagament de l’IVA o pagar els seus empleats per sobre del conveni que regeix el personal dependent de la Generalitat, premiant-los, a més, “la puntualitat i l’activitat” com si ser puntual i treballar fos un fet excepcional i com si Sellarès fos un empresari pròdig que administra alegrement els seus diners. Denuncia la Sindicatura el caos comptable i remarca que "falta la justificació de la motivació de la despesa als rebuts de restaurants" (sic). A més, la Fundació va rebre just abans de les darreres eleccions una subvenció complementària de 241.500 euros per renovar el seu servei informàtic, que deu ser descomunal si tenim en compte que ja va rebre una subvenció de 191.000 euros l’any 2004 amb idèntica finalitat. Curiosament l'informe de la Sindicatura remarca que "el fons dotacional no coincideix amb l’aportació inicial. D’acord amb la Memòria, la diferència ve donada per la valoració de les aplicacions informàtiques. La Sindicatura ha demanat la seva composició i no s’ha obtingut".

Salvant els mèrits del passat remot de Miquel Sellarès, ens demanem quina utilitat té la seva Fundació i el seus resums diaris de premsa i per què els catalans hem de pagar-li un sou de 106.000 euros anuals via Generalitat. ¿Té algun dossier incòmode sobre algú, és molt bo explicant acudits, domina l’art de la hipnosi? En tot cas no tenim pas la sensació que els seus reculls de premsa puguin ser gaire rigorosos si tenim en compte els seus panegírics dels darrers anys sobre Montilla. Tampoc no ens sembla una persona particularment discreta ni lúcida ateses no només les seves accions sinó també algunes declaracions. Per exemple :

- “En aquests moments, vull reflexionar durant sis mesos sobre l’acord. Jo vaig aconsellar Carod-Rovira que nosaltres pactéssim amb l’esquerra. I per què? Segur que amb els amics, amb els patriotes i amb la bona gent de CiU, no haguéssim tingut tants problemes amb la qüestió nacional. Però havíem de fer una funció històrica: CiU cobria un centre catalanista i nosaltres havíem
de fer l’Esquerra nacional”. (Molt bé, nano, ets un estratega de nassos!)

- “Necessitem no sols els mitjans públics sinó els privats. Que l’operació de rellançament del diari Avui sigui un èxit i que el grup Comit sigui un èxit. Que hi hagi unes cadenes privades amb un contingut nacional català”. (Estem impressionats amb els resultats!)

- “I com a consell a la gent jove, els dic que no siguin uns buròcrates funcionaris al servei de la política. A nosaltres ens va tocar passar per interrogatoris, la presó, i ho hem superat. Ara, el màxim que poden perdre és el sou i el cotxe oficial”. (A sobre es permet donar consells ètics a la mainada utilitzant la lluita antifranquista)

- “Aquí hi ha una cosa que no s’ha explicat bé. Jo no sóc un home sense feina. Es crea una oficina de suport a Carod-Rovira feta per professionals, alliberats i a sou. Però jo pretenc donar-li el suport que calgui sense cobrar ni un duro. No vaig ser mai un professional d’en Pujol i no ho seré de ningú. Si mantinc aquesta actitud dura a l’hora de fer política és perquè no en depèn el meu sou.Quan la lletra del pis l’has de pagar de la política, estàs llest”. (Una visió molt curiosa del que és “fer política” i del que significa “no cobrar ni un duro”. De què depèn els seu sou?)

-“En Marín sap que la meva sortida em va suposar un alliberament i que jo tinc molt a veure amb el seu nomenament, sense ser ell el primer candidat.
Interessava molt que qui em substituís fos clarament un home Carod, però molt diferent a mi. Aquest noi sap maniobrar més que jo; i per això l’hem posat". (“Em deus un favor, noi!” I sí, va ser generosament recompensat)

- “Cal defensar com a líders a Catalunya TV3 i Catalunya Ràdio, i cal col·locaral darrere una indústria audiovisual potent, defensar empreses com MediaPro”. (Hem estat en mans de gent que pensava i feia coses tan encertades!)

- “Jo el 23-F anava amb una pistola amb 18 bales i de por sí que en vaig tenir, perquè si arriben a venir al Palau no sé què hagués passat... Estava amb una colla de gent que volíem emportar-nos el president Pujol”. (Per sort, Pujol no va fugir. Només ens hauria faltat això)

- “Hi ha tota una generació que s’ho ha trobat tot fet. No saben que aquestes llibertats, d’individuals moltes però de col·lectives molt poques, han
costat molt. I jo vaig estar a prop de la lluita armada en certes etapes de la meva vida; vaig anar a Israel, fins i tot, a fer cursos de coses rares…” (De debò? Com ara què, falafels de mandarina?)

Ara en Sellarès escriu articles adulant el conseller Puig i recomanant-li que “consulti més als especialistes del país que han fet possible el model policial català”. No estarà parlant d’ell, oi? És que sona a propera passada de safata a veure què cau.

Ens fa l’efecte que ja n’hi ha prou d’haver-li de pagar els serveis prestats. L’únic que probablement li deu el país a aquest personatge en busca d’un autor és una novel·la costumista. Ara que farà 65 anys, podria jubilar-se. Esperem que s’hagi donat d’alta a la seguretat social.

POCA CONYA AMB ELS SEGRESTATS !

Fa un mes l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va demanar a tothom silenci i discreció pel que fa al segrest dels tres cooperants de la Caravana Solidària apel·lant a la preservació de la seguretat i les vides dels segrestats. La seva petició va ser atesa. Els blogs, el tertulians, els partits polítics i la premsa estem mantenint un escrupulós silenci amb el desig de no entorpir els contactes i que els cooperants siguin alliberats per dir aleshores el que considerem oportú. Fins i tot el diari Público, després d'un al·lucinant reportatge desvetllant informació reservada s'ha encastat la sordina. Molt bé, estem complint un tracte que hem acceptat per raons ètiques i humanitàries per més que ens repategi qui d'una manera indirecta ens el va demanar, però el que no pensem tolerar és que el mateix personatge que va fer aquesta crida es passi per l'engonal la dignitat, el respecte i la discreció que NO PAS ELL sinó els segrestats mereixen en aquests difícils moments. Qui més hauria de callar -per les parts que li toquen i li tocaran-, el dia 5 de gener, amb motiu de la Cavalcada de Reis, va permetre's un numeret d'una baixesa moral mai vista fins ara : aprofitar la mise en scène de l'arribada dels Reis de l'Orient al port de Barcelona per demanar a "ses majestats" davant de centenars de milers de persones i, especialment, de desenes de milers de nens innocents, que els reis tornessin els cooperants segrestats. A tan indigne discurs de benvinguda va respondre el rei Melcior, que per comptes de dir-li "¡por qué no te callas!", va afirmar que els segrestats estan bé i que tornaran aviat. El cretí que anava disfressat de rei Melcior era Ignasi Cardelús, cap del gabinet del Consistori i espòs d'una de les progres cosmopolites que, juntament amb la dona de l'alcalde, van apuntar-se a l'últim tram de la Caravana xupi-guai que ha batut més rècords d'irresponsabilitat i les conseqüències de la qual, de moment, són un triple segrest d'uns cooperants que EN AQUESTS MOMENTS considerem a tots els efectes víctimes d'un moviment feixista, compatriotes i germans nostres. Advertim als responsables de l'Ajuntament que si tornen a mostrar una actitud tan vomitiva i irresponsable es trobaran amb una querella als tribunals penals i que els seus noms i les seves responsabilitats en aquest afer seran ventilats en els àmbits polítics i periodístics d'Europa, que no hi haurà premsa emmodaçada que valgui i que ni la Lloyds podrà assegurar els seus culs. Algú s'imagina l'alcalde de Tel Aviv fent brometes amb Gilad Shalit davant de 400.000 persones? No, és clar. Però és que aquí les nostres autoritats estan tocant fons i potser es pensen que després podran començar a cavar com si tal cosa. Si van voler transmetre algun missatge no era ni el lloc ni el moment. I si van apofitar un aconteixement públic que es nodreix dels somnis dels nens per marcar-se un tanto utilitzant la mentida i la desvergonya, no ho oblidarem. Fem extensius aquests advertiments als directius de Barcelona Acció Solidària, irresponsables superlatius que més valdria que deixessin les rodes de premsa i les declaracions a mans de gent responsable i seriosa. Francesc Osán, director de la Caravana Solidària, que cada dia s'assembla més a un comissari polític del PCUS de Transilvània, s'indigna amb Moratinos perquè aquest en una roda de premsa al costat del ministre d'AAEE d'Argèlia, Mourad Medelci, diu que el govern d'Espanya no pagarà cap rescat. Què es pensa que pot admetre un ministre d'afers exteriors, que pagarà el que li demanin?, ¿o potser es pensava que Moratinos diria que no podia respondre aquella pregunta sent com era al costat d'un representant d'Argèlia? ¿El senyor Osán sap quants centenars de milers de morts ha sofert la poblacó civil argelina a mans de terroristes islamistes? No, no en deu tenir ni punyetera idea algú que dirigeix una ONG els membres de la qual van manifestar "quedar tranquils" quan en una mena de comunicat Al-Qaida del Magrib va afirmar que tenia segrestats els seus companys i que serien respectats "d'acord amb la xària". El senyor Osán i la seva tropa saben quina interpretació de la xària fan els salafistes? Saben com són els salafistes? Saben què poden fer amb 5 o 7 milions d'euros els salafistes? A Argèlia ho saben. A Madrid, també. Volem donar el nostre suport a les famílies dels segrestats. Suposem que aquest blog és del tot aliè a les seves preferències, però tant se val, potser algú els ho farà arribar. La seva situació és molt diferent a la que van haver d'afrontar les famílies dels pescadors segrestats de l'Alakrana. I la seva actitud, sortosament, també. Potser, però, haurien de cercar algú que els representés directament, que controlés al mil·límetre les declaracions dels un i dels altres. Algú responsable i discret, algú amb autoritat, amb contactes i amb possibilitat d'actuar i pressionar. I una forma efectiva de pressionar és tenir prou informació per deixar clar, on calgui, que els seus familiars han de tornar sans i estalvis, que la irresponsabilitat passada o futura no serà considerada com un accident i que l'opció de la impunitat no es contempla. Coratge i sort!

AMORAL, TRAMPÓS, ANTISEMITA

"Me he despedido de muchos compañeros de Amical de Mauthausen con un abrazo y un apretón de manos. Reconocen que una cosa es la persona y otra el farsante". Aquesta frase impagable d'Enric Marco defineix perfectament el seu autor, un amoral. Enric Marco és com el personatge que il·lustra aquest post: el substancier, un individu que fins a primers del segle XX vivia de la misèria i per la misèria recorrent el territori i oferint el lloguer d'ossos de pernil per enriquir el brou de les cases més humils. Ficar una estona a l'olla un os poc usat valia més; una remullada breu valia menys. El cas era arrossegar sòrdidament les restes del que havia tingut substància i aprofitar-se de la indigència. Quan la impostura de Marco va ser descoberta, aquest va haver d'improvisar una excusa: s'havia fet passar per un deportat del nazisme per ajudar aquest col·lectiu, per reivindicar-lo i dignificar-lo perquè ell... s'explicava millor que els autèntics deportats! Havia actuat així per solidaritat, de bona fe i admetia que "cada día que pasa me arrepiento. Es un error táctico. El problema es que los campos de concentración ‘vendían’ más. Mi error fue distorsionar ese discurso" . Però immediatament deixava caure que ben mirat la seva experiència a la presó de Kiel havia estat tan o més dura. Amb l'astúcia que el caracteritza va bastir un nou relat heroic per reflotar el cuc : va anar a l'Alemanya de Hitler com a treballador voluntari, sí, però ho va fer per fugir de la repressió d'Espanya i per fer sabotatge. El van torturar salvatgement, el seu judici va ser un calvari... Ja hi tornem a ser, torna l'heroi. Gairebé ningú fa preguntes : els nazis en cas de sabotatge torturaven però després no jutjaven, executaven. Era una dictadura feixista i estaven en guerra, ¿sap, senyor Marco? Això de fer judicis per a ells era una mariconada típica de les democràcies burgeses i judaitzants. Però, com se'n va sortir el sabotejador èpic d'aquell judici? Així : "En el juicio me acusaron de conspiración contra el III Reich, pero un intérprete me ayudó y volví a España con un permiso vacacional de 30 días, del que no regresé". Què llest! com va enganyar els nazis! Aquesta resposta mereix una "onada" multitudinària al camp del Barça. ¡Però si resulta que els nazis respectaven l'estat de dret i s'estovaven quan un sabotejador que conspirava contra el III Raich sentia nostàlgia de la seva terra! Què fotien els republicans espanyols de Mauthausen i els jueus d'Auschwitz!? Per què no van demanar uns dies de vacances per anar a veure la tieta Sara a Lodz? Marco no només ha banalitzat l'holocaust repetidament sinó que ha contribuït a la seva negació tant després que se sabés que el seu testimoni era una farsa com abans. Veiem-ho : "Hoy hay otros campos de concentración. Hay campos de concentración en Ruanda, en Somalia, en Afganistán, en Guantánamo, en Palestina... Lo de Israel y Palestina no es sólo una cuestión de religión. La intolerancia es la intolerancia y la violencia es la violencia. Israel es un peón de EEUU y de Occidente, y se le consiente todo precisamente por eso. Lo necesitan. Es la barrera para frenar a los países árabes. El terrorismo de los palestinos no deja de ser una consecuencia de la miseria. Nosotros rechazamos la política de Israel. No pueden ampararse en el recuerdo de lo que pasó". "Lo que pasó" : perfecte resum de l'holocaust fet per un antisemita; fàcil, ràpid, net, indolor, insubstancial, profundament amoral. L'entrevista en què Marco fa aquestes darreres declaracions començava amb una inqualificable introducció per part del periodista que la signava "En los campos de exterminio de Hitler no sólo hubo judíos, arquetipo del Holocausto". El que es desprèn d'aquestes afirmacions té un abast immens. El poble que va ser víctima del pitjor genocidi de la història es veu reduït a arquetip, l'holocaust és una cosa que va passar i, ara, Israel es venja en una víctima propiciatòria pel record del que va passar. I per què? : perquè Israel és cruel i venjatiu i és un peó dels EEUU i d'Occident, és a dir de les democràcies parlamentàries i de la cultura judeocristiana, i fa de barrera per frenar els països àrabs. Seguint el fil del discurs, el més lògic seria que que aquesta barrera saltés i que els "països àrabs" no tinguessin cap fre i s'arribés al gran somni dels qui han segrestat la marca de l'esquerra : l'enfondrament de la democràcia, de la cultura i de la civilització occidental. I, per descomptat, la destrucció d'Israel. Pagarien amb gust viure sota una tirania islàmica per poder-ho veure. Enric Marco, ets un feixista! Marco que, des que es va fer pública la notícia del seu engany es queixava amargament que l'haguessin condemnat al silenci, ara torna a ser un "figurant amb frase" de la història. Amb motiu de l'estrena del documental 'Ich bin Enric Marco' - que no podem valorar perquè encara no l'hem vist- va fer unes declaracions en què afirmava que durant el documental es 'recupera' la seva figura. Quina figura? Perquè ara sabem com es diu, però no qui és. Enric Marco és la impostura permanent. Tenim un home que ha ocupat diversos càrrecs, que ha rebut honors i atenció mediàtica i que s'ha erigit en referent moral durant trenta anys cavalcant sobre la mentida. Però el més inquietant no són aquests trenta anys d'impostura sinó el buit biogràfic que va de 1943 a 1973. Ningú no en sap res del cert. Ell ha explicat evitant sempre el detall que va lluitar contra el franquisme, però a començaments dels '80 ja hi havia militants de la CNT que es demanaven d'on havia sortit aquell bolet tòxic. Va ser secretari gereral d'aquest sindicat anarquista amb un nom fals i això els seus companys no ho sabien, però la policia sí. Era un mentider compulsiu?, algú que volia ficar mà al patrimoni històric de la CNT i a una indemnització del govern alemany?, un infiltrat de la policia? Potser les tres coses alhora o alguna més? La seva biografia no s'aguanta ni amb cola d'impacte : explica que a l'abril del 36 tenia 10 anys però després afirma que al juliol del 36 en tenia 14. Diu que el van detenir a Kiel traient-lo del llit una matinada i que el van torturar deu dies i passat un temps declara que el van detenir un matí i el van torturar sis dies. Assegura que va anar al front d'Aragó amb 14 anys al costat de Durruti, com si l'avantguarda permetés nens al front durant l'inici de la guerra. Narra una entrevista a Durruti que li va fer un periodista a Barcelona com si hagués estat al front i ell hi fos present. Afirma indignat que ell no s'ha fet passar mai per deportat, quan va fer centenars de conferències i entrevistes fent-se passar pel "deportat número 6.448" i encara es pot consultar a La Vanguardia que "con la aureola de deportado me ganaba la atención de los chavales cuando iba a dar conferencias. Piense que en una asignatura tan árida como la historia es necesario ofrecer estímulos". Enric Marco, ets una vergonya! Què es pot esperar d'un home que falseja la seva biografia fins i tot amb la seva dona i les seves filles? Per què la policia a l'any 78 no va filtrar que el cap de la CNT no es deia Enrique Marcos? Per si alguns lectors ignoren o han oblidat aquella època, durant la secretaria general de Marco van passar moltes coses. Entre d'altres, va haver el cas Scala, en què van morir quatre treballadors d'aquella sala de festes, per cert, afiliats a CNT. Uns joves anarquistes van ser acusats i condemnats perquè els còctels molotov que van encendre el local es van llençar després d'una manifestació de la CNT. Van haver de passar anys a la presó fins que es va demostrar que l'autor era un infiltrat de la policia i que a la sala algú hi havia introduït quantitats considerables de fòsfor. Durant la secretaria general de Marco la CNT es va escindir i va haver un plet que va durar 10 anys per dirimir qui es quedava amb el patrimoni històric i amb el nom del sindicat. Marco va quedar de la part dels que van sortir de la CNT. Per què les autoritats d'aleshores no van revelar que Marco no havia estat deportat a un camp nazi i que en realitat havia anat a fer de treballador voluntari a favor de l'aparell de guerra nazi? Hauria dinamitat el prestigi del secretari general del sindicat, que havia anat acumulant poder i ressò mediàtic (en aquest vídeo podem veure el seu abrandat discurs demanant que sortissin tots els presos al carrer, inclosos els psicòpates. Com si ser a la presó per assassinar un innocent o per lluitar per la llibertat del teu país fos equiparable. No vindrà tot d'aquí, Marco?). Tot sembla indicar que més que picar-li el crostó al secretari general convenia més la voladura indirecta del moviment llibertari, que en aquell moment crexia exponencialment i feia témer al govern espanyol i als partits del moment que esdevingués incontrolable. Res millor, doncs, que un secretari general del sindicat anarquista tan vulnerable davant la pressió i el xantatge. "DECRET 262/2001, de 12 de setembre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Enric Marco Batlle : Sindicalista i dirigent del món associatiu. Pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració. I també per la seva fidelitat a la tradició llibertària del moviment obrer català, que es concreta en una dilatada trajectòria com a militant i després secretari general de la CNT a Catalunya. Membre de l’Amical de Mauthausen, cal subratllar, d’altra banda, el seu impuls continuat a la millora de la qualitat de l’ensenyament des de l’àmbit cívic". Val la pena veure aquest vídeo de l'home que ara afirma indignat que no es va fer passar per un deportat. Val la pena escoltar el seu relat maquinal on ell és l'heroi, el lluitador insubornable, el supervivent que pot donar lliçons morals a tothom. Curiós que tingui el vici d'usar la paraula VERDADERAMENTE com a crossa i curiós també el particular deix que solien compartir els funcionaris franquistes que volien amagar el seu accent català.

Som a un país amb una memòria històrica selectiva i mesquina, amb una església que va canonitzant màrtirs i calla les seves vergonyes i una esquerra que no vol admetre que a la reraguarda es va matar innocents del tot inofensius a causa de les seves creences personals. El silenci de Cain ha ocultat molts anys els nostres deportats. La majoria dels qui van sobreviure han mort en el silenci, en l'exili, en l'oblit. No necessitaven un xarlatà impresentable que anés recollint el fruit dels seus sofriments enganyant criatures i adolesents com si l'infern dels camps de la mort fos un reality show. Mereixien respecte, reconeixement i justícia i no els van tenir. "He visto a miles de jóvenes ilusionados y con una forma desenfadada de intentar cambiar las cosas. Tienen una forma alegre de ver la vida, pero a la vez protestan con lucidez. Les he dicho: 'He estado muchos años esperándoos' ". Enric Marco, ets un miserable!

יש"ו

ENRIC MARCO : LA DRECERA DE L'IMPOSTOR

A finals dels anys '70 un homenet insignificant i desconegut va començar a despuntar entre el jovent anarquista de Barcelona, es feia dir Enric Marcos, un vell lluitador de cartró pedra, el flautista de Hamelin que hipnotitzava la canalla llibertària que anava de dura i clandestina però que s'estovava com un melindro i cantava la parrala davant d'aquell impostor que narrava les seves èpiques jornades de tortura i calabós d'opereta. Va treure més informació aquest individu d'aquells incauts de la que hauria tret una rossa monumental o els germans Creix, i és que els herois són terreny adobat per la lírica i el bel canto. No se sap del cert què en va fer de tanta informació, potser alimentar el seu ego, potser saldar algun xantatge policial. Si, un xantatge, perquè a diferència d'aquell jovent rebel i crèdul de finals del franquisme la policia sí sabia qui era. Sabia que no es deia Marcos sinó Marco i que aquell subtil canvi de cognom servia per maquillar un passat de febleses i misèries i per fer possible l'ascens a l'altar de la revolució a un personatge que, a falta de èpica i d'autor, s'anava fabricant una hagiografia feta a mida, guanyant terreny centímetre a centímetre a compte de la confusió d'aquells anys. No ho va tenir gaire difícil tot i ser maldestre. Declarar-se anarquista als setanta podia suposar tant un dur compromís com un còmode llimb, una etiqueta ambigua que feia furor entre la gent jove i l'esquerra no dogmàtica de l'època. D'altra banda, entrar a la CNT era molt més assequible que passar cap prova de foc : els comunistes feien massa preguntes i els partits burgesos que es posicionaven a la graella de sortida de la cursa de la transició funcionaven com un club anglès, per referències familiars, negocis compartits o mèrits demostrables. La CNT havia estat escapçada moltes vegades durant la dictadura, els vells cenetistes s'havien tirat dècades a les presons i la majoria estaven o tancats o exiliats o rendits. Hi havia a més un enfrontament manifest entre la CNT de l'interior i la de l'exili. Per acabar-ho d'adobar, també el cenetisme de l'interior estava severament dividit des de finals dels anys seixanta i una facció coquetejava sense dissimul amb el sindicalisme vertical del franquisme. Aquesta va ser la CNT que va acollir l'Enric Marco que va sorgir del no res cap a l'any 74 i que ben aviat es va encarregar personalment d'estendre ponts a la gent jove que no sabia a quina porta picar per militar en un sindicat amb una aurèola tan èpica. Malgrat no haver complert els 60 anys, era el vell lluitador, el iaio rebel que havia superat totes les proves que la seva rica imaginació elaborava. Marco va aconseguir així, informació, acòlits, prestigi i un currículum que es retroalimentava i que li serviria més endavant per catapultar-lo a la secretaria general de la CNT de Catalunya i, poc després, a dirigir l'organització estatal i a dinamitar-la a plaer. L'any 78 dos ex-deportats a camps nazis van escriure un llibre on es relataven diferents experiències de republicans que van patir aquesta traumàtica experiència, 'Los cerdos del comandante', editat per Argos Vergara. Enric Marco, veient que aquell tema començava a ser divulgat i que li aniria força bé per a la seva particular campanya de màrqueting, des del seu púlpit revolucionari s'ho va fer venir bé perquè comptessin amb el seu relat que no passava de quatre pàgines i on barrejava una mica de realitat i molta ficció. La seva narració acabava a Kiel amb l'alliberament del penal per part dels aliats just a temps per salvar la vida. Molta palla i poca concreció per dissimular la impostura : es va unir als maquis a França, el van detenir els alemanys, el van transportar al camp de Flossemburg i després a una fàbrica de Kiel com a obrer especialitzat. Amb els anys, veient que ningú es prenia la molèstia de comprovar seriosament si la seva història era certa la va anar exagerant fins al deliri. L'any 2002 va decidir apostar la poca vergonya que li quedava a una carta i va plasmar en un altre llibre sobre experiències de deportats espanyols ('Memòria de l'infern', d'Editorial 62) una versió "perfeccionada" que havia anat elaborant i on canviava el final : el van alliberar els americans a Flossemburg després d'un seguit d'epopeies que fan empal·lidir la Ilíada. Naixia un heroi, el Deportat 6.448, aquell homenet amb el bigoti tenyit amb betum negre era un gegant moral, lluitador antifeixista, consol dels seus companys, valent plantant-li cara als comandants de les SS, havia après alemany amb una bíblia bilingüe, havia escrit un manifest amb una agulla de cosir xopada amb la seva sang, havia tornat a l'Espanya franquista per reemprendre la seva lluita incansable, va passar per calabossos i tortures, va presidir la CNT, va encapçalar la lluita dels pares d'alumnes de Catalunya... i aquí estava ell, amb dos pebrots, amb més de 80 anys cantant-li la canya a qui fes falta. Els fonaments de la "Intelligentzia " del país van trontollar : ¿com podia ser que ningú s'hagués adonat que entre nosaltres habitava un tità encarnat en un jubilat baixet? I així va ser que van anar caient medalles, honors, conferències, xerrades, entrevistes, documentals,dietes,... Hi ha res més deliciós per a un miserable que ser aclamat com un heroi? Vivia tranquil i feliç envoltat de glòria, ¿què havia de témer? Potser després de la seva mort, algun dia algú descobriria la seva impostura com quan se sap que un fulano que tothom prenia per general en realitat era un figurant que un dia va sortir del teatre entre funcions per comprar un paquet de tabac i el malentès va anar creixent i va acabar presidint desfilades. Tant se li'n donava. Del que estava segur a aquelles alçades és que ningú gosaria qüestionar-lo públicament, que tret d'alguna lleu sospita o algun rumor ningú no comprovaria res perquè la seva ficció ja era un dogma i perquè aquest és un país d'incauts i de ganduls : no van comprovar qui era els joves anarquistes dels setanta, ni els sindicalistes que el van fer secretari general de la CNT, ni la seva dona, ni la Generalitat quan li va concedir la Medalla de Sant Jordi, ni els autors dels dos llibres que recollien les seves suposades experiències, ni els periodistes que el van entrevistar, ni els instituts que el van convidar a fer xerrades per a adolescents, ni les cadenes de televisió que van produir documentals sobre ell, ni els deportats que van compartir amb ell dures confidències, ni l'Amical de Mauthausen que el va nomenar president. Tampoc no ho van comprovar els responsables de protocol del Congrés dels Diputats quan van convidar-lo a parlar el 27 de gener del 2005, Dia Internacional en record de l'Holocaust, davant dels parlamentaris, dels responsables de diverses organitzacions cíviques i del cos diplomàtic. Aquell dia, després de fer saltar les llàgrimes als presents narrant com a pròpies les terribles experiències que van patir milions d'homes, dones i criatures que no eren allà per reivindicar que se'ls fes justícia i es digués la veritat, va afirmar que a "Palestina" encara hi havia camps com els dels nazis. Es va fer un silenci. Els presents es van demanar com podia ser que algú que de debò hagués estat deportat a un camp nazi s'atrevís a afirmar una cosa semblant. I de sobte es van adonar que no sabien qui era Enric Marco. Però la policia sí que ho sabia. (Continuarà)

El misteriós cas de les dones de Gaza

Ningú no s'hi va fixar? Van inundar els nostres televisors amb homes ingressant als hospitals i amb joves morts; van entristir els nostres cors amb els cossos sense vida de nens i nadons i amb mares plorant i cridant dutes per la desesperació. Però apenes van poder mostrar dones ferides o mortes. No va ser ni per pudor ni perquè el percentatge de dones sigui petit a Gaza : és del 49,3%, però la proporció de dones adultes que van perdre la vida en la darrera operació militar suposa entre el 4,5% i l'11,2%. Els números no quadren. ¿Com s'explica això si, tal com no es cansen de proclamar els corifeus de Hamàs, les Forces de Defensa d'Israel van atacar indiscriminadament la població civil? Aquestes són les xifres dels morts adults de Gaza facilitades per tres fonts : Forces de Defensa d'Israel (FDI) Centre Palestí per als Drets Humans (CPDH) Ministeri de Sanitat de Hamàs a Gaza (Hamàs) 
 ........ Morts Adults (Homes/ %) (Dones/ %) _____________________________________ 
 FDI 1.166 1.077 1.028 / 95.5 % 49 / 4,5 % ____________________________________ 
CPDH 1.417 1.104 988 / 89,5 % 116 / 10,5 % ____________________________________ 
Hamàs 1.414 984 873 / 88.7 % 111 / 11,3 % ____________________________________  
Els mags, els actors o els advocats saben fer trucs difícils de detectar per a la majoria de la gent. Però els que realment dominen la impostura i la prestidigitació són altres col·lectius que per alguna raó inexplicable sovint no qüestionem malgrat saber que la seva credibilitat està tocada : les organitzacions dites humanitàries i els periodistes dits objectius. La darrera guerra a Gaza va ser una tragèdia humana descomunal, i no només perquè totes les guerres són funestes sinó perquè la trama de mentides, manipulació i cinisme de molts dels qui afirmen defensar les víctimes civils d'aquella franja torturada la va esperonar per treure l'únic suc que anhelen : la subvenció, la judeofòbia i la consecució d'una societat presidida pel fanatisme, l'arbitrarietat i la injustícia més atroç. Gent investida per l'odi i empesa per una brutícia moral sense límits arrossega amb els seus deliris la credulitat dels incauts i un dolor infinit. La sang no els pesa i burxar per aconseguir la perpetuació del conflicte és el seu negoci. ¿De què viurien els exquisits pacifistes d'Aturem la Guerra si no hi hagués guerra?, ¿quines subvencions rebrien els de SODEPAU si hi hagués pau? I els corruptes que fa més de quaranta anys que s'apropien dels ajuts internacionals desorbitats dels països occidentals que tant de fàstc els fan, ¿com podrien viure a cos de rei si no fos per l'enquistament del conflicte i la misèria del seu poble? I els qui per imposar una teocràcia brutal són capaços d'enviar un adolescent a volar-se amb explosius i a endur-se pel davant els passatgers d'un autobús o les famílies que celebren una festa en un restaurant, ¿quins arguments poden oferir si no forcen una reacció militar amb el màxim de morts civils del seu propi poble? Són els adversaris de la civilització, del futur i d'un poble atrapat entre el desconcert, el ressentiment i la desesperació. Que la sang dels innocents recaigui damunt d'ells.