PARIS

La veritat

París, 1940

La diferència, la conseqüència. No es pot esborrar, no es pot oblidar.

Iom HaShoah i la poesia després d'Auschwitz

Theodor Adorno va sentenciar que escriure poesia després d'Auschwitz era un acte de barbàrie i Günter Grass, que encara ara no ha entès ni Adorno ni el seu propi passat, ha volgut donar-li la raó amb una defecació lírica que només un impotent moral com ell és capaç de definir com a poema.

Adorno va voler trasbalsar les consciències d'una Alemanya que fugia endavant negant-se els seus fantasmes, rebolcant-se en el miracle econòmic i contemporitzant amb els criminals més discrets i afortunats que havien passat més o menys desapercebuts després de la massacre. El present i el futur eren un després immens. Després d'allò, després de l'any zero, quan les soles de la cultura semblava que ja no relliscaven sobre la immensa catifa viscosa de la sang innocent i els ecos dels himnes que havien conduit milions d'éssers a la mort començaven a esvair-se; quan molts com Günter Grass creuaven els dits amb l'esperança que el quilòmetre zero no fos Auschwitz sinó les ruïnes d'una Alemanya sofrent un cop allò hagués estat oblidat.

Günter Grass mai no ha entès que si escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie és perquè els botxins que ell tant va admirar quan era un jove desconegut i provincià podien commoure's amb un poema i alhora menysprear la vida fins el punt de fer de l'extermini una rutina i de l'atrocitat virtut; perquè els poemes d'avui faran tremolar d'emoció altres botxins i perquè éssers com ell escriuen versos buits i rengles tramposos per distreure amb la seva cridòria el silenci, l'estupor infinit, la consciència que demà serà un dia més després d'Auschwitz.

Günter Grass encara no ha entès l'abast absolut de la Shoah perquè s'ha passat 69 anys atrapat en la xarxa de la seva impostura. Ha tingut massa feina maquillant-se el passat i treballant-se la figura de referent intel·lectual, de veu crítica i rigorosa, amb discursos com 'Escriure després d'Auschwitz', un monument a l'ego i al cinisme que gira al voltant del seu patiment després de la guerra, quan el van detenir per ser un pobre soldadet forçat de la Luftwaffe -deia al 92- i on s'erigeix en heroi i proclama que cal fer-li front a Adorno i assumir el passat. Grass ha estat dècades comminant els alemanys de la seva generació que admetessin el seu passat nazi per superar els seus fantasmes; els altres, ell no, ell era una nova versió de superhome capaç de carregar-se a l'espatlla el seu secret i tirar pel dret trepitjant fort.

"El que cal dir", és que Günter Grass és antisemita. I ningú més indicat que ell mateix per detallar-ho, com ho ha fet en la desferra que duu aquest títol i que recorda alguns dels dogmes de fe més selectes del catecisme de Goebels que tant havien d'influir en aquell nen envoltat d'esclaus polonesos i alemanys pletòrics en un Danzig "net de jueus". D'entrada s'erigeix una vegada més en heroi disposat al sacrifici anunciant que serà titllat d'antisemita per dir el que pensa molta gent : que és antisemita. I així com s'ha passat tota la vida posant en el mateix sac les víctimes de la Shoah i els soldats alemanys morts al front o als camps de presoners de Rússia, ara equipara Israel i l'Iran i descriu Ahmadinejad com un fanfarró inofensiu, com va dir la generació dels 20 de Hitler. Israel passa de ser el país amenaçat a convertir-se en un perill universal pel sol fet que es plantegi defensar-se abans no sigui massa tard. L'alternativa que no detalla però que queda implícita és que la peça a sacrificar és Israel com ho va ser Txecoeslovàquia l'any 38. Si el fanfarró acompleix les seves amenaces ja quedarà sadollat amb ells. Han d'estar-se quiets fins a rebre noves ordres. Que la sang no ens esquitxi, que sigui com abans i Israel es converteixi en el ghetto pendent de la visita de la bèstia.

Günter Grass, vint anys més jove que Adorno, no ha estat capaç d'aprofitar els seus 85 anys per recapacitar i assolir un bri de saviesa. Enquistat en la immundícia de la història fins els darrers dies de la seva vida farà sonar amb estrèpit el vell timbal de la sordidesa, tan allunyat de la compassió, de la joia de viure i de la transcendència.

Theodor Adorno no va dir pas que no s'havia d'escriure poesia després d'Auschwitz, i va afirmar que "tots els homes, ara, se senten molt poc estimats perquè tots estimen massa poc". Avui és un dia dur. Avui recordem i estimem en veu alta una tribu perduda, una gernació sacrificada, un futur suspès. Llavor beneïda, enyorada i present per sempre més. L'estimem amb tot el cor i li oferim un poema que es diu Israel; un poema treballós, esperançat i Etern.

Shemà Israel Adonai Eloheinu Adonai Ekhad.

POGROM

Com es deia? Què se'n va fer d'aquest nen de Praga?... Avui no tenim ganes d'estendre'ns. Un "pogrom" és una matança de jueus. L'estratègia és antiga i tan simple com les ments dels imbècils i els cors dels desalmats. Envoltar els jueus, humiliar-los, matar-los. Un pogrom és això... Tot sembla tan rutinari... És com si hagués passat mil vegades perquè ha passat milers de vegades. Gent mirant, el graciós del barri tocant-li la titola a un home que acaba de ser vexat, dones entrant a aquell local sabent què els espera, nenes sortint-ne sabent que només ha estat la primera vegada. Els nazis contemplant i gravant l'escena desconcertats perquè encara no han adquirit la pràctica dels ultranacionalistes ucraïnesos massacrant jueus. No, no només van ser els alemanys,... Aquest munt de cadàvers és el resultat d'un pogrom. Aquest home bastonejat és una víctima insignificant d'un pogrom. Ens dol perquè veiem el seu sofriment i sabem la seva fi, però no sabem el seu nom, la seva mort no marcarà la Història. Va passar a Ucraïna a l'any 41. I a Lituània, a Polònia, a França,... Fa segles que dura; és fruit de l'odi, l'enveja, la ignorància, el fanatisme i la manipulació interessada. Forma part d'un cicle interminable, d'una ressaca desmenjada de la història. Sobre aquesta marea indecent s'han fet coronar emperadors i papes i s'han esbravat milions d'éssers miserables. I encara hi ha qui acusa aquestes víctimes i els seus fills de tots els mals i qui es disposa a perpetuar la matança amb les seves pròpies mans. Nosaltres no, que som bona gent i ens maregem amb la visió de la sang. Nosaltres només paguem impostos i no volem saber on van a parar els seus romanents. No sabem com es deia aquest nen de Praga ni què se'n va fer, d'ell. Però sap preguntar amb la mirada com un savi, com un ancià, com un amic de l'ànima. I només podem respondre-li que sí. Sí, t'hem entès. No et deixarem sol, germà. Paraula!