TV3 FA UNA SEGONA VERSIÓ D'UN VÍDEO PER INCRIMINAR ISRAEL EN LA MORT D'ARAFAT

En el convuls univers palestí s'està congriant una tempesta i TV3 només ens ofereix una miserable crònica de poc més d'un minut escampant insidies per incriminar Israel en la mort d'Arafat. És tan immensa l'obsessió per demonitzar Israel que els responsables del departament d'Internacional de TV3 han perdut totalment la seva capacitat d'anàlisi a part del sentit de la decència.

En aquesta ocasió han arribat a l'extrem de fer un remake d'una crònica perquè la primera versió no era prou anti-israeliana.

El vídeo que encapçala aquest post és la "segona versió", on el missatge és més obertament incriminatori. Les diferències bàsiques sobre el primer són : 

- s'omet que Israel va descartar eliminar Arafat. 

- s'omet que els mitjans israelians coincideixen en que el poloni-210 trobat en els objectes analitzats després de prop de vuit anys des de la mort d'Arafat ha estat "plantat". 

- afirma que quan les autoritats israelianes senyalen que "el culpable era a Palestina" es refereixen a un dirigent palestí enfrontat a Arafat i espia d'Israel (és a dir, manipula la notícia donant a entendre que les mateixes autoritats israelianes s'autoincriminen). 

- afegeix una breu declaració d'un portaveu palestí afirmant que no hi ha cap objecció per exhumar les restes del "Màrtir" Iàssir Arafat, donant per fet que és màrtir perquè va ser assassinat i simulant que l'Autoritat Palestina no té res a amagar, quan mai ha demanat una autòpsia ni ha mostrat l'informe mèdic de 588 pàgines sobre la seva malaltia lliurat per l'Hospital militar francès on Arafat va morir.

- el vídeo s'inicia amb una violenta explosió i unes imatges d'Arafat mig en penombra amb un off que indica que els israelians feia dos anys que assetjaven Arafat. Cap frase situant el context històric, la Intifada i els atemptats suïcides contra la població civil israeliana encoratjats per Arafat que van dur a aïllar-lo a la Mukata. 

- es repeteix expressament la crònica presencial d'Albert Elfa ben entrada la tarda per poder incloure les frases incriminatòries contra Israel. 

L'única novetat d'aquesta crònica respecte a la primera és la declaració del portaveu palestí, que s'hauria pogut inserir sense modificar la resta. Però els Serveis Informatius van decidir refer-la, manipular el tractament visual i el missatge, obligant que el corresponsal i l'equip de gravació es traslladessin novament per fabricar una nova crònica presencial adaptada al tradicional missatge anti-israelià de TV3.  

Aquest remake va ser gravat el 4 de juliol a la tarda, fet a mida per al Telenotícies Vespre, l'informatiu amb més audiència de TV3. Un altre fet curiós és que el fragment triat per la Videoteca en cas de consulta és el del migdia per tal que no quedi constància d'un tractament tan manipulat que, en tot cas, ja ha estat plantat en horari de màxima audiència i ja ha fet l'efecte desitjat pels caps d'Internacional dels Informatius de TV3. 

Evidentment, els responsables d'aquest muntatge no tenen cap intenció d'informar-nos sobre les relacions de la vídua d'Arafat amb l'Autoritat Palestina, de la qual rep una pensió de viduïtat de 22 milions de dòlars anuals pagats amb els nostres impostos en qualitat de solidaritat amb el poble palestí. Tampoc no faran cap crònica sobre els enfrontaments entre faccions i dirigents palestins, especialment entre la vella guàrdia i els sectors emergents per liderar l'ANP davant l'edat, el desgast i la malaltia d'Arafat. Tampoc no emetran aquest vídeo, en què Ahmad Jibril afirma que Arafat va morir de sida.

 

És escandalós que els Serveis Informatius de TV3 continuïn sent controlats per activistes d'ultraesquerra disposats al que faci falta per escampar libels judeofòbics i calumniar l'estat d'Israel.

 Per què votem els catalans? Quin sentit té que el president de Catalunya legítimament elegit proclami que vol establir unes bones relacions amb Israel per ajudar a treure el nostre país endavant mentre la televisió pública que paguem amb els nostres impostos manipula la informació fins al deliri? Per què els responsables d'aquests muntatges no són apartats dels seus càrrecs, per ineptitud, per incúria, per covardia? O potser passa alguna cosa que no sabem?

Si el nostre Govern creu realment en la Democràcia ha d'actuar, passi el que passi. I ja fa tard.

Fins quan haurem de suportar el que passa a TV3?

Pressions i censura

“Sharia moderada” i “democràcia islàmica” són dues aberracions en forma d’oxímoron que ens ha regalat darrerament el departament d’agitprop islamista dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

El President de la Generalitat té un problema : es diu TV3. I no només és el seu problema, concerneix a tots els catalans. I ens compromet col·lectivament perquè la mantenim amb els nostres impostos i, sobretot, perquè ens representa com a poble, encara que amb el temps el que havia de ser part del nostre orgull s’hagi convertit en una vergonya.

TV3 va néixer un 11 de setembre, però cada dia dóna més la sensació que és més propera als inspiradors de l’11 de setembre de 2001 que no pas a les nostres víctimes de l’11 de setembre de 1714.

El que succeeix als serveis informatius de TV3 és d’una gravetat i una contumàcia alarmants. És insostenible que el Govern de la Generalitat no actuï amb decisió i no exigeixi que la nostra televisió pública disposi d’un departament d’informatius professional, rigorós, solvent i decent.

Convergència té un llarg historial de relliscades i abdicacions en els àmbits de la premsa, la intel·lectualitat, el professorat i el món artístic. Que aquests sectors tinguin una natural tendència a la crítica i un tarannà generalment poc conservador no pot justificar de cap manera que un cop al govern Convergència –per pudor, per prudència, per negligència o per covardia- confongui la independència professional que cal garantir als periodistes d’un mitjà públic de comunicació amb el lliurament incondicional a extremistes d’un afer tan delicat com la informació. El problema ve de lluny i fa massa temps que ha ultrapassat la barrera del que és suportable. Diguem-ho clar d’una vegada : els informatius de TV3 són propietat d’un nucli dirigent format per totalitaris disfressats de progressistes i d´alternatius. Són pura gasòfia antidemocràtica, anticatalana i antisemita.

És inaudit que el sotsdirector d’Internacional i cap de la informació relativa a l’Orient Mitjà faci anys que es dediqui públicament a perpetrar campanyes d’agitprop antiisraeliana i proislàmica, que faci conferències pontificant que Israel és un estat inviable i que s’ha de rendir a l’esclavatge de la dhimmitud en un estat palestí binacional, que imposi un vocabulari i uns referents contemporitzadors amb el terrorisme islàmic (activistes, resistència)i comprensiu amb les tiranies dels països musulmans i dels reductes comunistes. ¿Algú ha comptat quants Directors de figuració dels Serveis Informatius i d’Informació Internacional han desfilat per TV3 mentre Joan Roura ha dirigit els fils des de l’ombra?

La manipulació descarada de la informació, consistent fonamentalment en demonitzar Israel, els EEUU i les democràcies occidentals i presentar com a alternatives viables i civilitzades Cuba, Veneçuela, l’Iran i, fins fa pocs mesos, Síria i Líbia, no es pot tolerar per més temps. La programació de la nostra televisió pública és un aparador altermundista on Europa no hi té cabuda si no és per presentar-la com un mosaic de funcionaris psicòtics i pobles decadents.

TV3 està sent governada i mediatitzada per la CCMA, un organisme remodelat de forma fraudulenta per l’anterior Govern violentant les normes del nostre Parlament. La seva composició i orientació política permet que encara ara, prop d’un any després de les eleccions, no només no hagi minvat la seva orientació ideològica i la seva aversió a la decència i la veritat, sinó que la manipulació informativa creixi aprofitant la indecisió i els compromisos del nou Govern. CiU ho pagarà car en les properes eleccions espanyoles per més controls que imposi sobre el minutatge. L’agitprop dels Serveis Informatius està dirigida per gent amb prou experiència i traça per aprofitar fins l’últim segon els espais cronometrats. Recordem sinó aquella imatge d’una tifa de gos damunt la tarima electoral on parlava el candidat Trias a les eleccions municipals del 2007. I què dir dels silencis i la censura?

TV3 va ocultar durant més de dos mesos la notícia sobre la inauguració d’un hotel de luxe a Gaza. Quan finalment la va emetre ho va fer silenciant que el gestiona Anna Balletbó, com vam denunciar en un post. ¿Podria ser que ho hagin censurat perquè aquesta senyora és membre de la CCMA i de la cúpula del socialisme català i espanyol? Hem inclòs aquest breu vídeo encapçalant aquesta entrada perquè comprovin per vostès mateixos que en ell no s’informa que les dones tenen prohibit banyar-se en la piscina d’aquest hotel i, naturalment, manté un to de victimisme impostat per eludir qualsevol pregunta sobre la procedència dels diners amb què s’ha construït, d’on surt l’aigua si tal com afirmen Israel els la roba i com han passat tantes tones de material de construcció per la frontera d’Israel si, com denuncien sovint, hi ha un bloqueig espantós.

El passat dia 10, amb motiu de l’assalt i saqueig a l’ambaixada d’Israel al Caire el canal de notícies 3/24 va emetre durant tota la nit una versió que relativitzava una acció tan extraordinariament greu justificant-la amb la frustració de la població egípcia per la lentitud de les reformes polítiques i la protesta per la mort lamentable però fortuïta de cinc policies egipcis a la frontera amb Israel. El titular era el següent : “Almenys tres morts i més de 800 ferits després de l'assalt a l'ambaixada d'Israel al Caire, que ha provocat la fugida del país de l'ambaixador”. El tracte informatiu dels mitjans seriosos donen per fet que el cos diplomàtic d’una ambaixada assaltada és "evacuat”, que “l’ambaixador surt del país”, etc. Però TV3 no podia dispensar un tracte tan honorable a un ambaixador d’Israel. No, els ambaixadors d’Israel fugen. L’endemà, al Telenotícies Migdia, corregien el text a la notícia però pel que es veu no els va donar temps d’editar la modificació als titulars, on encara parlaven de fugida.



El passat dia 13 de setembre els redactors dels Serveis Informatius estaven especialment inspirats. Van obrir el Telenotícies Migdia estenent-se amb una informació sobre la modificació de la Llei de Culte que a partir d’ara no obligarà els Ajuntaments del nostre país a reservar terrenys municipals per la construcció de “centres religiosos”. Com tothom sap, al nostre país el conflicte de la construcció de centres religiosos se centra en la proliferació de mesquites i en les exigències de les comunitats musulmanes. Si el cas hagués afectat bàsicament esglésies evangelistes, sinagogues i centres budistes la notícia no hauria format part de la portada ni hauria durat quatre minuts i mig.

Posteriorment ens van il·lustrar durant un minut i mig sobre el meravellós futur que els espera als libis sota una “sharia moderada”, un futur tan prometedor com el que ens esperaria a nosaltres amb una “inquisició respectuosa”. Aquí tenen el tall :



A continuació vam haver de contemplar amb perplexitat una bateria increïble de notícies amb una durada de quatre minuts i mig més. La primera sobre les excel·lències de la “democràcia islàmica”, oxímoron que Joan Roure atribueix al govern turc, que nosaltres pensàvem que en tot cas era una democràcia governada actualment per un partit d’orientació islàmica. Quan un país occidental és governat per un partit democristià, ¿es converteix en una “democràcia cristiana” o en una democràcia governada per democristians? I si el partit que governa és socialista, ¿es converteix en una "democràcia socialista"? Faci-s’ho mirar, senyor Roura.

Després van narrar-nos les pressions de la Lliga Àrab per imposar a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, un reportatge barroerament manipulat sobre la comunitat jueva d’Hebron –callant que la presència jueva a Hebron és mil·lenària i les matances de jueus a mans àrabs- i tot plegat rematat per una declaració d’Al Qaida amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre als EEUU. Aquí la bateria de despropòsits :



Resumint : el Telenotícies Migdia del dia 13 va dedicar deu minuts i mig a aquest remenat d’agitprop.

No es pensin que TV3 faciliti la descàrrega de vídeos. A diferència d’altres televisions públiques “La casa” va blindar-se per evitar la crítica a la pròpia empresa i al Tripartit a partir de les eleccions al Parlament de l’any 2007, quan CiU va elaborar un vídeo amb material de TV3 al qual tenia tot el dret d’accés i disposició, com els tenim tots els catalans que hem pagat el seu funcionament amb els nostres impostos. La videoteca de TV3 és tan extensa com caòtica i resulta pràcticament impossible localitzar vídeos de gran interès informatiu. Quan un particular consulta com localitzar segons quines imatges del seu arxiu el més probable és que no rebi cap resposta i, naturalment, que no trobi el que cerca. Posar ordre a la videoteca de TV3 i facilitar-ne l’accés públic és una exigència democràtica. És clar que això a l’actual cúpula de la CCMA els deu provocar hilaritat. Per a ells, dirigir la Corporació vol dir tenir-ne el control; ells manen i disposen, TV3 és seva. Permetran la manipulació informativa i protegiran els seus responsables sense vergonya fins que el Govern i el Parlament diguin prou. I de moment no ho han dit, ni tan sols després de la negativa del president de la CCMA, Enric Marín, a facilitar el llistat dels tertulians dels diferents programes de TV3 i de les seves retribucions.

En un acte de cinisme majúscul Marín va declarar en seu parlamentària no disposar "dels mitjans tècnics i humans necessaris per a dur a terme un estudi exhaustiu d'aquestes característiques" i va afirmar que "donat que pot comprometre l'estratègia i els interessos de la Corporació, si algun diputat vol conèixer aquests comptes, òbviament, la CCMA el rebrà a les seves instal·lacions i, sota clàusula de confidencialitat, els hi podrà mostrar". A part del to insolent, Marín deixa ben clar amb la segona part de la resposta que ha mentit en la primera. És incomprensible com el Parlament de Catalunya pot tolerar actituds que voregen l’insult i el menyspreu a la democràcia. Quan els parlaments fan públic el patrimoni dels seus membres no es poden ocultar les quantitats que perceben uns particulars d’una empresa pública alegant confidencialitat ni interessos estratègics. No ha estat la primera ocasió en què un president de la CCMA s’ha negat a facilitar informació sol·licitada pel Parlament. L’any 2008 l’alehores president, Albert Sáez, va declarar matèria reservada “a un règim de confidencialitat" les dades relatives a les productores privades que des de l’entrada del govern Tripartit i la nova directiva de la Corporació a finals de 2003 fins al 2007 havien augmentat la seva facturació de 16 a 38 milions d’euros anuals. Les conseqüències d’aquesta ocultació estan recollides en l’Informe de fiscalització 5/2011 de la Sindicatura de Comptes corresponent als exercicis 2007, 2008 i 2009 de Televisió de Catalunya on queden de manifest pràctiques escandaloses que han estat denunciades fins i tot per les autoritats de la Unió Europea.

Catalunya necessita una Televisió Pública, però aquesta exigència no pot servir com a coartada per la deshonestedat i la manipulació. Es fa insuportable que mentre es retallen serveis bàsics i es demanen sacrificis a la població una xarxa d’interessos i amiguisme es reparteixi impunement el diner públic i el dret a una informació veraç. No és admissible que els responsables d’una empresa pública s’aprofitin dels seus càrrecs per saltar-se les seves responsabilitats i el seu respecte a les institucions democràtiques. És una vergonya que un grup reduït d’activistes es facin amb el control ideològic d’una televisió pública i manipulin a plaer la informació.

Els propers mesos es presenten molt complicats a tota la Mediterrània. ¿El Govern de Catalunya tindrà veu pròpia o delegarà en algun grupuscle d’agitadors? Potser comença a ser hora que algú es decideixi a convènce’ns que fa més de nou mesos que tenim un Govern nou, amb idees i actituds diferents, decidit a representar Catalunya en el món amb encert, amb visió de futur i amb una posició inequívocament democràtica.

LABORATORIS SELLARÈS

Potser avui algun amable lector es disgustarà amb nosaltres i ens reprendrà amb un “Sí, ja ho sabem, en Sellarès és un vividor, però és el nostre vividor!”. No saben fins a quin punt ens doldria violentar la delicada sensibilitat d’algun patriota amb amnèsia intermitent o tocar-li el que no sona a alguna patum. Dit això, passem a l’assumpte que ens ocupa sense més preàmbuls.

Miquel Sellarès fa dècades que viu del pressupost públic, de canongia en canongia, a compte de vells mèrits, com haver participat en la fundació de Convergència l’any 1974 o haver format part com a Director general de Seguretat Ciutadana de l’equip transversal comandat pel conseller Macià Alavedra que a inicis dels 80 va desenvolupar el projecte de la nova Policia de Catalunya. En aquest càrrec va durar vuit mesos a causa d’unes declaracions inoportunes; o sigui, per boques, una de les seves característiques més destacades i del tot incompatible amb la discreció que exigia el seu càrrec. Sellarès va ser nomenat i rellevat, va percebre el seu salari i la seva destitució no va suposar cap escàndol ni cap degradació personal. Hi ha centenars de càrrecs que han estat rellevats quan qui els va nomenar ho ha considerat oportú i cap d’ells s’ha dedicat a proclamar la seva transcendència històrica i a reclamar-nos (i aconseguir) reconeixements i privilegis com ho ha estat fent Sellarès durant trenta anys.

El 2003 Sellarès va contribuir decisivament en la campanya “Carod president”. Com a resultat, Carod no va ser President però sí Conseller en Cap i ERC va obtenir uns resultats excepcionals. Sellarès va ser premiat amb el seu nomenament com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, però va ser destituït passats dos mesos, novament per boques... i per il·lús. Els “companys” del PSC se’n van desempallegar filtrant un projecte seu que consistia en controlar els mitjans de comunicació afavorint o perjudicant grups mediàtics amb favors, maniobres i subvencions. I és que en Sellarès va caure en la visceral i hispànica temptació de “l’ara manem nosaltres” i es va trobar de facto amb la resposta socialista del “no, vosaltres no; nosaltres” que va comptar amb la col·laboració entusiasta del Grup més amenaçat (el Godó-La Vanguardia), i amb la corredoria convergent disposada a posar-lo en el seu lloc i passar-li vells comptes pendents. Miquel Sellarès és un faixador de ring d’extraradi impotent davant la floritura jesuítica i la maniobra sibil·lina. En cas de duel, mai no triaria el floret, més aviat es decantaria per la destral de sílex.

L’home, però, no va caure en la misèria i va mantenir la seva canongia més sucosa, iniciada en temps de CiU : la presidència de la Fundació del Centre de Documentació Política (CDP), un invent inicialment privat que consisteix en fer resums de premsa de copy paste a preu d’or per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, els seus inexplicables contribuents. L’arribada del segon Tripartit, amb el seu vell amic Carod-Rovira com a Conseller de la Vicepresidència (o com a Vicepresident o com a Conseller en Cap in pectore) va suposar una mena d’epifania de l’untada còsmica. Així tenim que l’amic Sellarès, cultivant la intriga folletinesca i el loock el espia que me amó ha estat el rei hiperactiu de la subvenció pública i de la paradeta virtual :

- President de la Fundació del Centre de Documentació Política.
- Cap del Centre d’Estudis Estratègics.
- Director de la revista Debat Nacionalista.
- President de l'Opinió Catalana.
- President de la revista i de l’Associació Tribuna Catalana.

Caram!! ¿Estem parlant d’un prohom, d’un referent històric de la construcció nacional que passarà a la posteritat per dur-nos a la independència? Doncs... no! Parlem d’un senyor grassonet i pavero que es passa de llest, especialista en relliscades i en viure dels nostres impostos potinejant en els seus laboratoris de la conxorxa. De vegades fins i tot utilitza Israel a conveniència com una eina. I, mirin, ens toca els nassos que algú s’aprofiti de la Independència de Catalunya i d’Israel per tirar de la rifeta.

Un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes ha revelat el desgavell amb què Sellarès administra la Fundació del Centre de Documentació Política, subvencionada sense concórrer a concurs públic amb gairebé DOS milions d’euros que van a parar a un compte personal que ell administra com si es tractés de la seva economia domèstica i que no quadra amb els balanços de la Fundació. Quan la cosa s’embolica s’autoconcedeix un préstec a través del seu Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i tan amples! L’informe de la Sindicatura de Comptes exposa clarament que això no ho pot fer, qüestiona la viabilitat de la Fundació donat que tot i la subvenció més que generosa “la Fundació presenta des de fa anys uns fons propis negatius”, el darrer consistent en 165.000 euros de dèficit, i denuncia altres pràctiques del tot irregulars, com per exemple saltar-se el pagament de l’IVA o pagar els seus empleats per sobre del conveni que regeix el personal dependent de la Generalitat, premiant-los, a més, “la puntualitat i l’activitat” com si ser puntual i treballar fos un fet excepcional i com si Sellarès fos un empresari pròdig que administra alegrement els seus diners. Denuncia la Sindicatura el caos comptable i remarca que "falta la justificació de la motivació de la despesa als rebuts de restaurants" (sic). A més, la Fundació va rebre just abans de les darreres eleccions una subvenció complementària de 241.500 euros per renovar el seu servei informàtic, que deu ser descomunal si tenim en compte que ja va rebre una subvenció de 191.000 euros l’any 2004 amb idèntica finalitat. Curiosament l'informe de la Sindicatura remarca que "el fons dotacional no coincideix amb l’aportació inicial. D’acord amb la Memòria, la diferència ve donada per la valoració de les aplicacions informàtiques. La Sindicatura ha demanat la seva composició i no s’ha obtingut".

Salvant els mèrits del passat remot de Miquel Sellarès, ens demanem quina utilitat té la seva Fundació i el seus resums diaris de premsa i per què els catalans hem de pagar-li un sou de 106.000 euros anuals via Generalitat. ¿Té algun dossier incòmode sobre algú, és molt bo explicant acudits, domina l’art de la hipnosi? En tot cas no tenim pas la sensació que els seus reculls de premsa puguin ser gaire rigorosos si tenim en compte els seus panegírics dels darrers anys sobre Montilla. Tampoc no ens sembla una persona particularment discreta ni lúcida ateses no només les seves accions sinó també algunes declaracions. Per exemple :

- “En aquests moments, vull reflexionar durant sis mesos sobre l’acord. Jo vaig aconsellar Carod-Rovira que nosaltres pactéssim amb l’esquerra. I per què? Segur que amb els amics, amb els patriotes i amb la bona gent de CiU, no haguéssim tingut tants problemes amb la qüestió nacional. Però havíem de fer una funció històrica: CiU cobria un centre catalanista i nosaltres havíem
de fer l’Esquerra nacional”. (Molt bé, nano, ets un estratega de nassos!)

- “Necessitem no sols els mitjans públics sinó els privats. Que l’operació de rellançament del diari Avui sigui un èxit i que el grup Comit sigui un èxit. Que hi hagi unes cadenes privades amb un contingut nacional català”. (Estem impressionats amb els resultats!)

- “I com a consell a la gent jove, els dic que no siguin uns buròcrates funcionaris al servei de la política. A nosaltres ens va tocar passar per interrogatoris, la presó, i ho hem superat. Ara, el màxim que poden perdre és el sou i el cotxe oficial”. (A sobre es permet donar consells ètics a la mainada utilitzant la lluita antifranquista)

- “Aquí hi ha una cosa que no s’ha explicat bé. Jo no sóc un home sense feina. Es crea una oficina de suport a Carod-Rovira feta per professionals, alliberats i a sou. Però jo pretenc donar-li el suport que calgui sense cobrar ni un duro. No vaig ser mai un professional d’en Pujol i no ho seré de ningú. Si mantinc aquesta actitud dura a l’hora de fer política és perquè no en depèn el meu sou.Quan la lletra del pis l’has de pagar de la política, estàs llest”. (Una visió molt curiosa del que és “fer política” i del que significa “no cobrar ni un duro”. De què depèn els seu sou?)

-“En Marín sap que la meva sortida em va suposar un alliberament i que jo tinc molt a veure amb el seu nomenament, sense ser ell el primer candidat.
Interessava molt que qui em substituís fos clarament un home Carod, però molt diferent a mi. Aquest noi sap maniobrar més que jo; i per això l’hem posat". (“Em deus un favor, noi!” I sí, va ser generosament recompensat)

- “Cal defensar com a líders a Catalunya TV3 i Catalunya Ràdio, i cal col·locaral darrere una indústria audiovisual potent, defensar empreses com MediaPro”. (Hem estat en mans de gent que pensava i feia coses tan encertades!)

- “Jo el 23-F anava amb una pistola amb 18 bales i de por sí que en vaig tenir, perquè si arriben a venir al Palau no sé què hagués passat... Estava amb una colla de gent que volíem emportar-nos el president Pujol”. (Per sort, Pujol no va fugir. Només ens hauria faltat això)

- “Hi ha tota una generació que s’ho ha trobat tot fet. No saben que aquestes llibertats, d’individuals moltes però de col·lectives molt poques, han
costat molt. I jo vaig estar a prop de la lluita armada en certes etapes de la meva vida; vaig anar a Israel, fins i tot, a fer cursos de coses rares…” (De debò? Com ara què, falafels de mandarina?)

Ara en Sellarès escriu articles adulant el conseller Puig i recomanant-li que “consulti més als especialistes del país que han fet possible el model policial català”. No estarà parlant d’ell, oi? És que sona a propera passada de safata a veure què cau.

Ens fa l’efecte que ja n’hi ha prou d’haver-li de pagar els serveis prestats. L’únic que probablement li deu el país a aquest personatge en busca d’un autor és una novel·la costumista. Ara que farà 65 anys, podria jubilar-se. Esperem que s’hagi donat d’alta a la seguretat social.

CATALUNYA, ANY ZERO

Què ha passat tots aquests anys perquè ens trobem en aquesta situació? Estem ben bé com l’individu d’aquesta foto, admirant el nostre país i patint vertígens.

Alguns ens van convidar a veure el millor dels nostres paisatges i ens han deixat penjats. I és que per fer de guia se n’ha de saber. ¿CiU entendrà la intenció del tomb electoral que l’ha dut a tornar a governar amb una majoria tan ampla?

CiU ha rebut més vots que mai provinents de l’independentisme. Vots de gent decebuda i indignada amb el que ERC va fer amb la confiança que va rebre dels seus electors. D’altra banda, molts independentistes no han volgut votar partits que només plantejaven la independència, sense més programa, sense parlar-nos d’economia, de política exterior, d’ensenyament, de tecnologia, de cultura, d’indústria, de treball, … Com si no n’haguessim tingut prou amb la deriva i les sorpreses que hem hagut de sofrir durant els set anys del Tripartit. ¿I com avaluar el transvasament de vot del PSC a CiU? Tot sembla indicar que obeeix a l’anhel d’una catalanitat més militant, de polítics més preparats i la demanda de més ordre i serietat.

Com comprendran, no hem pretès ser originals amb el títol d’aquest post, però pensem que és oportú. No només ha guanyat una força política enfront d’altres, és tracta d’un punt d’inflexió partint d’una situació de desastre econòmic, polític, moral, institucional i nacional, com s’ha afanyat a deixar clar el tribunal Suprem espanyol amb la sentència amb què es pretén desmuntar la immersió lingüística en l’ensenyament. I això és un aperitiu en forma de salutació al nou President de Catalunya.

El comptador està a zero i Catalunya ben avall. La caixa buida, un atur desbocat, desafecció política, una corrupció arrelada i una sensació d’indefensió i d’impotència generalitzada. Però no de derrota. Tots haurem d’arremangar-nos i de donar el millor de nosatres mateixos, i això només serà possible si el nou president, Artur Mas, entén fins a quin punt aquestes no han estat unes eleccions més i si, com ha repetit, el seu serà un govern de gent preparada, treballadora i honrada, un govern de patriotes capaç de bandejar el canvi de favors i de silencis, la corrupció, l’amiguisme i la renúncia a defensar la nostra nació sense pors. Seria desastrós que s’imposés el vell vici d’arrambar amb tot, d’actuar amb la prepotència de l’ara venen els nostres, ara manem nosaltres. També seria insensat callar i amagar sota la catifa el desastre i la corrupció d’aquests anys a canvi de suport parlamentari o de silencis recíprocs. La merda ha de sortir, tota. Esperem que el pacte entre CiU i el PSC per tal d’afavorir la investidura d’Artur Mas hagi estat més una estratègia dels socialistes per vestir amb dignitat un traspàs ràpid a canvi d’algun favor puntual al govern de Madrid que no pas el primer capítol d’una sociovergència que seria letal, perquè la desafecció i el sentiment d’impotència dels catalans seria en tal cas immensa davant una aliança que sumaria silencis i maniobres per repartir-se el país. És cert que calia no obstaculitzar la investidura perquè Catalunya no es podia permetre un traspàs de poder etern ni, naturalment, la repetició d’unes eleccions. Això, pel que es veu, no ho van contemplar els dirigents d’ERC, que s’han passat prop d’un mes afirmant que Artur Mas seria investit president gràcies al PP, cosa que han provat de provocar amb la seva tradicional irresponsabilitat negant-se a pactar la seva abstenció amb CiU. Una vegada més les llumeneres d’Esquerra donant lliçons d’estratègia.

El proper Govern de Catalunya ha de donar mostres inequívoques d’excel·lència, d’austeritat i d’honradesa. La confiança és l’ingredient bàsic per remuntar el país. No es pot trencar, és el fil que pot salvar-nos.

Felicitem el nou President de Catalunya i li desitgem el millor. Esperem que iniciï ben aviat una política exterior pròpia que obri camins a l’economia i la política catalana, que faci conèixer el millor de Catalunya al món i que s’arrengleri obertament amb les democràcies occidentals. Perquè sense aquestes premisses Catalunya mai no serà pròspera i respectada ni, encara menys, independent. Li demanem al nostre nou president, Artur Mas, que a més miri cap a Israel, que apropi els nostres pobles i que, com un acte de justícia, tanqui les ferides obertes pel Tripartit durant aquests anys amb ofenses i actes indignes cap als jueus i Israel.

Ítaca encara queda lluny, però torna a sortir en el nostre mapa. És una emoció escollida que ens toca l’esperit i el cos alhora. Hem d’arribar-hi, és el nostre destí.

PORRA ELECTORAL

Convidem els nostres lectors habituals o passavolants a arriscar-se a participar en aquesta Porra Electoral. Si algú encerta la distribució dels 135 escons tindrà un premi sorpresa -del tot simbòlic-.

Nosaltres també farem la nostra aposta però no aquí sinó al lloc dels Comentaris, com tothom. Si es donés el cas que l'encertem nosaltres, també ens premiarem.

Endavant, no es tallin!

Pensin que parteixen d'aquesta realitat...

Portiere di Notte?

L’AFER CAROD (Jugar amb les ombres)

Fa pocs dies, el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, va ser entrevistat pel programa ‘Salvados’, de La Sexta, on va acusar l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, de FILTRAR a la premsa la seva reunió amb membres d’ETA els primers dies de gener de l’any 2004. Aquell episodi va marcar la carrera política de Carod i va posar de manifest l’astúcia i els mitjans de què disposen els enemics de l’independentisme català i la manca absoluta de sentit de la realitat dels qui de sobte es van trobar jugant en la Primera Divisió de la política.


Passats els anys el senyor Carod encara no ho ha entès i continua fent declaracions absurdes, insinuant mitges veritats en un to misteriós i callant detalls que els catalans tenim tot el dret de conèixer.


Molts catalans el vam defensar dels atacs brutals de què va ser objecte en aquelles dates, inclosa la injuriosa acusació de col·laborar amb el terrorisme. Era cert, com va afirmar el propi Carod per defensar-se, que el seu propòsit no consistia en afavorir ETA i que tots els governs espanyols havien mantingut contactes, converses i fins i tot negociacions amb la banda armada. Sostenia, i és cert, que gairebé tots els governs del món ho fan de manera oficial o oficiosa, però mai ha admès -o potser encara no ha entès-, que aquesta mena de contactes preliminars en cap cas no els protagonitza un primer ministre actuant d’incògnit sinó una delegació autoritzada, oficialment o extraoficialment, pel govern de torn. Els dirigents polítics, en tot cas, supervisen l’operació i apareixen al final per signar un acord, penjar-se les medalles i administrar la victòria.


Després del pacte que va fer possible el govern Tripartit i va dur ERC al govern, Carod va ser incapaç de posar-se en el seu lloc, ara institucional, i de plantejar-se seriosament els equilibris de poder, la contundent solidesa de l’aparell de l’estat, la sofisticació de l’alta política i les manifestacions quasi infinites de misèria humana de què eren capaços adversaris, coaligats i coreligionaris. Obsedit amb l’enemic oficial -Aznar- i els dolents d’un guió simplista de bons i dolents -el PP i CiU-, un Carod-Rovira ensuperbit i persuadit de la seva posició de força pel fet d’haver propiciat un govern de coalició “que li devia a ell la seva existència” va mostrar les seves cartes amb fets, paraules i gestos prou explícits per acabar de decidir els seus mateixos companys de coalició a anul·lar-lo políticament amb la màxima celeritat.


No estem en condicions de quantificar la proporció de bones intencions i de megalomania que van dur Carod a cometre la insensatesa d’entrevistar-se amb membres d’ETA prop de Perpinyà. El cert és que milers de mirades amatents esperaven la més mínima relliscada del Conseller en Cap per destruir la seva carrera política i desacreditar ERC. Carod, per la seva posició de força, havia aconseguit una presidència compartida de facto, una mena de bicefàlia materialitzada amb la forçada delegació d’importants competències que institucionalment corresponien al president de la Generalitat i, a més, competia obertament amb el president Maragall en el terreny de l’autoritat, la preparació i el carisma. A això cal sumar-li el mortificant recordatori, amb una amenaçadora insistència, que el PSC i el president li devien a ell i a ERC un estatus i un govern que no havien guanyat directament a les urnes. Els seus dies de glòria estaven comptats.


Maragall ho sabia, molts ho sabien

Carod-Rovira s’entesta a repetir que el president Aznar va filtrar la seva trobada amb membres de la direcció d’ETA. És alarmant que encara ens enganyi callant el que sap i afirmant que un president de govern filtra informacions, per més privilegiades que siguin. Un president de debò, encara que sigui antipàtic i anticatalà, disposa de prou poder i prou personal de confiança per delegar una filtració. Un president de debò no filtra, ordena o autoritza que es filtri, es publiqui i s’escampi una notícia o una campanya en tota regla. I Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col·laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. Cal recordar que a partir d’aquell moment part de la premsa i l’ex Delegada del Govern espanyol a Catalunya i aleshores ministra d’Administracions Públiques, Julia García Valdecasas, van acusar Esquerra Republicana de ser un “partit terrorista”. Permetre que aquell afer, plantejat en aquells termes -en gran mesura compartits i atiats per alguns barons del socialisme espanyol-, esclatés a tocar les eleccions hauria pogut suposar una desfeta electoral sense precedents per al PSOE.


Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel·ligència i per divulgar informació privilegiada. El grau d’hipocresia i de cinisme d’aquestes acusacions sí que resulten sorprenents i indignants. Que els governants fan un us interessat de la informació procedent dels seus serveis d’intel·ligència és un fet universalment conegut i entusiàsticament practicat per qui ha estat o estarà algun dia en disposició de fer el mateix. El PSOE s’ha afartat d’abusar-ne; ERC ho ha provat.


D’altra banda cap partit amb sentit d’estat no pot escandalitzar-se pel seguiment d’un líder polític que es desplaça a l’estranger de forma irregular i transita per un territori on hi ha un grup terrorista que es mou amb certa facilitat. ¿Què hauria succeït si ETA hagués segrestat Carod? És molt fàcil respondre que això era impossible, que Carod hi anava de bona fe, etc. Sí, sí, molt bonic, però qualsevol que tingui un mínim d’informació sobre ETA i no simuli anar amb el lliri a la mà sap que aquesta organització no és monolítica, que hi ha divisions i pugnes pel poder i que, en aquell moment, es lliurava una batalla soterrada entre la vella dirigència i els cadells borderlines sorgits de la kaleborroka disposats a demostrar com fos que tenien més collons que els iaios de l’aparell. ¿Se’ls acut una bufetada més sonora a la cara dels partidaris de la negociació i un trofeu més descomunal que un segrest tan sonat?


Però, a més, aquells que simulaven sentir-se atribolats pels seguiments del CNI callaven que… no calia. Al CNI no li calia seguir Carod perquè els Serveis d’Intel·ligència francesos tenen el costum de treballar sense rebre ordres del Govern espanyol. Al CNI no li calia seguir Carod perquè és sabut que té prou agents infiltrats a ETA i, també, als Mossos d’Esquadra. Al CNI no li calia seguir Carod perquè encara que no sigui massa sabut, te prou infiltrats a tots els Partits polítics de Catalunya. I, a més, ni al CNI ni a cap servei d’intel·ligència no li calia seguir Carod perquè el grau d’indiscreció i de delació provinent dels partits i dels mitjans de comunicació catalans és més que suficient per informar indiscriminadament sobre qualsevol tema a qui sigui.


Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.


El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. I aquí s’inicia un nyap descomunal que cap eminència del periodisme d’investigació ha estat capaç de denunciar. Els oferim la narració dels fets en rigorosa exclusiva i esperem que els Mèdia tinguin, si més no, la delicadesa de citar-nos en el supòsit que gosin fer públic aquest afer.


Informat el President Maragall de tal despropòsit i aconsellat pel seu entorn de màxima confiança (especialment pel seu germà Ernest i pel seu Cap de campanya electoral, Jordi Mercader, periodista expert en pastisseria de farsa fina), en una hemorràgia de lúcida habilitat va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant un bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003 que deia el següent (les majúscules i minúscules dels càrrecs oficials esmentats són un fidel reflex de l’escrit original tal com es pot comprovar en el Document enllaçat ut supra. El text en negreta és nostre) :


DECRET


342/2003, de 29 de desembre, de delegació de funcions executives del President de la Generalitat de Catalunya en el conseller en cap.


D'acord amb el que estableixen els articles 36.3 de l'Estatut d'autonomia i 64 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya;


Atès que he d'absentar-me de Catalunya des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004,


Decreto:


Article únic


Delegar en el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya les funcions executives que em corresponen com a President de la Generalitat des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya.


Barcelona, 29 de desembre de 2003


Pasqual Maragall i Mira


President de la Generalitat de Catalunya


A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!


La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys.


Que el president Maragall era a Catalunya per aquelles dates i que ho sabia el seu cercle proper i més gent qure no suposaven i desitjaven els protagonistes d’aquell nyap ho demostrarem més endavant, però el primer que ho va plantejar públicament com si es tractés d’un enigma apte només per a iniciats i ments privilegiades va estar, justament, Josep Lluís Carod-Rovira.


En efecte, Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’. Val la pena transcriure aquest breu combat d’esgrima dialèctica digne dels Germans Marx:


–¿Es anecdótico que usted siendo el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?


–Lo dice usted que era president en funciones…


–Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.


–No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.


–Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?


–Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?


–No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.


–Esta afirmación la hace usted.


–Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.


–Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.


–… El problema es que usted abandonó el país en un momento


en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental.


– Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.


Que “ja està”, diu? No, en absolut. Que aquella operació comportés la seva sortida del Govern no és res comparat amb la trama de mentides i de silencis que va suposar que el poble de Catalunya el jutgés i el premiés com a un heroi sense saber la veritat, abusant de la confiança i la bona fe dels seus votants i de molts companys. ¿Qui més ho sabia?, qui s’ha lucrat amb aquest secret?, quin és el seu abast real?, per què Esquerra Republicana de Catalunya i Carod després d’això, d’haver estat expulsats d’un govern que no hauria estat possible sense ells i de constatar com tots els compromisos contrets pels socialistes catalans i espanyols eren sistemàticament defraudats van pactar amb ells un segon govern tripartit? Com pot, Carod-Rovira, ser el Vicepresident d’un govern tan judeofòbic?


En el proper article explicarem alguns detalls de la potineria i la befa cap al poble català que va bastir aquella paròdia, alguns moviments estratègics que van reforçar el PSC i l’ombra de col·laboracions aparentment sorprenents que les van fer possibles. El maridatge forçat d’uns aprenents de Maquiavel i els experts aparatxiks del PSC va infantar un segon govern Tripartit que ha dut Catalunya a una situació d’indigència moral i intel·lectual, de descrèdit i de ruïna que anys enrere ens haurien semblat inimaginables.

EL QUE VAL, VAL

Aquest detritus figura que és "humor". El dibuixant FER avança a Ahmadinejad per l'esquerra dedicant aquest suposat acudit "al poble -el que queda- palestí" (sic). Ho fa a la pàgina web de Palestina.cat , secció "cultura". FER es deixa anar pendent avall en l'apassionant submón del tòpic, el facilisme, la demagògia i la mentida perquè insultar els jueus surt de franc. Però veiem què va fer la seva publicació quan es va veure en l'incòmode compromís de donar suport a la llibertat d'expressió i a un company danès amenaçat de mort per gosar dibuixar Mahoma, quan molts dibuixants van jugar-se la pell plantant cara a tota mena d'amenaces, quan molts innocents van ser assassinats per l'integrisme musulmà a causa d'una caricatura esbossada per un desconegut a milers de quilòmetres,... Exactament això. ES VAN CAGAR. El nostre futur, les llibertats conquerides després de segles de lluita per avançar cap a una societat democràtica depenen de la fluixera dels esfínters d'un grapat de progres amb diarrea, de covards què ni tan sols no cal que els segrestin per tenir la síndrome d'Estocolm. La por és lliure. Si tens por, calla; però no insultis els qui s'estan partint la cara per tu ni adornis la teva covardia disfressant-la de justícia mentre t'agenolles davant la barbàrie. Mentre la revista "El Jueves" ens mostrava el seu joglar humiliat i amb un parell de llagrimetes fruit de l'enculada, el setmanari francès 'Charlie Hebdo' publicava això...

El director de la publicació, Philippe Val, va ser dut als tribunals francesos per les organitzacions islàmiques del país veí, tingudes per "dialogants, progressistes, cosmopolites, bla, bla, bla". La demanda pretenia demostrar un suposat cas d'injúries contra els musulmans, quan en realitat el que Charlie Hebdo va voler denunciar i escarnir era una part de la població amb motiu dels seus deliris religiosos i polítics : els fonamentalistes, feixistes, totalitaris indecents que pretenen que Europa caigui de genolls en l'adoració del seu déu, que un grup religiós aliè a les conquestes europees de la llibertat i una minoria totalitària hereva del comunisme, després de perdre totes les batalles de la raó, la llibertat i la justícia, ens vulguin arrossegar a un nou feudalisme teocràtic dominat per aiatol·lahs que menyspreen la llibertat, el progrés, les dones, la ciència, la cultura i qualsevol manifestació d'independència moral i intel·lectual. Després de moltes aventures Philippe Val, el seu setmanari i les llibertats cíviques van guanyar el cas als tribunals francesos. El van encarar per la nostra llibertat, el van guanyar en el nostre nom. GRÀCIES, AMICS! Philippe Val, no és un desconegut. Ja als anys '70 va destacar com a decidit defensor de les llibertats i la democràcia. Provinent del món llibertari, va ser un cantautor reconegut pels seus valors ètics i per les seves aportacions musicals. Mai no s'ha mossegat la llengua ni li ha tremolat el pols a l'hora de denunciar qualsevol maniobra totalitària. La seva lluita contra el feixisme islàmic va ser recollida en el documental ‘C’est dur d’être aimé par des cons’ ('És dur que t'estimin els imbècils'), de Daniel Leconte. Malauradament l'esmentat documental no s'ha estrenat a casa nostra. Lògic, oi? Quin distribuïdor o quin cinema s'arriscaran a exhibir la veritat? No només no obtindrien cap subvenció per traduir, doblar, subtitular, publicitar i exhibir-lo sinó que -misteriosament- perdrien qualsevol ajut futur. Així estan les coses... (Gràcies, Carod!).

Segons Leconte “Més val riure amb Charlie Hebdo que empastifar-se en el paradís". Philippe Val, actualment, és el director de France Inter. S'imaginen algú tan independent i tan valent dirigint Catalunya Ràdio?... Tot arribarà! Mentrestant no ens rendim, lluitem. I sobretot sortim, sortim sempre de l'esclavatge. KHAG PÉSAKH KAXER VESAMEAKH!

CAMÍ DE XANADÚ

Ahir, dimecres de quaresma, dia de bunyols, va ser un jorn memorable. Alícia Gámez, una dels tres cooperants segrestats per Al Qaida a Mauritània el 29 de novembre passat va ser alliberada sana i estàlvia A CANVI DE RES!! Sí, sí, que ho ha dit la vicepresidenta del govern espanyol i aquesta senyora és molt seriosa i no se li acudiria mai de la vida mentir sobre un assumpte tan greu i menys la vigília de l'aniversari de la matança d'Atocha, obra de fanàtics islàmics. El cas és que Al Qaida ha deixat anar l'Alícia amb aquella elegància que caracteritza les nobles i hospitalàries ànimes del desert, que la noia ha aterrat a Barcelona amb un avió de les forces aèries espanyoles que l'ha anat a recollir a Burkina Fasso -això també té un cost zero per als contribuents-, i que ha estat rebuda com una autèntica celebritat per les autoritats del país. No s'havia vist fins ara una rebuda tan càlida i tan florida, i mirin que ens han visitat persones principals fins i tot de l'estranger : premis Nobel, astronautes, presidents, toreros,... Celebrem que estigui bé i, a més, viva i entenem perfectament que el comprensible cansament no li hagi permès donar-nos detalls sobre els seus companys de segrest. Tant se val, hem copsat el missatge: l'Albert Vilalta i en Roque Pascual aviat seran amb nosaltres, també a canvi de res, però els segrestadors se'ls han quedat uns dies més per parlar de coses d'homes i perquè els devien haver agafat afecte i deixar-los anar als tres de cop se'ls feia molt dur. Bé, ja en parlarem a fons en el seu moment.

La segona gran notícia és que els ministres del govern espanyol són gent previsora i intel·ligent i ens han fet saber que, en un futur, a més de la pensió que cobraran com a ex-diputats i ex-ministres també percebran uns dinerets dels plans de pensió que paguen religiosament per arrodonir les seves modestes jubilacions. Ens congratulem del seny i la coherència de la crème de la crème del socialisme espanyol i captem la indirecta. Gràcies per l'avís. Ho intuíem.

La tercera bona nova del dia d'ahir va ser irradiada des del Parlament de Catalunya : el govern de la Generalitat -vencent els pèrfids atacs de l'oposició- va demostrar sense la més mínima concessió que la gestió de la impressionant macro-nevada de dilluns va ser quasi impecable. Així com l'incendi d'Horta de Sant Joan del passat juliol segons el Conseller d'Interior -Honorable senyor Joan Saura- va ser impecable malgrat la mort de cinc bombers i serà estudiat -diuen- per la concatenació quasi infinita de fenòmens paranormals (entre els quals no es compta la misteriosa desaparició del Cap Operatiu durant set hores), de la mateixa manera ens atrevim a afirmar que la monstruosa nevada de dilluns passat serà matèria de les tesis doctorals més prestigioses com a paradigma de l'Emergència per antonomàsia. Sabem de què parlem... És més, parlem-ne.

COLGATS PER 20 CM. MONSTRUOSOS DE NEU

A finals de la setmana passada el Redactor d'aquest post tenia la intenció d'analitzar l'esbroncada de què va ser objecte la senyora Rosa Díaz en una Universitat barcelonina. Però davant els reiterats advertiments del Servei Meteorològic de Catalunya sobre una amenaça climatològica consistent en un temporal marítim amb onades previstes de fins a vuit metres i una nevada copiosa, el Redactor que això perpetra va fer us de la seva llibertat personal -a risc de la seva pròpia i insignificant existència- i va permetre que primés el seu instint periodístic. I va dir-se : "ves a alguna localitat de la Catalunya rural entre l'amenaça de sunami i la de glaciació instantània, que igual et donen el Pulitzer". I així tenim que es va plantar a una petita població del Baix Empordà tenallada pels dos cataclismes apocalíptics. Per no fer la narració massa feixuga, descartarem el dramatisme del maremoto perquè els pescadors no van sortir a pescar, cap retardat va anar a l'espigó per veure com la mar l'engolia i els ajuntaments de la costa van impedir que els vehicles i les persones humanes s'apropessin a l'abisme. Per tant, passem a l'assumpte de la nevada (monstruosa)...

Va ser horrorós! S'ha de viure en primera persona de l'infinitiu, si no és impossible imaginar una cosa tan diabòlica : va nevar. És imprescindible llegir i, si pot ser, memoritzar la gran guia estratègica i tàctica que el nostre Govern segueix en aquests casos excepcionals que seran estudiats com a paradigma de la ciència física per les nacions fins que el canvi climàtic fongui el darrer glaçó del nostre vas de whisky : el pla Neucat. És bàsic tenir una cultura multidisciplinària per entendre la introducció : què és la neu? El cas és que va nevar i un vent huracanat de cinquanta quilòmetres per hora va col·lapsar tots els serveis bàsics que un estat avançat i preparat com el nostre pot oferir als seus ciutadans. Lògicament va ser impossible la presència de màquines lleva-neus, de policia, de responsables de protecció civil, d'avisos lluminosos a les carreteres i consells radiofònics sobre què fer davant d'una contingència tan imprevisible i demolidora... El resultat de la catàstrofe estava cantat : desenes de pobles sepultats per un gruix impressionant de 20 cm. de neu, la xarxa elèctrica destrossada, desenes de torres d'alta tensió abatudes, els trens paralitzats, els suïcides que havien jugat a la ruleta russa pel sol fet d'aventurar-se a fer més de mig quilòmetre amb cotxe atrapats durant deu hores,... No es pot jugar amb el destí, coi!

Sort que tenim unes autoritats eficients, preparades i envoltades d'una aurèola d'autoritat guanyada a pols. Els devem la nostra gratitud infinita i eterna. L'operatiu ha estat impecable, el que ha fallat ha estat la gent, els fotuts alcaldes de sempre que es dediquen a tocar els nassos ajudant els desvalguts per fer demagògia, els meteoròlegs, els francesos, la nevada del 2001, la sal, la neu, el vent i les ràdios no oficials posant en dubte que les carreteres estiguessin practicables i netes de neu,... Segurament per això els dirigents d'Interior han renyat a la insensata ciutadania i a la societat en general.

EL NOSTRE HEROI

Sí, les coses com són. Tots els pobles tenen els seus herois i nosaltres no podíem ser menys. Joan Saura, el nostre Honorable conseller d'Interior, és un regalet que no ens mereixem. Saltarem el seu gloriós passat comunista, que ompliria milers de panflets subvencionats i anem al gra : el dia que el conseller va decidir gastar milions d'euros dels nostres miserables impostos per decorar i orientar el seu despatx segons els principis del feng shui, luxe esotèric de què fruïen els emperadors xinesos, es va obrir una expectativa que no ha estat defraudada : el nostre Timoner en l'ombra, l'encarregat de proporcionar la màxima felicitat als catalans, ha estat un exemple d'eficiència i dignitat des que el President de las Generalitat el va nomenar per "cremar-lo". Quina meravella!... cinc bombers cremats, un conflicte internacional permanent amb Israel, inversions provinents dels EEUU aturades, injeccions ingents de diners a grupuscles antijueus i antisistema, un país angoixat, un govern hipotecat, una cantant jueva escridassada pels seus camarades de partit, els cossos de bombers i de policia en estat de depressió permanent, sinagogues i llibreries sefardís assetjades,... Una perla, escoltin!

Aquest Redactor, com milers de catalans i de forasters, no es va moure del seu lloc el dia de la nevada. Va jugar el paper de "ciutadà exemplar". El premi? Aquí el tenen :

- 48 hores sense llum.
- 48 hores sense calefacció.
- 48 hores sense aigua.
- 48 hores sense tren.
- 48 hores sense telèfon.
- 48 hores sense mòbil.
- 48 hores sense Internet.
- 48 hores sense ordinador
- 48 hores sense carreteres practicables.
- 48 hores sense botigues.
- 48 hores sense televisió.

Un conseller tan impresentable que sense proposar-s'ho ens pot dur a l'edat mitjana per una nevada de deu hores és el mateix individu que pretén donar lliçons a Israel, un país que fa més de 60 anys que està en guerra sense voler-ho amb un munt de països que pretenen esborrar-lo del mapa i que malgrat això, passi el que passi, funciona com un país seriós perquè està governat per gent amb preparació i autoritat; Catalunya és a mans de gent tan inepta que si l'exèrcit del Buthan decidís envair-nos se'n sortiria en cosa d'hores. És clar que ben mirat no és descartable que al Buthan hi hagi gent més seriosa al govern; segurament sortiríem guanyant.

AMB FRANCO MENTIEN MILLOR

El president José Montilla ha declarat que no vol entrar en el gravíssim afer del foc d'Horta de Sant Joan perquè no vol participar "en aquest circ". Però el principal responsable polític del país i del "circ", és ell. El risc que comporta vendre una realitat virtual fins arribar a creure-se-la desemboca en el caos i la tragèdia. La vida no és un anunci, la gent és de veritat i, a diferència dels spots de la Catalunya guapa, pateix de veritat. La tragèdia del dia 21 de juliol al foc d'Horta de Sant Joan és el reflex del que està passant a Catalunya. Uns comandaments polítics aliens a la realitat, ineptes i prepotents, sense la preparació tècnica necessària i, sobretot, sense virtuts tan essencials com l'empatia, la humanitat, la modèstia i el sentit de servei a la comunitat només poden garantir la fugida endavant i el desastre. Les imatges i el so d'aquest vídeo en són una prova : ineptitud, prepotència, supèrbia i engany d'una banda i, de l'altra, una barreja de caos, de sofriment, d'esforç, de solidaritat, d'impotència. Un home desesperat suplicant durant vint minuts que algú l'ajudi, un ferit agonitzant que va ser evacuat dues hores més tard i que va acabar morint a un hospital, més de noranta homes atrapats pel foc, trenta homes compartint 10 mantes ignífugues i a punt de morir perquè els responsables d'informar-los i socórre'ls no van estar a l'alçada o no eren al seu lloc; un coordinador eficient i superat per les circumstàncies provant d'ajudar els seus companys a 250 quilòmetres de distància; homes que ens consta que van trucar els seus companys fora de servei perquè els ajudessin, comandaments amb sentit del deure que malgrat no estar assignats a aquell operatiu o ser de vacances van fer centenars de quilòmetres en cotxe -perquè els helicòpters servien per altres "afers"- per intentar redreçar aquell caos; operadores sorpreses sense prou preparació ni un check-list ni cap protocol d'emergències, mitjans aeris medicalitzats que triguen hores en arribar, ...

Això és la realitat! I quines conclusions treuen els responsables? : que l'actuació va ser impecable, que ells ho fan molt bé, que els morts van ser imprudents, que un diari s'ha confabulat amb l'oposició per desacreditar-los. Tenim una directora general que per comptes de dimitir i col·laborar amb la justícia exerceix de comissària política pressionant els seus homes als jutjats, al parlament i a les casernes i un cap operatiu que es renta les mans afirmant que els Graf són un grup d'elit autònom, com si tinguessin cap responsabilitat sobre la imperdonable falta de previsió, d'informació i de suport que van haver de patir, com si això pogués justificar que trenta homes haguessin de compartir 10 mantes ignífugues. Segur que els progres de boquilla que ens governen es van escandalitzar veient com al Titànic només hi havia bots salvavides per a la primera classe; però què feu amb els homes que depenen de vosaltres? Assumir responsabilitats? Impossible. Hi ha massa interessos en joc, massa cotxe oficial, massa càrrecs, sous, poder, diners, privilegis... I por, i falta d'humanitat. Que sembli un accident. El vent, un lamentable descuit amb el GPS, un seguit de circumstàncies adverses,... També ho diran de Catalunya : van tenir mala sort, una crisi internacional de la qual ells no n'eren responsables, falta de col·laboració i entusiasme popular,... I ens deixaran enmig de la tempesta i es repartiran entre ells tots els bots salvavides. O potser fugiran amb helicòpters oficials pagats per tots nosaltres. Podrien fer una escala per dinar al Parador de Tortosa. Que no els faci bon profit! De vegades tenim la sensació que aquella podridura resclosida del franquisme sobreviu oculta entre les escletxes del poder. Sentim i reconeixem la seva fortor de tard en tard i, poc a poc, la gent parla i dóna detalls -com passava a la dictadura- fins que l'allau d'immundícia rebenta les frontisses dels despatxos del poder i dels arxivadors que regalimen oli i vaselina de molts mitjans de comunicació. Que així sigui, que aquest afer els sepulti, que aquest foc els devori. Alguns membres del govern, especialment Joan Saura, es vanten d'haver lluitat contra el franquisme, però ara que són al govern demostren que s'assemblen massa als dirigents de la dictadura: no governen, manen; són -com aquells- sectaris, minoritaris, dèspotes, classistes, ineptes, antisemites, avantatgistes, prepotents, corruptes, mentiders. Però no ens enganyen; la vella guàrdia anti-totalitària els tenim apamats i els més joves no són idiotes. L'autèntica Memòria Històrica no oblida. Amb Franco mentien millor.

LA NAU NO VA

... Ni la nau de Catalunya ni Olga Lanau. Ens agradaria poder transmetre alguna bona notícia o, posats a citar naufragis, fruir del de "E la nave va" de Fellini, però la situació de moment no permet grans alegries. Al marge de constatar que els nostres governants no només no solucionen els gravíssims problemes que pateix Catalunya sinó que s'han constituït en una casta que acapara portades i tertúlies pels problemes que provoquen, hi ha nervis, molts, molts nervis. Tant és així que no sabem per on començar. Deixarem per un altre dia l'assumpte de l'avançament de les eleccions catalanes, però no podem resistir-nos a fer una mena de sinopsi : al mes de juny Laporta quedarà lliure per actuar obertament, Carretero potser ja s'haurà aclarit, s'haurà consumat el desprestigi de Zapatero a nivell internacional i còsmic, el foc d'Horta haurà consumit mig Departament d'Interior, els petits empresaris i els autònoms notaran que la devolució de l'IVA és una quimera, els subsidis per maternitat i dependència, les subvencions i les beques no arribaran, l'amenaça del Constitucional s'haurà complert o serà un tema pendent cada dia més insultant, algú fora dels sindicats farà números i sumarà aturats "oficials" i autònoms, els metges de la xarxa pública esclataran, potser haurem vist algunes imatges inquietants dels nostres tres segrestats, algú treurà rèdits suculents de la cançó dels "papers per a tothom",... Hem dit que les subvencions no arribaran? : això és greu; la premsa podria ser que, involuntàriament, pateixi una mutació i sigui lleument independent. Per quan vingui un altre juny el Tripartit té dues alternatives : o convocar eleccions per provar una carambola i salvar els mobles o un seguit concatenat i interminable de miracles i prodigis : que la Doctora Geli descobreixi una vacuna universal i gratuïta contra el càncer, que Carod rebi el Nobel de la Pau o del que sigui, que una ONG subvencionada inventi una energia alternativa insospitada, que es descobreixi una mina inesgotable d'or a les clavegueres de Barcelona,... Si el juny ja és un infern temut, el novembre és una debacle inassumible. Hi ha nervis, hi ha molts nervis. La roda de premsa convocada dissabte amb caràcter sumaríssim per la senyora Lanau és una prova patètica de l'horror vacui de la gent d'Iniciativa que no ens sorprèn. Entristeix, això sí, que un bomber professional com Joan Rovira es presti a dur la palangana: vinga, Rovira, dimiteix o demana una excedència, una baixa o el que sigui. Olga Lanau és un personatge que està en vena permanentment. Sospitem que si els gamberros de Polònia no l'han fet sortir al seu programa és perquè s'ensumen que durarà poc o perquè dubten si no seria més oportú lluir-la a "La escobilla nacional". Molts de nosaltres vam prendre consciència de l'alçada professional i humana d'aquesta senyora just passada una setmana de la tragèdia de l'incendi d'Horta. Efectivament, el dia 28 de juliol va participar en una mena de debat en el programa "Els Matins" de TV3 -versió estival- i, per comptes d'entrar a sac dient alguna cosa que s'aproximés a la veritat i a la solidaritat, va dir AIXÒ : "jo no sóc la persona competent en l'àmbit de la prevenció d'incendis". A sota podíem llegir atònits un rètol que proclamava "Olga Lanau. Directora General PREVENCIÓ i extinció d'incendis". Poden comprovar-ho vostès mateixos; aquesta prodigiosa afirmació la va perpetrar al minut 1.50. És una llàstima que en el rètol no fessin constar que, a més, també és la Directora General de SALVAMENT. Sobretot és una llàstima pels bombers que van haver de vorejar o sucumbir a l'infern en què es van trobar immersos malgrat la seva dedicació i professionalitat aquell infaust 21 de juliol. Si aquesta senyora sabés que és la principal responsable de prevenció i de SALVAMENT, potser hauria llegit i entès el Pla Infocat i hauria imposat que s'actués en conseqüència, passant de la situació d'Alerta a la d'Emergència. Però no, Olga Lanau va convocar una roda de premsa al·lucinant per insinuar que els mitjans i els advocats estan burxant més del compte, per desmentir que des de la conselleria hagin acusat mai els bombers morts de ser imprudents, per reivindicar que tothom estava al seu lloc el dia de la tragèdia i per reblar que el cap operatiu d'aquell dia està "destrossat". Aleshores Joan Rovira va recitar sense gaire esma el seu paper galdós : hi ha desconfiança dels bombers cap als seus comandaments (tu diràs!), fan més cas de la premsa que del Departament (lògic), estan "tocats" (com tot Catalunya, noi!), i va deixar anar que "això és greu a quatre mesos de la campanya d'incendis"... A veure, quina lectura n'hem de fer d'aquesta queixa o d'aquest advertiment? El que és greu és que el Departament s'escudi darrere de la professionalitat i la bona fe dels bombers, i el que seria imperdonable és que d'aquí a quatre mesos no hagi saltat tot l'staf -i tota l'estafa-. Els bombers continuaran fent la seva feina amb generositat i sabent que tot Catalunya els està agraïda i els aprecia de debò. Els bombers saben que la seva feina pot arribar a ser molt perillosa, però si estan "tocats" no és pel risc que assumeixen ni perquè es denunciï la ineptitud i el menyspreu per la veritat dels seus superiors, sinó perquè es protegeixi la mentida i la irresponsabilitat. Els Bombers saben el que haurien de saber el conseller Saura, el tovàritx Joan Boada i la directora general Olga Lanau : que la irresponsabilitat, la frivolitat i la mentida comporten conseqüències gravíssimes. Saura no pot entendre un plantejament tan bàsic, just i raonable. Saura, és un conseller d'Interior tan destraler que es troba més còmode assistint a una manifestació jihadista...

que tenint l'honor i la responsabilitat de presidir un acte en record dels milions d'assassinats de la Shoà...

Un individu que després d'un seguit de disbarats, d'irregularitats i de negligències imperdonables es posa nota a sí mateix i, sense el més mínim vestigi de vergonya, afirma en seu parlamentària que la tasca en la que han mort cinc bombers que mentre sofrien la seva fi es demanaven on eren els seus comandaments, ha estat... "impecable". Un covard, que envia una missatgera penosa a dir-nos que la premsa s'està passant, que els advocats parlen massa, que els sindicats callin. Ningú s'adona que aquest conseller ens està dient que l'estat de dret no li agrada? Som un país europeu antic, petit, menystingut, resistent i assedegat de llibertat i reconeixement que ens hem de treure de la sola de la sabata aquesta tifa aparentment bonista, aquesta Memòria selectiva, aquest Gulag ètic, aquesta indigència integral que SÍ ha provat de culpabilitzar els bombers de la seva mort, que ha menyspreat els alcaldes i la gent dels pobles afectats pel foc i que ha amagat els seus aparatxiks patètics, com Joan Boada, secretari general de la Conselleria d'Interior, el responsable d'humiliar la nostra policia i d'abandonar els nostres bombers. Que una riuada s'endugui per sempre tanta infàmia. ANNEX És injust que quedi en la memòria col·lectiva una idea equivocada sobre Delta 0. Aquesta és la denominació amb què es reconeix el cap operatiu de torn que dirigeix i coordina sobre el terreny les tasques de bombers, mossos, forestals, sanitaris, etc. El fet que el Delta 0 del dia 21 de juliol no estigués a l'alçada -o no estigués allà- no pot contaminar la tasca dels homes que han complert amb la seva obligació amb escreix. Volem recordar que el Cap Operatiu del dia anterior a la tragèdia, quan va saber que hi havia una situació veritablement alarmant per mitjà d'una trucada a les 15.30 d'un company, va remoure cel i terra per salvar els GRAF i es va traslladar fins a Horta de Sant Joan. Potser només feia una hora que s'havia ficat al llit, rebentat, però va fer molt més del què s'espera de ningú. Malgrat els seus desvels, quan va arribar a Horta els companys del GRAF de Lleida ja eren morts i molts altres companys s'havien salvat de miracle. Això és un comandant i això és un company! Fa temps que esperem que el cap d'aquell dia, Carles F.G., expliqui què va passar. De moment l'únic que sabem és que tothom el trucava i que no va donar ordres en els moments més dramàtics. Sabem que els alts comandaments polítics l'estan justificant i que, venint de qui ve i en quines circumstàncies, aquest fet no augura res de bo. Actuació "impecable", "correcta", "va deixar el seu lloc de comandament per desallotjar una masia que no corria perill", "va deixar el Centre de Comandament Avançat perquè hi havia massa fum", "no li van dir que hi havia morts per no posar-lo nerviós", "va declarar que ell no era el responsable dels GRAF". El cobreixen o es cobreixen amb el seu silenci? Si no era al seu lloc, com sembla, ningú no li picarà el"crestó"? Ho sabrem ben aviat. ANÈCDOTA Per casualitat hem sabut que el cap operatiu missing del dia de la tragèdia -podríem dir-li provisionalment "Ala Delta 0"- es diu exactament igual (nom i dos cognoms) que un arquitecte tarragoní que treballa per ajuntaments socialistes i per la Diputació de Tarragona en projectes "no harmonitzats" (!?). Naturalment no identificarem el bomber, però l'arquitecte es diu Carles Font Gili. També va donar el seu vist-i-plau a la "reforma i ampliació" al Parc de Bombers de Tortosa, amb un pressupost inicial de 2.378.908,81 €. Això en principi no té res d'estrany, però ens ha dut a interessar-nos per les inauguracions i remodelacions de centres del departament i per l'empresa que es va fer càrrec d'aquesta adjudicació, “GESTIÓ D’INFRAESTRUCTURES, SA” (GISA), una empresa pública dependent de la Generalitat de Catalunya constituïda l'any 1990, (i és que CiU va crear algun Golem que el Tripartit ha sabut alimentar i munyir amb molta traça). GISA actualment és l'empresa -privada però no, pública però tampoc- que adjudica les obres de la Generalitat. El seu pressupost d'enguany és de 1.057,7 Milions d'Euros i, en aquests moments està decidint a quines empreses adjudica "la construcció d'autopistes, carreteres, camps d'aterratge, vies fèrries, centres esportius, presons, etc". El que adjudica ara ho estarem pagant fins el 2030. Però deixem córrer aquest seguit de coincidències del tot alienes al Departament d'Interior, a Ala Delta 0 o al silenci de Montilla. Com deia ahir Fèlix Millet parlant del seu cas, "esperem que tot s'aclareixi".

CODA :

La il·lustració que encapçala aquest article és "La balsa de la Medusa", de Théodore Géricault, una tela monumental de l'any 1819 actualment exposada al Louvre. El pintor es va basar en un fet esgarrifós ocorregut tres anys abans : el naufragi de la fragata La Medusa, capitanejada per un inepte arrogant que a causa de la seva niciesa va fer embarrancar la nau que comandava en un banc de sorra davant les costes de Mauritània. Com que només hi havia dos bots salvavides va fer construir una balsa precària. Ell es va quedar en un dels bots. Una mà anònima va tallar amarres i la balsa va quedar 13 dies a la deriva amb 147 supervivents, una bossa de galetes i dos recipients d'aigua que van anar al fons del mar a causa de les baralles dels desesperats nàufrags. Encara que van ser rescatats per un vaixell no pot dir-se que van tenir sort : només en van sobreviure quinze. La resta es van suïcidar, van ser assassinats, van morir ofegats o defallits o van formar part de la dieta dels seus companys de balsa. Alguns supervivents van embogir... Coses que passen quan qui comanda la nau no en sap i no fa res per evitar el naufragi.