#NOVULLPAGAR (Ni un euro a La Caixa)

El Govern català cometria un error impressionant si, tal com ha amenaçat, multa els conductors que ens neguem a pagar uns peatges que fa més de quaranta anys ens veiem obligats a satisfer en forma "d'impost especial per als catalans" i que ens han venut com una mena de luxe que triem voluntàriament quan en realitat es tracta de pagar unes autopistes sovint més deficients que els milers de quilòmetres d'autovies gratuïtes i infrautilitzades que travessen Espanya i que no tenim més remei que transitar-les perquè no hi ha una altra alternativa segura.

Es tracta d'un Impost especial per salvar la pell. Molts dels conductors que van triar no pagar els peatges van deixar la seva vida sobre l'asfalt de la Nacional II. Ara hem decidit que aquest abús insuportable s'ha acabat.

Si el Govern de Convergència i Unió decidís multar els qui es rebel·len contra aquesta discriminació passaria de la tebior al col·laboracionisme amb l'espoli i, a més, demostraria que la seva funció no és governar Catalunya sinó servir un monopoli a mans de La Caixa.

A l'estat espanyol li convé que paguem perquè per mitjà dels peatges de Catalunya es recapten milions d'euros en impostos, perquè aquest espoli afegit li estalvia fer obra pública al nostre país i perquè sagnar la nostra economia més allà dels impostos formals ja els està bé. Si la gent que no pot pagar mor estavellada per les carreteres se'ls enfot.

A La Caixa i Abertis no cal dir que la pròrroga de les concessions els ha suposat un negoci rodó, sobretot tenint en compte que forma part del buidatge dels fons col·lectius de La Caixa que ha anat teixint l'alta direcció, capitanejada per Ricard Fornesa. I al Govern català, que denuncia amb la boca petita aquest abús, li convé estalviar-se obra pública i enfrontaments més crus amb el govern de Madrid. No cal dir que tots els governs de la Generalitat han concedit privilegis a La Caixa i han obtingut compensacions profitoses i que Convergència i Unió té una especial debilitat per Abertis, especialment per col·locar-hi les seves velles patums i tenir contents el triler del Palace i els inseparables Roca i Florentino.

Però, a més, multar els qui es neguen a pagar els peatges suposaria un immens descrèdit polític i jurídic, perquè l'article invocat només podria aplicar-se si les autopistes fossin propietat d'una administració pública. La Generalitat no ens pot multar ni per negar-nos a pagar la Companyia del gas ni per negar-nos a pagar un peatge perquè, en tot cas, es tracta d'un litigi entre uns particulars i una societat mercantil.

Per tal de justificar-se, el Govern ha fet pública una nota denunciant "dèficits històrics" i alhora afirmant que ha de garantir el compliment de la legalitat i que la negativa a pagar el peatge és una infracció prevista en el Reglament General de Circulació que té una sanció de mínim 100 euros.

Doncs bé, no és cert que negar-se a pagar un peatge sigui una infracció del Reglament General de Circulació. L'article que pretenen aplicar és el 153, relatiu a "Senyals de restricció de pas".

 ARTÍCULO 153. Señales de restricción de paso.
Las señales de restricción de paso, para quienes se las encuentren de frente en el sentido de su marcha y a partir del lugar en que están situadas, prohíben o limitan el acceso de los vehículos en la forma que a continuación se detalla:

R-200. Prohibición de pasar sin detenerse. Indica el lugar donde es obligatoria la detención por la proximidad, según la inscripción que contenga, de un puesto de aduana, de policía, de peaje u otro, y que tras ellos pueden estar instalados medios mecánicos de detención. En todo caso, el conductor así detenido no podrá reanudar su marcha hasta haber cumplido la prescripción que la señal establece.

És a dir, que ens hem d'aturar. Es tracta de no dur-se pel davant la barrera ni saltar-se el llum vermell que, malgrat la seva forma, no fa les funcions de semàfor ni és legalment un senyal de trànsit. Tampoc poden obligar-nos a fer marxa enrere perquè això, a les autopistes, està prohibit. No ens poden retenir amb la barrera abaixada al davant i un con al darrere perquè seria detenció il·legal. Tampoc estem obligats a signar res. Pel que fa a "no reanudar la marcha hasta haber cumplido la prescripción que la señal establece", per força es refereixen als supòsits de duanes o controls policials, perquè només l'estat, l'administració pública o una autoritat judicial estan legitimades per prescriure, no una societat mercantil. En tot cas, l'aixecament de la barrera suposa la fi de "la restricció de pas" de què parla l'article.

D'altra banda, el Director General d'Abertis, Josep Lluís Giménez, ha reconegut que la xarxa d'autopistes de l'estat és 'inharmònica i desequilibrada', i que això causa un greuge comparatiu amb Catalunya. Seria absurd i jurídicament indefensable que es prescrivís l'obligació de pagar un servei que la mateixa part teòricament perjudicada reconeix que és injust.

El partit que governa Catalunya, ¿està disposat a fregar la prevaricació i a immolar-se políticament per defensar uns interessos econòmics i polítics cada dia més més contraris al poble de Catalunya? Anunciar que els insubmisos seran castigats amb una multa de 100 euros en plena crisi mentre els mateixos representants de la voluntat popular que regalen pròrrogues no paguen peatges, és intolerable. Al·legar que amb aquest disbarat es pretén garantir el compliment de la legalitat és un insult. Per què no van a detenir els directius de La Caixa, Critèria i Abertis, que a més d'exprémer els catalans en connivència amb el govern espanyol han estafat 4.000 milions d'euros a milers de pensionistes, jubilats i petits estalviadors del nostre país amb les Participacions Preferents?

La situació és tan crítica i els greuges acumulats tan insuportables que probablement aquesta campanya d'insubmissió no podrà ser aturada. A l'estiu, quan els nostres veïns europeus es trobin amb embussos quilomètrics i aldarulls a les autopistes faran més preguntes de les que solen fer els estiuejants, i el turisme, La Caixa i l'statu quo poden començar a trontollar. Sentirem els engalipadors de sempre apel·lant al seny i a les bones maneres, dient-nos que estem llençant-nos pedres damunt la nostra taulada i els haurem de recordar que fa poc més de dos segles uns homes lliures van rebel·lar-se contra l'impost sobre el te a les colònies nordamericanes i van estimar-se més llençar el te a mar. Va ser a Boston, Massachusetts. Van aconseguir la independència.

I això que que deixar de prendre te no els costava la vida com passa aquí si no pots pagar l'autopista.


Alguns dels regals que La Caixa feia als seus clients més selectes abans que existissin els Punts Estrella. De l'Editorial Mateu, propietat del president de l'entitat. No hem trobat cap imatge del Mein kampf, que entrava en el lot i que en el seu moment va obtenir l'autorització del partit nazi.

   

El que no denuncien les Xarxes Palestines

La "Red Solidaria Contra la Ocupación de Palestina" (RESCOP) està muntant una recollida de signatures per tal de pressionar Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina i aconseguir que no actuïn el proper 21 de juny a Tel Aviv.

La RESCOP és una de les paradetes d'ONGs i grupuscles que fins fa ben poc han viscut de la moma de les subvencions que els contribuents els hem pagat a desgrat nostre amb els nostres impostos captius perquè un govern irresponsable llençava els nostres diners i els hi regalava en nom de la 'Alianza de civilizaciones', un invent que encabia salvatjades com la que es pot observar a la terrible fotografia que encapçala aquesta entrada.

La RESCOP està indignada pel fet que dos cantants occidentals puguin actuar lliurement en un país democràtic, avançat i reconegut  internacionalment però no diuen res de les penes de mort i les execucions que aquests dies s'estan perpetrant tant a Gaza com als territoris administrats per l'Autoritat Nacional Palestina sobre gent acusada de col·laborar amb Israel, vendre terres als jueus, blasfemar contra un pederasta medieval o cometre actes immorals, com ara prendre's una cervesa.

La RESCOP tampoc no deu trobar especialment remarcable el bany de sang que ofega Síria des de fa més de quaranta anys i que d'uns mesos ençà ha costat més de 12.000 vides. El grau de brutalitat del règim sirià, amb bombardejos indiscriminats contra la seva població, tortura i assassinats a sang freda de criatures i violacions massives de dones pel sol fet de ser familiars de sospitosos, és insuportable.

No recolliran signatures per això, no...

     
El que els preocupa és que dos artistes coneguts i admirats vagin a cantar a Israel i que se sàpiga que es tracta d'un país on la gent és normal, li agraden els concerts i rep amb alegria qualsevol manifestació d'art i de bon veïnatge; on no s'enterra en viu els dissidents o els qui, com aquest pobre home, graven amb una càmera i pugen a la xarxa el que volen denunciar.

     
Sereu molt ben rebuts, nois!

La indecència és això!

Només un miserable pot prestar-se a fer propaganda d'una dictadura i a enfotre's de la gent que es juga el futur, la subsistència, la llibertat, la salut i la vida per defensar la democràcia.

Willy Toledo és un actor mediocre cavalcant la ignomínia. És una vergonya, és una arcada immensa. Això no és l'esquerra, no! És un aval a la tirania, a la brutícia, a la mesquinesa, a la repressió.

¿Com s'atreveix a clamar pels morts de la repressió franquista un ésser tan roí? ¿Com gosa parlar de llibertat, dignitat, memòria històrica o igualtat algú que cobra diners per llepar els replecs més obscurs de la dictadura castrista?

Aquesta desferra va afirmar que Osvaldo Zapata, opositor al règim cubà que va morir a conseqüència d'una vaga de fam de protesta, era un delinqüent. Aquest progre-feixista és un dels defensors de la Flotilla Rumbo a Gaza de Manu Tapial i forma part del Tribunal Russell que vol demonitzar i aïllar Israel.

Escòria de la humanitat, portaveu de la misèria, enemic del progrés i de la llibertat, només és capaç de confondre la ironia amb la xuleria, de menysprear la compassió, d'ignorar la generositat, de rendir-se a la tenebra.

Desncansi en pau.

Iom HaShoah i la poesia després d'Auschwitz

Theodor Adorno va sentenciar que escriure poesia després d'Auschwitz era un acte de barbàrie i Günter Grass, que encara ara no ha entès ni Adorno ni el seu propi passat, ha volgut donar-li la raó amb una defecació lírica que només un impotent moral com ell és capaç de definir com a poema.

Adorno va voler trasbalsar les consciències d'una Alemanya que fugia endavant negant-se els seus fantasmes, rebolcant-se en el miracle econòmic i contemporitzant amb els criminals més discrets i afortunats que havien passat més o menys desapercebuts després de la massacre. El present i el futur eren un després immens. Després d'allò, després de l'any zero, quan les soles de la cultura semblava que ja no relliscaven sobre la immensa catifa viscosa de la sang innocent i els ecos dels himnes que havien conduit milions d'éssers a la mort començaven a esvair-se; quan molts com Günter Grass creuaven els dits amb l'esperança que el quilòmetre zero no fos Auschwitz sinó les ruïnes d'una Alemanya sofrent un cop allò hagués estat oblidat.

Günter Grass mai no ha entès que si escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie és perquè els botxins que ell tant va admirar quan era un jove desconegut i provincià podien commoure's amb un poema i alhora menysprear la vida fins el punt de fer de l'extermini una rutina i de l'atrocitat virtut; perquè els poemes d'avui faran tremolar d'emoció altres botxins i perquè éssers com ell escriuen versos buits i rengles tramposos per distreure amb la seva cridòria el silenci, l'estupor infinit, la consciència que demà serà un dia més després d'Auschwitz.

Günter Grass encara no ha entès l'abast absolut de la Shoah perquè s'ha passat 69 anys atrapat en la xarxa de la seva impostura. Ha tingut massa feina maquillant-se el passat i treballant-se la figura de referent intel·lectual, de veu crítica i rigorosa, amb discursos com 'Escriure després d'Auschwitz', un monument a l'ego i al cinisme que gira al voltant del seu patiment després de la guerra, quan el van detenir per ser un pobre soldadet forçat de la Luftwaffe -deia al 92- i on s'erigeix en heroi i proclama que cal fer-li front a Adorno i assumir el passat. Grass ha estat dècades comminant els alemanys de la seva generació que admetessin el seu passat nazi per superar els seus fantasmes; els altres, ell no, ell era una nova versió de superhome capaç de carregar-se a l'espatlla el seu secret i tirar pel dret trepitjant fort.

"El que cal dir", és que Günter Grass és antisemita. I ningú més indicat que ell mateix per detallar-ho, com ho ha fet en la desferra que duu aquest títol i que recorda alguns dels dogmes de fe més selectes del catecisme de Goebels que tant havien d'influir en aquell nen envoltat d'esclaus polonesos i alemanys pletòrics en un Danzig "net de jueus". D'entrada s'erigeix una vegada més en heroi disposat al sacrifici anunciant que serà titllat d'antisemita per dir el que pensa molta gent : que és antisemita. I així com s'ha passat tota la vida posant en el mateix sac les víctimes de la Shoah i els soldats alemanys morts al front o als camps de presoners de Rússia, ara equipara Israel i l'Iran i descriu Ahmadinejad com un fanfarró inofensiu, com va dir la generació dels 20 de Hitler. Israel passa de ser el país amenaçat a convertir-se en un perill universal pel sol fet que es plantegi defensar-se abans no sigui massa tard. L'alternativa que no detalla però que queda implícita és que la peça a sacrificar és Israel com ho va ser Txecoeslovàquia l'any 38. Si el fanfarró acompleix les seves amenaces ja quedarà sadollat amb ells. Han d'estar-se quiets fins a rebre noves ordres. Que la sang no ens esquitxi, que sigui com abans i Israel es converteixi en el ghetto pendent de la visita de la bèstia.

Günter Grass, vint anys més jove que Adorno, no ha estat capaç d'aprofitar els seus 85 anys per recapacitar i assolir un bri de saviesa. Enquistat en la immundícia de la història fins els darrers dies de la seva vida farà sonar amb estrèpit el vell timbal de la sordidesa, tan allunyat de la compassió, de la joia de viure i de la transcendència.

Theodor Adorno no va dir pas que no s'havia d'escriure poesia després d'Auschwitz, i va afirmar que "tots els homes, ara, se senten molt poc estimats perquè tots estimen massa poc". Avui és un dia dur. Avui recordem i estimem en veu alta una tribu perduda, una gernació sacrificada, un futur suspès. Llavor beneïda, enyorada i present per sempre més. L'estimem amb tot el cor i li oferim un poema que es diu Israel; un poema treballós, esperançat i Etern.

Shemà Israel Adonai Eloheinu Adonai Ekhad.

Al que es fa dir Rei de Jerusalem li agrada disparar

Potser anem errats, però ens fa l'efecte que algú que amb 18 anys ha matat accidentalment el seu germà de 15 d'un tret a la cara no és normal que passats els anys li vingui de gust disparar al cap dels animals. Ni que sigui per evitar el record d'un fet tan dolorós, esdevingut també pels volts de la setmana santa.

Però potser al que es fa dir Rei de Jerusalem no li fa res veure un animal noble, indefens i aliè a les seves intencions esportives caure a plom amb un tret al cap. No, segur que no li fa res perquè va pagar uns 50.000 € per poder aconseguir una peça garantida, segons s'anuncia al web de l'agència de Botswana de la que Joan Carles n'és client, tal com es pot comprovar en la fotografia. Casualment aquest web ha quedat fora de servei. Sort que milers de persones han copiat la foto per tal que la puguem contemplar detingudament i, fins i tot, fer-nos algunes preguntes, com per exemple com se li garanteix a un home de 74 anys amb problemes d'artrosi i de mobilitat que podrà abatre un elefant. Pel que podem veure en el vídeo de l'agència, que durant 10 minuts ens mostra amb insistent morbositat com se li ha de disparar al front a un elefant, el caçador ha de situar-se davant de l'animal. L'elefant de la foto ha mort de cara a un arbre. Ens demanem si el Rei de Jerusalem va disparar des d'un vehicle o amagat uns arbres més enllà mentre l'animal menjava tranquil·lament. Així es por garantir qualsevol "peça". Però els qui maten animals des d'un amagatall o els qui necessiten que les preses hagin estat prèviament emborratxades, com aquell os a Rússia, de nom Mitrofan, no són caçadors, són... una altra cosa. Per exemple, una vergonya.

Això explicaria moltes coses. Ja no entrarem a valorar una decisió tan personal com què pot fer el rei amb els diners destinats a les seves despeses particulars ni si pot viatjar on li sembli oportú, ni tampoc si potser no hauria d'haver suspès el safari per visitar el seu nét Froilán, caçador prematur a qui se li va disparar una arma que no podia utilitzar i que sortosament només li va ocasionar ferides a ell en un peu; hauria pogut ser pitjor tenint en compte que la seva germana petita era al seu costat. Però això a la família reial espanyola li sembla d'allò més normal. Tal com va afirmar la reina Sofia amb un somriure "ja se sap, són coses de nens".

Que el rei pugui gastar els seus diners com vulgui no treu que causi indignació en un estat amb més de cinc milions d'aturats i amb moltes possibilitats de ser intervingut. No és fàcil de pair que un cap d'estat que simula una gran preocupació pels problemes dels seus ciutadans es gasti el sou de dos anys d'una família de classe mitjana amb feina o la pensió de set anys d'un jubilat per donar-se el gust de matar. Seria un detall que s'informés si les despeses de seguretat del rei quan aquest desapareix i fa la seva vida les paga ell o les paguem els súbdits; i qui paga la manutenció, allotjament i viatges dels seus acompanyants. I posats a demanar, i per més rei que sigui, hauríem d'estar informats sobre qui pagarà l'avió privat amb què ha tornat a Madrid i si el maluc que li han posat per anar fent de depredador per aquests móns de Déu el tenia demanat des de fa entre sis i quinze mesos, com la majoria de persones que es troben en la seva situació i que, normalment, han estat pagant tota la seva vida per ser atesos amb dignitat i diligència.

Tot això ho demanem perquè hi ha qui diu que el rei és "campetxano" i que és el primer a proclamar que tots som iguals davant la llei. I és que el rei Joan Carles és així de demòcrata.

Cada dia que passa ens causa més inquietud la pregunta que li va fer el seu pare aquell 29 de març de 1956, amb el cos del seu germà estès encara a terra. "Júrame que no lo has hecho a propósito".

ESPANYA ÉS A PUNT DE PETAR

Xavier Sala i Martín és un economista solvent. Precisament per això no es distingeix per fer alarmisme. Fins ara ha sostingut que España era solvent malgrat els problemes de liquiditat i l'administració manicomial de la crisi duta a terme per l'anterior Govern espanyol.

Els gravíssims errors comesos pel nou executiu espanyol en tres mesos han fet variar l'evaluació de la situació econòmica d'Espanya i de la seva viabilitat. Els recomanem que llegeixin l'article 'España al borde del abismo' de Sala i Martín per tenir una idea del que està passant i, naturalment, del que pot succeir en un breu lapse de temps.

Els senyals llençats pel Govern presidit per Mariano Rajoy són alarmants, inclosa la fugida de Rajoy per la porta del darrere del Senat per evitar les preguntes de la premsa. L'incompliment dels compromisos amb Catalunya, el trasllat trampós de les retallades a les Comunitats Autònomes, l'augment dels impostos captius i el retard durant prop de tres mesos de la presentació dels Pressuposts per esgarrapar vots a Andalusia tampoc no ajuden.

El Govern de Rajoy mostra alhora pànic i temeritat. Prohibeix el pagament en efectiu de quantitats superiors als 2.500 € com si això garantís evitar les operacions en negre o l'emissió de dues factures de 1.250 €. Premia els evasors d'impostos amb una amnistia fiscal i alhora legisla per obligar tots els espanyols a declarar els seus comptes a l'estranger, per legals que siguin. Això anuncia una fuga de capitals a l'estil de Grècia.

Les males notícies, però, no acaben aquí. L'executiu espanyol, si més no de moment, només és capaç d'administrar la misèria. No té un projecte econòmic i productiu propi i sembla superat pels paranys que la mateixa classe política espanyola, tan miop, incapaç, irresponsable, mediocre i corrupta, ha anat teixint en el decurs dels anys. Avui Sala i Martín ens ha explicat a TV3 que el Fons de Garantia de Dipòsits ha manllevat els diners dels seus dipòsits per rescatar bancs i caixes amb dificultats o en fallida (vid. minut 33 i següents).



És a dir, curt i ras, a Espanya més aviat que tard podem sofrir un corralito. Això explicaria els missatges d'alarma i de pessimisme extrem escampats des dels centres de poder, inclòs l'Executiu. Una cosa és que existeixi una crisi i una altra de ben diferent és que qui ha d'aportar les solucions espanti i desincentivi tant els inversors com la població.

"No garanteixo el teu lloc de treball, ni que trobis feina, ni que puguis comptar amb una prestació social que fa anys que pagues". "Els meus compromisos sobre la teva jubilació han passat a millor vida". "No sé què fer per reactivar l'economia, estic acollonit perquè sé coses que tu no saps". "Et retallaré la sanitat, l'educació i l'obra pública útil, encara que faré alguna obra faraònica per mantenir el meu electorat captiu, perquè sóc la versió moderna del cacic de sempre". "No garanteixo el retorn del deute públic als inversors estrangers, ni l'acompliment dels marges del dèficit, ni el retorn dels dipòsits dels estalvis que tens al teu banc". "M'he fos els diners dels Fons de Garantia i tu no ho saps". "Em passo pel folre els meus compromisos econòmics amb els qui més contribueixen a l'economia productiva i la solidaritat interterritorial; és més, a aquests els humilio, els castigo, els insulto i els amenaço amb un 'peinado fiscal'". "Amago una bomba de rellotgeria en una important organització bancària perquè vull retardar els efectes dels tripijocs d'una entitat de 'la capital d'Espanya' i perquè la dirigeix 'un dels nostres'. Quan peti, petarà". "Hem permès que els teus jubilats s'hagin arruïnat amb una estafa monumental anomenada "accions preferents" i ens la sua els seus efectes; que a partir d'ara no puguin ajudar els seus fills a pagar les seves hipoteques o a arribar a fi de mes no és el nostre problema". "Sí, a l'espoli fiscal n'hi diem "solidaridad" encara que acabi en profitoses inversions en coca i putes. Paga i calla, gos insolidari, o et muntem un altre boycott contra els teus productes!".

Aquest són els missatges del nou Govern d'Espanya. No han variat gaire des que la unió matrimonial de dos cosins Trastamara va decidir que el futur seria el sotmetiment de la Llum a la tenebra o des que l'escòria borbònica va abolir fins l'ombra dels nostres drets i va arrasar fins l'alè del nostre futur. Preguntat el ministre de Guindos sobre la discriminació del govern espanyol contra Catalunya, aquest va respondre que no es tractava d'un "ajuste de cuentas". Freeeeeeud!!! Uf! Si a una pregunta política un ministre respon com un pistoler és perquè el derecho de conquista és l'única sortida dels nostres depredadors quan saben que s'ha acabat el maquillatge amb els ingressos provinents de la Unió Europea, l'FMI, els Fons d'Inversió internacionals. Espanya, el país més antisemita d'Europa malgrat comptar amb la població jueva més minsa del Continent, va expulsar els jueus fa cinc-cents anys; ja només els resta putejar els catalans, els "judíos renegados" que cantaven els falangistes en plena col·laboració amb els nazis. L'última gallina dels ous d'or, la darrera col·lectivitat que confia en el treball, l'estudi, l'estalvi, la innovació i el pacte.

Ben aviat veurem caure sobre nosaltres una legió d'inspectors d'Hisenda per tal que entenguem un a un què és l'espoli i el mando y ordeno. Potser ha arribat l'hora que "sin que se note el cuidado" ens decidim a obrir comptes en entitats estrangeres per dipositar els nostres modestos estalvis abans que el rasclet de l'Imperio ens retorni a l'edat mitjana. De moment ja han arruïnat els nostres jubilats amb mentides fastigoses i productes tòxics avalats pel Banco de España : les Preferents.

Catalunya és la propera "Preferent". Tot en negre. Obre un compte en un banc europeu. Negocia un tram en espècies de la teva nòmina. No declaris a Hacienda. Paga amb PayPal. I que la coca, les putes i l'Imperio se'ls paguin ells. És cert que l'article 8 de la Constitución española amenaça la secessió amb els tancs com no ho fa cap Constitució de cap Estat veritablement democtàtic. L'exèrcit espanyol actualment és una barreja d'assalariats estrangers poc disposats a jugar-se la vida i un deute de 30.000 euros que se suposa que hem de pagar nosaltres.

A pastar fang! O com diuen ells, "¡apaga y vámonos!". Ciao! 

Digues-li Maria, digues-li Manolo

La postmodernitat té aquestes coses. Aquesta fotografia va guanyar el World Photo Press d'enguany. Es tracta d'una instantània presa l'octubre passat a Sanà, Iemen, per Samuel Aranda, fotògraf nascut a Santa Coloma de Gramanet que fa dotze anys va decidir que es trobava més còmode al Pakistan, l'Irak o el Iemen.

La imatge ha estat comparada repetidament amb La Pietà de Miquel Àngel. I és que a l'hora de jugar amb els símbols no ens estem de res, sobretot si la part beneficiada és la "primavera àrab", la cara amable del món musulmà que, un cop al poder, mostra la seva naturalesa islamista i totalitària amb una pàtina de suposada legitimació democràtica.

Quan aquesta imatge va ser publicada se sabia que els seus protagonistes eren un ferit i "una familiar". Després s'ha sabut que eren Fàtima i Saïd, mare i fill. Evidentment havia de ser una familiar molt directa perquè en aquell país una dona no pot tocar un home; en cas contrari pot acabar apallissada pels qui l'envolten.

La Pietà, obra mestra que Miquel Àngel va esculpir quan tenia 24 anys, és un prodigi de bellesa i de gosadia. Mostra una mare amb els seu fill mort damunt la falda, com si aquest encara fos la criatura que va parir i criar. A diferència del tractament habitual, Miquel Àngel va dotar Maria d'una joventut i una serenitat commovedores i ens suggereix una mare recordant els moments que va compartir amb el seu fill, la seva infantesa, la seva vida, l'absurditat de la seva mort.

Això és La Pietà


Aquí, detall del rostre de Maria

Com és el rostre de la Fàtima? Diu Samuel Aranda que el niqab i els guants que la cobreixen són una qüestió cultural. Ho afirma amb naturalitat, i aquesta comprensió de la misogínia i la deshumanització del món islàmic tan habitual entre els qui es fan dir progressistes no fa més que mostrar la cara oposada de la pietat, de l'empatia i de la solidaritat que tant sovint esgrimeix certa esquerra com a mera arma de propaganda. Ni el sotmetiment de tota la població al fanatisme i la ignorància ni la marginació malaltissa de la meitat femenina de la població no els trasbalsa.

Passat un temps, Saïd va recuperar-se del tret a la cama que en cap cas hem vist.

Aquí el veiem, ressucitat, al costat de la seva mare. O no. Qui ens garanteix que no es tracta d'un home? El cas és que Saïd sembla una persona normal que pot mostrar-se obertament i que qui és al seu costat viu sota la condemna de mostrar-se com un fantasma.

TOT EN NEGRE (no paguis impostos, pringat)

Tercera amnistia fiscal.

Tu pagues perquè ets un pringat.

La teva Comunitat paga perquè és una colònia. Pringats!

Creies que era just contribuir al bé comú? Pringat!

Mira els Renoirs florits al bany dels prevaricadors, recorda les bosses d'escombraries farcides de milions de diner negre dels alcaldes corruptes i consentits de l'Espanya glamurosa. Pensa en els jutges, els fiscals, els inspectors d'hisenda, els policies, els periodistes, els consejeros, els ministres i els cabrons que han callat i han sucat de tant robatori.

T'han apujat l'IRPF i has de pringar perquè tens una nòmina. Paga i calla, diuen. I ego te absolvo a la púrria xorissa que s'ha fet milionària subcontractant immigrants sense papers amb sous de misèria, sense assegurar. ¿Per què assegurar-los si cotitzin o no tu contribueixes a la seva atenció, pringat?

I això no és tot. A l'anunci de l'amnistia fiscal li segueix l'amenaça de severíssimes inspeccions. Els mafiosos poden dormir tranquils; les Comunitats insolvents tornaran a rebre misteriosos "deutes històrics", però tu i Catalunya sabeu que una legió d'inspectors cauran novament sense pietat damunt dels nostres comptes amb una lupa i una destral. Fote't per solidari i per català. Ets un pringat "por la gracia de diós". I punt!

En altres llocs civilitzats a això n'hi diuen xenofòbia, però aquí s'anomena solidaritat. Vés pagant i calla.

Els xeics que arrosseguen les seves panxes flàccides per Marbella estan encantats; i els fillsdeputa que s'han folrat venent terrenys indisponibles abusant dels seus càrrecs, i els traficants de drogues i els criminals que han guanyat milions impunement invadint les nostres carreteres amb noies segrestades i obligades a mamar-se-la a qualsevol a canvi d'una dosi i de no rebre una pallissa. Sí senyor! Això és l'estat de dret a Espanya!

Pringa només l'imprescindible. Ja n'hi ha prou. Paga per la teva nòmina captiva, però res més. Al taller, al lampista, a la botiga, al restaurant digue'ls que o en negre o res. I tranquil, que com més defraudis més et serà perdonat.

Espanya fa segles que fa una relectura profitosa de la paràbola del Fill Pròdig, i a nosaltres ens ha tocat el paper de pagans, treballadors, murris, insolidaris, avars,... No et sona?

Dexem-ho en jueus, deixem-ho en catalans. O en pringats.

Ja n'hi ha prou. Tot en negre i comencem a inscriure les nostres empreses, els nostres comptes i les nostres patents a Europa, a aquell continent que neix passats els Pirineus, el nostre continent.

Prou, collons. Prou.