Algú coneix aquest detritus?

Per més que somrigui a càmera amb un posat beatífic, aquest individu és un assassí en potència. Signa Jose Luis i @Gentleman_Esp a Twetter. Sí, ell es té per tot un cavaller espanyol. Ens consta que molts espanyols amb els què sovint discrepem per qüestions nacionals no estan disposats a permetre que algú tan sinistre els ofengui involucrant-los en la seva salvatge impunitat.

El primer que deixa clar aquesta desferra en el seu perfil és que es confessa anticatalà. I es queda tan ample, com si fos la cosa més natural del món, perquè per a ell és la cosa més natural del món.  

Ara els mostrarem una nova característica que no els sobtarà gens :

Per si no havia quedat prou clar :

Observaran que al seu perfil de Twetter no "confessa" que és un antisemita repugnant, potser perquè és delicte o per si li tanquen el compte. Però, sigui com sigui, no pot reprimir el seu odi i no s'està de fer apologia del genocidi i del terrorisme; incita al racisme més descordat i aplaudeix l'extermini. Res no el frena. 

  

Per si no en tingués prou d'escampar un odi antisemita desfermat, es permet el luxe d'incitar l'assassinat de l'Ambaixador d'Israel i del personal de l'Ambaixada : 

Voldríem saber qui és aquest assassí en potència. Ens interessa molt saber si es tracta d'un dement que escriu a Twetter d'amagat des d'un frenopàtic o bé si, tal com afirma, és un ciutadà de Madrid que passa per ser més o menys normal. Més enllà de les accions legals que es puguin emprendre contra ell estaria bé saber qui és, què fa, a què es dedica, quines han estat les seves responsabilitats en el decurs de la seva vida. Volem que un odi tan pertorbador no quedi solapat amb l'anonimat i que la maldat no sembli una anècdota. No ens ho podem permetre.

CRIM I PROPAGANDA

Tothom coneix alguna frase enginyosa o alguna boutade de George Bernard Shaw, dramaturg irlandès en llengua anglesa, premi Nobel de literatura, socialista, fundador de la Societat Fabiana, vegetarià i progressista oficial de l'època. En una de les seves frases cèlebres afirmava que "mai havia menjat tan bé com durant el seu viatge a la Unió Soviètica". Potser era veritat. Lògicament, les autoritats soviètiques i Stalin en persona havien fet tots els possibles per cultivar l'ego i proporcionar una estada plaent a l'aleshores octogenari i consagrat Bernard Shaw a canvi de la propaganda que els va suposar. Un petit detall... Bernard Shaw va menjar opíparament i va quedar d'allò més satisfet mentre el règim comunista sotmetia la població d'Ucraïna a una espoliació de terres, collites i bestiar que va provocar més de set milions de morts en un dels episodis més miserables i salvatges de la història. Als anys 20 i 30 del passat segle, el crim va ser precedit per una sembra de propagandistes de tota mena : perversos, il·lusos, ignorants, retardats, oportunistes, escapistes, irresponsables, covards, vanitosos,... George Bernard Shaw, l'ancià progressista que s'havia passat cinquanta anys predicant el socialisme sense revolució, per "impregnació", l'enginyós "intel·lectual" que assenyalava amb el dit la hipocresia i la reacció victoriana, a l'inici de la dècada dels anys 30 defensava tant la resolució de Hitler com la felicitat dels súbdits dels sòviets. I, a més, propugnava l'eliminació dels qui considerava improductius i problemàtics i instava els químics que inventessin un gas que matés sense dolor, un gas "humà". Els desitjos d'aquest pietós vegetarià van ser atesos amb escreix; milions d'homes, dones i criatures van morir amb el seu "gas humà"...

  Quan George Bernard Shaw va fer aquestes declaracions -una de les seves "gracietes"-, no va preveure la guerra civil espanyola, ni les càmeres de gas del nazisme, ni l'assassinat sistemàtic del que els soviètics denominaven "paràsits socials". Curiosament, dos dels nostres blogs recomanats coincideixen avui en assenyalar l'abast brutal del totalitarisme; el de Jaume Renyer, sobre "Le livre noir du communisme", i 'Who's there?', sobre un despatx d'un funcionari que explica amb una fredor esfereïdora les millores introduïdes en els camions que es feien servir per assassinar els jueus del camp de Chelmno, una de les quals consistia en obrir un orifici al fons del vehicle perquè les víctimes, en adonar-se que estaven morint, no controlaven els seus esfínters i això comportava molèsties i pèrdues de temps. Aprofitem l'ocasió per suggerir-los que vegin aquest documental que tanca el cercle que uneix la barbàrie nazi i la comunista.     "Mentre els Parlaments no van enlloc, Hitler, Mussolini i Stalin fan coses", va afirmar el progressista George Bernard Shaw l'any 1933. I sí, efectivament, van fer moltes coses. No ens consta que abans de morir, l'any 1950, amb 94 anys i mentalment actiu fes cap reflexió pública sobre les seves anteriors declaracions, demanés excuses o condemnés explícitament els crims perpetrats pels seus admirats totalitaris que "feien coses". George Bernard Shaw va morir pocs dies després de caure d'una escala mentre podava un arbre del seu jardí. Avui, aquí i a tots els països democràtics hem de sofrir una legió de perversos, il·lusos, ignorants, retardats, oportunistes, escapistes, irresponsables, covards, i vanitosos que demonitzen Israel com Bernard Shaw demonitzava la democràcia parlamentària i que afavoreixen el totalitarisme islamista amb silencis vergonyants i amb panegírics suïcides. Clamen per un altre món possible, per un home nou però, una vegada més, col·laboren amb aquells que conceben la vida com un malson i es creuen amb el dret de decretar com ha de ser aquest home nou, qui es un home i qui té dret a viure. Però fa molt de temps que els temps estan canviant. Ja no. Mai més. Oblideu-vos d'exterminar els jueus.

AMORAL, TRAMPÓS, ANTISEMITA

"Me he despedido de muchos compañeros de Amical de Mauthausen con un abrazo y un apretón de manos. Reconocen que una cosa es la persona y otra el farsante". Aquesta frase impagable d'Enric Marco defineix perfectament el seu autor, un amoral. Enric Marco és com el personatge que il·lustra aquest post: el substancier, un individu que fins a primers del segle XX vivia de la misèria i per la misèria recorrent el territori i oferint el lloguer d'ossos de pernil per enriquir el brou de les cases més humils. Ficar una estona a l'olla un os poc usat valia més; una remullada breu valia menys. El cas era arrossegar sòrdidament les restes del que havia tingut substància i aprofitar-se de la indigència. Quan la impostura de Marco va ser descoberta, aquest va haver d'improvisar una excusa: s'havia fet passar per un deportat del nazisme per ajudar aquest col·lectiu, per reivindicar-lo i dignificar-lo perquè ell... s'explicava millor que els autèntics deportats! Havia actuat així per solidaritat, de bona fe i admetia que "cada día que pasa me arrepiento. Es un error táctico. El problema es que los campos de concentración ‘vendían’ más. Mi error fue distorsionar ese discurso" . Però immediatament deixava caure que ben mirat la seva experiència a la presó de Kiel havia estat tan o més dura. Amb l'astúcia que el caracteritza va bastir un nou relat heroic per reflotar el cuc : va anar a l'Alemanya de Hitler com a treballador voluntari, sí, però ho va fer per fugir de la repressió d'Espanya i per fer sabotatge. El van torturar salvatgement, el seu judici va ser un calvari... Ja hi tornem a ser, torna l'heroi. Gairebé ningú fa preguntes : els nazis en cas de sabotatge torturaven però després no jutjaven, executaven. Era una dictadura feixista i estaven en guerra, ¿sap, senyor Marco? Això de fer judicis per a ells era una mariconada típica de les democràcies burgeses i judaitzants. Però, com se'n va sortir el sabotejador èpic d'aquell judici? Així : "En el juicio me acusaron de conspiración contra el III Reich, pero un intérprete me ayudó y volví a España con un permiso vacacional de 30 días, del que no regresé". Què llest! com va enganyar els nazis! Aquesta resposta mereix una "onada" multitudinària al camp del Barça. ¡Però si resulta que els nazis respectaven l'estat de dret i s'estovaven quan un sabotejador que conspirava contra el III Raich sentia nostàlgia de la seva terra! Què fotien els republicans espanyols de Mauthausen i els jueus d'Auschwitz!? Per què no van demanar uns dies de vacances per anar a veure la tieta Sara a Lodz? Marco no només ha banalitzat l'holocaust repetidament sinó que ha contribuït a la seva negació tant després que se sabés que el seu testimoni era una farsa com abans. Veiem-ho : "Hoy hay otros campos de concentración. Hay campos de concentración en Ruanda, en Somalia, en Afganistán, en Guantánamo, en Palestina... Lo de Israel y Palestina no es sólo una cuestión de religión. La intolerancia es la intolerancia y la violencia es la violencia. Israel es un peón de EEUU y de Occidente, y se le consiente todo precisamente por eso. Lo necesitan. Es la barrera para frenar a los países árabes. El terrorismo de los palestinos no deja de ser una consecuencia de la miseria. Nosotros rechazamos la política de Israel. No pueden ampararse en el recuerdo de lo que pasó". "Lo que pasó" : perfecte resum de l'holocaust fet per un antisemita; fàcil, ràpid, net, indolor, insubstancial, profundament amoral. L'entrevista en què Marco fa aquestes darreres declaracions començava amb una inqualificable introducció per part del periodista que la signava "En los campos de exterminio de Hitler no sólo hubo judíos, arquetipo del Holocausto". El que es desprèn d'aquestes afirmacions té un abast immens. El poble que va ser víctima del pitjor genocidi de la història es veu reduït a arquetip, l'holocaust és una cosa que va passar i, ara, Israel es venja en una víctima propiciatòria pel record del que va passar. I per què? : perquè Israel és cruel i venjatiu i és un peó dels EEUU i d'Occident, és a dir de les democràcies parlamentàries i de la cultura judeocristiana, i fa de barrera per frenar els països àrabs. Seguint el fil del discurs, el més lògic seria que que aquesta barrera saltés i que els "països àrabs" no tinguessin cap fre i s'arribés al gran somni dels qui han segrestat la marca de l'esquerra : l'enfondrament de la democràcia, de la cultura i de la civilització occidental. I, per descomptat, la destrucció d'Israel. Pagarien amb gust viure sota una tirania islàmica per poder-ho veure. Enric Marco, ets un feixista! Marco que, des que es va fer pública la notícia del seu engany es queixava amargament que l'haguessin condemnat al silenci, ara torna a ser un "figurant amb frase" de la història. Amb motiu de l'estrena del documental 'Ich bin Enric Marco' - que no podem valorar perquè encara no l'hem vist- va fer unes declaracions en què afirmava que durant el documental es 'recupera' la seva figura. Quina figura? Perquè ara sabem com es diu, però no qui és. Enric Marco és la impostura permanent. Tenim un home que ha ocupat diversos càrrecs, que ha rebut honors i atenció mediàtica i que s'ha erigit en referent moral durant trenta anys cavalcant sobre la mentida. Però el més inquietant no són aquests trenta anys d'impostura sinó el buit biogràfic que va de 1943 a 1973. Ningú no en sap res del cert. Ell ha explicat evitant sempre el detall que va lluitar contra el franquisme, però a començaments dels '80 ja hi havia militants de la CNT que es demanaven d'on havia sortit aquell bolet tòxic. Va ser secretari gereral d'aquest sindicat anarquista amb un nom fals i això els seus companys no ho sabien, però la policia sí. Era un mentider compulsiu?, algú que volia ficar mà al patrimoni històric de la CNT i a una indemnització del govern alemany?, un infiltrat de la policia? Potser les tres coses alhora o alguna més? La seva biografia no s'aguanta ni amb cola d'impacte : explica que a l'abril del 36 tenia 10 anys però després afirma que al juliol del 36 en tenia 14. Diu que el van detenir a Kiel traient-lo del llit una matinada i que el van torturar deu dies i passat un temps declara que el van detenir un matí i el van torturar sis dies. Assegura que va anar al front d'Aragó amb 14 anys al costat de Durruti, com si l'avantguarda permetés nens al front durant l'inici de la guerra. Narra una entrevista a Durruti que li va fer un periodista a Barcelona com si hagués estat al front i ell hi fos present. Afirma indignat que ell no s'ha fet passar mai per deportat, quan va fer centenars de conferències i entrevistes fent-se passar pel "deportat número 6.448" i encara es pot consultar a La Vanguardia que "con la aureola de deportado me ganaba la atención de los chavales cuando iba a dar conferencias. Piense que en una asignatura tan árida como la historia es necesario ofrecer estímulos". Enric Marco, ets una vergonya! Què es pot esperar d'un home que falseja la seva biografia fins i tot amb la seva dona i les seves filles? Per què la policia a l'any 78 no va filtrar que el cap de la CNT no es deia Enrique Marcos? Per si alguns lectors ignoren o han oblidat aquella època, durant la secretaria general de Marco van passar moltes coses. Entre d'altres, va haver el cas Scala, en què van morir quatre treballadors d'aquella sala de festes, per cert, afiliats a CNT. Uns joves anarquistes van ser acusats i condemnats perquè els còctels molotov que van encendre el local es van llençar després d'una manifestació de la CNT. Van haver de passar anys a la presó fins que es va demostrar que l'autor era un infiltrat de la policia i que a la sala algú hi havia introduït quantitats considerables de fòsfor. Durant la secretaria general de Marco la CNT es va escindir i va haver un plet que va durar 10 anys per dirimir qui es quedava amb el patrimoni històric i amb el nom del sindicat. Marco va quedar de la part dels que van sortir de la CNT. Per què les autoritats d'aleshores no van revelar que Marco no havia estat deportat a un camp nazi i que en realitat havia anat a fer de treballador voluntari a favor de l'aparell de guerra nazi? Hauria dinamitat el prestigi del secretari general del sindicat, que havia anat acumulant poder i ressò mediàtic (en aquest vídeo podem veure el seu abrandat discurs demanant que sortissin tots els presos al carrer, inclosos els psicòpates. Com si ser a la presó per assassinar un innocent o per lluitar per la llibertat del teu país fos equiparable. No vindrà tot d'aquí, Marco?). Tot sembla indicar que més que picar-li el crostó al secretari general convenia més la voladura indirecta del moviment llibertari, que en aquell moment crexia exponencialment i feia témer al govern espanyol i als partits del moment que esdevingués incontrolable. Res millor, doncs, que un secretari general del sindicat anarquista tan vulnerable davant la pressió i el xantatge. "DECRET 262/2001, de 12 de setembre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Enric Marco Batlle : Sindicalista i dirigent del món associatiu. Pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració. I també per la seva fidelitat a la tradició llibertària del moviment obrer català, que es concreta en una dilatada trajectòria com a militant i després secretari general de la CNT a Catalunya. Membre de l’Amical de Mauthausen, cal subratllar, d’altra banda, el seu impuls continuat a la millora de la qualitat de l’ensenyament des de l’àmbit cívic". Val la pena veure aquest vídeo de l'home que ara afirma indignat que no es va fer passar per un deportat. Val la pena escoltar el seu relat maquinal on ell és l'heroi, el lluitador insubornable, el supervivent que pot donar lliçons morals a tothom. Curiós que tingui el vici d'usar la paraula VERDADERAMENTE com a crossa i curiós també el particular deix que solien compartir els funcionaris franquistes que volien amagar el seu accent català.

Som a un país amb una memòria històrica selectiva i mesquina, amb una església que va canonitzant màrtirs i calla les seves vergonyes i una esquerra que no vol admetre que a la reraguarda es va matar innocents del tot inofensius a causa de les seves creences personals. El silenci de Cain ha ocultat molts anys els nostres deportats. La majoria dels qui van sobreviure han mort en el silenci, en l'exili, en l'oblit. No necessitaven un xarlatà impresentable que anés recollint el fruit dels seus sofriments enganyant criatures i adolesents com si l'infern dels camps de la mort fos un reality show. Mereixien respecte, reconeixement i justícia i no els van tenir. "He visto a miles de jóvenes ilusionados y con una forma desenfadada de intentar cambiar las cosas. Tienen una forma alegre de ver la vida, pero a la vez protestan con lucidez. Les he dicho: 'He estado muchos años esperándoos' ". Enric Marco, ets un miserable!

יש"ו

ENRIC MARCO : LA DRECERA DE L'IMPOSTOR

A finals dels anys '70 un homenet insignificant i desconegut va començar a despuntar entre el jovent anarquista de Barcelona, es feia dir Enric Marcos, un vell lluitador de cartró pedra, el flautista de Hamelin que hipnotitzava la canalla llibertària que anava de dura i clandestina però que s'estovava com un melindro i cantava la parrala davant d'aquell impostor que narrava les seves èpiques jornades de tortura i calabós d'opereta. Va treure més informació aquest individu d'aquells incauts de la que hauria tret una rossa monumental o els germans Creix, i és que els herois són terreny adobat per la lírica i el bel canto. No se sap del cert què en va fer de tanta informació, potser alimentar el seu ego, potser saldar algun xantatge policial. Si, un xantatge, perquè a diferència d'aquell jovent rebel i crèdul de finals del franquisme la policia sí sabia qui era. Sabia que no es deia Marcos sinó Marco i que aquell subtil canvi de cognom servia per maquillar un passat de febleses i misèries i per fer possible l'ascens a l'altar de la revolució a un personatge que, a falta de èpica i d'autor, s'anava fabricant una hagiografia feta a mida, guanyant terreny centímetre a centímetre a compte de la confusió d'aquells anys. No ho va tenir gaire difícil tot i ser maldestre. Declarar-se anarquista als setanta podia suposar tant un dur compromís com un còmode llimb, una etiqueta ambigua que feia furor entre la gent jove i l'esquerra no dogmàtica de l'època. D'altra banda, entrar a la CNT era molt més assequible que passar cap prova de foc : els comunistes feien massa preguntes i els partits burgesos que es posicionaven a la graella de sortida de la cursa de la transició funcionaven com un club anglès, per referències familiars, negocis compartits o mèrits demostrables. La CNT havia estat escapçada moltes vegades durant la dictadura, els vells cenetistes s'havien tirat dècades a les presons i la majoria estaven o tancats o exiliats o rendits. Hi havia a més un enfrontament manifest entre la CNT de l'interior i la de l'exili. Per acabar-ho d'adobar, també el cenetisme de l'interior estava severament dividit des de finals dels anys seixanta i una facció coquetejava sense dissimul amb el sindicalisme vertical del franquisme. Aquesta va ser la CNT que va acollir l'Enric Marco que va sorgir del no res cap a l'any 74 i que ben aviat es va encarregar personalment d'estendre ponts a la gent jove que no sabia a quina porta picar per militar en un sindicat amb una aurèola tan èpica. Malgrat no haver complert els 60 anys, era el vell lluitador, el iaio rebel que havia superat totes les proves que la seva rica imaginació elaborava. Marco va aconseguir així, informació, acòlits, prestigi i un currículum que es retroalimentava i que li serviria més endavant per catapultar-lo a la secretaria general de la CNT de Catalunya i, poc després, a dirigir l'organització estatal i a dinamitar-la a plaer. L'any 78 dos ex-deportats a camps nazis van escriure un llibre on es relataven diferents experiències de republicans que van patir aquesta traumàtica experiència, 'Los cerdos del comandante', editat per Argos Vergara. Enric Marco, veient que aquell tema començava a ser divulgat i que li aniria força bé per a la seva particular campanya de màrqueting, des del seu púlpit revolucionari s'ho va fer venir bé perquè comptessin amb el seu relat que no passava de quatre pàgines i on barrejava una mica de realitat i molta ficció. La seva narració acabava a Kiel amb l'alliberament del penal per part dels aliats just a temps per salvar la vida. Molta palla i poca concreció per dissimular la impostura : es va unir als maquis a França, el van detenir els alemanys, el van transportar al camp de Flossemburg i després a una fàbrica de Kiel com a obrer especialitzat. Amb els anys, veient que ningú es prenia la molèstia de comprovar seriosament si la seva història era certa la va anar exagerant fins al deliri. L'any 2002 va decidir apostar la poca vergonya que li quedava a una carta i va plasmar en un altre llibre sobre experiències de deportats espanyols ('Memòria de l'infern', d'Editorial 62) una versió "perfeccionada" que havia anat elaborant i on canviava el final : el van alliberar els americans a Flossemburg després d'un seguit d'epopeies que fan empal·lidir la Ilíada. Naixia un heroi, el Deportat 6.448, aquell homenet amb el bigoti tenyit amb betum negre era un gegant moral, lluitador antifeixista, consol dels seus companys, valent plantant-li cara als comandants de les SS, havia après alemany amb una bíblia bilingüe, havia escrit un manifest amb una agulla de cosir xopada amb la seva sang, havia tornat a l'Espanya franquista per reemprendre la seva lluita incansable, va passar per calabossos i tortures, va presidir la CNT, va encapçalar la lluita dels pares d'alumnes de Catalunya... i aquí estava ell, amb dos pebrots, amb més de 80 anys cantant-li la canya a qui fes falta. Els fonaments de la "Intelligentzia " del país van trontollar : ¿com podia ser que ningú s'hagués adonat que entre nosaltres habitava un tità encarnat en un jubilat baixet? I així va ser que van anar caient medalles, honors, conferències, xerrades, entrevistes, documentals,dietes,... Hi ha res més deliciós per a un miserable que ser aclamat com un heroi? Vivia tranquil i feliç envoltat de glòria, ¿què havia de témer? Potser després de la seva mort, algun dia algú descobriria la seva impostura com quan se sap que un fulano que tothom prenia per general en realitat era un figurant que un dia va sortir del teatre entre funcions per comprar un paquet de tabac i el malentès va anar creixent i va acabar presidint desfilades. Tant se li'n donava. Del que estava segur a aquelles alçades és que ningú gosaria qüestionar-lo públicament, que tret d'alguna lleu sospita o algun rumor ningú no comprovaria res perquè la seva ficció ja era un dogma i perquè aquest és un país d'incauts i de ganduls : no van comprovar qui era els joves anarquistes dels setanta, ni els sindicalistes que el van fer secretari general de la CNT, ni la seva dona, ni la Generalitat quan li va concedir la Medalla de Sant Jordi, ni els autors dels dos llibres que recollien les seves suposades experiències, ni els periodistes que el van entrevistar, ni els instituts que el van convidar a fer xerrades per a adolescents, ni les cadenes de televisió que van produir documentals sobre ell, ni els deportats que van compartir amb ell dures confidències, ni l'Amical de Mauthausen que el va nomenar president. Tampoc no ho van comprovar els responsables de protocol del Congrés dels Diputats quan van convidar-lo a parlar el 27 de gener del 2005, Dia Internacional en record de l'Holocaust, davant dels parlamentaris, dels responsables de diverses organitzacions cíviques i del cos diplomàtic. Aquell dia, després de fer saltar les llàgrimes als presents narrant com a pròpies les terribles experiències que van patir milions d'homes, dones i criatures que no eren allà per reivindicar que se'ls fes justícia i es digués la veritat, va afirmar que a "Palestina" encara hi havia camps com els dels nazis. Es va fer un silenci. Els presents es van demanar com podia ser que algú que de debò hagués estat deportat a un camp nazi s'atrevís a afirmar una cosa semblant. I de sobte es van adonar que no sabien qui era Enric Marco. Però la policia sí que ho sabia. (Continuarà)

"HOLOCAUST? AQUÍ NO HI CONSTA"

El que els anem a relatar exigeix molta concentració. Els lectors avesats a la lectura de novel·les amb trames i subtrames plagades de nissagues familiars interminables i personatges amb nom, àlies i múltiples personalitats tenen molt guanyat. A la resta, els recomanem que es prenguin algun complement vitamínic per evitar el surmenage. Preparats? El nostre país compta amb una "Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans" (en endavant "l'OFICINA"). La majoria de la població ho ignora, d'aquí que no pugui fruir aquesta alegria que els faria molt més lleu la crisi. Aquesta OFICINA depèn de l'inefable "Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació" i està drigida per Xavier Badia i Cardús (ex regidor i ex tinent d'alcalde d'Igualada pel PSC). L'OFICINA, amb pretensions de ser alhora una mena d'ONU empeltada d'Amnistia Internacional en miniatura, emet els seus propis comunicats que, sortosament, la comunitat internacional més solvent ignora. Naturalment els temes elegits per emetre els seus savis veredictes són... els previsibles : el premi Nobel a Obama, el cop d'estat a Hondures i, naturalment, el "conflicte Palestina-Israel". La resta de conflictes, com ara el del Darfur, els atemptats al Pakistan o la situació de la dona als països islàmics no els tracten. Les opinions d'aquesta OFICINA, per si algun lector ja s'ha perdut, representen el Govern de la Generalitat de Catalunya. ¿S'imaginen que l'Institut Català de Finances fes comunicats opinant sobre el capitalisme salvatge o criticant el Fons Monetari Internacional? No, ningú no s'ho imagina perquè no és la seva funció, però l'OFICINA emet les seves opinions i pontifica en nom de la Generalitat i dels catalans. I a més és l'encarregada de fer públic oficialment el Calendari dels Dies Internacionals, que són aquests : 1 Gener Jornada Mundial de la Pau 30 Gener Dia Escolar de la No-violència i la Pau 15 Febrer Aniversari de la Primera Manifestació Mundial contra la Guerra 8 Març Dia de les Nacions Unides per als Drets de la Dona i la Pau Internacional 21 Març Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial 25 Abril Dia Mundial de la lluita contra la violència infantil 3 Maig Dia Mundial de la Llibertat de Premsa 9 Maig Aniversari del Final de la 2a Guerra Mundial (1945) 24 Maig Dia Internacional de les Dones per la pau i el desarmament 4 Juny Dia Internacional dels Infants Víctimes Innocents de l'Agressió 26 Juny Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura 11 Juliol Aniversari de la massacre de Srebrenica (1995) 6 Agost Aniversari bombardeig nuclear d'Hiroshima (1945) 9 Agost Dia Internacional de les Poblacions Indígenes del Món 31 Agost Dia Internacional de la Solidaritat 21 Setembre Dia Internacional de la Pau 17 Octubre Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa 24 Octubre Dia de les Nacions Unides 24 Octubre Dia Mundial de l'Informació sobre el Desenvolupament 6 Novembre Dia per a la Prevenció de la Explotació del Medi Ambient a la Guerra i els Conflictes Armats 10 Novembre Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament 11 Novembre Aniversari de la finalització de la Primera Guerra Mundial (1918) 16 Novembre Dia Internacional per a la Tolerància 25 Novembre Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona 29 Novembre Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí 1 Desembre Dia Mundial de la Lluita contra els Presoners per la Pau 2 Desembre Dia Internacional de l'Abolició de l'Esclavitud 10 Desembre Dia dels Drets Humans I l'Holocaust?... Ni rastre. Potser si algú els demana explicacions s'exclamaran dient que els ha caigut sense voler l'Holocaust i el Dia de l'okupa sostenible, com si tal cosa; o potser diran, com aquell líder d'Izquierda Unida, que dels jueus ja se n'ha parlat massa. Així és el nostre govern, amnèsic amb el genocidi més salvatge i aberrant de la història i amable amb les perfomances de pistola i yihad. Com que l'OFICINA depèn d'un conseller pertorbat que ara que té poder pot realitzar-se sembrant el país d'estructures hiperburocratitzades a l'estil de l'URSS dels anys '30, han muntat una xarxa d'engendros, un dels quals és l'Institut Català Internacional per la Pau, dirigit també per Xavier Badia i amb seu a la Gran Via, al costat del Ritz. L'INSTITUT teòricament és fruit d'una demanda de "la societat civil", que és un concepte que darrerament serveix per encabir -o encobrir- el que convingui. El cas és que ni vostès ni nosaltres vam reclamar la seva creació, però els que estaven al cas s'hi van pronunciar a favor, per exemple Francesc Tubau Subirà , el pacifista dinamiter de la Plataforma Aturem la Guerra. Creiem que val la pena reproduir el paràgraf on els responsables de l'Institut ens expliquen el meravellós procés ciutadà, impecablement assambleari, de la seva creació : "El Parlament va optar, a petició de la societat civil i després d’un llarg període participatiu i generador de consens, per crear un organisme públic, de caràcter institucional, però independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per obrar tant en l’àmbit públic com en el privat. En suma, una entitat de dret pública, una empresa pública, però subjecta al dret privat, amb plena autonomia, independència i capacitat d’actuar, que ha de retre comptes al Parlament, al Govern, a la societat civil i al conjunt dels seus usuaris". Al marge del llenguatge amarat de l'èpica participativa dels primers sòviets, insisteixen en què es tracta d'una entitat pública de dret privat, que és la versió actual de "ho paguem entre tots i ho maneguem quatre", una moda o una epidèmia molt pràctica que, amb l'excusa de l'operativitat i la independència, si no hi ha control efectiu de les institucions i de la justícia, pot acabar cantant com l'Orfeó Català. És clar que per controlar ja hi ha un altre organisme, aquest d'una eficiència contrastada, el Consell Català de Foment de la Pau , que alhora, està integrat "per les persones titulars, designades o representants de: els departaments de Vicepresidència, Interior, Relacions Institucionals i Participació, Justícia i Educació de la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, els grups parlamentaris presents al Parlament de Catalunya, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, la Federació Catalana d’Organitzacions no Governamentals per la Pau, el Consell Interuniversitari de Catalunya, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, el Centre UNESCO de Catalunya, el Consell Escolar de Catalunya, la Fundació CIDOB i cinc persones expertes en l’àmbit de la cultura de la pau". El CONSELL, a més, té com a objecte prevenir guerres i conflictes violents (!!), (encara que de moment només ha aconseguit fer un manifest acusant Israel de "causar una matança sense precedents a Gaza"), i vetllar per altres organitzacions, com ara: Associació Catalana per la Pau. Associació Cultura, Solidaritat i Pau. Comunitat de Sant'Egidio. Associació Josep Vidal i Llecha. Associació per a les Nacions Unides a Espanya. CeDRe (Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme). Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques. Centre Unesco de Catalunya. Comitè Català per als Refugiats - Catalunya amb ACNUR. Coordinadora d'ONGD i altres moviments solidaris de Lleida. Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Creu Roja a Catalunya. EDUALTER (Educació Alternativa). Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament (Pangea). Federació Catalana d'ONGs per la Pau. Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans. Flors Sirera, casa per la solidaritat i la pau. Forces de Pau no Violentes (eh?!!!). Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs. Fundació Cultura de Pau. Fundació Internacional Olof Palme (FIOP). Fundació Pau i Solidaritat (CCOO). Fundació per la Pau. Fundació Solidaritat (UB). Fundació Món-3. Fundació Pere Tarrés. Grup de recerca i estudi dels conflictes (GREC). Justícia i Pau. Lliga dels Drets dels Pobles. Moviment per la Pau. NOVA, Centre per a la Innovació Social. Plataforma Aturem la Guerra. Servei Civil Internacional – Catalunya. Servei d'Informació de l'Objecció Fiscal a les despeses militars. SODEPAU. Taula Comarcal de Cooperació i Solidaritat – Consell Comarcal del Garraf. Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. UBUNTU. Universitat Internacional de la Pau. Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Xarxa Solidària.

Sí, ja sabem que alguns malpensats diran que sembla l'entramat d'un holding d'empreses que volen evadir capital i impostos, però no, tot això és per solidaritat... És que els catalans som taaan solidaris!!!! Però tornem a l'Institut Català Internacional per la Pau... A què es dedica l'INSTITUT? Doncs, al marge de gastar-se el 40% del seu pressupost en sous i el 20% en béns i serveis, amb el 40% restant té facultats OFICIALS per "establir contractes, convenis i pactes, per constituir consorcis, fundacions, societats i altres entitats de caràcter associatiu, o participar en les ja constituïdes, prèvia l’autorització del Govern,..." (Ai, ai, ai...!), i "per promoure la cultura de la pau", reunir-se molt, publicar opuscles i fer conferències, com per exemple l'actual cicle "Diàleg Palestina-Israel: cercant respostes al conflicte", que compta amb la participació dels següents conferenciants (només homes, que són gent seriosa!) : 1. Avi Shlaim, professor de la Universitat d’Oxford (Nota : és l'únic jueu del cicle, però tranquils, és un "jueu bo" i fa declaracions perquè es noti que se'l pot ensenyar en públic. Per exemple, en una entrevista del 2003 a El País, va posar en dubte els fonaments de la creació de l'Estat d'Israel i va proclamar que Sharon era el culpable de l'antisemitisme a Europa). 2. Yezid Sayigh, professor del Departament d’Estudis de Guerra del King’s College, de Londres. (Afegit nostre : i cap de la delegació palestina al Grup de Treball Multilateral sobre Limitació d'Armaments i Seguretat Regional als anys 90, dins del procés d'Oslo). 3.- Benjamin Barthe, periodista de L’Express i Le Monde. (Un individu que va aplaudir la punteria dels coets que llençava Hizbullah a Israel perquè segons creia no tocaven mai palestins, només jueus). 4. Mahmoud Daher, Organització Mundial de la Salut. (Detall que afegim : a Gaza). i, com a traca final, no podien faltar tres periodistes nostrats, que destaquen per la seva imparcialitat : 5.- Tomàs Alcoverro, periodista de La Vanguardia. 6.- Joan Roura, periodista de TV3. 7.- Ferran Sales, periodista de El País.

(Demanem disculpes als periodistes decents que llegeixin això. Ens limitem a transcriure que, segons els organitzadors, alguns dels conferenciants són periodistes). Això és el que dóna de sí l'Institut Català Internacional per la Pau. Ja hem vist com el Consell Català de Foment de la Pau tampoc fa res de bo i que la seva màxima fita ha estat acusar Israel de "causar una matança sense precedents". Ens queda per esbrinar quina és la utilitat de l'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans... L'OFICINA, manega pressupostos i decideix subvencions, moltes d'elles de menor quantia, una mena de "pedrea" de la loteria del bon rotllet perquè tothom estigui content, no fos cas que baixés el volum d'organitzacions antisemites i prenguessin mal. Val la pena veure el repartiment dels 600.000 € del darrer any publicat (2007), perquè els ajuts concedits sovint es destinen a temes que voregen el frikisme, com els 3.000 € concedits a NOVA per "l'assistència a l'assemblea i conferència Internacional de les Forces de Pau Noviolentes" (sic), o els 3.000 per l'Ajuntament de Tàrrega per un "Bombardeig poètic". Dels 101 projectes subvencionats cap és per a l'Índia, Etiòpia, el Darfur o l'Africa subsahariana, tret d'un ajut d' 11.744 € per la "Campanya de sensibilització Al Congo encara no hi ha pau" (com veuen amb les massacres de l'Àfrica el llenguatge és molt eufemístic). Concedits al món àrab i a la comunitat palestina n'hi ha forces. Criden l'atenció dues partides per un total de 10.320€ a un programa que duu el mateix nom: "Benvinguda a Palestina", concedides a Xarxa Solidària i a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina. Però és especialment preocupant l'ajut concedit a ACSUR- Las Segovias per un import de 23.514 € pel projecte "Diagnòstic per a la conscienciació de la joventut Palestina i Catalana sobre l'impacte del Mur -Part II". ACSUR- Las Segovias és una ONG que es mou per motius ideològics. Han substituït el fonamentalisme de les antigues missions catòliques per una altra mena de dogmatisme. No solventaran la pobresa ni la discriminació de poblacion amb greus problemes si les seves obsessions són el cop d'estat d'Honduras, l'avortament lliure, els papers per a tothom i una oposició desfermada a l'existència de l'Estat d'Israel. Destinar aquests 23.514 € a inculcar als nens l'odi cap a Israel és un acte d'irresponsabilitat imperdonable. Ahir es commemoraven els vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Una data per celebrar la fi d'un cicle tenebrós que va unir dues tiranies, dues maneres de menysprear la llibertat, l'alegria de viure i la dignitat. A TV3 van dir que hi ha més murs... no han parlat del d'Espanya amb el Marroc, han parlat del d'Israel. Tant se'ls endona que el cicle que es tancava en un dia com ahir s'hagués obert també a Berlin fa ara 71 anys. La kristalnacht va esberlar els vidres que deixen passar la llum del futur, que ajuden a preservar la confiança en la convivència, l'escalf de la família, la llibertat de les teves creences. Va esquinçar-se un vel sagrat i va entrar la nit més freda, l'estupor, el mal, la dissort, el crim. Comptem els morts perquè no volem que mai siguin una estadística, ni una xifra, ni un record que es dilueix i es confon amb la llegenda. D'aquí la nostra indignació amb la darrera desvergonya d'un dels organismes esmentats que es dediquen a repartir milions d'euros dels impostos dels catalans per sembrar l'antisemitisme en el nostre nom ... L'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans amb motiu d'una trobada del Comitè Internacional de Mauthausen (CIM) a Barcelona, reunida entre d'altres motius per preparar el 65 aniversari de l'alliberament del camp al maig de 2010, en el seu web relata la trobada i detalla tot de dades, de noms i d'institucions d'aquestes que volen quedar tan bé com a "antifeixistes", explica que el CIM integra actualment representants de 18 nacions de tot Europa i dels EUA, però NO CITA NI UNA SOLA VEGADA EL POBLE JUEU. Ni una sola vegada! Encara no gosen negar l'Holocaust obertament, justificar-lo o relativitzar-lo, per això l'amaguen. El Dia de l'Holocaust no existeix, els jueus de Mauthausen no existeixen... Aquest és el govern que tenim. Una vergonya que com a catalans no podem callar ni permetre.

QUÈ FOU DE SINAIDA GRUSSMAN?

"La mort d'un home és una tragèdia; la d'un milió, una estadística". Amb aquesta afirmació Stalin no ironitzava, descrivia la seva pròpia experiència com a assassí de masses. Pero no cal ser un psicòpata ni un genocida per compartir aquesta idea, per assumir-la amb fets. Sinaida Grussman era una nena jueva de set o vuit anys perduda en el caos, com centenars de milers de persones al final de la Segona Guerra Mundial. Europa havia sobreviscut al pitjor dels malsons engendrats per l'home, a l'abisme que havia recorregut en poc temps un trajecte que anava del refinament i l'alegria de l'art decó a la sordidesa indescriptible de les cambres de gas. La pulsió de mort havia mutil·lat l'esperança en la modernitat i tot el que havia estat primícia de futur -el tren, l'aviació, el cinema, la indústria, la revolució, la ciència-, havia estat engolit per la maldat. Europa era un immens fangar moral habitat per éssers sense esma de mirar-se als ulls, per fantasmes cansats que no sabien on encabir la runa de les seves ciutats i de la seva història. Els murs que encara es mantenien drets servien sovint per a deixar missatges de gent que buscava parents per poder recomençar. La misèria és més suportable si et retrobes amb la teva mare, si pots somriure en saber que el teu germà és viu, si algú et pot donar raó d'on van anar la teva dona i els teus fills quan tornes del front i et trobes un paisatge de tenebres, l'enderroc de la civilització regat per un mar de merda que supura de les clavagueres rebentades. Por, fam, tristesa; la sospita que per anys que visquis només veuràs desolació. Els jueus alemanys que van sobreviure a l'extermini i que encara es van veure amb forces per a tornar al seu país i començar de nou, van trobar-se unes ciutats devastades, les seves cases enderrocades i uns veïns que sovint els deien que marxessin i tornessin allà on eren, és a dir, als camps d'extermini on aquells mateixos veïns els havien enviat. Molts jueus europeus que van sobreviure no van trobar viu ningú de la seva família. No podem imaginar, perquè sortosament no ho hem sofert, què deu suposar saber després d'haver sobreviscut a l'infern que has perdut dos-cents membres de la teva família, que no pots abraçar-te a ningú per plorar tant de dolor i per celebrar que encara ets viu. Només els quedava Israel; la matriu que gestaria la seva esperança, la terra dels seus avantpassats, la promesa dels segles, el bressol dels seus fills.

Milers de nens jueus que s'havien salvat gràcies a l'acolliment de gent generosa que va arriscar la seva vida, al final de la guerra ni tan sols sabien on buscar les seves famílies. Havien estat separats d'elles sent tan menuts que no podien recordar a quin país havien nascut, quina era la seva ciutat, a quin carrer vivien abans de la deportació. Alguns ni sabien com es deien realment. Sinaida Grussman ho recordava. No sabem quin va ser l'intricat trajecte d'aquesta nena jueva procedent de Lituània, per què va acabar al Monestir d'Indersdorf, prop de Munic, un centre administrat per la UNRRA, organisme per a la Reconstrucció dependent de les Nacions Unides que va publicar a la premsa centenars de fotografies com aquesta per tal de trobar parents vius que es fessin càrrec d'aquestes criatures.

Els nazis va assassinar més d'un milió de nens.

D'això fa molts anys.

Un milió... una estadística.

Potser no van ser tants. Potser exageren.

Proves, noms, cognoms, dades, adreces,...

Un invent. Mentida. Vés-te'n, vés-te'n.

Torna allà on eres!

Aquest és el somriure innocent d'una criatura desconcertada que espera amb il·lusió que algú vagi a buscar-la per endur-se-la a un lloc millor, a un futur on la justícia, l'alegria i la compassió no hagin estat desterrades. No sabem què se'n va fer de la Sinaida, no sabem si algun parent va anar a recollir-la. Però ens recorda que sempre hi haurà algú com ella dient "sóc aquí, sóc jo, estic viva. Sobreviuré tots els imperis. Sóc jueva".

Tant de bo, a partir d'aquell dia, hagis estat una dona feliç, Sinaida.

Un nazi a la cort del Regne de València

(A la memòria de Violeta Friedman) No és una anècdota. Ahir vam saber que el nou secretari general del PP de València, César Augusto Asencio, nomenat pel càrrec a corre cuita i via digital tot coronant un vaudeville grotesc, és un nazi de manual. El que afirmem no és cap exageració. No és només un fatxa, no és només un negacionista assilvestrat com molts progres ho són; és nazi. ¿Qui pot escriure que la sèrie "Holocaust" és una maniobra "para desprestigiar el nazismo"? : un nazi. Asencio ha volgut treure-li importància a un article indecent que va perpetrar l'any '79 excusant-se amb llocs comuns com els típics "pecats de joventut" o al·legant que quan el va publicar encara no tenia "una personalitat definida". Ara la té tan definida que ha après a escórrer el bulto... o a provar-ho. Però ¿quan es va excusar d'aquell article?, ¿fa quinze anys, fa deu anys? No, es va excusar ahir, just quan va ser nomenat secretari general del PP valencià i algú va treure l'article del bagul de l'àvia; és a dir, per collons. Asencio, alcalde de Crevillent pel PP recolzat per Falange, és una prova vivent de la filigrana de complicitats, impostures i impunitat que va suposar la transició espanyola : primer col·loca't com a "demòcrata de tota la vida" i si t'enxampen digues que va ser un somni. Però no, no cola. L'article d'Asencio és un catàleg d'obsessions antisemites en estat pur : l'Holocaust és un invent dels jueus -que tenen tot el poder, les finances i els mitjans de propaganda per fer-lo passar per cert-, amb la finalitat d'extorsionar econòmicament als pobres alemanys, víctimes d'un xantatge històric. Els jueus han estat perseguits des d'èpoques mil·lenàries "y todos sabemos por què". Però, per si algú no ho sap, ho explica : són uns paràsits que es dediquen a viure a costa dels demés amb l'usura i les finances. Remata l'article afirmant que els jueus fan amb els palestins "lo mismo que dicen que les hicieron a ellos". Els sona? Eren les èpoques glorioses en què l'assassí Klaus Barbie representava la xarxa palestina a Bolívia, en què els governants espanyols rebien a Arafat com a un germà mentre la seva organització matava civils i no hi havia la més mínima intenció d'establir relacions diplomàtiques amb l'únic estat democràtic de l'orient mitjà : Israel. Aquell article de César Augusto Asencio té una gènesi, no va ser escrit perque sí ni és una casualitat que a la comunitat Valenciana hi hagi un índex insuportable de grups neonazis amb un grau de criminalitat i d'impunitat tan escandalós. Seria interminable abordar el tema de les xarxes de criminals nazis còmodament assentats a Alacant. El cas és que el diari alacantí 'Información', un matutí de Falange que va veure la llum el 18 de juliol de 1941 -i que encara belluga-, va publicar en la seva edició de l'1 de juliol de 1979 aquest article escrit per un feixista barbamec anomenat Asencio i que duia per títol "Explosión de pro-judaismo". Començava el libel amb un esclatant "Estamos asistiendo desde hace un tiempo relativamente corto a una explosión de anti-nacionalsocialismo y consecuentemente de pro-judaísmo y sionismo". (Una equació claríssima que actualment substitueix el nazisme per altres factors amb el mateix resultat implacable). La data de la seva publicació no és casual. El divendres 22 de juny de 1979 TVE va iniciar l'emissió de la sèrie 'Holocausto'. Aquell mateix dia el diari ABC avisava que seria polèmica, que TVE havia adquirit la sèrie feia un any però no havia gosat emetre-la perquè algunes ambaixades europees havien provat d'impedir-ho i que s'havien hagut de superar entrebancs per tal que "a Espanya es tingués una nova consciència del genocidi -milions de víctimes jueves- per la bogeria nazi". Televisió Espanyola va voler curar-se en salut oferint un col·loqui abans de l'emissió del primer capítol i un altre després de l'emissió del darrer, donant la paraula en igualtat de condicions a demòcrates i a nazis. I és que durant els 40 anys de dictadura la immensa majoria dels televidents no havien sentit a parlar dels camps d'extermini i els documentals emesos per la casa eren d'allò més amable amb el nazisme i els seus dirigents. La ultradreta -els qui tenien la paella pel mànec- van posar el crit a l'infern i la polèmica sobre la sèrie es va anar allargant. L'any 1985, però, la festa de la impunitat nazi va acabar en sec, ni que fos testimonialment. Léon Degrelle, fundador del moviment "Christus Rex" i del partit nazi belga, condemnat a mort per la justícia belga i còmodament aixoplugat a Espanya des de 1945 malgrat tota mena de peticions internacionals d'extradició, va fer unes declaracions brutals negant l'Holocaust i elogiant el nazisme. Ho va fer tranquil·lament en el decurs d'una entrevista en prime time a TVE, quan la cadena -sota el control del mateix govern socialista que volia empresonar el President de la Generalitat- encara no tenia cap inconvenient en convidar i tractar com a respectable ciutadà a un criminal de guerra. Ni aquell assassí ni els seus còmplices podien imaginar-se que una dona els pararia els peus... VIOLETA FRIEDMAN. Violeta va néixer l'any 1930 a una població hongaresa propera a Romania. L'any 1944 va ser deportada amb tota la seva familia a Auschwitz. Només es van salvar ella i la seva germana Eva. "Mai de la vida, per anys que visqui, oblidaré aquella primera nit". Calen més paraules?, algú no ho ha entès? Violeta Friedman va demandar Léon Degrelle i va perdre un darrere d'un altre tots els recursos fins que el Tribunal Constitucional li va atorgar la raó a títol moral i va imposar una multa a Degrelle. Era l'any 1991, poc abans que se celebressin unes olimpiades en territori espanyol i que convingués "quedar bé" de cara a la galeria. Poc després els legisladors van incloure en el Codi Penal un article, el 607, condemnant severament el genocidi. El seu segon apartat, però, era escandalosament suau : "2. La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados en el apartado anterior de este artículo, o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen prácticas generadoras de los mismos, se castigará con la pena de prisión de uno a dos años". Tothom sap que les penes inferiors a dos anys no es compleixen. L'any 2007, el Tribunal Constitucional, aquesta vergonya de la Democràcia, va dictar una sentència que va sentar jurisprudència. Va declarar inconstitucional i nul·la la inclusió de l'expressió "nieguen o", de l'esmentat article 607, per Sentencia 235/2007, de 7 de noviembre de 2007, publicada al B.O.E. nº 295 Suplement, de 10 de desembre de 2007. NEGAR L'HOLOCAUST I ENALTIR EL NAZISME TORNA A SORTIR GRATIS A ESPANYA. En memòria de VIOLETA FRIEDMAN, amb tota la nostra gratitud. Lluitarem per combatre totes les primeres nits com aquella.