Fins quan haurem de suportar el que passa a TV3?

Pressions i censura

“Sharia moderada” i “democràcia islàmica” són dues aberracions en forma d’oxímoron que ens ha regalat darrerament el departament d’agitprop islamista dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

El President de la Generalitat té un problema : es diu TV3. I no només és el seu problema, concerneix a tots els catalans. I ens compromet col·lectivament perquè la mantenim amb els nostres impostos i, sobretot, perquè ens representa com a poble, encara que amb el temps el que havia de ser part del nostre orgull s’hagi convertit en una vergonya.

TV3 va néixer un 11 de setembre, però cada dia dóna més la sensació que és més propera als inspiradors de l’11 de setembre de 2001 que no pas a les nostres víctimes de l’11 de setembre de 1714.

El que succeeix als serveis informatius de TV3 és d’una gravetat i una contumàcia alarmants. És insostenible que el Govern de la Generalitat no actuï amb decisió i no exigeixi que la nostra televisió pública disposi d’un departament d’informatius professional, rigorós, solvent i decent.

Convergència té un llarg historial de relliscades i abdicacions en els àmbits de la premsa, la intel·lectualitat, el professorat i el món artístic. Que aquests sectors tinguin una natural tendència a la crítica i un tarannà generalment poc conservador no pot justificar de cap manera que un cop al govern Convergència –per pudor, per prudència, per negligència o per covardia- confongui la independència professional que cal garantir als periodistes d’un mitjà públic de comunicació amb el lliurament incondicional a extremistes d’un afer tan delicat com la informació. El problema ve de lluny i fa massa temps que ha ultrapassat la barrera del que és suportable. Diguem-ho clar d’una vegada : els informatius de TV3 són propietat d’un nucli dirigent format per totalitaris disfressats de progressistes i d´alternatius. Són pura gasòfia antidemocràtica, anticatalana i antisemita.

És inaudit que el sotsdirector d’Internacional i cap de la informació relativa a l’Orient Mitjà faci anys que es dediqui públicament a perpetrar campanyes d’agitprop antiisraeliana i proislàmica, que faci conferències pontificant que Israel és un estat inviable i que s’ha de rendir a l’esclavatge de la dhimmitud en un estat palestí binacional, que imposi un vocabulari i uns referents contemporitzadors amb el terrorisme islàmic (activistes, resistència)i comprensiu amb les tiranies dels països musulmans i dels reductes comunistes. ¿Algú ha comptat quants Directors de figuració dels Serveis Informatius i d’Informació Internacional han desfilat per TV3 mentre Joan Roura ha dirigit els fils des de l’ombra?

La manipulació descarada de la informació, consistent fonamentalment en demonitzar Israel, els EEUU i les democràcies occidentals i presentar com a alternatives viables i civilitzades Cuba, Veneçuela, l’Iran i, fins fa pocs mesos, Síria i Líbia, no es pot tolerar per més temps. La programació de la nostra televisió pública és un aparador altermundista on Europa no hi té cabuda si no és per presentar-la com un mosaic de funcionaris psicòtics i pobles decadents.

TV3 està sent governada i mediatitzada per la CCMA, un organisme remodelat de forma fraudulenta per l’anterior Govern violentant les normes del nostre Parlament. La seva composició i orientació política permet que encara ara, prop d’un any després de les eleccions, no només no hagi minvat la seva orientació ideològica i la seva aversió a la decència i la veritat, sinó que la manipulació informativa creixi aprofitant la indecisió i els compromisos del nou Govern. CiU ho pagarà car en les properes eleccions espanyoles per més controls que imposi sobre el minutatge. L’agitprop dels Serveis Informatius està dirigida per gent amb prou experiència i traça per aprofitar fins l’últim segon els espais cronometrats. Recordem sinó aquella imatge d’una tifa de gos damunt la tarima electoral on parlava el candidat Trias a les eleccions municipals del 2007. I què dir dels silencis i la censura?

TV3 va ocultar durant més de dos mesos la notícia sobre la inauguració d’un hotel de luxe a Gaza. Quan finalment la va emetre ho va fer silenciant que el gestiona Anna Balletbó, com vam denunciar en un post. ¿Podria ser que ho hagin censurat perquè aquesta senyora és membre de la CCMA i de la cúpula del socialisme català i espanyol? Hem inclòs aquest breu vídeo encapçalant aquesta entrada perquè comprovin per vostès mateixos que en ell no s’informa que les dones tenen prohibit banyar-se en la piscina d’aquest hotel i, naturalment, manté un to de victimisme impostat per eludir qualsevol pregunta sobre la procedència dels diners amb què s’ha construït, d’on surt l’aigua si tal com afirmen Israel els la roba i com han passat tantes tones de material de construcció per la frontera d’Israel si, com denuncien sovint, hi ha un bloqueig espantós.

El passat dia 10, amb motiu de l’assalt i saqueig a l’ambaixada d’Israel al Caire el canal de notícies 3/24 va emetre durant tota la nit una versió que relativitzava una acció tan extraordinariament greu justificant-la amb la frustració de la població egípcia per la lentitud de les reformes polítiques i la protesta per la mort lamentable però fortuïta de cinc policies egipcis a la frontera amb Israel. El titular era el següent : “Almenys tres morts i més de 800 ferits després de l'assalt a l'ambaixada d'Israel al Caire, que ha provocat la fugida del país de l'ambaixador”. El tracte informatiu dels mitjans seriosos donen per fet que el cos diplomàtic d’una ambaixada assaltada és "evacuat”, que “l’ambaixador surt del país”, etc. Però TV3 no podia dispensar un tracte tan honorable a un ambaixador d’Israel. No, els ambaixadors d’Israel fugen. L’endemà, al Telenotícies Migdia, corregien el text a la notícia però pel que es veu no els va donar temps d’editar la modificació als titulars, on encara parlaven de fugida.



El passat dia 13 de setembre els redactors dels Serveis Informatius estaven especialment inspirats. Van obrir el Telenotícies Migdia estenent-se amb una informació sobre la modificació de la Llei de Culte que a partir d’ara no obligarà els Ajuntaments del nostre país a reservar terrenys municipals per la construcció de “centres religiosos”. Com tothom sap, al nostre país el conflicte de la construcció de centres religiosos se centra en la proliferació de mesquites i en les exigències de les comunitats musulmanes. Si el cas hagués afectat bàsicament esglésies evangelistes, sinagogues i centres budistes la notícia no hauria format part de la portada ni hauria durat quatre minuts i mig.

Posteriorment ens van il·lustrar durant un minut i mig sobre el meravellós futur que els espera als libis sota una “sharia moderada”, un futur tan prometedor com el que ens esperaria a nosaltres amb una “inquisició respectuosa”. Aquí tenen el tall :



A continuació vam haver de contemplar amb perplexitat una bateria increïble de notícies amb una durada de quatre minuts i mig més. La primera sobre les excel·lències de la “democràcia islàmica”, oxímoron que Joan Roure atribueix al govern turc, que nosaltres pensàvem que en tot cas era una democràcia governada actualment per un partit d’orientació islàmica. Quan un país occidental és governat per un partit democristià, ¿es converteix en una “democràcia cristiana” o en una democràcia governada per democristians? I si el partit que governa és socialista, ¿es converteix en una "democràcia socialista"? Faci-s’ho mirar, senyor Roura.

Després van narrar-nos les pressions de la Lliga Àrab per imposar a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, un reportatge barroerament manipulat sobre la comunitat jueva d’Hebron –callant que la presència jueva a Hebron és mil·lenària i les matances de jueus a mans àrabs- i tot plegat rematat per una declaració d’Al Qaida amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre als EEUU. Aquí la bateria de despropòsits :



Resumint : el Telenotícies Migdia del dia 13 va dedicar deu minuts i mig a aquest remenat d’agitprop.

No es pensin que TV3 faciliti la descàrrega de vídeos. A diferència d’altres televisions públiques “La casa” va blindar-se per evitar la crítica a la pròpia empresa i al Tripartit a partir de les eleccions al Parlament de l’any 2007, quan CiU va elaborar un vídeo amb material de TV3 al qual tenia tot el dret d’accés i disposició, com els tenim tots els catalans que hem pagat el seu funcionament amb els nostres impostos. La videoteca de TV3 és tan extensa com caòtica i resulta pràcticament impossible localitzar vídeos de gran interès informatiu. Quan un particular consulta com localitzar segons quines imatges del seu arxiu el més probable és que no rebi cap resposta i, naturalment, que no trobi el que cerca. Posar ordre a la videoteca de TV3 i facilitar-ne l’accés públic és una exigència democràtica. És clar que això a l’actual cúpula de la CCMA els deu provocar hilaritat. Per a ells, dirigir la Corporació vol dir tenir-ne el control; ells manen i disposen, TV3 és seva. Permetran la manipulació informativa i protegiran els seus responsables sense vergonya fins que el Govern i el Parlament diguin prou. I de moment no ho han dit, ni tan sols després de la negativa del president de la CCMA, Enric Marín, a facilitar el llistat dels tertulians dels diferents programes de TV3 i de les seves retribucions.

En un acte de cinisme majúscul Marín va declarar en seu parlamentària no disposar "dels mitjans tècnics i humans necessaris per a dur a terme un estudi exhaustiu d'aquestes característiques" i va afirmar que "donat que pot comprometre l'estratègia i els interessos de la Corporació, si algun diputat vol conèixer aquests comptes, òbviament, la CCMA el rebrà a les seves instal·lacions i, sota clàusula de confidencialitat, els hi podrà mostrar". A part del to insolent, Marín deixa ben clar amb la segona part de la resposta que ha mentit en la primera. És incomprensible com el Parlament de Catalunya pot tolerar actituds que voregen l’insult i el menyspreu a la democràcia. Quan els parlaments fan públic el patrimoni dels seus membres no es poden ocultar les quantitats que perceben uns particulars d’una empresa pública alegant confidencialitat ni interessos estratègics. No ha estat la primera ocasió en què un president de la CCMA s’ha negat a facilitar informació sol·licitada pel Parlament. L’any 2008 l’alehores president, Albert Sáez, va declarar matèria reservada “a un règim de confidencialitat" les dades relatives a les productores privades que des de l’entrada del govern Tripartit i la nova directiva de la Corporació a finals de 2003 fins al 2007 havien augmentat la seva facturació de 16 a 38 milions d’euros anuals. Les conseqüències d’aquesta ocultació estan recollides en l’Informe de fiscalització 5/2011 de la Sindicatura de Comptes corresponent als exercicis 2007, 2008 i 2009 de Televisió de Catalunya on queden de manifest pràctiques escandaloses que han estat denunciades fins i tot per les autoritats de la Unió Europea.

Catalunya necessita una Televisió Pública, però aquesta exigència no pot servir com a coartada per la deshonestedat i la manipulació. Es fa insuportable que mentre es retallen serveis bàsics i es demanen sacrificis a la població una xarxa d’interessos i amiguisme es reparteixi impunement el diner públic i el dret a una informació veraç. No és admissible que els responsables d’una empresa pública s’aprofitin dels seus càrrecs per saltar-se les seves responsabilitats i el seu respecte a les institucions democràtiques. És una vergonya que un grup reduït d’activistes es facin amb el control ideològic d’una televisió pública i manipulin a plaer la informació.

Els propers mesos es presenten molt complicats a tota la Mediterrània. ¿El Govern de Catalunya tindrà veu pròpia o delegarà en algun grupuscle d’agitadors? Potser comença a ser hora que algú es decideixi a convènce’ns que fa més de nou mesos que tenim un Govern nou, amb idees i actituds diferents, decidit a representar Catalunya en el món amb encert, amb visió de futur i amb una posició inequívocament democràtica.

Joan Ferran : la judeofòbia d'un progre a temps parcial

Joan Ferran -el Senyor de les Crostes- va distingir-se cridant a una mena de revolta popular contra Israel amb motiu de l'operació Plom Fos. La convocatòria, il·lustrada amb una imatge de la terrorista Leila Khaled, va dur a la famosa manifestació gihadista amb crits a favor de Hamas, amb dianes amb les cares de Pilar Rahola i altres catalans defensors d'Israel i amb l'exhibició d'una pistola al costat d'un Alcorà. Pregunta : ¿què fa Joan Ferran per protestar contra les massacres del dictador siri Bashar al Assad contra el seu poble? Resposta: res de res. Milers de morts, desenes de milers de detinguts, torturats, desplaçats, famílies que no poden enterrar els seus morts... Res. L'última entrada al seu blog sobre Síria és del juny del 2010, on afirma, en relació a l'assalt al Mavi Marmara que "probablemente todavía Turquía no ha tomado todas las medidas contrarias a la política deshumanizada de Israel. Existe la probabilidad de que se cree un frente antiisraelí en Oriente Medio, encabezado por Turquía y al cual se le sumaría Siria". ¡Què bo, Síria formant part d'un front humanitari! Però la cosa no acaba aquí, la seva anterior entrada duia per títol 'Síria el eje de... la paz'. I ¿saben com titulava el seu post anterior?: 'Síria quiere la paz'. Aquí narrava un viatge institucional del PSC a Síria amb l'amic Iceta i ell mateix cantant les meravelles de la revolució baassista. Per cert, el Partit dels socialistes (?) catalans (?) tampoc no tenen res a dir sobre les matances de Síria. La darrera referència sobre aquest país, del 22 de juny d'enguany, duu per títol 'Democràcia, democràcia, democràcia'. Bàsicament equipara les protestes dels Indignats de Catalunya amb els de Síria sense entrar en detalls. La premsa, la Fiscalia i el Col·legi de psiquiatres de Catalunya encara no s'han pronunciat. Sí, fa gràcia, oi?

GADDAFI o ELS "NOSTRES" FILLS DE PUTA

(ADVERTIMENT : Avui anem forts. Recomanem als cardiòpates i a les ànimes sensibles que s'abstinguin de llegir aquest article).

Darrerament se'n parla molt de la cèlebre frase pronunciada per Cordell Hull - Secretari d'Estat dels EEUU sota la presidència de Franklin Delano Roosevelt- referida al general Somoza, "sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". És pertinent recordar-la perquè que a mesura que cauen els sàtrapes nordafricans ha començat a sortir a la superfície que els nostres fills de puta, eren de la Internacional Socialista. Diem "eren" perquè així que han estat enderrocats n'han estat expulsats. No podien fer-los fora abans?; és més, ¿com s'explica que els acceptessin en una Internacional que es té per democràtica?

¿Recorden el cínic i pragmàtic Capità Renault de la pel·lícula Casablanca? Inoblidable l'escena en què poc després de cobrar un suborn crida "clausurin aquest local, acabo de descobrir que aquí s'hi juga!". El Capità Renault no és l'heroi de Casablanca, durant gairebé tota la pel·lícula es fa odiar. És un oportunista, un amoral, un abusador... però ens fa somriure. En el fons, al final del film ens creiem de veritat que allò pot ser l'inici d'una gran amistat. I és cert; si les coses no es torcen i ell pot treure'n profit, si la relació no el compromet gaire, serà un col·lega divertit i útil. Si la cosa es complica, però, ens vendrà per salvar ja no la vida, qualsevol cosa: l'última medalleta, un permís de cap de setmana, la cistella amb el lot del Nadal,... El Capità Renault és un dels personatges més aconseguits de la història del cinema i el millor reflex de la diplomàcia i de les relacions internacionals. Que ara, justament ara, la banca Suïssa o la Nordamericana bloquegin les fortunes robades per Mubàrak, Ben Alí o Gaddafi, no deixa de ser un fidel reflex de l'escena del tancament del Casino il·legal del Rick's Cafè. Ja se sap, diran molts, el capitalisme no fa preguntes fins que no cauen les respostes; "pecunia non olet". Però queda clar que no només actua així la pèrfida banca. Ho fan els estats, les corporacions, les ONGs, la Internacional Socialista i els periodistes progres que s'han guardat prou d'informar al populatxo d'aquests detalls. És clar, no ho entendrien! Resultat, la situació ha canviat : l'ONU ha prohibit vendre armes a Líbia, l'estúpida aristocrata senyora Ashton en nom d'Europa al final ha dit no sé què de la democràcia i TV3 ens ha obsequiat amb documental avorrit i previsible titulat "Gaddafi, el nostre millor enemic" que parteix dels anys '90, amb un Gaddafi contemporitzador amb els EEUU i Europa, però callant el seu passat i el de l'esquerra europea que li reia les gràcies i ara el denuncia; el passat brutal del tirà que encara massacra el seu poble. El Gaddafi que va fer tot el que va poder per posseir la bomba atòmica, el sàtrapa antisemita i antidemocràtic que durant 42 anys ha manegat amb tàctiques feudals un territori sense estat administrat pel seu clan i la seva família, que ha terroritzat generacions de libis mentre l'esquerra europea l'aplaudia. Passin i vegin, senyores i senyors, passin al Circ de la Impostura...

El secretari general de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, fa uns dies va enviar una carta al partit de Mubàrak comunicant-los la seva expulsió de l'organització perquè no s'avenen "amb el compromís d'una democràcia més integradora" (sic). Pocs dies abans Ayala havia enviat una missiva semblant al partit tunisià de Ben Alí alegant que amb l'expulsió reflectia "els valors i els principis que defineixen l'organització". Clavat al Capità Renault! Pel que es veu, Luis Ayala, secretari general des de 1989 de la IS és un polític xilè que recorda amb horror la tirania de Pinochet però que ha acollit durant dècades amb la major naturalitat Mubàrak i Ben Alí al sí de la seva organització com si no fossin tan o més sanguinaris i totalitaris que el general xilè. Un altre dels membres de ple dret de la Internacional Socialista és el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) que encara ara clama a favor de Gaddafi. I és que Muammar al Gaddafi té un historial llarg i recargolat i un reguitzell de servents agraïts per la seva magnànima ajuda econòmica, logística i política.

L'autoproclamat colonel Gaddafi el 1969 va deposar el moderat i ancià rei Idris donant un cop d'estat que va fer les delícies del bloc comunista i de l'ultraesquerra europea del '68 que somniava l'impossible mentre a la Txecoeslovàquia envaïda pels tancs soviètics o a la Xina de la Revolució Cultural vivien el malson desperts i en pròpia carn. Ben aviat va resultar ser també un regal impagable per a l'ultradreta i tots els antijueus del món. Aquest Calígula nordafricà ha estat el capità de la Internacional Antisemita i ha teixit durant més de quaranta anys una xarxa manicomial d'interessos i de vergonyes ara silenciades en una cínica el·lipsi de la història que faria ruboritzar fins i tot el Capità Renault. Tot i que encara conserva una aurèola "revolucionària" per a certes minories de desequilibrats i que probablement morirà matant, el seu ascens triomfal va tallar-se en sec el dia que va decidir atacar la Flota Americana a la Mediterrània. Al president Regan si li van inflar els nassos, va bombardejar el seu palau residencial i va aconseguir un embargament contra Líbia incomplet però prou enutjós. Quedaven enrere els dies de glòria en què Gaddafi es postulava com a continuador natural de Nasser, el glamourós carnicer egipci, el galan de la judeofòbia. Poc a poc vam anar veient com Gaddafi passava de conjugar verbs incendiaris que feien posar els ulls en blanc a la mainada revolucionària de casa bona a fer desfilades de models d'allò més chic i a escenificar pallassades de tota mena entre haimes i legions de verges incondicionals. Calígula també les feia, aquestes coses.

Durant prop de quinze anys Gaddafi va acollir, entrenar i subvencionar tota mena de grups terroristes ja fossin palestins com de l'Europa occidental : des de la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhof) a ETA passant per la munió de grupuscles italians de caire feixista o comunista. Com podran deduir, no li feia fàstics a res. Va untar amb el mateix entusiasme tant la megaprogressista Fundació Lelio Basso com a Francois Genoud -un conegut nazi suís que va ajudar a fugir d'Europa tants criminals de guerra com va poder- o com a Enrique Tierno Galvan, el viejo profesor, tan enrotllat ell amb la Movida Madrileña, a qui va regalar 60 milions de pessetes l'any '77 per tal que el seu partit, el Partido Socialista Popular, ingressés en bloc al PSOE. També va subvencionar un fracassat Frente de Liberación de Andalucía (FLA), xiringuito islamo-esquerranós transformat amb el temps en la Yama'a Islàmica d'Al Andalus, que reivindica la República Islàmica per Andalusia o, si no anem errats, per la idea que tenen del significat d'Al Andalus els qui hi entenen : de Gibraltar a Poitiers, passant per Arbeca. Una organització catalana mooolt prestigiosa també va beneficiar-se de la prodigalitat de Gaddafi : el CIEMEN.

Parlem del CIEMEN?
Sota el paraigua de la defensa de les nacions sense estat i de les llengües perseguides, Aureli Argemí va fundar l'any 1974 el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques). Fins aquí, res a dir. O potser sí? Qui era Escarré, qui és Aureli Argemí?

Aureli Argemí, nascut a Sabadell l'any 1936 i inscrit al registre com a Ignasi Argemí, ingressà a l'escolania de Montserrat l'any 1946. L'any '54 ingressà en l'ordre benedictina sota el nom religiós d'Aureli, en un amable gest cap al seu abat, Aureli Maria Escarré (1908-1968). Argemí passà a ser el secretari personal de l'abat Escarré l'any 1964 quan l'abat ja estava exiliat com a conseqüència d'unes declaracions contràries al règim de Franco al diari Le Monde. Després de la mort de l'abat, Argemí renuncià als seus vots monàstics encara que conservà el seu nom religiós i va emprendre una croada per enaltir la memòria d'Escarré : va fundar el CIEMEN , que duu el seu nom, va idear eslògans com "l'Abat del poble" o "l'Abat de Catalunya" i s'ha passat els anys ocultant que Escarré fins a aquelles declaracions va estar encantat amb el règim franquista, que tenia tractes d'allò més amigables amb l'esposa de Franco i que governava el monestir com un abat medieval. Argemí també ha fet tota mena d'esforços per treure de la circulació les fotografies de l'abat Escarré compartint palio amb Franco, per silenciar que Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde servint-se de "persones interposades" i que, casualment, les esmentades declaracions i l'inici de la mitificació del personatge van coincidir amb un escàndol majúscul de pederàstia conegut i tolerat per la jerarquia de l'abadia, protagonitzat pel jove tutor dels nens de l'Escolania, Mn. V., enviat després, discretament, al paradís del blanqueig de les ànimes tèrboles: el Vaticà.

En aquesta falsificació històrica i política també hi van col·laborar l'abat que el va succeir, Cassià M. Just i l'historiador i ex-escolà de Montserrat Josep Benet. Ja saben, allò de "els fins justifiquen els mitjans" sumat a "la roba bruta es renta a casa" posat al servei de Catalunya. És cert que l'abadia de Montserrat a partir de la desfeta nazi va ajudar el catalanisme catòlic i va aixoplugar dissidents i perseguits "dins d'un ordre", però l'enaltiment trampós d'una figura tan reaccionària com l'abat Escarré és una vergonya que per comptes de contribuir a l'emancipació de Catalunya dóna arguments a l'adversari. Ja ens coneixen, nosaltres som independentistes i, precisament per això, no estem disposats a callar ni a permetre que els fonaments del nostre futur estat ballin sobre les sentines de la mentida.

Però tornem al CIEMEN i al seu respectat i admirat fundador i president vitalici, Aureli Argemí. La pau i l'honorabilitat que suposadament envolten els monjos de l'Abadia de Montserrat han estat les seves millors armes per ocultar la seva personalitat egòlatra, interessada i pertorbadora. El CIEMEN ha fet molta labor de sapa davant dels nassos de tothom sense aixecar sospites. Des d'ajudar gudaris indignes a desviar voluntaris per Nicaragua a organitzacions sense nom que els instruïen per operacions d'Intel·ligència; des de deixar-se estimar per Gaddafi a ser subvencionat fins al deliri pel segon Tripartit. Sí, Carod-Rovira, el Conseller de la Vicepresidència que es feia dir "amic d'Israel" va subvencionar el CIEMEN amb una generositat digna de millor causa. Per cert, ¿què hi pintava l'abat Cassià de Montserrat en la compareixença de Carod justificant la seva imprudent entrevista amb ETA? ¿El CIEMEN hi va tenir alguna cosa a veure? Si és així, ¿el va ajudar o el va dur a emmerdar-se en una patinada política descomunal? Sigui com sigui, Carod va declamar públicament un panegíric inenarrable sobre l'abat Escarré amb motiu del centenari del seu naixement i va regalar milions d'euros sufragats amb els nostres impostos al CIEMEN. Indigna inversió que ha alimentat la xarxa 'Palestina al cor', el museu de la Nakba i articles repugnants com aquest, publicat a la revista Nationalia signat pel seu editor i director, el mateix Argemí, amb motiu de l'operació Plom Fos, on afirma que Gaza està ocupada, que Israel comet una matança indiscriminada contra centenars de víctimes innocents i que ho fa venjant-se d'uns pobres resistents que, total, han causat només 17 morts en tres anys amb els seus coets artesanals. Gràcies Carod!

Els anys 70 van estar plagats de comunes sembrades de llits oberts per a tothom. Molts antifranquistes d'aquella generació ara tenim una edat i un diploma signat pel president Montilla i per un tal Joan Saura proclamant que "la Generalitat de Catalunya, en nom del poble català, els ret homenatge solemne en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista". De tot allò ens resta una lleugera coïssor a l'anus i algun tros d'algun llençol d'aquells llits prometedors. La nostra memòria encara no s'ha esvaït. Havíem de lluitar i ho vam fer. Punt! Ens vam equivocar sovint, segur. D'aquest diploma retòric i oportunista ens quedem, disculpin la immodèstia, amb la frase "Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors". Potser és massa èpica. Treguin-li la retòrica sacrificial i sumin-li la il·lusió d'un futur democràtic i l'anhel de rescabalar la generació dels nostres pares i el dolor infinit dels nostres avis.

Només vam optar per combatre una derrota injusta, només vam apostar per la democràcia. Per això som aquí. Ens diem Hasbara-ts, som pocs, ens fem grans, però no ens rendirem.

ELS "BONS" DEL TRIPARTIT

[Nota: aquest article es refereix al govern anterior. Des de desembre de 2010 el nou govern ha introduït severs canvis en la política econòmica, durs per a la població però imprescindibles per evitar la ruïna i per assolir en un futur proper la solvència que correspon a Catalunya]

El Tripartit, conegut també com La Bossa Nostra, no obté crèdit ni de l'avi de Heidi. Les organitzacions i entitats financeres mundials equiparen la solvència de la Generalitat amb la del Perú i només estan disposades a concedir préstecs poc quantiosos a un interès elevadíssim. Catalunya està arruinada. L'espoli dels nostres impostos per sufragar per força i pels segles dels segles una suposada solidaritat que manté regions espanyoles amb superàvit de funcionaris i aturats crònics agafats pels subsidis a canvi de votar fidelment els cacics de sempre, ja era un llast prou sagnant. No podíem permetre'ns, a més, una Generalitat administrada per gent tan incapaç i tan corrupta.

S'apropen les eleccions i les arques del nostre govern estan vergonyosament buides. La darrera obtenció de crèdit, amb tota mena de coaccions i complicitats interessades, es va consumar el passat mes de juny. El Tripartit necessitava 1.000 milions d'Euros urgentment per pagar proveïdors i part del sou dels funcionaris i La Caixa, com sempre, va intermediar per tal d'aconseguir-los a canvi de condonacions, concessions i privilegis que tant de bo algun dia la justícia desvetlli i castigui com correspon. Amb tot, la quantitat no va ser assolida. El Conseller d'economia, l'Onorebole Antoni Castells, va perdre els nervis i els papers en seu parlamentària quan Convergència va demanar explicacions sobre l'augment descontrolat del dèficit quan es va saber el més que sospitós retard multimilionari en el pagament a proveïdors hospitalaris.

Què se n'ha fet del meravellós acord de finançament arrencat al govern amic de Zapatero? Ah, sí, els devem 4.000 milions!! Bé, s'apropa l'hora de la veritat i la severa pèrdua de diputats dels partits governants que es preveu podria esdevenir un cataclisme electoral sense precedents si abans dels comicis la Generalitat no pot fer front a les úniques despeses que fins ara és capaç de satisfer amb prou feines : pagar els funcionaris i els assalariats de tots els organismes dependents de l'administració. L'assumpte és gravíssim, parlem dels metges del sistema públic de salut, dels mestres d'ensenyament primari i secundari, de la policia, bombers, plantilles dels mitjans públics de comunicació, el cos docent de les universitats, dels funcionaris de justícia, transports i de l'administració general. Per evitar aquest col·lapse injustificable el govern Tripartit té la intenció d'emetre BONS, títols de deute per valor de 2.000 milions d'Euros per arribar al final del trajecte tapant forats i dissimulant fins a quin punt s'ha malbaratat no només el crèdit polític sinó el diner públic. Els que vindran després ja s'ho faran!

Diuen els vells cronistes que no recorden haver vist mai que en una democràcia occidental el 85% dels electors rebutgessin el seu govern. Això està passant a Catalunya. Aquells que fa set anys ens van convèncer amb l'eslògan "feu-nos confiança" van passar-se la nostra voluntat pel folre lliurant el nostre país a mans d'una coalició d'inútils, de centralistes i de corruptes. Aquells que van prometre "mans netes", regeneració, dignitat i una administració pública eficient i proporcionada han permès i han participat en una bogeria col·lectiva, en una orgia del despropòsit, de la indigència intel·lectual, de la megalomania de barraca de fira, del robatori amb ardits indecents com l'adjudicació a dit de milions d'euros en informes inútils perpetrats per amics i coreligionaris a base de copiar i enganxar directament de Google. Han "optimitzat" l'administració incrementant-la en més 80.000 funcionaris i càrrecs de confiança fent tota mena de trampes per col·locar els seus afiliats, manipulant fins i tot les oposicions públiques. Han endegat obres del tot prescindibles mentre incomplien promeses que qualsevol estat europeu satisfà, com el temps de les llistes d'espera hospitalària; han adjudicat irregularment obres, serveis, els càterings de les presons. Tot! S'han servit d'informació privilegiada per comprar bens i terres que sabien que augmentarien de valor per mitjà dels seus propis decrets. Només s'havia vist una capacitat de rapinya tan indecent entre els estraperlistes privilegiats pel franquisme de postguerra.

L'economia catalana és com Txernòbil, quan les autoritats soviètiques afirmaven que no passava res i demanaven que ningú alarmés la població. Tranquils, diuen, "només hi ha tensions de Tresoreria". I et demanen un petit ajut, que compris un títol o dos de 1.000 Euros. Fes-los confiança, que tenen les mans netes. Deixa que els teus pares jubilats es deixin dur per un sentiment noble i patriòtic i perdin part del que els queda dels seus estalvis perquè ells mantinguin el maquillatge fins el dia de les eleccions i puguin hipotecar encara més el nostre futur fent adjudicacions corre-cuita entre amics i creditors.

Encara els queda temps per fruir una mica més dels cotxes oficials i les targetes de crèdit que paguem per sufragar les seves teques a restaurants de luxe, els seus viatges en business class, per arrodonir els 130 milions d'euros regalats majoritàriament a ONGs opaques i a col·lectius que l'únic que els interessa de Catalunya és la morterada de diners que els cauen en forma de subvencions per assetjar Israel, propagar la judeofòbia i introduir el fonamentalisme. Encara els queda temps per mantenir càrrecs als mitjans de comunicació dedicats a temps complet a manipular la realitat, a enaltir grups i personatges sinistres que odien la democràcia, a blasmar la civilització occidental.

El nostre govern només sap copiar Israel en això: en emetre deute públic. Però ha oblidat la resta... i "la resta" és demolidorament diferent. Israel té crèdit perquè és un país seriós, perquè la corrupció es paga cara, perquè està inequívocament al capdavant de la lluita per la llibertat i contra el fanatisme medieval, perquè té una solvència política, econòmica, cultural, artística, científica, docent i democràtica que, malauradament, Catalunya ha perdut els darrers anys.

Els únics BONS del Tripartit són de deute públic... i són xungos. No els compris. PASSA-HO!

LA LLEI DEL SILENCI

Davant la imparable descomposició de l'actual govern de Catalunya, la crisi, el descontentament i la nàusea que gran part de la ciutadania sent per la manipulació de la democràcia i la corrupció galopant dels nostres dirigents, el conseller d'Interior, Joan Saura, ha decidit que aquest any, a la Diada, el populatxo no xiuli als polítics en general i a les autoritats en particular. Provarà d'aconseguir-ho de la manera que dominen els totalitaris disfressats de pacifistes i sostenibles: enviant molts senyors amb una porra i un casc.

Creiem que l'espectacle que es munta cada any durant l'ofrena al monument de Rafael de Casanova és penós. Qualsevol país amb un mínim de cultura democràtica i d'auto estima no es pot permetre rebentar sistemàticament l'acte unitari de la seva diada nacional. També és cert que el públic que s'aposta als voltants del monument sovint mostra el seu malestar davant la hipocresia i el cinisme de la nostra classe política que, mentalitzada del mal tràngol que l'espera, "compleix" rutinàriament el que hauria de ser un deure cívic i patriòtic amb el fals entusiasme dels puteros que el dijous sant es flagel·laven en públic fins a la primera sang -i prou- per quedar bé i ser perdonats amb tan poc esforç. A més, la xiulada grossa se l'enduien els dolents de perversitat, els del PP, i això feia una mica de gràcia. Però amb els anys la xiuladissa ha anat pujant de to i tots els partits surten escaldats de l'homenatge. L'any passat els treballadors de la Nissan no van parar de fer merder ni mentre sonava els nostre himne. Potser no era el seu himne.

Aquest 11 de setembre pot ser especialment dur per als polítics. La gent ja fa temps que ho sap, que són temps durs. El personal va cremat, s'anuncien mobilitzacions i vagues i la crisi probablement s'accentuarà. Catalunya pateix un col·lapse econòmic, institucional, nacional i moral insuportable. L'oasi català pot acabar saltant pels aires i, a sobre, abans de tres mesos hi haurà eleccions. Evidentment, a cap partit polític, especialment als que formen part del govern tripartir, no l'interessa ser esbroncat en públic. Ara no toca, aquest any a callar, que els senyors del govern s'hi juguen massa. I qui garantirà que tothom calli? : Joan Saura, l'excomunista de disseny que mai ha condemnat el gulag, el que diu terroristes als membres d'ETA i "resistents" als terroristes que atempten a Israel, el que demanava papers per a tothom i ara creu que citar la nacionalitat dels delinqüents és racista, el que calla sobre la barbàrie dels islamistes però es va manifestar com a conseller d'Interior contra Israel envoltat de fanàtics que cridaven a favor de Hamas i de la jihad; Joan Saura, el responsable de la seguretat del país que va permetre que un grup de sabotejadors antisemites ocupessin les primeres files de l'acte cívic de la Diada de l'any passat i boicotegessin la cantant Noa pel sol fet de ser israeliana, que avergonyissin el nostre poble, que ho fessin sota la nostra bandera.

Joan Saura, el paradigma de la degradació política de la nostra Nació; la prova que un grup minoritari pot fer-se amb la seguretat d'un país i pot imposar el seu programa a canvi de donar suport a un govern unit per l'oportunisme i la corrupció. Aquesta és la seva manera intel·ligent de ser d'esquerres, aquesta és la seva manera decent de fer política.

L'ACATA I L'ATACA

Aquí l'Estatut de Catalunya tal com l'ha deixat el Tribunal Constitucional espanyol per tal que Catalunya avanci cap al futur. Queda pendent el desenvolupament dels articles interpretatius que, probablement, suposarà que sota les soles d'aquestes sabates hi hagi una capeta de cola d'impacte. El President de la Generalitat ja s'ha pronunciat sobre aquesta sentència. Ha dit que l'acata i l'ataca i ha anunciat una manifestació. Divisió d'opinions, naturalment : jo no em manifesto si hi va la meva sogra, els dissabtes anem a la platja, no ens podem manifestar fins l'octubre perquè el país tanca tres mesos per vacances,... Doncs mirin, nosaltres sí que hi anirem! Ses Senyories constitucionals s'han basat en dos principis irrenunciables per dictar sentència; a saber : 1.- España se rompe. 2.- España me duele. Potser per això citen un munt de vegades allò de "la indisoluble unidad de España", concepte que ens recorda altres afirmacions sacrosantes com ara "la indisolubilidad del matrimonio". Però els tòtems cauen i tot és dissoluble i, fins i tot, soluble, per més que la Constitució espanyola sigui l'única carta magna d'un país -dit- democràtic que amenaça els seus ciutadans amb la intervenció militar com a mecanisme per resoldre diferències i per impedir el dret a l'autodeterminació reconegut universalment i ratificat pel mateix estat espanyol. Ja vam parlar del descrèdit escandalós de l'actual Tribunal Constitucional que ara, amb tant de retard i amb magistrats que haurien d'haver estat rellevats des de fa anys, sentencia contra un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels diputats espanyol, pel Senat espanyol i pel poble de Catalunya en referèndum... I és que els referèndums a Espanya són una conya no vinculant per norma. Es van passar per l'arc de triomf el de l'OTAN, el que ratificava la Constitució europea i ara aquest. És a dir, a l'hora de la veritat el resultat dels referèndums sobre la Independència que s'estan celebrant poble a poble a Catalunya i els d'un referèndum amb totes les benediccions recontraconstitucionals tenen la mateixa consideració pràctica : "me la sopla!" La transició va intentar una complexa refundació d'Espanya que el temps va demostrant del tot inviable. Una interpretació fonamentalista d'un text constitucional que els legisladors van tenir l'encert de deixar obert és un suïcidi en tota regla. Reinterpretar restrictivament articles que ja havia ratificat el mateix Tribunal en sentències anteriors és un despropòsit. Decidir per decret els sentiments i la història dels catalans és inaudit. Segons ses Senyories els catalans no pertanyem a una nació sinó a una nacionalitat. Seria coherent que el Tribunal Constitucional dictés una sentència per tal que els catalans per comptes de tenir Llibre de Família, tinguem Llibre de Familiaritat. Sembla una boutade? Doncs a nosaltres ens ho sembla que l'únic orgue espanyol de cassació dicti que Catalunya ha de ser "solidària" eternament com si la solidaritat es decretés i com si a Espanya hi hagués regions depauperades com Somàlia, i ens sembla radicalment antidemocràtic que un Tribunal no elegit per sufragi universal es constitueixi en una cambra legislativa per sobre dels parlaments i de la voluntat popular. Però el que aquest Tribunal fa per una banda el govern espanyol ho rebla per la seva vessant més sagnantment pràctica, com per exemple per mitjà de la nova regulació bancària que dilueix el potencial econòmic de Catalunya desviant l'estalvi privat dels catalans i, en conseqüència, els centres de decisió i la destinació de les inversions. Perquè, no ens enganyem, com sempre els dolents oficials de la pel·lícula són una caricatura semblant a aquell "Martínez el facha" del còmic. La "caverna" fa mal, però guardi'ns Déu de "los amigos de Cataluña", d'una classe política catalana majoritàriament impresentable i d'uns representants de la societat civil que es divideix entre la confraria del canapè i la secta del "qué hay de lo mío". A tot això, encara que potser no cal recordar-ho, Catalunya i Espanya pateixen una crisi econòmica guanyada a pols on tot s'aguanta de pur miracle i que pot esclatar el dia que l'estat no pugui pagar la nòmina dels funcionaris. De moment l'administració no paga els seus proveïdors i l'ajornament etern de les factures sumat a la falta de crèdit bancari ha provocat un allau de tancament d'empreses i d'aturats... que l'estat ha de subsidiar. Ostres, això podria provocar una retallada dels ajuts a ONGs antisemites!!! Això si que no!! Mirin, abans que s'emboliqui més la troca resolguem "el problema catalán". Solucions : 1.- Independència. 2.- Concert econòmic. 3.- Tornem sanitat i policia, paguem en negre, fem les trasaccions per PayPal i demanem el PER perquè "tots els espanyols som iguals". I si ens fan fora de l'euro, millor, serà més divertit... Sí, vinga, tornem a la pesseta, que per cert, és la moneda espanyola segons la Constitució!

GOLDSTONE I ALTRES INJUSTOS ENTRE LES NACIONS

El jutge Richard Goldstone té un passat... i no és gens edificant. Curiós que l'ONU designés un jutge "jueu" per fer un informe sobre l'operació Plom Fos i que Hamàs i els seus corifeus no haguessin protestat quan sempre han destacat aquesta particularitat excepte quan es tracta d'un "jueu bo" d'aquests que condemnen l'existència mateixa de l'estat d'Israel o afirmen que el sionisme és un moviment feixista. "Ep, que és jueu!", van repetir una i mil vegades els nostres fedayins de fireta, perquè un jueu que menteix contra Israel sempre és "objectiu". Però què callats s'han quedat quan ha sortit a la llum el seu passat. I els mitjans de comunicació? ¿On són l'Arce, el Roura o el Pepe Garriga?, ¿les televisions públiques que paguem amb els nostres impostos explicaran la veritat, faran algun reportatge seriós en horari de màxima audiència? Quan un organisme internacional encarrega un Informe tan compromès i de tanta transcendència el més lògic és que tant aquesta organització com la premsa vulguin conèixer el currículum de l'elegit, especialment si es tracta d'un ciutadà d'un estat amb un passat proper tan sinistre com Sudàfrica. Un jutge sudafricà de més de setanta anys que va ocupar càrrecs de responsabilitat a les més altes instàncies de la magistratura sudafricana de 1980 fins a la caiguda de l'apartheid? Ui, ui...! S'imaginen que l'ONU hagués encarregat un informe sobre els drets humans a un jutge espanyol franquista d'un tribunal militar o del Tribunal de Orden Público (TOP) amb sentències de pena de mort? No, impossible, quin escàndol! Però l'ONU quan es tracta d'investigar Israel es permet les relliscades que li convinguin. Richard Goldstone va enviar a la mort 28 acusats -negres, of course!-, va fer assotar 4 processats i ni es compta la quantitat d'opositors a aquell règim racista que va sentenciar a llargues condemnes de presó, un d'ells un nen de 13 anys que va dur "propaganda il·legal a la seva escola" consistent en una entrevista "clandestina" a Nelson Mandela. Goldstone va ignorar centenars de casos de tortures policials (com tants jutges que després són tinguts per impecables i fins i tot per progressistes arreu, inclús a Espanya). I què ha respost el prestigiós jutge del Tribunal Constitucional sudafricà Goldstone davant les acusacions fruit de la investigació del diari israelià Yediot Ajaronot?, ¿que es tracta d'un error, que són una calúmnia, que és cert però n'està penedit ? No, ha afirmat senzillament que era un jutge en un país racista i que "es va veure obligat a respectar la llei". "Va ser un dilema moral, però pensava que era millor lluitar des de dins que no lluitar" (sic). "Sempre he estat contrari a la pena de mort, però quan vaig acceptar el càrrec de jutge vaig haver de respectar el jurament que comportava". Ole!!! Podríem enviar-lo a la Maestranza a fer companyia als nostres bomberos-toreros del Constitucional espanyol. Goldstone és una vergonya com a jutge, un covard que dicta sentències o signa informes fets a mida, en aquest cas per maniobrar contra Israel servint-se d'una pàtina de legitimitat jurídica. I ALESHORES VA EL TRIBUNAL RUSSELL SOBRE PALESTINA I DIU... ¿Se'n recorden d'aquella pantomima de "judici internacional" que es va muntar a Barcelona els dies 1, 2 i 3 de març? Vam denunciar aquell muntatge en un article que duia per títol "Tramposos Sostenibles", però la cosa no va acabar aquí. Resulta que l'esmentat "Tribunal" el mateix dia 3 -mentre es celebrava la vista- ja tenia redactades les "Conclusions" : 26 pàgines en anglès i les seves traduccions al francès, al català i al castellà. Si això no és un Sumaríssim, què ho és?. El cas és que el mateix dia 3 per la tarda el Parlament de Catalunya es va reunir en comissió, presidida per l'inefable Joan Ferran, per sentir les conclusions redactades amb antelació i basades en l'Informe Goldstone, intervenint com a ponent David Bondia, professor titular de dret internacional públic i relacions institucionals de la Universitat de Barcelona, el qual representava una part tan "objectiva" com l'organització 'Amb Palestina al cor' i que va afirmar que "parlava en nom de la societat civil". Impressionant! Qui l'ha votat o l'ha nomenat per parlar en nom de la societat civil? En seu parlamentària Bondia va tenir un atac de sinceritat i va confessar que "en aquest conflicte no hi ha imparcialitat". És una llàstima que cap dels diputats presents li respongués que si -tal com acabava de reconèixer- el Tribunal Russell no és imparcial, en conseqüència les seves conclusions no tenen ni tan sols la validesa moral que reivindica per a jutjar Israel. El moment més inquietant, però, el va protagonitzar el diputat d'ERC Miquel Carrillo, que va mostrar una vegada més fins a quin punt és alarmant la indigència política que inspira l'actual govern. Segons Carrillo és intolerable que Israel bombardegi equipaments sufragats per algun país europeu o per la UE, com si Israel es dediqués a triar edificis o equipaments pagats pels europeus per caprici o es pogués permetre no bombardejar-los quan són utilitzats contra la seva sobirania i la seguretat dels seus ciutadans. Però Carrllo va anar més enllà i va deixar anar que caldria plantejar oficialment protegir els equipaments sufragats per la Unió Europea a Cisjordània i Gaza forçant que fossin considerats de propietat i sobirania europea al 99% i que l'altre 1% fos dels palestins per tal que aquests en disposessin i els gestionessin. Ignorem si aquest individu té idea de les conseqüències i de l'abast de la seva parida o si la va perbocar com un acte reflex. Per començar, és d'un colonialista que tomba; la seva vessant paternalista permetria qualsevol excés per part de grups terroristes palestins i la indefensió absoluta d'Israel. Elevaria de facto qualsevol edifici civil subvencionat per Europa a la categoria de seu diplomàtica i, en conseqüència, un atac per part d'Israel podria ser considerat una violació de sòl europeu o un acte de bel·ligerància directa. Extrapolem? Ara imaginem que hi ha un Centre Cultural X a Ceuta la seu del qual ha estat sufragada, posem, per l'Aràbia Saudí. Un bon dia comencen a bombardejar Algecires des d'aquest Centre, però l'únic que poden fer les autoritats espanyoles és protegir-se el cap amb les mans o resar-li al perpetuo socorro perquè si se'ls acut l'insensata idea d'entrar per la força o bombardejar el Centre Cultural X l'Aràbia Saudí pot sentir-se moralment atacada i muntar un escàndol internacional o contraatacar. ¿Què tal, bé? ¿S'hi val llençar obusos als trens de la línia Barcelona-Puigcerdà des d'una casa regional afganesa sufragada pel Paquistan? Ostres, el diputat Carrillo igual s'ha inventat una nova modalitat de guerra mundial!! Nosaltres fem una altra proposta : que els candidats de qualsevol partit abans de presentar-se a qualsevol elecció hagin de superar un examen psicotècnic. Probablement l'ocurrència del diputat Carrillo acabarà sent sospesada pels membres del Tribunal Russell, perquè aquest "tribunal", a diferència de tots els altres, no jutja, només sentencia. Per a ells Israel és cosa jutjada perquè parteixen de l'Informe Goldstone, que prenen com un veredicte. Evidentment un Informe és un informe i un veredicte és una altra cosa, però el Tribunal Russell sobre Palestina és molt creatiu; els seus membres fa anys que es pronuncien públicament contra Israel, els seus patrocinadors són organitzacions palestines, els seus portaveus adverteixen que no són imparcials i les conclusions estan redactades abans que acabin les sessions. Ells imparteixen justícia així, amb l'autoritat que confereix parlar "en nom de la societat civil" i amb la garantia d'un informe redactat per un jutge racista que va enviar 28 homes a la mort perquè era la seva manera de "lluitar des de dins".

ARCADA FRANQUISTA

Els actuals governants de Catalunya s'han posat d'acord els darrers dies per ficar-nos en una mena de "túnel del temps" que ens ha sumit en una arcada franquista que ha omplert el país d'una agra pestilència que ingenuament havíem cregut superada per sempre. Si dimecres un representant de la casa reial espanyola i dos fiscals que van voler ficar a la presó un president de la Generalitat amb calúmnies van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya, dijous se li van retre honors d'estat a Juan Antonio Samaranch, un franquista que mai va dubtar ni es va excusar de ser-ho i d'haver mantingut amb el seu compromís i els seus càrrecs un règim antidemocràtic i nefast per a Catalunya. http://farm5.static.flickr.com/4102/4745685280_962203cfe0_m.jpg Diumenge, per rematar el despropòsit, la televisió publica retransmetia un sacramental que no es veia al país des del segle XII : una beatificació, en aquest cas la d'un religiós de mitjans del segle XIX que potser va aportar algun fruit a la Catalunya reaccionària i decimonònica però l'obra i l'existència del qual són del tot desconegudes per la majoria de la població. Durant la retransmissió des de Santa Maria del Mar les càmeres van mostrar una nodrida representació dels nostres governants, tan laics, progressistes i catalans ells, havent de presenciar com el cardenal-arquebisbe de Barcelona es dirigia a un cardenal italià en... castellà. I com l'italià responia en català. Mentre el vicepresident Carod, que es fa dir independentista, assistia al tedeum en la lengua del imperio milers de catalans havien de superar tota mena de traves imposades pel partit que ell ha dut al govern per votar -Sí o No- sobre la Independència de Catalunya. Però tornem a Samaranch. El sol fet d'homenatjar aquest feixista al Palau de la Generalitat ja és un insult que no pot ser ignorat, perquè Samaranch durant el franquisme va presidir la "Diputación de Barcelona" que havia OCUPAT, precisament, l'edifici de la Generalitat després de derrotar-la per les armes amb l'ajut directe i decidit de Hitler. Per això Samaranch, un oportunista immoral des de sempre, ja duia una esvàstica a la solapa de ben jove i proclamava que s'havia d'estar amb els guanyadors. I així ho va fer sempre. Això és el que declarava amb motiu de la mort del dictador... És escandalós el tractament quasi hagiogràfic que els mitjans de comunicació catalans han fet de la seva biografia evitant o relativitzant el seu passat inequívocament feixista. La premsa estrangera no ha tingut tants miraments... The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis. BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic. La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe Però per què aquest pudor a l'hora de mostrar la baixesa supina de Samaranch a casa nostra? A aquestes alçades encara hi ha qui vol amagar que a Catalunya hi va haver franquistes que van fer carrera col·laborant amb un règim que volia esborrar-nos del mapa? O és perquè als morts, per més malparits que hagin estat, se'ls ha de respectar? Teòricament, aquest atac d'indulgència és perquè Samaranch va ser decisiu a l'hora de decantar voluntats a favor que l'any 1992 se celebrés l'olimpiada a Barcelona. No sabem si realment va ser tan decisiu, si ho va fer com a català, com a espanyol, per amor a l'art o per interessos personals, però encara que hagués estat determinant i que s'hagués mogut per les causes més nobles, la designació de Barcelona com a seu olímpica no pot esborrar la seva vegonyosa trajectòria política i personal de la mateixa manera que els alemanys no consideren que Goebels en el fons va ser positiu per al seu país per haver fet tants "esforços" per tal d'aconseguir l'olimpiada de Berlin al 36. Hi ha una altra raó de pes que explica tanta desmemòria amb la biografia de Samaranch : la tupida xarxa de favors, silencis i influències que va anar teixint i que abraça des del món esportiu espanyol a la casa reial, passant per La Caixa -de la què va ser president-, el món de la diplomàcia (va ser el primer ambaixador post franquista a l'URSS) i la classe política, periodistica i empresarial del tardofranquisme que va canviar-se de jaqueta i va fer carrera proclamant-se "demòcrata de tota la vida". Samaranch els coneixia a tots i ho sabia tot d'ells. No ens va sobtar que alguns dirigents del PSC fessin un panegíric de Samaranch i que l'actual alcalde amenacés a dedicar-li un carrer de Barcelona. De fet, els socialistes catalans ja s'havien lluït proclamant les bondats d'un altre mandatari franquista català : Porcioles, un gran mestre dels qui tenen el costum d'enriquir-se amb les obres públiques. Però el que sí que ens va sorprendre és que en el darrer partit de Barça es demanés un minut de silenci per Samaranch. És curiós que Joan Laporta, president del Barça i possible futur candidat a la presidència de la Generalitat permeti una petició tan desafortunada. Encara que TV3 manipulés el so durant la retransmissió en directe, el pretès minut en record d'algú tan indigne només va durar 30 segons farcits de crits de "Barça, Barça" i xiulets. Perquè encara hi ha gent decent que recorda que Samaranch va col·laborar i es va servir d'un règim repugnant que odiava Catalunya i que va afusellar un president del Barça i el president de Catalunya.

MÉS AVALL, ENCARA

Aquest home que parla des d'un sot és el president del nostre país. No va guanyar unes eleccions, però duu el títol de Molt Honorable perquè un partit que es fa dir independentista i d'esquerres li va regalar la dignitat, la presidència i el futur de Catalunya. Fixin-s'hi bé; gairebé ningú no el mira, probablement ningú no l'escolta, i la nostra bandera i ell -que és el nostre president- són ben avall, a l'abast d'una micció urgent d'algun dels extres recolzats a la barana. On faràs el proper discurs, Montilla, dins d'una fossa sèptica? Si és així, la bandera deixa-la a dalt. Amb els anys el govern s'ha anat degradant fins perdre completament la dignitat. Som en plena campanya electoral, segurament ja se'n deuen haver adonat; una campanya que serà llarga, cara, insuportable i bruta. Fins ara, durant les campanyes, els socialistes prescindien de la decència; aquesta a més promet la desaparició del sentit del ridícul i del respecte per Catalunya. "Segueixo creient", proclama el cartell -perquè els socialistes"segueixen", no "continuen"-. És un un eslògan tan buit que fins un pàrvul pot adonar-se que no vol dir res, que és un fals absolut, quincalla per enlluernar incauts. I a sobre no inclou el país sino que concerneix únicament algú que intel·lectualment, políticament i humanament és una ameba. "Ell segueix creient". En què? No ho diu; no cal, és una ameba. "Segueixo creient"... I a nosaltres què coi ens importa a aquestes alçades!? ¿Pot ser que la distrsionada percepció de la realitat del PSC o la falta de respecte pel nostre poble hagi dut als "estrategues" del partit a pensar que algun català amb el cervell sense mutilar podria prendre's seriosament un simulacre tan galdós de la campanya d'Obama? Perquè són capaços de dir-se "si algú creu que això que estem fent és governar potser també s'empassaran que Montilla és com Obama". I ¿què diu el que diu que creu no se sap què des d'un sot? Que tot ho fa per amor als seus pares, cosa importantíssima per Catalunya : governa com el cul, però diu que és un bon fill. Ah, val! També afirma que va lluitar contra Franco. Ho va dir ell -perquè ell tot s'ho manega- però no va explicar el detall que era maoista just quan els maoistes joves com ell mataven els seus pares i els seus mestres a la Xina de Mao, que és on un era maoista full time i mostrava l'amor pels pares d'una manera més total. Però això són minúcies, el que vol fer-nos creure és que no té res a envejar-li al president Pujol, encara que Jordi Pujol va ser detingut, torturat i empresonat pel franquisme a causa d'una lluita ben diferent, profitosa i generosa : per Catalunya i per la democràcia. Montilla i els seus van provar amb totes les seves forces que el president Pujol tornés a la presó, aquesta vegada sota una acusació indigna que es va demostrar falsa. Hauria estat una victòria pels qui volien una Catalunya regional i humiliada tan semblant a la que estem suportant. És imperdonable que aquest desig animés a qui presideix actualment la Generalitat i que, ara, aprofiti aquest càrrec institucional per premiar amb la Creu de Sant Jordi els dos fiscals que van fer tots els papers de l'auca per ficar el president Pujol a la presó. Roma no paga traïdors, el tripartit sí. (Gràcies, Carod!).

SI FOSSIN LES SEVES FILLES...

Dos dies després de la nevada elles ja tornaven a ser a peu de carretera. A molts pobles encara trigarien dies a tenir llum i calefacció i els nens no anirien a estudi; hi havia massa neu per l'autocar, les aules estaven glaçades. Però els cotxes i les furgonetes de les màfies de la prostitució arriben arreu i als delinqüents que les dirigeixen els importa un rave si les seves putes s'han de passar nou hores enmig de la neu. "Ja les escalfaran!". Tampoc els importa als polítics que han de legislar, als caps de la policia, als jutges, als periodistes o als predicadors mediàtics. Fa anys que les nostres carreteres són un bordell amb el ramat a la vista, especialment a l'Empordà. Amb l'excusa que la prostitució no és legal ni il·legal s'ha anat teixint una xarxa de corrupció i d'interessos sinistres que han enfortit les màfies de l'est, la brutalitat de les quals preferim no conèixer en detall. En el decurs del temps s'han fet forts i poderosos i han "diversificat" els seus negocis. Els que van instal·lar-se al nostre país fa dos o tres anys ara ja trafiquen amb drogues i amb armes difícils d'aconseguir fa poc. Les pistoles procedents de Bulgària valen menys de 300 euros i normalment no les compren les mestresses de casa o els jubilats. Això aviat pot convertir-se en una jungla. Després blanquegen els diners en negocis honorables com la construcció i els bancs i les autoritats no fan massa preguntes. Les noies de la carretera sí que se'n deuen fer. Per exemple moltes d'elles deuen demanar-se com pot ser que les obliguin a prostituir-se a la vista de tothom i no passi res. Per què els cotxes de la policia passen de llarg, per què ningú els demana el passaport ni els pregunta què hi fan allà, per què els de Trànsit no les obliguen a dur armilles reflectants, per què no hi passa cap inspector d'hisenda, de sanitat o de la seguretat social, ni cap sindicat ni cap bisbe ni cap activista famós; per què cap habitant del país ni cap foraster pot posar una parada de venda ambulant a la mateixa carretera sense que als pocs minuts la policia el commini a marxar o el multi i en canvi elles han de ser allà prostituint-se amb més de vint homes cada dia? Què fan els nostres governants, tan progressistes ells, tan sensibilitzats si algú llença plàstics al contenidor que no toca però cecs, sords i muts amb el tràfic de persones i l'esclavitud sexual impune? I les autoritats enrotllades que regalen condons als nens a les escoles i passen d'interessar-se per unes noies obligades a prostituir-se sense cap protecció si el client ho exigeix? I l'església?, ¿ha fet cap pastoral? I les feministes?, al marge de debatre ad nauseam si la prostitució hauria de legalitzar-se o no, ¿on es fiquen?, l'engany, l'esclavització, les pallisses, les violacions que sofreixen aquestes noies no són violència de gènere?, no mereixen ni una miserable manifestació? Tots plegats, tan promptes a la denúncia desbocada dels torts aliens, ¿no saben quantes prostitutes moren o desapareixen cada any al nostre país i quantes són infectades amb malalties que les duran a la mort? La realitat és que per a tots ells les noies de la carretera tenen tant de valor com els mocadors de paper que elles usen entre servei i servei. Prohibir la prostitució no eradicaria la seva pràctica i crearia una borsa encara més gran d'il·leglitats i abusos; legalitzar-la amb normes i inspeccions efectives probablement seria l'única manera de garantir els drets individuals de les prostitutes, la seva proteció legal, controls sanitaris i el pagament d'uns impostos que ara engreixen a les màfies. Però cap govern no vol donar aquest pas perquè es tracta d'un tema incòmode i "políticament incorrecte" i, també, d'un negoci que alimenta, entre d'altres, diaris respectables, televisions privades -amb concessió pública- i molts sobresous. No se'ns acut una demostració col·lectiva més descarada de sexisme, xenofòbia, corrupció, hipocresia i menyspreu per la llei, la llibertat i la dignitat de les persones. De tant en tant cau una banda de proxenetes. Per què aquella i no totes?, què han fet "malament" per caure ells i no la resta de bandes que continuen sembrant de cossos esclaus les nostres carreteres i els locals il·legals que regenten? El resultat d'una detenció sol ser la repatriació de les noies, que així ja no poden testimoniar en els judicis i, sovint, el processament dels mafiosos per delictes de tipificació lleu que comporten la posada en llibertat dels acusats o una estada curta a la presó : falta contra la seguretat dels treballadors, associació il·lícita o vulneració dels drets dels ciutadans estrangers. Fa uns mesos el diari El Punt informava del judici contra "una banda de rufians" (sic). El cap, Valery Musatov, comprava noies russes per 800 euros que havien de tornar multiplicats per quatre... de moment, després les coses es complicaven. Una de les noies que "protegia" va ser assassinada per un client. El fiscal va demanar 58 anys i mig de presó per a Musatov, però aquest no va arribar a seure al banc dels acusats perquè es trobava malament, estava malaltó i un jutge, per comptes de fer-lo internar a un hospital penitenciari, li va concedir la llibertat provisional. Què bons són alguns jutges! Bons i ingenus, perquè l'acusat no es va presentar ni ningú va investigar on era ni si havia millorat el seu delicat estat de salut. Com que les noies que van testimoniar que Musatov les obligava a prostituir-se i les baldava a pallisses eren russes, anònimes i pobres no només no hi va haver cap escàndol sinó que la notícia va passar completament desapercebuda i el nom del cap mafiós fugat només va sortir publicat un dia a El Punt. Del jutge bondadós no se sap ni el nom ni com s'ho fa per arribar a fi de mes. Però ¿què hauria passat si alguna d'aquestes noies hagués estat filla d'un magistrat, d'un polític o d'un cap de policia? Res? ¿Haurien trobat que tot i ser desagradable, el fet que una noia sigui comprada, enganyada, apallissada, obligada a prostituir-se cada dia durant hores a peu de carretera, a ser humiliada constantment, a practicar més de vint coits i fel·lacions diaris, desprotegida contra la sida, sovint obligada a avortar o empesa a drogar-se amb heroïna era la cosa més natural del món? ¿L'acusació continuaria sent per un delicte contra els drets dels treballadors o passaria a ser de segrest i violació continuada? ¿No se li acudiria a ningú que potser els "rufians" podrien ser acusats ni que fos per violència de gènere? Cada dia centenars d'autocars escolars circulen per les nostres carreteres. Cada dia milers de nens veuen des de les seves finestretes aquestes noies esperant algun client. Alguns escolars les tenen tan vistes que ja ni s'hi fixen, d'altres deuen pensar que aquelles noies són allà perquè volen; potser li han sentit a dir a algú que en el fons s'ho passen bé... són putes. Quan arribin a classe potser es trobaran una professora que els parlarà dels drets de la dona, de la igualtat o dels drets dels immigrants sense sospitar que algun dels seus alumnes se la imagina a peu de carretera o darrere d'uns arbres del camí, de genolls davant d'un desconegut. Un alumne que potser li ha sentit a dir a algú que totes són iguals. Unes putes. L'endemà tot continuarà igual. "Normalitat democràtica", n'hi diuen. Podem estar tranquils, tot rutlla. Som en un estat de dret que garanteix la igualtat davant la llei, la protecció de les llibertats, l'empar de la justícia, la sostenibiltat de tot el que faci falta, la solidaritat universal i la sensibilització pels drets dels altres pobles. O almenys d'alguns. Tenim molta feina, mig món espera les nostres classes magistrals d'ètica. Les nostres esclaves poden esperar.

CAMÍ DE XANADÚ

Ahir, dimecres de quaresma, dia de bunyols, va ser un jorn memorable. Alícia Gámez, una dels tres cooperants segrestats per Al Qaida a Mauritània el 29 de novembre passat va ser alliberada sana i estàlvia A CANVI DE RES!! Sí, sí, que ho ha dit la vicepresidenta del govern espanyol i aquesta senyora és molt seriosa i no se li acudiria mai de la vida mentir sobre un assumpte tan greu i menys la vigília de l'aniversari de la matança d'Atocha, obra de fanàtics islàmics. El cas és que Al Qaida ha deixat anar l'Alícia amb aquella elegància que caracteritza les nobles i hospitalàries ànimes del desert, que la noia ha aterrat a Barcelona amb un avió de les forces aèries espanyoles que l'ha anat a recollir a Burkina Fasso -això també té un cost zero per als contribuents-, i que ha estat rebuda com una autèntica celebritat per les autoritats del país. No s'havia vist fins ara una rebuda tan càlida i tan florida, i mirin que ens han visitat persones principals fins i tot de l'estranger : premis Nobel, astronautes, presidents, toreros,... Celebrem que estigui bé i, a més, viva i entenem perfectament que el comprensible cansament no li hagi permès donar-nos detalls sobre els seus companys de segrest. Tant se val, hem copsat el missatge: l'Albert Vilalta i en Roque Pascual aviat seran amb nosaltres, també a canvi de res, però els segrestadors se'ls han quedat uns dies més per parlar de coses d'homes i perquè els devien haver agafat afecte i deixar-los anar als tres de cop se'ls feia molt dur. Bé, ja en parlarem a fons en el seu moment.

La segona gran notícia és que els ministres del govern espanyol són gent previsora i intel·ligent i ens han fet saber que, en un futur, a més de la pensió que cobraran com a ex-diputats i ex-ministres també percebran uns dinerets dels plans de pensió que paguen religiosament per arrodonir les seves modestes jubilacions. Ens congratulem del seny i la coherència de la crème de la crème del socialisme espanyol i captem la indirecta. Gràcies per l'avís. Ho intuíem.

La tercera bona nova del dia d'ahir va ser irradiada des del Parlament de Catalunya : el govern de la Generalitat -vencent els pèrfids atacs de l'oposició- va demostrar sense la més mínima concessió que la gestió de la impressionant macro-nevada de dilluns va ser quasi impecable. Així com l'incendi d'Horta de Sant Joan del passat juliol segons el Conseller d'Interior -Honorable senyor Joan Saura- va ser impecable malgrat la mort de cinc bombers i serà estudiat -diuen- per la concatenació quasi infinita de fenòmens paranormals (entre els quals no es compta la misteriosa desaparició del Cap Operatiu durant set hores), de la mateixa manera ens atrevim a afirmar que la monstruosa nevada de dilluns passat serà matèria de les tesis doctorals més prestigioses com a paradigma de l'Emergència per antonomàsia. Sabem de què parlem... És més, parlem-ne.

COLGATS PER 20 CM. MONSTRUOSOS DE NEU

A finals de la setmana passada el Redactor d'aquest post tenia la intenció d'analitzar l'esbroncada de què va ser objecte la senyora Rosa Díaz en una Universitat barcelonina. Però davant els reiterats advertiments del Servei Meteorològic de Catalunya sobre una amenaça climatològica consistent en un temporal marítim amb onades previstes de fins a vuit metres i una nevada copiosa, el Redactor que això perpetra va fer us de la seva llibertat personal -a risc de la seva pròpia i insignificant existència- i va permetre que primés el seu instint periodístic. I va dir-se : "ves a alguna localitat de la Catalunya rural entre l'amenaça de sunami i la de glaciació instantània, que igual et donen el Pulitzer". I així tenim que es va plantar a una petita població del Baix Empordà tenallada pels dos cataclismes apocalíptics. Per no fer la narració massa feixuga, descartarem el dramatisme del maremoto perquè els pescadors no van sortir a pescar, cap retardat va anar a l'espigó per veure com la mar l'engolia i els ajuntaments de la costa van impedir que els vehicles i les persones humanes s'apropessin a l'abisme. Per tant, passem a l'assumpte de la nevada (monstruosa)...

Va ser horrorós! S'ha de viure en primera persona de l'infinitiu, si no és impossible imaginar una cosa tan diabòlica : va nevar. És imprescindible llegir i, si pot ser, memoritzar la gran guia estratègica i tàctica que el nostre Govern segueix en aquests casos excepcionals que seran estudiats com a paradigma de la ciència física per les nacions fins que el canvi climàtic fongui el darrer glaçó del nostre vas de whisky : el pla Neucat. És bàsic tenir una cultura multidisciplinària per entendre la introducció : què és la neu? El cas és que va nevar i un vent huracanat de cinquanta quilòmetres per hora va col·lapsar tots els serveis bàsics que un estat avançat i preparat com el nostre pot oferir als seus ciutadans. Lògicament va ser impossible la presència de màquines lleva-neus, de policia, de responsables de protecció civil, d'avisos lluminosos a les carreteres i consells radiofònics sobre què fer davant d'una contingència tan imprevisible i demolidora... El resultat de la catàstrofe estava cantat : desenes de pobles sepultats per un gruix impressionant de 20 cm. de neu, la xarxa elèctrica destrossada, desenes de torres d'alta tensió abatudes, els trens paralitzats, els suïcides que havien jugat a la ruleta russa pel sol fet d'aventurar-se a fer més de mig quilòmetre amb cotxe atrapats durant deu hores,... No es pot jugar amb el destí, coi!

Sort que tenim unes autoritats eficients, preparades i envoltades d'una aurèola d'autoritat guanyada a pols. Els devem la nostra gratitud infinita i eterna. L'operatiu ha estat impecable, el que ha fallat ha estat la gent, els fotuts alcaldes de sempre que es dediquen a tocar els nassos ajudant els desvalguts per fer demagògia, els meteoròlegs, els francesos, la nevada del 2001, la sal, la neu, el vent i les ràdios no oficials posant en dubte que les carreteres estiguessin practicables i netes de neu,... Segurament per això els dirigents d'Interior han renyat a la insensata ciutadania i a la societat en general.

EL NOSTRE HEROI

Sí, les coses com són. Tots els pobles tenen els seus herois i nosaltres no podíem ser menys. Joan Saura, el nostre Honorable conseller d'Interior, és un regalet que no ens mereixem. Saltarem el seu gloriós passat comunista, que ompliria milers de panflets subvencionats i anem al gra : el dia que el conseller va decidir gastar milions d'euros dels nostres miserables impostos per decorar i orientar el seu despatx segons els principis del feng shui, luxe esotèric de què fruïen els emperadors xinesos, es va obrir una expectativa que no ha estat defraudada : el nostre Timoner en l'ombra, l'encarregat de proporcionar la màxima felicitat als catalans, ha estat un exemple d'eficiència i dignitat des que el President de las Generalitat el va nomenar per "cremar-lo". Quina meravella!... cinc bombers cremats, un conflicte internacional permanent amb Israel, inversions provinents dels EEUU aturades, injeccions ingents de diners a grupuscles antijueus i antisistema, un país angoixat, un govern hipotecat, una cantant jueva escridassada pels seus camarades de partit, els cossos de bombers i de policia en estat de depressió permanent, sinagogues i llibreries sefardís assetjades,... Una perla, escoltin!

Aquest Redactor, com milers de catalans i de forasters, no es va moure del seu lloc el dia de la nevada. Va jugar el paper de "ciutadà exemplar". El premi? Aquí el tenen :

- 48 hores sense llum.
- 48 hores sense calefacció.
- 48 hores sense aigua.
- 48 hores sense tren.
- 48 hores sense telèfon.
- 48 hores sense mòbil.
- 48 hores sense Internet.
- 48 hores sense ordinador
- 48 hores sense carreteres practicables.
- 48 hores sense botigues.
- 48 hores sense televisió.

Un conseller tan impresentable que sense proposar-s'ho ens pot dur a l'edat mitjana per una nevada de deu hores és el mateix individu que pretén donar lliçons a Israel, un país que fa més de 60 anys que està en guerra sense voler-ho amb un munt de països que pretenen esborrar-lo del mapa i que malgrat això, passi el que passi, funciona com un país seriós perquè està governat per gent amb preparació i autoritat; Catalunya és a mans de gent tan inepta que si l'exèrcit del Buthan decidís envair-nos se'n sortiria en cosa d'hores. És clar que ben mirat no és descartable que al Buthan hi hagi gent més seriosa al govern; segurament sortiríem guanyant.

EL MILITANT

Memoritzin aquest nom : Jaume Roures Llop. Català, 59 anys, empresari, treballador, hàbil, trotskista, antisemita, oportunista. Recordin bé aquest nom quan d'aquí a un o dos anys no pugui retornar els més de 5.000 MILIONS D'EUROS dels crèdits concedits gràcies a les seves immillorables relacions amb les cúpules del PSOE i del PSC i arrossegui tot l'audiovisual català a la ruïna. ¿Han provat mai de demanar un crèdit de 5.000 milions d'euros? No, és clar. Prou feines tenen per camelar-se el director de la seva sucursal bancària de tota la vida per aconseguir un crèdit personal de 18.000 euros, per provar de salvar el lloc de treball dels dos treballadors amb què han compartit alegries i angoixes els darrers vint anys amb un ajut de 40.000 euros o per convenir una hipoteca de menys de 120.000 euros amb tota mena d'avals i una làbia arravatadora. Però a l'Espanya de la "Champions", a la gran potència econòmica mundial que empudega les finances d'Europa i escandalitza els economistes neocons, socialdemòcrates o naïfs hi ha alguns empresaris que han aconseguit crèdits desorbitats. La construcció i l'audiovisual són dos sectors que s'han beneficiat del crèdit oficial (el que paguem amb els nostres impostos) per mitjà de contactes privilegiats, pressions inconfessables i trucades telefòniques fetes directament des dels ministeris i la presidència del govern de "la gran potència espanyola". La construcció ja ha petat; l'audiovisual esclatarà el dia menys pensat i esquitxarà les nostres malmeses economies i moltíssimes altres coses que no estem en condicions d'explicar detalladament en aquest modest post perquè ens falta temps, informació, espai, ànims i collons. Quan caigui l'audiovisual els aparells de propaganda dels partits, l'SGAE i altres màfies se'n ressentiran i nosaltres -si una rebel·lió "a la grega" no ho impedeix- continuarem pagant l'IVA, l'IRPF, l'impost de Successions i el que ens posin pel davant com uns xais camí a l'escorxador.

Mediapro = 5.000 Milions d'Euros = 832.000 milions de pessetes. ¿Qui s'anima a comptar pesseta a pesseta de l'u al bilió? S'hi hauria animat en Jaume Roures fa trenta anys? No. Ell era -i és!!- un marxista exemplar... Llàstima que pagui una misèria als seus empleats. Roures és un home que pretén que ens empassem que es guia per un comportament ètic immaculat, però l'amo de PÚBLICO, el principal diari antisemita espanyol, és un cuc engreixat amb l'humus de la desídia i la corrupcio vomitada per aquest monstre anomenat "transició espanyola", la mare de tots els oblits, la sordina civilitzadament convinguda de l'amnèsia, del dolor, de l'antisemitisme, de la supèrbia, del morro, del robatori i la xuleria hispànica. Jaume Roures és un dels reietons d'aquest paradís de trilers que passegen les seves misèries entre el suposat glamour dels aconteixements socials, com el percebeiro de Filmax que no es va estar de reivindicar la grandesa dels drets intel·lectuals del cinema en uns premis Goya mentre silenciava que l'havien folrat a querelles per robar amb tàctiques gangsterils els drets d'explotació de centenars de pel·lícules als seus socis.

Anem al gra : Jaume Roures era un periodista mediocre d'esports que va tenir la sort d'entrar a TV3 quan "la nostra" arrencava. Després va tenir la sort de ser destinat com a representant de TV3 al departament que administrava els drets audiovisuals dels aconteixements esportius de les televisions autonòmiques (FORTA). Aleshores s'esdevingué EL MIRACLE i Jaume Roures va reconfirmar que era un home de sort quan en una mena de breu buit legal-contractual la transmissió del futbol casualment va quedar en blanc i ell i alguns amics van fer-se amb aquest pastís monumental de negoci. Tot qüestió de sort, naturalment! El fet que en aquell moment s'aliés amb Canal Plus (la cadena d'El País i del PSOE) i que el fins aleshores Director General de la Corporació Catalana de radio i Televisió, Jaume Ferrús, passés per la direcció de totes les empreses controlades per Roures és una mera coincidència. El cas és que els catalans podíem veure els partits del Barça gratuïtament i ara hem de pagar perquè a algú se li va passar un termini. Se'ns enfoten les guerres posteriors d'aquest senyor amb Audiovisual Sport i amb qui sigui : ara hem de pagar : bona sort per l'amic Roures, mala sort per a nosaltres. Una conjunció astral, potser... ¿Vostè va comprar-se un descodificador per la TDT i ara n'ha de comprar un altre perquè el Govern Espanyol s'ha tret dels pebrots un decret concedint a Jaume Roures el dret de cobrar-li les retransmissions esportives que ha anat comprant amb motiu de la sort immensa que té? : ell és un home de sort i vostè, no. Coses que passen! Pagui i calli o llegeixi els resultats demà a un diari gratuït: sempre hi haurà classes!. ¿Va trobar que era una mica estrany el sobtat interès de TV3 per la Fórmula 1 i que el Conseller en Cap Bargalló fes de locutor d'alguna retransmissió? : tranquil, en Roures ara ho controla. És amic d'aquella cosa feixista anomenada Ecclestone i amb una mica de sort li farà un bon preu. Oh, Roures, l'antisemita de merda que té els nassos de parlar de lobbys jueus!

Jaume Roures per mitjà de Mediapro fa anys que s'està berenant el bo i millor de les productores de cinema de Catalunya. Un pròcer, escolti! Tot el món audiovisual del país va quedar bocabadat fa un any quan la seva pel·lícula "Camino" va guanyar el Gaudí a la millor producció europea, sobretot tenint en compte que el premi no existia i que l'esmentada pel·lícula no havia estat seleccionada per CAP de les categories existents votades per la professió: quina sort que té aquest home! Però -diuen- que com que competia als Goya, Roures va agafar un cabreig majúscul i va venir a plantejar el següent : "si no li doneu un premi a 'Camino' retiro dels Gaudí la pel·lícula "Vicky, Cristina, Barcelona" -¿ho podia fer després de la pasta que va rebre de TOTES les administracions?-. El cas és que els "mandos" es van acollonir i des de l'Honorable Conseller de Cultura al Director de l'ICIC passant per cap de TV3 i el Director de l'Acadèmia (l'insubornable Joel Joan) van convenir en una reunió on va córrer la vaselina que 'Camino' era una obra d'art. I així tenim que els Premis Gaudí, l'Acadèmia catalana del cinema, l'ICIC, TV3 i el Conseller de Cultura són un paradigma d'independència, honestedat, glamour i l'hòstia confitada.

Que ningú no es sorprengui de les tàctiques de Jaume Roures! El fet que un "jefasso" de TV3 s'endugui personalment o desviï part del pastís que paguem amb els nostres impostos NO ÉS NOU. Amb els anys TV3 s'ha convertit en un monstre col·lapsat pels sindicats del règim i habitat tant per personal vàlid com per funcionaris dropos encastats pels partits que han anat passant pel Govern i pels propis Sindicats. La corrupció, la desídia i el dogmatisme campen alegrement i tranquil·lament sabent que ningú no gosarà posar en dubte un model superat per la lògica, la tecnologia i la decència. Parlem de televisions públiques : TVE va donar el tret de sortida, tots els partits parlamentaris callen perquè hi han endollat les escorrialles dels seus aparells als Consells d'Administració i d'una manera o una altra les televisions públiques fan propaganda política en profit propi: si no és avui serà demà. Per als Partits, que Roures o Barroso maneguin les graelles és una menudència. El que ha passat amb la TDT és un escàndol infinitament més greu i fa trenta anys que ens estan robant alguns "llestos" : des del tècnic de so de TVE de Sant Cugat que se'n duia "personalment" cintes de vídeo i va muntar-se un xiringuito de doblatge fins un cap de Dramàtics de TV3 que va demanar l'excedència i abans es va auto-atorgar la producció d'una sèrie dramàtica de més de 200 capítols. Els Consellers dels partits callen, la premsa rep massa subvencions com per denunciar res, els professionals tenen por,... Això no és un estat de dret, saben?

Fa uns anys Jaume Roures, inexplicablement, va aconseguir una llicència per emetre a través d'un nou canal privat : "la Sexta". Des de fa prop de dos anys -potser se n'han adonat-, estem en crisi. El consum baixa, la publicitat minva. El cas és que Jaume Roures va aconseguir que Zapatero -un Bambi amb "talante" moooolt amic dels seus amics- li concedís un canal de TDT de pagament i una propina monumental : que TVE no emetés publicitat. Ara s'ha obert la cursa per repartir-se el pastís de la publicitat entre les cadenes privades, el joc de les concertacions i un regalet extra -que vostès no saben- per a les productores del règim : si TVE no emet publicitat haurà d'omplir un 20% de la seva graella amb programes per cobrir aquest buit sobtat, però com que ha prejubilat un munt de professionals no podrà produir tantes hores. Quina productora podrà fer-ho?

Jaume Roures controla directament la Sexta i Gol TV, ha imposat un sistema de pagament per la TDT i l'emissió de futbol de pagament els dilluns i els divendres; controla indirectament les graelles d'emissió de TVE i TV3 i ha acordat l'absorció d'Antena 3. Ja hem dit que es tracta d'un home amb sort i que és molt treballador encara que en una famosa entrevista concedida al diari Liberation va afirmar "jo no treballo, jo milito". Molta gent del món audiovisual se'n fot de la seva suposada postura política i diuen d'ell : "lunes al sol, martes al golf". Malgrat tot, encara gran part de la faràndula progressista el considera un home d'esquerres, un revolucionari. Ha produït un mega-documental dirigit per Oliver Stone sobre Castro (el Coma-andante), ha potinejat indecentment la memòria de Salvador Puig Antich, un jove anarquista executat salvatgement pel franquisme al garrote-vil, una història real que va marcar i entristir tota una generació i que va emmerdar els trotskistes en els què militava aleshores Jaume Roures; els senyorets de LCR (Lliga Comunista Revolucionària), que no van moure un dit per Puig Antich, que el van menysprear i insultar i que manipulaven els seus propis militants fins l'extrem d'obligar matrimonis -catòlics- entre gent que pràcticament no es coneixia, duent-los a situacions desesperades, especialment a les noies.

Aquest arribista controla l'audiovisual i el cinema de Catalunya. Deu 5.000 Milions d'Euros que no podrà pagar, perquè no estem passant per una crisi ocasional, estem vorejant un crash històric. Aquest préstec el pagarem nosaltres amb els nostres impostos mentre veiem com cau tot l'audiovisual català al darrere enduent-se desenes de milers de llocs de treball. Mentrestant un govern de la Generalitat que es fa dir Catalanista d'Esquerres no ha fet res de bo pel cinema català durant 8 anys. S'ha limitat a repartir una rifa de subvencions miserables a pel·lícules que cap sala es digna estrenar i mantenir, no ha incentivat una xarxa de cinemes independents de les grans productores, dels distribuidors que proclamen que "els catalans no volen veure pel·lícules doblades o subtitulades en català" i dels exhibidors que trien les cartelleres atenent al seu negoci miserable de crispetes i refrescs. ¿Quantes pel·lícules europees s'han estrenat els darrers cinc anys al nostre país? ¿Quants cinemes de poble s'han reobert?

Que no ens donin lliçons! Tenim el que tenim : un govern incapaç, una esquerra muda i corrompuda, una premsa comprada, uns artistes submisos, una televisió pública prostituïda, uns cinemes rendits a les Majors i les crispetes,... i el gran pròcer de l'audiovisual passant-se pel folre la llibertat de mercat i la llibertat d'expressió, jugant amb els nostres impostos, la nostra cultura i el nostre futur a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, imposant els seus capricis d'esquerra decadent i vomitant slògans antisemites.

Som això? Algú ha votat aquesta merda? Creiem que no. I en tot cas, lluitarem per tal que el nostre país no s'enfonsi més en aquest despropòsit de "can pixa i rellisca". Catalunya és molt més que una regió, sí; però sobretot és molt més que una micció.