AMÉN!

@SilviabelB

        
 I anem!

@eihek

   Gran, Eduardo Reyes!

                     Pere Virgili

Ferreres

     

@CamplaIngrid Reus

 

                         Abans de votar    @CeliaAtset

                        Votant!           @CeliaAtset

Què més podem aportar des d'aquesta humil pàgina d'hasbarà en català, més enllà de l'esperança, l'alegria i aquell punt de tristesa que en els dies feliços ens porta el record dels que van donar-ho tot per la llibertat?



Bé, sí, potser podem recordar aquelles paraules de Theodor Herzl al primer Congrés Sionista celebrat el 1897 a Basilea :

"Si ho voleu, no serà un somni"

Ho tenim a tocar. Junts ho farem possible

La llibertat no la regalen, cal guanyar-la. I no hi ha desfeta definitiva ni prohibició prou irrevocable si un poble lluita unit per una causa tan justa com la seva emancipació.

D'altres, que van patir com cap altre poble i per damunt del que podia concebre's, van ensenyar-nos com entrar a Port. 




Ho tenim a tocar!

Tots a Barcelona #11s2014

TV3 justifica el terrorisme contra Israel

 

No és la primera vegada que ho diem: un govern que no és capaç de posar ordre en els serveis informatius d’una televisió pública segrestats per un grupuscle antisistema difícilment podrà conduir amb fermesa el país cap a la independència, perquè no pot garantir ni tan sols el dret a una informació veraç; és a dir, un dret democràtic fonamental. I ara diem una cosa nova :  Israel va acollir amb gran interès i deferència el president Mas en el seu viatge a Israel. I no va ser senzill, donades les pressions de la diplomàcia espanyola; però la creixent preocupació davant la manipulació indecent que es fa des de TV3 del conflicte israelo-palestí pot acabar ben aviat amb una queixa pública d’un Estat que veu amb respecte i simpatia el procés endegat a Catalunya. Seria molt greu.

Mai no hem demanat, perquè ningú no té dret a fer-ho, que aquest conflicte, complex i sagnant, sigui tractat amb un biaix pro-israelià. Simplement exigim una vegada més que sigui cobert per professionals, no per activistes, amb respecte cap ambdues parts, amb dades i testimonis contrastats i amb imparcialitat. És un dret de tots els catalans que no caldria recordar. Perquè quan la nostra televisió pública emet una crònica manipulada de Joan Roura o d’Albert Elfa no només ens furta aquest dret sinó que defineix el nostre país. Perquè no són Roura o Elfa qui parlen, són TV3, el nostre govern i la nostra societat. És per això que és doblement insostenible i injust. I inexplicable, pel que sembla.

El vídeo que mostrem hauria de ser més que suficient per cessar d’immediat Joan Roura i procedir a remoure de dalt a baix els Serveis Informatius i, especialment, el departament d’Orient Mitjà, un mandarinat que dirigeix Roura des de fa massa anys a cops de consigna antijueva.

No es poden dir més mentides en un minut i mig, com pot comprovar qualsevol que vegi el vídeo i tingui un mínim de sentit comú. Analitzarem el seu contingut, per si a algú se li escapa algun dels despropòsits que conté.

1.- La primera frase ja seria prou greu professionalment com per cessar algú que afirmi ser periodista o analista : “és difícil dir com comencen exactament, però tothom sap com acaben les anomenades ‘guerres de Gaza’ ”. L’obligació d’aquest senyor hauria de ser explicar com ha començat aquesta, que està molt clar, i no referir-se al cas com si parlés de les Guerres Púniques. Aquesta va començar després d’una escalada de prop d’un mes de llençaments de coets i missils des de la Franja de Gaza contra ciutats d’Israel; és a dir, contra la població civil israeliana de forma indiscriminada. Enmig, el segrest i assassinat de tres joves israelians que la nostra televisió pública no s’ha cansat d’anomenar colons per culpabilitzar les víctimes i justificar el crim.

2.- “Sense solució política, amb una matança de palestins i fins a la propera”. Amb aquesta frase Roura dóna per fet que Israel es dedica a fer matances de palestins i deixa en un segon pla a Hamas, com si aquesta organització es dediqués a promoure la pau o no tingués res a veure amb la situació que pateix Gaza. Roura sap que hi hauria solució política si Hamas no fos un grup terrorista i negociés, i oculta el caràcter obertament fanàtic i antisemita de la seva Carta fundacional, que cita com a cosa provada Els Protocols dels Savis de Sion i insta expulsar els jueus al mar.   

3.- Afirma Roura que "tots els morts són palestins". Això també constitueix un clàssic en l’imaginari de l’agitprop anti-israeliana: si els palestins t’ataquen amb coets artesanals tu has de respondre amb el mateix perquè no tens dret a guanyar una guerra que si perdessis suposaria la teva desaparició i no tens dret a protegir la teva població amb tots els mitjans de què disposes. La última moda consisteix en retreure que els israelians han bastit un sistema de míssils per neutralitzar els projectils disparats des de Gaza i que disposen de  refugis antiaeris, cosa que Hamas no té cap intenció de fer en el seu territori perquè la seva arma més potent és l’exhibició de cadàvers, seus o d’altres conflictes com el sirià, com s’ha pogut demostrar en moltes ocasions, deixant palès que si una imatge d'un nen sirià massacrat no va encendre cap protesta irada, quan es manipula i s'indica que el mateix nen és de Gaza una onada d'indignació es dirigeix contra Israel. Humanitat?, compassió? No: antisemitisme. Roura no informa que mentre la dirigència de Hamas s’amaga dins dels hospitals de la Franja, pressiona la seva població perquè durant els bombardejos pugi als terrats de casa seva. El més curiós és que, per contra, Hamas no se n’amaga. Però aquí està en Roura per polir els fets.

(Hamas demana a la població de Gaza que es quedi als terrats)

4.- Segons Roura, “el govern israelià s’excusa dient que havia avisat”. Ho diu com de passada i restant-li crèdit, quan està demostrat i reconegut que és l’únic exèrcit del món que avisa la població civil d’on es realitzarà un bombardeig. Ho fa amb octavetes, trucant a telèfons fixes, deixant missatges als mòbils i sovint amb una petita explosió prèvia d’avís.

  

5.- “Són els patrons de càstig col·lectiu actual que tenen respostes no menys conegudes”. Aquesta acusació és gravíssima perquè el càstig col·lectiu es considera crim de guerra. Roure menteix a consciència acusant Israel d’acarnissament contra la població civil i ocultant què vol dir amb “respostes no menys conegudes”, sobretot perquè no es tracta de respostes sinó de l’inici de l’escalada per part dels dirigents de Gaza, bombardejant indiscriminadament la població civil d’Israel. I és que per a Hamas tot Israel és objectiu militar i la seva població enemic a batre.

6.- Seguidament en la crònica s’insereix un tall amb les declaracions d’un portaveu de Hamas. Al marge que es tracta del representant d’un grup considerat com a terrorista pels governs democràtics de la UE, inclòs el seu, i que Hamas està atacant un país amb el que mantenia una treva, el que afirma aquest individu no es contrasta amb declaracions d’una contrapart, com obliga la pràctica periodística més elemental, i s’inicia amb una frase on demonitza Israel amb un tòpic antisemita: “l’afició a la massacre que té l’enemic”. Seguidament el portaveu de Hamas parla d’ “ocupant sionista”, quan és sabut que a Gaza no hi ha israelians des del Pla de Desconnexió dut a terme l’agost de 2005 pel govern presidit per Ariel Sharon.

Però Joan Roura ni desmenteix ni matisa aquestes fal·làcies, ja li està bé que algú declari el que ell no gosa dir. És més, en el seu darrer butlletí de propaganda ens ha meravellat amb una nova i creativa teoria que probablement veurem repetida ben aviat a TV3 i pels seus corifeus. Es tracta de “l’ocupació des de fora”.

7.- “Però els que més car ho paguen són els prop de dos milions de palestins que viuen presoners del bloqueig israelià i egipci”. Aquí Roura, una vegada més, menteix. A part que no entenem com la població de Gaza ha augmentat en mig milió per art de màgia, fins i tot aquests dies han entrat des d’Israel milers de tones de menjar, combustible i subministraments mèdics. Quan la treva es respecta, o fins i tot quan hi ha llançaments esporàdics de coets des de Gaza, Israel permet l’entrada i la sortida controlada per la frontera, especialment en cas d’urgències mèdiques. I hi té tot el dret, com qualsevol país del món que vol protegir la seva sobirania i la seva seguretat.

El que no poden pretendre ni Roura ni Hamas és que Israel obri alegrement el pas a grups terroristes que tenen per objecte cometre atemptats contra la població civil israeliana i el segrest de soldats, com ja ha succeït massa vegades. En tot cas els palestins de Gaza viuen presoners d’un règim de terror disposat a devastar la seva terra i sacrificar la seva població; un règim enquistat que ajorna des de fa anys les eleccions i que va foragitar l’oposició amb una brutalitat que Roura no ens ha mostrat mai :

8.- L’última frase de la crònica és, directament, una justificació del terrorisme contra Israel : “Els coets que surten de Gaza són la manera violenta que tenen de fer-se visibles”. I ja està! Vols fer-te visible?, tira coets indiscriminadament contra la població d’Israel. Encara que els coets en realitat siguin míssils d’un abast de més de cent kilòmetres.

Aquesta frase, aplicada a qualsevol grup terrorista que atempti a Europa, suposaria el cessament immediat, el processament de Joan Roura i un escàndol majúscul. Poden parar-se a repetir-la mentalment canviant la víctima? S’ho imaginen aplicat als trens de l’11M, al Metro de Londres o a l’Hipercor? És que potser els terroristes que els van perpetrar no podien al·legar que volien ser visibles?

Ara bé, si el terror va adreçat a la població d’Israel no passa res perquè es dóna la particularitat que Israel és l’únic estat jueu del món i la nostra televisió pública es pot permetre el vergonyós luxe d’exhibir un antisemitisme descordat.

Però, a més, fixin-se en la subtilesa : els coets “surten” de Gaza, no els disparen. De la mateixa manera, en una crònica posterior on Roura ni tan sols va esmentar la treva que Israel va acceptar i respectar durant hores mentre Hamas no va cessar de bombardejar, afirmava que Israel “mata palestins”; en canvi els israelians “perden la vida”. També hi afirmava que així “Gaza se subleva contra l’aïllament amb el llançament de coets cap a Israel”. Novament una justificació del terror : per a Roura, en consonància amb Hamas, Israel no té cap dret a garantir la seva seguretat o a gestionar les seves fronteres com qualsevol país sobirà. I és que mai no s’ha amagat de desitjar la desaparició d’Israel. Fins i tot ho va deixar ben clar fa anys en una entrevista : “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”. Aquest és l’encarregat d’informar-nos sobre Israel en nom de la televisió pública de Catalunya i de designar corresponsals i marcar la línia dels Serveis Informatius. Així, sense cap control deontològic, sense cap supervisió política, sense cap responsabilitat penal si justifica el terrorisme.

Amb aquestes premisses no sobta tant que Toni Cruanyes s’hagi permès tractar amb una manca d’educació manifesta l’ambaixador d’Israel, Alon Bar, i renyar-lo pel resultat d’aquesta mena de partit que els activistes delirants creuen que es lliura, quan el que es lliura és una guerra : 1 a 196. Només li ha faltat demanar-li a l’ambaixador si no li feia vergonya que no hi haguessin més morts israelians. Alon Bar, ha sabut respondre educadament però amb prou claredat i determinació que l’obligació de l’Estat d’Israel és defensar la seva població i que no es deixaran atacar sense respondre. Que calgui explicar un fet tan elemental dóna una idea prou clara del deplorable nivell dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

 

Pel que fa a l’Albert Elfa, volem recordar que és el corresponsal de TV3 a l’Orient Mitjà, en general. Ho remarquem perquè estaria bé que aquest detallisme que el caracteritza a l’hora d’informar sobre les morts, una a una, estaria bé que també l’apliqués a Síria on, per cert, el règim d’Al-Assad ha assassinat més de 18.000 palestins en els darrers mesos sense que Roura ens hagi informat amb la proporció i l'atenció degudes. També seria un detall que comptés els palestins assassinats a la Franja de Gaza pels homes de Hamas i de tota mena de faccions, cadascuna més salvatge i fonamentalista que l’anterior.

Elfa és l’home que va dir “procuro no prendre mai partit. Miro i provo de relatar el que veig des de l’objectivitat. Però de vegades la força de la raó es manifesta i ressalta l’evidència: aquí el que hi ha són uns ocupants i uns ocupats”. Sí, és ell, el corresponsal perfecte de Roura.

La diferència entre Elfa i Roure és que l’Elfa és un subaltern força més limitat. És interessant seguir-lo per Twitter, encara que té el costum de bloquejar qui el qüestiona.

Aquí tenim un exemple de com, a la seva manera elemental, s’ho fa venir bé per explicar al revés el que passa, oblidant que el dia abans que Israel iniciés l'atac contra posicions palestines havia rebut més de 80 projectils provinents de Gaza :

Sí, “també”, sense entrar en detalls. Per si no fos prou clara la seva intenció de transmetre que, en comparació, als israelians no els passa res, aquest tuit genial sobre les conseqüències d’un bombardeig contra Israel :

Només li va faltar comentar que el gat de la família havia patit un atac d’epilèpsia.

Una de les obsessions d’Elfa, a part de creure i transmetre confiadament les xifres de baixes que comunica Hamas com si es tractés d’una font fiable, és remarcar que el 75% de les baixes de Gaza són civils. Pel que es veu, encara no ha caigut en el detall que a Gaza no hi ha exèrcit sinó grups armats i que els que fan això generalment són civils. Armats però civils :

I aquests, també :

Potser en un altre post explicarem com l’Albert Elfa va escalfar l’ambient a l’inici del conflicte, però avui volem centrar-nos en un detall professional poc conegut. Resulta que els catalans tenim l’honor de pagar-li el sou a ell i a la seva dona, l’Anna Garcia. L’un treballa per a TV3 i l’altra per a Catalunya Ràdio i el diari Ara, que és una prolongació de TV3 en paper però de propietat d’algunes de les seves estrelles mediàtiques. Viuen en un bon barri de Jerusalem i es guanyen prou bé la vida; entre sous i despeses, uns 6.000 euros. Perfecte.

És normal que una parella de corresponsals sigui destacada a la mateixa destinació, especialment si es tracta d’una zona en conflicte? No. I és convenient? Si hi ha perill, per descomptat, no.

Què passa quan a una parella formada per periodistes que treballen per mitjans públics i diuen que la zona on viuen és desproporcionadament segura en comparació a l’altra en conflicte... li cauen bombes a la seva zona?

Aquí l’ultima crònica d’Anna Garcia des de Jerusalem pel Diari ARA :

Sembla que, per si de cas els israelians tenen una mica de raó i això del reactor nuclear es complicava, l’Anna Garcia va tornar a Barcelona.

Quins misteris. Vacances anticipades? Cagalló? Tampoc no ha fet cap crònica per Catalunya Ràdio des del dia 10. Segur que aquestes contingències estan contemplades en el Conveni, però hauria estat un detall i una mostra d’honradesa reconèixer davant l’audiència catalana que viure sota els projectils imprevisibles de Hamas provoca una tensió i una angoixa insuportables tot i comptar amb l’ajut de les alarmes, els refugis i el sistema antimíssils que procura l’estat d’Israel.

Mentrestant no sabem ben bé qui ens informa ara des d’Israel. A Catalunya Ràdio ni ho comenten i al Diari Ara de vegades hi consta “ARA. Barcelona” i de vegades “AGÈNCIES. Jerusalem”, encara que pel to del relat les Agències deuen ser d’activistes anti-israelians :

Observi’s que el titular afirma que Israel ha trencat l'alto el foc, quan en realitat Hamas no l'havia respectat en cap moment. Periodisme de qualitat.

Bé, potser hauríem pogut sintetitzar aquest escrit així :

Sobta molt que en un país que encara el tram final cap a la seva independència els seus mitjans públics de comunicació estiguin en mans de descontrolats, que els seus dirigents no actuïn i que la seva esquerra més antisistema i més mauleta s’assembli tant a la ultradreta espanyola més antisemita.

I sí, aquest miserable ha estat denunciat.

COMUNICAT PÚBLIC DE LES COMUNITATS I ENTITATS JUEVES DE CATALUNYA SOBRE LA BANALITZACIÓ DE LA SHOA I LA UTILITZACIÓ DELS TERMES “NAZI” I "NAZISME"

Les comunitats i entitats jueves de Catalunya no podem callar ni passar de llarg davant de l’ús absolutament irresponsable i partidista que determinats mitjans de comunicació així com alguns polítics i líders d'opinió, estan fent aquests dies dels termes “nazi” i “nazisme”.

Lamentablement, veiem com la generalització d’aquests termes i la seva utilització pública com a insult fàcil i recurrent per desqualificar als adversaris polítics, els banalitza i buida de contingut. La discrepància política i la confrontació d’idees, fonamentals en democràcia, no poden avalar ni propiciar el menyspreu del que va significar el nazisme per Europa. Aquesta es una frontera que una societat democràtica no pot creuar, ni ara ni mai.

Apel·lem al sentit de la responsabilitat d’aquells que tenen accés a una tribuna pública i els hi demanem que reflexionin sobre el perill de trivialitzar la càrrega ideològica del nazisme i de les seves conseqüències pel poble jueu i per a tota la humanitat. 

Per tot això, una vegada més, demanem que s’aprovi amb urgència una reforma del Codi Penal, congruent amb la declaració contra el nazisme, la xenofòbia i l'antisemitisme de la Unió Europea, que prohibeixi enèrgicament i inequívocament el negacionisme i la banalització de l'holocaust, protegint així el record i la dignitat de totes les víctimes del nazisme.


Barcelona, 6 maig de 2013

Comunitat Jueva Bet Shalom de Catalunya
Comunitat Jueva Atid de Catalunya
B’nai Brith Nahmanides de Barcelona
Fundació Baruj Spinoza
Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel
Associació Catalana d’amics d’Israel
Associació Cultural Hasbara - Diplomacia Pública

(Remitent : Presidencia de Hasbara en España y Portugal)

Moisès Broggi, ha estat un honor!

Acaba aquest any tan dur i alhora tan esperançador amb una notícia dolorosa, per més que la mort d'un home de 104 anys pugui ser previsible.

Moisès Broggi era un metge jove amb un futur prometedor l'estiu del 36, quan va esclatar aquella guerra que va empassar-se la vida de tants catalans i va escapçar, una vegada més, l'esperança del nostre poble. Durant aquells anys terribles de matances, el Doctor Broggi -"el petit i valerós metge", com el va descriure Hemingway- va sobresortir per la seva tasca valuosa i incansable als quiròfans de campanya. Va salvar moltes vides i va acompanyar molts homes joves en l'hora de la mort. Apartat de l'exercici de la medicina hospitalària en les primeres depuracions del franquisme, va sobreposar-se a totes les adversitats servint-se de la seva vàlua professional i humana.

La seva lluita per la democràcia, la pau i la llibertat de Catalunya és un exemple d'excel·lència incomparable. L'home que va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya amb cent anys ha sembrat en els nostres cors la llavor d'aquella joventut que als inicis dels anys trenta tenia davant seu tanta vida i tanta sed de llibertat. Ara nosaltres som aquell futur.

Moisès Broggi se n'ha anat amb la feliç certesa que Catalunya ha emprès el camí definitiu cap a la independència. Gràcies, Mestre, pel vostre exemple de patriotisme, saviesa i humanitat. Ha estat un honor compartir part del trajecte amb un home tan valent, tan decent i tan generós.

Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels.

'Esperando al señor Himmler'

Aquest post està dedicat als indecents que acusen els nacionalistes i els sobiranistes catalans de nazis. 

Molts d'aquests calumniadors són fills i néts de funcionaris, policies i militars del règim i de falangistes que es van passar quaranta anys vivint a costa d'una dictadura que es va imposar, precisament, gràcies a l'ajut dels nazis. Quaranta anys d'antisemitisme, d'anticatalanisme i de persecució dels drets i les llibertats democràtiques.

Hem titulat aquest post 'Esperando al señor Himmler' tot citant un paràgraf de la portada del Noticiero Universal d'ara fa 72 anys, el 23 d'octubre de 1940, que reproduïm a l'inici d'aquest article. Aquell dia va arribar a Barcelona aquest assassí. Els servidors del règim havien deshonrat la nostra capital sembrant-la d'esvàstiques unides a banderes espanyoles.

Evidentment, no hi havia cap senyera perquè la bandera catalana estava prohibida i la seva tinença i exhibició perseguida i severament castigada.

Així el saludaven els qui afusellaven nacionalistes catalans i cantaven allò de "Catalán judío y renegado".

Era l'època en què els pares dels qui ara ens acusen d'imposar la nostra llengua ens comminaven a hablar cristiano.

Quan Himmler va arribar a Barcelona no es va reunir amb cap nacionalista català; molts havien estat afusellats o eren a la presó; molts d'altres s'havien exiliat o eren a camps de concentració nazis. La resta vivien atemorits. 

Himmler es va reunir amb els nacionalistes espanyols que acabaven de guanyar una guerra després d'un cop d'estat.

Els peixos grossos ja els havia visitat dies enrere a Madrid.

Aquí, amb Franco i Serrano Suñer, els mateixos que van decidir que els espanyols deportats a camps de concentració nazis fossin considerats apàtrides, decisió per la qual molts d'ells, i molts catalanistes, van ser assassinats pels nazis. Franco i el falangista Serrano Suñer també van ser els principals responsables del criminal "silenci administratiu" que va dur a les cambres de gas a desenes de milers de jueus sefardites. 

Himmler a Madrid també va tenir temps lliure per dedicar-lo al lleure, com ara assistir a la "fiesta nacional" (espanyola).

L'assassí va condecorar un dels toreros però no va poder fruir de la màxima expressió de la cultura espanyola perquè "la Fiesta" va haver de ser suspesa a mitja corrida per un aiguat i es va perdre algunes execucions.

A Barcelona les autoritats va dur-lo a visitar una txeca. Segons les cròniques, diuen que Himmler va quedar impressionat de la crueltat dels rojos. Pel que sembla ignorava que en aquest món cruel hi hagués gent que es dedica a torturar.

A Catalunya encara li esperaven dues sorpreses desagradables. La primera va ser el resultat d'una visita planificada al monestir de Montserrat que el va enutjar profundament. Tenia la intenció de sondejar els jerarques de l'abadia sobre el Grial i es va trobar que ni l'abat Marcet ni el seu coadjutor, Aureli Maria Escarré, no es van dignar a rebre'l. 

Així tenim que tan insigne assassí va ser atès per un humil monjo, el jove Andreu Ripoll, designat pel fet de ser l'únic que sabia parlar perfectament l'alemany. Per si això fos poc humiliant, el monjo li va discutir dues teories sacrosantes: que el Grial fos a Montserrat i que Jesús fos de raça ària. Sostingué Ripoll que Jesús era jueu i punt. Himmler va marxar de l'abadia sense dissimular la seva irritació. (Segurament ara s'enfadarien amb Ripoll els que afirmen que Jesús era palestí).

La segona sorpresa desagradable va ser que van robar-li la seva cartera de mà a la suite de l'Hotel Ritz de Barcelona. Encara ara no se sap si van ser uns delinqüents o algun servei secret i, per tant, ignorem què hi contenia. El cas és que va ser tot un escàndol i una vergonya per al règim que algú la robés i que malgrat les detencions i els interrogatoris no es descobrís el responsable. 

A més, això passava el mateix dia que Hitler i Franco es trobaven a Hendaia per parlar de les seves coses i fer plans.

Precisament el dia que Franco havia de quedar bé per agrair-li que l'hagués ajudat amb diners, tropes i avions a guanyar la guerra. Potser va aprofitar coneixe'l personalment per desfer-se en elogis dels heroics aviadors alemanys que havien bombardejat amb tanta punteria la població civil de la zona republicana. O potser va agrair-li un favor recent... la detenció a França del President de Catalunya, Lluís Companys, lliurat per la Gestapo a la policia espanyola.

Un nacionalista català, un president elegit democràticament, assassinat pel nacionalisme espanyol gràcies a la col·laboració nazi.

Quan Himmler va arribar a Barcelona feia vuit dies que el President Companys havia estat afusellat al Castell de Montjuïc.

Ens alegra que la curta estada de Himmler a Barcelona li resultés tan desagradable. Malauradament encara va viure prou per sembrar Europa de mort i de terror. Mai no li va faltar el suport de tota mena d'assassins.

Només va fer una cosa encertada a la seva vida. Tard, massa tard. 

Fa uns dies, en un programa d'una cadena espanyola de televisió un alt militar va permetre's amenaçar el nostre actual President dient que recordi què li va passar "al valiente Companys". Segur que el President ho recorda perfectament, com ho recordem tots els catalans. Per sort l'Espanya més sinistra ja no pot comptar amb l'ajut de Hitler.

Relació dels nacionalistes espanyols amb els nazis

Relació del nacionalistes catalans amb els nazis

Carlos Dívar i la justícia divina

L'afer del president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, està contribuint com pocs a posar de manifest la ruïna moral i política d'Espanya. La crisi econòmica i social espanyola no és fruit d'una funesta conjunció astral ni d'una catàstrofe natural. Les seves arrels són profundes i inveterades i els seus responsables, precisament, aquells que haurien d'haver evitat o solucionat la catàstrofe.

És curiós que el cas dels viatges privats que Dívar va fer pagar amb càrrec als pressupostos públics s'hagi convertit en el centre d'aquest escàndol quan el primer que hauria d'inquietar-nos és que un magistrat tan mediocre i intel·lectualment limitat hagi pogut arribar a presidir el Tribunal Suprem i l'organisme superior dels jutges espanyols. Se suposa que aquest doble càrrec, en un país solvent, només pot recaure en un magistrat de reconegut prestigi i amb una carrera impecable. No és el cas. Dívar ha anat ascendint en la carrera judicial pas a pas, nedant entre les aigües tèrboles d'una judicatura infestada de franquistes i arribistes dedicats a impedir la promoció dels més preparats i, per descomptat, dels més independents. No se li coneixen llibres ni articles dignes d'esment ni cap sentència que hagi creat jurisprudència o hagi destacat entre tanta mitjania ni tan sols per la seva exposició formal o pel domini del llenguatge.

Per què l'anterior govern del PSOE, d'acord amb el PP, va nomenar aquest personatge que sovint ha de ser subjectat pels seus ajudants o per qui té més aprop? Sabent-se com se sabia en el moment de la seva designació que s'aproximava una època rica en tota mena de turbulències, no era més recomanable nomenar algú amb més prestigi i amb més equilibri?

Hem inclòs el vídeo que encapçala aquest post per evidenciar les limitacions de Dívar. En primer lloc, un jutge té tot el dret a ser un fervent catòlic, però el més alt representant dels jutges d'un estat europeu no pot caure en el parany elemental que li para Carles Francino sobre "si es refia més de la justícia humana o de la justícia divina". La falta de reflexos és patent, la resposta és d'una inconsistència patètica i la incultura, manifesta. El fet que un alt magistrat espanyol digui prespectiva per comptes de perspectiva ja dóna una idea de la seva preparació i de l'escàs domini de la llengua amb què havia de redactar les seves sentències. Les mostres de matusseria i d'estultícia de l'actual president del CGPJ no són cap novetat, destacant la comparació del català i el mandinga en els tribunals de justícia espanyols durant una compareixença al Parlament de l'estat.

L'afer Dívar té una vessant que recorda el vodevil però és una autèntica càrrega de profunditat contra la solvència d'un estat de dret. Així, hem comprovat que fins i tot el més alt representant dels jutges espanyols pagava despeses privades amb diner públic, com tants alts càrrecs impúdics i impunes. Hem sabut que li sembla d'allò més natural que els caps de setmana durin quatre o cinc dies, que en un estat amb més de cinc milions d'aturats consideri barat un hotel de quatre estrelles pagat pels contribuents, inclosos els aturats; que per justificar aquest abús doni dades falses i que per protegir la identitat del seu acompanyant i convidat especial, per comptes de pagar la diferència i demanar excuses, s'enroqui en una suposada qüestió d'estat i d'alta seguretat per la qual cosa no només s'ha sabut qui era l'acompanyant sinó que això ha donat peu a tota mena de rumors sobre la naturalesa de les relacions que manté amb ell. Com podran comprendre, no ens importa en absolut quina pugui ser l'orientació sexual d'aquest senyor; és més, creiem que probablement es tracta d'una dependència personal i emocional de classificació més complexa. Però el resultat per a Carlos Dívar és el més advers que podia témer : malversador, trampós, mentider i... "pecador", que és el que ell creu o afirma creure sobre les relacions homosexuals si atenem com va reaccionar quan un company de l'Audiència Nacional, el magistrat Fernando Grande Marlaska, li va fer saber que es casava amb un home. Pel que es veu, després de superar l'estupor inicial li va respondre amb un "hijo, rezaré por tí".

Carlos Dívar ha caigut en la seva pròpia trampa i de passada ha fet caure en un parany el Tribunal Suprem, al CGPJ, la Fiscalia, la majoria parlamentària i el ministre de Justícia. I ha violentat el dret a la intimitat d'una altra persona, és clar. Tot plegat traspua tanta barroeria que fa sospitar silencis i connivències encara més alarmants. Les maniobres del CGPJ per expedientar el vocal que va denunciar la malversació de Dívar i per eliminar els vídeos públics on sortia el seu acompanyant i cap de seguretat han estat un nou escàndol que ha destapat que Dívar ha promocionat aquest policia de l'escala bàsica, que l'ha fet passar davant dels seus superiors i ha instat les cinc altes condecoracions al mèrit que li han estat atorgades -algunes reservades a juristes- com si es tractés d'un heroi nacional. El va nomenar "Ajudant Personal" per tal que no pogués ser rellevat i el feia seure al seu costat en les reunions internacionals com si es tractés d'un alt càrrec institucional. La majoria parlamentària del PP va fer un paper ben galdós per impedir la seva compareixença al Parlament, la Fiscalia va oposar-se a l'admissió d'una querella per malversació i, després d'una roda de premsa on Dívar es va presentar amb el posat d'un beat ofès, el govern espanyol per mitjà del ministre de Justícia va pretendre donar per tancat l'assumpte declarant que el magistrat havia sortit enfortit.

La tàctica d'obstaculització descrita és un clàssic en el modus operandi de qualsevol administració espanyola per ocultar la corrupció i coartar la transparència, com s'ha pogut comprovar en la bogeria financera i immobiliària que ara pretenen que paguem sense explicacions ni conseqüències penals. Però una concatenació de despropòsits tan descarada no pot aturar-se tan fàcilment i, menys, enmig de la catàstrofe econòmica i política que pateix Espanya. Amb tot, Dívar ha aconseguit imposar la seva voluntat davant la invitació del CGPJ per tal que dimiteixi d'una vegada. Reconeix que la situació és insostenible i afirma per mitjà d'un comunicat que el proper dijous dia 21 prendrà una decisió "rotunda i contundent sobre la seva dimissió". Això vol dir que dimitirà... o no.

En tot cas pensava que havia guanyat uns dies per forçar la co-presidència amb el rei Joan Carles del bicentenari del Tribunal Suprem espanyol, un acte d'Estat que a qualsevol país seriós és objecte de la màxima cura en tots els detalls formals, institucionals i polítics. La possibilitat que demà compartissin tribuna i imatges per a la posteritat un Rei amb bastó gràcies a les seves aventures africanes, un desacreditat representant de la Judicatura subjectat per qualsevol uixer i un president del Govern angoixat i pendent de localitzar la sortida d'emergència, ha dut a excusar la presència del Rei amb motiu de l'oportuna defunció d'un dels incomptables prínceps de l'Aràbia Saudita. En circumstàncies normals el príncep Felip hauria representat la Casa Reial, però segons sembla tot aconsellava que el Rei, en una nova demostració de coratge, delegués el marró en el seu fill potser amb el generós ànim de deixar-lo en la posició d'una estora de cara a la successió, en plena tempesta i amb música de fons dels salvapàtries dels dos grans partits espanyols disposats a donar un elegant cop de mà d'unitat nacional per arraconar un Rajoy incapaç de superar el que ells han emmerdat durant més de trenta anys.

Demà tindrem l'ocasió de contemplar una solemne cerimònia institucional que promet estar a l'alçada del millor esperpent d'inspiració valleinclanesca. L'Espanya de les essències, la que juga la Champions de la política europea, la del sistema financer més sanejat del món que es permet posar-se com a exemple democràtic, la que s'ha distingit els darrers anys per subvencionar generosament ONGs que denigraven Israel mentre la corrupció cavalcava alegrement per totes les institucions espanyoles, demà es vestirà de gala i traurà pit mostrant-li al món el pilar del seu sistema judicial.

Enmig de tanta toga de seda i tant collar refulgent potser algú hi veurà la mà de la justícia divina.

No, ell no.

"Catalán, judío y renegado" i "Gibraltar español"... L'Espanya feixista que no ensenyen a les visites

L'Espanya actual és el reflex maquillat d'aquell estat governat durant 40 anys per un militar colpista que va guanyar una guerra gràcies a Hitler i Mussolini, amb la col·laboració del partit feixista autòcton -la falange-, el partit únic durant la dictadura. Tot el que està passant seria impossible en qualsevol altre país occidental, europeu i veritablement democràtic. Espanya no ha fet net. El mateix partit feixista mai no ha estat il·legalitzat -a diferència del partit nazi d'Alemanya-, el dictador té un mausoleu immens dedicat a la seva memòria, el sistema judicial encara va ple de falangistes i tots els poders de l'estat, inclosos els sindicats "de classe" i els partits autoanomenats d'esquerres i nacionalistes, han pogut cometre tota mena de delictes gràcies, en gran mesura, al pòsit d'impunitat, por i amiguisme amb què es nodria aquell règim totalitari.

Divendres 25 s'havia de celebrar la Final de la Copa d'Europa que, a Espanya, s'anomena Copa del Rei i, anys enrere, Copa del Generalísimo. Com tothom sap, els dos equips finalistes eren l'Athletic de Bilbao i el Barça i se sabia que xiularien mentre sonés l'himne espanyol com a protesta contra el centralisme estatal, la prohibició que hi hagi seleccions diferents a l'espanyola -com passa sense problemes al Regne Unit amb les seleccions de Gal·les, Escòcia i Anglaterra- i, per què no dir-ho, com a vàlvula d'escapament davant el malestar evident per les retallades i la laminació de l'estat del benestar mentre es rescata un sistema bancari, empresarial, judicial, sindical i polític administrat per autèntics delinqüents, amb el cas de Bankia com a paradigma de la col·lusió.

Sabent-se que hi hauria aquesta xiuladissa, la Falange i altres grups feixistes van demanar permís per manifestar-se a favor de la bandera, l'himne i la unitat d'Espanya i contra els separatistes justament el mateix dia que Madrid aniria ple de bascos i catalans amb les seves banderes i l'excitació lògica d'una final. Evidentment, com ja s'ha vist en moltes ocasions, el perill de confrontació no afectava les dues aficions, tradicionalment ben avingudes, sinó la violència que podien generar molts elements feixistes. Res de nou si tenim en compte els milions de morts amb què han sembrat Europa. La Delegada del Govern espanyol a Madrid, aconsellada pel cos de Policia va recórrer el permís de manifestació i, finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va ratificar l'autorització concedida als feixistes argumentant en la Sentència que l'afirmació de la policia relativa a que aquesta manifestació era perillosa es fonamentava "en simples afirmaciones abstractas e imprecisas sin estar apoyadas en datos objetivos y reales"... i que "difícilmente pueden imputarse a los organitzadores". És a dir, els feixistes no són perillosos.

Un dia abans d'aquesta manifestació i de la final de copa, la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre -a més marquesa de no-sé què- va llençar benzina al foc en part com a maniobra de distracció del cas Bankia i del deute de la institució que governa aparegut com per art de màgia. Afirmava Aguirre que si es xiulava l'himne espanyol (que ella considera nacional) havia de desallotjar-se el camp i celebrar-se el prtit a porta tancada. No deia com implementar aquest despropòsit, però com a mínim calia la intervenció de l'Acorazada Brunete i tot el cos d'Aviació. Reblava que què pensarien els catalans si s'ultratgés el seu himne, ignorant o simulant ignorar la referida senyora que els catalans tenim els ous pelats d'aquesta mena d'ultratges i que una xiulada al nostre himne mentre sona en un aconteixement públic ja és una revolució perquè en el decurs de la història el més freqüent ha estat la seva prohibició i l'ultratge dels qui el cantaven, incloses detenció, pallissa i presó. Després de muntar el sidral la marquesa no es va presentar al camp Vicente Calderón, deixant que el Príncep Felip es mengés tot sol el marró de la lideressa madrilenya i del rei caçador d'elefants. Això sí que és patriotisme i lleialtat, xulapona!

La tarda de divendres va haver petits enfrontaments dels feixistes contra grups reduïts d'aficionats del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no van anar a més per la decidida intervenció de la policia i, potser, la Divina Providència. Si bé aquesta actuació policial va ser encertada no es pot dir el mateix de mesures posteriors. Així com es va permetre que els manifestants de Falange dugessin banderes espanyoles preconstitucionals, de Falange i de les SS, als aficionats barcelonistes se'ls van requisar les banderes estelades i els xiulets, i més d'un policia va agredir greument i, per descomptat insultar, diversos aficionats, donant-se algun cas de prohibir que parlessin lliurement català entre ells perquè "estaban en España". Si la policia espanyola actua igual amb els parlants d'altres llengües el turisme es pot veure molt afavorit...

Però no deixem el cas de la Sentència del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Dies abans un dels seus Advocats de l'estat va fer públic que li semblava justificat que hi hagués una manifestació contra "els separatistes". La posterior Sentència d'autorització, però, no manifestava un pensament tan inequívocament reaccionari i amb aquella gràcia inherent al llenguatge judicial venia a argumentar que la manifestació feixista no tenia res a veure amb la presència de bascos i catalans pels carrers de Madrid. Noooo!!

Vegin la perla : "... en este caso y con los datos que obran el los presentes autos el lema de la manifestación "Marcha por la Unidad Nacional" no tiene connotaciones negativas en relación con la final de futbol aludida por lo que no puede entenderse que la elección de la fecha para la realización de la manifestación sea la de hacer coincidir de forma caprichosa su celebración con la fecha de la final del partido de futbol". La pregunta és, ¿mentre redactaven aquest i altres paràgrafs dels Fundamentos de Derecho quants casos va haver d'hèrnia inguinal per l'atac de riure? És clar que, ben mirat, potser s'addiu amb la veritat perquè, efectivament, "la coincidencia no era caprichosa".

El lema complet de la manifestació era "Marcha por la Unidad de España. Contra el separatismo, una bandera". Els convocants : La Falange, el Nudo Patriota Español, La Asociación Vieja Escuela Madrid y el Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española. Aquí tenen la filosofia de la convocatòria :

El text íntegre per tal que el puguin llegir còmodament :

¡Camaradas!
Bienvenidos a esta MARCHA POR LA UNIDAD DE ESPAÑA convocada por multitud de organizaciones patrióticas para combatir a los independentistas vascos y catalanes bajo el grito : CONTRA EL SEPARATISMO, UNA BANDERA.

La unidad de todos los españoles bajo nuestra Enseña Nacional será la mejor respuesta frente al aquelarre separatista que esta noche se prepara. Es deber sagrado de la juventud española acabar con los enemigos de la Patria, que atacan al estado e impiden el resurgir de la Nación Española. Nuestra generación debe terminar la ardua tarea que nuestros antepasados empezaron. ¡A por ellos!

Recordemos con orgullo las palabras del general José Millán Astray, fundador de la gloriosa Legión : "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la Nación! El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un fino bisturí".

Pero si hay algo más perverso que el nacionalismo vasco, es el catalán, padre de todos los nacionalismos que amenazan sin vergüenza la indisoluble unidad de la Patria. El mismo Sabino Arana se volvió nacionalista después de su viaje a Barcelona. Así pues, hay que dar un severo escarmiento a todos los etarras y polacos que hoy vienen a ultrajar a España, su Himno y su Bandera.

Durante la marcha cantaremos esta estrofa que el invicto Ejército Español entonó cuando la sacrosanta Cruzada Nacional redimía, por la nobleza de las armas, las rebeldes provincias catalanas. La melodía es la misma del himno CARA AL SOL :

Catalán que injuriaste la bandera

que yo he jurado defender:

Morirás como una fiera

por traidor a mi fe.

Catalán, judio y renegado:

Pagarás los daños que has causado.

¡Arriba, escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer!

¡Arriba España!   ¡Viva la Patria!

¡Abajo Cataluña! ¡Muera el separatismo!

                                   Madrid, Capital de España, 25 de Mayo de 2012


Bé, aquest és el pamflet d'una manifestació que, segons el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, "no tiene connotaciones negativas".

 

Recordem als nostres lectors habituals i -si algú tradueix aquest post i el distribueix oportunament- a les autoritats europees que estan calibrant la solvència econòmica i moral de l'Estat espanyol, que aquest mateix Tribunal, tard o d'hora, intervindrà en el cas Bankia i que la seva independència política, la seva actuació democràtica i ètica, la seva observança de la llei i el seu respecte per la veritat i la imparcialitat per la cosa jutjada són del tot inexistents. Els alts Tribunals espanyols, llevat d'honorabilíssimes excepcions, no garanteixen de cap manera la seguretat jurídica, estan polititzats en la pitjor accepció del terme, i són perfectament capaços d'exonerar la corrupció i el buidatge il·legal dels fons bancaris que el Govern espanyol pretén carregar a compte dels impostos i els drets socials dels ciutadans de l'Estat, especialment dels catalans, i de les institucions i, per tant de la ciutadania, d'Europa a base de quitances, ajornaments eterns, col·lectivització del deute i dels interessos, etc.

No cal dir que el llenguatge del pamflet que reproduïm desmenteix clarament el mite que la dreta espanyola no és vomitivament i descaradament antisemita i que uneix en els seus fantasmes patològics l'odi al jueu i l'odi al català perquè en ambdues comunitats percep amb alarma alguns trets comuns : la resistència a desaparèixer, ja sigui per assimilació ja per eliminació; la defensa dels seus trets d'identitat : la llengua, la història, la literatura, els referents; el seu gust per la negociació, el diàleg i l'acord, que són tinguts com una marca de feblesa infame; el record de les seves derrotes com a homenatge als qui van lluitar, que és percebut com una tara inexplicable; la tradició industriosa i estalviadora, que és jutjada com a vanitat i gasiveria; la tendència a crear, investigar i inventar, quan el més fàcil és aquell famós "¡que inventen ellos!" tingut per savi; la tradició de confiar i premiar els qui et són més propers i saps que t'entendran i et donaran un cop de mà si cal, que tradueixen com una manifestació de conxorxa inconfessable,...

A Catalunya el treball no és una maledicció, l'interès pel préstec no és una vergonya i l'estudi no és una pèrdua de temps. La figura de l'hidalgo és del tot incomprensible, la de l'emprenedor que es juga els seus diners, el seu enginy i el seu temps, admirable. I tenim molts defectes, molts, però també tenim la qualitat d'haver acollit infinitat de pobles, de saber-nos descendents de mil sangs i de no parlar de races perquè no sabríem per on començar.

Que a Espanya hi hagi gent que se senti orgullosa de ser espanyola ni ens sobta ni ens incomoda. Cadascú és -o hauria de ser- lliure de marcar la seva frontera en la mateixa mesura que cada poble té dret a decidir el seu futur. Xiular un himne no és motiu d'orgull. Prohibir-lo, menys.

A la manifestació feixista avalada pel Tribunal Superior de Justicia de Madrid, a part de l'odi manifestat contra els bascos, els catalans i els jueus, van sentir-se crits a favor de "Gibraltar español". És curiós que els qui reivindiquen l'espanyolitat de Gibraltar no hagin reclamat mai la devolució del Rosselló i de part de Cerdanya. ¿S'imaginen una massa de patriotes espanyols cridant "Perpiñán español!"? No, és clar! Ep, ni ganes, eh? La immensa majoria dels espanyols ignoren que el Reino de España va cedir Gibraltar -i Menorca!!- als Anglesos per mitjà del Tractat d'Utrech a canvi de poder brenar-se els catalans, i que 54 anys abans havien regalat el Rosselló als francesos perquè els importava una merda aquella amputació de Catalunya. Un rei espanyol va signar aquell acord al 1659 (el Tractat dels Pirineus) sense avisar els catalans -ni els del nord ni els del sud- i sense tenir les atribucions que corresponia. Un mal dia als catalans del sud els seus germans del nord els van comunicar que de sobte els estaven massacrant per no parlar francès. Mala sort! La lleialtat i el patriotisme dels reis espanyols aleshores tampoc no era especialment respectuós amb Catalunya.

Diuen els ultranacionalistes espanyols que un Tractat tan antic no pot tenir valor al segle XXI. D'acord, perfecte, que se celebrin referèndums lliures d'autodeterminació a Catalunya i a Gibraltar. "Ah, no, això sí que no!". És clar, la via democràtica no la contemplen. Ha de ser, com d'habitud, per la via de l'ordeno y mando, per la vella divisa "por la gracia de Diós", traïcions i morts al marge. Doncs mirin, si de debò creuen que al segle XXI les situacions històriques ja no són immutables se l'hauran de jugar. I es trobaran que a Catalunya -la mestissa Catalunya- probablement perdran i a Gibraltar els resultats els seran aclaparadorament contraris.

Saben per què? Perquè els habitants de Gibraltar fa tres segles van perdre de vista la "Santa Inquisición", van gaudir de llibertat religiosa i política; els jueus van poder tornar a trepitjar terra peninsular passant-se per l'entrecuix aquella ignominiosa sentència del decret d'Expulsió que afirmava "y que no regresen nunca más"; perquè van estalviar-se el regnat d'un psicòpata com Ferran VII, les execucions per Garrote Vil, els "pronunciamientos" del segle XIX, la sagnia de les guerres carlines, el cop d'estat, la guerra i la dictadura franquista, la persecució i execució de maçons i lliurepensadors, la prohibició de les llibertats de culte, d'afiliació política i sindical, d'expressió i de premsa. Els ciutadans de Gibraltar mai no han cantat cap himne amb el braç alçat ni han tolerat cap manifestació antisemita. L'accés a la cultura sempre ha estat un dret i un orgull i el passaport que els ha aixoplugat sempre els ha garantit la seva llibertat i la seva dignitat. A Gibraltar els lladres de Bankia haurien anat a parar a la presó fa anys i els magistrats que van permetre la manifestació feixista no haurien aprovat ni l'exàmen de primària.

Per això als catalans ens agrada tant Gibraltar i la seva gent. Perquè són el revers de la nostra moneda, perquè són el fruit d'una sortosa renúncia espanyola que va comportar -involuntàriament, és clar- llibertat, dignitat i respecte per a la seva gent. Perquè va suposar una illa de sortosa despreocupació, de democràcia, d'esperança, de tolerància, de cultura, de futur. Més aviat que tard serem, com ells, un poble modest i tranquil, dependent del nostre treball i els nostres mèrits, deslliurat d'un jou secular, navegant sol entre l'amenaça dels esculls i la placidesa d'un mar compartit amb els somnis d'altres pobles venturosos.

I, excepcionalment, no enyorarem el passat. Continuarem tenint molts defectes; els nostres maleïts defectes. I les nostres refotudes virtuts, finalment desfermades.