EGIPTE I ELS MIRATGES

Sempre hem afirmat que Egipte és una satrapia, un règim autoritari i corrupte. Sembla que la majoria dels periodistes del nostre país acaben de descobrir-ho : o no ho sabien o s’ho callaven. Ara comencen a sospitar que la “societat egípcia” tampoc no és ben bé el que entenem habitualment com una societat democràtica. La democràcia no sorgeix del no res, es construeix, i fer caure un autòcrata suposa que l’endemà algú haurà de governar el país o bé que hi haurà un buit de poder que suposarà un caos, més o menys breu, i un dolor que deixarà ferides perdurables. I el caos, especialment en una societat no democràtica, només l’acaba un tirà sense manies o un moviment amb prou pes per acabar amb la corrupció, encara que el preu a pagar sigui una tirania insuportable. Aquest darrer va ser el cas dels taliban a l’Afganistan.

Seria nefast que els governants occidentals i els analistes governamentals -que, per cert, no van preveure de cap manera aquest esclat- s’encomanessin de la visió reduccionista del conflicte que ens ofereix la premsa europea. A Egipte no hi ha dos bàndols clarament definits de “bons i dolents” o de demòcrates i antidemòcrates. Han esclatat de manera caòtica les tensions i les contradiccions silenciades d’una societat fragmentada que viu realitats i fins i tot etapes de la història diferents i que conviu enmig de la corrupció, el cansament, la frustració, la falta de perspectives i la carestia.

Aquests dies hem pogut veure com, d’una banda, es manifestaven els joves urbans que tenen accés a les noves tecnologies al costat de part de la classe mitjana i dels islamistes i, de l’altra, gent de l’aparell, lumpen i part de la classe mitjana temerosa del desordre o d’una involució de tall islamista. Això ja ho vam veure l’any 1978.  La revolució iraniana la van iniciar joves urbans, molts d’ells estudiants universitaris, que desitjaven un règim democràtic. Se’ls van afegir els islamistes, que figurava que eren molt moderats i bellíssimes persones. El Sha va prometre reformes i, alhora, va voler ofegar les protestes amb repressió policial i muntant contramanifestacions d’adeptes, temerosos i desclassats. No ho va aturar i, passats uns mesos, el gener del 79 el sàtrapa va haver d’exiliar-se. L’1 de febrer Khomeini va tornar del seu exili; passats deu dies es va proclamar la República islàmica “provisional”. L’1 d’abril era ratificada per majoria en un referèndum. El resultat ja el coneixem; els primers en patir-lo van ser aquells estudiants que havien sortit al carrer demanant llibertat. Eren així :

Què se’n devia fer d’aquests nois… i d’aquestes noies? Probablement van córrer la mateixa sort que molts membres del primer govern provisional : exili, presó, execució, … Però els periodistes desplaçats a Teheran per narrar emocionats una revolució en directe ens explicaven que Khomeini era un revolucionari i els analistes afirmaven que el xiísme era molt respectuós amb les dones. Ara ens diuen que els Germans Musulmans són moderats i pragmàtics i que no tenen temptacions totalitàries.

Obama està fent el mateix que va fer aleshores el president Carter : demanar-li al tirà que marxi públicament sense haver pactat abans una transició ordenada. Ara és més greu, perquè sabem perfectament què passa si hi ha un buit de poder. Per si de cas, però, el Pentàgon ha advertit que si el Canal de Suez es tanca hi haurà una “resposta militar”.  Les coses clares.

Els periodistes que van anar a Egipte per retransmetre en directe la revolució que a ells els agradaria viure s’han trobat amb una realitat que sap qualsevol professional adult i informat amb un mínim d’honestedat i d’independència. ¿No veuen el que tenen davant dels ulls?, ¿es pensen que no hem entès el que passa amb les imatges i l’audio que ells mateixos envien? Ja ho sabem que hi ha estudiants i professionals demòcrates, però ¿és normal que una concentració massiva demanant la llibertat, la democràcia i la modernitat s’iniciï amb una massa resant de cara a la Meca?, ¿no s’han adonat de la quantitat de dones tapades de cap a peus? I surt Joan Roure explicant-nos que els Germans Musulmans són moderats i pacífics, quan ja han començat a amenaçar Israel. I ahir el presentador d’un informatiu de TV3 afirmava que la corrupció de l’administració egípcia és fruit de les subvencions donades per EEUU per mantenir la pau amb Israel. ¿S’adonen dels missatges que es desprenen d’aquesta afirmació? : no hi hauria corrupció si no fos per EEUU i Israel, la pau d’Egipte amb Israel és fruit d’un suborn i, per tant, d’una traïció.

A una televisió pública que envia quatre equips a Egipte que acaben sent atacats, robats, detinguts, tirotejats i amenaçats de linxament, ¿no hi ha ningú que entengui que Egipte no és una societat democràtica i que, per tant, un buit de poder no durà la democràcia?

L’equip del ’30 minuts’ va ser encerclat per una turba que els va sorprendre fent una cosa tan natural com gravar imatges des d’un terrat en el barri més burgès d’El Caire. Els van acusar d’instigar les revoltes i van estar a punt de linxar-los. ¿Els atacants eren només partidaris rabiosos de Mubarak o realment hi ha la percepció que la premsa estrangera està condicionant i precipitant els aconteixements? El director de l’equip, l’Eduard Sanjuán, ¿explicarà que la policia israeliana mai ha detingut, colpejat, insultat, amenaçat i embenat els ulls a cap periodista de TV3 com sí ho ha fet la policia egípcia?

Ahir, Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a l’Orient Mitjà, va ser agredit a El Caire. Alcoverro fa més de trenta anys que viu al Líban, parla àrab i, segons afirma, coneix la realitat de la zona. S’exclamava ahir Alcoverro, després de la por més que justificada que va haver de patir, que no reconeixia Egipte, que de cop i volta s’havia convertit en un país salvatge amb una població que es comportava com “tríbus africanes”, i es demanava què se n’havia fet d’aquella societat tan cosmopolita. Potser aquest és l’Egipte real i l’altre el que li agradaria a vostè i a tothom, senyor Alcoverro. Aquest miratge sobre el món musulmà ha esdevingut una síndrome que amaga prejudicis i alimenta una mena d´infantilisme políticament correcte de la societat occidental.

Probablement l’Egipte real del futur serà fruit d’una transició conduïda per Omar Suleiman o d’una dictadura dels Germans Musulmans. Amb guerra o sense.

A propòsit de tirania i de corrupció, ¿per què ningú no parla de Gadafi?