El brou de Milosević

          

Una chirigota califica a los catalanes de "rastreros" y de "manzana podría"

Lletra i detalls de la chirigota

SHOAH

      

Tots hauríem de veure al menys una vegada a la vida Shoah, de Claude Lanzmann. Aquest documental és un monument a la memòria. No és cinema, és el testimoni en estat pur d'aquells dies en què la barbàrie va guanyar-li la partida a l'esperança. Qui pot dir que va acabar bé? Algú pot afirmar que la derrota del nazisme renta la pèrdua, el dolor i la misèria infinita sorgida de la ignorància i l'odi antisemita?

Shoah té la virtut d'arrencar-nos de la nostra rutina i deixar-nos sols enmig de l'estupor. Revisar-la no minva l'horror, ben al contrari, i així com el pas dels anys ens fa més laxes amb les mesquineses que ens envolten, Shoah ens mostra l'abast immens de les petites renúncies, dels silencis, de la connivència amb la maldat de què és capaç un col·lectiu que es diu civilitzat. Potser per això, com més anys tens més capaç ets de percebre nous detalls que et fan entendre la profunditat de l'horror dels testimonis. Així, els plans d'un camp tranquil i esponerós on se sent cantar els ocells de fons esglaia més que no pas recrear-hi què hi va passar no fa pas tant de temps. I entens el supervivent que usa un somriure permanent com a cuirassa, i t'adones de què va sentir l'home que explica la seva primera nit al barracó, perplex, sabent que la seva dona i els seus fills ja eren cendres als vint minuts d'haver arribat al camp.

Molts dels testimonis de Shoah ja han mort, però sempre seran amb nosaltres. D'aquí uns anys, quan ja no quedi cap supervivent, caldrà lluitar contra l'oblit, la negació i la banalització de l'Holocaust; però també contra la seva normalització. No podem permetre que es converteixi en un fòssil de la història, en matèria d'estudi per a experts, en arxiu d'imatges, en un garbuix de dades i de xifres. Darrera de cada víctima hi ha una història; tots tenien un nom, tots tenien un futur. Tenim la responsabilitat d'explicar què va passar, que no va ser fruit de la casualitat ni un fenomen de la natura; que l'odi antisemita va arrasar la comunitat jueva d'Europa, que va destruir gran part dels seus referents, que va voler anihilar el poble jueu. No ho van aconseguir, mai no ho aconseguiran.

Avui fa seixanta-vuit anys les tropes soviètiques entraven al camp d'Auschwitz. Aquells soldats que havien lluitat en batalles salvatges i havien contemplat tanta brutalitat, no podien creure el que veien els seus ulls. "Per què hem sobreviscut?", es demanava amb un sentiment de culpa commovedor la resta que s'havia salvat de l'extermini. Perquè ni vosaltres ni cap fill d'Israel no havia de morir.

"No ens oblideu", va escriure Violeta Friedman. Ens toca a nosaltres demostrar que mai, mai, no els oblidarem.

        

AVUI POT SER UN GRAN DIA

Per més que et posis estupendo, avui serà un gran dia.  

Queda't a Xile. No tornis, que també volem treure'ns del damunt la immundícia dels corruptes que s'han enriquit jugant al ping-pong amb els nostres drets. Aquí a tu ja no et queda res més que passar-t'ho malament.

El nostre Parlament avui ratificarà una Declaració proclamant la nostra sobirania i el nostre dret a decidir el nostre futur com a nació. Un mal negoci per a tu, tan interessat a vendre'ns i mostrar-nos com un poble mesell per continuar amb els teus afers, fent tractes de favor als lobbys més pestilents, mirant amb menyspreu la gent desesperada que es manifesta davant la suite del teu hotel de luxe.

Com tots els pobles que han fet aquest pas, hem d'assumir que l'emancipació comença per lluitar contra les pròpies mancances i per entendre que la sobirania no es demana, es demostra.

Moisès Broggi, ha estat un honor!

Acaba aquest any tan dur i alhora tan esperançador amb una notícia dolorosa, per més que la mort d'un home de 104 anys pugui ser previsible.

Moisès Broggi era un metge jove amb un futur prometedor l'estiu del 36, quan va esclatar aquella guerra que va empassar-se la vida de tants catalans i va escapçar, una vegada més, l'esperança del nostre poble. Durant aquells anys terribles de matances, el Doctor Broggi -"el petit i valerós metge", com el va descriure Hemingway- va sobresortir per la seva tasca valuosa i incansable als quiròfans de campanya. Va salvar moltes vides i va acompanyar molts homes joves en l'hora de la mort. Apartat de l'exercici de la medicina hospitalària en les primeres depuracions del franquisme, va sobreposar-se a totes les adversitats servint-se de la seva vàlua professional i humana.

La seva lluita per la democràcia, la pau i la llibertat de Catalunya és un exemple d'excel·lència incomparable. L'home que va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya amb cent anys ha sembrat en els nostres cors la llavor d'aquella joventut que als inicis dels anys trenta tenia davant seu tanta vida i tanta sed de llibertat. Ara nosaltres som aquell futur.

Moisès Broggi se n'ha anat amb la feliç certesa que Catalunya ha emprès el camí definitiu cap a la independència. Gràcies, Mestre, pel vostre exemple de patriotisme, saviesa i humanitat. Ha estat un honor compartir part del trajecte amb un home tan valent, tan decent i tan generós.

Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels.

El pa a taula

Sí, ja sabem que la majoria dels nostres lectors no miraran aquestes imatges. Ho entenem, són molt dures. Va passar ahir, 23 de desembre, a Halfaya, Síria.

Les víctimes feien cua per comprar pa. La majoria de forns no funcionen perquè resulta gairebé impossible aconseguir farina. Dones, homes, criatures esperant hores per poder dur alguna cosa de menjar a casa. L'aviació governamental els va bombardejar. Encara no hi ha un recompte de morts definitiu. Més de setanta, diuen.

Demà el món no se'n recordarà. L'ONU no es reunirà d'urgència per condemnar la massacre, els progres que esclaten en manifestacions i declaracions quan Israel es defensa després de centenars de míssils disparats contra la seva població civil des de Gaza, encara no han obert la boca després de 40.000 morts. Ni tan sols han condemnat les matances que el règim de Bashar el Assad ha perpetrat contra la població palestina de Síria. No tenen cap utilitat, no serveixen per culpar Israel i fan nosa perquè s'han passat dècades cantant les excel·lències d'un règim que ells anomenaven laic i socialista.

Tot va començar quan uns nens, volent imitar els primers moviments d'aquella encara prometedora primavera àrab, van fer una pintada contra el règim. Els van detenir, els van torturar salvatgement, els van mutil·lar i van cremar els seus cadàvers. Qui se'n recorda d'allò?

Demà, els Tapial del món occidental dinaran en família o amb els amics, comentaran que aquestes festes estan prostituïdes pel consumisme i potser enviaran un email viral on Josep i Maria es troben un mur o una patrulla israeliana camí de Betlem. Exclamaran com passa el temps i es disposaran a començar un nou cicle de demonització d'Israel. Són així, són els bons de la pel·lícula. Els estendards de la justícia, és clar.

La dimensió desconeguda

       

Després de la bombolla de la construcció tot fa sospitar que arriba la bombolla policial i que, com va passar fa uns anys amb els bancs espanyols, algú està provant de fer-nos creure que la policia espanyola és a la champions league mundial.

Potser no ho entenem perquè som de lletres, però ens fa l'efecte que haurien d'explicar com s'ho fan per batre un rècord mundial i quedar segons. I si després ens van explicant més coses incomprensibles, millor.

Sigui com sigui, felicitats Agente Vergara!

La fi del món

Per a molts, la fi del món es veure aquesta imatge. Que dues persones tan diferents conversin distesament com a prova de la transversalitat de l'independentisme català, és la pitjor tragèdia imaginable.

Per a d'altres la fi del món és imaginar que el submón Godó i el raptor de Carrasco se surtin amb la seva.

Els més clàssics creuen més en les profecies maies. Tot i que corren versions força heterodoxes...

... això sí, corren en la llengua de l'imperio, perquè els maies van desaparèixer.

Finalment, la veritat : la fi del món arribarà, sí, però serà d'un en un.

Hi ha qui fins i tot ofereix una sortida temptadora. O no.