ENS HI VA LA PELL

Ens estem enfonsant. Massa derrotes militars, massa dictadures, massa botiflers ... Només ens faltava una era breu, formalment democràtica, d'un govern suposadament progressita i catalanista per fer-nos pedre gairebé tot del poc que ens quedava. Les coses estan així. Empassem-nos l'orgull. Ens van enganyar però protestar no serveix de gaire. Cal pencar, cal lluitar per sortir d'aquest malson.


Sovint sobren les paraules.

LES MANS TACADES

“Mai no havia vist un dia tan bell i tan cruel”. Això afirma, en la seva primera intervenció, un dels personatges més impressionants del teatre universal. Es tracta d’un home que acaba d’aconseguir una gran victòria per al seu país i que cavalca al costat d’un altre general i bon company que té els dies comptats. La seva nació el considera un home valent i lleial i sap que serà generosament recompensat. Però la glòria del seu triomf i la temptació sorgida de confusos auguris el fan cobejar més poder i l’arrosseguen a la traïció, el crim i la destrucció. Es diu Macbeth.

Una prèvia : hi ha moltes maneres de fer Hasbarà. Aquesta n’és una. Ens és ben igual si és o no la millor. És la nostra manera de lluitar contra la judeofòbia i contra la misèria humana. Perquè estem convençuts que ambdós propòsits formen part d’una mateixa finalitat. Ni obeïm consignes ni pontifiquem sobre les solucions. Som imperfectes, segur, però ens uneix l’esperança i la confiança en la democràcia, la justícia, l’esforç i la decència humana. Més enllà dels nostres mèrits i de les nostres limitacions, no ens rendirem.

Avui volíem publicar la continuació del nostre post anterior. S’havia de titular “MANS pleNETES” i narrava alguns fets verídics que voregen el sainet. Ja el publicarem més endavant, perquè avui no és un bon dia per la comèdia. Ben al contrari, és un dia trist, desangelat, depriment.

Mentre el nefast govern tripartit s’omple la boca proclamant que és progressista, un aturat sense cap ajut s’ha suïcidat en públic a L’Hospitalet. TV3 no en diu res. La Vanguardia ha retirat la notícia de la portada digital i ho ha passat a Successos.

Un pare de família que ja no sap a qui demanar ajut, un home que ho ha perdut tot, que se sent abatut, superat, humiliat, suplica al seu ajuntament -que es fa dir “socialista”- que no facin fora la seva família d’un pis oficial buit perquè no li fa mal a ningú ocupant-lo mentre troba un lloc on anar i perquè si els fan fora hauran de dormir al carrer i “allà ara hi fa molt de fred”. Els Serveis Socials del consistori deneguen la seva petició. L’home perd tota esperança i no es veu amb cor de suportar el desnonament, de veure la seva dona i la seva filla petita fotent-se de fred a les nits i vagant tot el dia pels carrers com uns fantasmes. Potser els mateixos Serveis Socials que el llencen a l’abisme més endavant li treuran la custòdia de la nena adduint que no està capacitat per fer-se’n càrrec; potser algun mocós endollat al mateix ajuntament i que fa veure que treballa un dia es creuarà amb ell i se’l mirarà per damunt de l’espatlla pensant que va brut i desentona amb aquesta merda de Catalunya virtual governada per ineptes, corruptes i pertorbats.

L’home és un treballador de la construcció. Només vol feina, tirar endavant dia a dia i veure créixer la seva filla. Ell no va concedir cap crèdit ni va requalificar cap terreny ni va prometre a ningú des del poder un món més just amb igualtat d’oportunitats. Es demana si això és el futur i s’enfonsa en la desesperació, perquè no tothom és tan fort com ens pensem que seríem en una situació límit cadascun de nosaltres. “Que Déu no t’envïi tot el que pots suportar”, diu un proverbi jueu.

I es penja.

Baixa amb una corda del pis que ocupa, irromp a una plaça i es penja davant de tothom que ho vulgui veure. Perquè si t’han de veure arrossegant-te pels carrers precedint la teva família en la misèria, si sent un treballador t’has de sentir a dir que per què no treballes, ¡què collons! que et vegin allà penjant, que diguin el que vulguin, que vegin l’abast del fracàs, del dolor i de la frustració.

Que el vegi el funcionari barbamec que ha guanyat unes oposicions amb trampa perquè era del partit i que passava per allà absort calculant quants vals de dinar podrà justificar aquest mes, que el vegi l’okupa de saló que sap que té una família que sempre li donarà un cop de mà, que el vegi el periodista que s’estima més no tocar segons quins temes no fos que es perdés la propaganda institucional que manté el seu diari. Que el vegin els que no han pencat en sa puta vida i van dient que el treball dignifica, i els que parlen de proves divines, i els professionals de les causes de pobles que no coneixen, i els membres privilegiats d’ONGs orgàniques que fan excursions solidàries, i els que diuen que no els interessa la política. Que el vegin els nens que creuen que estan segurs i els compradors de bons de la Generalitat al 4,75%. Que el vegin els intel·lectuals subvencionats i els directors de sucursal que només concedeixen crèdits a negocis fàcils i porcs. Que el vegin els sindicalistes corruptes i els que saben com blanquejar diner marró-merda. Que el vegin els centenars d’impresentables que van en cotxe oficial i aquells que encara no han entès que en aquest moment desenes de milers d’aturats estan deixant de percebre la pròrroga de l’atur i que el seu món de retòrica tova i cel·lofana reciclable està a punt d'esclatar. Que el vegin els tertulians que figura que saben de què parlen i els que passen de tot. Que el vegin els que des d’un govern no van complir amb les seves obligacions i els qui ara mateix rebenten conscientment la caixa comuna de la població amb nomenaments i subvencions indecents. Que el vegin els qui accepten aquests nomenaments i aquestes subvencions. Que el vegin els miserables que grimpen insultant la nostra nació i putejant la nostra llengua mentre callen la tragèdia quotidiana. Que el vegin els que ens van enganyar prometent-nos mans netes i els qui els vam votar.

Que el veiem tots, hòsties!

L’AFER CAROD (Jugar amb les ombres)

Fa pocs dies, el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, va ser entrevistat pel programa ‘Salvados’, de La Sexta, on va acusar l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, de FILTRAR a la premsa la seva reunió amb membres d’ETA els primers dies de gener de l’any 2004. Aquell episodi va marcar la carrera política de Carod i va posar de manifest l’astúcia i els mitjans de què disposen els enemics de l’independentisme català i la manca absoluta de sentit de la realitat dels qui de sobte es van trobar jugant en la Primera Divisió de la política.


Passats els anys el senyor Carod encara no ho ha entès i continua fent declaracions absurdes, insinuant mitges veritats en un to misteriós i callant detalls que els catalans tenim tot el dret de conèixer.


Molts catalans el vam defensar dels atacs brutals de què va ser objecte en aquelles dates, inclosa la injuriosa acusació de col·laborar amb el terrorisme. Era cert, com va afirmar el propi Carod per defensar-se, que el seu propòsit no consistia en afavorir ETA i que tots els governs espanyols havien mantingut contactes, converses i fins i tot negociacions amb la banda armada. Sostenia, i és cert, que gairebé tots els governs del món ho fan de manera oficial o oficiosa, però mai ha admès -o potser encara no ha entès-, que aquesta mena de contactes preliminars en cap cas no els protagonitza un primer ministre actuant d’incògnit sinó una delegació autoritzada, oficialment o extraoficialment, pel govern de torn. Els dirigents polítics, en tot cas, supervisen l’operació i apareixen al final per signar un acord, penjar-se les medalles i administrar la victòria.


Després del pacte que va fer possible el govern Tripartit i va dur ERC al govern, Carod va ser incapaç de posar-se en el seu lloc, ara institucional, i de plantejar-se seriosament els equilibris de poder, la contundent solidesa de l’aparell de l’estat, la sofisticació de l’alta política i les manifestacions quasi infinites de misèria humana de què eren capaços adversaris, coaligats i coreligionaris. Obsedit amb l’enemic oficial -Aznar- i els dolents d’un guió simplista de bons i dolents -el PP i CiU-, un Carod-Rovira ensuperbit i persuadit de la seva posició de força pel fet d’haver propiciat un govern de coalició “que li devia a ell la seva existència” va mostrar les seves cartes amb fets, paraules i gestos prou explícits per acabar de decidir els seus mateixos companys de coalició a anul·lar-lo políticament amb la màxima celeritat.


No estem en condicions de quantificar la proporció de bones intencions i de megalomania que van dur Carod a cometre la insensatesa d’entrevistar-se amb membres d’ETA prop de Perpinyà. El cert és que milers de mirades amatents esperaven la més mínima relliscada del Conseller en Cap per destruir la seva carrera política i desacreditar ERC. Carod, per la seva posició de força, havia aconseguit una presidència compartida de facto, una mena de bicefàlia materialitzada amb la forçada delegació d’importants competències que institucionalment corresponien al president de la Generalitat i, a més, competia obertament amb el president Maragall en el terreny de l’autoritat, la preparació i el carisma. A això cal sumar-li el mortificant recordatori, amb una amenaçadora insistència, que el PSC i el president li devien a ell i a ERC un estatus i un govern que no havien guanyat directament a les urnes. Els seus dies de glòria estaven comptats.


Maragall ho sabia, molts ho sabien

Carod-Rovira s’entesta a repetir que el president Aznar va filtrar la seva trobada amb membres de la direcció d’ETA. És alarmant que encara ens enganyi callant el que sap i afirmant que un president de govern filtra informacions, per més privilegiades que siguin. Un president de debò, encara que sigui antipàtic i anticatalà, disposa de prou poder i prou personal de confiança per delegar una filtració. Un president de debò no filtra, ordena o autoritza que es filtri, es publiqui i s’escampi una notícia o una campanya en tota regla. I Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col·laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. Cal recordar que a partir d’aquell moment part de la premsa i l’ex Delegada del Govern espanyol a Catalunya i aleshores ministra d’Administracions Públiques, Julia García Valdecasas, van acusar Esquerra Republicana de ser un “partit terrorista”. Permetre que aquell afer, plantejat en aquells termes -en gran mesura compartits i atiats per alguns barons del socialisme espanyol-, esclatés a tocar les eleccions hauria pogut suposar una desfeta electoral sense precedents per al PSOE.


Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel·ligència i per divulgar informació privilegiada. El grau d’hipocresia i de cinisme d’aquestes acusacions sí que resulten sorprenents i indignants. Que els governants fan un us interessat de la informació procedent dels seus serveis d’intel·ligència és un fet universalment conegut i entusiàsticament practicat per qui ha estat o estarà algun dia en disposició de fer el mateix. El PSOE s’ha afartat d’abusar-ne; ERC ho ha provat.


D’altra banda cap partit amb sentit d’estat no pot escandalitzar-se pel seguiment d’un líder polític que es desplaça a l’estranger de forma irregular i transita per un territori on hi ha un grup terrorista que es mou amb certa facilitat. ¿Què hauria succeït si ETA hagués segrestat Carod? És molt fàcil respondre que això era impossible, que Carod hi anava de bona fe, etc. Sí, sí, molt bonic, però qualsevol que tingui un mínim d’informació sobre ETA i no simuli anar amb el lliri a la mà sap que aquesta organització no és monolítica, que hi ha divisions i pugnes pel poder i que, en aquell moment, es lliurava una batalla soterrada entre la vella dirigència i els cadells borderlines sorgits de la kaleborroka disposats a demostrar com fos que tenien més collons que els iaios de l’aparell. ¿Se’ls acut una bufetada més sonora a la cara dels partidaris de la negociació i un trofeu més descomunal que un segrest tan sonat?


Però, a més, aquells que simulaven sentir-se atribolats pels seguiments del CNI callaven que… no calia. Al CNI no li calia seguir Carod perquè els Serveis d’Intel·ligència francesos tenen el costum de treballar sense rebre ordres del Govern espanyol. Al CNI no li calia seguir Carod perquè és sabut que té prou agents infiltrats a ETA i, també, als Mossos d’Esquadra. Al CNI no li calia seguir Carod perquè encara que no sigui massa sabut, te prou infiltrats a tots els Partits polítics de Catalunya. I, a més, ni al CNI ni a cap servei d’intel·ligència no li calia seguir Carod perquè el grau d’indiscreció i de delació provinent dels partits i dels mitjans de comunicació catalans és més que suficient per informar indiscriminadament sobre qualsevol tema a qui sigui.


Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.


El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. I aquí s’inicia un nyap descomunal que cap eminència del periodisme d’investigació ha estat capaç de denunciar. Els oferim la narració dels fets en rigorosa exclusiva i esperem que els Mèdia tinguin, si més no, la delicadesa de citar-nos en el supòsit que gosin fer públic aquest afer.


Informat el President Maragall de tal despropòsit i aconsellat pel seu entorn de màxima confiança (especialment pel seu germà Ernest i pel seu Cap de campanya electoral, Jordi Mercader, periodista expert en pastisseria de farsa fina), en una hemorràgia de lúcida habilitat va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant un bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003 que deia el següent (les majúscules i minúscules dels càrrecs oficials esmentats són un fidel reflex de l’escrit original tal com es pot comprovar en el Document enllaçat ut supra. El text en negreta és nostre) :


DECRET


342/2003, de 29 de desembre, de delegació de funcions executives del President de la Generalitat de Catalunya en el conseller en cap.


D'acord amb el que estableixen els articles 36.3 de l'Estatut d'autonomia i 64 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya;


Atès que he d'absentar-me de Catalunya des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004,


Decreto:


Article únic


Delegar en el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya les funcions executives que em corresponen com a President de la Generalitat des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya.


Barcelona, 29 de desembre de 2003


Pasqual Maragall i Mira


President de la Generalitat de Catalunya


A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!


La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys.


Que el president Maragall era a Catalunya per aquelles dates i que ho sabia el seu cercle proper i més gent qure no suposaven i desitjaven els protagonistes d’aquell nyap ho demostrarem més endavant, però el primer que ho va plantejar públicament com si es tractés d’un enigma apte només per a iniciats i ments privilegiades va estar, justament, Josep Lluís Carod-Rovira.


En efecte, Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’. Val la pena transcriure aquest breu combat d’esgrima dialèctica digne dels Germans Marx:


–¿Es anecdótico que usted siendo el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?


–Lo dice usted que era president en funciones…


–Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.


–No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.


–Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?


–Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?


–No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.


–Esta afirmación la hace usted.


–Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.


–Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.


–… El problema es que usted abandonó el país en un momento


en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental.


– Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.


Que “ja està”, diu? No, en absolut. Que aquella operació comportés la seva sortida del Govern no és res comparat amb la trama de mentides i de silencis que va suposar que el poble de Catalunya el jutgés i el premiés com a un heroi sense saber la veritat, abusant de la confiança i la bona fe dels seus votants i de molts companys. ¿Qui més ho sabia?, qui s’ha lucrat amb aquest secret?, quin és el seu abast real?, per què Esquerra Republicana de Catalunya i Carod després d’això, d’haver estat expulsats d’un govern que no hauria estat possible sense ells i de constatar com tots els compromisos contrets pels socialistes catalans i espanyols eren sistemàticament defraudats van pactar amb ells un segon govern tripartit? Com pot, Carod-Rovira, ser el Vicepresident d’un govern tan judeofòbic?


En el proper article explicarem alguns detalls de la potineria i la befa cap al poble català que va bastir aquella paròdia, alguns moviments estratègics que van reforçar el PSC i l’ombra de col·laboracions aparentment sorprenents que les van fer possibles. El maridatge forçat d’uns aprenents de Maquiavel i els experts aparatxiks del PSC va infantar un segon govern Tripartit que ha dut Catalunya a una situació d’indigència moral i intel·lectual, de descrèdit i de ruïna que anys enrere ens haurien semblat inimaginables.

MARXA PER GILAD : UNA LLIÇÓ

Diumenge es va celebrar a Barcelona la marxa per exigir la llibertat de Gilad Shalit. Va ser un èxit perquè malgrat el vergonyós silenciament dels mitjans de comunicació molts hi vam assistir. Ho vam fer sense por, amb decisió i amb un sentit d'unitat i de respecte que ens ha de fer sentir orgullosos. Cal agrair l'esforç que la Comunitat Israelita de Barcelona ha fet per convocar el màxim possible d'assistents. No dubtem que van provar de convèncer els responsables de TV3 que hi enviessin alguna unitat mòbil per recollir unes imatges que honoressin la capital de Catalunya. Ho remarquem perquè sabem del cert que la direcció dels serveis informatius de TV3 es nega a donar cap notícia positiva sobre Israel i el judaisme, arribant fins i tot a callar o ningunejar el Festival de Cinema Jueu de Barcelona. Que ningú dubti que la consigna de TV3 va ser la de considerar que una marxa on es reivindicava la llibertat d'un jove soldat israelià segrestat en condicions inhumanes era "propaganda sionista". Barcelona Televisió, en canvi, sí que va fer acte de presència i va informar sobre aquest aconteixement, tot s'ha de dir. També és de justícia remarcar la presència i l’eficàcia del cos dels Mossos d'Esquadra que, amb la col·laboració de la Policia municipal de Barcelona, van vetllar per la seguretat i la tranquil·litat de la marxa.


Donava gust veure tantes banderes d'Israel per la Diagonal, especialment quan van anar passant pel davant de la filera de banderes de tot el món que hi ha a tocar del palau de Pedralbes i on hi falta, precisament, la bandera d'Israel. Un Ajuntament amb un mínim de dignitat no permetria que hi faltés. Per què no hi és? Algun desaprensiu la va despenjar o han estat les mateixes autoritats municipals? El cas és que ahir van desfilar centenars de banderes portades amb orgull per grans i joves, per jueus i, també, per protestants i catòlics, per barcelonins i catalans de totes les contrades, per amics vinguts de Madrid, Donosti, Burgos, Galícia, Andalusia ... Va ser emocionant veure arribar junts els joves alumnes del Col·legi Hatikva, amb la seva alegria i la seva empenta i, per descomptat contemplar l'assistència dels companys d'Hasbarà de Catalunya entre els quals vam distingir molts membres de l'ACAI, de l'ARCCI, de Tarbut, i la infatigable Columna de Tarragona!!, amb Moré, Ranyer, Miraculosa, Lascorz, en Jaume -que ahir no estava "entre dues terres"!-, ...


Compartim la sensació del poc pes català en la marxa i creiem que ens hem d'estendre una mica sobre aquest tema. En primer lloc, no és tracta de cap retret a tota la gent que va fer l'esforç de venir des de ben lluny per ser entre nosaltres. Ben al contrari, els manifestem la nostra immensa gratitud. El problema és nostre, i no és senzill de resumir perquè en alguna mesura tots en som responsables. En primer lloc, l'antisemitisme, l'atracció suïcida cap als totalitarismes de part de la nostra classe dirigent i els nostres mitjans de comunicació i la covardia dels polítics més afins, malauradament no es venç anunciant als nostres blogs que hi haurà una marxa. No volem repartir llenya, per tant ens qüestionem el que hauríem pogut fer nosaltres mateixos com a Hasbara-ts i no hem fet : no hem informat ni demanat cap col·laboració ni l'assistència a la marxa a través de blogs catalans molt llegits que ens haurien pogut fer costat, com ara Cimera Extraordinària, Dies de Fúria, Racó Català, etc. No hem bombardejat amb comentaris les notícies, articles i post de webs amb molts lectors, com ara E-Notícies, Avui, El Singular Digital, La Vanguardia, TV3, etc. No hem empaitat els dirigents polítics i institucionals del país, no hem demanat directament a cap escriptor, actor, cantant, esportista o famós del que sigui que ens fes costat amb la seva assistència o amb unes paraules escrites de suport. No se'ns va acudir -és així de lamentable- que tots els blogs d'Hasbarà catalans ens podíem coordinar amb temps per fer una tasca útil i persistent amb prou temps per ser més eficaços. També creiem que alguna responsabilitat devem tenir en la deficient coordinació amb les més importants organitzacions jueves de casa nostra, especialment amb la CIB que, per les raons que sigui, en aquest moment dóna la sensació que ha perdut aquell fil d'íntima connexió amb part de la societat catalana que tan encertadament la va caracteritzar en els dies no tan llunyans en què l'estimat i enyorat amic Benarroch, Z"L, lluitava com un lleó pel reconeixement del llegat dels jueus catalans en la nostra història i per la dignitat i el respecte als jueus i a Israel.

Benarroch (Benarrosh), aquell home excepcional, lluitador i divertit que va aconseguir que la Real Academia Española de la Lengua suprimís les entrades antisemites del seu Diccionari, el sefardita arribat de Melilla que parlava un català meravellós i que durant el franquisme va enviar els seus fills a una escola que de forma quasi clandestina impartia les assignatures en català, l'impulsor de l'Entesa judeo-cristiana, el polemista valent i incansable, avui ha caigut en el més inexplicable dels oblits, un fet tristíssim, un símptoma alarmant de la Catalunya d'ara mateix. Per què no el recorda ningú? Per què és gairebé impossible trobar una fotografia seva a Internet? Per que la Comunitat Israelita de Barcelona no l'esmenta en el seu web? És preocupant que s'hagi esvaït aquella complicitat de trajecte comú i l'alegria d'un retrobament que es va fer esperar tants de segles. Però estem convençuts que l’expereiència d’ahir ens ajudarà a reaccionar i a retrobar-nos.


A la marxa van assistir-hi alguns polítics representant Convergència, Unió, el Partit Popular i Ciutadans. Evidentment ningú esperava que els “eco-socialistes” d’Iniciativa apareguessin -tret que ho fessin per rebentar la manifestació acompanyant una tropa d’antisistemes o d’aquests grups de palestins subvencionats per la pròpia Iniciativa-. També sospitàvem que no vindria cap representació del Partit dels Socialistes de Catalunya, tan allunyats des de fa tant de temps d’aquells socialistes catalans fascinats amb Israel i el Partit Laborista israelià. Però el que ens va doldre especialment va ser l’absència de cap representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que l’any 1992 va presentar al Parlament de Catalunya una proposta, que va ser unànimement ratificada, condemnant l’expulsió dels jueus d’Espanya. El ponent d’aquella proposta parlamentària va ser un jove Carod Rovira. Eren altres temps, era una altra Esquerra amb una direcció més innocent i més honesta que comptava encara amb Pilar Rahola. El més lamentable, però, és que no va comparèixer cap representant institucional per donar el seu suport en nom de la ciutat de Barcelona i de Catalunya a un acte que reivindicava la llibertat d’un home jove segrestat per terroristes. Aquesta és la diferència entre el nostre país i països com Itàlia i França , que compten amb dirigents que proclamen públicament quina mena de societat defensen : una societat inequívocament democràtica i el suport decidit a Israel. I el gest de nomenar Gilad Shalit Ciutadà d’Honor de Roma i de París n’és una prova meridianament clara que nosaltres, en aquests moments, hem d’admirar en la frustració de no haver-nos dotat de dirigents amb prou alçada moral i política.

Destacarem tres dels parlaments amb què es va cloure l’acte; el de Yoel Shalit, germà gran de Gilad, que ens va emocionar amb la seva enteresa, lluitant com tota la seva família contra una angoixa que ens esborrona imaginar. L’altre discurs que, malauradament, hem de citar és el de Carles Llorens, “responsable internacional de Convergència”, un parlament absurd més pendent de justificar la seva presència en l’acte i de fer retrets a Israel que de donar suport a Gilad, a la seva família i a Israel. Creiem que Convergència no es pot permetre el luxe de tenir com a responsable de la seva política internacional algú tan poc preparat i tan covard. Un partit que aspira seriosament a governar Catalunya la propera legislatura s’ha de prendre seriosament les relacions internacionals perquè és una exigència fonamental tant política i econòmica com de pura higiene democràtica. El tercer parlament remarcable va ser la breu intervenció de Pilar Rahola, vibrant, rotunda, demolidora. Amb poques frases li va retreure a Carles Llorens les seves paraules, va transmetre el seu suport a la família de Gilad i va felicitar els assistents per la unitat, el civisme i la dignitat de la marxa. Subscrivim les seves paraules i estem convençuts que diumenge, a Barcelona, vam iniciar un camí esperançador amb molt recorregut. Serà llarg, valdrà la pena.

BARCELONA AMB GILAD SHALIT

Tant de bo hi anem molts.
 

¿Gosarà venir algun polític, o això no ven quan s'apropen unes eleccions?  A França i a Itàlia no els tremolen les cames a l'hora de deixar clar quina mena de societat defensen. Un futur amb llibertat i democràcia. Diumenge vinent, a Barcelona.

PILAR RAHOLA

La Pilar Rahola ha rebut el premi Daniel Pearl, instituït per la Lliga Anti-Difamació (ADL), una prestigiosa organització internacional antiracista i defensora de les llibertats democràtiques . El primer que volem fer és felicitar-la de tot cor; el segon, constatar amb tristesa la misèria moral dels nostres mitjans de comunicació que l'han ningunejat vergonyosament. Tant és així que el diari que hauria de publicar traduït a la nostra llengua el brillantíssim discurs d'acceptació pronunciat per la Pilar, el diari Avui, ni l'ha traduït ni l'ha publicat i ni tan sols esmenta que la nostra compatriota hagi merescut aquest honor internacional. L'hemeroteca de l'Avui relaciona Rahola amb temes menors o frívols, com la imitació que d'ella en fa el programa Polònia o la seva amable participació en un programa sobre bolets. Ella està curada d'espants però a nosaltres aquest silenciament ens sembla imperdonable, una autèntica ignomínia.

És per això que publiquem el discurs que Pilar Rahola va pronunciar en agraiment al premi Daniel Pearl en castellà.

"El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá".

Estimados amigos de la ADL, buenos días.

Sin duda, Él debe tener miedo. Mira a la cámara, pero ¿hacia dónde mira?, Quizás hacia su familia, su memoria ancestral, su identidad… O quizás mira más allá, hacia el futuro quebrado, el vientre de la mujer que ama, el hijo que nunca conocerá… Sus últimas palabras… “My name is Daniel Pearl. I am a Jewish American from Encino, California USA”. Hoy es 1 de febrero de 2002, tiene 38 años y está a punto de ser brutalmente asesinado. “My father's Jewish, my mother's Jewish, I'm Jewish…” El yemení que lo decapitará tardará casi dos minutos en cortarle la cabeza. Empezará muy despacio, bajo la oreja, para segar las cuerdas vocales e impedir el grito. “My family follows Judaism. We've made numerous family visits to Israel…”A partir de aquí, el relato brutal de un asesinato cuyos detalles, descritos magistralmente por Bernard Henry-Levi, horrorizarían al propio infierno de Dante. La víctima convertida en metáfora de la belleza de la vida. El asesino, símbolo puro del ser humano sin alma, de la humanidad derrotada. ¿Quién lo ha convertido en un monstruo? “Back in the town of Bnei Brak there is a street named after my great grandfather Chaim Pearl who is one of the founders of the town”. Y todo habrá acabado. Sus esperanzas, sus amores, sus sueños… “My name is Daniel Pearl…” Y el verdugo mostrará triunfalmente a la cámara su cabeza corta, como un trofeo.

Gracias.

Ante todo gracias por este emotivo día, que me compromete más allá de la duda, de la debilidad y del miedo. Recibir el premio que lleva el nombre de Daniel Pearl es algo más que un extraordinario honor, es una responsabilidad. Me llamo Pilar Rahola, nací en la vieja Sepharad, en Cataluña, de familia católica, me siento de izquierdas y soy periodista. Pero como luchadora de los derechos civiles, y como periodista que busca la verdad informativa, yo también me llamo Daniel Pearl, nací en Encino y soy judía. Todos los que amamos la civilización, todos aquellos que concebimos el mundo bajo los valores de la modernidad, somos y seremos siempre Daniel Pearl.
Porqué más allá de nuestras diferencias ideológicas, religiosas o culturales, formamos parte de una herencia cívica que nos compromete con la democracia. Y a esa herencia le han declarado la guerra.

Los asesinos de Daniel Pearl no solo decapitan víctimas indefensas, o asesinan a centenares de personas en los trenes del mundo, o matan a miles en los rascacielos de las ciudades. Sobretodo intentan decapitar los principios de la libertad. La muerte de Daniel Pearl, como la muerte de cada persona caída bajo la locura del fundamentalismo islámico, nos concierne a todos, y no solo por pura humanidad. Nos concierne porque es una bala que va dirigida a cada uno de nosotros, sea cual sea nuestro origen. Cada mujer que respira con sus propios pulmones y conquista su futuro, cada hombre que ama la cultura y el progreso, cada niño que se educa en la tolerancia y en la ley, cada dios que no odia, sino ama, cada uno de ellos tiene una bala con su nombre. Estamos ante un nuevo totalitarismo, heredero natural del estalinismo y el nazismo, tan horroroso como ambos, y quizás más letal. La pregunta hoy es, como siempre fue: ¿hacemos lo correcto para defendernos?

Solo soy una trabajadora de las ideas, y no me corresponde definir las estrategias de inteligencia que combaten a esta ideología. Pero mantengo mi espíritu crítico con muchas decisiones políticas y militares, y no siempre me gustan ni nuestros gobernantes, ni sus acciones. Sin embargo, también es cierto que la ideología islamofascista nos ha dejado desconcertados y asustados, y ha mostrado nuestras debilidades. Hoy, las sociedades libres son más avanzadas tecnológicamente, más fuertes militarmente, y están más intercomunicadas. Pero nuestro enemigo también es más fuerte que nunca. Es la yihad global, con el cerebro y el alma en el siglo XV, pero conectados vía satélite con la tecnología del siglo XXI. Miren Irán, como se ha reído del mundo y avanza, inexorable, hacia el temible dominio nuclear. Un Hitler islámico, con bomba nuclear ¿Quién puede o quiere pararlo? ¿Una ONU inútil, incapaz de reaccionar, más allá de la retórica y la burocracia? ¡Pobre Eleanor Roosvelt, si levantara la cabeza y viera en qué se ha convertido su sueño de la Liga de Naciones? ¿Puede pararlo Europa, atrapada entre sus ambiciones económicas, sus peleas internas y su incapacidad política? Si la ONU no sabe cuál es su papel en el mundo, Europa no sabe ni quien es ella misma. ¿Lo pararán países como China o Rusia, que más bien son aliados de esta locura? ¿Lo parará EEUU, cada día más perdido en su papel en la esfera internacional? Sinceramente, la única esperanza para el mundo parece ser Israel, que defendiéndose de un monstruo, nos defiende a todos. En ellos confiamos quienes creemos en un futuro libre.

Un faro de luz en un tiempo de tinieblas.

Y más allá de Irán, también es evidente que no conseguimos frenar el fenómeno ideológico que sustenta el fundamentalismo islámico global. ¿Cuántos jóvenes, en este preciso momento, están leyendo textos yihadistas? ¿Cuántos miles están siendo educados en el odio a Occidente y en un renovado antisemitismo, y ello en las escuelas de países “amigos”? ¿Cuántos, en las mezquitas de nuestras ciudades, se alimentan del desprecio a la democracia? ¿Cuántos aprenden a amar a su Dios, odiando al prójimo? ¿Cuántos están, ahora mismo, utilizando el invento de un judío, Internet, para transmitir sus ideas de muerte? Observen el mundo. Millones de mujeres esclavas, sometidas a leyes medievales, ante la indiferencia internacional. ¿Quién impedirá su tragedia? Millones de niños que viven en dictaduras enormemente ricas, condenados a la pobreza y educados como fanáticos autómatas? En la propia Europa, el avance del fundamentalismo es enorme, y nuestras democracias se muestran incapaces de frenarlo. Y cabe recordar que el problema no es una religión, ni una cultura, ni un Dios. El problema es el uso totalitario de ese Dios. Sin duda, hay un Islam de vida y de convivencia. Pero hoy en el mundo, también existe un Islam que está muy enfermo y que, en su delirio del dominio planetario, arrastra a millones de personas a su propia perdición. No se trata, pues, de un choque de civilizaciones o religiones. Se trata de civilización contra barbarie. Y dentro de la civilización están todos aquellos musulmanes que son asesinados en autobuses, y trenes y colas del mercado; las mujeres que luchan por su libertad en las dictaduras del petrodólar; los estudiantes iraníes; los disidentes... En la barbarie están los Hamás y los Hezbollah y las Yihad, y los decapitadores de personas, y los imanes que alimentan el odio en las mezquitas del mundo… El problema no era Alemania, sino el nazismo. El problema no eran las utopías de izquierdas, sino el estalinismo. El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá. Una ideología que lleva, en su macabro recuento, miles de muertos.

Seamos conscientes de algo trágico. A pesar del espejismo de nuestra superioridad en todos los ámbitos –militar, político, moral-, sin perder la batalla, tampoco estamos ganándola. Como si estuviéramos a principios del siglo XX, cuando el comunismo parecía una ideología liberadora. O en los años 30, cuando Hitler solo parecía un payaso estúpido, y Chamberlain le hacía los honores. Antes, como ahora, y ante los inicios de una amenaza global, nuestra capacidad de reacción es pobre, es tímida y es errática. Y en algunos casos, directamente colaboracionista.

Permitan que les hable de mi planeta, el planeta de las ideas. Intelectuales, periodistas, escritores, gentes del pensamiento, ¿están a la altura del momento histórico que viven? ¿Lo están los movimientos de izquierda, tan ruidosos en la crítica a países democráticos, y tan silenciosos en la lucha contra grandes tiranías? No. Aprovecho el enorme prestigio de ustedes, la ADL, pioneros en la defensa de los derechos civiles, y aprovecho el extraordinario premio que me otorgan, para elevar un Yo acuso triste, pero frontal. Hoy la mayoría de intelectuales y periodistas se mantienen sordos, ciegos y mudos ante las amenazas más serias que sufre la libertad. Y algunas de sus proclamas estridentes, son la ayuda más eficaz que esta ideología totalitaria tiene en el mundo libre.

Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la opresión bárbara de millones de mujeres, condenadas a vivir bajo leyes medievales que las amputan como seres humanos. Ni manifestaciones, ni declaraciones de Obamas, ni boicot, nada. Estas víctimas no interesan, quizás porque no se puede culpar a israelíes o norteamericanos, de su desgracia. Y solo el antiamericanismo y el antiisraelismo moviliza su selectiva ira. Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la matanza permanente de centenares de musulmanes, víctimas de las bombas islamistas, cuya desgracia no interesa porque la culpa tampoco la tienen judíos o yankees. Acuso a periodistas e intelectuales de criminalizar a Israel hasta el delirio, y ayudar a crear un cuerpo intelectual comprensivo con el terrorismo palestino. Los acuso del nuevo antisemitismo que azota el mundo, y cuyo carácter de izquierdas, políticamente correcto, lo convierte en un fenómeno muy peligroso. Vengo de un estado, España, que ha sufrido el atentado terrorista más importante de Europa. ¿Creen que ello nos ha vacunado contra la imbecilidad intelectual, contra la estupidez ideológica, contra el dogmatismo ciego? Muy al contrario, España es hoy el país más obsesionado con Israel, uno de los más antiamericanos y el más antisemita del continente. Los ha habido, incluso, que han llegado a culpar a los israelíes del atentado de Atocha. Y es que, como escribí hace tiempo, mucha gente culta e inteligente, se vuelve imbécil cuando habla sobre Israel.

En mi ciudad, Barcelona, el odio a Israel se ha convertido en una seña de identidad de la izquierda, capaz de no querer conmemorar el día de la Shoá, por solidaridad con los palestinos. Yo misma he sido difamada y amenazada, e incluso han intentado inventar el delito de “negadora del holocausto palestino” para llevarme a los tribunales. La lista de delirios que la España actual genera respecto a Israel y al pueblo judío solo recuerda trágicamente la España medieval y sus edictos de expulsión. Hoy amamos las piedras judías de Toledo y Girona, pero despreciamos a los judíos vivos, criminalizamos a Israel y convertimos a los terroristas en héroes. Y sin embargo, si nuestro aliado ético, civil y político no es Israel, ¿qué país de medio Oriente puede serlo? ¿Las dictaduras religiosas, los opresores de mujeres, los fanáticos fundamentalistas? Los intelectuales españoles y con ellos una gran parte de la inteligencia mundial, miran al revés, piensan al revés y al revés establecen odios y alianzas. Los judíos medievales representaban la cultura, la medicina, el conocimiento, y eran ellos los perseguidos. Hoy Israel, más allá de sus criticables errores, representa la metáfora de todo lo que debemos preservar, la libertad, el derecho a existir, la tolerancia religiosa. Y sin embargo, es Israel el país más odiado. Y así, mientras el fundamentalismo islámico crece, violenta, secuestra y mata, la progresía mundial mira hacia otro lado, abandona a las víctimas y chilla sus consignas contra el único país del mundo amenazado con la destrucción. ¿Se han fijado que su única obsesión es atacar a las dos democracias más sólidas del planeta y las que han sufrido los peores ataques terroristas? ¡Qué izquierda loca!

Se llaman solidarios, libertadores, progresistas, y sin embargo son una izquierda lunática, dogmática y antihistórica, que abomina de sólidas democracias, mientras perdona a brutales tiranías. Son los nuevos Chamberlain, colaboradores inconscientes del totalitarismo que avanza en el mundo. Porqué no olvidemos que la libertad no solo se gana en el campo de batalla político o militar. Se gana también en el campo de las ideas.

Por eso me llamo Daniel Pearl, y también Guilad Shalit y Ayan Hirsi Alli y Gordon, y Maria Rose y Andrew, y William y cada uno de los nombres de los asesinados en las Torres Gemelas, en los metros de Londres, en los trenes de Madrid, en los autobuses de Jerusalen. Me llamo Sakineh Mohammadi Ashtiani, la mujer condenada a morir por lapidación en Irán. Y todas las que ya han sido lapidadas. Si no somos ellos, ¿quiénes somos? Si no nos llamamos con sus nombres, ¿cómo nos llamamos? Si no defendemos sus valores, ¿qué monstruos defendemos? Aquí, ante la ADL, con el inmenso honor de recibir el Daniel Pearl Award, reafirmo mi compromiso ético, periodístico y humano. No dejaré de ser crítica con Israel, ni con mi Estados Unidos, ni con mi propio país. No dejaré de explicar la verdad, allí donde la vea. Pero siempre recordaré a qué lado de la balanza me sitúo. La de la libertad frente a los tiranos; la de las mujeres, frente a su opresión; la de los judíos, frente al antisemitismo; la de la cultura, frente al fanatismo; la de Israel, frente a sus destructores; la del compromiso, frente a la indiferencia.

Dijo Elie Wiesel: “The opposite of love is not hate, it's indifference. The opposite of beauty is not ugliness, it's indifference. The opposite of faith is not heresy, it's indifference. And the opposite of life is not death, but indifference between life and death”.

La indiferencia es la antesala del mal. Y contra ese mal lucharé siempre.
Gracias.

***

Gràcies a tu, Pilar. La teva lluita ens fa més dignes, i també alguns articles teus com el d'avui a La Vanguardia, on cites una frase immensa de Wafa Sultan; "la meva causa és més important que la meva vida".

És cert, la causa de la llibertat, la mateixa que ens va fer sortir de la Caverna, és l'únic camí que mena a la llum de la justícia. Esculpirem el futur amb la nostra esperança. Per això ens fas tanta falta, Pilar. Gràcies!

ELS "BONS" DEL TRIPARTIT

[Nota: aquest article es refereix al govern anterior. Des de desembre de 2010 el nou govern ha introduït severs canvis en la política econòmica, durs per a la població però imprescindibles per evitar la ruïna i per assolir en un futur proper la solvència que correspon a Catalunya]

El Tripartit, conegut també com La Bossa Nostra, no obté crèdit ni de l'avi de Heidi. Les organitzacions i entitats financeres mundials equiparen la solvència de la Generalitat amb la del Perú i només estan disposades a concedir préstecs poc quantiosos a un interès elevadíssim. Catalunya està arruinada. L'espoli dels nostres impostos per sufragar per força i pels segles dels segles una suposada solidaritat que manté regions espanyoles amb superàvit de funcionaris i aturats crònics agafats pels subsidis a canvi de votar fidelment els cacics de sempre, ja era un llast prou sagnant. No podíem permetre'ns, a més, una Generalitat administrada per gent tan incapaç i tan corrupta.

S'apropen les eleccions i les arques del nostre govern estan vergonyosament buides. La darrera obtenció de crèdit, amb tota mena de coaccions i complicitats interessades, es va consumar el passat mes de juny. El Tripartit necessitava 1.000 milions d'Euros urgentment per pagar proveïdors i part del sou dels funcionaris i La Caixa, com sempre, va intermediar per tal d'aconseguir-los a canvi de condonacions, concessions i privilegis que tant de bo algun dia la justícia desvetlli i castigui com correspon. Amb tot, la quantitat no va ser assolida. El Conseller d'economia, l'Onorebole Antoni Castells, va perdre els nervis i els papers en seu parlamentària quan Convergència va demanar explicacions sobre l'augment descontrolat del dèficit quan es va saber el més que sospitós retard multimilionari en el pagament a proveïdors hospitalaris.

Què se n'ha fet del meravellós acord de finançament arrencat al govern amic de Zapatero? Ah, sí, els devem 4.000 milions!! Bé, s'apropa l'hora de la veritat i la severa pèrdua de diputats dels partits governants que es preveu podria esdevenir un cataclisme electoral sense precedents si abans dels comicis la Generalitat no pot fer front a les úniques despeses que fins ara és capaç de satisfer amb prou feines : pagar els funcionaris i els assalariats de tots els organismes dependents de l'administració. L'assumpte és gravíssim, parlem dels metges del sistema públic de salut, dels mestres d'ensenyament primari i secundari, de la policia, bombers, plantilles dels mitjans públics de comunicació, el cos docent de les universitats, dels funcionaris de justícia, transports i de l'administració general. Per evitar aquest col·lapse injustificable el govern Tripartit té la intenció d'emetre BONS, títols de deute per valor de 2.000 milions d'Euros per arribar al final del trajecte tapant forats i dissimulant fins a quin punt s'ha malbaratat no només el crèdit polític sinó el diner públic. Els que vindran després ja s'ho faran!

Diuen els vells cronistes que no recorden haver vist mai que en una democràcia occidental el 85% dels electors rebutgessin el seu govern. Això està passant a Catalunya. Aquells que fa set anys ens van convèncer amb l'eslògan "feu-nos confiança" van passar-se la nostra voluntat pel folre lliurant el nostre país a mans d'una coalició d'inútils, de centralistes i de corruptes. Aquells que van prometre "mans netes", regeneració, dignitat i una administració pública eficient i proporcionada han permès i han participat en una bogeria col·lectiva, en una orgia del despropòsit, de la indigència intel·lectual, de la megalomania de barraca de fira, del robatori amb ardits indecents com l'adjudicació a dit de milions d'euros en informes inútils perpetrats per amics i coreligionaris a base de copiar i enganxar directament de Google. Han "optimitzat" l'administració incrementant-la en més 80.000 funcionaris i càrrecs de confiança fent tota mena de trampes per col·locar els seus afiliats, manipulant fins i tot les oposicions públiques. Han endegat obres del tot prescindibles mentre incomplien promeses que qualsevol estat europeu satisfà, com el temps de les llistes d'espera hospitalària; han adjudicat irregularment obres, serveis, els càterings de les presons. Tot! S'han servit d'informació privilegiada per comprar bens i terres que sabien que augmentarien de valor per mitjà dels seus propis decrets. Només s'havia vist una capacitat de rapinya tan indecent entre els estraperlistes privilegiats pel franquisme de postguerra.

L'economia catalana és com Txernòbil, quan les autoritats soviètiques afirmaven que no passava res i demanaven que ningú alarmés la població. Tranquils, diuen, "només hi ha tensions de Tresoreria". I et demanen un petit ajut, que compris un títol o dos de 1.000 Euros. Fes-los confiança, que tenen les mans netes. Deixa que els teus pares jubilats es deixin dur per un sentiment noble i patriòtic i perdin part del que els queda dels seus estalvis perquè ells mantinguin el maquillatge fins el dia de les eleccions i puguin hipotecar encara més el nostre futur fent adjudicacions corre-cuita entre amics i creditors.

Encara els queda temps per fruir una mica més dels cotxes oficials i les targetes de crèdit que paguem per sufragar les seves teques a restaurants de luxe, els seus viatges en business class, per arrodonir els 130 milions d'euros regalats majoritàriament a ONGs opaques i a col·lectius que l'únic que els interessa de Catalunya és la morterada de diners que els cauen en forma de subvencions per assetjar Israel, propagar la judeofòbia i introduir el fonamentalisme. Encara els queda temps per mantenir càrrecs als mitjans de comunicació dedicats a temps complet a manipular la realitat, a enaltir grups i personatges sinistres que odien la democràcia, a blasmar la civilització occidental.

El nostre govern només sap copiar Israel en això: en emetre deute públic. Però ha oblidat la resta... i "la resta" és demolidorament diferent. Israel té crèdit perquè és un país seriós, perquè la corrupció es paga cara, perquè està inequívocament al capdavant de la lluita per la llibertat i contra el fanatisme medieval, perquè té una solvència política, econòmica, cultural, artística, científica, docent i democràtica que, malauradament, Catalunya ha perdut els darrers anys.

Els únics BONS del Tripartit són de deute públic... i són xungos. No els compris. PASSA-HO!