divendres, 24 de desembre de 2010

CATALUNYA, ANY ZERO

Què ha passat tots aquests anys perquè ens trobem en aquesta situació? Estem ben bé com l’individu d’aquesta foto, admirant el nostre país i patint vertígens.

Alguns ens van convidar a veure el millor dels nostres paisatges i ens han deixat penjats. I és que per fer de guia se n’ha de saber. ¿CiU entendrà la intenció del tomb electoral que l’ha dut a tornar a governar amb una majoria tan ampla?

CiU ha rebut més vots que mai provinents de l’independentisme. Vots de gent decebuda i indignada amb el que ERC va fer amb la confiança que va rebre dels seus electors. D’altra banda, molts independentistes no han volgut votar partits que només plantejaven la independència, sense més programa, sense parlar-nos d’economia, de política exterior, d’ensenyament, de tecnologia, de cultura, d’indústria, de treball, … Com si no n’haguessim tingut prou amb la deriva i les sorpreses que hem hagut de sofrir durant els set anys del Tripartit. ¿I com avaluar el transvasament de vot del PSC a CiU? Tot sembla indicar que obeeix a l’anhel d’una catalanitat més militant, de polítics més preparats i la demanda de més ordre i serietat.

Com comprendran, no hem pretès ser originals amb el títol d’aquest post, però pensem que és oportú. No només ha guanyat una força política enfront d’altres, és tracta d’un punt d’inflexió partint d’una situació de desastre econòmic, polític, moral, institucional i nacional, com s’ha afanyat a deixar clar el tribunal Suprem espanyol amb la sentència amb què es pretén desmuntar la immersió lingüística en l’ensenyament. I això és un aperitiu en forma de salutació al nou President de Catalunya.

El comptador està a zero i Catalunya ben avall. La caixa buida, un atur desbocat, desafecció política, una corrupció arrelada i una sensació d’indefensió i d’impotència generalitzada. Però no de derrota. Tots haurem d’arremangar-nos i de donar el millor de nosatres mateixos, i això només serà possible si el nou president, Artur Mas, entén fins a quin punt aquestes no han estat unes eleccions més i si, com ha repetit, el seu serà un govern de gent preparada, treballadora i honrada, un govern de patriotes capaç de bandejar el canvi de favors i de silencis, la corrupció, l’amiguisme i la renúncia a defensar la nostra nació sense pors. Seria desastrós que s’imposés el vell vici d’arrambar amb tot, d’actuar amb la prepotència de l’ara venen els nostres, ara manem nosaltres. També seria insensat callar i amagar sota la catifa el desastre i la corrupció d’aquests anys a canvi de suport parlamentari o de silencis recíprocs. La merda ha de sortir, tota. Esperem que el pacte entre CiU i el PSC per tal d’afavorir la investidura d’Artur Mas hagi estat més una estratègia dels socialistes per vestir amb dignitat un traspàs ràpid a canvi d’algun favor puntual al govern de Madrid que no pas el primer capítol d’una sociovergència que seria letal, perquè la desafecció i el sentiment d’impotència dels catalans seria en tal cas immensa davant una aliança que sumaria silencis i maniobres per repartir-se el país. És cert que calia no obstaculitzar la investidura perquè Catalunya no es podia permetre un traspàs de poder etern ni, naturalment, la repetició d’unes eleccions. Això, pel que es veu, no ho van contemplar els dirigents d’ERC, que s’han passat prop d’un mes afirmant que Artur Mas seria investit president gràcies al PP, cosa que han provat de provocar amb la seva tradicional irresponsabilitat negant-se a pactar la seva abstenció amb CiU. Una vegada més les llumeneres d’Esquerra donant lliçons d’estratègia.

El proper Govern de Catalunya ha de donar mostres inequívoques d’excel·lència, d’austeritat i d’honradesa. La confiança és l’ingredient bàsic per remuntar el país. No es pot trencar, és el fil que pot salvar-nos.

Felicitem el nou President de Catalunya i li desitgem el millor. Esperem que iniciï ben aviat una política exterior pròpia que obri camins a l’economia i la política catalana, que faci conèixer el millor de Catalunya al món i que s’arrengleri obertament amb les democràcies occidentals. Perquè sense aquestes premisses Catalunya mai no serà pròspera i respectada ni, encara menys, independent. Li demanem al nostre nou president, Artur Mas, que a més miri cap a Israel, que apropi els nostres pobles i que, com un acte de justícia, tanqui les ferides obertes pel Tripartit durant aquests anys amb ofenses i actes indignes cap als jueus i Israel.

Ítaca encara queda lluny, però torna a sortir en el nostre mapa. És una emoció escollida que ens toca l’esperit i el cos alhora. Hem d’arribar-hi, és el nostre destí.

dissabte, 11 de desembre de 2010

EL NOU LOGO DEL BARÇA?

Els nous directius del Barça no saben com unir el logotip d’Unicef -que fins ara lluïen els jugadors gratuïtament- amb el logo de la Qatar Fundation, invent mafiós de la família reial qatarí que ha comprat les primeres accions d’un Barça que està a punt de perdre la seva naturalesa catalana, democràtica i lliure.


Generosos com som, els oferim de franc una idea per treballar un logotip que uneixi perfectament l’esperit que inspira UNICEF (la protecció a l’infància) i la sharia, la llei islàmica per la què es regeix la satrapia de Qatar. ¿Se’ls acut res més adequat que aquesta fotografia on queda clar com protegeix la llei islàmica els preadolescents homosexuals? Si aquesta proposta no els convenç en tenim més, com podran comprovar més avall.


El nou president del Barça, Sandro Rossell, farà història. Aquesta operació no només obeeix als seus interessos personals disfressats de meritoris esforços per afavorir l’economia del Club. Es tracta d’una operació d’estat. Hi ha interessos polítics i econòmics que ens depassen i que uneixen, alhora, les intricades relacions de diverses cases reials, la tendència suïcida de certa casta catalana que s’ha anat venent una a una totes les joies de la família, la tasca persistent de desnaturalització i buidatge de les institucions i empreses catalanes que aviat acabarà amb la independència de les Caixes d’estalvi catalanes i una operació propagandística d’abast internacional per vendre l’islamofeixisme servint-se de plataformes conegudes i admirades arreu; i el Barça n’és una de les més potents. ¿Algú ha oblidat que Hitler també va servir-se de la impostura per vendre una cara amable del nazisme amb motiu de les Olimpíades de 1936 a Berlín?

Sandro Rossell no ha aconseguit la presidència del Barça pels seus mèrits personals ni per un procés electoral aparentment democràtic. Els seus primers moviments ho deixen tot molt clar : el primer que va fer va consistir en anar personalment a Extremadura per demanar perdó al president d’aquella comunitat autònoma, que s’havia sentit insultat per Laporta quan aquest va proclamar que se sentia català, no espanyol. El president d’Extremadura, com l’actual president d’Espanya, diu que és del Barça i, per tant, el Barça ha de ser com decideixin a Extremadura. És la manera espanyola d’imposar com s’ha de comportar tothom. Val a dir que amb el temps s’han calmat una mica; fa cinc segles a qui no passava pel tub l’expulsaven i es quedaven amb el seu patrimoni. Ara només és queden amb el nostre patrimoni i… Bé, deixem-ho córrer, que és molt llarg d’explicar. El cas és que el segon que va fer Sandro Rossell va consistir en una assemblea de socis del Barça en llengua castellana. Per què no en anglès, que l’entén més gent?

Rossell no està sol, l’assetjament mediàtic, judicial i polític a Joan Laporta com a president del Barça -i també com a expresident- és un escàndol que esperem que ben aviat es faci públic amb el detall que mereix. L’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça l’any 2003 no només va comportar un seguit de victòries espectaculars, va suposar la consolidació d’un model basat en l’esforç diari i il·lusionat de la pedrera, el sanejament econòmic, la lluita per unir la victòria i la bellesa, l’admiració mundial, l’eradicació dels grups de caire feixista que parasitaven el club i la propagació a nivell internacional d’una idea de Catalunya desacomplexada i obertament reivindicativa. Laporta va violentar molts interessos i va rebre de totes bandes : va ser perseguit i amenaçat pels grups feixistes arraconats, li van robar el seu ordinador personal a les instal·lacions del Club, va haver d’afrontar una moció de censura atiada per la premsa afí al rei d’Espanya -germà del rei del Marroc i d’altres sàtrapes hereus del que el dictador Franco que va imposar el rei Juan Carlos anomenava germans àrabs-, va haver d’encaixar insults de moltes autoritats espanyoles i una sentència insòlita i arbitrària que va escurçar dos anys el seu mandat (estaria bé que algú portés aquesta sentència als Tribunals Internacionals). Però el que ja passa de taca d’oli és que la nova Junta presidida per Sandro Rossell hagi manipulat els comptes amb una auditoria no contrastada per acusar Laporta de mala administració i justificar així l’inici de la venda del Barça al sàtrapa de Qatar. Perquè potser no ho hem dit prou clar : s’està preparant una llei que permetrà que els grans equips de la Primera Divisió de futbol puguin transformar-se en societats anònimes. Endevinen què passarà amb el Barça?... “No, això és impossible!!”, diran molts dels nostres lectors. És clar, és clar. També era impossible que passés amb Fecsa, Menta, Terra, Autopistes de Catalunya, Aresa, Aigües de Barcelona,… El Barça ja està en venda i nosaltres podrem comprar mitja acció perquè -mirin- ho tindrem cru per igualar l’aposta d’un emir enriquit gràcies als nostres diners i a la seva tirania.


Un dels arguments per acusar Joan Laporta de malversació va ser la despesa mensual de 30.000 euros aprovada per unanimitat per la seva Junta Directiva el mes de febrer d’enguany quan diverses fonts internacionals provinents dels serveis d’intel·ligència més solvents van advertir que Joan Laporta i el Barça com a institució estaven en el punt de mira del terrorisme islàmic. Laporta, la seva Junta i el seu Cap de seguretat van decidir contractar un servei força més complex que el típic muntatge nostrat de quatre guardes jurats justets sense el batxillerat -tan semblant al govern català del moment- i van confiar en una empresa internacional professional amb gent amb molta experiència perquè, veuran, que els cabrons que van volar quatre trens a Madrid et fotin una bomba al Camp Nou no és una broma, ¿no els sembla? Però, ai!, resulta que en aquesta empresa hi ha israelians… “Israelians!!!! Pero eto qué é lo que é!?” Potser la Junta Directiva del Barça de Laporta va arribar a la conclusió que alguns experts israelians aportaven dos avantatges : experiència contrastada i el fet que els israelians, quan tenen problemes, no es dediquen a posar bombes a la casa dels veïns. El cas és que Sandro Rossell i la seva Junta han decidit que el millor antídot contra el terrorisme islàmic és abaixar-se els pantalons -cobrant una pasta, això sí- i vendre el Barça i una de les manifestacions més honorables de Catalunya a una tirania islàmica.

¿Sortiran al carrer els progres que demanen el boycott a Israel? Per descomptat ja estarien fent merder si els jugadors del Barça haguessin de dur un logo que digués “Israel Foundation”, encara que Israel sigui una democràcia… De fet, els nois dels informatius de TV3 (la nostra Cat Jazeera pagada amb els nostres impostos) ja han pontificat que “l'emirat és restrictiu en molts aspectes de la vida quotidiana”... Doncs sí, senyors progres que ves a saber de qui cobreu, Qatar i tots els països regits per la sharia són una mica molt restrictius en alguns aspectes de la vida quotidiana... I això ens recorda que els devíem algunes propostes per dissenyar un logo que uneixi Unicef i Qatar ara que els dirigents del Barça volen avergonyir la història d’un Club amb més de 110 anys que, fins ara, representava el millor de Catalunya...




Salut. Nens camellers (camel kids). Comprats per competir a les curses de camells de les elits àrabs. No poden pesar més de 20 K. El seu règim d’esclavatge els garanteix que no moriran per un excés de colesterol.


Joguines educatives. És dificil trobar un entreteniment més natural i allunyat de marques i patents alienants. Vegi’s sinó la cara de realització d’aquest nen duent orgullós unes mans amputades.


Integració participativa. Demostració meridiana de la conveniència d’integrar en les festivitats i les manifestacions culturals a la mainada.


Igualtat de gèneres. Sobren les paraules. L’expressió de felicitat d’aquestes nenes són la millor prova del seu benestar i la seva confiança en el futur.


Benestar. ¿Qui no ha somniat garantir la felicitat d’una filla al costat de l’home que estima i desitja?

                         
Pedagogia activa. Ningú no neix ensenyat. La correcció a temps mitjançant l’exemple i la paciència és el camí que mena a una ciutadania respectuosa i responsable.


Igualtat d’oportunitats. Que totes les criatures, en nèixer, puguin aspirar al màxim que els ofereix la civilització que tan amorosament els envolta.


Càstigs justos i proporcionats. Robar un pa és un fet execrable, encara que hom pateixi fam. Una societat justa sap reprendre el delinqüent amb la mesura i el respecte que mereix per convence’l que hi ha altres alternatives.


¿Estem disposats a permetre que el nostre orgull i el nostre honor puguin ser venuts per un botifler i utilitzats per un tirà per netejar la seva imatge repugnant?



No amb la nostra Història, no amb el nostre futur. No en el nostre nom!