dijous, 29 d’abril de 2010

POGROM

Com es deia? Què se'n va fer d'aquest nen de Praga?... Avui no tenim ganes d'estendre'ns. Un "pogrom" és una matança de jueus. L'estratègia és antiga i tan simple com les ments dels imbècils i els cors dels desalmats. Envoltar els jueus, humiliar-los, matar-los. Un pogrom és això... Tot sembla tan rutinari... És com si hagués passat mil vegades perquè ha passat milers de vegades. Gent mirant, el graciós del barri tocant-li la titola a un home que acaba de ser vexat, dones entrant a aquell local sabent què els espera, nenes sortint-ne sabent que només ha estat la primera vegada. Els nazis contemplant i gravant l'escena desconcertats perquè encara no han adquirit la pràctica dels ultranacionalistes ucraïnesos massacrant jueus. No, no només van ser els alemanys,... Aquest munt de cadàvers és el resultat d'un pogrom. Aquest home bastonejat és una víctima insignificant d'un pogrom. Ens dol perquè veiem el seu sofriment i sabem la seva fi, però no sabem el seu nom, la seva mort no marcarà la Història. Va passar a Ucraïna a l'any 41. I a Lituània, a Polònia, a França,... Fa segles que dura; és fruit de l'odi, l'enveja, la ignorància, el fanatisme i la manipulació interessada. Forma part d'un cicle interminable, d'una ressaca desmenjada de la història. Sobre aquesta marea indecent s'han fet coronar emperadors i papes i s'han esbravat milions d'éssers miserables. I encara hi ha qui acusa aquestes víctimes i els seus fills de tots els mals i qui es disposa a perpetuar la matança amb les seves pròpies mans. Nosaltres no, que som bona gent i ens maregem amb la visió de la sang. Nosaltres només paguem impostos i no volem saber on van a parar els seus romanents. No sabem com es deia aquest nen de Praga ni què se'n va fer, d'ell. Però sap preguntar amb la mirada com un savi, com un ancià, com un amic de l'ànima. I només podem respondre-li que sí. Sí, t'hem entès. No et deixarem sol, germà. Paraula!

dimarts, 27 d’abril de 2010

ARCADA FRANQUISTA

Els actuals governants de Catalunya s'han posat d'acord els darrers dies per ficar-nos en una mena de "túnel del temps" que ens ha sumit en una arcada franquista que ha omplert el país d'una agra pestilència que ingenuament havíem cregut superada per sempre. Si dimecres un representant de la casa reial espanyola i dos fiscals que van voler ficar a la presó un president de la Generalitat amb calúmnies van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya, dijous se li van retre honors d'estat a Juan Antonio Samaranch, un franquista que mai va dubtar ni es va excusar de ser-ho i d'haver mantingut amb el seu compromís i els seus càrrecs un règim antidemocràtic i nefast per a Catalunya. http://farm5.static.flickr.com/4102/4745685280_962203cfe0_m.jpg Diumenge, per rematar el despropòsit, la televisió publica retransmetia un sacramental que no es veia al país des del segle XII : una beatificació, en aquest cas la d'un religiós de mitjans del segle XIX que potser va aportar algun fruit a la Catalunya reaccionària i decimonònica però l'obra i l'existència del qual són del tot desconegudes per la majoria de la població. Durant la retransmissió des de Santa Maria del Mar les càmeres van mostrar una nodrida representació dels nostres governants, tan laics, progressistes i catalans ells, havent de presenciar com el cardenal-arquebisbe de Barcelona es dirigia a un cardenal italià en... castellà. I com l'italià responia en català. Mentre el vicepresident Carod, que es fa dir independentista, assistia al tedeum en la lengua del imperio milers de catalans havien de superar tota mena de traves imposades pel partit que ell ha dut al govern per votar -Sí o No- sobre la Independència de Catalunya. Però tornem a Samaranch. El sol fet d'homenatjar aquest feixista al Palau de la Generalitat ja és un insult que no pot ser ignorat, perquè Samaranch durant el franquisme va presidir la "Diputación de Barcelona" que havia OCUPAT, precisament, l'edifici de la Generalitat després de derrotar-la per les armes amb l'ajut directe i decidit de Hitler. Per això Samaranch, un oportunista immoral des de sempre, ja duia una esvàstica a la solapa de ben jove i proclamava que s'havia d'estar amb els guanyadors. I així ho va fer sempre. Això és el que declarava amb motiu de la mort del dictador... És escandalós el tractament quasi hagiogràfic que els mitjans de comunicació catalans han fet de la seva biografia evitant o relativitzant el seu passat inequívocament feixista. La premsa estrangera no ha tingut tants miraments... The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis. BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic. La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe Però per què aquest pudor a l'hora de mostrar la baixesa supina de Samaranch a casa nostra? A aquestes alçades encara hi ha qui vol amagar que a Catalunya hi va haver franquistes que van fer carrera col·laborant amb un règim que volia esborrar-nos del mapa? O és perquè als morts, per més malparits que hagin estat, se'ls ha de respectar? Teòricament, aquest atac d'indulgència és perquè Samaranch va ser decisiu a l'hora de decantar voluntats a favor que l'any 1992 se celebrés l'olimpiada a Barcelona. No sabem si realment va ser tan decisiu, si ho va fer com a català, com a espanyol, per amor a l'art o per interessos personals, però encara que hagués estat determinant i que s'hagués mogut per les causes més nobles, la designació de Barcelona com a seu olímpica no pot esborrar la seva vegonyosa trajectòria política i personal de la mateixa manera que els alemanys no consideren que Goebels en el fons va ser positiu per al seu país per haver fet tants "esforços" per tal d'aconseguir l'olimpiada de Berlin al 36. Hi ha una altra raó de pes que explica tanta desmemòria amb la biografia de Samaranch : la tupida xarxa de favors, silencis i influències que va anar teixint i que abraça des del món esportiu espanyol a la casa reial, passant per La Caixa -de la què va ser president-, el món de la diplomàcia (va ser el primer ambaixador post franquista a l'URSS) i la classe política, periodistica i empresarial del tardofranquisme que va canviar-se de jaqueta i va fer carrera proclamant-se "demòcrata de tota la vida". Samaranch els coneixia a tots i ho sabia tot d'ells. No ens va sobtar que alguns dirigents del PSC fessin un panegíric de Samaranch i que l'actual alcalde amenacés a dedicar-li un carrer de Barcelona. De fet, els socialistes catalans ja s'havien lluït proclamant les bondats d'un altre mandatari franquista català : Porcioles, un gran mestre dels qui tenen el costum d'enriquir-se amb les obres públiques. Però el que sí que ens va sorprendre és que en el darrer partit de Barça es demanés un minut de silenci per Samaranch. És curiós que Joan Laporta, president del Barça i possible futur candidat a la presidència de la Generalitat permeti una petició tan desafortunada. Encara que TV3 manipulés el so durant la retransmissió en directe, el pretès minut en record d'algú tan indigne només va durar 30 segons farcits de crits de "Barça, Barça" i xiulets. Perquè encara hi ha gent decent que recorda que Samaranch va col·laborar i es va servir d'un règim repugnant que odiava Catalunya i que va afusellar un president del Barça i el president de Catalunya.

dimecres, 21 d’abril de 2010

APARTHEID

Sovint sentim com hi ha qui afirma que Israel practica l'apartheid i parla d'expansionisme sionista i és queda tan ample. La realitat és la que es desprèn d'aquesta imatge extreta del web amic Todos con Israel. Comprovaran que encara que ampliïn la imatge costa veure Israel. Israel acull el 0,01 de la població mundial i el dia en què va proclamar la seva independència va ser atacat pels exèrcits de cinc països àrabs infinitament superiors en armament i efectius : Jordània, Síria, Egipte, Líban i Iraq. Un 1% de la població jueva va morir en aquella guerra, però la va guanyar, com va guanyar les següents. Els exercits atacants se servien d'assessors militars alemanys, nazis que havien acollit i promocionat i que compartien amb ells el mateix desig de desfer-se dels jueus des d'abans que Israel existís com a estat, com es va comprovar durant la Segona Guerra Mundial. Van provar de destruir i, a més, d'aïllar Israel : diplomàticament, econòmicament, físicament. Boicotejaven les empreses que tenien tractes comercials amb Israel, no permetien que els forasters que haguessin visitat Israel entressin en els seus països. Això no és apartheid? “No hi ha més solució al conflicte que la desaparició d'Israel”. (Hassan Nasral·lah, líder d'Hizbul·lah). “Els jueus són un càncer que pot escampar-se en qualsevol moment”. (Hassan Nasral·lah, líder d'Hizbul·lah). ¿Algú pot creure sincerament que és fàcil negociar amb interlocutors que et menyspreen, t'odien i desitgen la teva eliminació? Israel no és perfecte, però aquella és la seva terra, allà on malgrat tot sempre hi han viscut jueus, i és l'únic país del món que els acollirà i els garantirà que no seran perseguits per ser jueus.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Iom Ha'atzmaut

Proclamació de la Independència d'Israel per David Ben Gurion.

Hi ha dies amargs i temps de joia. El sol surt, el sol es pon; una generació se'n va, una altra en ve,... Hi ha dies feliços i dies immensament feliços, com avui. Gràcies germans, gràcies soldats. Israel és el fruit del vostre sofriment i de la vostra esperança, l'aixopluc dels vostres fills, la collita dels vostres somnis. La vostra llavor no s'exhaurirà mai. Beneïts sigueu per sempre. Shalom! שלום

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Ara digueu: La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç, comencem a segar el blat madur, i amb ell, les males herbes. Ah! Joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra. Però hem viscut per a salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàrem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims, pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues. Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Ara digueu, ara digueu, ara digueu... ********************* START OF HYMN IN THE TEMPLE Now, speak out: The broom is flowering, the red of poppies is around the fields. With a new sickle, we begin to reap the ripened wheat, and with it, the weeds. Ah! Young lips opening up after the darkness, if you knew how long it took before dawn, how long it is to wait for a rise of light in the gloom. But we have lived to save the words for you, to return to you the name of everything, to lead you along the straight path to achieve full command of the land. We gazed far along the desert, we descended to the depth of our dream. Dry containers become mountains, raised by stairs of slow hours. Now, speak out: We listen for the voice of the wind through the high sea of stalks. Now, speak out: We shall stay faithful forever serving this country. Now, speak out: We shall stay faithful forever serving this country. Now, speak out: We shall stay faithful forever serving this country. Now, speak out, speak out, speak out... ********************* INICIO DE CÀNTICO EN EL TEMPLO Ahora decid: "La retama florece, por todas partes en los campos hay rojo de amapolas. Con nueva hoz empecemos a segar el trigo maduro y, con él, las malas hierbas." ¡Ah, jóvenes labios despegados después de la oscuridad, si supierais lo que el alba nos ha tardado, lo largo que es de esperar un alzarse la luz en la tiniebla! Pero hemos vivido para salvaros las palabras, por devolveros el nombre de cada cosa, por que siguierais el recto camino de acceso al pleno dominio de la tierra. Miramos muy a lo lejos en el desierto, bajábamos al fondo de nuestro sueño. Cisternas secas se hacen cimas subidas por escalones de lentas horas. Ahora decid: "Nosotros escuchamos las voces del viento por la alta mar de espigas." Ahora decid: "Nos mantendremos fieles ya para siempre al servicio de este pueblo." ********************* DÉBUT DE CANTIQUE DANS LE TEMPLE Et vous direz: "Le genêt fleurit, et partout dans les champs les coquelicots rougeoient. D'une nouvelle faux commençons à faucher le blé mûr et avec lui les mauvaises herbes". Ah, jeunes lèvres écloses après l'obscurité, si vous saviez comme s'est fait attendre l'aube, comme est longue l'attente d'un éclat de lumière dans les ténèbres! Nous avons vécu pour vous sauver les mots, pour vous rendre le nom de chaque chose, afin que vous suiviez le chemin droit qui s'ouvre au plein pouvoir de la terre. Nous regardâmes au-delà du désert, nous descendimes au fond de notre rêve. Des citernes sèches devenaient des sommets gravis par des marches de lentes heures. Et vous direz: "Nous écoutons les voix du vent par la haute mer des épis". Et vous direz:"Nous nous maintiendrons à jamais fidèles au service de ce peuple."

dilluns, 19 d’abril de 2010

BOYCOTT

Berlin, 1938 Primer va ser el boicot... Catalunya. 2010
Després van impedir l'ingrés
dels jueus a la Universitat...
Viena. 1938 Madrid. 2010 Aleshores van acusar els jueus de tots els mals... França ocupada. 1942 Europa (ocupada?). 2010 Això no és una crítica a Israel...
és judeofòbia indecent!!

dijous, 15 d’abril de 2010

MÉS AVALL, ENCARA

Aquest home que parla des d'un sot és el president del nostre país. No va guanyar unes eleccions, però duu el títol de Molt Honorable perquè un partit que es fa dir independentista i d'esquerres li va regalar la dignitat, la presidència i el futur de Catalunya. Fixin-s'hi bé; gairebé ningú no el mira, probablement ningú no l'escolta, i la nostra bandera i ell -que és el nostre president- són ben avall, a l'abast d'una micció urgent d'algun dels extres recolzats a la barana. On faràs el proper discurs, Montilla, dins d'una fossa sèptica? Si és així, la bandera deixa-la a dalt. Amb els anys el govern s'ha anat degradant fins perdre completament la dignitat. Som en plena campanya electoral, segurament ja se'n deuen haver adonat; una campanya que serà llarga, cara, insuportable i bruta. Fins ara, durant les campanyes, els socialistes prescindien de la decència; aquesta a més promet la desaparició del sentit del ridícul i del respecte per Catalunya. "Segueixo creient", proclama el cartell -perquè els socialistes"segueixen", no "continuen"-. És un un eslògan tan buit que fins un pàrvul pot adonar-se que no vol dir res, que és un fals absolut, quincalla per enlluernar incauts. I a sobre no inclou el país sino que concerneix únicament algú que intel·lectualment, políticament i humanament és una ameba. "Ell segueix creient". En què? No ho diu; no cal, és una ameba. "Segueixo creient"... I a nosaltres què coi ens importa a aquestes alçades!? ¿Pot ser que la distrsionada percepció de la realitat del PSC o la falta de respecte pel nostre poble hagi dut als "estrategues" del partit a pensar que algun català amb el cervell sense mutilar podria prendre's seriosament un simulacre tan galdós de la campanya d'Obama? Perquè són capaços de dir-se "si algú creu que això que estem fent és governar potser també s'empassaran que Montilla és com Obama". I ¿què diu el que diu que creu no se sap què des d'un sot? Que tot ho fa per amor als seus pares, cosa importantíssima per Catalunya : governa com el cul, però diu que és un bon fill. Ah, val! També afirma que va lluitar contra Franco. Ho va dir ell -perquè ell tot s'ho manega- però no va explicar el detall que era maoista just quan els maoistes joves com ell mataven els seus pares i els seus mestres a la Xina de Mao, que és on un era maoista full time i mostrava l'amor pels pares d'una manera més total. Però això són minúcies, el que vol fer-nos creure és que no té res a envejar-li al president Pujol, encara que Jordi Pujol va ser detingut, torturat i empresonat pel franquisme a causa d'una lluita ben diferent, profitosa i generosa : per Catalunya i per la democràcia. Montilla i els seus van provar amb totes les seves forces que el president Pujol tornés a la presó, aquesta vegada sota una acusació indigna que es va demostrar falsa. Hauria estat una victòria pels qui volien una Catalunya regional i humiliada tan semblant a la que estem suportant. És imperdonable que aquest desig animés a qui presideix actualment la Generalitat i que, ara, aprofiti aquest càrrec institucional per premiar amb la Creu de Sant Jordi els dos fiscals que van fer tots els papers de l'auca per ficar el president Pujol a la presó. Roma no paga traïdors, el tripartit sí. (Gràcies, Carod!).

dissabte, 10 d’abril de 2010

L'AMIC JUEU COM A COARTADA

Tots els antisemites diuen que tenen un amic jueu. Sovint es tracta del "jueu bo" que es deixa passejar per conferències i col·loquis suposadament objectius per ratificar les tesis contràries al sionisme, a Israel o fins i tot al poble jueu. Hitler va tenir un amic jueu que li va deixar diners per anar a escoltar Wagner i entrar en estat de deliri; Eichman tenia un amic jueu que li va ensenyar nocions d'hebreu, el sinistre doctor Hammer té un amic fals rabí que corrobora les seves afirmacions sobre una conxorxa mèdica mundial protagonizada pels jueus, els negacionistes sempre citen algun jueu que ningú no coneix o que de jueu no té ni el blanc dels ulls. El nostre govern de la Generalitat no usa un amic jueu, es limita a tenir com a figura decorativa un vice-prescindent que té amics jueus. I el papa de Roma té un predicador personal que diu que té un amic jueu que no cita perquè o bé no existeix o bé val més no exhibir per raons mèdiques, psiquiàtriques o, potser, penals. Perquè confondre la persecució del poble jueu amb la denúncia de la pederàstia denota no només una manifestació de cinisme inaudita sino també un desordre mental i moral que no es pot deixar passar com una anècdota. Ai, els predicadors! Per què deu ser que ens ve a la memòria que en certs moments de la història l'església catòlica va imposar predicadors catòlics a les sinagogues? El predicador personal del papa no ha estat mai un indocumentat maldestre que passava per allà per casualitat, i és inimaginable que els seus sermons no hagin estat contrastats i supervisats per cap superior de la jerarquia. L'església catòlica, i molt especialment la cúria vaticana, es distingeix per mesurar obsessivament els missatges, els moments, els gestos i els escenaris de les seves manifestacions, per la qual cosa queda del tot desacreditada l'aparent sorpresa i distanciació del papa i del seu entorn pel que fa al discurs que Raniero Cantalamessa, predicador papal, va pronunciar a una basíl·lica de Sant Pere plena a vessar. Ho va fer dirigint-se directament al pontífex i en divendres sant, la celebració que simbolitza un dels eixos sino el primer de la fe cristiana : la mort i la resurrecció de Jesus. Una data, per cert, que si uneix a catòlics i jueus no és per la persecució d'ambdós grups sino per les matances i les conversions forçades de jueus comeses pel "poble" i animades per predicadors incendiaris en un dia en què, segons insistien, "els jueus havien matat a Déu" (sic). Al nostre país fins als anys '70 va perdurar el costum de fer sonar carraques i cassoles al crit de "és l'hora de matar jueus" que tant divertia a la canalla. El que aquí denunciem són tres fets immorals : la pederàstia, la manipulació de la persecució del poble jueu i la relativització d'ambdós fenòmens. No ens estendrem analitzant què suposa per a un infant veure's sotmès a l'abús sexual i sovint a maltractaments físics i psicològics afegits per part de qui diu protegir-los, estimar-los i representar un model de bondat i de puresa divina. És per tant inconcebibe que el papa s'hagi servit de la màxima "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" per aplicar-la a aquest escàndol, perquè al marge del que hagin de dir els cristians sobre una utilització tan potinera d'aquesta frase, sortosament la majoria de persones mínimamanent decents podem llençar les pedres que calgui perquè no ens dediquem a abusar sexualment dels nens ni a emparar pederastes. D'altra banda ens produeix estupor que el Vaticà s'hagi permès un sermó solemne de divendres sant en què es proclama que la denúncia dels casos de pederàstia contra certs membres de l'església i contra la jerarquía que ho va silenciar i va permetre que prosseguís és equiparable a "la violència col·lectiva soferta pels jueus" i als “aspectes mes vergonyosos de l'antisemitisme". No se'ls podia acudir res més insultant i forassenyat, perquè els jueus eren acusats de crims ficticis i perquè els aspectes més vergonyosos de l'antisemitisme durant segles van ser atiats per la mateixa església i no van consistir en acusacions penals i crítiques morals raonades sino en mentides seculars que van desembocar en matances, marginació i perseucions, reblats per un genocidi sense precedents en la història. Benet XVI és considerat un pontífex conservador amb ombres i silencis signifcatius però amb una preparació intel·lectual extraordinària. Ha destacat tant durant el seu exercici com a 'Prefecte de la Congregació per a la doctrina de la Fe' com en el seu pontificat per la seva insistent denúncia del relativisme moral, però amb les seves accions i omissions sobre l'abús sexual contra menors ha caigut en un relativisme sagnant i permetent que des de la jerarquia es banalitzi la persecucio contra els jueus i la shoà també ha donat prova d'un relativisme inadmissible. I és doblement escandalós que la cúpula de l'església catòlica hagi optat sempre per silenciar els casos de pederàstia protegint els criminals amb coartades pietistes i invertint fortunes provinents de la caritat dels seus fidels sense que aquests ho sospitessin per comprar silencis i tapar vergonyes que no es poden tolerar. Aquests diners tenien com a destinació causes més nobles, gent necessitada i el suport a l'obra que molts religiosos i seglars cristians realitzen generosament pel món. Molts dels que denuncien que l'església catòlica sofreix una persecució a causa dels casos de pederàstia, però, callen davant la persecució i l'assassinat certs de germans seus, gent honrada que professa la seva fe, atacada sistemàticament i arbitràriament pels mateixos que volen fer desaparèixer els jueus de la terra. Però el fonamentalisme islàmic és massa poderós, els fa emmudir de por i els predicadors de luxe s'empassen la veritat i les floritures escolàstiques. I desapareixen l'amic jueu, la innocència dels nens, l'assassinat de cristians, l'exhibició de màrtirs i el que faci falta. Hi ha coses massa importants en joc per a ells, s'imposa la prudència, l'habilitat diplomàtica, la sàvia administració dels gestos. S'imposen un silenci miserable.