Via fora!

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol 

Si era per la foto, t'has lluit

Què lluny queden aquells dies en què els dirigents àrabs confessaven que preferien un atac de ronyó a haver de seure a parlar amb una jove i decidida Golda Meir. La sola presència de Golda encenia totes les alarmes en les ments d'aquells cacics que es tenien per totpoderosos; era jueva, sionista, intel·ligent, hàbil, forta, demòcrata... i dona. Un autèntic malson per a qui se sent humiliat per la sola presència d'algú que es fa respectar pels seus mèrits. 

Què diferent la imatge que ha ofert Zahava Gal On, cap del partit Meretz, anant-se a trobar amb Mahmoud Abbas, el president -caducat- de l'Autoritat Palestina, en funcions des de 2009 perquè no li dóna la gana convocar eleccions, per dir-li com n'és de guapo i de bona persona i què poc són de fiar els governants d'Israel legítimament elegits pel seu poble. 

Aquesta excursió política de Zahava Gal On i altres dirigents de Meretz és profundament deslleial, oportunista i suïcida. Els convidem a llegir l'entrada de l'amic Jaume a 'Hummus o Falafel' i l'article d'Henrique Cymerman a 'La Vanguardia', que ens posen sobre antecedents i ens informen de l'abast d'aquest fet i de l'estat terminal de deteminada esquerra postsionista i esquizoide. 

Nosaltres ens centrarem breument en la imatge. Probablement dóna per escriure un extens article sobre llenguatge no verbal. No pretenem tant ni en sabem prou. Tampoc no tenim ganes de perdre massa temps amb dos personatges tan insignificants i nocius. Simplement volem assenyalar que a Mahmoud Abbas no li hauria passat pel cap seure ni un segon en la postura que exhibeix sense cap pudor si la seva interlocutora hagués estat Golda Meir. 

Abbas sap perfectament el que es fa i quin missatge està transmetent al món àrab, als seus súbdits i als seus adversaris. No es tracta pas ni d'una posició de comfort ni d'una invitació a la conversa informal. Denota menyspreu per les formes, superioritat i desdeny cap a la seva interlocutora. S'ha limitat a rebre una dhimmi, li ha ofert una taronjada i si ella fos algú i ell tingués prou poder li faria saber immediatament quina mena de pau té reservada per al seu poble. Per ratificar-la només li caldria obrir-se la bragueta i donar una ordre.

DEVOLUCIÓ

Davant la propera manifestació de l'Onze de Setembre, que es preveu massiva, volem incloure un vídeo i un escrit de Miquel Manubens, editor, investigador i president del Centre d'Estudis Colombins.  

Seria convenient que escoltéssim gent sensata i culta amb més freqüència. Probablement Catalunya inicia el seu camí cap a la Independència, però no tots els camins duen a bon port. Cal defugir la covardia i la irresponsabilitat, el tacticisme barat, el mal costum de pidolar el que ens pertany i els suposats lideratges d'il·luminats que saltant-se els mecanismes democràtics volen imposar la seva voluntat i els seus desitjos sense comptar amb una representació parlamentària mínimament sòlida, duent-nos una vegada i una altra a la derrota o a la frustració. 

Vegin, si els plau, el vídeo i llegeixin els arguments que Miquel Manubens exposa amb claredat. Més enllà que hi estiguin o no d'acord, creiem que com a mínim ha fet l'esforç de bastir una alternativa legítima, comprensible i raonada. 

"Des de la publicació del meu llibre 'Històries de distracció massiva' constato que la idea de defensar les Constitucions Catalanes i de reclamar-ne la seva Devolució va en augment. Però que ningú no s'equivoqui, les Constitucions Catalanes no foren l'inici de res, sinó la constatació de la història anterior d’un poble. De molta història. 

Un poble iber que s’oposà amb un exèrcit potent a l’Imperi romà, un poble que cinc segles més tard encara conservava la seva llengua i feia que el bisbe de Barcino, sant Pacià (ca. 310-391), proclamés heretge qui parlés encara la llengua antiga. 

Ja ho veieu, la llatinització va ser forçada per l’església i no existeix cap referència de que cap emperador digués la frase "mai fou la nostra llengua d'imposició sinó de trobada; a ningú se li obligà mai a parlar en llatí: van ser els pobles mes diversos qui van fer seva, per lliure voluntat, la llengua d'Ovidi". No tenien tanta barra. Avui admirem la cultura llatina com segles a venir admirarem l'espanyola si no hi posem remei. 

Aquesta terra, les seves gents i costums trastocaven a qui venia a dominar-nos. Els visigots enviaren al general Paulus, i el nomenàrem rei. Més tard els àrabs van fer el mateix i el cabdill àrab enviat a sotmetre’ns acabà casat amb la filla d'Otger Cataló. A l’inici del Comtat de Barcelona són contínues les rebel•lions dels comtes contra el rei dels francs, fins el tall definitiu fet pel comte Borrell II. L’evolució posterior de la nació ens portà de la Lex Visigothorum als Usatges de Barcelona, i d'aquests a les Constitucions Catalanes. 

És ben cert que existeix 'un genius loci', però aquest només funciona quan anem tots voluntàriament units. Sempre que dita unitat és forçada el resultat és tràgic. La tragèdia de 1714 es cuinà en la Junta de Braços del juliol de 1713, quan amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de «tornar a l’obediència de Felip IV», finalment es decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24 de juliol de 1713.

Potser és per això que a mi la història del país posterior a 1814 no m’ha interessat mai (quan de ser part de l'Imperi de Napoleó passem a les Espanyes). Desprès de 1814 tots els combats són a favor d'uns espanyols i en contra d'uns altres espanyols. O sigui, és sentir-se espanyol, potser per això també quan veig banderes republicanes espanyoles em produeixen fàstic, perquè per a ser republicà espanyol abans has d'ésser espanyol. La meva memòria històrica és la catalana, la memòria històrica espanyolitzada no m’interessa. 

Per aquesta raó, quan veig gent que ara s'inventa fulls de ruta de nous estats, se'm fot la pell de gallina, perquè per als catalans l'únic full de ruta possible és escrit a les Constitucions Catalanes, tot hi és escrit allà i no és precís inventar-se res de res. Qualsevol invent que no tingui en compte les Constitucions Catalanes, el territori que defineixen —i per tant quins són els tractats internacionals vàlids i també els invàlids—, és crear un nou estat que no té res a veure amb el nostre estat català durant més de set segles; un nou estat i no el nostre amnistiaria a Espanya i beneiria els robatoris dels estats signants dels tractats del Pirineus i d’Utrecht.

També, quan llegeixo sobre convocatòries de manifestacions que volen forçar al Govern o al Parlament regionals a prendre qualsevol decisió, m’adono que hi ha gent que s'avorreix molt o no és gens demòcrata. El carrer no es pot imposar al Parlament ni al Govern, de cap manera. Si vostè vol imposar quelcom al Parlament, presenti's a les eleccions i guanyi-les. Però pretendre forçar una situació, sense un acord previ amb el forçat, és això justament, forçar la democràcia. Ni que sigui la feble democràcia que els espanyols ens han permès... 

Una altra cosa fora que Govern o Parlament signessin una convocatòria amb un lema i objectius clars. Però aleshores tota aquesta colla de gent que fa més de trenta anys remenen en tots els moviments «populars», no tindria feina i, és clar, no ho faran pas això de recolzar les institucions democràtiques perquè se'ls acabaria la feina (i a molts la subvenció per a continuar desnaturalitzant les coses). 

Imaginem-nos doncs que uns il·luminats convoquen per un dia de setembre una manifestació per a aconseguir un objectiu. Si fracassen voldrà dir que tota la resta de mortals hem de renunciar a aquest objectiu? Amb quin dret ells corren el risc de fer fracassar les meves idees? En quines eleccions s’han guanyat aquest dret? Una manifestació és llibertat d’expressió, dóna dret a ser escoltat, quan més nombrosa és, potser podríem dir que dóna dret a ser escoltat més amunt en l’escalafó dels representants democràtics. Però no dona dret a res més. 

Es diu que l’actual Govern de la Generalitat no té Pla B per al Dèficit fiscal, però si el té el millor és no dir-ho. Sí és segur que Espanya té Pla B i C i moltes mes lletres. Segurament un pla és mantenir un equip d’agents del CNI amb l’objectiu de radicalitzar i accelerar la nostra independència per així fer-la fracassar, i que un cop mes, proclamem una republiqueta que duri unes hores.

Catalunya no aconseguirà la independència fins que la gent tingui sentit d’estat. El que ens ha mancat aquests últims tres-cents anys és justament la manca de sentit d'estat, naturalment d'estat català. De l’estat enemic sembla sobrar-ne de gent que sí en té de sentit. I el sentit d’estat obliga, per davant de tot, a respectar el Govern i el Parlament propis. Això es sagrat! Si des de suposades posicions radicals, veieu, escolteu o llegiu gent que no té cap respecte per les nostres institucions, recordeu sempre l’entrepà d’arengada d'Alejandro Lerroux, i no errareu.

Tothom té dret a reclamar el que vulgui al carrer, i jo reclamo i seguiré reclamant al nostre Parlament la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, però al màxim que puc aspirar és a ser escoltat per les forces polítiques, a tenir l’oportunitat de convèncer-les. I si m’escolten els hi donaré les gràcies dient-los-hi «Aquí teniu el Pla B, es diu Constitucions Catalanes, i les van escriure catalans de 1283 a 1706. Cinc segles de constitucionalisme ens contemplen». 

Miquel Manubens

Autor de "Histories de distracció massiva"  

I, si no és molt demanar, no es perdin aquest breu vídeo on el President Pujol parla sobre les Constitucions. (Per als qui no puguin connectar Vimeo, poden veure'l aquí).

Ei, David!!!

Per molts anys! Tu ja n'has fet dos i nosaltres n'hem acumulat uns quants més, especialment el Capità Haddock, que de vegades no sap ni quin dia soms!

Ehem... 

Aquí el Capità provant de recuperar la seva

memòria fugissera.

 Per sort el petit David, com el vailet de la foto, és perfectament capaç de vèncer aquests descuits imperdonables dels adults i el que calgui. 

Encara que amb retard, el volem felicitar pel seu aniversari; a ell i als seus pares. I ens felicitem de tenir-lo com a amic. 

Endavant, David, que amb uns pares tan fantàstics i en un país tan bonic no et faltaran amics ni ocasions per tirar endavant el que et proposis amb un somriure!

"Tranquils, que només segreguem els jueus"

Durant les olimpíades els esportistes han d'entrenar-se. En les disciplines esportives que competeixen en locals tancats els equips s'entrenen en gimnasos compartint sovint l'espai amb qualsevol altre equip. És normal, és lògic i tothom ho entén i ho respecta amb naturalitat. Tothom excepte els equips d'alguns països musulmans pel que fa a l'equip d'Israel. 


Dies enrere en el repartiment de locals d'entrenament els va correspondre compartir gimnàs als equips de judo d'Israel i del Líban. Pel que es veu ho van saber en el mateix moment i els libanesos van negar-se a entrenar al costat dels israelians. L'organització dels Jocs no només no va expedientar els libanesos per contravenir "l'esperit olímpic" sinó que va atendre immediatament les seves exigències col·locant un separador per evitar que els veiessin. No és difícil imaginar que a més es desfessin en excuses per haver-los ofès amb la presència de jueus. 

Judoques israelians entrenant darrera del
separador per no "ofendre" l'equip libanès

S'imaginen què hauria passat si hagués estat el cas contrari? És increïble que els mateixos que qualifiquen de "racista" fer un minut de silenci per uns esportistes jueus assassinats en un jocs olímpics siguin atesos pel COI aleshores i també quan exigeixen la segregació de l'equip israelià. I és indignant que els nostres mitjans de comunicació no ens informin d'aquests detalls i en canvi trobin tan lògic que dos esportistes siguin expulsats dels Jocs per haver tuittejat missatges suposadament racistes, l'un d'una atleta grega sobre els mosquits procedents del Nil i l'altre d'un futbolista suís per considerar retardats als membres de l'equip de Corea del Sud. 


Racisme a la carta, cinisme, hipocresia i covardia majúscula distingeixen el Comitè Olímpic Internacional presidit pel belga Jacques Rogge que, per cert, deu considerar la cosa més natural del món el sexisme i la misogínia patològica exhibits pels equips de molts països musulmans, de la mateixa manera que el també belga Henri de Baillet-Latour, president del COI durant les olimpíades de 1936, trobava d'allò més civilitzat el nazisme. 


Uns quants anys més fent el cagat davant de l'islamisme i acabarem veient la natació femenina amb burqa i el llançament de granades com a disciplina olímpica.

El mateix "esperit olímpic" que va llepar-li el cul a Hitler

Aquest individu és Jacques Rogge, nascut l'any 1942 a la Bèlgica ocupada pels nazis. Fill d'un petit industrial catòlic i ultradretà d'origen flamenc però alineat amb els francòfons, Rogge és metge esportiu.


Jacques Rogge és el segon president del Comitè Olímpic Internacional de nacionalitat belga. El primer fou el comte Henri de Baillet-Latour, de 1925 a 1942, període en què se celebrà la ignominiosa olimpíada de Berlín de 1936. 


Amb motiu del seu nomenament com a nou president del COI, la Comissió Europea va congratular-se'n manifestant que "la seva elecció simbolitzava l'èxit dels valors primordials de la Comissió Europea, així com el joc net, l'apertura i la solidaritat". 


Jacques Rogge s'ha oposat sense vergonya a permetre que el món de l'olimpisme retés un homenatge consistent en un minut de silenci als 11 atletes israelians segrestats i assassinats per un comando palestí de "Setembre Negre" l'any 1972 durant les olimpíades de Munic.

Jacques Rogge va competir, representant l'equip de vela de Bèlgica, a l'olimpíada de Munic del 72. Va desfilar, doncs, al costat dels atletes israelians assassinats. Ni la decència, ni l'esperit olímpic ni la defensa de la democràcia ni la compassió ni el companyerisme no han estat suficients per tal que Rogge decidís que era just dedicar-los ni un modest minut de silenci el dia de la inauguració amb motiu del 40 aniversari d'aquella matança. 


El món musulmà, especialment l'Iran i l'Autoritat Palestina, va oposar-se a aquest homenatge adduint que era racista i amenaçant de boicotejar els jocs d'enguany. Transigir davant dels qui clamen que és racista recordar l'assassinat d'onze jueus en el decurs d'uns Jocs tinguts per a paradigma de la pau sí que és racista. I covard, immensament covard. 


Rogge ens recorda el seu predecessor belga en el càrrec, el mesell que no només va concedir els jocs del 36 a Hitler sinó que a l'estiu de 1939, va presidir el comitè que va aprovar per unanimitat la concessió dels jocs d'Hivern de 1940 a l'Alemanya nazi tres mesos després de la invasió de Txecoslovàquia. Per silenciar els qui van escandalitzar-se va declarar que amb aquesta decisió "el COI havia demostrat la seva independència davant de les pressions polítiques". 


Eren els dies en què els covards es vinclaven davant de Hitler i simulaven desconèixer la repressió, la persecució dels jueus i la brutalitat del nazisme. Ara, aquest perill totalitari es diu islamisme i tots ho sabem. També ho saben els covards com Rogge, que es vinclen davant els tirans d'avui. Per això Rogge s'atreveix a lluir amb un somriure una quffia i una bandera palestina però no gosaria fer el mateix amb una bandera d'Israel.


Diversos mandataris del món àrab i musulmà li han donat les gràcies per negar un just homenatge als onze atletes israelians assassinats. Un dels més agraïts ha estat Jibril Rajoub, president del Comitè Olímpic palestí, que per mitjà d'una carta manifesta el següent :


"L'esport és un pont per a l'amor, l'entesa i la transmissió de la pau. No pot ser un factor que faciliti la divisió i propagui el racisme entre els pobles".


Jibril Rajoub, va ser empresonat per haver llençat una granada contra dos soldats israelians l'any 1970. Jibril Rajoub va pertànyer a Setembre Negre, la mateixa organització terrorista que va assassinar els onze atletes israelians.


Nosaltres sí que els recordarem. Avui i sempre.

La CUP acusada d'antisemitisme

La CUP està molesta per haver estat inclosa en l'informe anual de 2011 de l'Observatori de l'Antisemitisme. I és que la CUP es presenta com un moviment d'esquerres i antiracista i no li convé gaire constar en un memoràndum que s'uneix a tota la casuística antisemita mundial en anglès i altres molts idiomes d'importants publicacions internacionals que van a parar a organismes de primer ordre.

La CUP al·lega que "no són antisemites sinó antisionistes" i es queden tan amples amb aquesta nova milonga dels antisemites moderns i enrotllats. ¿Per què els membres de la CUP tenen dret a ser nacionalistes i a militar per la independència de Catalunya mentre neguen aquest dret als jueus? Què es pensen que és el sionisme? Si Felip V o Franco haguessin expulsat els catalans del seu territori, ara no tindríem dret a reivindicar-lo, a retornar i a fundar el nostre estat? ¿Els faria gaire gràcia que si s'aconsegueix la independència a cada commemoració de la seva proclamació algú organitzés internacionalment el "Día de la Catástrofe"?

L'Observatori de l'Antisemitisme ha estat molt benigne amb la CUP perquè s'ha limitat a recollir un fet puntual sense entrar a analitzar els seus antecedents, encara més inquietants. Amb motiu de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011, la Candidatura d'Unitat Popular de Girona va incloure el següent paràgraf en el seu programa :

"Racionalitzarem les partides aportades per l'Ajuntament al Patronat Call de Girona, que és un ent compartit per diverses institucions i entitats. En el darrer pressupost municipal (2011) la partida de l'Ajuntament que s'hi destina ha augmentat de forma injustificada. En aquest mateix àmbit, promourem que la concessió que el Patronat fa a la botiga del Museu d'Història dels Jueus incorpori una normativa ètica. Tenint en compte l'actual oferta de productes, la botiga no satisfà interessos històrics, sinó que fa clara apologia de l'Estat d'Israel. Considerant que aquest Estat vulnera la legalitat internacional i practica una política agressiva contra els pobles veïns, rectificarem i evitarem que la botiga continuï essent un pol de difusió i justificació d'Israel".

En primer lloc, la botiga -com totes les botigues depenents de museus- no és ni té per què ser de caràcter estrictament històric. Si només pogués vendre publicacions i objectes relatius als jueus de la Girona medieval probablement ens faria sentir bastant malament amb el nostre passat. ¿Què proposen que venguin proclames cridant a matar jueus i les cendres dels jueus cremats per les algarades de la xusma que assetjava el Call cada divendres sant?

Però analitzem breument el paràgraf, que s'inicia amb una proposta de racionalitzar les partides destinades al Patronat del Call de Girona. Troben que l'Ajuntament destina massa diners a aquesta cosa dels jueus i cal racionalitzar-ho, com si fos un caprici o formés part d'una conxorxa juedeo-maçònica, quan el Call és un dels principals pols d'atracció de turisme de la ciutat i beneficia el comerç, els establiments hotelers i de restauració i posa Girona i Catalunya al mapa mundial. S'ha de ser imbècil i antisemita per fer una proposta tan contraproduent per a la ciutat que diuen voler defensar. Ens recorden massa aquells espanyols que proclamen "antes una España roja que rota". Ells prefereixen una Girona pobra i ignorant a una Girona identificada amb un passat jueu gloriós, interromput per gent intolerant i antisemita com ells.

En segon lloc, en la proposta demanen la redacció d'una normativa ètica per a la botiga del Museu d'Història dels Jueus. No la demanen per a ningú més perquè se suposa que per a ells és l'únic establiment poc ètic de Girona. Podrien haver afegit que els seus venedors i compradors duguin una Estrella de David cosida a la roba o bé que -com es feia a la Catalunya medieval- duguin una rodella groga i vermella per a distingir-se dels bons cristians o dels bons progres d'ara.

¿I què fa aquesta botiga per merèixer una vigilància tan estricta i una condemna tan severa? Aquí ho tenen : "fa clara apologia de l'Estat d'Israel". Anatema!! ¿Com pot ser que una botiga faci apologia d'un estat reconegut per l'ONU amb el qual tots els països europeus mantenen relacions diplomàtiques, comercials, culturals, científiques, protocols de seguretat i defensa mutus, turisme i lligams familiars i històrics? ¿On s'és vist? La CUP ho té molt clar, per això afirmen "rectificarem i evitarem que la botiga continuï essent un pol de difusió i justificació d'Israel". Això és justícia, sí senyor! La raó és simple "Israel practica una política agressiva contra els pobles veïns". Com tothom sap, els pobles veïns són pacífics i democràtics a rabiar, és estrany que els membres de la CUP no s'hi instal·lin sovint per viure-hi una temporada; els proposem Síria, un dels països veïns que ara mateix bat rècords com a destinació turística.

Però la CUP té un altre argument de pes, considera "que aquest Estat vulnera la legalitat internacional". Ho han decidit en veredicte inapel·lable segurament servint-se de les condemnes sorgides de la Comissió dels Drets Humans de l'ONU quan ha estat presidida per Síria, Iran, Líbia i altres països capdavanters de la veritat i la justícia. Felicitats per la tria dels amics!



Però el programa electoral no és un fet aïllat ni l'únic ni el primer. El web de les CUP conté innombrables condemnes contra Israel. De Síria, Iran, Líbia, Aràbia saudita, Qatar, Pakistan, Afganistan, etc. no en tenen cap queixa. ¿Dones lapidades, homosexuals penjats, mans amputades, nens torturats, monuments demolits, sharia, ablacions, relacions sexuals autoritzades amb l'esposa un cop morta, cops d'estat, matances, absència absoluta de democràcia, feudalisme? Res, res, detalls sense importància.

Això no és nou, ja passava als anys 50, com explica perfectament aquest acudit gràfic de Herblock on el representant d'una Unió Soviètica amb el Gulag en ple funcionament demana sancions contra Israel.

I no és que comparem Israel amb les dictadures ni que creiem que Israel sigui un estat perfecte i immune a la crítica. Denunciem que als professionals de la condemna sistemàtica i injuriosa contra Israel se'ls veu massa el llautó quan callen davant l'atrocitat i la barbàrie. Per què no denuncien mai els estats que reprimeixen i massacren la seva població? Potser perquè alguns no poden permetre's mossegar la mà que els dóna de menjar i altres senzillament són antisemites. Israel és l'únic estat dels jueus. ¿Què volen que faci un antisemita?

Però tornem al programa de la CUP i a la seva gènesi. Entre desembre de 2008 i febrer de 2009 va haver aldarulls a Girona amb motiu de l'Operació Plom Fos a Gaza. Evidentment mai ningú s'havia manifestat contra els més de 8.000 míssils llençats des de Gaza contra la població civil israeliana en els quatre anys anteriors, però quan Israel va reaccionar contra l'enèsima treva violada per Hamas, tot van ser protestes. I on van els gironins selectius quan protesten contra Israel? On volen que vagin, al Call, com sempre! Ja ho feien els seus avantpassats fa cinc o sis segles, és un camí que els antisemites poden recórrer amb els ulls embenats.

Comptaven, a més, amb la tumultuosa i gens desinteressada col·laboració dels membres de la xarxa palestina a Catalunya, una constel·lació de grupuscles generosament subvencionats per l'anterior govern de la Generalitat, per a vergonya de tots els catalans. Fixin-se bé en el detall: els manifestants es planten davant del Museu d'Història dels Jueus; és a dir, van a cagar-se en Israel davant de les restes d'un Call arrasat a l'edat mitjana, on no va quedar rastre dels jueus.

¿I aquests mateixos reclamen que no es confongui el passat amb el present; no són els que exigeixen que la botiga del Museu se cenyeixi al passat medieval i no esmenti Israel?

En aquells dies vam haver de llegir que s'acusava la botiga de tenir símbols sionistes. Es referien a llibres sobre el dret d'Israel a existir d'autors com Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, Joan B. Culla o Gustavo Perednik, a alguna meorah i a algunes Estrelles de David, que els deu semblar d'allò més subversiu, com ho pensaven els nazis i la tropa que els va acompanyar durant aquelles manifestacions. Gent que no representa per a res Catalunya, la seva cultura, la democràcia, la tolerància i la convivència.

Un dels antecedents que van inspirar el programa municipal de la CUP de Girona va ser la crida de "La Comissió per Palestina de la Plataforma Aturem la Guerra", que va tornar a manifestar-se davant el Museu d'Història dels Jueus el mes de febrer de 2009 per acusar la botiga de ser "un punt d'entrada de propaganda sionista a la ciutat". Això ho afirmava un dels grup més subvencionats i que més es destaquen per fer apologia de Hamas, poca broma! I afegien a les seves peticions "que revoqui la concessió actual de la Llibreria i que adecuï els seus continguts als que són esperables per a la botiga d'un Museu d'Història dels Jueus, dedicat a la història de les comunitats jueves de la Catalunya medieval". Suposem que es referien a això:

O a això, si aleshores hagués existit el cinema:



És molt tranquil·litzador que grups estrangers favorables a Hamas exigeixin "que s'adecuïn els continguts" dels llibres i els museus de Catalunya i que pontifiquin sobre quins són els continguts esperables dedicats a les comunitats jueves de Catalunya. ¿Qui ho ha de decidir, això, un imam d'aquests que passats deu anys de viure a Catalunya no entén ni el català ni el castellà o algun comissari polític de Fatah?

Aquí poden llegir una notícia publicada per El Punt que no va ser desmentida ni matisada, ben al contrari s'exhibeix amb orgull a una publicació que es considera progressista:
"Entre 250 i 300 persones es van manifestar ahir -6 gen.- al vespre davant de l'Ajuntament de Girona, a la plaça del Vi, per protestar contra la intervenció militar d'Israel a la Franja de Gaza. Els concentrats, que portaven banderes palestines i pancartes a favor del poble palestí, i també pancartes en contra d'Israel i els jueus, van corejar lemes en què demanaven la solidaritat amb la població de la Franja de Gaza, que viu moments difícils. Durant la concentració es va cremar una bandera d'Israel i es va instar les autoritats de Catalunya a pronunciar-se més clarament en el conflicte".

Com hauran pogut comprovar, cap escarafall pel que fa al paràgraf relatiu a les pancartes contra els jueus. Durant la manifestació, convocada sota el lema Aturem el genocidi de Gaza. Palestina llibertat, també van desfilar "nenes i nens amb nines embolcallades i tacades de sang". Molt pedagògic. Una forma com una altra d'ajudar que la canalla covi l'odi contra els jueus adoctrinant-la i pressionant-la.

Aquí un vídeo d'una de les moltes manifestacions convocades amb les tradicionals cremes de banderes d'Israel, crits d'intifada, ninots penjats d'una forca i colpejats amb sabates. Tot molt representatiu de la democràcia i la cultura contemporània de Catalunya.



Entre els manifestants d'aquells dies -a part d'immigrans totalment aliens a Catalunya i molts d'ells oposats a les nostres llibertats- destacaven els qui conformarien la CUP. Són ells els que ens avergonyeixen exhibint la nostra bandera i diverses estelades. Es distingeixen també per col·laborar i emparar la crema de la bandera d'Israel i per donar suport a una senyora que no hi és tota i que es dedica a penjar banderes palestines davant del Museu d'Història dels jueus. Si volen al·lucinar, vegin el vídeo que encapçala aquest article.

Tornem al mateix d'abans : la CUP, que exigeix que no es barregi el passat dels jueus de Girona amb el conflicte actual dóna suport a una dona que es dedica a penjar banderes palestines davant del Museu dedicat al passat jueu de Girona. ¿Què pretén, aquesta dona, culpabilitzar de les seves dèries un museu, demonitzar tot el que tingui relació amb els jueus, ofendre els visitants? ¿Què diria si els veïns de les organitzacions palestines i de les oficines de l'autoritat palestina a casa nostra pengessin banderes d'Israel? En el cas d'aquesta senyora, tenint en compte el que fa, que no denuncia cap dictadura àrab i que es lamenta per les pressions sionistes que pateix, la seva judeofòbia queda prou demostrada. Però ella ho nega i argüeix que "quan Israel deixi Gaza jo trauré les banderes palestines". És manicomial que aquesta dement encara no sàpiga que Israel va desallotjar Gaza fa set anys i, el que és més greu, que la CUP i diverses organitzacions li donin suport per comptes d'informar-la o demanar-li que  llegeixi qualsevol publicació dels darrers set anys que no sigui de la Xarxa Palestina.

La CUP i altres grupuscles semblants, subvencionats fins al deliri pel govern Tripartit, són un autèntic llast per a la independència de Catalunya. Tant és així que es fa difícil no imaginar un viu interès cap a ells per part dels serveis d'intel·ligència del l'estat espanyol. Mentre la majoria de la població que desitja la independència no estigui clarament identificada amb Europa, l'estat de dret, EEUU i Israel, no ens en sortirem ni serem presos seriosament.

Si els membres de la CUP organitzessin cooperatives, col·laboressin a tirar endavant el país i aprenguessin fins a quin punt cal lluitar per assolir la independència no menystindrien Israel. Però han elegit donar suport a grups i països totalitaris, callar davant el fonamentalisme islàmic i la barbàrie i arrenglerar-se amb els antisemites. No representen Catalunya ni les seves aspiracions de cap de les maneres. Només fan mal i nosa.

I sí, l'Observatori de l'Antisemitisme té raó i fins i tot ha quedat curt; la CUP és antisemita.